ALGUNES CONSIDERACIONS SOBRE MIRALL TRENCAT, LA GRAN NOVEL·LA DE MERCÈ RODOREDA

Introducció
Mercè Rodoreda publicà Mirall trencat l’any 1974. El llibre anterior a Mirall trencat és el recull de narracions La meva Cristina i altres contes (1967) on, en alguns contes —tots els referits, per exemple, a les metamorfosis—, assaja un estil de narració literària que s'allunya dels models realistes dominants en l'autora a l'etapa anterior i obre una perspectiva nova que es confirmarà a la dar­rera part de Mirall trencat. Així, com encertadament assenyala Carme Arnau, «...un canvi de signe dins la narrativa de la Ro­doreda, va sempre precedit d'un recull de contes».
Per la seva complexitat, presència i diversitat de personatges, i per la seva extensió, Mirall trencat és, probablement, la no­vel·la més ambiciosa dins la producció de l'autora. És una obra madura i madurada al llarg del temps, com mostra el pròleg que acompanya la novel·la. En aquest pròleg, un dels escassos textos de reflexió personal sobre l'obra pròpia, Mercè Rodoreda explica i rememora detalls sobre el procés d'elaboració i cons­trucció de Mirall trencat. No sols com es configuren, prenen cos, forma i imatge alguns dels personatges de la novel·la a par­tir d’bservacions pròpies de la realitat, sinó el mateix sentit i la raó última que porta l'autora a escriure el text: «Una família, una casa abandonada, un jardí desolat, idea pura del jardí de tots els jardins... tenia ganes de fer una novel·la on hi hagués de tot això. M’agradava pensar que la família seria rica, amb una senyora fora de la casta. Desnivellada, d'origen modest». Però Mirall trencat noés la novel·la d'un sol personatge, sinó ben bé tot al contrari, per això, probablement, per la seva complexitat, altres projectes s'interfereixen i s'escriuen primer. Així neixen obres com La plaça del Diamant (1962) o El carrer de les Camèlies (1967). Però, alhora, les dues prenen en el monòleg interior, en la narració autobiogràfica en primera persona, l'estil narratiu que ha identificat bona part de la narrativa de l'auto­ra. Per això, a Mirall trencat—que no és pas la novel·la on es projecta el món interior d'un personatge— l'autora, per raons tècniques i d’estil narratiu es veu obligada a utilitzar altres re­cursos expressius i tècniques per poder abastar tot el complex món que es projecta en la novel·la. Mirall trencat comporta, doncs, també, un punt de vista narratiu on la veu omniscient del narrador domina sobre el monòleg interior tot i que, aquest, no sigui del tot absent en el text.
Mercè Rodoreda ens explica tot aquest procés al pròleg de la novel·la i ens fa adonar que Mirall trencat és una conseqüència natural de tot el seu treball narratiu anterior. L’ambició del projecte es retarda, però quan hi arriba ho fa amb tota una obra anterior que, en part, s’ha anat interferint en la realització d'aquest projecte però que, en fer-ho, el prepara tant en relació amb l’estil, en la complexitat del món que manifesta, com en l’es­pai narratiu que escull —una casa i un jardí—, que és com un microcosmos reduït, exemple i nucli de les relacions humanes que s'estableixen entorn d'una família. Mirall trencat és, doncs, com el punt més alt d'un procés que s'inicia en el primer llibre publicat a la postguerra, Vint-i-dos contes, premi Víctor Català 1957, i que evoluciona progressivament al llarg de l'obra més representativa de l'autora: La plaça del Diamant (1962), Jardí vora el mar (1966), i El carrer de les Camèlies (1967).

Paral·lelismes temàtics

Mirall trencat és la història d'una saga o estirp familiar. Tema recurrent al llarg de la història literària i, també, força present els anys setanta en l'obra de diversos autors catalans. Sense voler establir una necessària relació de causa-efecte, és un fet que el referent de Cent anys de solitud del colombià Gabriel García Màrquez era present en el pensament de molts lectors i escriptors de l'època. Maria Antònia Oliver fa, fins i tot, una re­ferència explícita a Macondo —espai mític en l'obra de García Màrquez— en la seva novel·la Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1970). Recentment, Carme Arnau ha recollit aquesta referència interpretativa en establir una equiva­lència estructural entre la novel·la de García Màrquez i la de Mercè Rodoreda en veure, tant en una com en l'altra obra: «la creació d'un univers mític que en acabar-se la ficció l'autor des­trueix». El pes històric de Cent anys de solitud és, doncs, temp­tador en el moment de pensar en fonts i influències sobre l’obra de Mercè Rodoreda. És una referència que cal no menystenir. Amb tot, tampoc no podem oblidar que transcendir la història d'un personatge per abastar la de diverses generacions d'una fa­mília és un projecte molt temptador per a tot bon escriptor. És projectar i projectar-se en el temps històric, resseguir uns per­sonatges des de l'inici a la fi, buscar els seus antecedents genealògics i seguir l'evolució dels seus descendents familiars. És, certament, construir tot un món narratiu entorn del gran tema de l'home i l’existència humana, el pas del temps. Com dèiem, és un tema, el de la saga familiar, present al llarg de la història de la literatura i que continuarà essent un dels grans temes narratius, un dels més ambiciosos. Per això no ens pot sorprendre que temptés Mercè Rodoreda i que ella matei­xa, en referir-se als seus personatges de ficció, afirmi: «El que realment m'ha interessat d'ells ha estat que em permetessin de fer sentir aquell pes de nostàlgia que té tot el que ha viscut in­tensament i s'acaba». D’altra banda, com ella ha explicat, aquest projecte persegueix l’autora al llarg de vint anys. Tota l'obra anterior és com una preparació per escometre el gran projecte de Mirall trencat.

Estructura

L'estructura de Mirall trencat, com quasi tota novel·la de saga familiar, és una línia en el temps. La distància que hi ha entre un passat i un present. Aquest temps és l’espai cronològic en què situa la vida de la família i on, com anelles, s'enllacen els moments de cadascuna de les generacions que formen la con­tinuïtat i la unitat familiar. Avis, pares, fills, són els tres cercles. Els pares són la generació axial, la que permet remetre a uns an­tecedents familiars i la que es projecta, gràcies als fills, en un futur temporal. Cada una de les generacions dóna una tipolo­gia de personatges diferents. El temps com a distància entre passat i futur; els matrimonis i les relacions que construeixen la vida familiar, la diversitat dels personatges i el destí de tots ells crea el marc narratiu on es desenvolupa l’acció que ens és nar­rada. La necessitat de progressió temporal, d’avançar cap al destí final que plana sobre la història familiar o dels personat­ges principals de la família fa que, tot i acumular el saber de tota la història, al llarg de la lectura anem deixant enrere els personatges que, un cop acomplerta la seva funció, deixen de tenir una raó narrativa que justifiqui la seva continuïtat. La desaparició natural d'aquests personatges serà la mort. Joven­tut, maduresa i mort serà el cicle inevitable d’una novel·la de saga familiar. Els personatges que no moren se salven o viuen pel record, són la memòria viva de la història familiar.
Tot el que acabem de dir ens és útil per comprendre millor Mirall trencat de Mercè Rodoreda. L'obra s'estructura en tres parts d'extensió desigual (18, 21, 13 capítols) i sentit dife­rent. L’espai narratiu gira entorn de la torre i el jardí —la tor­re de Sant Gervasi— que Salvador Valldaura regala a Teresa Goday. Torre, jardí i família evolucionen d'una manera paral·lela. Mirall trencat és la història i crònica d’un nucli familiar des del seu creixement i plenitud fins al seu esfondrament vital. La novel·la narra el cicle d’aquesta desfeta a la qual al·ludeix, de manera prou clara i simbòlica, el títol de la novel·la. Si la no­vel·la i la literatura són com un mirall que reflecteix la vida no ens ha de sorprendre que en els darrers capítols, just abans d'abandonar la casa, a Armanda —personatge que conserva els darrers records i els darrers instants de la vida interior de la tor­re— se li trenqui el mirall en el qual observa records i instan­tànies per on ha vist moure's i viure la família de la senyora Teresa Goday de Valldaura, personatge eix i enllaç de les diver­ses generacions que viuen i conviuen a la casa. Teresa Goday, com abans hem assenyalat, serà la dona, la mare i l'àvia. Ella és, doncs, l’eix temporal i el record de la família. Ella és qui crea la família, i amb la seva mort, n’anuncia la descomposició. Teresa Goday compleix, doncs, aquesta funció d'enllaç narratiu entre les diverses generacions de personatges. Les tres generacions estaran formades, la dels pares, pel matrimoni Salvador Valldaura-Teresa Goday; la segona, la dels fills, per Sofia Valldaura i Eladi Farriols; i la tercera, la dels néts, per Ramon i Jaume, i la filla natural de l'Eladi, Maria. Les tres generacions apareixen com a personatges a la primera part. De manera que en els primers divuit capítols, la història de la família ja és com­pleta. La mort de Jaume —per accident provocat en el primer capítol de la primera part—, anuncia la tragèdia que domina­rà a la segona: suïcidi de Maria, fugida de Ramon i mort mis­teriosa —suïcidi?— d’Eladi Farriols. Totes aquestes morts són el signe de la fatalitat i la destrucció que plana sobre la família. Solament Sofia —amb una Teresa cada vegada més malalta— se salva d'aquesta situació. La tercera part es mou ja sota el signe de la descomposició. Teresa, malalta, mor com a conseqüència natural de la vellesa. Un element extern, la Guerra Civil, plana sobre la senyoria de la vella mansió. Sofia fuig a França. Armanda, la fidel criada, és dipositària de la memòria de la fa­mília, una família de la qual només queda com a representant visible una Sofia fugida a França i de la qual no se sap res. És aleshores quan a Armanda se li trenca el mirall com a signe clar d’aquest destí familiar. Al final, en un encontre provocat i alhora fortuït, els tres últims testimonis vius es retroben. Sofia amb el seu fill Ramon i Armanda d’una manera força circumstancial. La voluntat de Sofia és determinant. Vendre la torre i el jardí —l’espai de la vida familiar, del record i del passat— per construir, acabada la Guerra Civil, blocs de pi­sos, nous habitatges.
Aquest espai de temps cronològic que abasta des de comen­çaments de segle fins a la Guerra Civil acaba amb una desfeta interior i exterior, la de la família i la de la casa. El recurs a l'ac­ció de la Guerra Civil accentua aquesta doble desfeta amb la decadència física de la casa. Queda el dubte de saber si sense la referència a la Guerra Civil Sofia s’hauria quedat a la torre per construir un nou temps històric que partís i sortís d’ella com a eix central i hereva de Teresa Goday de Valldaura. Però això només és una hipòtesi perquè el fet real és que la Guerra Civil propicia la fugida de Sofia i accelera la descomposició de la casa. A més a més, cal no oblidar, i Mercè Rodoreda ho recor­da, que el destí de la seva generació fou dramàticament marcat i determinat pels fets de la Guerra Civil. Com succeirà, amb una personalització dels elements, a la casa i el jardí —espai de la vida familiar— a Mirall trencat.
Així, l'estructura narrativa de Mirall trencat s’articularia, a grans trets, per les equivalències que mostra l'esquema se­güent:
Primera part; presentació
Segona part: tragèdia
Tercera part: descomposició
Una estructura perfectament clàssica dins la linealitat del text i que, a mesura que avança, es troba sotmesa a creixents flash-back dels personatges que, amb el seu record, van oferint les claus d'interpretació i lligam entre les diverses relacions que s’han teixit al llarg de la història.

Tema: Secret i transgressió

Amb tot, l’estructura que hem assenyalat té un punt d'infle­xió, el pas de la normalitat a la tragèdia, la ruptura d'un procés ascendent cap a les diverses crisis que precipiten el final. Aquest punt d'inflexió —que es prepara des de l’amenaça de la senyo­reta Rosa a la darrera frase del capítol vuitè de la segona part: «En aquella casa no viurien mai més en pau»— es dóna en el capítol onzè de la segona part, quasi a la meitat del llibre. La vida quotidiana, la normalitat, l’aparença de la família dels Valldaura es recolza sobre uns secrets que es reprodueixen d’una ge­neració a l'altra: l'existència d'uns fills naturals. Teresa Goday té un fill natural (Jesús Masdéu) amb Miquel Masdéu, mentre que Eladi Farriols té una filla natural (Maria) amb Pilar Segura.
Justament transgredir aquest pacte de silenci, desvelar aquest secret d'amor per tal d’evitar un possible incest entre Ramon i Maria és el desencadenant de tot un seguit de tragèdies —su­ïcidi de Maria, fugida de Ramon, i mort misteriosa d’Eladi Farriols— que precipitaren la descomposició familiar. Després d’aquests fets només quedarà un temps per al record i amb la mort de Teresa ja res no atura la descomposició de la família. Les dues generacions adultes de la novel·la arrosseguen cadas­cuna una sèrie de secrets: el fill de Teresa o la relació de Salvador amb Bàrbara, mentre que en l’altra serà la filla d'Eladi. Però també els nens tenen un secret, en aquest cas força diferent: la causa de la mort de Jaume en un accident provocat. Recordem que la mateixa Mercè Rodoreda, en el pròleg de la novel·la, dóna a aquest fet i al complex de culpabilitat que se'n deriva, capital importància fins a convertir-lo en «una de les claus — la clau— de la novel·la». Sobre una sèrie de secrets, doncs, es crea el teixit familiar; quan es vulnera aquest principi, aquesta situació, es precipita el resultat final que, en el cas de Mirall trencat, porta a una situa­ció remarcable, car la saga familiar queda escapçada per la generació que hauria hagut de donar-li continuïtat. Per això, la història cronològica de la novel·la és una història breu, curta, que no tanca ni arrodoneix el cicle temporal que hauria estat natural en un conjunt de tres generacions. Tot i existir la terce­ra generació, aquesta no arriba a desenvolupar el seu propi temps cronològic. La tercera, la dels néts, és una història frustrada que en el conjunt del relat no ocupa l'espai que li hauria correspost. Ells són la part principal del mirall que es trenca, la tragèdia, la història que no ha pogut ser.
Així doncs, sobre la linealitat del temps històric, amb una presència creixent de flash-backs rememoratius, la història que avança d'una situació de secret d'amor segueix un camí ascen­dent fins a un punt d'inflexió provocat per la transgressió d’un nou secret que precipita la tragèdia i la descomposició familiar. També un fet extern com la Guerra Civil provoca la descom­posició i l’ensorrament del casalici dels Valldaura. La venda dels terrenys per construir blocs de pisos —manifestació del nou temps— esborrarà del tot la història dels Valldaura-Farriols. La imatge, del tot provocadora, de la rata, únic senyal de vida, al final de la novel·la, és el signe més clar de la destruc­ció i descomposició de la família que havia senyorejat en aquell espai.

Personatges

Al llarg de l'exposició anterior hem anat introduint i situant els personatges principals de Mirall trencat. Amb tot, a mane­ra de síntesi i quadre de referència, ens sembla convenient pre­sentar l’esquema següent o quadre genealògic que mostra els lligams i les relacions entre uns i altres orientats des de la pers­pectiva del personatge principal: Teresa Goday:



mirall
Partint de l'eix central del nucli familiar que és Teresa Goday veiem com de la seva relació amb Miquel Masdéu neix Jesús Masdéu, que es converteix en el «secret» de Teresa. Amb Nicolau Rovira, el seu primer marit, aconsegueix l'ascens social i queda incorporada a la classe benestant. El seu matrimoni amb Salvador Valldaura confirma aquest nou estatus. Salvador Valldaura, diplomàtic de professió, guarda el «secret» de la seva relació amb Bàrbara, i el seu posterior suïcidi. Salvador Valldaura és qui compra, per a Teresa, la torre i el jardí que es converteix en l'espai de la família. Al llarg de vint anys Teresa Goday manté, també, una relació amorosa amb el notari Ama­deu Riera.
Del matrimoni entre Salvador Valldaura i Teresa Goday neix Sofia, l’única filla, que es casarà amb Eladi Farriols, home més o menys irrellevant, però que reprodueix la situació ante­rior —com un triangle que es repeteix—: aporta al matrimoni un nou «secret». De la seva relació amb Pilar Segura neix una nova filla natural dins la història de la família: Maria. Justament trencar i descobrir aquest secret és el que genera tota la tragèdia familiar posterior. Eladi Farriols manté, també, relacions amb diverses criades. La relació més important, pel relleu que des­prés té en la narració, serà amb Armanda, que guarda la memò­ria total de la història de la família. Després del suïcidi de Maria, Eladi Farriols també mor. Amb la guerra, Sofia fuig a França, allà es casa amb un tal Mr. Desfargues, retorna a Barcelona per vendre la torre i enterrar així, definiti­vament, la història dels Valldaura-Farriols. Aquesta desfeta és possible perquè, anteriorment, la tragèdia arriba a la tercera generació, la dels fills o néts. Jaume mor en un accident provo­cat per Maria i Ramon. Maria, quan, en ser transgredit el se­cret, sap que és germana de Ramon, se suïcida, ja que no vol ac­ceptar la realitat que li és descoberta que fa que no pugui viure l'amor que hauria desitjat i volgut; mentre que Ramon, el ve­ritable hereu de la nissaga, es revolta contra la situació que la descoberta del secret provoca, fugint i trencant amb la seva his­tòria familiar i iniciant una nova vida plena de restriccions, ben lluny de l’opulència i el benestar anteriors. La por de l'incest plana sobre aquestes dues relacions.

Estil i tècniques narratives

Pel que fa a estil i tècniques narratives, Mirall trencat pre­senta tota una sèrie de qüestions força interessants fins al punt que la mateixa Mercè Rodoreda es veu obligada a referir-s'hi i a parlar-ne en el pròleg. I ho fa plantejant la qüestió del punt de vista narratiu: qui parla i a qui s’adreça. I ho fa per tal que la ficció narrativa assoleixi totes les característiques de màxima versemblança possible. D’alguna manera és l’eterna combina­tòria entre l'autor (A), el narrador (N) i el personatge (P) que dóna lloc a punts de vista diversos: omnisciència, objectivisme, contrapunt, autobiogràfic, monòleg interior, testimoni, mixt. En fi, a tot un tractat o capítol de tècniques narratives referit a la teoria de la novel·la.
Pel que fa a l’estil i a la tècnica aquesta és la novel·la menys «rodorediana» de totes les escrites per l'autora. Com ella diu en referir-se al procés d’ela­boració dels primers capítols de la novel·la, aquests sorgeixen «amb un estil que no era el meu». On radicà però, aquest «can­vi» d'estil o quin era l’estil narratiu amb el qual s'identifica l'au­tora? Es prou sabut que les novel·les escrites per Mercè Rodoreda abans de Mirall trencat adopten com a punt de vista narratiu el monòleg interior. És el cas, per exemple, de les no­vel·les més conegudes de l'autora: La plaça del Diamant i El carrer de les Camèlies. D’altra banda el monòleg interior, per ser la pròpia veu del personatge, accentua el caràcter de novel·la psicològica que explica i defineix la millor part de la narrativa de l'autora. Així, seguint la referència anterior, La plaça del Diamant o El carrer de les Camèlies es podrien identificar i des­criure segons la seqüència:
A*N = P
L'autora no s’identifica amb el narrador però aquest sí que ho fa amb el personatge, característica que es dóna en el monò­leg interior. La seqüència dominant a Mirall trencat és la se­güent:
A*N*P
L'autora no s’identifica amb el narrador ni aquest amb el personatge. És la característica que defineix la tercera persona narrativa i el punt de vista omniscient. Així, Mirall trencat és una novel·la que està escrita segons la perspectiva del punt de vista omniscient del narrador. Aquest canvi de registre és el que Mercè Rodoreda ens explica en el pròleg de la seva novel·la tot i manifestar-se inicialment contrària a l’actitud omniscient: «Un autor no és Déu. No pot saber què passa per dintre de les seves criatures». Què ha passat, però, perquè finalment Mer­cè Rodoreda utilitzi la tercera persona i l'omnisciència narrati­va? Senzillament, el tema narratiu escollit per l'autora obliga a un registre específic i Mercè Rodoreda amb Mirall trencat passa de la novel·la de personatge, on el monòleg interior és possible, a una novel·la amb un teixit de personatges molt més ampli i complex que l’obliga a un replantejament de la tècnica narrativa que ha d'emprar. El pas a l'omnisciència narrativa era quasi ineludible la qual cosa no vol dir que no trobem flash-backs dels personat­ges —sobretot a la tercera part: el de Teresa, el d'Amadeu Ri­era, el notari— o tot un important capítol —«El fantasma de Maria»— escrit com a monòleg interior. Tota la primera part del pròleg de Mirall trencat és, justament, la raó i justificació d’un autor per explicar el seu canvi de tècnica com una conse­qüència, com acabem d'explicar, de la mateixa estructura i composició narrativa —la història d'una família— que l’obli­ga a una llibertat, obertura i mobilitat del punt de vista que no li pot oferir el monòleg interior, forma, estil i tècnica que l'au­tora considera més seu. Una vegada més, les característiques temàtiques de la novel·la condicionen el recurs i l'estil narratiu, és a dir, la forma literària.
Ultra aquest canvi en la qüestió tècnica del punt de vista, a Mirall trencat es produeix, en el pas de la segona a la tercera part, una fractura interior en relació amb un canvi d’estil que ens situa davant d'un nou enigma i dubte. Després d'una pri­mera i segona part plenament realista, Mercè Rodoreda, a la tercera part, salva l’ànima dels morts més estimats —Teresa i Maria— als quals dóna presència viva i activa a l'espai de la casa i al jardí amb diverses manifestacions d’una presència sobrena­tural que comporta una manifestació del meravellós literari a la part final de la novel·la. Fins i tot en el capítol novè, «El fantas­ma de Maria», ultra altres presències i manifestacions misteri­oses, dóna veu i paraula al pensament i sentiment de Maria morta que, en primera persona —monòleg interior—, ens re­corda la seva comunió amb el jardí, el seu «casament» —«llorer marit meu fins a la mort clavada»— amb el llorer i l'estima­ció pel seu germà. Es com un misteri del llibre que deixa obert un final que queda clos i tancat per totes les altres bandes. Amb tot, no és difícil imaginar que aquesta presència misteriosa i màgica de Teresa i Maria no és sinó la «salvació», més enllà de la mort, dels personatges que, de tot el corpus narratiu que gira entorn de Mirall trencat, més estima i atrauen Mercè Rodoreda.

Aparegut a http://www.xtec.es/~fmota/segon%20batx/mirtrenc.html