EL NOUCENTISME
En
tant que organització estatal, l’únic de què disposava la Mancomunitat era
d’uns aparells ideològics d’Estat i del que per mediació seva és factible de
realitzar. És a dir, la creació d’unes infraestructures socials,
administratives i, sobretot, docents. I per tal d’assegurar el perfecte
funcionament de tot aquest engranatge, existia ja la ideologia
político-cultural del Noucentisme, progressivament desenvolupada des dels
primers anys de segle i perfecte exponent normatiu del programa burgès. Atesos
aquests pressupostos, doncs, és evident que la tasca a realitzar per la
Mancomunitat havia d’ésser preferentment cultural. Ersatz (compensació)
sublimat fins a cert punt d’una altra
mena d’acció directa i immediata que li era negada, però recurs eficaç aquesta Kulturkampf
(lluita cultural), per tal d’obtenir, en virtut dels mateixos
resultats positius que aportava, una aprovació majoritària entre amplis sectors
socials, àdhuc els antagònics, i contribuir també indirectament a
neutralitzar-ne les conflictivitats existents.
D’acord
amb aquest plantejament, doncs, i en definitiva amb la consciència que la
classe rectora de la Mancomunitat tenia dels seus condicionaments i
disponibilitats, aquesta emprèn una política cultural d’ampli abast, tendint a
consolidar des de l’organisme oficial tot just obtingut les realitzacions ja
anteriorment introduïdes i a crear de nou una extensa praxis institucional, que
li permeti de conformar el conjunt social a la seva imatge i semblança. Aquesta
política es polaritza significativament entorn de la llengua i el sistema
educatiu.
Josep Murgades: “Aspectes culturals de la
Mancomunitat”, L’avenç, núm 3, juny
de 1977, pp. 49-50.
El Noucentisme és encara un tema
complex, arriscat, força polèmic i en el qual fins fa poc ha predominat la
visió que els mateixos noucentistes donaren del moviment i també la cultura
catalana en el seu conjunt, especialment del Modernisme. Val a dir, però, que
darrerament hom ha iniciat valuoses aproximacions a ambdós fenòmens tractant
d’evitar la reproducció dels esquemes mentals de l‘època. Així i tot, s’ha de
reconèixer que ni la dinàmica de la literatura més actual no ha aconseguit de
suscitar postures tan aferrissades com les que excita el tema del Noucentisme.
I és que, de fet, el que està en joc és la comprensió de la cultura catalana
contemporània, hereva, en una proporció considerable, de l’empremta dels dos
moviments.
Josep Murgades (“Assaig de revisió del Noucentisme”. Els
marges, núm. 7, juny 1976) ha definit el Noucentisme com el “fenomen ideològic que, entre 1906 i 1923
aproximadament, tipifica les aspiracions hegemòniques dels nuclis més actius de
la burgesia catalana,postula els seus interessos en un pla ideal i, mitjançant
la creació d’un complex sistema designes lingüístics i iconogràfics, formula
models i projectes que, a més d’explicar analògicament la realitat,
contribueixen a establir pautes de comportament social tendents a possibilitar
la viabilitat d’una acció reformista”.
Ja el 1907 Raimon
Casellas, en prologar el Glosari 1906 d’Eugeni
d’Ors, qualificava els noucentistes d’”ideològica
generació”. Això era possible des del moment en què el moviment es presentà
com a recanvi totalitzador davant l’actuació modernista –no menys prenyada, és
clar, d’ideologia. I en la qual, per paradoxal que pugui semblar, trobem un
plantejament prou igual a l’assenyalat per Murgades, car, segons Marfany el “Modernisme implica un comprometament de
l’escriptor, no sols amb tota la comunitat que vol modernitzar i a la qual vol
donar consciència nacional nova, sinó amb la burgesia que troba en el
nacionalisme una ideologia adequada a les necessitats que li planteja una certa
conjuntura sòcio-econòmica”.
El problema, doncs, ha de raure en
un plus, o en una manca, segons es miri, que esdevé qualitativa. ¿És suficient
la història catalana dels escassos anys transcorreguts per explicar-la? Creiem
realment que no. El que en realitat s’opera –i per això el Noucentisme serà, es
vulgui o no, una elit i mai no tindrà vel·leïtats populistes- és un canvi de
mentalitat; per això l’enfrontament serà total, malgrat les naturals
coincidències, i adquirirà un caire marcadament ideològic, és a dir, afectarà
el sistema de valors.
La naturalesa d’aquest canvi,
d’ordre per tant cultural –d’aquí que la literatura i les arts apareguin
constantment barrejades amb consideracions d’ordre polític, moral o religiós,
més enllà de plantejaments purament dretans –podríem centrar-la a l’entorn de
dos fets bàsics: la total acceptació de la civilització sorgida de la revolució
industrial i, en segon lloc i conseqüentment, el rebuig del romanticisme, que,
per extensió, ho és de tot el que en plena vitalitat en deriva. Com és sabut,
el romanticisme no fou altra cosa que la contestació radical al nou ordre
civilitzatori que imposava l’industrialisme, anorreant el que fins aleshores
havia estat el secular –mil·lenari, segons Lévi-Strauss- ordre “natural” de les
coses. Això, al nostre entendre, és el que separa, diferencia i qualifica la
distància i també les concomitàncies entre ambdós moviments.
I és també en aquesta dimensió que
podem copsar perfectament obstinats cavalls de batalla, com el tema clau del
ruralisme i el seu opòsit, l’ideal de civilitat.
El món rural no és solament el lloc no contaminat d’un seny a-històric, el lloc
on aprendre i comprovar una continuïtat més enllà de la història que permet
l’elaboració de la llegenda, el lloc on recuperar una derrota, sinó també i
sobretot l’escena de la contestació, de la lluita entre “jo i el no-jo”, com ha
dit Marfany, amb més encert del que ell mateix pensava (ja el 1885 Maragall
s’expressà en idèntics termes); escena que és, necessàriament i obligada,
carregada de semiocitat: la natura és vista pels modernistes com un reducte
productor de significacions. I això és el que negarà el Noucentisme. La ciutat
no és només el símbol contrari, sinó que actua com a dinàmica desruralitzadora
a un altre nivell: es presenta com a l’ideal superador –convincent i retòric-
del fet que el trasllat del camp a la ciutat per part d’àmplies masses
camperoles no constitueix, contra l’opinió de certs antropòlegs, “la frontera més dura i traumàtica de
franquejar” (Jean Duvignaud). En aquest sentit, i des d’un punt de vista
polític, és també un fet propagandístic, capitalitzat, és clar, per la burgesia,
realitzadora i capdavantera d’aquest procés d’industrialització.
Emmarcada així la qüestió, es fa
clar com la dinàmica camp-ciutat es presenta forçosament aparellada i situa en
el seu lloc precís la influència més marcadament literària que tingué. Els
urbanistes, amb Georg Simmel al cap, han posat en relleu repetidament com la
ciutat comporta un necessari i a vegades molt elevat grau
d’intel·lectualització, mentre al camp s’observa un ritme contrari, unit al
valor superior que hi té tot el que és individual, peculiar, no-homogeni. En
aquets sentit, Nietzsche seria l’exemple més transparent de la rebel·lió contra
l’intel·lectualisme de l’existència ciutadana, contra el seu inevitable
esquematisme, contra la unitat del ciutadà en nom de l’individualisme.
La ciutat, doncs, esdevé una pedra
de toc important. Així, mentre els modernistes més abrandats adoptaran
posicions semblants a les de Nietzsche, d’altres expre4ssaran idees paral·leles
sense que el rebuig sigui total, perquè, precisament, s’instal·laran on només
la ciutat –que no el camp- permet de vèncer unes relacions massa estretes i
gaudir d’una palpable llibertat, i alhora desenvolupar –a la contra, això sí-
una individualitat diferent: aquest serà el modernisme ciutadà, excèntric,
bohemi i, per tant (Pla dixit)
antiburgès.
Quan Carner, criticant
platxeriosament la bohèmia sistemàtica, escrivia allò de:
mesclar música i pols, taques i flors,
i
no poder trobar la roba blanca
sinó
quan d’un calaix ne penja un tros,
indicava
també la seva –i dels seus- total identificació amb els ritmes vitals i
d’actuació que la ciutat implica. Per aquí passa la simbologia del vestit que
refereixen aquests versos. Però per aquesta identificació passa també, com ha
observat intel·ligentment Mary McCarthy, el canvi de funció i la progressiva
desaparició de la naturalesa en aquella literatura que s’adequa al procés obert
per la incidència de la revolució industrial. La qual cosa ha comportat, a més
a més –Gerard Genette ho ha explicat força bé- una major objectivitat en la
literatura. Si aquestes conclusions són correctes, i creiem que ho són, queda
prou explicitada l’objectivitat noucentista davant el predomini del subjectiu
en els modernistes –i per aquí passa també el tan debatut problema de la
novel·la. Els models literaris, d’altra banda, i l’entrellat conceptual dels
noucentistes, conformen i incideixen en aquesta diferència que sovint ultrapassa l’estricta literatura.
En aquesta perspectiva s’ha
d’inserir també la incidència comarcal del Modernisme i la seva dispersió
individual que, com veurem més endavant, tindrà altres repercussions, i la
presentació de Barcelona –La Ciutat- mancada de la multiplicitat significant
del camp, en benefici d’una univocitat sense tensions, i vàlida per a tothom
–cosa que el dinamisme sòcio-polític s’encarregà, evidentment, de desmentir.
Barcelona vindrà a representar
l’arquitectura ideal, l’espai urbà concret i ordenat capaç d’acollir, aglutinar
i potenciar els esforços de civilitat, la validesa dels quals, com acabem d’indicar,
es vol universal –proposició que amaga, com ha insistit Murgades, una fal·làcia
patent. El que s’intenta, doncs, és la creació d’un model de polis que funcioni alhora com a model
cultural.
No és gens casual que sigui
justament Guerau de Liost –el noucentista que més sensibilitat demostrà davant
la naturalesa- qui millor ho expressi:
I no m’estic de confessar que és bella
com
la muntanya, si no més encar,
la
humana, la complexa meravella
de
la Ciutat que té muntanya i mar.
La
lluita per la cultura, havia escrit
Ors, és una lluita d’imposició. És
obvi que una declaració d’aquest tipus comporta una forta dosi de voluntarisme
–l’exclusiva del qual no la tenen Ors i companyia- i que cal relacionar amb l’imperialisme noucentista. Ara bé, es
tracta solament d’una lluita per l’alta-cultura?
Es tracta solament d’una imposició burgesa per tal d’assegurar una hegemonia,
convertint el món de la cultura en un terreny més de l’acció política? Si de
fet es produeix una convergència d’ambdós aspectes amb repercussions de tota
mena és perquè el Noucentisme, tal com l’hem situat, es presenta com a portador
d’un sistema de valors fundacional.
D’aquest fet en tenen un convenciment petri, que els duu –en una pirueta
ideològica- a oblidar i fins i tot negar els préstecs que aprofiten (operació
que, dit sigui de passada, ha impedit sovint de contemplar la polèmica
Modernisme-Noucentisme des d’una òptica eficaç). I si el poden tenir és perquè
tenen la precisa i plena consciència que un canvi de profundes dimensions s’ha
`produït en l’horitzó cultural europeu al qual calia adherir-se. Als modernistes els mancà aquesta consciència
favorable. Veieren, és clar, que el món experimentava transformacions, però no
saberen apreciar-ne les proporcions ni l’abast ni la direcció ni les
conseqüències. Parcialment o en bloc, les rebutjaren. I fou potser la seva
consciència de minoria il·luminada i d’oposició global el que impedí la seva
inserció eficaç de forma compacta –com a moviment. Els casos aïllats, en la
seva immensa majoria, passaren significativament a la història com a
noucentistes. Això explica que en aquells punts que són concomitants, la
posició d’uns i altres no sigui sempre coincident. En aquest sentit, és un risc
afirmar que les coincidències són fruit de l’”oportunisme noucentista” en el procés de configuració de la seva
ideologia.
Les coincidències –contemporaneïtat
obliga- són, en realitat, inevitables, a causa del procés de canvi en l’ordre
cultural, civilitzatori que s’estava produint. Idèntic plantejaments de
vegades, però utilitzacions distintes, car la consciència també ho era. Per
això les premisses netament romàntiques, individualistes, del Modernisme
impediren la realització de moltes de
les seves propostes. En canvi, el prototipus noucentista, com glossà Caselles,
no és un geni que es limita, amb l’estridència i la convicció que es vulgui, a
assenyalar la diferència, sinó aquell que “té
prou força de voluntat per dur [l’obra arbitrària] a perfecta realització i per a fer-la triomfar entre els homes”.
Des d’una òptica ciutadana, industrial, això passa indispensablement per
l’organització o, més ben dit, per la institucionalització
de qualsevol empresa que pretengui
d’ésser efectiva. Val a dir que en aquets punt els modernistes no passaren de
la cèl·lula de les revistes o d’accions quasi assembleàries. D’acord amb el que
hem dit abans, no podia ésser d’altra manera.
En aquest aspecte, els noucentistes
aprofitaren a fons una conjuntura política que els era favorable, i
s’avingueren sense gaires maldecaps a col·laborar amb Prat de la Riba. Des
d’aquets punt de vista, té raó Maurici Serrahima quan afirma que el Noucentisme
fou “la primera intervenció governamental
en la història de la nostra cultura”. La mancomunitat orientà els seus s
esforços envers la creació d’una sòlida infraestructura sobretot en l’ordre
cultural, que culminà el 1907 amb la creació de l’Institut d’Estudis Catalans,
que dirigirà Eugeni d’Ors. És allí, i especialment a la secció filològica, on
finalitza la llarga campanya per a la reforma lingüística, i no sense
escarafalls. La publicació de les Normes fabrianes
inicien, si més no a nivell simbòlic, el camí definitiu –optimisme del
noucents- cap a la normalització total
de la cultura catalana. L’organització noucentista semblava donar-los la raó a
primer cop d’ull i autoritzar-los fins i tot a exhibir el triomf als
modernistes. Passa, però, que el treball per la normativa esdevé tasca de normativitat. Tal la imposició orsiana.
Si el Noucentisme esdevé dogma, si
accentua el ser caràcter ideològic, si arriba a parlar d’imperialisme, és en part per l’anàlisi que fa de la realitat del
país –primitiu, dirà Carner-, en part per una necessitat sentida de cremar
etapes –el miratge europeu, la confiança en el progrés-, en part ho fa com a
dipositari privilegiat i culminador d’un llegat històric –la Renaixença-, i
també, per congruència, perla necessitat d’obtenir una base àmplia on recolzar
la seva proposta. Això, a nivell polític, voldrà dir liquidar herències del XIX
de tot tipus, i també, no podia ser altrament, crear, aglutinar i estendre, amb
coherència, òrgans polítics moderats, nacionalistes, parlamentaristes i gens
proclius a sortides de to anticonstitucional. Només així s’explica Acció
Catalana, al cap i a la fi un partit de quadres, fundat, no s’oblidi, amb La nacionalitat catalana com a llibre de
capçalera. El Noucentisme, strictu sensu,
té raó Carner, fou més pratià que no pas orsià. Cambó, malgrat tot
–fundacions a part- en quedarà a partir d’aleshores ben al marge.
Estèticament, el Noucentisme
–l’arbitrarisme noucentista- es presenta com un nou aticisme. Això no vol dir
que el Modernisme sigui un pur verbalisme –un asianisme-, sinó que, considerat
globalment, li manca, en bona part, aquesta
voluntat classicitzant. Per aquest costat, el Noucentisme entronca amb el
mediterranisme clàssic de l’escola mallorquina i aspira a crear una obra
estèticament vàlida i que perduri més enllà de la seva pròpia puntualitat
històrica, és a dir, clàssica però que, al mateix temps, la reflecteixi com a
tal: d’aquí la idea de la civis, el
model de la Ben Plantada, i, en
poesia, la lluita contra l’espectre de la inspiració, de l’espontaneisme i de
la representació d’un món agitat, convuls, sense ordre. La poesia haurà de
reflectir aquest ideal. Ideal que, d’altra banda, es volia rigorosament modern,
acordat amb l’eufòria de l’albir d’un nou segle.
En aquest sentit, el Noucentisme
intentarà d’assolir la categoria de clàssic principalment mitjançant la síntesi
de parnassianisme i simbolisme. Del primer, a través de Sully-Prudhome, Leconte
de Lisle i Herèdia, els noucentistes n’apreciaren el gust del concepte,
l’admiració hel·lenística i la
preferència pels temes no personals, el culte a la precisió i la bellesa formal
que es tradueix en un conreu arbitrari de les estructures rimades.
Dels simbolistes, en canvi,
principalment a través de la lectura de Mallarmé, Verlaine i Rimbaud, i dels
romàntics tardans anglesos Coleridge, Carlyle i els prerafaelites, tot i
valorar-ne positivament el gust per les possibilitats eurítmiques del poema,
n’escurçaren l’abast d’aquestes mateixes qualitats. La poesia simbolista, com
bona part del Modernisme, extremava el valor connotatiu dels mots en ells
mateixos i aspirava a suplir amb rimes evocadores i a través de l’amplitud
semàntica del símbol un món que es presentava intuït, suggerit i inefable. En
rebutjar aquest aspecte –que deu molt al romanticisme i que, per altra banda,
és lògic que no ultrapassés aquests límits abans de la descoberta freudiana- es
bandejava, alhora, el món de l’inconscient –d’aquí que hom s’hagi referit
constantment a la qualitat objectiva de la poesia noucentista, des d’aquest
punt de vista- i, connectant amb la voluntat de precisió, que s’abandonés la
instància de la paraula com a unitat mínima i que reflectís un patent desig de
gramaticalitat que es desenvolupa en la frase –l’objectivitat és fràsica, no
verbal- com volia Valéry, i que, en definitiva, s’acostés a la poesia pura.
L’home que va fer possible això fou Josep Carner.
En el Noucentisme, l’objectivitat és
caracteritzada, matisada i, és clar, limitada perla pròpia dinàmica de la ironia. Observem quina és la definició
que Guerau de Liost feia de la ironia.
la ironia
és la sàtira que nia
en els mots de galania
per
deport.
Resta per tractar un darrer punt, essencial per a
l’historiador: la cronologia. Atesa la importància ideològica i la incidència
de les representacions mentals que configuren el Noucentisme com a moviment,
cal seguir fixant-los entre 1906 i 1923? Les
cadres mentaux sont prisons de longue durée, ha dit Braudel. D’altra banda,
i almenys des de la lliçó de Robert Guiette, ja no podem acceptar el postulat
de la filologia clàssica, segons el qual hi ha una correspondència exacta entre
època, moviment i ideologia.
La datació tradicional ens sembla,
per tant, insuficient. Caldria una anàlisi rigorosa que resseguís les petjades
susceptibles de ser “noucentistes”. En aquest sentit, pensem que la recerca
hauria d’abraçar, com a mínim, des dels anys 70 del segle XIX fins a la guerra
civil. I destriar indicis, prefiguracions, estat latent, represes, epigonismes,
pures imitacions, desfiguracions, comprovar què en queda, reconstruir la seva
genealogia, etc. Aleshores, ben probablement –amb alguna, per a alguns, considerable
sorpresa, com l’ús per l‘esquerra de consignes inequívocament noucentistes a
les eleccions de 1977- el Noucentisme ens apareixerà com el fenomen clau de la
història de la mentalitat catalana en el segle XX.
El paper d’Eugeni d’Ors (Barcelona, 1881 – Vilanova i la Geltrú, 1954)
La intervenció d’Eugeni d’Ors en el
món cultural català fou relativament breu, però d’una extraordinària
importància. Ors actuà, amb tota consciència, com a provocador d’elit, com a
dinamitzador i capitost del noucents contra
les deixalles del jocfloralisme, contra el Modernisme, i, en general, contra la
letargia i l’ensopiment cultural. D’Ors irrompé en aquest panorama convençut de
trencar una dinàmica poc fructífera. Des de les pàgines de La Veu de Catalunya, on col·laborà a partir de l’1 de gener de 1906
amb la quotidiana glosa que
institucionalitzà el pseudònim Xènius, sorprengué
amb una nova manera d’escriure en els periòdics, i amb un estil concís,àgil, de
vegades aparatosament brillant, sempre enginyós, que en principi per novetat, i
després per simpatia i, per què no, encert, havia de tenir un èxit enorme.
Des de La Veu, Ors aprofitava qualsevol fet per pregonar la necessitat,
l’obligació moral de viure d’acord amb les direccions que prenien les “palpitacions del temps”. Ors, “una mena eficaç de filòsof”, com ha dit
Joan Fuster, “d’estar per casa” com
ell reconeixia, es convertí en un propagandista de gran rellevància. La columna
de La Veu fou durant molt de temps el
mirall on es reflectia l’esperit de la tasca pratiana, i on es palesava l’estil
totalitzant que empenyia el Noucentisme. Com s’ha dit, també, “una enciclopèdia de butxaca” que
procurava no oblidar cap temàtica.
Si bé al principi i durant molt de
temps l’èxit d’Ors afavorí l’engrandiment continuat de la seva personalitat
paradigmàtica, més tard, en part per raons alienes, en part pel dinamisme
definitori del ritme intern de la glosa, la figura d’Ors sofrí –per la seva
mateixa representativitat i també pel seu exclusivisme- una davallada que per
la seva rapidesa pot semblar sorprenent. “La
fatalitat de la manera de Xènius és crear Xènius petits”, digué Pla: aquí
hi ha una part del problema. Per l’altra banda, però, Xènius anà massa lluny.
Segur de les seves posicions, eufòric per un èxit sense precedents, Ors
desequilibrà l’harmonia conceptual del Noucentisme en potenciar uns trets
damunt d’uns altres. L’error de l’Ors –error de càlcul i d’interpretació- fou
el d’accentuar, d’exagerar el caràcter dogmàtic de la doctrina que ell mateix
havia ajudat a bastir d’una manera decisiva.
Ors abusà del seu magnetisme de gran
prestidigitador cultural en fer de les seves posicions un mur insalvable i
reducte del correcte, del vertader. Ja no es limità a assenyalar les “palpitacions del temps”, sinó que
aquestes eren o no eren si ell els atorgava o no el vist-i-plau. Abusà del
segell noucentista. La definició esdevingué axioma. En convertir l’almanac en
Bíblia, Ors traí la pròpia doctrina. En un termini ben escàs, Ors acomplí el
cicle inevitable que predicà per a la cultura: s’instal·la en el “barroc”. Això
és el que –en la seva defenestració, on es mesclaren motius ben diversos- no li
perdonà Bofill i Mates. L’orsianisme és, doncs, només una manifestació, la més
dretana, la més radical del Noucentisme. Deutor, en tantes coses, del primer
Ors.
Ors abordà matèries ben diverses. A
part dels escrits pròpiament filosòfics i dels llibres concebuts com a tals des
del seu origen, que escriuria sobretot en l’etapa castellana,la majoria dels
seus textos són fruit d’una recopilació d’una sèrie de gloses a l’entorn d’un
mateix tema. Així sorgiran Gualba,la de
les mil veus, a partir de gloses del 1915, Tina i la guerra gran (1914), Oceanografia
del Tedi (estiu de 1916) o La vall de
Josafat (1918).
L’obra que, però, li ha donat major
relleu i que tingué més incidència és La
Ben Plantada, confegida amb gloses del 1911. És, com s’ha dit, una obra de
caràcter simbòlic, on aquesta figura femenina esdevé un mite essencial dins
l’imaginari noucentista: en resumeix tots els trets, però també –no hi ha mite
sense context- exigeix llur presència. La contrapartida fou que Ors els fixà i,
si més no per la força de l’establiment, passaren a ser models constituïts a
partir dels quals poques possibilitats hi havia: o adequació fidel –ortodoxa- més
o menys matisada, o rebuig o degradació, ja per realisme, per avantguardisme,
per obrerisme o, per què no, per sàtira.
La
Ben Plantada, que s’inscriu –curiosament- en la línia encetada pels
romàntics (Michelet, per exemple) d’identificació sublimada entre la Pàtria i
la Dona, és l’encarnació exemplar de la nova, il·lusòria Catalunya. Una
Catalunya que es farà difícil d’escatir fins a quin punt es cregué factible,
pe`ro que es presentà –superadora dels desgavells històrics- refeta mitjançant
el seu potencial intemporal, sincrònic per perenne, mític que no llegendari –el
contrari seria romanticisme:
La
carn divina de què és fabricada la Teresa, beu la saba noble de tots els morts
de la seva Raça, que és la nostra Raça, i de la Cultura. És molt antiga i molt
cultivada, aquesta carn, i això és el que li dóna olor. Però la forma d’ella i
el moviment d’ella reben la gràcia per l’atracció poderosa de l’avenir. Tenen
també en el cel les seves arrels i nutrició. La Raça disposa de la Teresa per a
recobrar-se i florir i fruitar en cultura nova. I és aquesta oculta atracció,
és aquest plantament en el futur el que parla per la seva boca, quan ella diu,
gairebé sense adonar-se’n, aquella paraula de tal castedat i tan ben dita, i
d’amirar, que desitjaria criatures seves.
Ben
Plantada, Ben Plantada, perquè ets ben plantada, ben fruitada seràs!
(ed. cit., p.
112)
Josep Carner (Barcelona, 1884 – Brussel·les, 1970)
Fou Josep Carner, la seva obra, el
seu mestratge,la seva presència, qui caracteritzà, endegà i bastí l’etapa que
un crític qualificat –Joaquim Folguera- batejà com de plenitud de la poesia catalana.
Carner fou un escriptor precoç, als
dotze anys va publicar la primera poesia en una revista finisecular anomenada L’Aureneta, i en els seus inicis no està
lliure encara de directes influències modernistes i verdaguerianes, per bé que
àdhuc en un llibre primerenc com és el Llibres
dels poetas (1904) ja s’entrevuen certs trets que li’n separen. L’any
següent publicà Primer llibre de sonets.
Ja només el títol conté un cert to provocatiu, i, de fet, significà una primera
ruptura en el món poètic català –no tant per la temàtica –retrats de figures
femenines, descripcions, cants a l’amistat- com per l’elecció d’una forma
rígida i clàssica. El sonet és la forma clàssica per excel·lència i cal cercar
en aquest fet els motius de l’elecció: forma universalment reputada perfecta,
s’adirà inequívocament amb la voluntat arbitrarista que Xènius predicava: no
solament una estructura inamovible impedia els escarafalls verbals, sinó que
obligava a una exactitud lingüística metòdica i antivital, els límits de la
qual són la seva grandesa.
Amb Els fruits saborosos (1906) Carner és reconegut com el nou gran
poeta, car s’ajusta a l’ideal noucentista: contenció, perfecció formal,
subjectivitat controlada. La síntesi havia estat realitzada: predilecció pels
noms grecs, culte a la forma, temes externs al poeta, al costat d’una valoració
patent del ritme. Observem-ho en aquest poema de Les prunes d’or:
En un incomparable triomf, Migdia mor.
Passada pel flameig, la terra
s'aclivella.
Aglaia seu a l'ombra de la prunera
vella.
Relluen delitoses, endins, les prunes
d'or.
Oh cos d'Aglaia, bru com saonada
fruita,
cimat de cabellera com d'una nit
mortal!
Els llavis se li baden per a la dolça
lluita
i té en els ulls un caire brillant com
de punyal.
Les prunes d'or a Aglaia reüllen
temptadores.
Són en una illa verda, cenyida de
claror;
en el redós, a penes hi ha fresses
torbadores:
un fregadís de mates, l'insecte en
bonior.
Aglaia sent un mot. ¿És ella o el
brancam?
I l'aire es torç, ardent d'una flama
frisosa,
i la calitja parla d'una terrible fosa.
L'agost com es rebolca, tot sol, damunt
del camp!
Aglaia té una set que eixuga el seny,
la parla ...
Superbament s'aixeca, damnant el seu
descans,
i enfonsa en la prunera les cobejoses
mans
i enlaira tot el rostre, com si volgués
besar-la.
I l'arbre, que amb un lleu serpejament
de branques
sembla oferir-nos l'or, la mel d'algun
pecat,
s'estremeix un moment de la ferocitat
del gran perfum impúdic i de les dents
tan blanques.
(ed. cit., pp. 55-56)
“Els fruits
saborosos –ha escrit Marià Manent- són la primera creació cíclica on Carner
assoleix una veritable unitat poètica, superior a la dels grups de sonets;
l’idioma s’ha fet realment apte per als “entretocs”, per a les formes
suggerents i la delicada música d’un estil determinativament familiar i solemne”.
A partir d’aquest moment, i consagrat com a poeta i
com un dels capdavanters del Noucentisme, Carner publicarà d’altres llibres,
entre els quals destaquem El verger de
les galanies (1911) i Les monjoies (1912),
que contribueixen a crear la imatge d’un Carner amable, poeta elegant,
enamoriscat i de paraula fàcil i acurada. Tot això s’accentuarà amb Auques i ventalls (1014), en el qual
apareix profusament un tret que hom podia ja veure en obres anteriors, `però
que aquí esdevé una opció sistemàtica: la ironia, a través de la qual obté
alhora un element de distanciació respecte al seu propi objecte i de crítica.
No és, per tant, una crítica directa i sense ambages, sinó una manifestació més
d’intel·lectualisme, de cultura i, en definitiva, de l’ideal de civilitat que
el noucentisme perseguia.
Si bé no tot el llibre obeeix a la sàtira i
descripció dels costums majoritàriament barcelonins, creiem oportú d’oferir un
fragment d’un poema –‘L’amor i “Les notícies’- per tal que hom hi
apreciï aquest punt de confluència entre la ironia i la tendresa que
caracteritza, segons els crítics més qualificats, bona part de l’obra de
Carner:
Veïna, tota condícies
i bonics, que
sols llegir,
havent dinat,
amb delícies,
‘Les Notícies’
del matí,
oh, jo em
tornés ‘Les Notícies’
per algun màgic camí!
Quina divina
fortuna!
Tu em
voldries, ben segur;
seria dins ta
tribuna,
tot
empresonat de tu;
per tal goig,
veïna bruna,
jo em
resignaria a dur
noves de les
il·legítimes
fugues i els
delictes rars,
escàndols,
baralles, pítimes,
d’algun
lladre els avatars
i una secció
de “Marítimes”
i una altra
de “Militars”
(ed. cit., p.
167)
Auques
i Ventalls i La paraula en el vent apareguts
el mateix any mostren moments de contrast entre el to habitual de Carner,
predominantment vital, i un sentiment de profunda i metafísica angoixa. En
efecte, La paraula en el vent és un
dels llibres, en aquest sentit, més significatius, que s’oposa estranyament amb
la resplendor vital que difon en conjunt la seva obra. El pròleg de La paraula en el vent és ja una clara
confessió:
Veus
aquí un llibre que no ve a ésser altra cosa que una història planyívola d’amor,
sense prendre per testimoni els rius, les estrelles o les cascades; en
realitat, el poeta s’ha fet una confidència ell tot sol, i en el llenguatge que
li era més entenedor.
(La
paraula en el vent. Fidel Giró, impressor. Barcelona, 1914, p. XIII)
Vegeu un exemple, Amor finat, del llibre L’oreig entre les canyes, de 1920:
Avui
el no pena ni somica:
del món a penes ha servat esment.
Del mot només m'arriba la musica,
de l'arbre sols en veig el moviment.
del món a penes ha servat esment.
Del mot només m'arriba la musica,
de l'arbre sols en veig el moviment.
I en cloent les parpelles una mica,
tal volta, a noves cures amatent,
pogués entendre com l'ocell s'explica
o què vol l'aigua amb tant renou d'argent.
Ara a recés em trobo del xaloc:
d'enuig i febre, polseguera i foc,
onades en neguit, ofec del dia.
Avui
tinc el sentit embadalit:
amor finat és el més dolç oblit;
tempesta al lluny es torna melodia.
amor finat és el més dolç oblit;
tempesta al lluny es torna melodia.
(ed. cit., p. 293)
El 1920 ingressa a la carrera
consular, d’on passarà a la diplomàtica. la qual cosa el durà a Gènova, Costa
Rica, Beirut, etc. La seva partença coincideix amb els primers indicis de la
davallada del Noucentisme i la manifestació pública de les discrepàncies de
Josep Carner amb la línia política que la Lliga Regionalista adoptava en
aquells moments; al temps que assenyala una nova etapa en la vida de Carner com
a poeta. D’aquesta època destaquem El cor
quiet (1925), al costat d’obres com El
veire encantat (1933) o La primavera
al poblet (1935). Durant aquests anys Carner descobreix tot el moviment
poètic que s’inicia a França, Itàlia i Castella: el postsimbolisme. L’any 1927,
en unes declaracions a Tomàs Garcés publicades el mes d’agost a la Revista de Catalunya, insinuava ja la
seva teoria de l’ham poètic lligada
ala concepció de la poesia pura. És a la Teoria
de l’ham poètic on queda prou palesa
l’evolució de Carner com a poeta (ed.
cit., p. 54):
La
inspiració, fet i fet, no ha estat més que l’obra d’una sola paraula, gairebé
d’una paraula qualsevol, però excepcionalment recollida en una lectura mig
distreta, o en la conversa de dos inconeguts que passen, o bé ens ha saltat als
ulls en un diccionari on cercàvem ben altra cosa.
El
cor quiet és un nou pas en la poesia
carneriana. En aquest llibre es desprèn –mai del tot, però- de la seva visió
irònica de la gent i de les coses. Apareix constantment una certa nostàlgia
davant del món i una atracció fins aleshores apagada per les coses planeres i
directes, per la vida senzilla, a causa, en part, de la reflexió que segueix a
l’allunyament de Catalunya. Carner sembla decantar-se vers una contemplació de
tipus filosòfic i àdhuc metafísic i religiós de l’existència:
AL MEU FAT
Veus
ací que ara et porto un escambell,
oh
Fat!, perquè en la nostra tardania
seguem
junts, en plaent companyonia,
sota
el meu emparrat de moscatell.
Ja a mar no tinc cap
volador vaixell
dels
que potser ton dit malmenaria;
ni
em llevaré dejorn per si podia,
tu
encara endormiscat, prendre un castell.
Quan
el temps afeixugui mes parpelles,
xaruc
com jo, panteixaràs amb mi.
Sols
em negares buides meravelles;
et
convido de grat, lliure a la fi.
Tals
són les cordes d’un humà destí
que
més s’hi anusa qui es debat entre elles.
(ed. cit., p.
454)
El 1941 publica Nabí, que es presenta com la gran reflexió carneriana sobre els
destins de l’home i les seves relacions amb Déu, la mort i el paper de l’home
damunt la terra i en el qual hom pot també mesurar la resposta carneriana
davant el xoc físic i moral provocat per la guerra civil, i la posterior
derrota republicana, el que significà per a Catalunya, i l’exili subsegüent.
El lèxic riquíssim de Nabí, l’experimentació de diverses
cadències rítmiques coordinades, al costat de l’articulació simbòlica posada en joc en l’espai metafòric
del poema –que no per això perd correlació narrativa- fan d’aquest llibre un
dels punts més àlgids de la lírica europea d’aquest segle:
Un
temps, Iahvè, no fou la meva nit opresa
ni jo tirat de sobte a cada estrany camí.
Tenia el meu ofici: cap a la tasca apresa
em decantava l’oratjol cada matí.
Vivia en mon poblet, ran de boscatge;
i m’hi gruava el companatge
pensant si compraria la vinya del coster.
En havent-hi bastit cercaria muller
i, en la nit gomboldat, plantaria llinatge.
(És bo que l’home tingui un lloc
i que, quan torni de la treballada,
s’assegui en el llindar i esguardi l’estelada,
i que la dona, que s’atansa a poc a poc,
digui, feixuga: —D’haver nat estic pagada.)
ni jo tirat de sobte a cada estrany camí.
Tenia el meu ofici: cap a la tasca apresa
em decantava l’oratjol cada matí.
Vivia en mon poblet, ran de boscatge;
i m’hi gruava el companatge
pensant si compraria la vinya del coster.
En havent-hi bastit cercaria muller
i, en la nit gomboldat, plantaria llinatge.
(És bo que l’home tingui un lloc
i que, quan torni de la treballada,
s’assegui en el llindar i esguardi l’estelada,
i que la dona, que s’atansa a poc a poc,
digui, feixuga: —D’haver nat estic pagada.)
La Bíblia havia estat sempre un punt present en la poesia de Carner,
però aquí recull l’episodi de Jonàs i el recrea en un dens i llarg poema. Nabí, tanmateix, no és un poema èpic:
això no concordava amb la formació cultural del poeta. Carner tractarà la
història de Jonàs exhibint-t’hi el millor de la seva lírica i també els tocs
d’enginy de la seva ironia més característica. Però també, i bàsicament, el Nabí és una reflexió pregona de
l’existència, l’absurda dificultat de la qual es resol en la confiança de Déu.
Un Déu que perdona, comprensiu i no destructor. Observem-ho en el fragment
darrer del cant IX:
I clarament,
com una música sentia:
- Cap
flastomia com negar que Déu és perdó.
Car Abel fou
son servidor. I si Déu fos malsofridor,
Qui mai
viuria?
Qui diu: Jo
venjo Déu? Qui s’aparella
a menar Déu
contra fantasmes fugitius?
Ell abraça
el llop i l’ovella
i l’esparver
i els nius,
Ell és qui
esbrolla la garriga
i esporgarà
son bell verger, faixat de rius.
Li lleva
senyoria qui castiga;
per a la
vida ens aixeca
i ens la
prendrà quan l’hora siga:
així com a
l’infant, que veu el món minvar
perquè sos
ulls s’acluquen de fadiga,
hom pren una
aparença de cosa amb què jugà.-
Llavors,
negat al fons de més gran fondalada
que no
l’occit, el cap alçava com
si no gosés;
i en veure escrita en l’estelada
una promesa
per pietat traspuntada,
a rossegons
per terra vaig adorar son Nom.
(ed.cit., pp. 572-573)
Prosa
Tot i que sigui més conegut per la seva poesia, Josep
Carner fou també un prosista excepcional. En aquest sentit, i atesa l’amplitud
de la seva pràctica literària, la seva figura se’ns presenta complementària a
la de Verdaguer: mentre aquest marca el punt més elevat de la Renaixença,
Carner assenyala el pas definitiu cap a la normalitat. La prosa catalana
moderna deu tant a Carner com la poesia. Carner, tanmateix, no conreà la novel·la
–tot i que havia anunciat diverses vegades l’aparició d’una que mai no arribà a
escriure-, encara que, en un moment en què la novel·la patí una crisi profunda
–a la qual Carner no fou aliè- bé pot dir-se que la seva tasca de traductor
dels grans escriptors anglo-saxons, sobretot, Charles Dickens, Mark Twain,
Daniel Defoe o Lewis Carroll, contribuí eficaçment, encara que d’una manera
indirecta, al redreçament de la narrativa catalana: “tota literatura formal ha
començat per traduccions”, sentencià Carner.
Carner fou, però, un hàbil contista. La primera obra
que publicà d’una certa consistència fou precisament en prosa: L’idil·li dels nyanos (1903). Es
tracta d’una narració curta, que podem inserir dins el corrent decadentista de
la narrativa modernista.
Carner, traductor d’Andersen i La Fontaine,
s’interessà sempre pel conte popular i infantil. Prova d’això són les Deu rondalles de Jesús infant (1904) on
s’ajusta a l’estructura més elemental del conte popular, fins i tot en les
seves fórmules, per bé que l’ús estilístic que en fa arribi a amagar aquesta
deu.
El 1910 publica La
malvestat d’Oriana, on comparteix el ver si la prosa i en el qual recrea
una història de caire llegendari des d’una òptica medievalitzant. És de fet un
homenatge a la literatura medieval catalana, en la qual Carner no sols hi cercà
un aprenentatge filològic, sinó també la possibilitat d’oferir-ne una lectura
no romàntica.
Conseqüència del seu pas pel món del periodisme, tant
en català com en castellà, bàsicament de les seves col·laboracions a La Veu de Catalunya i a d’altres diaris
i revistes són Les planetes del Verdum (1978), Les bonhomies (1925) recull de
41 articles apareguts a La veu el 1923, i Tres estels i un ròssec¸ editada el
1927 recollint articles del 1925. En aquests tres llibres la seva prosa ateny
un alt grau de perfecció, i inaugura una nova manera de fer periodisme. Llibres
d’estil incisiu, breu, profundament irònic, en els quals Carner passa llista a
tots els aspectes de la vida ciutadana: des de la política a la descripció
costumista o la digressió literària, passant per la recreació lírica d’unes
escenes a primera vista insignificants –és a dir, convertint l’anècdota en
categoria, per dir-ho en termes orsians-, acostant-se sempre i fins i tot
anticipant una forma d’entendre la prosa gairebé proustiana. (Cal recordar
també que, escrites moltes pàgines sota la dictadura de Primo de Rivera, són
autèntic tours de force de l’enginy per tal d’evitar la censura, la qual cosa
serveix per posar en relleu encara més la vàlua de la seva capacitat irònica i
metafòrica, sobretot tractant-se en conjunt de temes de contingut polític.)
Comprovem-ho en aquest excel·lent article de Les bohomies:
TRASPUAMENT DE LLUM
Un
matí de març jo anava amb tren per la Riviera. Era molt de matí. Clarejava
difícilment. El cel era cobert. La florida dels fruiterars semblava de paper.
Hauríeu dit que la amar era oliosa. La broma s’estava tota encantada, damunt
les muntanyoles. Per les petites ciutats, hom veia passar cares opaques,
espatlles deprimides. Pobra gent! Era un d’aquells matins que, abans de
rentar-vos, us atureu una estona, amb un aire pensívol, a mirar la ribella. I
no és que penseu en res. Però us manca una empenta. L’emmascara de fum que feia
un vapor a l’horitzó durava, durava. La columneta de fum dels petits masos,
perduts entre les oliveres, no es desfeia gens. De tard en tard piulava algun
ocell: piulava una mica i després s’aturava en un branquilló, poc convençut.
Alguna dona, feta en garbuix, mirava a la finestra. La miràveu, i nio us
corresponia ni prenia un fals aire dissimulat: badallava.
Ni una esperança que s’atenués la
grisor feixuga del cel. El món, atediat o caduc, li enviava misteriosos
afluents. Envers ella anaven el fum escanyolit dels masets i l’enorme encenall
del fum dels vapors. Les bromes li feien de fonaments massissos damunt la roca.
Grisos devien ésser, encara que subtilment, el baf estantís de les coses i
l’alè dels homes que s’havien llevat d’esma, com la mar era d’un gris apegalós,
i, en terra, els caminets cendrejaven.
Vaig
deixar el corredor del vagó. Volia seure. Estava tot sol en el meu
compartiment. Vaig resoldre d’abandonar-me, una mica estòlid, com si em trobés
un llit de sanatori. Els meus ulls s’aclucaven. Jo pensava –Hom veu que totes
les coses han enviat llurs encisos a adobar o a repintar.- I se m’acudien
memòries de dies semblants o de situacions morals semblants. Dies que certs
versos immortals ens semblaven buits. Dies del nostre prometatge que dèiem:
“Com Mare de Déu ens ehem arribat a prometre?” Dies que seguíem el mecanisme de
la nostra vida amb aquella tristesa desemparada i tàcita que us produeix de
vegades el menú invariable d’una casa de dispeses.
Alguna
cosa, però, va ungir-me les parpelles amb una mena de renovellament. Vaig obrir els ulls: la llum
insinuava una carícia groga. Vaig saltar de nou al corredor.
Quina
trasmudança! A l’Orient, a una certa altura, l’escalonament de núvols obtusos,
immòbilment arrufats, s’havia convertit en una mena de cova màgica. El seu
brancal, el seu llindar, el seu sostre, eren de glaços lluents i degotants.
Però les gotes no eren sinó de llum. Aquells glaços anaven prenent, cada vegada
amb més intensitat, el color de la flor de la ginesta. I quan més es dauraven,
més regaladissos eren. Hom comprenia que dins aquella cova de glaç s’hi calava
foc. Era la fantasmagoria brillant d’algun Ariel benefactor. I passat el primer
enlluernament, vaig mirar al meu volt. Era daurat el fum dels masos, era daurat
l’enorme encenall del vaixell, a l’horitzó; els caminets eren plens de tiges i de
pedres que lluïen, la broma de les muntanyoles s’acoloria,la mar era un pa
d’or, les cares de la gent semblaven dolces, i secretament exaltades. La terra,
els aires, la mar enviaven a la cova magnífica llurs afluents de llum.
Sobtadament, les fulles es movien, els carrers de la ciutat eren alegres, les
oliveres somreien, els rams gairebé negres de la palmera tornaven a tenir un
posat d’ales.
Després,
la cortina dels núvols va tornar-se a cloure. El so, aquell dia no havia volgut
sinó traspuar magníficament. Però aquell traspuar havia estat fins i tot més
excitant que no una presència declarada. Sabíem que no era mort; no era més que
retirat en el seu laboratori, a preparar els miracles nous de la primavera.
Acabava de perfilar els desigs i les esperances. Dava l’últim toc als poetes.
Acabava d’ensinistrar les orenetes i de calcular quants de milions de roses faria
florir en un sol dia.
Hom
havia fet un paper ridícul. L’ensopiment ens el fa fer sempre, un paper
ridícul. Quan el sentim, ens sembla que anem d’acord amb la naturalesa, o
l’ambient, o el fat històric. Fet i fet l’ensopiment només està en nosaltres.
L’aparent opacitat de la vida no és sinó un truc per dar més valor a la
sorpresa imminent. Però el truc ens enganya. I per això és clàssic que la felicitat
ens trobi sempre fent cara d’enzes.
(ed. cit., pp.
990-991)
Finalment, cal
esmentar el pas de Carner pel món teatral. Ja el 1901 i amb el pseudònim de
Pere de Maldar, estrenà l’obra Al vapor
que recorda el teatre d’Apel·les Mestres. Recordem també en aquest àmbit la
col·laboració amb músics com Enric Morera en obres com El comte l’Arnau (1905)
i Lo miracle del Tallat (1906), i amb Jaume Pahissa, adaptant el Canigó de
Verdaguer (1910). Carner no tornà a escriure teatre fins el 1943 amb El misterio de Guanaxhuato, basat en una
llegenda religiosa asteca, escrita en castellà, com un homenatge a
l’hospitalitat mexicana i que després, refet, publicà en català sota el títol
de El ben cofat i l’altre (1951). La
darrera experiència teatral de Carner és Cop de vent, escrita el 1955, amb la
qual obtingué el premi “Guimerà “ a Mèxic. L’obra és un drama amb uns tocs
lírico-irònics que esdevé reflexió sobre l’existència davant la mort a través
de les lluites matrimonials que duen una parella ala mort. En acabar la visió
de Josep Carner, no podem oblidar que fou proposat per al premi Nobel per
diverses institucions i intel·lectuals d’arreu del món. La campanya no reeixí,
però ajudà a divulgar la seva obra, en traduir-se a diversos idiomes i comptar
amb valedors tan significatius com Robert Caillois, Giuseppe Ungaretti o Jean
Wahl.
Jaume Bofill i Mates – “Guerau de
Liost” (Olot, 1878 – Barcelona,
1933)
Jaume Bofill i Mates no fou mai la
figura brillant i precoç que des de ben aviat exhibí Josep carner. Fins a la
publicació del seu primer llibre, les seves poesies no passaren d’ésser pures
temptatives immerses en un procés de depuració i deseiximent de la influència
verdagueriana.
Això no obstant, quan el 1908
publica La muntanya d’ametistes,
l’efecte causat va ser el de trobar-se davant d’una obra acabada; o més ben
dit, hom tingué la impressió que Guerau de Liost havia portat al seu punt àlgid
i més exacte –fins i tot més que Carner- tot el que implicava l’arbitrarisme
predicat per Xènius. Així, almenys, ho reconegué el Pantarca en prologar el
llibre. Ors hi veié, de fet, la visió cívica del Montseny, la resposta
noucentista a un dels fets que, segons ells, barraven el pas cap a expressions
més desenvolupades i europees: el ruralisme. Per ser més precisos hauríem de
referir-nos a un cert ruralisme –el mateix Ors qualificà Els sots feréstecs de “Don
Quixot de la literatura rural”. La visió de Guerau de Liost no és, en
efecte, ni excessivament idíl·lica ni, sens dubte, tempestuosa o tèrbola: és la
visió d’un espectador atent, fred i minuciós que se sap posseïdor de la
distància necessària enfront d’allò que conta i jutja. No és pas, tampoc, una
visió objectiva; encara que sí desapassionada, plausible, poèticament exacta.
No és d’estranyar, doncs, que en el
pròleg Eugeni d’Ors es mostri alhora eufòric i altivament combatiu, i consideri
La muntanya d’ametistes com un
solidíssim argument per oposar a l’estètica anterior:
En
realitat sé dir-vos que representa aquest llibre l’acompliment d’una ben
saborosa venjança... – Tots som impostos de com, entre les admirables obres, ja
dutes a terme feliç o solament empreses, per la joventut catalana del Noucents,
una de les cabdals i de les més riques en sava (sic) heroica,
s’ha xifrat en sostreure la Poesia, Andròmeda per als nostres Perseus, del
poder del Monstre, al qual les engelosides Nereides la destinaven, i el nom del
qual és Caos o Satan, encara que els impius l’afalaguin amb la femenina
apel·lació de Natura... –Tot allò que cau sota els rigors d’aquest monstre és forçat
a dança (sic), en caòtica llicència;
i dansant desordenadament així, perd la forma regular i devé matèria bàrbara i
rústega-, Per mal de rusticitat era, doncs, deformada la nostra Poesia... En
l’entretant, revejant-nos de les aspríssimes hores de lluita, ens és grata
cosa, per festa, sortir fora dels nostres ciutadans murs, i consumar en la carn
del Monstre, i dins son cau mateix, agressions noves.
(ed.cit., pp.
99-100)
Els impius partidaris del Monstre, no cal dir-ho, eren els
modernistes.
Exemple d’aquesta poesia
preciosista, reglada, paraula viva en
la mesura que paraula “Perfecta” (Ors), treballada i gens espontània, pot
ser-ho un poema com el dedicat A les
minúscules avellanes, que palesa, al mateix temps, la voluntat de
miniaturista que hom ha observat en Guerau, i que, per altra banda, bé sembla
adir-se amb el pseudònim “gòtic i
catalanesc” (Carner):
Oh quimèrics
atuells!
¿sou
esfèrics
cascavells.
de
la testa
d’un
follet,
de
congesta
caranet,
o
l’emfàtic
picarol
d’un
simpàtic
esquirol
(ed. cit., p.
177)
El mateix any de la seva mort, el
1933, Guerau deixava enllestida la revisió de la primera edició de La muntanya d’ametistes. Com bé ha dit
Enric Bou en un article (“Evolució
poètica de Guerau de Liost”, Serra
d’Or, maig, 1978) “aquesta
reelaboració resulta il·lustradora a fi i efecte de descobrir allò de
superficial, imperfecte i/o noucentista que hi havia ala versió de 1908. Bé que
no n’existeixi encara una edició crítica, pot indicar-se que Gureau elimina de
l’obra els detalls externs que feien referència més clara al Noucentisme.
Suprimeix les dedicatòries a artistes, polítics i religiosos, i el pròleg de
Xènius, que expressava clarament la filiació noucentista. Concentra el
material, en suprimeix poemes artificiosos, i en facilita la lectura la lectura
augmentant-ne el nombre de parts. Canvia molts substantius, adjectius, frases
senceres, en un esforç de depurar lingüísticament i estèticament el llibre. De
fet, la major part dels retocs afecten la forma, i no la intenció inicial,
l’intent de donar una ‘visió del Montseny’”.
En efecte, Guerau n’elimina un bon
nombre de poemes –entre els quals el que ara s’ha transcrit-, dotant el llibre
d’una major solidesa en la seva globalitat. Observem la natura d’aquest canvi
en el sonet que obre l’edició de 1908 –que forma part d’un conjunt de cinc
poemes adreçats proemialment A la
muntanya d’ametistes- i el que inaugura la del 1933, poema que amb el
mateix títol cobreix la inicial Invocació:
Apoteòsic, d'enroscades trompes
soni
l'esclat imperial. Un jorn,
pels
lapidaris, nodridors de pompes,
pròdiga
fóres, atorgant sojorn.
Pròdiga
fóres, per la gent del Laci,
de
vels metàl·lics ricament granats
en
transparències de groguenc topazi
i
en ametistes de cristalls granats.
Avui,
exsangüe, taciturna esmentes
de
ta divícia l’oblidat renom
I
dins ta fràgil petulància ostentes
Un
gran amor per les boirines tristes
Qui
vers la posta s’acorruen com
Deliqüescents
topazis i ametistes
(ed. cit., p. 105)
Apoteòsic, d'enroscades trompes
soni
l'esclat imperial. Un jorn
set
lapidaris, traficants de pompes,
la
cuita violaren de ton forn.
I
prodigares -camperola festa-
no
pas de ginebrons l'òpal espars
ni el topazi
florit de la ginesta,
sinó
violes en cristall de quars.
Avui,
sorruda, ta dolor consagra
d'exhausta
mina l'oblidat renom.
I
encara sotges amb la testa magra
el
responsori de les boires tristes
que
sots avall s'agemoleixen com
un enderroc de noves ametistes.
(ed. cit. , p. 293)
El llibre palesa en la seva
estructuració un concepte de natura ordenada, no hostil a l’home –recordem una
vegada més que la natura per ala civilització industrial ha deixat d’ésser el
lloc del misteri, de l’ignot i del terrible, és a dir un límit amenaçant per a
la civilització mateixa, per esdevenir un lloc les lleis del qual l’home coneix
i domina; i, en aquest cas, “l’inútil
senyor que s’hi passeja/i li dedica un vers”, no pot experimentar cap mena
d’agressivitat, com tampoc el pregon desassossec de la solitud romàntica. Així
Guerau, seguint un criteri gairebé acadèmic, ordena el Montseny en la seva
totalitat a partir dels elements més ínfims i inanimats fins arribar als de major
entitat biològica.
Com el poeta declarava a Tomàs
Garcés l’any 1927, La muntanya
d’ametistes formava part d’una trilogia dedicada a la Natura, a la Ciutat i a l’Esperit. La ciutat d’ivori (1918)
representa la segona part d’aquest projecte que d’altra banda restà incomplet,
a causa molt probablement –com indica el mateix Bou- d’un canvi d’orientació
estètica que l’aparta del Noucentisme estricte, motivat per una crisi d’ordre
personal, estètic i fins i tot polític. De fet, és en aquest curt volum on Guerau
mostra, al costat de poemes ben orsians, com el famós Romanç del goig de tenir germana –lloança d’una Ben Plantada fraternal i casolana-, d’altres més inquietants, com
el no menys famós Retorn. La variació
rau principalment en l’aparició i reflexió pública de la seva intimitat més
pregona, cosa que el Noucentisme veié sempre amb prevenció.
De totes maneres, no fou un gir
inesperat. Ja en els seus Somnis (1913)
–homenatge irònic i amorós al seu “pseudònim-senyera”,
com el batejà Riba- Guerau havia advertit de la seva personalitat múltiple, com
una rebel·lió, potser, davant la imatge sense fisures que Guerau de Liost –i
sobretot Jaume Bofill- oferia i La
muntanya d’ametistes recolzava:
Calladament suporto l’estèril sacrifici,
amb
la revenja oculta de que em teniu per bo,
car
ignoreu mon íntim desdoblament del jo.
(ed. cit.,
p. 415)
El que sembla estar en crisi –mot
potser massa fort en aquest context- és quelcom de tipus moral, ètic. Mentre
des d’un punt de vista polític això es traduirà en l’abandó de la Lliga i la
col·laboració en Acció Catalana, des d’un punt de vista religiós ve a
significar una reflexió antidogmàtica, més antropològica, matisada sempre per
la mort –com escriptura i com a pressentiment.
A Selvatana amor (1920) i a Ofrena
rural (1926) reprèn el tema de la natura , el qual ocupa definitivament si
no el lloc central de la seva obra, sí, almenys, un punt clau a partir del qual
podem observar tant la seva evolució literària, com els diversos matisos per
què passa la seva visió del món a través de l’espectacle de la naturalesa.
Així, doncs, la naturalesa no és sols una temàtica,
sinó que també exerceix una funció iniciàtica,
d’acostament, de filtre vers la comprensió de l’home i del que l’envolta. On el
poeta, però –convé repetir-ho- és qui proporciona totes les dades.
De 1929 és el recull Sàtires. En elles desenvolupa sistemàticament la
definició d’ironia donada el 1913. Com en el cas de Carner, la ironia serà una
de les seves aportacions més decisives i que ajudarà a desterrar el xaronisme
de la literatura catalana. Ironia que operava al mateix temps com a crítica i
com a comprensió: la crítica que calia ala ciutat de la dialèctica pura i que
permetia de comprendre les coses i d’admetre, si calia, la disparitat, mitjançant
un gir elegantment acrobàtic de l’intel·lecte.
Heus ací com un apassionat lector
“satiritza” la seva feina predilecta:
A la taula obert el llibre,
quina
olor de lletres fa!
Cada
full com pètal vibra
sota
l’aire d ela mà,
papalló
d’humana fibra
que
gira full en passar.
A
estones el dit es posa
com
un senyal matusser.
El
llibre, com una rosa,
-Mira-
diu- que et punxaré.-
Quan
el lector li fa nosa,
les
lletres són un vesper.
...............................................................
Lector,
que, senyant-te, goses
arriscar
d’un llibre el tast:
si
hi trobes regust de coses,
ja
el bescantes de nefast,
no
pel que hi ha, pel que hi poses
de
metzina al teu abast.
Si
el llibre, gentil, es bada
com
una franja de cel
i
el ressegueix ta mirada,
roina
de líric anhel,
serà
com la noble fada
que
al front et posa un estel.
(ed. cit., pp.
671-673)
Aquell Guerau rebel que desmenteix
la fesomia urbana i polida de l’orador brillant, de l’advocat equànime i del
poeta amable i banalment cortès d’una burgesia eternament endiumenjada, apareix
amb tota la força –fins aleshores només esbossada- en els seus darrers poemes.
Són escrits durs, sense concessions
benpensants, com Doble carn de les Sàtires. O poemes d’una qualitat
extraordinària –on s’endeveina una revenja estètica més antiorsiana que
antinoucentista –i on Guerau de Liost presenta l’amor com l’altra cara de la
mort, o millor encara, la mort vencedora damunt la impotència de l’amor: l’amor
no és la font del coneixement o el seu estadi més pletòric, ans una il·lusió
decebedora. L’enigma rau en la mort –l’amor ho palesa- i l’amargor de Jaume
Bofill no és altra cosa que l‘expressió de la victòria d’un silenci angoixant:
QUAN EL TEU COR SERÀ BRANCA DE MIRRA
Dona, sé el gust de la teva presència:
la testa, rosa dels vents invisibles,
el pit d'argila que pateix, arbori,
amb un arranc de braços que s'eleven.
Dona, sé el gust d'abraçar-te, i la nosa.
Dona, sé el gust de fugir, d'enyorar-te.
Si el teu record suplirà la conversa,
saber-te lluny no supleix el tenir-te.
Dona, sé el gust de la mort que separa,
alliberant de sospites de canvi.
En el sagrat epíleg de l'incendi
cendres i fum s'espititualitzen.
L'enyorament esdevé permanència.
Compenetrats, el diàleg és íntim.
La teva ment triaria per falda
quan el teu cor serà branca de mirra.
(ed. cit. p.
867)
Josep M. López-Picó (Barcelona, 1886-1959)
Malgrat comptar amb una obra que
supera els cent títols –retinguem entre altres L’ofrena (1915), Elegia (1925),
Invocació secular (1926), L’oci de la paraula (1927), Variacions líriques (1935), Els motius de la rosa (1947)- els
escrits de López-Picó no assoliren mai, ni de lluny, la difusió que tingueren
els seus companys noucentistes. I això no solament perquè la seva figura no
tingué la repercussió ciutadana d’un Carner o un Bofill, sinó sobretot, perles
pròpies característiques dels seus llibres. Seguidor de les teories de Carner i
influït per aquest d’una manera molt directa i personal, l’evolució de
López-Picó consistirà a reduir l’escriptura a allò més essencial fins
acostar-se a la poesia pura. El que en Carner era treball d’exploració i
d’explotació de les possibilitats mètriques, en Picó és tasca voluntariosa de
reducció a les mesures més indispensables. És una literatura que es basteix a
base de literatura, en la qual adquireix la seva raó d’ésser i la seva vàlua.
Com a poesia tancada en si mateixa, la realitat exterior hi tindrà una
presència ínfima o quasi nul·la.
Observem aquesta voluntat de
concisió, que ho és també de definició, en el poema Vora la mar, els pins, d’Epigrammata
(1915):
Muntanya avall, vora la mar, els pins
davallen
fins la sorra
tan
desitjosos d’entrar mar endins,
que
en ells veiem el moviment de córrer;
i
oïm la veu de llur desig ardent
com
una torrentada,
muntanya
avall cridant sobre el pendent
que
s’esllangueix on se desfà l’onada.
(ed. cit., p.
104)
Ara bé, al costat d’aquesta càrrega
literària, s’hi ha d’afegir la limitació de la seva temàtica, on el gust i la
delectació en el maneig d’un conceptualisme abstracte es comparteix amb una
profunda religiositat , o, més ben dit,
amb un pregon catolicisme: comprovem-ho en l’obra fonamental de
López-Picó, on tracta el tema de la creació:
L’alè de Déu la nuditat perfila
com
la ventada austera del cel cast.
Salut,
Adam; salut, grapat d’argila,
repòs
de Déu content del seu abast.
Salut,
primer, la delectança clara
et
desplegava sense haver sofert,
del
si de la claror, com de la mare,
tu
que venies amb l’esguard despert.
Salut,
Adam, creat, viril presència
del
cel ventós pasmat del vent i pur,
batut
de llum: alada impaciència
del
cant que frisa per omplir l’atzur.
I,
de costat, damunt del cor, somnies,
que
el gest del son la nuditat vestís,
tu,
que el pecat t’ha despullat els dies,
tu,
vergonyós d’enyor del Paradís.
Invocació
secular (1926) Opus XVIII (ed. cit., pp. 353-355)
L’obra de Josep Maria López-Picó es
debat, de fet, entre una fam insaciable d’absolut i la pròpia nuesa humana
davant la presència i l’existència de Déu:
Quan un altre home fa de mi lloança
Senyor,
m’avergonyeixo al teu davant
i
només Tu coneixes mon espant
de
no trobâ amb l’elogi retirança.
Mes,
si un altre home escup el seu verí
damunt
ma faç, i el meu pecat pregona,
al
teu davant ma vida s’abandona
i
estic joiós de no ser tan mesquí
Lloa
dels home si cruel judici,
ni
benefici ni malefici
per
a ma vida, que es confia a Tu.
Sóc
més dolent que la lloança usada;
millor
que la malícia emmetzinada.
I
així, com sóc, al teu davant, tot nu.
L’ofrena,
sonet XXVI
(ed. cit., p.
140)
Pel que fa a la prosa -gens
estudiada, per cert- els seus textos denoten el mestratge de Josep Carner,
Eugeni d’Ors i fins i tot Gómez de la Serna. En els escrits de caire periodístic
hom descobreix més d’una similitud amb autors com Pla o Sagarra, que tal vegada
caldria atribuir a una mena de koiné
d ela retòrica periodística de l’època:
El
bar és un assaig socialitzador com el vestit únic, que comporta la mateixa
erudició enciclopèdica dels entusiastes de la lliga de l‘espardenya.
(Lleures barcelonins. Ed. Catalana, Barcelona, s.d. p. 69)
Amb els anys, la poesia de
López-Picó anirà reduitn més encara els espais d’interès. La religiositat
quedarà circumscrita al dogma i les peces de circumstàncies aclapararan els
seus darrers treballs. Víctima dels propis plantejaments, López-Picó convertí
la seva obra en model de si mateixa fins esdevenir una monòtona i defensiva
repetició que li assegurava, com ha dit Joan Fuster, “l’evasió sistemàtica”.
La influència política del
Noucentisme, sobretot la de Carner, s’estén a una sèrie de poetes coetanis i de
la generació immediatament posterior. Esmentem els noms de Carles Riba,
Clementina Arderiu, Marià Manent, Joaquim Folguera, Josep Sebastià Pons, etc.,
d’entre un conjunt prou ampli d’autors.
Malgrat evidents afinitats entre
ells, destaquem per la seva significació l’obra de dos autors: Tomàs Garcés i
Carles Riba.
Tomàs Garcés (Barcelona, 1901- 1993)
Representa bàsicament l‘intent d’arribar
a aconseguir una poesia popular a través d’una utilització de temes
tradicionals i populars en forma de cançó. Així, el seu llibre més significatiu
Vint cançons (1922). Es tracta d’un
populisme a la manera de García Lorca i Rafael Alberti, però que tanmateix
deixa veure ben clarament, com els poetes andalusos per altra banda, que si la
deu superficial és el fet popular, la seva consistència ve de la poesia culta.
D’altra banda, el poble que havia de sentir-se identificat amb aquestes cançons
no passa d’ésser una pura imatge mental, un sentiment sense més realitat que la
versificada.
Carles Riba (Barcelona, 1893-1959)
Pel que fa a la producció de Carles
Riba en el període anterior a 1936 cal dir que conreà el conte de caire
infantil en llibres com Les aventures
d’en Perot Marrasquí (1923) o Sis
Joans (1928). No obstant això, el que cal destacar és l’aportació del Riba
poeta, centrada principalment en el Primer
i Segon Llibre d’Estances. Si en
el primer hom pot apreciar una clara influència de Josep Carner, en el segon el
treball de Riba esdevé cada cop més personal, no solament per la temàtica, en
la qual mostra la seva formació erudita, sinó també pel pas que fa cap a la
poesia pura, fruit també d’una evolució intel·lectual. És una poesia que
s’omple de conceptes i d’història literària, però on, a diferència d’altres
poetes que intentaren el mateix camí, el pes cultural no és mai tan hermètic
com perquè el món no hi penetri com a tal. Observem les característiques
d’aquesta poesia en un fragment d’un poema del Segon Llibre d’Estances (1920-1928):
¿Quina dea apassionada
en jo néixer signà el meu front
amb una mà cansada
en jo néixer signà el meu front
amb una mà cansada
per
un deler impossible que li vinclava el flanc
i li omplia els camins innúmers de la sang,
agitat i llisquent com una nierada
de serps sota la púrpura d'un roserar pregon?
¿Quina dea apassionada
en jo néixer signà el meu front?
i li omplia els camins innúmers de la sang,
agitat i llisquent com una nierada
de serps sota la púrpura d'un roserar pregon?
¿Quina dea apassionada
en jo néixer signà el meu front?
(ed. cit., p. 99)
Josep Maria de Sagarra i Castellarnau (1894-1961)
Va reconèixer la influència en la seva obra poètica del
mestratge de Verdaguer, de Maragall, de Costa i Llobera i fins i tot –el més
immediat- de Josep carner. Ell, efectivament, formà part del grup de poetes que
tingueren Carner com a capitost . La seva actitud enfront de la teoria de la paraula viva és clara:
No
penso haver obrat mai en estat de gràcia, ni per pura inspiració, d’acord amb
la teoria de Don Joan Maragall, sinó obeint un treball de selecció, una malícia
i un ofici que encara que s’obtinguin de vegades amb una màxima felicitat i
sense esforç aparent, no deixen, però, d’existir i de contribuir a l’èxit d’un
poema.
(ed. cit., vol
II, p. 1204)
En afirmar això no fa més que
aplicar –o donar una solució de compromís- al seu cas, d’acord ambles premisses
del Noucentisme i de l’escola carneriana. En realitat, ell fou un poeta i fóra
molt difícil aplicar a Sagarra els pressupòsits estètics del Noucentisme, com
podem fer amb l’obra de Carner, de Guerau de Liost, de López-Picó i, fins i
tot, en part, del mateix Carles Riba.
L’element comú al conjunt d’obres
que destaquem anteriors a la guerra, i que serà una constant,és la presència i
el protagonisme de la terra, que Sagarra tractarà d’una forma ben personal: Cançons d’abril i de novembre (1918), Cançons de taverna i oblit (1922), Cançons de rem i de vela (1923), Cançons de totes les hores (1925) o el Poema de Nadal (1931). Sagarra ha
caracteritzat en aquestes i altres obres la terra catalana, tant en les
descripcions de paisatges, com de tipus i personatges –pensem en La Balada de Luard, el mariner. Aquesta
visió de la terra no és, però, romàntica com en Verdaguer, ni mítica com en
Maragall o senzillament idealitzada com en Carner: és una visió que pretén ser
real, perquè el poeta coneix molt bé els seus elements. Per això Sagarra reïx
en les descripcions de la natura i, en canvi, no és tan afortunat quan prova de
transcendir-la a nivells més alts, quan assaja de mitificar-la: sembla com si
no sabés desprendre’s del seu caos i de la seva turbulència. Els personatges es
confonen aleshores amb la terra i es desdibuixen. El mal caçador (1916) per exemple, que pretén ésser a la vegada el
poema del Montseny i el poema de la passió del protagonista, acaba essent
simplement l’exaltació de la muntanya.
Observem uns fragments d’El cementiri dels mariners, del recull Àncores i estrelles (1936), en els quals
podem apreciar, a més a més la fluïdesa verbal que caracteritza l’obra de
Sagarra:
Quan la passada del vent afina
la
tarda tèbia del mes d’agost.
penges
com una morta gavina
dalt
de la pedra grisa del rost.
Des
de les blanques parets estretes
veus
una mica de mar només;
i
encara et poses tot de puntetes,
blanc
cementiri dels mariners.
Ningú,
que els vespres a tu s’atansa
per
la drecera magra dels horts,
dirà
quan vegi l’esquena mansa
que
ets el pacífic hostal dels morts.
..................................................................
Perquè
et resignes, perquè t’adones
del
que és el sempre i és el mai més,
jo
et vinc a veure moltes estones,
blanc
cementiri dels mariners.
Jo
et vinc a veure per la drecera,
seguint
les vinyes, deixant el port;
i
em vivifiques amb la manera
clara
i tranquil·la de dir la mort.
La
mort, com una gran companyia
neta
de tèrbols crits baladrers...
La
mort, com feina de cada dia,
mig
de tristesa, mig d’alegria...,
blanc
cementiri dels mariners!
(ed.cit.,
pp. 658-661)
Marià Manent (Barcelona,
1898-1988)
És autor d’una obra literària que es
constitueix com un tot, una unitat de difícil esquarterament pel que fa a les
seves múltiples facetes. Tota ella gira a l’entorn de la poesia. És una obra
que es lliura al lector com un únic tot, la qual cosa, de fet, no fa sinó
reflectir una personalitat complexa que constitueix un repte per als crítics
amants de fàcils classificacions. Si creació, traducció i crítica són tasques
complementàries en un poeta, que apunten cap a un mateix final, això, potser
millor que en ningú, pot veure’s en la figura de Manent.
De tota la seva obra, ens atrevim a
dir que potser sobresurten: L’aire daurat,
interpretacions de poesia xinesa (llibre del qual Josep Palau i Fabre, tot
referint-se a la seva calidesa sensorial auditiva, digué que potser ningú,
d’ençà de Maragall i Carner, havia vellutat tant els mots com ho féu Manent en
aquest llibre, on certs poemes arriben a adquirir qualitats irreals gairebé
extransensibles), A flor d’oblit
(que, segons Pere Gimferrer, constitueix “un
dels conjunts de dietari de més qualitat literària que pot exhibir la
literatura catalana”), L’Ombra i
altres poemes i La ciutat del temps
(els seus dos últims llibres de poemes rigorosament propis i sgnificativament
espaiats en el temps), els articles continguts a Poesia, llenguatge, forma, així com la seva tasca ingent de
traducció de poesia anglesa i nord-americana que, en certa manera, ha acabat
essent una forma indirecta de continuar la seva obra poètica.
En les traduccions, també, és on es
pot observar l’evolució de Manent. Si el seu món l’hem de veure plenament
situat dins les coordenades del Noucentisme, val a dir que ell arriba al moment
de recollir els fruits que des de Carner i Guerau de Liost havien anat madurant
en el joc d’una llengua cada dia més dúctil i mal·leable, i que per això mateix
fou capaç de captar-ne amb més llibertat algunes de les exigències. En les
seves últimes versions de Dylan Thomas o
Emily Dickinson observem de quina manera s’ha ampliat el seu camp semàntic,
sempre fidel, però, a les seves més recòndites necessitats i del tot allunyat
de modes i corrents. Resulta, per tant, impossible de no veure en Marià Manent el colofó
equilibrat i perfecte d’aquell moviment. La seva obra, com ell mateix va dir de
Riba, “sembla el producte d’una cultura
molt més normalment madura que la nostra”.
Josep Sebastià Pons (Illa del Riberal, 1886-1962)
No és que sigui un autor
classificable dins del Noucentisme. La seva condició de poeta rossellonès i de
súbdit de l’estat francès l’allunyaven de les indefugibles servituds de
l’adscripció noucentista. Participà, solament, d’alguns dels factors que
caracteritzaven el moviment desenvolupat a Catalunya: del contingut
classicista, la dèria per l’ordre i la contenció. Però l’obra de J.S. Pons és
una mostra –molt assolida- de la plasmació literària d’un paisatge i d’una
gent. Tota la voluntat estilística de treball poètic, el porta a expressar, en
mots ben acurats, la bellesa del País rossellonès i de les seves tradicions.
Joan Maragall encara pogué lloar el seu llibre inicial, Roses i xiprers (1911). Una tasca de creixent depuració del mot,
d’essencialitat, li permeté de donar obres poètiques com Canta perdiu (1925), L’aire i
la fulla (1930), Cantilena (1937).
Amb un ressò important al Principat,
J.S. Pons ens fa present la dificultosa experiència d’un intel·lectual a cavall
de dues cultures. Obligat a traduir freqüentment la seva obra, tant poètica com
narrativa, féu importants estudis en francès com La littérature catalane en Roussillon au XVII et XVIII siècle (1929).
Un aspecte complementari de la seva obra és la dedicació al teatre: La font de l’Albera (1922), Amor de pardal (1923), El singlar (1930). També trobem un
veritable aplec de tradicions inveterades del Rosselló en les narracions de El llibre de les set sivelles (1956).
Relacionada inicialment amb el
Noucentisme, va saber reflectir la seva aventura humana en un espai poètic
intens i de pregona expressió. Va viure l’experiència poètica molt influïda per
Carles Riba i Josep Carner. Tot i així, al llarg de la seva producció,
sintetitzà estètiques tan dissemblants com les de Verdaguer, Maragall, així com
troballes avantguardistes i popularistes. Sabé elaborar, amb gran encert, la
paraula justa, ben tallada, que expressa qualsevol tret senzill, ingenu, del
propi decurs vital. Seguint estrictament la normativa poètica tradicional, ens
ha donat una magnífica manifestació de la sensibilitat d’una dona que retroba
les alegries i les penúries del viure quotidià. Entre la seva producció
destacaríem Cançons i elegies (1916),
Cant i paraules (1936), Sempre i ara (Premi Joaquim Folguera,
1938, publicada l’any 1946), És a dir
(1960, Premi Óssa Menor), L’esperança
encara (1968).
Ventura Gassol (La Selva del Camp, 1893 – Tarragona, 1980)
Fervent col·laborador de Francesc
Macià i poeta d’Esquerra Republicana de Catalunya, dedicà una atenció preferent
al conreu d’una obra equidistant entre una voluntat populista i una subjecció
estricta a les lleis poètiques. La poesia que dugué a terme es caracteritza per
un vitalisme absolut, lliurada completament a la mitificació d’una ideologia
nacionalista. Amb el perill –sempre present- de caure en una simplificació
demagògica del seu ideari –provocada pel conreu d’una eloqüència desfermada,
molt teatral-. Gassol assimilà la influència de Josep Carner, que li donà
contenció i encert conceptual en la tria del mot precís.
Situat entre Josep maria de Sagarra,
per la seva grandiloqüència, i Tomàs Garcés, per la recerca d’una adptació de
la poesia popular, Ventura Gassol féu famosos llibres com Àmfora (1917), La nau (1920),
les tombes flamejants (s.d. -1923-).
L’aspecte teatral de la seva paraula poètica rep una magnífica possibilitat
escènica en poemes dramàtics com La cançó
del vell Cabrés (1921), La Dolorosa (1928),
La mort de l’ós (1935).
Font:
LITERATURA CATALANA DELS INICIS ALS NOSTRES DIES. pp. 429 – 465 Antoni,
Espadaler, Anton M., Llovet, Jordi, Tayadella, Antònia. (Editora i Distribuïdora
Hispano Americana, S.A. (EDHASA). Barcelona, 1980
1 comentari:
No entenc per què encara feu cas de la visió política, classista, esbiaixada, partidista i, directament, marxista del Murgades. És que no hi ha ningú més que hagi parlat del Noucentisme i a més ho hagi fet amb criteri?
Publica un comentari a l'entrada