Rajoy no respon què farà quan es convoqui el referèndum

Bosch li ha demanat si estava a favor de la independència i es limita a apel·lar al diàleg El president del govern espanyol continua esquivant la resposta a un possible referèndum sobre la independència. Avui al congrés, el portaveu d'ERC, Alfred Bosch, ha preguntat a Rajoy si anava a favor de la independència. També li ha demanat què faria quan la gent votés, si respectaria la decisió de la majoria, i també ha fet referència a Escòcia, demanant-li si vetaria l'entrada d'una Escòcia independent a Europa. Rajoy no ha respost. S'ha limitat a dir que hi havia moltes coses que unien catalans i espanyols, que 'Espanya és una nació plural' i que calia buscar 'consensos i objectius comuns'. Així, ha apel·lat al diàleg i ha conclòs: 'No es pot trencar la baralla, perquè no s'ha construït mai res de positiu trencant-la'.

Letònia i llengua catalana (DIARI AVUI. JAUME CLOTET, 24-10-2012)

La política lingüística letona ha estat el mecanisme legal que el poble letó ha trobat per fer front a una diglòssia accelerada que hauria liquidat la seva llengua En les seves cartes enviades a Catalunya des de l'exili, Joan Sales parlava sovint dels estonians i de llurs anhels nacionals. Era la manera que tenia de parlar dels catalans sense aixecar les sospites de la censura franquista, que sempre va demostrar la seva incapacitat crònica d'entendre les metàfores. Recórrer a les repúbliques bàltiques, doncs, no va ser una moda passatgera dels anys noranta del segle passat, quan Lituània, Letònia i Estònia van aconseguir escapar del jou soviètic i es van proclamar estats independents. Tots tres països continuen essent referents vàlids per al nostre país. El cas de Letònia i la seva llengua, per exemple, ens pot servir de model. Per fer-nos una idea de la situació lingüística letona en el moment de la secessió cal recórrer al cens lingüístic fet l'any 1988, encara en el període de dominació soviètica. Un 52 per cent de la població tenia el letó com a llengua materna, mentre que el rus ho era per a un 42 per cent de la població. Com passa sovint en aquests casos, la majoria de parlants de letó també parlaven rus, mentre que només una part dels russòfons eren competents en letó. Els sona, aquest escenari? A tot això cal afegir-hi que els russòfons, que havien arribat massivament després de la Segona Guerra Mundial, tendien a concentrar-se en alguns districtes, sobretot els més propers a Rússia, on la seva hegemonia superava el 80 per cent de la població. Arribat el moment de la independència, el nou govern letó va plantejar-se quina política lingüística li convenia per garantir la pervivència de la seva llengua nacional. Amb un percentatge tan elevat de russòfons, i la potència demogràfica russa com a veïna, la secessió no garantia per si mateixa el futur del letó. Cal recordar que la població total del país era de 2,5 milions i Rússia en tenia 150. Per assegurar el futur de la llengua letona i per no dividir el país en dues comunitats, la nova Constitució va adoptar el letó com a única llengua oficial. Per descomptat, la legislació respecta l'ús, promoció i ensenyament escolar de totes les llengües que es parlen al país, però especifica també que la llengua d'integració dins el poble letó és, evidentment, la letona. És que podria ser-ne una altra? El letó va passar a ser obligatori per als càrrecs públics i electes, i totes les administracions i empreses públiques i privades havien d'atendre el públic en aquest idioma. Els mitjans públics tenen el letó com a llengua habitual, mentre que el rus o qualsevol altra llengua troba el seu espai en els mitjans privats. Vint anys després de la independència és moment de fer balanç. Si ens fixem en les estadístiques escolars, veurem que el nombre d'estudiants que trien el letó a l'escola com a llengua vehicular s'acosta ja al 75 per cent, mentre que fa quinze anys era només del 60 per cent. En paral·lel, el nombre d'alumnes matriculats a les escoles russes ha baixat a la meitat. El letó configura lentament, doncs, una única societat política i nacional. Val a dir que tot el procés no ha estat exempt de tensions, però ha estat absolutament democràtic i pacífic. Sense dubte, la política lingüística letona és dura. Però, també sense dubte, ha estat el mecanisme legal que el poble letó ha trobat per fer front a una diglòssia accelerada que hauria liquidat la seva llengua en dues o tres generacions. Cal afegir que els organismes internacionals, com per exemple l'OSCE, han considerat sempre que la legislació lingüística letona s'ajusta perfectament a la legalitat internacional.

La meva exalumna Alícia (LA VANGUARDIA, 31-10-2012)

ÀNGELA FERRER I MATÓ Benvolguda Alícia, et vaig tenir d'alumna a classe de català. En aquell moment feies vuitè de bàsica i recordo que eres molt intel·ligent. Una petita anècdota era que sempre t'entestaves a escriure "a vegades" en comptes de "de vegades", influïda pel castellà que també t'ensenyàrem prou bé -i no ho pots negar-. Tenies la senyoreta Felisa. Saps que a la classe de castellà s'entrava dient "buenos días" i no s'hi permetia parlar català, i a l'inrevès. No pots dir, com fas "de vegades", que no s'atén prou bé el castellà a l'escola catalana. Saps que és mentida. Respecto totalment que siguis del PP, i creia que series un enllaç entre Catalunya i Madrid, que defensaries els catalans, com a catalana que ets i blanenca, bona terra. Però quan has tocat de prop la importància de lluir-te personalment has arraconat tot el bé que hauries pogut fer per aquesta terra de bona gent que som els catalans. Tu saps, repeteixo que ets persona intel·ligent, que el Govern central ha fet i fa mal a Catalunya: carreteres oblidades, trens tronats, persecució de la nostra llengua... I segueixes defensant el teu cap i tot l'anticatalanisme caspós que encara cueja per Madrid. Havies de ser un pont de diàleg i has estat un element contra la teva pròpia terra. O no et sents gens ni mica catalana? Em sap greu sentir com la gent que m'envolta -bona gent, tu ho saps- et critica i diu fàstics de tu. Què ha passat perquè una de les meves millors alumnes actuï així? No sents dins teu una mica de vergonya quan dius veritables barbaritats de Catalunya? No sé si llegiràs aquesta carta ni si et dignaràs de contestar-la, però només desitjaria obrir un petit forat a la teva consciència perquè actuïs amb el cor defensant la veritat i les necessitats d'un poble que tu saps que és noble, treballador, font de riquesa i que no mereix el tracte que des de Madrid se li està donant. Amb l'esperança que reaccionis i actuis emprant els valors que et vam intentar inculcar a l'escola quan encara eres una noieta amb tota la vida per davant, et saluda cordialment,

Montilla, sobre el dret a decidir: "El referèndum és la modalitat preferida dels dictadors" "Franco organitzava referèndums", afegeix l'expresident de la Generalitat a TV3. (DIARI ARA, 31-10-2012)

Assegura que no és possible fer una consulta "en els paràmetres en què ho plantegen alguns" sense modificar la Constitució i diu que el dret internacional no avala cap secessió unilateral de cap territori L'expresident de la Generalitat de Catalunya José Montilla assegura que qualsevol iniciativa en el camp del dret a decidir s'ha de fer "respectant les lleis i l'estat de dret". En una entrevista a 'Els matins', de TV3, aquest dimecres, l'ara senador socialista ha arribat a comparar el procés català amb Franco: "Un referèndum pot ser antidemocràtic? Sí, Franco organitzava referèndums. En una democràcia, el referèndum es fa d'acord amb l'estat de dret. El referèndum és la modalitat preferida dels dictadors. Ho vull precisar perquè no cal mitificar el referèndum. En un país democràtic, el referèndum es fa respectant la llei". Montilla s'ha manifestat completament contrari a "qualsevol procediment" fora de la legalitat, i ha subratllat que no és possible fer una consulta "en els paràmetres en què ho plantegen alguns" sense modificar la Constitució. Montilla ha apel·lat al diàleg entre el Govern i l'executiu espanyol i ha afirmat que "el dret internacional no avalaria cap secessió unilateral". "No podem marxar sense acord", ha sentenciat. "Ja sap d'on ve el dret a decidir?", s'ha preguntat l'expresident de la Generalitat. I ha respost: "No hem estat una colònia. No podríem anar al comitè de descolonització de Nacions Unides. Faríem el ridícul". Contingut relacionat

La junta electoral ordena retirar la campanya institucional de les eleccions del 25-N (VILAWEB, 31-10-2012)

Ho han demanat diversos partits de l'oposició per la inclusió d'imatges de la manifestació independentista de l'Onze de Setembre La junta electoral ha ordenat la retirada immediata de la campanya institucional de les eleccions parlamentàries del 25 de novembre. L'havien recorreguda el PSC, el PP, ICV i C's per la inclusió d'imatges de la manifestació independentista de l'Onze de Setembre perquè consideren que pretenia orientar el vot. El dictamen obliga a la Generalitat a procedir a la 'retirada immediata' dels vídeos i les falques de vídeo que el govern estava difonent des de principis de setmana. A la resolució es destaca que la campanya que van denunciar els quatre partits de l'oposició respon a 'un incentiu del vot no emparat per la legislació electoral'. Tot i això, s'ha decidit no establir cap tipus de sanció a la Generalitat. El govern de la Generalitat de Catalunya va fer públics dilluns els espots institucionals per cridar a la participació a les eleccions parlamentàries del 25 de novembre. Els vídeos inclouen testimonis d'alguns esdeveniments històrics de Catalunya d'aquestes últimes dècades, entre els quals la manifestació independentista de l'Onze de Setembre d'enguany. També hi apareixen els Jocs Olímpics, el referèndum constitucional espanyol, el retorn del president Terradellas, el cim de l'Everest, els castellers a Nova York, el concert de Lluís Llach al Camp Nou, etc. La voluntat del govern és de reforçar la imatge d'una convocatòria electoral transcendental i amb sentit històric. El president de la Generalitat, Artur Mas, va defensar la neutralitat de la campanya del govern que crida a la participació. En una conferència de premsa va explicar dilluns que el criteri per a seleccionar els fets que il·lustren la campanya no havia estat el de la unanimitat, sinó el de la transcendència dels fets. I que si hi apareixia la manifestació de la diada, també hi havia la constitució espanyola del 1978, essent així que hi havia partits que defensaven el vot contrari. 'Hi ha exemples que permeten de pensar exactament al revés', va dir sobre les crítiques socialistes per la manifestació.

Immigrants Have Helped Set Catalonia Apart in Spain (THE HEW YORK TIMES, 31-10-2012)

Edu Bayer for the International Herald Tribune Catalonia’s gathering drive to separate from Spain has been a mixed blessing for Enrique Shen. It has been good for business. Last month, before a giant rally in neighboring Barcelona to support independence, Mr. Shen ran out of the Catalan flags he sells as a wholesaler because customers had snapped up about 10,000 of them in just a week. But as an immigrant who moved here from Shanghai 20 years ago, he is worried by the way separatists advance their case for nationhood with claims to a distinct Catalan national culture, language and identity that set it apart from Spain. “It’s always best to be part of a larger country, just like having a bigger family to help you,” Mr. Shen said. Immigrants like Mr. Shen illustrate the complexities of identity in Catalonia, where they have helped make the economy both the largest among Spain’s regions and the most diverse, alongside Madrid, with sizable populations of Muslims, Sikhs, Chinese and others. As Catalonia prepares for a regional election on Nov. 25 that could become an unofficial referendum on independence, as many as 1.5 million residents of the region, out of a total population of 7.5 million, will not be eligible to vote because they are not Spanish citizens. While these newcomers have played little part in the separatist debate so far, their sheer numbers and their contributions to Catalonia’s economy have indirectly reinforced the claims by some politicians that the region should occupy a place in the European Union separate from Spain. With annual output of about $260 billion in goods and services, an independent Catalonia’s economy would be larger than a dozen of the union’s 27 members. Cities like Badalona, just northeast of Barcelona on the Mediterranean coast, illustrate the social and economic challenges that Catalonia faces, whatever the outcome of the separatist drive. Last year, Badalona, with a population of 220,000, elected a hard-line conservative mayor, Xavier García Albiol, “in part due to his polemical views linking immigrants from Romania and other countries to crime and promising a tougher stance on illegal immigration,” the United States Department of State said in its most recent human rights report on Spain. Mr. García Albiol is one of only a few politicians from the governing Popular Party of Prime Minister Mariano Rajoy to win office in Catalonia. In step with his conservative colleagues, Mr. García Albiol opposes separation, and he has cast a large shadow over Badalona’s immigrants, to the point that he has been sued based on accusations of inciting hatred against the local Roma population. “One reason I got elected is because people could see that I was ready to identify a problem and take action to resolve it,” Mr. García Albiol said in an interview. Asked to explain the problem, Mr. García Albiol said, “A large part of the migrants came here to work, but a small part also arrived with the sole intention of becoming delinquents, stealing and making life generally impossible for all their neighbors.” For this minority, he concluded, “the only solution is police pressure, efficient judicial action, and if possible, send them back to their countries.” This year, Mr. García Albiol tried unsuccessfully to block the opening of a new mosque in Badalona. The mayor’s immigration policies are “a bad joke,” said Abdelkrim Latifi I Boussalem, who helps run Amics, an association that offers Islamic teaching and Arabic language classes in Badalona. Still, Mr. Latifi I Boussalem, who left his native Casablanca, Morocco, 22 years ago, said the municipality struggled to accept the Moroccans and Pakistanis who form the bulk of the city’s Muslim population even before the city elected Mr. García Albiol. “All the major political parties display some fear of Islam,” he said. “It’s never been easy, but at least other politicians used to talk to us and didn’t just call us a problem.” Mr. Latifi I Boussalem contended that recent immigrants should have a say in any independence referendum. “We’re not here to dilute Catalan identity, and are ready to work hard to understand the place in which we live, especially since Catalonia has always been a land of welcome and refuge.” Before World War II, Catalonia’s population was about 2.9 million, but it doubled in the decades afterward as Spaniards flocked to the region’s industries from poorer, more rural parts of Spain. Mr. García Albiol’s father, for instance, came from Andalusia in the 1960s, at the peak of that migration movement. More recently, Catalonia has been at the forefront of a wave of immigration that started in the late 1990s, when Spain opened its doors to millions of overseas workers to fuel a construction-led boom. That boom ended in 2008 with the world financial crisis and the collapse of the real estate bubble here, and many of the immigrants have either started to leave or been forced into the ranks of Spain’s unemployed, who now make up 25 percent of the labor force. “For most of the immigrants we help, their only preoccupations now are finding a job, making sure their papers are in order and meeting their basic needs,” said Fátima Ahmed, the spokeswoman for Ibn Batuta, an association based in Barcelona that offers legal and social services to immigrants. These issues, she said, “are very far from a political debate that they don’t even have the right to vote in.” In fact, Artur Mas, the president of Catalonia, said in a recent interview that it was unclear whether a formal referendum on separation would be open to legal immigrants. Sikhs are among the immigrants here who express some empathy for the separatist movement, drawing a parallel with their own struggles at home. An estimated 13,000 of the 21,000 Sikhs who have moved to Spain since 2000, mostly from India’s Punjab region, have settled in Catalonia. Gagandeep Singh Khalsa, who is fluent in Spanish but prefers to speak Catalan, acts as a local spokesman and interpreter for his fellow Sikhs. “I feel in harmony with the people here,” he said, “because we have been facing the same problems with India over the Punjab as they have with Spain.”

El govern espanyol diu que és "absurd" pensar que una Catalunya independent podria continuar a la UE i a l'euro (DIARI ARA, 31-10-2012)

"No calia la carta. Ningú s'ho creu que pots continuar a la UE", asseguren fonts de l'executiu de Mariano Rajoy, en referència a la missiva que va enviar la vicepresidenta de la Comissió Europea, Viviane Reding, al govern de Madrid El govern espanyol considera que és "absurd" pensar que una Catalunya independent podria continuar a la Unió Europea (UE) i a l'euro. "No calia la carta. Ningú s'ho creu que pots continuar a la UE", han assegurat aquest dimecres fonts de l'executiu de Mariano Rajoy, en referència a la missiva que va enviar la vicepresidenta de la Comissió Europea, Viviane Reding, al secretari d'estat per a la Unió Europea, Íñigo Méndez de Vigo, en què donava a entendre que si Catalunya se separés d'Espanya quedaria fora de la UE. Tot i així, la importància que Madrid dóna a la carta de Reding va ser rebaixada ahir per la portaveu de la mateixa vicepresidenta, que va assegurar a l'ARA que es tractava d'una missiva "privada" que no representava l'opinió de tota la Comissió Europea.

El govern espanyol considera que l'entrada de Catalunya a la UE és “absurda” (DIARI AVUI, 31-10-2012)

Fonts de la Moncloa diuen ara que la carta que Reding va enviar al secretari d'Estat per la UE per desmentir aquesta possibilitat era innecessària Consideren que “ningú es creu” que Catalunya pugui passar a ser un nou estat membre si s'independitza El govern espanyol considera que la possibilitat que una Catalunya independent entri de forma directa a formar part de la UE és “absurda” i per aquest motiu qualifica “d'innecessària” la carta que la vicepresidenta de la Comissió Europea, Viviane Reding, va enviar al secretari d'Estat per a la UE, Íñigo Méndez de Vigo, per desmentir que existeix aquesta possibilitat. Fonts de La Moncloa han afirmat aquest dimecres que “ningú es creu” que Catalunya podria passar a ser un nou estat membre de la UE si s'independitzés d'Espanya. El govern espanyol no es responsabilitza de la filtració de la carta que ahir va fer pública El País però afirma que en tot cas era una missiva que no calia perquè estava clar que la UE no podria acceptar un nou estat membre sense que això es debati i sigui acceptat per tots els socis. Segons aquestes fonts, aclarida aquesta qüestió l'executiu espanyol mantindrà la línia que ha seguit fins ara a Catalunya i que segons asseguren passa per oferir diàleg sobre el finançament i mantenir que no es pot incomplir la legalitat vigent.

Bosch demanarà avui a Rajoy si va a favor de la independència de Catalunya

El portaveu d'ERC al congrés espanyol, Alfred Bosch, porta avui el debat sobre la independència de Catalunya a la sessió de control. Farà a Mariano Rajoy aquesta pregunta: 'Aneu a favor de la independència de Catalunya?' Tot i que ja sap la resposta del president espanyol, Bosch vol fer-li la pregunta arran de les declaracions de Rajoy després de la reunió amb Artur Mas a la Moncloa. Segons Rajoy, Mas li va dir que, si no acceptava el pacte fiscal, hauria d'assumir les conseqüències de la negativa, cosa que el president català ha negat que hagués dit. Rajoy també va dir dimarts de la setmana passada que ningú no li havia demanat cap referèndum. Bosch ha triat aquesta pregunta, de les desenes que li han arribat via xarxes socials, des d'on va fer una crida perquè li enviessin propostes de preguntes. La majoria eren sobre la independència, la possibilitat de fer un referèndum o la comparació amb el procés escocès. També li han demanat que demanés sobre la intenció del ministre José Ignacio Wert 'd'espanyolitzar els catalans', o per les maniobres militars de l'exèrcit espanyol a Catalunya.

Chacón i Montilla eviten donar suport al dret a decidir (DIARI ARA, 31-10-2012)

"Si vivim junts, decidim junts", diu l'exministra socialista a Telecinco. L'expresident de la Generalitat afirma que no avala "cap iniciativa fora de la llei" L'expresident de la Generalitat José Montilla i l'exministra Carme Chacón, dos pesos pesants del PSC ara amb seient al Senat i al Congrés, han evitat donar suport a la fórmula de Pere Navarro pel dret a decidir de cara a les eleccions del 25-N. Chacón s'escuda en l'ús, segons ella, "equívoc" i "trampós" que "els nacionalistes" fan de l'expressió 'dret a decidir' "per dir independència". I Montilla ha carregat contra la consulta que vol fer Mas i ha dit que no avala cap iniciativa fora de la llei. "El que sí que li dic és que el referèndum ha de ser legal", ha dit Chacón en una entrevista a Telecinco. L'exministra no aclareix, però, si és un referèndum d'autodeterminació o una referèndum de reforma federal de la Constitució, la fórmula que defensa el PSOE. El programa del Pere Navarro per al 25-N diu que la reforma de la Constitució ha d'emparar el dret a decidir. Una fórmula que Rubalcaba ja ha dit que "no comparteix" i que Chacón evita posicionar-s'hi directament. Amb tot, l'extitular de Defensa ha estat clara: "Si vivim junts, decidim junts", diu Chacón, la mateixa frase que Zapatero va dir al lehendakari Ibarretxe per tombar el seu pla sobiranista al Congrés. Chacón ha insistit que "no vull que ningú m'obligui a escollir entre ser catalana, espanyola o europea". I s'ha declarat "rotundament contrària a la independència". A Telecinco, amb el discurs ben estudiat, la diputada catalana al Congrés ha fet servir frases idèntiques a les de l'entrevista d'aquest dimecres a 'El Mundo'. L'expresident de la Generalitat de Catalunya José Montilla, per la seva banda, assegura que qualsevol iniciativa en el camp del dret a decidir s'ha de fer "respectant les lleis i l'estat de dret". En una entrevista a 'Els matins' de Tv3, l'ara senador socialista s'ha manifestat completament contrari a "qualsevol procediment" fora de la legalitat, i ha subratllat que no és possible fer una consulta "en els paràmetres en què ho plantegen alguns" sense modificar la Constitució.

'Catalunya fora de la UE? No hi llegeixo això' (VILAWEB, 29-10-2012)

Un portaveu de la CE no troba que la comissària Reding digui que Catalunya quedaria fora de la UE · Insisteix que no es pronunciarà fins que hi hagi una petició formal o 'un escenari concret' La Comissió Europea malda per mantenir la neutralitat sobre el procés d'independència a Catalunya. Però no se'n surt i es fa un embolic. Avui El País ha filtrat una carta de la comissària Viviane Reding, dient que coincidia amb el punt de vista espanyol, segons el qual Catalunya quedaria fora de la UE si s'independitzés. Després, fonts de la Comissió han insistit a VilaWeb que la posició oficial continua essent la d'esperar una petició formal sobre 'un escenari precís'. I més tard el portaveu comunitari Olivier Bailly ha dit que Reding parlava en la carta en nom de la Comissió, però que ell no entenia pas que digués que Catalunya quedaria fora de la UE. La carta de Reding que filtra El País Avui El País filtra una carta de la vice-presidenta de la Comissió Europea, Viviane Reding, amb data del 4 d'octubre. És una carta de resposta a una carta del secretari d'estat d'exteriors espanyol, Íñigo Méndez Vigo, que exposava en tres folis els arguments d'Espanya per dir que Catalunya quedaria fora de la UE si s'independitzés. 'Méndez Vigo deia: 'L'article 4.2 del Tractat de la Unió Europea és terminant quan assenyala que la Unió haurà de respectar les estructures fonamentals constitucionals i polítiques i la integritat territorial dels estats membre, la determinació de la qual és competència exclusiva d'aquests. En conseqüència, la UE no pot reconèixer una declaració unilateral d'independència d'una part d'un estat membre'. I deia que caldria que aquest nou estat demanés l'adhesió i que s'aprovés al consell europeu per unanimitat. És a dir, que Espanya tindria dret de vetar-ho. En la carta de resposta, Reding diu que 'coincideix plenament en l'anàlisi del marc constitucional europeu' que fa el secretari d'estat d'Exteriors. La Comissió recorda que no té una posició definida Avui al matí fonts de la Comissió Europea han informat que la posició de l'executiu comunitari continua essent el mateix que fa un parell de setmanes. És la que va expressar la portaveu, Pia Ahrenkilde: 'La Comissió no pot manifestar-se sobre la possible independència de Catalunya, ni en favor ni contra, fins que un estat membre no li ho demani explícitament aportant dades concretes sobre el cas' va dir a VilaWeb. Ahrenkilde va dir que, si no hi havia 'una situació precisa', no se'n podia pas opinar. Per això VilaWeb li va demanar si havia volgut referir-se a la convocatòria d'un referèndum o a una proclamació d'independència. No ho va aclarir, però sí que va dir, vigilant les paraules que utilitzava, que la Comissió no podia pronunciar-se sobre cap d'aquestes dues possibilitats 'perquè no s'havien donat'. I va reiterar, de bell nou, que cap estat membre no havia demanat explícitament o de manera formal cap opinió sobre el cas català. 'No hi llegeixo això' I avui mateix a migdia el portaveu de la Comissió Olivier Bailly, ha intentat mantenir una posició de neutralitat, d'acord amb les declaracions que ja havia fet Pia Ahrenkilde, i alhora no desautoritzar Viviane Reding. De fet, ha dit que l'opinió expressada per Reding en la carta al govern espanyol comprometia tota la comissió europea, és a dir, que no ho feia a títol personal. Però ha deixat clar que no entenia d'aquesta carta que la vice-presidenta digués que Catalunya quedaria automàticament fora de la Unió Europea. 'Jo no hi llegeixo això', ha reblat'. Barroso i Almunia A part d'Ahrenkilde també han parlat alguns càrrecs de la Comissió sobre la possibilitat de la independència de Catalunya. José Manuel Durao Barroso va dir a final d'agost: ''Confirmo que en l'hipotètic cas de la secessió d'una part d'un estat membre, la solució hauria de trobar-se negociant-se dins l'ordenament legal internacional', va dir a final d'agost passat. El president de l'executiu comunitari aclareix en la seva resposta que l'article 20 del Tractat de Funcionament de la UE recorda que 'la ciutadania de la UE és addicional i no substitueix la ciutadania nacional'. I també confirma que en l'hipotètic cas d'una secessió d'una part d'un estat membre, la solució hauria de trobar-se i negociar-se dins de l'ordenament legal internacional, com es fa amb qualsevol declaració d'independència. D'una altra banda, el vice-president de la Comissió, Joaquín Almunia, va declarar la setmana passada que no era honest dir de manera taxativa que Catalunya quedaria fora de la UE. 'Ciutadans europeus ho som tots, i un cop ets ciutadà europeu tens uns drets com a ciutadà', va dir, assenyalant que 'la qüestió no és de blanc o negre' i té molts matisos. Les pressions espanyoles La vice-presidenta de la CE conclou la carta a l'estat espanyol que publica El País dient que en l'entrevista a Diario de Sevilla, la seva intenció no era sinó explicar que confiava 'en el sentit comú i en l'europeisme dels espanyols plenament per a resoldre aquesta qüestió en l'àmbit domèstic que els és propi'. Justament fa uns quants dies un diari escocès va demostrar les pressions espanyoles per tergiversar les paraules de Reding en aquella entrevista. El diar Newsnet Scotland ha demostrat que després de la reacció irritada d'Espanya la comissió va voler canviar les declaracions de Reding. I ha publicat l'àudio de l'entrevista que demostra que va dir el que va dir.

Una mestra de Sánchez Camacho li recrimina en una carta que no defensi els valors que li va ensenyar (VILAWEB, 31-10-2012)

Àngela Ferrer li retreu que digui 'veritables barbaritats de Catalunya' La mestra de català d'infantesa d'Alícia Sánchez Camacho, Àngela Ferrer, retreu en una carta al Diari de Girona l'actitud contra els interessos de Catalunya de la seva alumna. La mestra li demana que reaccioni i actuï 'emprant els valors que et vam intentar inculcar a l'escola quan encara eres una noieta amb tota la vida al davant'. A més, Ferrer confessa que creia que Sánchez Camacho seria 'un enllaç entre Catalunya i Madrid' i que 'defensaria els catalans'. 'Benvolguda Alícia. No sé si et recordes de mi, jo sí que et recordo a tu.' Així comença la carta de la mestra a l'alumna. I continua: 'Et vaig tenir d'alumna ni més ni menys que a la classe de català, en aquell moment feies vuitè de Bàsica i recordo que eres molt intel·ligent.' Li recrimina: 'No pots dir, com fas a vegades que no s'atén prou bé el castellà a l'escola catalana. Tu saps que és mentida.' 'Tu havies de ser un pont de diàleg i has estat un element contra la teva pròpia terra', diu Ferrer, que es demana: 'Què ha passat perquè una de les meves millors alumnes actuï així? No sents dintre teu una mica de vergonya, quan dius veritables barbaritats de Catalunya?'

CAL ENFONSAR EL PSC, I A FE QUE ALGUNS HO FAN D'ALLÒ MÉS BÉ (VILAWEB, 31-10-2012)

Chacón, contra el dret de decidir 'Sóc rotundament i radicalment contrària a la independència de Catalunya', diu l'ex-ministra en una entrevista a El Mundo 'Sóc rotundament i radicalment contrària a la independència de Catalunya', diu Carme Chacón en una entrevista al diari El Mundo. L'ex-ministra de Defensa ha triat aquest diari espanyol per explicar la seva visió del procés d'autodeterminació de Catalunya. De fet, nega implícitament en l'entrevista el dret de decidir dels catalans: considera que 'els nacionalistes l'utilitzen de forma equívoca i tramposa per dir independència. Els ciutadans decidim cada vegada que votem', ha dit. Chacón havia evitat fins ara de pronunciar-se sobre l'aposta pel dret de decidir, en forma de referèdum legal d'autodeterminació, que planteja el PSC en el programa electoral del 25-N. Però en aquesta entrevista a El Mundo ja s'hi ha referit. També ha parlat de la seva aposta política, que és 'posar al dia la nostra constitució'. I diu: 'Sí a una reforma federal de la constitució, no a la independència'. Responent un qüestionari del diari El País, Chacón insisteix que el dret de deicidir és un subterfugi de l'independentisme. I afegeix: 'A Espanya la convivència es regeix per la connstitució que fou votada per tots els espanyols i que va tenir el màxim suport a Catalunya. Va tenir el suport de CiU i d'Artur Mas. Per a canviar aquesta regla el primer que cal és tornar a votar tots. Aquell contracte segueix en vigor i per revisar-lo, o fins i tot per trencar-lo, cal parlar, negociar i votar'.

Corongiu versus Magris e Corriere della Sera 31-10-2012)

Pubblicato il 29/10/2012 alle 15:55 in Cultura, Società “L’Europa deve copiare dall’Italia”. La discutibile ricetta neonazionalista di Claudio Magris e del Corriere della Sera contro la crisi e contro gli indipendentismi” di Giuseppe Corongiu Gli intellettuali italiani quando si occupano di identità e autonomie (per non parlare di nazionalità interne) danno il peggio di loro stessi. Il milieu intellettuale della Repubblica Italiana, negli ultimi decenni, è diventato talmente neonazionalista e centralista da assimilare il suo modello antidemocratico e autoritario fino a ricomprendere grottescamente, in questo modello interpretativo, l’Europa e il mondo intero. Ci sono cantori di questa way of life italiana che hanno sempre a disposizione le prime pagine dei giornali più importanti. L’incompetenza e il fanatismo statalista la fanno da padroni. In fondo anche il leghismo è stato, nei fatti, una declinazione strabica di questo pensiero. Gli occhiali monoculari con i quali si analizza la realtà provinciale vengono impiegati anche per interpretare dimensioni etnolinguistiche e nazionalitarie polimorfiche, rifiutate in Italia, che sfuggono quindi al loro visus. Spesso questi corifei dell’Italia non capiscono il mondo che descrivono, non riescono proprio a “comprenderlo” in senso figurato, a circoscriverlo dentro uno schema conoscitivo. E dunque le loro proposte politiche, per quanto confezionate con mestiere, sono al limite del delirio. Il recinto ideologico che hanno costruito per reggere la baracca neoitalica li limita. Per molti maître à penser è infatti impossibile commentare ciò che capita in Europa e nel Mondo senza proiettare ubbie, limiti e fantasmi di un’Italia chiusa alle specialità etnolinguistiche e asfittica per la mancata tutela dei diritti civili. Il virus sembra contagiare anche intellettuali di rango, non del tutto estranei alla conoscenza della cultura europea. Ultimo degli esempi di questo tipo, Claudio Magris sulla prima pagina del Corriere della Sera di martedì 23 ottobre scorso, con una riflessione scoordinata, lunga, confusa, ma molto significativa.Il pur intelligente studioso triestino racconta di essere a Madrid in una delle tante giornate di protesta contro le manovre di austerità del governo Rajoy e di provare tristezza per questo. Il fondo si intitola infatti e si apre con una condivisibile (ma anche banale) riflessione sul futuro incerto che aspetta le nuove generazioni. Improvvisamente, in una stanza d’albergo, l’esperto di letteratura tedesca formatosi a Torino, accende la televisione e nota le manifestazioni di Barcellona per l’autodeterminazione della Catalogna. Apriti cielo. Abbandonato il tono pacato e meditativo da vecchio saggio, Magris indossa l’elmetto e impugna armi dialettiche feroci. I fermenti del separatismo catalano non solo sono negativi, ma sono causa alla Spagna e all’intera Europa (?!). Neanche loro, i Catalani, arriverebbero a tanto, cioè a individuare la ripresa dell’indipendentismo catalano come così centrale e dannosa per la questione europea. Detto tra noi, a loro piacerebbe, ma sanno bene che non è così. Ma per il centralista italico Magris è fumo negli occhi. Come si permettono questi di mettere in dubbio l’unità dello Stato-Nazione? Ma la domanda sottostante non esplicitata è: e se succedesse anche in Italia a Bolzano, in Sardegna o in Friuli? Orrore, perché secondo Magris queste manifestazioni rappresentano l’ammainabandiera dell’Europa, una ritirata strategica, una mancanza di progetti per il futuro. La crisi economica alimenterebbe questi nell’assurda pretesa, secondo Magris, che ogni etnia o specificità linguistica debba assurgere alla pretesa di realizzarsi in uno Stato. E da lì dà il via ad una serie di esempi presi a pisello, un po’ sul modello di Abravanel di qualche settimana prima. E allora? La Svizzera, ad esempio, si dovrebbe separare in quattro quante sono le sue lingue? No, certo, sarebbe una follia, come separare la Spagna o l’Italia. Certo, si potrebbe obiettare, a suo tempo l’Italia è nata proprio in quel modo, con le stesse rivendicazioni, ma lasciamo perdere, è un inutile esercizio di obiettività storico-politica che per un italianista che si rispetti è come esercitarsi con l’alfabeto marziano. Ma ecco che l’italianissimo Magris lancia la sua originale proposta, (mai sentita prima?): l’Europa deve finalmente diventare un vero Stato per combattere la crisi economica e i separatisti. Gli attuali Stati-Nazione che la compongono si devono trasformare in “Regioni” e fare, dice Magris, come gli Stati Uniti d’America. Sembrerebbe una proposta anche sensata se non celasse la solita approssimazione, incompetenza e, quello che è peggio, la incredibile e ridicola voglia di esportare un modello malato, fallimentare e tutto italiano in Europa. Già l’uso del termine “Regioni” (invece che Stati Federali) dovrebbe mettere sull’avviso, ma poi mentre da un lato si menzionano i modelli federali di USA e Svizzera, dall’altro si afferma bellamente e molto “italianamente” che queste cosiddette “Regioni” che si dovessero costituire <…nessuna delle quali abbia ad esempio diritto di veto in merito alle decisioni politiche di un governo che realmente governi né diritto di darsi leggi e tantomeno costituzioni>. E inoltre che <… è ridicolo ad esempio avere leggi diverse, nei diversi Paesi, riguardo all’immigrazione, come sarebbe ridicolo avere a questo proposito leggi diverse a Bologna o a Genova>. Insomma, si menzionano gli Stati Uniti o la Svizzera (dove negli stati o cantoni è normale avere leggi e ordinamenti diversi pur nel rispetto del patto federale), ma il pensiero sottostante è quello di estendere il modello italiano in Europa. Uno Stato sclerotico e centralizzato, di una democrazia autoritaria, che non riconosce al suo interno individualità nazionali o linguistiche se non straniere o di altri Stati-Nazione di pari grado nazionalista. Uno stato che si vorrebbe basato ancora sui prefetti, non sulle comunità locali che decidono. Un’Europa del futuro, insomma, che assomiglierebbe molto all’Italia post-berlusconiana di oggi e che nega, pur richiamandola formalmente, la visione federale dei veri padri dell’Europa. Essi avevano bene in mente l’unità europea con la tutela dei popoli senza stato, le minoranze linguistiche e le regioni europee. Federazione dei popoli, delle comunità, delle minoranze e dei diritti civili estesi a tutti i cittadini. Non federazione sic et simpliciter dei soli Stati-Nazione fondatori. Quindi anche il raffinatissimo e complesso Magris, da buon triestino, aderisce a questa opinio comunis che si va diffondendo nell’intellettualità italiana, che vede il neonazionalismo italiano (che nega a Sardegna, Friuli, Valle d’Aosta e altri uno status minimo almeno come quello presente dei catalani) come un modello in fondo positivo. A nulla servono i documenti europei: la Carta Europea delle Lingue Regionali e Minoritarie, la Convenzione quadro di protezione delle minoranze nazionali. Ma che sono? A che cosa servono? Noi siamo tutti italiani, anzi italici, direbbero i contendenti alla Magris, e dobbiamo diventare europei seguendo i buoni insegnamenti della patria che inventò il fascismo e si lasciò guidare (con patti più o meno velati con poteri criminali e Vaticano) da Giolitti, Mussolini, Andreotti, Craxi e Berlusconi. Tutta gente notoriamente stimata in Europa. Inutile dire a Magris e al Corriere della Sera che i commentatori realmente “europei” vanno in altre direzioni. Ciò che succede in Belgio e in Euskadi non desta particolare preoccupazione. E, di recente, il Financial Times versione Deutschland, in un corsivo della direzione ha ribadito, pur criticandole ragioni degli indipendentisti Scozzesi e Catalani, che queste ragioni non sono del tutto insensate. E che l’Europa, per superare la crisi, deve restare unita nella salvaguardia delle diversità. Del resto, se Catalogna e Scozia diventano ancora più autonome restano sempre dentro la UE. Proprio il contrario di ciò che afferma confusamente Magris in nome e per conto di una vasta schiera di intellettuali e opinionisti “italianissimi” innamorati di un modello autocratico e neonazionalista che però, è bene ricordarlo, ci ha rovinato. E allora che si discuta seriamente di questi temi, senza il solito sanfedismo da cortile italiano. E che, quando si parla di “miasmi del nazionalismo”, forse si dovrebbe guardare a Roma, non a Barcellona o a Edimburgo. E un poco anche a Trieste. Giuseppe Corongiu

DE LA PROSA LUL•LIANA A LA HUMANÍSTICA (SEGONA PART) (DINS LITERATURA CATALANA MEDIEVAL. MARTÍ DE RIQUER. AJUNTAMENT DE BARCELONA. DELEGACIÓ DE SERVEIS DE CULTURA. BARCELONA, 1972)

27. LA PROSA RELIGIOSA: FRA FRANCESC EIXIMENIS Com s’esdevé a tota la literatura medieval europea, a la catalana són molt abundoses les obres en prosa de caràcter religiós i moral, des de traduccions i comentaris de textos bíblics fins a elementals catecismes, llibres d’hores o arts de ben morir. Són nombrosos els escriptors que podrien ésser adduïts o citats en aquest apartat, però n’hi haurà prou que parem atenció en el més important i fecund de tots plegats, fra Francesc Eiximenis (nat poc abans del 1327 a Girona), franciscà, que de jove es formà en aules universitàries i conventuals de París, Colònia i Oxford, protegit per Pere el Cerimoniós i conseller de Joan I, el qual morí essent bisbe d’Elna (al Rosselló) el 1409, Eiximenis visqué molts anys a València i seguí de prop i amb gran interès no solament els problemes del govern de la ciutat ans encara les cruels bandositats de la noblesa que n’ensangonaven els carrers; i als darrers temps del regnat de Joan I s’adonà de la profunda crisi política i econòmica per què travessava el país. A això és degut que, essent un home extraordinàriament agut i bon observador de tot allò que el voltava i convençut de l’excel•lència i possibilitats d’una ordenació política basada primordialment en el municipi, assentés els principis d’un règim en molts aspectes burgès, fins i tot amb agosarades insinuacions a un govern republicà com el d’algunes ciutats italianes, actitud que, de retruc, el posà en oposició a la pagesia (escriví frases molt cruels contra els pagesos, en els quals veié aplegats tots els vicis i defectes). Entestat, d’altra banda, en la ingent tasca d’il•lustrar teològicament i moral els sues conciutadans, sens dubte per tal d’elevar la formació cristiana d’aquells burgesos amb qui se sentia tan compenetrat, té l’habilitat de trobar un estil planer, pintoresc, llampant i atraient amb el qual aconseguirà d’atreure’s els seus lectors i donar-los coratge i alè per a llegir els milers de capítols de la seva obra fonamental. Aquesta és una mena d’enciclopèdia general que duu el títol genèric de Lo Chrestià, prevista en tretze llibres, però només pogué redactar-ne quatre(el conjunt dels quals assoleix els 2582 capítols, en general no breus), que constitueix un insubstituïble panorama de la vida medieval. Com a bon escolàstic, Eiximenis segueix un molt ben traçat pla, estructura la matèria amb lògica i perfecta travada i l’exposa d’una manera ordenada, però dilata de tal manera l’argumentació i eixampla tant els punts que va tractant, que la fèrria unitat de cadascun d’aquests quatre llibres que arribà a enllestir, i la de Lo Chrestià en general, tan sols s’adverteix un cop considerada l’obra en conjunt. I precisament la digressió i el que és marginal constitueixen, en aquesta extensíssima obra, allò que més interès desvetlla en el lector, ja que són inoblidables les seves pàgines sobre la oda femenina o la manera de comportar-se a taula i l’etiqueta en els banquets, les divertides històries d’embriacs que explica en tractar el pecat de gola, la seva clara exposició d’idees sobre urbanisme, la interessant explicació sobre tàctica militar a les batalles (que sembla inspirada en la de Nàjera) i les seves precioses dades sobre armes, armadures i ginys artillers, les seves curiosíssimes observacions i anècdotes sobre joglars, etc. Si hi afegim que l’exposició doctrinal i els eixamplaments doctrinals són acompanyats d’intencionades anècdotes, algunes de la vida contemporània, conte si faules, advertirem que Eiximenis era un escriptor molt intel•ligent i agut que recorregué a aquests procediments per tal d’assolir que l’atenció del lector es mantingués sempre desvetllada, i fins i tot de tant en tant deixa caure-hi contalles picants o anticlericals. Realment, si, com afirma algun cop, té interès a ésser llegit per “pecadors” per tal de portar-los pel bon camí, el procediment és hàbil ja que el pecador trobarà en Eiximenis moltes pàgines divertides que el constrenyeran a llegir, cosa que no hauria fet davant un normal llibre pietós o de moral. Molt notables són també d’altres obres d’Eiximenis, com és la seva Vida de Jesucrist (Vita Christi, però en català), el Libre dels àngels i, sobretot, el Libre de les dones, interessantíssim manual per a l’educació de la dona cristiana. De totes aquestes obres, que gaudiren de gran èxit, es conserven traduccions castellanes i franceses medievals o del segle XVI. La ingent obra d’Eiximenis comporta una gran acumulació de materials procedents de diverses i nombroses fonts. Constantment basa les seves afirmacions en textos de l’Escriptura, de pare si de doctors de l’Església i tractadistes contemporanis de la més diversa índole. En general sembla que els primers autors que addueix són reals, tot i que de vegades no els conegués de primera mà; però també sembla evident que en algunes ocasions inventa autoritats o, almenys, pren en consideració autors inventats. Si no, fóra difícil d’explicar que, en allargar-se sobre problemes de tàctica militar, citi frases o conceptes atribuïts a “aquell famós cavaller Tristany de Leonís”, a “Lancelot, famós cavaller”, a “lo gran cavaller Palomides”, a “los famós cavaller Oliver, comte de Savoia e companyó del gran cavaller Rotlan” i fins a “lo famós cavaller Ulixes”. Coneix i cita, naturalment, autors clàssics, com fa tot escriptor culte medieval, però encara que la seva obra fou escrita quan l’humanisme ja era difós per Catalunya, sobretot a la cort, amb què tanta relació tingué Eiximenis, l’escriptor franciscà veu els escriptors grecs i romans amb ulls medievals, i si bé aprofita observacions i idees de Ciceró o de Sèneca, per a ell són autors “pagànics” i maleeix les obres amoroses d’Ovidi, tan admirat precisament per Bernat Metge. La seva prosa sol ésser exempta de retòrica i filigranes, i és directa, precisa, graciosament popular quan convé, i disposa d’un vocabulari molt ric i expressiu. Cal tenir present, això no obstant, que aquest estil planer, vivaç i sense èmfasi, adquireix certa solemnitat retòrica a les dedicatòries, quan Eiximenis ofereix els seus llibres a alts dignataris de la cort i s’esforça, amb èxit, a escriure com és moda entre els més o menys afectes a l’humanisme. 28. LA PROSA ORATÒRIA I SANT VICENT FERRER L’oratòria medieval catalana compta amb una riquesa de peces conservada realment extraordinària. Hi ha, en primer lloc, el nombrós conjunt de parlaments pronunciats a les corts, que pot ésser seguit sobre còpies autèntiques des del 1350 i que es prolonga fins al segle XVII. Alguns d’aquests discursos són de gran interès, tant per llur perfecta estructuració com per llurs valors suasoris i estilístics. Apareixen com a grans oradors els reis Pere el Cerimoniós, Martí l’Humà (la vibrant proposició del qual a les corts de Perpinyà el 1406 és una peça antològica, en la redacció de la qual tal vegada no fou absent la mà de Bernat Metge), la reina Maria de Castella, muller d’Alfons el Magnànim, Joan II, Ferran el Catòlic i fins i tot el seu nét l’emperador Carles V, la proposició del qual fou pronunciada el 1519 és en un català correctíssim. D’entre els particulars destacarem com a oradors Pere de Fenollet, vescomte d’Illa, Alfons d’Eixea, bisbe d’Elna, Marc de Villalba, abat de Montserrat, el cardenal Joan Margarit, etc. Malgrat el gran interès d’aquestes peces, cal tenir present que foren “llegides” a les sessions de corts, la qual cosa suposa que primer foren escrites (per l’orador o per algú que l’ajudés) amb la intenció de ser pronunciades. I tot i que quan hom escriu un discurs o una conferència hom cerca un estil “discursiu” que tingui eficàcia en el moment de la seva lectura en públic, de fet no es tracta de literatura “parlada” sinó de literatura “escrita”. Aquesta darrera consideració fa interessantíssim el cas dels sermons de Sant Vicent Ferrer (1350-1419, canonitzat el 1455), ja que llur text ens ha pervingut gràcies a transcripcions estenogràfiques que feien alguns dels qui acompanyaven el predicador en el seus viatges. No cal sintetitzar la biografia del dominicà valencià Vicent Ferrer, teòleg i polític que intervingué decisivament en el problema successori de la Corona d’Aragó i en la liquidació del Cisma d’Occident, però recordem que ja en vida gaudí de fama de sant i de taumaturg, i que predicà en gran part d’Europa arrossegant darrera d’ell multitud de fidels i de penitents que el seguien atrets principalment per la força de la seva predicació, i que a tot arreu s’expressà en la més peculiar i castissa modalitat del valencià, que era entès, segons nombrosos testimonis contemporanis, per castellans, provençals, italians, francesos i fins bretons. Sortosament es conserven uns dos-cents vuitanta sermons de Sant Vicent transcrits mentre ell predicava, la qual cosa, a més de constituir un fenomen de transmissió textual realment singulars en temps anteriors als contemporanis, ens permet excepcionalment d’acostar-nos a escoltar el llenguatge real, descurat i familiar, que hom parlava comunament. Cal advertir, naturalment, que aquestes transcripcions pateixen d’errors i de buits produïts per l’explicable fet que els estenògrafs més d’un cop es perdien o, cansats, resumien el que estaven oint. De fet sabem per testimonis presencials que els sermons de sant Vicent Ferrer solien tenir una durada de tres hores, i els textos conservats no permeten atènyer-les. L’estructura dels sermons de Sant Vicent Ferrer, que correspon amb la propugnada per Francesc Eiximenis al seu tractat llatí Ars praedicandi populo, comporta una divisió tripartida: la introducció, on s’enuncia el tema mitjançant un versicle bíblic i al qual segueixen la salutació als fidels (generalment amb la fórmula “Bona gent”) i el rés d’una avemaria; la introducció al tema, també breu explicació del sentit literal del versicle citat i ràpida indicació de la seva aplicació moral; i la divisió del tema, o cos del sermó, on es desenvolupa l’aplicació a base de determinats punts que Sant Vicent sol enunciar d’antuvi en proposicions amb homoiotelèuton (és a dir amb rimes), sens dubte a fi de recordar-les millor. Dins el cos del sermó hom adverteix molts cops enginyosos recursos mnemotècnics dels quals es val el predicador per recordar la matèria i exposar-la ordenadament. L’explicació doctrinal és acompanyada de gran nombre de similituds (“semblances”) i d’exemples, que tant poden ser miracles com breus relats presos d’autors profans o, més sovint, anècdotes que coneixia el predicador. Fins aquí tot això és normal en la predicació cristiana, però allí on Sant Vicent Ferrer demostra la seva enorme potència i personalitat és en el seu contacte directe amb l’auditori, al qual arribà de vegades a interpel•lar individualment. Molts passatges d’aquests sermons deixen transparentar l’exagerada gesticulació del predicador, i, sobretot, les seves tan característiques i emotives onomatopeies i fins i tot els seus autèntics crits. ^Parem esment, entre d’altres molts exemples, en la manera com fa oir als fidels la caiguda de les grans feixes (“feixots”) de condemnats a les calderes de l’infern. “Ooi, quiny feixot més gran d’aquests! Via a l’infern!! Altre feixot de persones superbioses (enteneu-me, dones) despendran quant han en vanitats, blanquets, corns, etc. Ídem, d’hòmens vans, inflats de sciència. Oi, que serà gran aquest feixot! Via a l’infern! Altre feixot de logrers... Ooi, quiny feixot tan gran! Via a linfern: xof, en les calderes”. Podem advertir, de passada, com el savi mestre en Teologia, que tants cops a les aules havia desenvolupat tomísticament el tema dels novíssims, i sens dubte en un perfecte llatí, aquí es fa seva la més popular versió de l’infern, amb calderes i tot, i l’exposa en un desarticulat llenguatge del carrer. Descriu el martiri del seu sant patró, Sant Vicent màrtir, amb un realisme tan cru que arribem a “oir” com se li van desprenent del cos trossos de carn fregida. “Dementre estava en les graelles tota hora pregava a Déu. Aprés prengueren unes forques de ferre, ab les quals giraven-lo, ans a la un costat, adés a l’altre; e així com lo giraven chillava la carn chii, chii, e rejava lo greix així com la pell se trencava”. Els estenògrafs intenten de reproduir els crits del predicador repetint les vocals, i així ens prevenen aquelles imprecacions: “Aai!”, “Coom!”, “Ooh!”, “Hòmens!”, “Doones!”, i el bram de l’ase quan veu la somera (“Haaaic!”) o l’escataineig de la gallina (“xo, xó, “ca, ca, ca”) o el xiscle del corb (“buu!, buu!”) i fins i tot el mormolejar entre dents del qui resa distret (“xa, xa, xa, Marieta, posa l’olla, Pater noster”), equivalent a l’actual “bla, bla, bla”). Els sermons de Sant Vicent Ferrer són abundosos en diàlegs, no tan solament aquells que són fets arribar per a la cabdal expressió d’una rondalla o anècdota (com la deliciosa discussió entre Santa Margarida i el prefecte romà que la jutja), ans encara fragments de conversa que ha captat pel carrer de boca de dones o bé de criatures. D’altra banda actualitza dràsticament tot el que és antic, per tal com s’adreça a gent senzilla a la qual cal dir-li-ho tot com si fos immediat. Per aquest motiu mai no parla de l’arpa del rei David sinó de la seva “guitarra”; quan als textos evangèlics apareixen els talents els converteix en “florins”, la moneda corrent encunyada per Pere el Cerimoniós; Maria Magdalena és una poderosa dama que tenia tres “baronies” i en la vida dissipada de la qual “els cavallers anaven a visitar-la e a ballar, en tant que ella s’enamorà d’algun cavaller o escuder”. La mateixa glòria celestial esdevé cosa tan familiar que en una ocasió pondera la felicitat que suposarà per als benaurats poder “ballar ab los sants, ab les santes, ab Senta Caterina, Senta Agnès, Senta Margarita”. Però amb la mateixa claredat explica pecats abominables i trona indignat contra la depravació dels clergues. Unprelat arriba davant el judici de Déu i Aquest li diu: “¿E no és tu aquell que tenia tres amigues, e eres molt pompós, e has viscut com a porc? Los porcs no poden entrar en aquesta Esgleia o palau, mas van a estar en l’estable de l’infern”. Tot i que fra Vicent Ferrer era un home de gran cultura, que havia tingut relació amb els amhients més elevats d’Europa i tractat els escriptors més al dia de tot, davant els autors clàssics reacciona de manera semblant a Eiximenis: “Aristòtil, on te penses que sia? En infern... Plató verge era, mas en infern ´s... bon Virgili, que jau en mig d’infern, Ovidi, Dantes, poetes...”. Com veiem, no se n’ha salvat ni el mateix autor de la Commedia, “insultat” amb el terme de poeta. Com podem advertir, la llengua de Sant Vicent Ferrer, aquest colorit, graciós i bell valencià popular, constitueix un document lingüístic de gran importància, ja que ens transmet el parlar normal del poble, no sotmès a reglamentació gramatical, a uniformisme ni a actituds retòriques. 29. LA PROSA DE LA CANCELLERIA El cas dels sermons de Sant Vicent Ferrer és singular i valuosíssim, perquè la prosa literària catalana a l’Edat Mitjana ofereix un clar exemple d’uniformitat imposada des de dalt, que tancà el pas a dialectalismes i a la dicció popular. Ja veiérem el caire elevat i culte d ela prosa lul•liana que, atès el prestigi de Ramon Llull i la universalitat i extensió de la seva obra, s’anà imposant com a exemple de dicció perfecta. Aquesta perfecció trobà una canalització adequada i un nucli que la imposà per tot el domini lingüístic a la Cancelleria reial, sobretot quan aquesta fou reorganitzada i rígidament estructurada durant el regnat de Pere el Cerimoniós. Els documents reials que emanaven de la Cancelleria arribaven fins als llocs més apartats del domini lingüístic català i per llur règia i enlairada procedència eren considerats com a models de ben escriure, sobretot per part d’aquells qui pretenien de fer-ho amb pulcritud literària. I no anaven errats, car els vice-cancellers i secretaris que treballaven a la Cancelleria eren uns excel•lents prosistes i esmerçaven gran cura en la redacció bella i clara. Parem esment que aquesta claredat dels documents cancellerescos, que crida l’atenció al més profà, era deguda en part al fet que els funcionaris que els redactaven eren notaris de professió, o sia persones avesades a escriure de manera que no fos possible l’ambigüitat ni la confusió. Aquests funcionaris, que solien fer llur carrera a la Cancelleria començant pel grau més humil (l’”escrivà de manament, que, amb bona lletra, transcrivia els documents que li dictaven), havien de dominar les tres llengües que avui anomenaríem “oficials”, el llatí, el català i l’aragonès, i així no és estrany de trobar documents en perfecta prosa catalana redactats per un secretari aragonès i d’altres en un aragonès bellíssim redactats pel barceloní Bernat Metge. La Cancelleria s’esforça a uniformar la prosa catalana, sens dubte prenent com a base la parla barcelonina, i a donar-li un encertat caire supradialectal, que anà imposant-.se a tot aquell qui, essent català, valencià, mallorquí o rossellonès, volia escriure d’una manera culta i elevada, i a això és deguda la poca matisació dialectal dels grans escriptors medievals; i tinguem en compte que aquesta matisació és molt marcada en aquells qui contemporàniament escriuen en castellà i, sobretot, en francès. La Cancelleria uniformà i regularitzà la llengua d’una manera semblant a com faran segles després les acadèmies, i imposa una prosa catalana que, pel fet d’ésser el català dels organismes d’estat i de la cort, el King’s catalan, fou acceptada amb gran facilitat. Els cultes funcionaris de la Cancelleria eren, com ja hem assenyalat, bons llatinistes, i per tant coneixedors de la retòrica que s’aprenia a l’ars dictandi o manuals de ben escriure. No ha d’estranyar, doncs, que quan redactaven en català procuressin d’introduir a la llengua moderna i viva les filigranes retòriques i els artificis estilístics que sabien infondre a llur prosa llatina. Dins el decenni que s’obre el 1381 hom comença a notar en els documents de la Cancelleria un estil nou, i a cartes catalanes advertim intencionades transposicions, una cadència que domina tota la frase i un període llarg amb encertades subordinacions. Això significa que la prosa humanística llatina, vinguda d’Itàlia, ha arribat a la Cancelleria, i els joves secretaris han acollit amb entusiasme i bon gust la innovació. Els seran familiars les obres llatines de Pretarca, es cartejaran entre ells en un elegant llatí humanístic i els resultats estilístics d’aquest nou estil tot seguit es transparentaran a llur prosa catalana. L’agost de 1381, el secretari Bernat Miquel redacta una lletra de Pere El Cerimoniós en què llega a Poblet la seva biblioteca i ho fa incloent-hi una significativa frase de Sal•lusti, i el mes següent el mateix secretari signa al peu del famós elogi de l’Acròpolis d’Atenes pel rei Pere. Hem arribat a temps nous que tindran una clara repercussió literària. 30. BERNAT METGE A la Cancelleria es formà i treballà gran part de la seva vida Bernat Metge, gràcies al qual, la prosa i la humanística catalanes assoliren el més alt grau de perfecció i elegància. Nat al carrer dels Especiers de Barcelona (avui carrer de la Llibreteria), entre 1340 i 1346, era fill d’un apotecari que assortia de medecines i xarops el palau reial. Mort el pare, la seva mare contragué segones núpcies amb Ferrer Sayol, protonotari de la reina i traductor del tractat De re rustica de Pal•ladi al català, la qual cosa sens dubte implica que el padrastre influí en la formació de Bernat Metge, el qual el 1371, molt jove encara, era ja notari i començava la seva carrera de funcionari àulic a la cort d’Elionor de Sicília, muller de Pere el Cerimoniós. En morir aquesta, el 1375, passà a la cort de l’hereu de la Corona, Joan, duc de Girona, més tard Joan I, al qual el nostre escriptor estarà estretament vinculat, així com a la seva muller Violant de Bar L’obra de joventut de Bernat Metge té encara un cert segell medievalitzant, tot i que sempre s’hi enregistra o bé una preocupació per problemes pendents i immediats o una recerca de nous estímuls literaris. Així el 1381 trobem datat el seu poema al•legòric Libre de Fortuna e Prudència, tan medieval encara que és escrit en sèries d’apariats octosíl•labs i en un català on són abundoses les solucions provençals; d’altra banda, el tema desenvolupat procedeix de l’Anticlaudianus d’Alain de Lille i del De consolatione de Boeci i es troba també a la segona part del Roman de la Rose. Però hi ha en aquest poema clares referències a unes persecucions de què és objecte l’escriptor i intencionades al•lusions a abusos dels banquers i a especulacions financeres perfectament explicables en aquells moments, ja que el 1381 ha estat anomenat l’any negre de l’economia europea i hi començaren les fallides en cadena de les principals banques de Barcelona. També en època jovençana, sense que hom pugui precisar-ne la data, Bernat Metge traduí en prosa el segon llibre del poema llatí De vetula, que aleshores tothom considerava escrit per Ovidi, la qual cosa fa patent el seu ja bon art de traductor i la seva afecció pel “mestre d’amor”, tan odiós per a Eiximenis, Sant Vicent Ferrer, Antoni Canals i d’altres. Tal vegada també pot ésser situat en aquesta etapa jovenívola el Sermó de Bernat Metge, poema humorístic en versos breus, que és una irrespectuosa i divertida paròdia d’un sermó (fins i tot sembla imitar l’estructura externa dels de Sant Vicent Ferrer), en què exposa una sèrie de consells cínics o francament immorals, molts dels quals són adreçats a ensenyar l’art de surar sense escrúpols (Siats de natura d’anguila en quant farets”),, que adquireixen un especialíssim sentit quan advertim que Bernat Metge, al llarg de la seva vida, obra molt d’acord amb els preceptes que aquí reuneix humorísticament. En efecte, constantment fou acusat de delictes, li foren incoats processos en contra i, mentre visqué Joan I, sempre se’n sortí impune. El 1387, en iniciar-se el regnat d’aquest monarca, Bernat Metge continuà estretament unit a la seva Cancelleria i cort, primerament com a escrivà i després com a secretari del rei. Eren moment de greu crisi política, motivada pel poder cada cop més efectiu del consell reial, que operava sense atendre les corts, suspeses indefinidament, i els consells de les ciutats i les viles, situació anòmala i intranquil•la que transparenten alguns escrits d’Eiximenis. Les acusacions d’irregularitats i arbitrarietats que foren formulades contra els poderosos membres del consell reial, Bernat Metge un d’ells, eren desateses pel rei, que tenia una il•limitada confiança en els qui el voltaven i no li permetien de veure les realitats del país. Però de vegades Joan I es veia obligat a obrir procés contra algun conseller seu damunt del qual hom formulava greus acusacions; i així succeí amb Bernat Metge, processat el 1388 (però sense que aquest fet impliqui forçosament un empresonament), circumstància en què ell, per tal de recaptar una forta influència, trameté, en forma d’epístola, una obra en prosa a la dama Isabel de Guimerà, amb la qual tenia amistat sens dubte des de temps jovenívols. Aquesta epístola inclou una elegantíssima traducció de la història de Valter i Griselda feta damunt el text llatí que Petrarca inclogué en una de les seves epístoles De rerum senilium (que és versió, al seu torn, de la darrera novel•la del Decameró de Boccaccio), que constitueix la més antiga traducció d’un text de Petrarca feta a Espanya. Petrarca, com a escriptor en humanístic llatí, no com a líric en llengua italiana, és aleshores una novetat literària a Catalunya, i és de creure que fou introduït pels joves funcionaris de la Cancelleria. Un any abans (el 1386 o 1387) l’escrivà de Joan I Pere de Pont havia redactat una lletra literària en llatí on deia que “Francisco Petrarchae... fuit digne laureatus poeta” i lloava el De vita solitaria i, precisament, el volum de les epístoles De rerum senilium de les quals Bernat Metge extragué el Valter e Griselda. Igualment Bernat Metge diu en la seva dedicatòria a Isabel de Guimerà que li envia una traducció de “Petrarca, poeta laureat, en les obres del qual jo he singular afecció..., lo qual viurà perpetualment en lo món per fama e per los insignes llibres que ha fets a nostra instrucció”, i confessa que, en comparació amb el llatí petrarquià, la seva prosa catalana “és fort grossera” i que ell ha gosat fer palesa la seva ineptitud “aprés tan solemne poeta com aquell és”. Ens trobem en un moment decisiu de la literatura catalana, concretament quant a la prosa, que pel conducte dels humanistes s’està renovant amb una àgil mal•leabilitat sintàctica i amb un enriquiment cultista del lèxic. Ara ja més important que el que hom escriu és la manera d’escriure-ho, car la trama de la història de Valter e Griselda és d’una insulsa i inversemblant ingenuïtat, però constitueix un primer apropament a Petrarca, que molt aviat serà més efectiu i tindrà més sentit. En efecte, el 1395, sens dubte a conseqüència d’una missió diplomàtica a la ciutat pontifícia d’Avinyó, encara tan plena de records de Petrarca, Bernat Metge coneix el Secretum, íntim tractat del gran humanista italià, diàleg filosòfic que influeix decisivament en la concepció de Lo Somni, que serà la seva obra màxima; però per arribar-hi ha d’esdevenir-se molt greus fets. A Barcelona, el 1395, en moments n què la ciutat era novament pres a de la pesta, Bernat Metge es proposa plantejar-se el problema de la providència divina en una obra dialogada a l’estil del Secretum, i redacta el començament d’una Apologia, que restà interrompuda. El seu conversar greu entre Bernat i un amic seu, Ramon, amb els noms encapçalant cada intervenció i sense verbo dicendi, constitueix la primera mostra, en llengua moderna, de diàleg a l’estil dels de Plató i Ciceró, als quals Bernat Metge cita al costat de Petrarca, que és qui li ha suggerit el recurs. Però l’Apologia resta interrompuda per tal com s’acosten greus dies per al país. La camarilla que envoltava Joan I, en la qual Bernat Metge tenia un paper destacat, havia abusat de tal manera del seu poder que els consells de les ciutats, principalment els de Barcelona i València, acusaren valentament les immoralitats dels membres del consell reial, denunciaren les dilapidacions llurs així com llur entossudiment a evitar la celebració de corts dels regnes i exhibiren proves que demostraven que estaven conjurats amb gents que havien pagat companyies de mercenaris acampades al Roine, a prop d’Avinyó, les quals estaven disposades a travessar els Pirineus per tal de deposar Joan I i, sens dubte, proclamar rei el seu gendre, el comte de Foix. El rei no tan sols desoí les queixes i jutjà falses aquestes acusacions sinó que ordenà una estreta investigació endegada a esbrinar d’on havia partit el que ell considerava vils calúmnies, i Bernat Metge fou encarregat d’aquest afer a Barcelona, on terroritzà els consellers de la ciutat, als quals fins i tot amenaçà amb el turment. El 18 de maig de 1396 Joan I s’adonà que les queixes de les ciutats eren fonamentades i que les denúncies tenien una sòlida base, i l’endemà morí de manera sobtada i sense confessió a Foixà, mort inesperada la greu motivació de la qual es volgué dissimular després amb l’afirmació que havia traspassat en caure del cavall en una cacera. A partir de la mort de Joan I, i en fer-se càrrec dels seus regnes, des de Barcelona estant, la seva cunyada Maria de Luna, esposa d Martí,, el qual es trobava a Sicília, la situació política canvià diametralment de nit a dia. Amb el suport dels consellers de Barcelona, la reina procedí a l’immediat empresonament i procés dels consellers, curials i domèstics de Joan I, entre els quals Bernat Metge, que fou tancat al Castell Nou (a la cruïlla dels carrers del Call i de la Boqueria), mentre s’encarregaven de les responsabilitats de govern aquells qui poques hores abans eren sotmesos a severs interrogatoris. En el procés contra tot aquest grup una de les acusacions més greus era la de considerar-los culpables de la sobtada mort de Joan I, que havia finat sense confessió i sense els auxilis necessaris al cristià. Aquesta acusació, tan característica de la mentalitat medieval, fou allò que induí Bernat Metge a transformar el seu primer esbós de l’Apologia en el que serà la seva obra mestra, Lo somni, que redactà a començaments del 1399, ja en llibertat i sens dubte a la seva casa del carrer de la Corretgeria (avui carrer del Veguer, que desemboca a la plaça del Rei). Lo somni, si bé és un diàleg, no duu el nom dels interlocutors a l’estil dramàtic i el debatre és postil•lat amb indicacions objectives, i es divideix en quatre llibres. Fingeix Bernat Metge que, fa poc, mentre era en presó (i evidentment sense culpa, recalca, com s’ha demostrat), se li aparegué l’esperit de Joan I acompanyat dels mitològics Orfeu i Tirèsies i d’ocells i gossos de caça. La presència de l’espectre planteja tot seguit el problema de l’existència i immortalitat de l’ànima en la qual cosa Bernat Metge diu no creure, però que constitueix l’essència d’aquest llibre primer en què el rei acaba convencent el seu antic servent i secretari d’aquestes veritats fonamentals. Hi ha un abisme entre el raonar modern i humanístic d’aquest primer llibre de Lo somni, on es buiden arguments extrets de tractats filosòfics de Ciceró i d’altres autors clàssics, i el medieval conversar del Libre de Fortuna e Prudència, compost per Bernat Metge divuit anys abans. La intenció fonamental de Lo somni s’acompleix en el seu segon llibre, en el qual Joan I afirma que la seva ànima es troba al purgatori i en camí cert d’assolir la glòria, amb la qual cosa desvirtua l’acusació formulada contra els processats el 1396, un altre dels quals, Ramon de Perellós, també recorrerà a una altra obra literària per presentar el rei al purgatori, encara que en actitud plenament medieval. En el llibre terç de Lo somni hom aclareix que Orfeu i Tirèsies acompanyen Joan I per tal que aquest purgui la seva afecció sens mesura ala música i a l’astrologia, i el primer narra els seus amors amb Eurídice i la seva mort, a base de les Metamorfosis d’Ovidi, i Tirèsies pronuncia una terrible diatriba contra el sexe femení presa lletra per lletra de passatges del Corbaccio de Boccaccio, sense fer-ne esment, tot i que aquesta obra feia anys que havia estat traduïda al català pel mercader barceloní Narcís Franch. En el llibre quart Bernat Metge refuta tots i cadascun dels arguments misògins de Tirèsies, la qual cosa constitueix, de fet, una refutació Boccaccio, fa un elogi de les dones on esmenta les famoses a l’antiguitat per llurs virtuts i recents reines catalanes, i fa una encomiàstica ponderació de Maria de Luna, “ara regnant”, aquella que poc abans el féu empresonar i processar; i l’obra acaba amb una enginyosa i original diatriba contra els homes, de gran interès des del punt de vista del vestuari i dels costums. Lo somni assolí amb escreix el propòsit polític que es proposava. El rei Martí L’Humà, contra el qual, segons el procés Bernat Metge havia dit coses molt greus, li demanà ràpidament un exemplar de l’obra, el cridà al seu costat i des del 1405 fins a la seva mort el 1410 el tingué com a secretari, de la mateixa manera que tornaven a ocupar alts càrrecs la majoria dels processats arran de la mort de Joan I. Eren, per regla general, homes desaprensius i audaços, però intel•ligents i d’idees modernes i renovelladores. Lo somni representa el major grau de maduresa de la prosa renaixentista catalana, ja que Bernat Metge era home d’extraordinari bon gust i de gran sentit de la llengua i sabia perfectament fins a quin punt hom pot forçar-la amb filigranes sintàctiques i amb audàcies de lèxic sense caure en l’amanerament i en la pedanteria error en el qual caigueren tants prosistes cultes dl segle XV. Malgrat que al llibre primer sembla que Bernat Metge resti convençut pels arguments de Joan I, l’escepticisme de l’escriptor barceloní és advertit en tot moment, ja que sempre hi ha un segon pla de fina ironia i de restricció mental que ens fa entreveure la seva íntima actitud. L’humanisme ha estat molt ben assimilat per Bernat Metge, el qual, si de bell començament en Lo somni afirma terencianament “Hom són així com los altres e cové que seguesca llurs petjades”, a la fi de l’obra escriu ciceronianament: “Entén en tots fets propris... es especialment en conèixer e millorar tu mateix”. Bernat Metge morí a la primera meitat de l’any 1413, a la seva nadiua Barcelona, on havia desitjat finir els seus jorns en una de les seves obres jovenívoles, tal vegada a la Cucurulla. 31. FRA ANTONI CANALS Al nom de Bernat Metge sol acompanyar el del dominicà valencià fra Antoni Canals(nat vers el 1352 i mort entre 1415 i 1419), persona de biografia, tarannà i creences molt diferents de les de l’escriptor barceloní, però que per raons molt diferents i també per camins molt diversos arribà als clàssics i al Petrarca llatí. Fou catedràtic de teologia i figura rellevant al seu orde, però conegué bé la cort i els ambients cultivats del país, i s’adonà que s’hi anava imposant un cert escepticisme i una actitud racionalista oposada a la fe cristiana, al temps que els escriptors gentils de l’Antiguitat eren admirats i considerats com a font principal del saber filosòfic. Hagués pogut reaccionar com Eiximenis o com Sant Vicent Ferrer, blasmant els autors pagans i afirmant que Plató, Aristòtil, Virgili o Ovidi es trobaven a l’infern purgant llurs pecats. Però fra Antoni Canals, a més de tenir una fina intel•ligència i un autèntic esperit catequístic, s’adonà perfectament que l’humanisme no era una “novetat” passatgera pròpia d’uns quants pedants, ans bé un seriós enfocament de la vida i de la cultura que no tenia motius per a ésser oposat a la veritat cristiana. En data indeterminada, però entre els anys 1396 i 1407, Canals féu una bella traducció del De providència de Sèneca, amb què es proposà, com afirma al pròleg, de demostrar el concepte cristià de providència divina a base de l’autoritat d’un autor gentil com fou Sèneca, el qual, pel fet de tractar-se d’un clàssic, fóra admirat i admès pels “homes de paratge” i pels cultes humanistes de la cort que menysprearien amb escepticisme i potser amb ironia una argumentació sobre el mateix punt a base de textos sagrats i de raonaments escolàstics. L’actitud de Canals, doncs, tan oposada a la de Bernat Metge, el portà també a una revitalització dels clàssics. Abans, el 1395, havia traduït el conjunt d’anècdotes i fets heroics i virtuosos dels antics escrit per Valeri Màxim, la qual cos poc significa humanísticament perquè fou un autor molt llegit a l’Edat Mitjana. Cal advertir que aquesta traducció fou dedicada als consellers de la ciutat de Barcelona, als quals fou tramès un bellíssim manuscrit, molt ben cal•ligrafiat, i que els seus successors conserven a l’Arxiu Històric de la Ciutat, detall important i poc freqüent en la transmissió de textos medievals, normalment conservats en còpies més o menys correctes. També escriví Canals un llibre intitulat Scipió e Aníbal, que és fonamentalment una traducció de la conversa que tingueren Escipió i Hanníbal segons la versió poètica que, en part presa per Titus Livi, ofereix Petrarca en el seu poema llatí Àfrica. Aquesta font demostra que Canals s’adonava perfectament dels nous gustos i ídols literaris. Però sens dubte allí on fa Antoni Canals es desenvolupa més a gust i on escriu per impuls més íntim és a les seves obres de caràcter religiós, totes les quals són traduccions, a excepció de l’Escala de contemplació (escrita entre 1398 i 1400), obra ascètica al pròleg de la qual hi ha una magnífica descripció de la cartoixa de la Vall de Crist (prop de Sogorb). Al pròleg de la seva traducció d’una lletra falsament atribuïda a Sant Bernat hi ha un vibrant i fervorós elogi dels llibres, que tindria més valor si fos original (és traduït del Philobiblon de Richard de Bury) i un atac a les obres profanes, que considerava pecaminoses: el Lancelot, el Tristan, el Roman de Renart, els poemes eròtics d’Ovidi i aquell De vetula que Bernat Metge havia traduït a la seva joventut. Ara, en una obra de caràcter ascètic i adreçada a gent inclinada a la contempació, fra Antoni Canals transparenta el que, en el fons, pensava de la literatura profana i, naturalment, d’Ovidi, mestre d’amor. Fra Antoni Canals, que escriu una prosa elegant, digna, de gran bellesa i sense aparents dialectalismes, fa, al pròleg de Valeri Màxim, una sorprenent distinció entre “llengua catalana” i “llengua materna valenciana”, que no sembla respondre a una realitat present als seus escrits (als sermons de Sant Vicent ja és diferent) i sobre la qual els filòlegs no han trobat explicació plausible, ja que tal vegada no calgui cercar-la en l’àmbit de la filologia sinó en el del particularisme regnícola. 32. FELIP DE MALLA Felip de Malla fou brillant i pompós tant a la seva vida com a la seva obra. Nasqué a Barcelona en el decenni del 1370 al 1380 i se’n conta que als divuit anys ja “ensenyava” de manera admirable lletres sagrades a París. Des del 1403 fou canonge de Barcelona i des del 1407 rector de Santa Maria del Pi. Intervingué decisivament en el greu conflicte de successió de la corona, en el qual treballà amb ardor a favor de la causa de Ferran d’Antequera, i en la liquidació del cisma, ja que realitzà eficaces gestions per ala sostracció a l’obediència de Benet XIII, la qual cosa el féu viatjar per part d’Europa amb missions diplomàtiques. Quan explicà les raons que aconsellaven d’apartar-se de l’obediència a Pere de Luna en un sermó pronunciat a la catedral de Barcelona, la reacció fou diversa i els qui s’hi oposaren enganxaren per les parets de la ciutat “pitafis” (és a dir, pasquins) contra el predicador. El 1417 Felip de Malla intervingué en el concili de Constança, i notícies contemporànies asseguren que obtingué tres vots per a la tiara pontifícia. El 9 de juliol de 1431, mentre predicava a les exèquies de Violant de Bar, vídua de Joan I, se sentí indisposat, però se sobreposà al dolor, acabà el sermó i s’enretirà a casa seva (el bell palau, davant de la Catedral, anomenat “Casa de l’Ardiaca”), on morí dos dies després. A l’inventari dels seus béns destaca una rica biblioteca, amb tota mena de llibres clàssics, que guardava a la torre romana de la Plaça Nova. En clara oposició a Sant Vicent Ferrer, el predicador popular i de maneres senzilles, Felip de Malla fou el predicador elegant, retorçat i cortesà. Es conserven, i se’n tenen notícies, sermons seus predicats davant Ferran d’Antequera i Alfons el Magnànim, davant papes i reunions conciliars. Davant un auditori tal gairebé podríem dir que Felip de Malla es veu forçat a expressar-se d’una manera excessivament culta i retòrica, a frec de la pedanteria, amb insercions de cites en llatí de textos sagrats i d’escriptors profans, i sempre en un sostingut to pompós i solemne. Un sermó predicat davant Alfons el Magnànim,l’abril de 1419, a l’elegant i sobri ambient de la capella reial de Barcelona (la capella de Santa Àgata, de la plaça del Rei), li suggerí la idea de la seva obra literària de més volada, el tractat ascètic intitulat Lo pecador remut (“redimit”), obra extensíssima i de tediosa lectura, en dues parts, que desenvolupa el recargolat i medieval tema de l’entestament de Llucifer a evitar la mort de Crist per tal que no es produeixi la redempció del gènere humà. Tota una teoria d’abstraccions i de metàfores posades en moviment inunda aquest ampul•lós llibre, on sorprenen moments de barroca bellesa i al qual, de tant en tant, llargs fragments de prosa rimada donen una musicalitat especial i recargoladíssima. Citacions d’autors clàssics es barregen amb passatges bíblics, i en tot el llibre es voreja un cert humanisme curiosament enquistat en una temàtica típicament medieval, fins arribar a una espècie de fusió entre el reremón pagà i el cristià. La dicció és emfàticament retòrica i en el lèxic abunden els cultismes. Una de les moltes digressions d’aquest llibre és una curiosa diatriba a Barcelona per la manca d’alts estudis on es nodreixin en les lletres els seus fills; i no deixa de sorprendre que consideri “llocs perillosos com esculls de mar” certs indrets de la ciutat, entre els quals algunes “places, així com Sant Just i Sant Jaume, i lo Born i carrer Ample”. 33. FRA PERO MARTINES La fredor marmòria i altisonant de Lo pecador remut contrasta amb l’autenticitat i humanitat palpitants i angoixades del Mirall dels divinals assots de fra Pero Martines, dominicà que estigué al servei del príncep de Viana, al qual envià una retòrica epístola en prosa, signada a la ciutat Hercúlea (Barcelona), i al qual dedicà impressionants poesies en els temps de la seva detenció i mort. Oposat a Joan II i partidari d’Enric IV, “rei de Castella e nostro”, fra Pero Martines fou fet presoner per les galeres reials i condemnat per traïdor, i morí de la manera següent: fou conduït al moll de la ciutat, li posaren al cap un casc de ferro roent, el ficaren en una barca i el llençaren al fons del mar amb una pedra lligada al coll. Això s’esdevingué el 1463. Però durant els mesos que estigué empresonat, sabent a quina trista i horrorosa fi estava destinat, fra Martines escrigué algunes emocionants poesies religioses,amb diàfanes al•lusions polítiques, i el tractat ascètic Mirall dels divinals assots, en una prosa molt bella i directa. Obra escrita sense poder disposar de llibres a fi de documentar-se, aquest tractat, basat en la metàfora dels “assots” amb què Déu prova el tremp dels homes, té pàgines d’impressionant emoció en les quals hom adverteix la lògica temença de l’autor, que coneix la mort que l’espera, i la cristiana resignació i autèntic penediment dels pecats. Poques obres ascètiques han estat escrites en circumstàncies tan dramàtiques, perfectament reflectides en les seves pàgines. La correcta prosa del cos del tractat, senzilla i constantment emotiva, contrasta amb la de la dedicatòria a dona Joan Berenguer, la muller del lloctinent reial que condemnà l’autor, ja que en ella fra Pero Martines veié la seva darrera esperança de salvació, i se li adreçà en un estil filigranat i amb sintaxi humanística. Les ja citades poesies de Pero Martines són, tal vegada, la mostra més considerable de poesia religiosa medieval catalana, si deixem a part la de Ramon Llull, i són de gran interès les dedicades a la creu (amb motiu de la croada contra Constantinoble projectada el 1453 o 1455), a Sant Domingo de Guzmán, a Sant Tomàs i a Sant Vicent Ferrer, i les de la Passió, sense oblidar les d’intenció política. 34. SOR ISABEL DE VILLENA L’única figura femenina important de la literatura catalana medieval és Sor Isabel de Villena, filla natural de don Enrique de Villena, el curiós gran senyor castellà, escriptor, en la seva llengua, de temàtica diversa, i que, vinculat per raons de parentiu amb els reis d’Aragó, residí durant molt de temps a Barcelona (on intervingué en les festes de la Gaya Sciència) i a València, i redactà en català el tractat mitològico-moral Los dotze treballs d’Hèrcules (text original conservat en incunable), que després ell mateix traduí al castellà. La seva filla Elionor Manuel de Villena, nascuda el 1430, des de molt petita visqué a València, a la cort de l‘austera reina Maria de Castella, esposa del Magnànim, i el 1445 professà en l’orde de les clarisses, amb el nom de sor Isabel, i fou abadessa de la Trinitat des del 1463 fins a la seva mort el 1490. A fi que les monges que depenien d’ella tinguessin matèria de meditació escriví una extensa i curiosíssima Vita Christi, en prosa de marcat tint dialectal valencià i amb força castellanismes, cosa lògica pel seu origen i educació, però sense la més mínima intenció que aquest llibre fos divulgat més enllà dels murs del seu convent. Però la reina Isabel d’Aragó i de Castella, assabentada de l’existència del llibre, mostra interès per la seva lectura, ja morta l’autora, i la seva successora, Aldonça de Monsoriu, per complaure la reina, el féu imprimir, tasca que es dugué a terme en tan sols cinc mesos (de març a a agost de 1497), malgrat la gran extensió de l’obra. Sor Isabel és una monja que escriu per a monges i que manca de la més elemental pretensió literària. Vet aquí, precisament, l’encant d’aquest llibre, redactat d’esquena a tot prejudici intel•lectual i en un to familiar que de tan en tant sembla una conversa. Els evangelis apòcrifs i tota mena de tradicions pietoses sobre Santa Anna, la Verge Maria i la infància de Jesús adquireixen en aquest llibre un relleu singular, de tal manera que sovint s’imposen als evangelis canònics, alguns fets dels quals no es consignen, fins a tal punt que la vida pública de Jesús ocupa un espai molt inferior al destinat als seus immediats avantpassats i a la seva minyonia i al referent a la Passió i al reremón, com si sor Isabel pretengués passar superficialment per allò que és més conegut a través de l’any litúrgic. L’autora amplifica i dilata els materials de què disposa, i el pla real del llibre, el que podríem anomenar la biografia de Crist, molt sovint és interferit per un altre pla al•legòric, fins a tal punt que realitat i al•legoria arriben a barrejar-se d’una manera conscient, eficaç i artística, encara que sempre amb ingenuïtat de bona llei. Fugaces notes d’ironia (com quan diu que Pilat es renta les mans per por de “perdre l’ofici”) i un estil íntim amb detalls de tendresa femenina, acrescuda pels tan castissos diminutius valencians (en la visitació de Sant Joan Baptista estava “closet” en el si de la mare, i era un “xiquet” que en rebre la benedicció de Maria “baixà lo cabet”), donen a aquest llibre un curiós matís familiar i gairebé popular. Però sor Isabel, educada a la cort, converteix el reremón cristià en una sumptuosíssima cort, on impera una rigorosa etiqueta i cada benaurat és en lloc que li correspon en atenció al seu rang (David és una mena de director d’orquestra per als saraus i les danses celestials, on el virrei Sant Miquel balla amb Eva, el secretari Sant Gabriel amb Santa Anna i Sant Rafael amb la dona del jove Tobies), i on Maria és anomenada Sa Altesa i Jesucrist Sa Majestat (com farà Santa Teresa de Jesús). En això hi ha una lògica conseqüència de la seva educació cortesana, però també un adequat recurs per a fer viu i present el més enllà, a base del que hom popularment admira, i molt eficient per a emocionar les religioses de la Trinitat, convent al qual sens dubte hauria arribat notícia que un dels seus protectors, el metge Jaume Roig, que hi tenia una filla monja, havia escrit un llibre terriblement misogin, el Spill on denigrava de manera molt forta les dones d’estat religiós, la qual cosa potser explica algunes notes feministes que es troben a la Vita Christi. 35. ELS TRADUCTORS DEL SEGLE xv Són nombroses, durant el segle XV, les traduccions catalanes d’autors grecs, llatins i italians renaixentistes, tasca d’assimilació humanística en el fons més reveladora d’una actitud que important literàriament. Ja hem vist algunes traduccions de Bernat Metge i de fra Antoni Canals, sens dubte les més encertades i estimables; però anotem que es conserven versions catalanes de Titus Livi, de Sèneca, d’Ovidi (les Heroides, per Guillem Nicolau; les Metamorfosis, per Francesc Alegre), d’Aristòtil (indirectes), de Boeci, de Josefus. És notable la traducció de les tragèdies de Sèneca per Antoni de Vilaragut, i mereixen consideració les dels tractats filosòfics de Ciceró, com el De officis, per Nicolau Quilis, i les dues de les Paradoxa, una d’anònima i l’altra del mallorquí Ferran Valentí, autor d’epístoles i versos en elegant llatí humanístic, el qual, al davant de la seva versió, que hom data vers el 1450, assaja, per primer cop, una mena d’història literària de Catalunya, a l’estil del famós Prohemio, del marquès de Santillana. Hom traduí també diverses obres llatines de Petrarca i tres d’italianes de Boccaccio: la Fiametta, el Corbaccio, pel mercader barceloní Narcís Franch i, sobretot, el Decameró, versió íntegra, elegant, encertada, amb curioses notes personals que revelen una perfecta comprensió de l’obra, feta el 1429 “en la vila de Sant Cugat del Vallès”, la qual cos no pressuposa que el traductor o els traductors fossin monjos del famós monestir d’aquella localitat. 36. JOAN ROÍS DE CORELLA El cavaller i mestre en teologia Joan Roís de Corella, nat entre 1433 i 1443 a Gandia (com Ausias March i Joanot Martorell), i mort a València el 1497, fou un escriptor prolífic i divers, tant en prosa com en vers i tants en temes religiosos com profans, especialment mitològics. A la fi de la seva vida dugué a terme la llarga tasca de traduir la Vita Christi del cartoixà Ludolf de Saxònia (que simultàniament apareixia en portuguès i en castellà), i publicà a Venècia (potser per tal d’esquivar la Inquisició valenciana) una bellíssima i literal versió dels Salms feta sobre la Vulgata. Les seves vides de Santa Anna i de la Magdalena i la seva història de Josep, el fill de Jacob, són excel•lents mostres de bella prosa i d’habilitat narrativa, en què s’expressa amb certa llibertat en el tracta de l’assumpte i recorre a llegendes i a tradicions dels apòcrifs. Anecdòtic interès tenen les seves breus proses de circumstàncies, així com el seu epistolari de tema sentimental amb el príncep de Viana (el qual li respon e castellà), i la seva presència, com a relator, en una de les sessions de la tertúlia que Berenguer Mercader presidia en el seu palau del carrer dels Cavallers, de València, on diversos nobles glossaven temes mitològics. En aquest sentit són molt elegants i artificioses les proses de Roís de Corella on exposa, seguint Ovidi, faules mitològiques, com les de Mirra, Narcís, Tisbe, Biblis, Hero i Leandre, el judici de Paris o Jasó i Medea. Però potser el cim de l’art en prosa de Roís de Corella es troba en una obra brevíssima –d’unes set pàgines d’imprès corrent- intitulada Tragèdia de Caldesa, encertada descripció d’un desengany amorós bastida damunt una anècdota tan tènue com densa, que sens dubte reflecteix un fet real. L aprosa de Corella és sempre elevada, digníssima, culta, amb èmfasi i retòrica declamatòria, però sense caure en el ridícul ni en la pedanteria. Usa llatinismes de bella factura i recargolada ressonància, l’elegància presideix i informa l les seves audàcies sintàctiques i sap donar a la frase una adequada harmonia. És possible que aquest estil, que s’aproxima al que després hom anomenarà barroquisme, rebés el nom de “valenciana prosa” (que no és el mateix que “prosa valenciana”), ja que s’enorgulleixen d’escriure d’aquesta manera alguns filigranats escriptors del regne de València a la segona meitat del segle XV.

Hilferuf – Katalonien fürchtet Einmarsch Madrids (DIE WELT, 25-10-2012)

Katalanische Separatisten klagen über "militärische Drohungen" der Zentralregierung in Madrid. Jetzt soll die EU-Justizkommissarin ihnen helfen – per Brief haben sie Viviane Reding darum gebeten. Von Ute Müller Für die Unabhängigkeit auf die Straße: Ein katalanischer Demonstrant fordert schon Mitte September bei einem Protestzug in Barcelona „Europa, schau nicht weg!“ Foto: dpa Für die Unabhängigkeit auf die Straße: Ein katalanischer Demonstrant fordert schon Mitte September bei einem Protestzug in Barcelona "Europa, schau nicht weg!" Kataloniens Separatisten hatten diese Woche ihren großen Auftritt in Brüssel. In einem Schreiben an Viviane Reding, die Justizkommissarin der Europäischen Union (EU), beklagten sie "militärische Drohungen" und den als aggressiv empfundenen Tonfall der Madrider Zentralregierung. Die Autoren, die Generalsekretärin der sozialistischen Fraktion im EU-Parlament Maria Badia, ein katalanischer Nationalist und zwei Grüne hatten damit auf das Säbelrasseln des spanischen Militärverbandes reagiert. Dessen Vorsitzender Leopoldo Muñoz Sánchez hatte unumwunden die Ausrufung des Kriegsrechts gefordert, falls die Katalanen aus dem spanischen Staat ausscheren. Sekundiert wurde Muñoz vom Vizepräsidenten des EU-Parlaments Alejo-Vidal Quadras. Sollte sich der Regierungschef von Katalonien über die Verfassung hinwegsetzen, hätte die Zentralregierung in Madrid "sehr zu ihrem Bedauern" keine andere Wahl, als die territoriale Integrität zu garantieren. Das seien die Argumente vergangener faschistischer Epochen, befanden die vier Parlamentarier aus Katalonien und schalteten die EU ein. Der Konflikt müsse mit friedlichen und demokratischen Mitteln gelöst werden, hieß es weiter, dafür sei niemand besser geeignet als die EU, die gerade den Friedensnobelpreis erhalten hatte. Aufregung in Madrid Auf der Iberischen Halbinsel schlug das Schreiben ein wie eine Bombe. Es wurde just am Mittwochabend veröffentlicht, als halb Spanien das Duell zwischen Real Madrid und Borussia Dortmund verfolgte. Zu diesem Zeitpunkt hatten die Sozialisten schon Konsequenzen gezogen und ihr Parteimitglied Badia zum Rücktritt vom Fraktionsvorsitz gezwungen. "Ich glaube immer noch an das, was ich unterzeichnet habe", so Badia. Ihren Sitz im EU-Parlament behält die Politikerin vorerst. Die Debatte um die Unabhängigkeit Kataloniens wird von Tag zu Tag emotionaler geführt, so dass im Ausland vielfach der Eindruck entsteht, Spanien stehe kurz vor dem Bürgerkrieg. Dazu tragen freilich auch Äußerungen wie die des katalanischen Innenministers Felip Puig bei, der schon mal provisorisch verkündet hatte, die katalanische Polizei werde der Landesregierung im Falle einer "Auseinandersetzung mit Madrid" zur Seite stehen. "Das ist ein gefährliches Spiel mit dem Feuer", warnte das konservative spanische Medienhaus Vocento, das die Tageszeitung "ABC" herausgibt. Ähnlich urteilen auch mehrheitlich die anderen Zeitungen des Landes. Stimmungstest für Unabhängigkeit Im Grunde geht es den Katalanen lediglich darum, das Terrain für eine mögliche Unabhängigkeit zu sondieren. Auf diesem Gebiet beweist der amtierende katalanische Ministerpräsident Artur Mas, der vorgezogene Neuwahlen für den 25. November ausgerufen hat, großes Geschick. Der gewiefte Stratege versucht ganz bewusst, den Zwist mit Madrid auf internationale Ebene zu heben, gerade jetzt, wo amtlich wurde, dass Schottland im Herbst 2014 ein Referendum zur Unabhängigkeit von Großbritannien durchführen wird. Das Ergebnis des Urnengangs in Katalonien soll als Gradmesser für die Stärke der Unabhängigkeitsbewegung dienen. Kaum zu glauben, dass die Autonomieverfechter in der bürgerlich-nationalistischen Convergència i Unió (CiU) jahrzehntelang ein treuer und ausgesprochen verlässlicher Bündnispartner der Zentralregierungen in Madrid waren, egal ob gerade Sozialisten oder die Konservativen am Ruder waren. Streit über Steuerautonomie Es war ein handfester Finanzstreit, der für das derzeitige Zerwürfnis zwischen Premier Mariano Rajoy und den Katalanen gesorgt hat. "Wir hatten uns von Madrid viel mehr Verständnis erhofft", so der katalanische Regierungssprecher Francesc Homs in einem Radiointerview am Donnerstag. Katalonien ist mit einem Schuldenberg von 42 Milliarden Euro die höchst verschuldete Region des Landes. Aus Sicht der Katalanen ist dies hauptsächlich auf den Finanztransfer zurückzuführen, mit dem man die strukturschwachen Regionen wie Andalusien oder Extremadura alimentieren müsse. Daher bestand Mas bei einem seiner letzten Treffen mit Rajoy auf einer Steuerautonomie, wie man sie im Baskenland und Navarra kennt. Die Forderung stieß auf taube Ohren. "Mitten in der schweren Wirtschaftskrise ist nicht der geeignete Zeitpunkt, um neue Fronten aufzureißen", so Rajoy. An eine Neuverteilung der Lasten sei derzeit nicht zu denken. Prompt holte Mas die Unabhängigkeitskeule heraus, hatten doch die Krise und Rajos Sparpolitik die antispanische Gesinnung im Osten des Landes in den letzten Monaten erstarken lassen. Anfang September, zum Nationalfeiertag, gingen 1,5 Millionen Katalanen auf die Straße und hissten die Nationalflagge. Noch nie hatten so viele Menschen gleichzeitig für die Unabhängigkeit demonstriert. Einer Erhebung des katalanischen Meinungsforschungsinstituts Centre d’Estudis d’Opinio zufolge ist erstmalig eine knappe Mehrheit, 51,1 Prozent der Bürger, für eine Loslösung von Madrid. König Juan Carlos spricht von "Hirngespinsten" Die Zentralregierung hat derweil mehrmals klar gemacht, dass sie mit allen legalen Mitteln einen Volksentscheid verhindern wird. Sie beruft sich dabei auf die spanische Verfassung, die keine Mechanismen für eine mögliche Abspaltung bereithält. Die meisten Spanier sind der Auffassung, dass Katalonien ein fester Bestandteil des spanischen Staats ist und bleiben soll. Sogar der sonst eher zurückhaltende spanische König Juan Carlos hat die Unabhängigkeitsbestrebungen als "Hirngespinste" bezeichnet. Dennoch wirkt Rajoy, der die Entwicklung als "kolossalen Irrtum" bezeichnet, in seinem Krisenmanagement hilflos, zumal auch im Baskenland der Wunsch nach Selbstbestimmung immer stärker wird. In einem letzten Appell an den Gemeinsinn bat er die Katalanen inständig darum, einzulenken. Der eingeschlagene Weg verstärke nur die Zweifel der internationalen Finanzmärkte an Spanien und brächte den heimischen Familien und den Unternehmen nur noch größeres Elend. Sehr viel härter ging Ex-Premier José María Aznar mit den Separatisten ins Gericht. Sie bedrohten den Staat, indem sie einen angeblichen Konflikt internationalisierten, so der einstige Regierungschef bei einer Preisverleihung in seiner konservativen Stiftung FAES. "Spanien wird nicht zerbrechen", so Aznar. Katalonien hatte vor wenigen Jahren schon einmal den Weg in die Selbstständigkeit versucht und einen Autonomiestatut verabschiedet, mit dem die Rechte der Regionen ausgebaut werden sollten. Eine Reihe der Klauseln, darunter auch der Begriff "Nation" wurden jedoch vom Madrider Verfassungsgericht im Jahr 2010 kassiert. Dabei hat es schon einmal einen katalanischen Staat gegeben, das war 1934, allerdings nur für kurze Zeit. Damals ließ die Regierung in Madrid das Kriegsrecht im selbst ernannten Staat verhängen und seine Regierungsmannschaft, darunter Regierungspräsident Lluis Compays verhaften. Das Abenteuer kostete 46 Menschen das Leben, Companys wurde sechs Jahre später von einem franquistischen Gericht zu Tode verurteilt und hingerichtet.

Brussel·les ja demana saber quants eurodiputats tindrà Catalunya (DIRECTE.COM 30-10-2012)

La Comissió Europea insta Catalunya i Espanya a pactar com seria un Estat català a la UE i amb quines condicions es representaria el nou Estat a les institucions europees La Comissió Europea insta Catalunya i Espanya a negociar i posar-se d'acord sobre com seria un hipotètic estat català en el marc de la Unió Europea, i no es pronunciarà sobre les conseqüències d'una declaració d'independència unilateral, almenys de moment. Així ho han assegurat aquest dimarts fonts comunitàries, que confirmen que la independència de Catalunya implicaria un canvi en els tractats europeus. Barcelona i Madrid haurien de negociar aspectes com el nombre d'eurodiputats de cada nou estat o el nombre de vots a les institucions europees i només després seria Brussel·les qui oferiria la seva opinió legal sobre les conseqüències de tot plegat i s'iniciaria un debat amb la resta d'estats membres. L'opinió oficial de la Comissió Europea sobre una possible independència de Catalunya es manté intacta i "no ha canviat", segons ha assegurat aquest dimarts des de Brussel·les el portaveu Olivier Bailly. En resposta a una pregunta sobre la carta de la vicepresidenta Vivianne Reding al govern espanyol, Bailly ha reiterat que Brussel·les només es pronunciarà "a petició d'un estat membre" i quan es detalli "un escenari precís". La carta ha creat certa polèmica a Brussel·les, i contradiccions entre els diversos portaveus, per si s'havia enviat en nom de la Comissió Europea o a títol personal. "L'escenari concret de la separació d'un estat membre o la creació d'un nou estat no seria neutral pel que fa als tractats de la Unió Europea, i per això la CE expressaria la seva opinió sobre les seves conseqüències legals d'acord amb la normativa europea a petició d'un estat membre que detallés un escenari precís", ha defensat Bailly. "No és el rol de la Comissió expressar una posició sobre temes d'organització interna relacionats amb dissenys constitucionals d'un estat membre", ha afegit el portaveu. Fonts comunitàries han explicat que l'objectiu de Brussel·les si el procés independentista tira endavant és rebre un acord intern entre Catalunya i Espanya on es detalli com es repartiria el deute, quants eurodiputats tindria el nou estat català i la nova Espanya, quants vots els correspondrien al Consell Europeu, si tindrien cadira al BCE, si s'hauria de crear un nou eurocomissari o si el català s'hauria d'incloure com a llengua oficial europea. Aquest canvis, han reiterat les fonts comunitàries, serien subjectes a un acord amb la resta de 26 estats membres. Fins aleshores, però, Brussel·les rebutja pronunciar-se sobre si una Catalunya independent seria dins o fora de la UE, perquè considera que és més neutral no fer-ho. De fet, ni tan sols si Artur Mas tira endavant amb un referèndum amb la pregunta proposada fins ara: "Vol que Catalunya sigui un nou estat de la UE?", Brussel·les no es pronunciarà. L'escenari descrit per aquestes fonts implica la necessitat d'un acord entre Barcelona i Madrid. De moment, la Comissió Europea no preveu l'escenari d'una declaració unilateral d'independència. De fet, en roda de premsa el portaveu oficial de Barroso ha dit que la CE rebutja "comentar qualsevol d'aquests aspectes de la situació". Però si Catalunya volgués tirar endavant amb un referèndum, tingués la majoria per fer-lo i no s'aconseguís arribar a un acord amb Madrid, Brussel·les podria veure's forçada a expressar algun tipus d'opinió.