LA POESIA AL SEGLE XIX (dins LITERATURA CATALANA, de Carbonell, A. et alia. Ed. EDHASA. Barcelona, 1979)

LA POESIA AL SEGLE XIX Examinant les produccions del romanticisme floral, ens adonem del gran predomini de la mediocritat. La restauració vingué en un moment de poca alçada literària, com ja es comprova en les composicions de les dues recents antologies, la d’Els Trobadors nous i la d’Els Trobadors moderns. Volgueren fer poesia tot un llarg rengle de lletraferits que no hi estaven gaire dotats. Era el temps en què ésser catalanist, per a quasi tots els qui ho eren o es creien ésser-ho, consistia a fer versos en català. El resultat dels primers concursos va ésser qualitativament magríssim (...). L’èmfasi, la pirotècnica d’imatges i la ressonància declamatòria, permetien de cobrir més o menys la buidor del pensament i la banalitat dels sentiments. (Antoni Rovira i Virgili: Els corrents ideològics de la Renaixença Catalana. Col. Pop. Barcino, CCX. Ed. Barcino, Barcelona, 1966. pp. 35-36). I La poesia catalana del segle XIX no té, en general, gaire categoria literària, però és interessant des d’un punt de vista històric i sociològic, com a element inscrit en el procés de redreçament lingüístic, literari, cultural i polític de la Renaixença. Com ha indicat Joaquim Molas, entre 1808 i 1833 la poesia catalana es posa al servei de les lluites de caire ideològic que divideixen la gent del país. Arran de la guerra del Francès (1808-1814) foren escrits poemes tant a favor com en contra de Napoleó, uns de caire conservador, d’altres de caire liberal. Es tracta de poemes de poca volada ideològica que pretenien, bàsicament, informar el públic dels esdeveniments i estimular-lo a la lluita. Cal destacar els poemes de Jaume Vada i Josep Robrenyo. Vet aquí uns fragments dels Laments de la trista ciutat de Barcelona, d’aquest darrer autor: Ai, maleïda França! Te n’has de recordar, Dels mals que has fet a Espanya! Nos la tens de pagar! (...) La noble Barcelona -aquella gran ciutat que, a tots quants la veien, tenia el cor robat-, la maleïda França nos la va usurpar. Ja no és ombra del que era, certament fa plorar. Ai, maleïda França!... (...) Oh, catalans patricis, ¿no encén això los cors per prendre tots les armes contra d’aquells traïdors? De semblant injustícia, nos hem de revenjar, i en la sang de ses venes, les mans hem de rentar. Ai, maleïda França!... (Poesia neoclàssica..., cit. pp. 77 i ss) Durant el Trienni Constitucional (1820-1823), es produeix un nou període d’eclosió de la poesia. La majoria de poetes es posen a favor de a revolució constitucional; d’altres, però, com Tomàs Bou, defensen les posicions més absolutistes. L’any 1823, amb l’inici de Dècada Absolutista, la poesia desapareix de la vida pública per refugiar-se en cercles privats o a l’exili. Durant el període 1823-1833, els poetes, exiliats o no, traduïren en vers una doble possibilitat d’exili: el de l’home que se sent a la terra un desterrat del Paradís i de l’exiliat polític en terres estrangeres. Lo Temple de la Glòria, d’atribució dubtosa, i Les Comunitats de Castella, d’Antoni Puigblanch, tipifiquen un i altre exili i, a la vegada, mostren la ràpida evolució cap a les formes romàntiques. Aquest poema, que va exercir una clara influència sobre La Pàtria, d’Aribau, ha estat considerat com la clausura d’un període i l’obertura d’un altre: el romàntic. Vegem un fragment del poema de Puigblanch, en què ataca Ferran VII: Fet esclau per sa culpa, ell no tem menysprear, en son rescat espargida, de sang la còpia tanta; encara també creu que, el poble encadenar, és deute a son bressol, lo fill d’una marfanta. Per ell, més que per altri, està escrit: “no pot donar bon fruit, de n’Hug Capet, la mal sucosa planta” Gran és la ambició, major la ineptitud, ànima vil que en trone seus de la ingratitud! (Ibid..., p. 110) El període romàntic de la poesia catalana se sol fer coincidir amb la publicació de l’Oda a la Pàtria, d’Aribau (1833). A partir d’aquesta data el romanticisme serà el moviment dominant a la nostra poesia fins que cap al 1874 entrarà en crisi. Bonaventura Carles Aribau va escriure l’Oda per felicitar el seu patró Gaspar de Remisa, banquer català reisdent, com ell, a Madrid. Aquest fet de circumstàncies, però, només s’esmenta al final del poema, que constitueix, bàsicament, un cant a la pàtria i a la llengua. I és per aquest motiu que l’Oda d’Aribau serà vista, ja pels mateixos homes de la Renaixença, com la primera fita del redreçament literari que duien a terme, tot i que compti, com ja hem vist, amb uns antecedents. Vegem una estrofa de l’Oda d’Aribau: Plau-me encara parlar la llengua d’aquests savis, que ompliren l’univers de llurs costums e lleis, la llengua d’aquells forts que acataren los reis, defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis, Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis per estranya regió l’accent nadiu, no plora, que en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora, ni cull del mar sagrat la lira dels seus avis! (Poesia catalana romàntica, cit., pp. 19-20) Joaquim Rubió i Ors (Barcelona, 1818-1899) és qui es fa ressò del missatge d’Aribau i l’articula sobre una voluntat de redreçament. La seva poesia, escrita en llenguatge planer, presenta una gamma de temes que van des d’un bucolisme ingeni fins a l’evocació de gestes heroiques i de llegendes pairals, sense que hi manqui, tampoc, la inspiració religiosa ni el recurs romàntic de l’orientalisme. Sovint el seu to és patriòtic, com el poema Barcelona: Alça’t, oh Barcelona, prou has estat postrada i abatuda! Mira que una corona tan gran com la perduda te guarda el cel tal volta per ton front! Surt ja de ta agonia! Pensa que els nostres fills, amb veu severa, preguntaran-te un dia: “Què has fet de ta senyera? On són tos reis? Tos braus cabdills, on són?” (Ibid., p. 20) Ja hem esmentat com l’exemple de Rubió va suscitar l’adhesió d’alguns poetes i cal destacar Tomàs Aguiló i Fuster (1812-1884) i Marian Aguiló (1825-1897) a Mallorca i Tomàs Villarroya (1812-1856) i Teodor Llorente (1869-1949) a València, pel que representen de revifament a fora del Principat. L’obra dels poetes anteriors a la restauració dels Jocs Floralas (1859) es fa ressò dels tòpics més freqüents a la poesia europea coetània i així apareixen temes sepulcrals i de misteri a costat, però, d’una temàtica de caire civil o social pròpia d’un país que e troba en un procés d’industrialització i de conscienciació col•lectiva. Les tècniques emprades són també fonamentalment romàntiques, així com part de les influències que reben aquests poetes –Victor Hugo, Lamartine, Zorrilla-. Tanmateix, cal assenyalar també altres influències: Tomàs Aguiló, per exemple, rep la influència de la balada alemanya i s’inspira, com Marian Aguiló, en la poesia popular de tradició oral. Vegem un fragment de l’estrella de l’amor, poema en què Marian Aguiló imita el cançoner popular: Ja passa la donzella que els cors fa bategar, l’amor és vida, que els cors fa bategar, vida és amar. Tothom que se la mira darrera li ha d’anar... (...) Un patge se li acosta, i ella no es vol girar... Un comte li diu bella, i pitja el caminar... Un frare li pregunta per si es vol confessar... “Oh frare, lo bon frare, davant m’haver d’anar... Cerc un convent de monges que monja em vull tancar...” (Ibid., pp. 60-61) Pons i Gallarza és influït per la lectura dels poetes clàssics llatins, la qual cosa té com a conseqüència l’assoliment d’una profunditat única en la poesia catalana de l’època. Vegem un fragment del seu poema Lo treball de Catalunya: Fineix lo jorn, com de lluny una música s’acaba, los cims que daurava el sol la boira del vespre amaga. Baixen boscaters dels rocs amb la destral a l’espatlla i baixen los cavadors giravoltant per les rases. (Ibid., p. 75) Manuel Milà i Fontanals (Vilafranca del Pendès, 1818-1884) es basa, sobretot, en la imitació de la poesia èpica medieval. Vegem, com a exemple, el final de La cançó del pros Bernat: No menyspreu les noves del vell juglar. Ja s’acaba la gesta del pros Bernat, Que tingué braç de ferre ab cor lleal Vencé moltes batalles dels fers alarbs; Gran honor y gran terra sabé guanyar. Regnav’en en l’Issavena, lo riu saltant, Y en les dues Nogueres ensá y enllá, Y en les aspres singleres del alt Montblanch. Als murs vells posà torres viles poblà. En Ovarra fundava monestir sant; Ses cel•les acullien monges cantants Que are preguen per l’arma del pros finat. Allí’n vas d’alabastre amb Teudia jau. La cansó ja es fenida del pros Bernat, A Deu que pau nos done en sia grat. (ed. Cit., p.299) En general, la influència medieval no és gaire important. Els trobadors són molt citats, però relativament poc llegits. Convé donar un relleu especial a Milà i Fontanals, figura polifacètica relacionada amb les plataformes més importants de la Renaixença, com és ara els Jocs Florals, la Universitat, l’Ateneu, l’Acadèmia de Bones Lletres, l’Acadèmia de la Llengua Catalana... Milà va ser, al seu temps, l’estudiós més seriós de la literatura medieval catalana i de la poesia trobadoresca –DE los trovadores en España (1861)- i un gran recol•lector, divulgador i teòric de la literatura popular de tradició oral –Observaciones sobre la poesia popular (1853), Romancerillo catalán (1882)-, dues tasques imprescindibles de cara a la codificació de la llengua catalana moderna. És també autor d’obres d’estètica i de teoria literària –Compendio del arte poética (1844), Manual de estética (1848), Principios de estética (1857), Principios de teoría estética y literaria (1869). Dedicat també als estudis filològics, és el mestre de M. Menéndez Pelayo i d’Antoni Rubió i Lluch. Els jocs florals La restauració dels Jocs Florals l’any 1859 inicia una nova situació en poesia i confereix una garantia de continuïtat i de projecció social a l’esforç aïllat i intermitent que fins aleshores havia realitzat l’escriptor en llengua catalana. Es consoliden definitivament el1877, any en què és premiada L’Atlàntida de Jacint Verdaguer. Els Jocs Florals subordinaren tota llur capacitat expansiva a un fet estrictament nacional i, per tant, local: la Renaixença. El seu valor històric resideix, doncs, no a ser una escola d’alta creació poètica, sinó a ser una institució de renaixement, en haver sabut crear un estat de consciència dins la societat catalana. El coneixement i l’exaltació del món medieval i més concretament del món trobadoresc suscitats pel Romanticisme i el desig de donar una base social i literària a la llengua catalana, van fer sorgir la idea de restaurar l’antiga festa dels Jocs Florals. Amb la seva restauració, la nostra literatura, fins aleshores descohesionada, es converteix a poc a poc en una literatura que creu en les pròpies possibilitats, que sap interessar certes zones de la societat on es produeix, que pot sostenir –tot i que d’una forma precària- una premsa i unes editorials. De fet, els Jocs Florals constituïen una manifestació més o menys velada de catalanisme, no sols lingüístic i literari, sinó també social i polític. La cultura arribà –gràcies a la difusió dels Jocs- a la pagesia, classe mitjana i petita burgesia i, en determinades ocasions, la classe obrera, l’alta burgeia i l’aristocràcia participarien d’aquesta literatura. Els temes venien donats pel lema Pàtria, Fe i Amor. La Pàtria era el tema preferit: els autors es lliuraven a les evocacions, entre teatrals i nostàlgiques, del passat esplendorós de la pàtria o de les opressions que havia sofert. El romanç acolorit i espectacular exhauria totes les possibilitats narratives de la nostra història medieval. El tema concret del ressorgiment era l’habitual. Vegem, com a exemple, un fragment de La veu de les ruïnes d’Adolf Blanch i Cortada: Despulles dels vells segles, pels vents arrabassades Que mou el carro volador del temps, Bé em plau entre vosaltres asseure’m de vegades. Com en l’escó dels avis, Penes i glòries recordant ensems. Tant si l’oratge eixampla ses ales turmentoses Batent l’ample cairell del mur antic, Com si son mantell negre de perles tremoloses, Estén la nit serena... Oh enderrocs catalans, sóc vostre amic! Com no? si entre eixes pedres que empeny la totxa arada, D’un suau amor hi cova el suau caliu? Si treu per cada escletxa sa veu enrogallada L’esperit d’un i altre segle. I el foc del món passat revifa i viu? Jo us am’, volcans prenyats de flames resplendentes Que brollen sols de pàtria al noble crit! Jo us am’, o trossejades, superbes ossamentes, Que de llurs jorns de glòria Els gegants de la terra ens han jaquit! T’estés en ma infantesa us vegí i us veig encara Com guaites vigilants d’un campament! Nin també entre vosaltres son cor rublí el meu pare De català entusiasme, I aquí us faran mos fills son sagrament. (Octavi Saltor, ed. Cit., pp. 505-51) La Fe no dóna lloc a l’expressió de l’enfrontament de l’home amb Déu, amb el propi misteri i amb els límits que li fixen en una terra insegura i tràgica, sinó a simples peces narratives i a mediocres efusions sentimentals. L’Amor no era sinó una contribució de la concepció romàntica de la vida, com és el cas a Primavera de Francesc Matheu, poema del qual transcrivim un fragment: Si tu fossis aquí, estimada meva, si tu fossis aquí! Com correríem follejant sens treva per l’horta i el jardí! Pujaríem de jorn a les muntanyes per veure el sol ixent, fent gotejar sobre ton cap les canyes humildes del torrent. A estones, de bracet i fent parella, prendríem el camí, tot fent-te pessigolles a l’orella amb brots de romaní. (Octavi Saltor, ed.cit., pp. 90-91)