EL MOVIMENT ROMÀNTIC (dins LITERATURA CATALANA, d'Arenas, Carme et alia. Editorial Teide. Barcelona, 1989)

Definicions del terme El Romanticisme és un importantíssim fenomen cultural que s’inicia a mitjan segle XVIII i s’allarga, segons els països, fins ben avançat el segle XIX. Va deixar una empremta que encara configura bona part de la cultura actual. El Romanticisme té alguns elements bàsics en la història sòcio-econòmica i política, notablement la Revolució Industrial, la Declaració d’Independència dels Estats Units (1776) i la Revolució Francesa (1789), fets que configuren, encara, el nostre concepte d’estat modern i de democràcia. Els crítics han donat nombroses definicions de Romanticisme. Hi ha qui el defineix com: a) un període de la història literària europea que posteriorment evoluciona cap a una decadència; b) una sèrie de fenòmens de la història literària que cal associar als canvis que es produeixen en la sensibilitat europea cap a les acaballes del segle XVIII i que encara perduren actualment; c) un dels pols de l’art occidental que oscil•la sempre pendularment entre els concepes de clàssic o apol•lini i de romàntic o dionisíac. Els progressos tècnics i polítics Durant el segle XIX els avenços en els coneixements havien estat decisius. Els progressos assolits es devien a l’actitud racionalista de la Il•lustració, moviment pel qual hom creia que totes les coses podien ser copsades per la raó. Aquesta actitud s’havia materialitzat en els progressos tècnics, en un sentit pragmàtic general, en l’acceptació del model de vida burgès i en l’acceptació del model de vida burgès i en l’aparició dels estats-nacions. El principi que informa aquestes nacions és el de llibertat personal i de la igualtat política, que poden resumir-se en el principi de sobirania popular (el poder resideix en el poble). La revolució industrial, nascuda a Anglaterra, canvia els mètodes de producció i, gràcies a l’ús de les màquines (màquina de vapor, llançadora mecànica, màquina de tren a vapor, teler automàtic...), apareix una nova divisió social amb uns marcats antagonismes. Aquesta nova societat es troba dividida en classes: els patrons que aportaven el capital privat i els assalariats. El sistema de producció, anomenat capitalisme (estudiat pels primers grans economistes moderns –Adam Smith, David Ricardo, Karl Marx i Friedrich Engels), està basat no ja en la satisfacció de les necessitats elementals, sinó en el profit sense fi (els diners generen més diners i allò que és productiu és el capital), fa desaparèixer bona part d ela vida rural i concentra la majoria de la població a l’entorn dels nuclis industrials. D’altra banda, les necessitats econòmiques fan que les fronteres deixin de tenir un sentit real: la necessitat d’aconseguir matèries primeres allà on sigui, i de vendre els productes manufacturats en qualsevol mercat, per allunyat que es trobi, donen una enorme expansió als mitjans de transport (ferrocarrils, rutes navilieres, xarxa viària) i posen el món tancat de les nacions europees en contacte amb cultures diverses, allunyades i exòtiques. El creixement demogràfic, multiplicat en proporcions geomètriques, crea també corrents migratoris de les classes més desvalgudes, en especial cap a Amèrica. L’art romàntic L’art romàntic destaca perquè, per primer cop, la cultura no està regida pels patrons de l’aristocràcia, ja que aquesta classe social ha deixat d’ésser-ne el model. Ara el model és el burgès. El burgès és el paràmetre de tot art: el protagonista dels retrats pictòrics, el protagonista de les novel•les, l’heroi dels poemes sentimentals, el protagonista, en definitiva, de la història. I, el que és encara més important, aquesta identificació amb la burgesia és més profunda i fàcil atès que la majoria d’artistes són, també ells, d’extracció burgesa. Per això l’art té menys de servilisme o d’ironia, i més d’introspecció i d’anàlisi personal. Allò que ens interessa ja no són les memòries històriques, les cròniques d’un temps, a través dels ulls d’un observador imparcial: el que interessa amb el Romanticisme és la confessió subjectiva, la història personal. D’altra banda, la burgesia apareix com a gran consumidora de les obres literàries: diaris i revistes, fulletons, novel•les per fascicles. Els burgesos poden no ser mecenes dels artistes, però sí patrons comercials. La dona burgesa ocupa una part molt important en el gust de l’època perquè extreu de la literatura hores de distracció i d’ensenyament i, en alguns moments, imposa el seu gust melodramàtic i ensucrat. L’augment de la demanda va en detriment de la qualitat i apareix una literatura sensacionalista. Característiques de l’art romàntic L’escriptor alemany Goethe (1749-1832) defineix l’esperit romàntic com un esperit malaltís. El Romanticisme descobreix el sentit de la historicitat (la idea d’estar submergits en un corrent històric, en una tradició que té uns orígens antics), però es veu mancat d’una idea històrica del present. És malaltís perquè només pot mirar cap a un passat llunyà o cap a un futur que es presenta a la manera d’una utopia irrealitzable. Perquè la malaltia, com l’excentricitat o l’arbitrarietat, nega el que és normal i ordinari. El que havia estat el triomf del racionalisme –el segle de les llums, de l’Enciclopèdia francesa- topa, de sobte, amb l’emoció subjectiva desbordada dels primers romàntics. Ja no són pas els arguments objectius –racionals, científics, experimentables- els que imperen, sinó el desig individual, els sentiments i impulsos del jo. La realitat exterior, el món, és només el substrat que permet que es desenvolupi l’individu. La subtilesa creadora i l’emoció personal mai no havien trobat una expressió artística tan escaient. Encara avui quan pensem en art, en qualsevol art, continuem pensant segons els postulats romàntics: interpretem l’art com a expressió d’un talent individual i íntim. Aquest subjectivisme a ultrança només el podem entendre dins una societat que havia donat llibertat als individus; però que, al mateix temps, els havia defraudat ja que havia esdevingut menys radical i més conservadora del que esparaven. Al costat d’aquest individualisme trobem també la idea de la temporalitat. Tot està sotmès a canvi: l’home, la societat, la història. I la relativitat d’ideals derivada d’aquesta noció provoca una sensació de crisi. La visió del món ja no es configura segons unes paraules fixes, immutables, segures, sinó que trontolla, vacil•la: de la mateixa manera com l’aristocràcia ha deixat de ser un privilegi social hereditari i indiscutit, la nova relativitat amb què l’home jutja les arts és una força –una dinàmica que permet proves molt lliures, no sotmeses a parons, lleis ni regles-, però també és una decadència –un fracàs,perquè han estat abolits els valors absoluts. La inseguretat que prové d’aquesta situació justifica l’interès per àmbits del coneixement fins aleshores considerats marginals: el misteri, el somni, la fantasia, la nostàlgia, el grotesc, les tradicions populars, l’exotisme, els viatges... Pocs artistes han estat tan involucrats i compromesos amb la societat del seu temps com els artistes romàntics, per als quals no existeixen uns conceptes de bellesa, o de sentiment, independents del lloc que l’home ocupa dins la societat. En resum, podem considerar que són trets tipificadors del Romanticisme: -l’expressió dinàmica del jo individual que, literàriament, es tradueix en l’absoluta llibertat creadora, en la sinceritat i en el compromís emotiu de l’autor. -la lluita contra la societat convencional o eldestí adversos, tant se val que sigui la lluita contra els déus o contra l’encasellament tradicional dels gèneres. -la intensa relació amb la natura a través dels paisatges poc convencionals: clàssics, exòtics o poc habituals (elogi de la nit, de les ombres, de les restes evocadores del passat). -la comunió amb l’esperit de la terra o del poble que permet d’enllaçar amb lews veritables essències tradicionals del passat (de vegades amb poetes o tradicions inexistents en la realitat, com Ossian). -la concepció de la humanitat i, en el seu defecte, dels estats nacionals com a comunitats d’homes lliures (elogi del “bon salvatge”, de l’alliberament nacional). Tècniques i temes El geni de l’artista no pot trobar-se sotmès a cap motlle, a cap regla. S’abandonen les tres unitats neoclàssiques i hom barreja prosa i vers, sublim i grotesc, passat i futur, L’originalitat triomfa sobre la imitació. La versificació serà nova, sonora, rica en imatges, en comparacions insòlites. Podem notar una certa grandiloqüència de dicció (poemes llargs, temes altisonants), al costat de la diafanitat en l’expressió dels sentiments i de les passions més íntims. La finalitat didàctica dóna pas al pur goig sensual immediat en la convicció que la categoria estètica de la bellesa és equiparable a la categoria ètica de la veritat; i no importa que aquest goig sensual derivi de la lletjor. Els temes que més sovintegen són: - L’exaltació del jo, l’heroi demoníac parcialment inventat pel poeta angles Byron (dissortat, rebutjat, malalt, incomprès...) - El descobriment del paisatge que, per una part, esdevé el llibre de la naturalesa –hi trobem la saviesa originària i incontaminada de l’esperit de la creació- i, per una altra, és elevat a la categoria de símbol (cementiris, ruïnes, espadats, selves, tempestes...) - els llocs,països o ambients exòtics que són originals i no contaminats per les convencions i traves de la civilització; l’exaltació de l’Edat Mitjana o d’èpoques fantàstiques i llegendàries (l’exotisme del temps) - el nacionalisme, que permet d’experimentar la singularitat fugissera del present com a part d’una cadena d’esdeveniments amb arrels antigues i dignes. D’aquí, per exemple, la falsa idea d’una èpica popular, patrimoni comú del pobles - la lluita contra el destí i l’adversitat i la fe en el futur, la justícia i el progrés. Aparició històrica del Romanticisme a Europa. Liberals i conservadors. Etapes. Per comprendre la importància extraordinària del Romanticisme cal partir d’una distinció políticament essencial, tot i que excessivament simplificadora: l’existència d’un Romanticisme conservador ( que és sovint identificat amb el romanticisme alemany) i la d’un Romanticisme progressista (que se sol identificar amb els moviments romàntics de la resta d’Europa, sobretot l’anglès i el francès). Si, a aquesta distinció, hi afegim la idea d’una evolució històrica del Romanticisme, que desperta amb una ideologia revolucionària a Alemanya, per esdevenir posteriorment conservador, mentre que, a la resta d’Europa, més aviat segueix la tendència inversa, acabant, doncs, amb actituds més liberals que no pas les dels seus inicis, tindrem ja un quadre de més gran complexitat sobre l’evolució del moviment. A Alemanya, cap a mitjan segle XVIII apareix el moviment que comença a identificar el terme de nació amb una cultura germànica pròpia i lluita contra la influència literària francesa, tot recuperant vells costums i tradicions i elogiant el concepte de pàtria. El moviment del Sturm und Drang (1760-1780) (Goethe, Herder, Schiller), sota la inspiració de l’idealisme filosòfic de Kant i de Fichte, oposa al racionalisme il•lustrat la llibertat de l’emoció i el jo individual. Per primer cop es comença a parlar dl Volksgeist –esperit o ànima d’un poble- com una mena d’inspiració genuïna que impregna l’autèntica cultura popular (el folklore, és a dir, el saber, ciència o tradició del poble). Segons Schelling, l’artista és superior al pensador, ja que la seva obra dóna esperit al món dels sentits i manifesta als sentits allò que és espiritual i, d’aquesta manera, s’acosta a l’obra creadora de l’esperit universal. Aquestes teories filosòfiques influeixen decisivament en el primer romanticisme de les escoles de Jena i de Berlín (Novalis, Tieck i els germans Schlegel), que vol resoldre l’oposició entre esperit i natura, raó i emoció, a través dels mecanismes subjectius d’interiorització (la visió, el somni, la fantasia...). El segon romanticisme alemany (Brentano, von Arnim, Eichedorff) se centra més en la inspiració popular, cercant en aquesta un valor històric únic, en constant desenvolupament orgànic (historicisme), que no pot ésser sotmès a les lleis de la raó. L’exemple dels escriptors i pensadors alemanys s’estén ràpidament per tot Europa, amb tanta força com, en el terreny polític, la Revolució francesa, Madame de Staël en divulga els seus continguts al seu llibre De l’Allemagne (1813). A Anglaterra, el Romanticisme no té, d’entrada, les connotacions d’un moviment de ruptura. Les Lyrical Ballads (1798) de Wordsworth i Coleridge inauguren una nova sensibilitat sense trencar motlles. La nova visió de la naturalesa, l’estil planer i poc afectat, la interiorització del temps (amb la creació del mite de la infantesa com a temps feliç i irremisiblement perdut), hi és sempre més equilibrada i sòbria. Només a la segona generació d’escriptors (Byron, Shelley, Keats...) trobem exemples de conducta dels que solem considerar típics dels romàntics: amors desesperats, viatges incessants, desarrelament, passions desfermades, morts prematures... I el mateix es pot dir de les figures de Chateaubriand, Victor Hugo o Lamartine a França; Pushkin, Gogol o Lermontov a Rússia; Leopardi i Manzoni a Itàlia. Però tot això es produeix quan en moltes esferes de la societat els continguts germinals del Romanticisme ja han estat culturalment acceptats i l’única cosa que és un revulsiu són les formes exteriors amb què es presenta. La novel•la històrica de l’escocès Walter Scott (1771-1832), i el seu triomf popular més enllà de les seves fronteres, és una mostra de la facilitat amb què ja es poden rebre, arreu d’Europa, certs productes –potser els més convencionals- del Romanticisme.