ÀNGEL GUIMERÀ (dins LITERATURA CATALANA, d'ARENAS, Carme et alia. Editorial Teide. Barcelona, 1989)

Significació literària i personalitat La consolidació de la Renaixença és una realitat en l’àmbit teatral gràcies a escriptors com Àngel Guimerà (1845-1924). Tant Verdaguer com Guimerà són autors d’obra complexa; amb un món personal i amb unes ambicions literàries i lingüístiques que resulten absolutament inèdites en el panorama de la literatura catalana del segle XIX. Ara bé, no proposen una revolució literària, més aviat intenten dignificar unes tendències que han fet fortuna al llarg de la Renaixença. Tanmateix, les seves aportacions no són simplement una continuïtat més reeixida, comporten també una renovació, perquè fan possible una obra personal que supera els motlles preestablerts i que conté alts graus de qualitat artística. Demostració de tot això és el ressò i el reconeixement públics que van obtenir al país i fronteres enllà. L’obra de Guimerà –en els terrenys de la poesia i el teatre- encara manté una gran relació amb el Romanticisme. Intenta d’obrir-se a les noves estètiques –realisme, simbolisme-, però hem de reconèixer que sembla trobar-se especialment còmode deixant-se endur pels personatges i els conflictes de matís declaradament romàntic. La decantació d’Àngel Guimerà pel Romanticisme –un moviment superat en el panorama literari europeu- respon a l’endarreriment cultural que patia la literatura catalana, però també semblen existir raons estrictament personals en la tria del model romàntic. Guimerà és un escriptor amb una biografia externament bastant plàcida i tranquil•la. Però la lectura de les seves obres ens ofereix la possibilitat d’entreveure la personalitat conflictiva, obsessionada per un conjunt de temes de l’autor. L’interès pels personatges marginats –ja sigui per la seva naixença irregular, ja sigui per haver pertangut a una cultura estrangera -, la distinció taxativa entre el bé i el mal, la visió apassionada i complexa de les relacions amoroses, la concepció de la humanitat que es mou entre el pessimisme més absolut i l’idealisme sentimental, troben una possibilitat adequada d’expressió en les formes del Romanticisme. Guimerà té un món íntim i personal, que vol comunicar a través de l’obra literària. Això, que sembla obvi en qualsevol autor valuós, no deixa de ser un element remarcable en una literatura realitzada, fins aleshores, per afeccionats, per seguidors voluntaristes de l’ideal de la Renaixença o per hàbils servidors dels gustos populars. Per entendre la personalitat de Guimerà, cal partir de la sensibilitat intensa de l’autor. En el seu món interior s’accentuen profundament algunes vivències de la infantesa. El fet de néixer a Santa Cruz de Tenerife l’any 1845, de pare català i mare canària, i la instal•lació posterior –l’any 1853- a la vila paterna del Vendrell, amb la consegüent integració problemàtica –lingüística, ambiental- a Catalunya, semblen haver estat fonamentals en la formació de l’escriptor. El complex de mestissatge perviu en l’obra de Guimerà i apareix freqüentment a través de personatges ben significatius del seu teatre. Però, externament, la vida de Guimerà no reflecteix en absolut les dificultats de la integració al país. Ben al contrari, molt aviat el trobem participant activament en la recuperació de la llengua i de la cultura catalanes. L’any 1871 funda, amb una colla de companys catalanistes, la revista La Renaixença –que es convertirà en portaveu autoritzat del moviment i, més tard, en un dels primers diaris en llengua catalana. Tot i la seva dedicació al periodisme, molt d’hora sorgeix la vocació literària i, com en tants escriptors de la Renaixença, Guimerà sembla destinat a convertir-se en un poeta “floralesc”. La superació de la poesia dels Jocs Florals Guimerà es converteix aviat en un poeta reconegut a la festa dels Jocs Florals. L’any 1877 és nomenat Mestre en Gai Saber i se’l considera un dels poetes més importants del moment. La seva poesia, però, va més enllà dels tòpics floralescos. Té una ambició i una qualitat literàries que són inusuals entre les composicions de la Festa. Parteix de models establerts, ara bé eixampla els nuclis temàtics i introdueix nous punts de vista en la construcció del poema. És una poesia romàntica, amb la influència més o menys present de Victor Hugo. D’aquest autor francès aprofita la lliçó del poema narratiu, un tipus de poema que explica un argument històric o llegendari amb entretocs lírics. Esdevé un mestre en la presentació ambiental i en l’ús d’un llenguatge expressiu i exuberant. Els fets de la història o de la llegenda es converteixen en font de suggeriments poètics. Però no es tracta d’utilitzar les figures i les accions del passat medieval per extreure’n un missatge essencialment reivindicatiu, acordat amb els principis de la Renaixença. A Guimerà l’interessa, sobretot, presentar-nos una imatge d’impacte del passat històrico-llegendari –no necessàriament del món català medieval- enmig del qual hi pul•lulen personatges en conflicte, que viuen intensament la pròpia aventura existencial. La força de l’escenografia en què col•loca els personatges i el to vibrant que utilitza, resulta plenament eficaç aplicat a les composicions de tipus patriòtic. En aquest sentit, Guimerà realitza un dels conjunts de poesia de reafirmació política i nacional més reeixits i de més qualitat literaria; factor molt valorable si tenim en compte que aquest tipus de poesia és, més aviat, circumstancial i poc elaborada. Algun d’aquests poemes, com el famós “Som i serem gent catalana” –extret de l’obra teatral La Santa Espina- s’ha incorporat al patrimoni poètic col•lectiu, gairebé oblidant-ne el nom de l’autor. Una novetat interessant de la poesia guimeraniana la trobem en algunes composicions de tipus líric, que ens plantegen el món íntim del poeta. No és fàcil de localitzar textos d’aquesta mena enmig d’una poesia jocfloralesca pomposa i altisonant. Es tracta de poemes que reprodueixen, sobretot, el paradís perdut de la infantesa, una plenitud identificada amb un paisatge pagès i tradicional –el Vendrell de la seva integració al país- i amb el recer enyorat de la família. En algun d’aquests textos, Guimerà assimila magistralment els recursos de la poesia popular i utilitza un llenguatge viu i acolorit, bastant allunyat del to declamatori dels poemes narratius. Guimerà recull el conjunt de la seva obra poètica en dues edicions –Poesies (1887), Segon llibre de poesies (1920)-, que semblen tenir l’únic objectiu d’aplegar un material dispers aparegut en diverses publicacions. La seva poesia, tot i la importància que té en el panorama literari del segle XIX, continua ocupant un segon lloc al costat de la seva producció teatral. La lluita per la renovació del teatre català Tot i el ressò social que té la poesia en llengua catalana, gràcies a l’ambient creat al voltant dels Jocs Florals, el públic mobilitzat és escàs. En canvi, com ja hem vist, a través del teatre i de la tribuna periodística s’aconsegueix una influència més ampla i efectiva. No és estrany, doncs, que un escriptor amb voluntat d’independència pública com Àngel Guimerà es plantegi d’accedir als mitjans de comunicació més poderosos del seu temps. Hem esmentat el paper que va tenir com a animador de la revista La Renaixença. L’any 1874 n’esdevé director. I quan ja s’ha fet una anomenada d’intel•lectual identificat amb el moviment catalanista i s’ha convertit en un dels poetes més admirats de la seva època, fa el pas cap a la carrera teatral. L’any 1879 estrena Gala Placídia amb gran èxit. L’orientació de Guimerà vers el teatre pot tenir una explicació basada en aquell interès per arribar a un públic més ampli i, per tant, aconseguir així la professionalització com a escriptor. Però també s’ha d’anotar la participació de Guimerà en un corrent de la Renaixença que pretén dignificar i aixecar el sostre de la literatura en llengua catalana. El teatre del país viu, llavors, un bon moment: augmenten les estrenes i apareixen nous autors que segueixen l’escola de Frederic Soler. Les formes del drama històrico-patriòtic, costumista o de mitificació de la vida del camp tenen un èxit esclatant en l’escena catalana. Frederic Soler i els seus deixebles ocupen, pràcticament, els escenaris. I aquest monopoli no resulta gaire positiu, ja que els camins del teatre català semblen limitar-se a les línies apuntades. En aquest panorama poc ambiciós, les tragèdies romàntiques de Guimerà són un veritable revulsiu. No són una novetat absoluta, si tenim present que Victor Hugo havia estrenat unes obres de característiques semblants a partir de l’any 1827 –Cromwell, Hernani (1830), Les burgraves (1843)...-, però en el marc de l’escena catalana introdueixien una dignitat literària desconeguda fins aleshores. Guimerà és un poeta reconegut i aporta al teatre un bagatge líric, una saviesa en la creació d’ambients i en la utilització del llenguatge que impressionen un públic més exigent. La presentació de Gala Placídia és, per tant, un repte per a Guimerà i per al públic del teatre català. Parteix del model de la tragèdia romàntica de Victor Hugo, però treballa intensament els personatges i els seus conflictes estrictament passionals, i deixa en un segon lloc, com a simple punt de referència, el marc històric. Incorpora les obsessions del seu món personal: Gala Placídia és un personatge que pertany a dues cultures –la dels romans i la dels gots- i viu aquesta situació com un conflicte. I, també, introdueix innovacions en el terreny formal; s’ha de tenir present que tot el teatre català havia estat escrit en versos de set síl•labes i Guimerà utilitza el vers decasil•làbic, que li permet una elaboració literària més completa. El primer període del teatre de Guimerà es troba presidit, doncs, per la tragèdia romàntica. Judit de Welp (1883), El fill del rei (1886) són mostres de les qualitats de l’escriptor en la creació de personatges singulars i en el treball amb la forma poètica, però alhora posen en evidència alguns defectes, com la incorporació desordenada de situacions que trenquen l’eix argumental de l’obra. Mar i cel (1888), en canvi, és una superació magnífica d’aquestes irregularitats en la construcció de la tragèdia. A més, torna a sorir amb tota la força el món personal de l’autor. Ara es planteja la relació problemàtica entre dos personatges pertanyents a dues civilitzacions enfrontades per la religió i la política; el missatge de Guimerà és clar: sols l’amor pot vèncer les intoleràncies i les hipocresies existents entre cristians i musulmans. Said, fill de morisc i de cristiana, es converteix en un acusador enèrgic de les actituds tancades d’un cert cristianisme: “Vull veure el vanitós com s’estarrufa... Un gall sense esperons i sense cresta! Sempre parlant d’honor i sempre als llavis posant-se un Déu que a cada instant trepitgen. Miserable, felló!... Mos fills, veieu-lo; és de la taifa d’aquells vils que un dia, hipòcrites parlant d’amor als homes, nos xuclaren la sang; ni en los estables nos deixaren un lloc vora les bèsties; i avorrits com mesells, i a la ventura nos llençaren pel món, sens cor, negant-nos fins per morir en pau un clot de terra. I pel cap de son Déu, que era ben nostre lo món que ens han robat! Mes què podíem esperar d’una gent que, té, mireu-s’ho: (Despenjant el punyal amb empunyadura de creu i llançant-lo a terra) l’odi unit al perdó; l’anyell al tigre: lo punyal i la creu tot d’una peça.” Tot i que no li resulta fàcil abandonar la tragèdia romàntica –sobretot després d’haver assolit l’èxit popular-, Guimerà s’adona dels nous aires realistes que corren en el teatre. I de manera lenta i gradual introdueix el tractament de la realitat en les seves obres. S’allunya dels ambients històrics delpassat i comença a aproximar-se als temes i als personatges del seu temps. La boja (1890) és una obra emmarcada en ple segle XIX i en un poble miner. També intenta d’alliberar-se de les atmosferes grandiloqüents, amb personatges reials o nobles que viuen conflicte sens límit, i dóna pas a la realitat senzilla, elemental, pintoresca de sainet –La sala d’espera (1890)-. Tot això li permet d’avançar en una pràctica realista: utilitza un llenguatge en prosa, crea ambients i situacions versemblants. Quan en els darrers anys del segle XIX, Guimerà gira els ulls envers la societat del seu temps descobreix la conflictivitat social imperant entre obrers i capitalistes, la tensió creixent que viu Barcelona sota l’amenaça dels atemptats anarquistes i la dura repressió policial. Llavors es manifesta com un intel•lectual inquiet, crític, que no vol deixar de donar la seva opinió personal davant de l’època que li ha tocat viure. Estrena En Pólvora (1893) i La festa del blat (1896) i expressa, amb el seu nou estil realista, la preocupació davant les injustícies que pateix la classe treballadora i no dubta a posar en evidència les arbitrarietats del poder. Però la seva actitud és clarament ingènua i idealista, es planteja la lluita contra la violència i la recuperació de la pau, i creu que la solució als problemes socials ha de venir a través de l’amor i de la comprensió mútua. El retrat més o menys realista d’una situació històrica queda atenuat per l’aparició d’uns personatges de reaccions sentimentals, poc creïbles. En definitiva, la segona etapa de Guimerà aporta una versió ben personal del drama realista. Perquè, tot i l’intent de reproduir la realitat contemporània, els protagonistes que hi apareixen tenen una caracterització plenament romàntica. Són éssers de reaccions apassionades, inestables, arrauxades, i viuen en conflicte continu amb l’existència quotidiana. És en aquests moments quan Guimerà assoleix el punt culminant de la seva carrera teatral. Dins l’estructura del drama realista, però distanciant-se de la intenció político-social, construeix tres obres fonamentals: Maria Rosa (1894), Terra baixa (1896) i La filla del mar (1900). Ara pren un protagonisme absolut el tema de la possessió amorosa, tot i que no deixen de ser ben presents els conflictes socials. No és estrany perquè els ambients retratats pertanyen al món de la gent treballadora –obrers d’una carretera, pagesos i pescadors-, que es guanya la vida amb dificultats i que pateix la pressió dels poders polítics i econòmics. Però, al llarg de l’obra, s’imposa el paper rellevant d’uns protagonistes que viuen la seva tragèdia enmig d’una solitud patètica. Ni els diners, ni les satisfaccions materials, poden calmar el foc intens que consum aquests personatges. Les úniques alternatives al seu món passional són la realització amorosa o la mort. Aquesta visió terrible de l’amor es plasma en uns éssers inusuals, impressionants, de reaccions extremes i turmentades. És el cas de Manelic, el pastor primitiu i innocent de Terra baixa, que deixa l’alta muntanya on viu feliç, lluny dels homes, per casar-se amb la Marta. El Manelic passa per l’experiència d’haver de conèixer la mesquinesa humana i, alhora, aquest amor tràgic i possessiu: “MANELIC: (Subjectant-la, plorant): Marta!, ai, Marta!... Si jo no et puc matar, no perquè t’estimo, Marta! T’estimo! I t’estimava des d’allà dalt, al pujar tu, que jo era un grapat de neu que es va fondre mirant-te. (...) I mira per mi no hi ha lleis d’ací baix ni res que m’aturi, que els llamps i les mestralades m’han fet lliure, i vui jo, perquè ho vui, bear-te i mossegar-te fins a l’ànima, i estrenye’t en mos braços ofegant-t’hi en ells, confonent en un afany rabiós la mort i la vida, com a home i com a fera, que ho sóc i ho vui ser sempre home i fera, tot junt, tot, contra de tu amb tu, i contra tothom de la terra.” L’èxit d’aquesta línia de teatre guimeranià és considerable. El ressò arriba als estudis cinematogràfics de Hollywood, on Cecil B. de Mile farà un film sobre l’argument de Maria Rosa. També el músic vienès Eugen d’Albert converteix en òpera l’anomenada Terra baixa –Tiefland. Però, sobretot, Guimerà veu traduïda la seva obra a diverses llengües i així es converteix en un escriptor reconegut internacionalment. La força creativa de l’obra de Guimerà sembla diluir-se a partir de l’any 1901. El panorama del teatre europeu s’ha animat considerablement amb la introducció en l’escena comercial del melodrama d’ambient cosmopolita –drames sentimentals desenvolupats en els interiors refinats i elegants de les classes altes-; o amb les novetats dels sector més artístics en el terreny del naturalisme i del simbolisme dramàtics. Guimerà intenta posar-se al dia i adoptar els nous corrents. Així, escriu tant una peça com Arran de terra (1901), en què les senyores de l’alta societat conversen en un to ben allunyat dels diàlegs passionals dels seus drames realistes; o drames d’intenció poètico-simbolista –La Santa Espina (1907)-, amb música d’Enric Morera o naturalista –L’aranya (1906)-. Aquesta adaptació a les novetats teatrals resulta bastant poc afortunada, perquè Guimerà cau en un mimetisme superficial i deixa de banda l’expressió del seu món personal. És, precisament, en recuperar els motlles romàntics o realistes, en què havia aconseguit de reflectir les seves obsessions, quan dóna algunes obres d’interès –la tragèdia romàntica El camí del sol (1904) o el drama realista Sol, solet (1905). Guyimerà es manté sempre lligat als ideals del catalanisme polític i cultural de tipus conservador, però normalment defuig l’escena teatral per expressar-los. En canvi, aprofita la tribuna periodística o els seus dots d’orador abrandat per comunicar les seves posicions de defensa i afirmació patriòtiques. L’any 1906 recull els seus discursos en el volum Cants a la pàtria. Guimerà, per tant, no deixa mai de banda la faceta de l’activisme catalanista i, en el seu teatre, també apareix com un intel•lectual crític i incòmode per als poders. Tot això li proporciona una gran anomenada, que es manifesta en l’homenatge popular de l’any 1909 a Barcelona, i en les reiterades sol•licituds de concessió del premi Nobel. En els darrers anys de la seva vida accentua el to reivindicatiu catalanista i, fins i tot, fa una tragèdia històrico-patriòtica com Joan Dalla (1921), que es prohibida pel governador civil de Barcelona. Mor l’any 1924, enmig del reconeixement popular. L’ambició cultural i artística que caracteritza la trajectòria d’Àngel Guimerà és una novetat estimulant per a l’escena catalana. En aquest sentit la significació històrica del dramaturg està fora de dubtes.