EL CANÇONER (dins LA DECADÈNCIA, del doctor ANTONI COMAS. Editorial LA LLAR DEL LLIBRE. ELS LLIBRES DE LA FRONTERA. Barcelona, 1986)

Al costat de la poesia culta existeix, des del naixement de la llengua, una poesia popular i tradicional, transmesa oralment, de la qual posseïm poques dades concretes anteriors al segle XVI, encara que certament els seus orígens cal trobar-los a l’Edat Mitjana. Altres, en canvi, són posteriors, ja que la poesia popular catalana arriba fins al segle XVIII o començaments del XIX. El gènere més característic del cançoner català són els goigs, cants religiosos que enalteixen les excel•lències de Déu, la Verge o els sants. Constitueixen una manifestació de litúrgia popular que es practica (a partir del segle XVI i sense interrupció en cap moment de la nostra història literària) en actes de devoció col•lectiva com novenes, romeries, etc. De fet, els goigs són una fusió, realitzada a les acaballes del segle XV i començaments del XVI d’un tema: els Septem gaudia (els set goigs terrenals de la Verge: Anuncació, Naixement de Crist, Adoració dels Reis, Reusrrecció, Ascensió, Vinguda de l’Esperit Sant i Assumpció), molt freqüent a la literatura llatina medieval i a les literatures romàniques, amb un estrofisme d’ascendència provençal i de caràcter profà: la dansa. Aquest patró dels goigs anomenats terrenals és aplicat a altres temes, com els anomenats goigs celestials, als dolors de la Verge i més tard a tota mena d’advocacions marianes i a tots els sants i santes que tenen alguna església o ermita dedicada. Com exemple, citarem els Goig de la Mare de Déu: El primer, sou Verge pura en el grau que posseïu més que tota criatura, puix tanta glòria teniu. Sou de Déu la més honrada, al restant sou i sereu. Siau la nostra Advocada, Regina Mare de Déu... Les nadales són composicions dedicades al naixement de Crist. Les anteriors al segle XV han desaparegut pràcticament de la tradició oral i les coneixem per mitjà d’algun manuscrit conservat, com és ara, el Cançoneret Rovirola. De les dels segles XVI i XVII ens han arribat més exemples. En general acusen una marcada influència dels villancicos castellans del segle XVI. Podem dividir en quatre grans grups el conjunt de nadales que formen el cançoner català actual: a) Anunciació de la Verge, del qual podem esmentar La Mare de Déu: La Mare de Déu quan era xiqueta, anava a costura a aprendre de lletra... b) Naixement de Jesús: El noi de la mare, Lo desembre congelat, Les dotze van tocant: Les dotze van tocant, ja és nat el Déu infant fill de Maria, ja és nat el Déu infant fill de Maria. El cel és estrellat, el món és tot glaçat, neva i venteja... c) Anunciació i Adoració dels pastors: El rabadà, Baixeu pastors, La pastora Caterina: La pastora Caterina per present li va donar tres taronges de la Xina i el pessebre va enramar... d) L’Adoració dels Reis i fugida a Egipte: L’Adoració dels Reis, Per la ciutat d’Egipte, Anem-se’n a Egipte: Anem-se’n a Egipte, anem-se’n espòs, anem-se’n a Egipte, anem sens repòs. Deixem nostres cases i terres també, perquè el rei Herodes diuen que ja ve... Les cançons religioses són de tema molt divers: cants que són deformacions populars de la litúrgia: miracles i llegendes sobre vides de sants (procedents de la Legenda aurea o del Flos sanctorum); cants sobre temes de l’evangeli, etc. Moltes d’aquestes cançons són curioses pels seus anacronismes, com la Magdalena que es converteix després d’haver sentit predicar Jesucrist a missa. Les corrandes o follies (anomenades gloses a les Balears i cobles al País Valencià) consten de quatre versos heptasíl•labs, tant en consonant com en assonant i en forma alternada o encadenada. D’aquest gènere ja en trobem mostres en el Cancionero de Juan Fernández de Híjar, copiat en el segle XVI. L’altre gènere, també improvisat, són les cançons de pandero, que dirigien les majorales de la confraria del Roser, tot tocant el pandero. Es cantaven a les festes populars amb la finalitat de recollir almoines per al culte de la patrona. Sembla que sorgeixen en el segle XVI o a començament del XVII, en prendre increment la devoció i el culte al Roser a les nostres parròquies. La forma d’aquest gènere es caracteritza per la insistent repetició d’un vers, que facilita la improvisació. El romancer català ens ha arribat únicament per tradició oral; podem dividir-lo en tres nuclis: a) Romanços d’influència castellana: provenen del segle XV, paral•lelament al procés de bilingüisme que presenta la nostra literatura. Molts dels textos són plens de barbarismes i alguns són en castellà. b) Romanços d’influència i temàtica ultrapirinenca: La presó de Nàpols, Els tres tambors: Si n’eren tres tambors que en vénen de la guerra: el més petit de tots porta un ram de rosetes, Ram, ram, ram, pataplam! porta un ram de rosetes. La filla del Ruan n’ha sortit en finestra: - Tambor, el bon tambor: si em vols dar una roseta? - Donzella que l’haurà serà l’esposa meva: no us donaré el ram que a vós no us puga prendre... c) Romanços autòctons: La majoria són tardans, com els dels bandolers dels segle XVI i XVII, els de la guerra contra el Comte-Duc d’Olivares (1640), els de la guerra de Successió (1713) i fins i tot els de les lluites polítiques del segle XIX. N’hi ha també d’altres tipus com, per exemple, L’hereu Riera, Per a Sant Antoni grans balles hi ha per a Sant Maurici tot el poble hi va, tralarala, tralarala, tralarala, la, tralarala, tralarala, tralarala, la. Si n’hi ha tres donzelles són de l’Empordà; l’una diu a l’altra: - I a tu qui et traurà?- La primera dansa la’n treu a ballar, la segona dansa la nova arribà... que a més de ser autòctons, semblen força antics. Tots aquestes gèneres es mantingueren durant els segles XVI-XVIII –l’anomenada Decadència- en què gairebé no es conreà la poesia culta en català. Van ésser un important suport de la nostra llengua i una font d’inspiració per a molts dels poetes de la nostra Renaixença.