INTRODUCCIÓ A LA RENAIXENÇA (dins LITERATURA CATALANA, de Carbonell, Antoni et alia. Editorial EL PUNT, EDHASA. Barcelona, 1980)

Cal enfocar [el moviment de la Renaixença] des de l’angle de la història política. Fer-ho des d’un punt de mira estrictament literari no autoritzaria a consumir gaires planes dissecant-ne l’evolució i catalogant els autors i les obres, tant en català com en castellà, que sorgiren en les primeres dècades del moviment. La majoria no tenen una valor prou personal per a interessar individualment i tenen més tensió programàtica i intenció ideològica que no pas elevació poètica. Hom les llegeix quasi sempre cercant-hi un ressò de les il•lusions col•lectives o bé l’anecdotisme personal, més que no pas un goig artístic. Però tenen la valor d’ésser testimonis d’una època en la qual tothom se sentia protagonista d’un moviment, en un sentit o un altre, revolucionari. Jordi Rubió i Balaguer: La Renaixença, in: Moments crucials de la història de Catalunya. Biografies Catalanes, I. Ed. Vicens Vives. Barcelona, 1962, p. 288. Amb el nom de Renaixença hom designa el moviment que, després de tres segles de feble activitat literària, es presenta com a restaurador de la llengua, de la literatura i de la cultura catalanes, en forma de presa de consciència col•lectiva, i que es produí al nostre país més o menys paral•lelament amb la desclosa del Romanticisme –que sens dubte va afavorir-la-, ni es tracta, tampoc, d’un fenomen que s’acabi amb la crisi històrica d’aquest moviment, pel fet que el redreçament iniciat amb la Renaixença no es va estroncar. El terme de Renaixença no és coetani al moviment que designa, sinó que va ser aplicat a posteriori, a partir d’un moment que no ha estat determinat amb prou exactitud. Sembla, però, que es va imposar, sobretot, a partir de 1871, en esdevenir el títol d’una de les revistes més importants de l’època. Els límits cronològics de la Renaixença també es troben per fixar d’una manera definitiva. Convencionalment, se sol datar el seu inici en el moment de l’aparició a la revista El Vapor (24 d’agost de 1833) de la composició de Bonaventura-Carles Aribau A la pàtria (Trobes). És ben cert, però, que l’inici de la Renaixença com el de qualsevol altre moviment literari, no va començar amb aquesta puntualitat, sinó que es va anar gestant al llarg de tota una colla d’anys. En el cas concret de la Renaixença, cal buscar els seus veritables estímuls en el segle XVIII que, paradoxalment, és el segle del Decret de Nova Planta (1716), fruit de l apolítica centralitzadora dels Borbons, i que suposà l’abolició de les institucions autòctones i de l’ús oficial del català. En efecte, al segle XVIII es produeix a Catalunya una expansió demogràfica –la població augmenta més del doble entre 1718 i 1787- i també una extensió i intensificació de la producció agrícola, acompanyades d’una millora de les tècniques de conreu. Aquest darrer element té com a conseqüència l’augment dels ingressos procedents de la terra i de la formació d’un capital que donarà suport a la creació de la indústria. En aquest segle, doncs, es posen les bases de l’auge econòmic català del segle XIX, factor al qual va lligada la Renaixença. També al segle XVIII algunes institucions i personalitats comencen a interessar-se per la història i la llengua de Catalunya. Així podríem parlar de la “Real Academia deBuenas Letras de Barcelona”, instituïda el 1752) que es proposa d’investigar el passat històric de Catalunya i de confeccionar un diccionari d’autoritats de la llengua catalana; de la “Junta de Comerç”, que va obtenir el seu reconeixement oficial el 1760 i que es proposà de redreçar el comerç català; de la Universitat de Cervera que, tot i que va ser creada com a represàlia contra la de Barcelona, per motius relacionats amb la Guerra de Successió, es convertí a la llarga en un centre d’estudi de la història, del dret i de la cultura de Catalunya, sota l’estímul de Josep Finestres. De Cervera sortiria, precisament, la primera fornada d’escriptors de la Renaixença pròpiament dita. Pel que fa a les personalitats, cal destacar Antoni de Capmany (1743-1813), autor de la primera història econòmica publicada a Europa: Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona (Madrid, 1779-1792), obra que constitueix un precedent del posterior moviment de la Renaixença. Cal tenir també en consideració Jaume Caresmar i els seus deixebles del monestir de Bellpuig de les Avellanes, que també van contribuir als estudis històrics i Pròsper de Bofarull (1777-1859) que, amb la seva obra Los condes de Barcelona vindicados (1836), tancà aquesta mena d’estudis que seguien la tradició del segle XVIII. En l’àmbit de la llengua, cal parlar, en el segle XVIII, d’Antoni de Bastero, autor de nombrosos treballs lingüístics i un dels primers que manifestà una voluntat d’apologia de la llengua catalana, que ell anomenava llemosina. La seva actitud perviurà al llarg de tot el segle XIX i evolucionarà cap a la consciència, cada cop més creixent, de la necessitat d’una codificació i una normalització ortogràfica, sintàctica i lèxica del català. Després de Bastero, a les acaballes del segle XVIII, Ignasi Ferreras escrigué una Apologia de l’idioma català.. El 1796 trobem al Diario de Barcelona una polèmica sobre temes d’ortografia i de gramàtica catalanes, la qual cosa indica que tot un sector de la societat estava interessat en aquestes qüestions. Potser la Renaixença ja s’hauria esdevingut en aquest moment si no s’hagués produït la Guerra del Francès (1808-1814). Després de la guerra, Pau Ballot recull el vessant apologètic dels segles anteriors en la seva Gramàtica i Apologia de la Llengua Catalana (1813), al pròleg de la qual pertany el fragment següent: “¡O llengua rica y en tot apreciable, que per falta de cultiu has estat menos coneguda y celebrada, de lo que per tants títols mereixes! ¡O llengua digna de la major estimació, y de que nos preciem de ella per sa suavitat, dulçura, agudesa, gracia, varietat y abundancia! En la oratoria tè energía y força pera persuadir ab eloqüencia. En la poesía es admirable, aguda y facunda (...) En la filosía en la mewdicina, en la jurisprudència, en la theología, no li falta abundancia, gravetat y facundia pera explicarse ab destresa y facilitat. ¡Qué sciencias, qué arts hi ha en la societat, que la llengua cathalana no tinga paraulas propias pera expressar las máquinas, los instruments, las maniobras, los artefactos? La agricultura, la arquitectura, la náutica, la mecánica, los nous descubriments, ja físichs, ja intellectuals, tenen sos signes technichs, ó paraulas propias en cathalá pera expressar las suas operacions. En fi pot explicar nostra llengua ab paraulas tot lo que lo entiment pot concebir.” (ed. cit., epíleg) Aquesta obra, potser d’escàs valor gramatical però escrita amb la intenció d’enaltir la llengua, va donar peu a l’activitat gramatical, sovint polèmica, de tot el segle XIX. Quant a la història literària, podem remarcar l’obra de Fèlix Torres Amat (1772-1847): Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes (1836), que constitueix un índex alfabètic, fet amb rigor científic, d’escriptors catalans. S’ha d’entendre com un intent de recuperar el passat literari del país. Pròsper de Bofarull, Ballot i Torres Amat, en els tres camps respectius que hem assenyalat, van formular unes reivindicacions que després la Renaixença va fer seves. La inflexió del romanticisme a les lletres europees Des del punt de vista de la història literària, el romanticisme es defineix com el moviment poètic impregnat de precises tesis filosòfiques oposades a les de la Il•lustració (Aufklärung) que sorgí a Alemanya arran de la publicació, entre 1798 i 1800, dels fragments filològico-filosòfics dels germans Friedrich i August W. Schlegel, de Novalis i de Schleiermarcher, a les pàgines de la revista creada pels dos primers, Athenäum. Val a dir que una sèrie d’obres de primera importància recolzaren el moviment i ajudaren a definir-ne la volada conceptual i les pautes estètiques; tals, per exemple, Lucinde de F. Schlegel; o el Heinrich von Ofterdingen i els Hymnen and die Nacht (Himnes a la nit) de Novalis. El romanticisme s’ha d’entendre com un darrer graó, per molts conceptes no-resolutiu –la literatura més actual viu encara en l’interior dels llocs comuns establerts pel romanticisme, tal el concepte d’absolut literari, de variació formal o d’expressivitat transparent i immediata –d’una línia de pensament estètic iniciada per la Il•lustració alemanya (Kant) i l’Enciclopdeisme francès (Diderot, Voltaire), i continuada per certs representants d’una crítica ja preormàntica dels postulats de l’etapa anterior, tals com Jean-Jacques Rousseau a França, o els representants de l’anomenat Sturm und Drang alemany: cert Goethe (Werther), cert Schiller (Cartes sobre l’educació estètica de l’home), i molt especialment l’obra subtil i genial de Hölderlin (Hyperion), la filosofia política de Herder (defensora de l’esperit nacional i el retorn a una mitologia popular) i l’idealisme filosòfic de Fichte (amb la seva teoria del Jo absolut) i Schelling: el més clar exemple del filòsof “romàntic” de la història. El romanticisme alemany, acomplert en l’obra de Jean Paul, Ludwig Tieck, E.T.A. Hoffmann, Heinrich von Kleist, Clmens Bretano, Bettina i Achim von Arnim i Georg Büchnet, tots a situar entre 1800 i 1830 pel que fa al cas, tingué una repercussió decisiva i pura en les lletres angleses (Byron, Shelley, Keats, Wordsworth, Coleridge) i les franceses (Hugo, Chateubriand, Musset, Lamartine), però molt relativa, és a dir, tergiversada si no reduïda als tòpics més banals, en la resta de les literatures romàniques. Contra el que se sol pensar al món meridional, el romanticisme no fou pas un moviment que exaltés a ulls clucs l’individualisme egocèntric, el suïcidi, la nit i els somnis, el folklore nacional o l’irracionalisme misticoide. Ben al contrari, a causa precisament dels seus orígens, el romanticisme és un moviment fonamentat en la dialèctica (fundadora d’una certa il•lusió en el progrés històric, però a l’ensems del dolor com experiència estètica) que podria establir-se entre els temes esmentats, i llurs contraris: jo-societat, mort-vida, nit-llum, somnis-experiència, nacionalisme-unievrsalisme, impuls-raó. És en aquest sentit –convé que ho avancem ara- que els postulats del romanticisme, amb totes les contradiccions que fan al cas, poden ser entesos com un únic punt de partença per a dues estètiques literàries del segle XX: el Modernisme i el Noucentisme. Així, essent fruit d’un únic plantejament de contradiccions múltiples, serà difícil poder establir diferències radicals entre els dos corrents esmentats, sobretot si hom té presents tots els nivells d’actuació de la literatura: forma, contingut, vinculació a la tradició literària, adequació a idees polítiques i a formes de civilització, etc. Fins i tot l’avantguardisme català del segle XXC és hereu del primer gest romàntic esmentat, en la mesura que té les seves arrels en el surrealisme francès, i que el surrealisme prové directament del simbolisme francès, i aquest del primer romanticisme poètic (Mallarmé acusa, a través de Carlyle, l’empremta de l’esperit literari de Novalis). Així, una mateixa línia estètica permet enfilar –amb tots els alts i baixos, estirabots a favor o escarafalls en contra que es vulgui- el romanticisme alemany i anglès, amb l’esteticisme i el simbolisme anglès i francès del segle XIX (d’Edgar A. Poe a Oscar Wilde; de Baudelaire i Mallarmé a Paul Valéry), i aquests amb les literatures d’avantguarda del segle XX. Dos conceptes –dues premisses operatives- són fonamentals en el romanticisme: la capacitat de simbolitzar atorgada a la imaginació del poeta i l’afirmació rotunda de la modernitat, a l’inici equivalent al rebuig del classicisme del segle XVIII, però després equivalent a una o altra negació o millora de la tradició literària, i per això classicitzant a la llarga. En aquest sentit, l’única literatura dels segles XIX i XX que es desmarca del conjunt de premisses que conformà el romanticisme és la prosa i la poesia realista (de Balzac a Zola, de Heinrich Heine a Bertolt Brecht o Josep Pla), en la mesura que instal•la en el centre de la seva operació literària el concepte clàssics per excel•lència, i en aquest sentit trans-històric, de mímesi, imitació o representació del real. Per bé que, com ja hem assenyalat, no fou precisament el millor esperit del romanticisme original allò que arriba a les nostres esferes cultes, és interessant reproduir ací la definició prístina de romanticisme que feren els fundadors d’aquest moviment. Traduïm a continuació el famós fragment número 116 de la revista Athenäum, atribuït, amb tota versemblança, a Friedrich Schlegel (1799?): La poesia romàntica és una poesia universal i progressiva. La seva finalitat no és pas únicament la de reunir tots els gèneres separats de la poesia per posar en contacte poesia, filosofia i retòrica. La poesia romàntica vol i deu, a l’ensems, en part barrejar i en part fondre entre si poesia i prosa, genialitat i crítica, poesia d’art i poesia natural; convertir la poesia en quelcom viu i social, fer poètiques la societat i la vida quotidiana, poetisar l’acudit (Witz), omplir i saturar les formes artístiques de tota espècie de substàncies natives de cultura, i animar-les amb les pulsacions de l’humor. La poesia romàntica abraça tot el que sigui poètic, des del més gran sistema de l’art, que a l’ensems en conté d’altres, fins al sospir i el petó que l’infant poeta exhala en un cant sense art. (...). La poesia romàntica és capaç de la suprema i més universal formació; no solament des del dedins a l’exterior, sinó també des del defora a l’interior; per a cada totalitat que puguin formar els seus productes, adopta una organització semblant de les parts, i és així com s’obre la perspectiva d’un classicisme cridat a créixer sense límits. La poesia romàntica és entre les arts allò que l’acudit (Witz) és a la filosofia; allò que la societat, les relacions, l’amistat i l’amor són en la vida. D’altres gèneres poètics són acabats i per això poden ara ésser dissecats per complet. El gènere poètic romàntic és encara un gènere en esdeveniment; i és la seva essència pròpia l’haver d’esdevenir eternament, sense acomplir-se mai. Cap teoria no pot esgotar-lo, i només una crítica divinatòria podria arriscar-se a caracteritzar son ideal. Només la poesia romàntica és infinita, com només ella és lliure, i té com a primera llei el fet que l’arbitrari del poeta no s’hagi de sotmetre a cap llei dominant. El gènere poètic romàntic és l’únic que és més que un gènere, i l’únic que és en certa manera l’art mateix de la poesia: car en un sentit determinat, tota poesia és o ha d’ésser romàntica. Romanticisme i Renaixença Els ideals del romanticisme tardà, amb el seu gust per l’Edat Mitjana, la valoració de les antigues restes arqueològiques, la seva preferència per la poesia popular i tradicional, la seva exaltació de la personalitat i la seva defensa de la llibertat dels pobles, havia de fer germinar per força tots aquells impulsos latents que existien a Catalunya. Deixant de banda alguns antecedents, els primers símptomes romàntics comencen a entrar a l’Estat espanyol el 1823, últim any del Trienni Constitucional (1820-1823), a través de la revista barcelonina El Europeo (18-XI-1823/ 24-IV-1824). Era redactada per dos catalans: Bonaventura-Carles Aribau i Ramon López Soler; per dos italians: Luigi Monteggia i Fiorenzo Galli, i per Charles Ernest Cook, últimament considerat alemany i no anglès. El Europeo representa la primera sistematització dels ideals romàntics a la península –si més no, els del primer romanticisme, arqueològic, religiós, conservador i medievalitzant-. Com a fites bàsiques de cara a aquesta sistematització, es poden assenyalar articles com Romanticismo de Monteggia o Análisis de la cuestión agitada entre románticos y clasicistas de López Soler. El Europeo, però, va durar molt poc, car resultà afectat per la repressió de la Dècada Absolutista de Ferran VII (1823-1833). De la mateixa manera, durant aquesta època molts liberals van haver d’emigrar del país. Entre ells cal esmentar Antoni Puigblanc, autor de Les Comunitats de Castella, poema que influiria en l’Oda a la Pàtria d’Aribau. A Londres va intervenir en la publicació de Lo Nou Testament (1832), obra de Josep Melcior Prat, a càrrec de la British Bible Society, peça important en la història de la prosa catalana del segle dinou. El 1833 suposa la tornada dels exiliats que, durant aquests anys, han estat en contacte amb el Romanticisme estranger. Aquest mateix any sorgeix El Vapor, que, continuant la línia d’El Europeo, reprèn la difusió de les teories romàntiques, al costat d’altres de caire sòcio-polític com és ara la del socialisme utòpic. El primer romanticisme que es vaintroduir a Catalunya era, doncs, de caire conservador i arqueològic. Centrava la mirada en el propi passat medieval, per intentar de rescatar-ne les bases de cara a la constitució d’una nacionalitat moderna. Ara bé, posteriorment es produirà l’aparició del romanticisme liberal, que discrepa de l’anterior en els aspectes polítics i religiosos: els romàntics liberals, influïts per Víctor Hugo entre d’altres, rebutgen la integració a la societat moderna dels antics motlles històrico-socials de l’Edat Mitjana. Tot i que a Catalunya sigui el romanticisme de caire conservador el que va tenir més vigència i va comptar amb figures de més relleu intel•lectual, hom no pot menysprear –sobretot després dels estudis fets en aquest sentit per Hans Juretschke- el romanticisme de caire liberal, expressat, bàsicament, a través d’El propagador de la Libertad (1835-1838), publicació també important de cara a la introducció del socialisme utòpic a Catalunya, que tenia com a col•laborador més importants “Andrew Covert-Spring” (segurament Pere Felip Monlau), Antoni Ribot i Fontserè, Pere Mata o, durant una temporada, Manuel Milà i Fontanals que, més endavant, esdevindria un dels principals intel•lectuals vinculats al romanticisme conservador. Del romanticisme conservador sortirà un home amb una fe cega en les possibilitats de la llengua: Joaquim Rubió i Ors, conegut amb el pseudònim de “Lo Gayter del Llobregat2. Rubió és qui recull, d’una manera més conscient i decidida, l’herència literària representada per l’Oda d’Aribau i la de l’apologia de la llengua, concretada en la Gramàtica de Ballot. El pròleg de la primera edició de Lo Gayter del Llobregat (1841), el seu primer recull de poemes, ha estat considerat com el veritable manifest de la Renaixença, moviment que, en el seu estadi primerenc, només planteja unes reivindicacions literàries. Vegem, sinó, un fragment del pròleg de Rubió: Catalunya, pot aspirar encara á la independència, no á la política, puix pesa molt poc en comparació de les demés nacions, les quals poden posar en lo plat de la balansa á més de lo volúmen de sa historia, exèrcits de molts mils hòmens y esquadras de cent navios; però sí á la lliteraria... Rubió va intervenir també a favor de la restauració dels Jocs Florals (1859), una de les fites clau en el procés de consolidació del moviment que, aviat, adquiriria unes implicacions polítiques que en garantirien la continuïtat. Resulta difícil, ara per ara, establir la data final de la Renaixença; no hi ha encara unanimitat en aquest sentit. Hom ha apuntat, per exemple, la dels Jocs Florals del 1877, en què van ser premiats Jacint Verdaguer (L’Atlàntida) i Àngel Guimerà. El triomf d’aquests dos autors significaria –i d’aquí el caire de fita que podria suposar el 1877- que quedava assegurada la restauració que havien propugnat els iniciadors del moviment. Ara bé, cal tenir present que aquesta data no té cap mena de rellevància pel que fa al procés de recuperació de la novel•la que, expressada per primera vegada en català el 1862 des del Tirant, no s’endinsa en els viaranys de la novel•la moderna fins al 1882, amb la publicació de la novel•la La papallona, de Narcís Oller. D’altra banda, si hom considera que la Renaixença acaba el 1877 i que el Modernisme no s’inicia fins a les acaballes de la dècada dels vuitanta o principis dels noranta, ¿caldria pensar que els anys vuitanta són terra de ningú? En aquest sentit, hom ha parlat, de fet, de “literatura de l’època de la Restauració”, emprant un terme que prové clarament del camp de la història. L’anomenada Renaixença presenta encara, doncs, molts problemes i moltes qüestions per resoldre o per concretar d’una manera clara. A part de la cronologia, caldria també resoldre l’ambigüitat del terme emprat i puntualitzar fins a quin punt amb aquest nom es designa únicament un moviment literari o bé un moviment cultural més ampli, en el si del qual s’haurien produït moviments literaris diferenciats, com és ara el romanticisme i el costumisme –de la mateixa manera que, salvant les distàncies, sota el concepte de “literatura de l’època de la Retauració” es fa al•lusió, a nivell literari, al realisme, al naturalisme i, també, a les romanalles de moviments literaris anteriors que es continuen conreant de manera anacrònica-. Fóra també convenient d’aprofundir en l’anàlisi de les relacions de la Renaixença amb la situació de puixança econòmica que adquireix la burgesia catalana al llarg del segle XIX i, també, determinar les possibles diferències de plantejament de la Renaixença i del seu contingut existents a les diverses àrees geogràfiques dels Països Catalans. Finalment, és molt important de consignar, precisament al final d’aquesta introducció a la Renaixença, que el redreçament de la literatura catalana al segle XIX acusarà, des del bell inici la manca d’una tradició recent i continua en el temps. La revifalla d’una literatura que havia patit tres segles de decadència, és lògic que es produís amb mostres d’evident disfunció respecte a les literatures europees coetànies. Aquesta manca d’una sòlida tradició literària serà una constant al llarg de la història de la literatura catalana moderna. El fet que Catalunya perdés el ritme literari al llarg d’uns segles que van configurar els puntals bàsics de les literatures romàntiques i postromàntiques (prova d’això és la disputa francesa i alemanya dels segles XVIII i XIX sobre els anciens i els modernes) fou i continua essent la causa que la literatura catalana ofereixi sovint, i encara avui, l’aspecte d’una literatura tocatardana o bé absolutament inèdita i genial –com serà, en part, el cas de Verdaguer.