Joan-Lluís Lluís: 'Tres coses útils a saber sobre França i les llengües de l’escola'

Quan Alícia Sánchez-Camacho afirma que pel que fa a l’ensenyament de les llengües Catalunya s’hauria d’emmirallar en el model francès, sento com les cames, de sobte, em tremolen. Déu Nostre Senyor ni el poble de Catalunya no ho vulguin, dic, i tot seguit explico breument els motius principals d’aquest tremolor. Un: França i les llengües dites «regionals». França és un estat lingüicidi, no el primer ni potser el més cruel, però sí el més racional, aquell que ha posat entre els deures patriòtics la necessitat de matar totes les llengües autòctones que no siguin el francès. I que ha tingut la idea de fer-ho en nom del progrés humà i sota el famós lema republicà de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Aquest lingüicidi s’ha dut a terme sobretot gràcies a l’escola, que ha utilitzat la por, l’amenaça, la humiliació i la delació per liquidar unes llengües que feien nosa simplement perquè existien. I si avui ja no fan tanta nosa és només perquè estan totes a la vora de l’extinció. Els cadàvers, encara que continuïn remenant una mica, ja no són una molèstia. Dos: França i les llengües estrangeres. Els francesos encara no s’han consolat del fet que l’anglès hagi guanyat la batalla planetària. Pensen de bona fe que el francès és l’única llengua moralment susceptible de ser internacional i, per tant, existeix una tendència forta entre ells ha rebolcar-se feliçment en el monolingüisme. Aquesta és la primera raó per la qual el sistema francès d’ensenyament de les llengües estrangeres és objectivament desastrós. La segona raó és que els francesos han sacralitzat tant la llengua francesa, la seva puresa i el deure de parlar-la perfectament que tendeixen a transferir aquesta mateixa sacralització a les altres llengües: una llengua s’ha de parlar com cal o, si no, millor no parlar-la. Per això una multitud de francesos passen anys aprenent anglès sense ser capaços de tenir una conversa bàsica en aquesta llengua quan arriben al batxillerat. Si les faltes no es toleren en francès, tampoc no es toleren en d’altres llengües i com que és impossible progressar sense fer faltes, els francesos no progressen. Yes?... Sorry, I don’t comprends pas. Tres: França i el francès. Quan es va instaurar l’escola pública obligatòria, l’objectiu d’aquesta escola era que tots els infants de França sabessin com a mínim llegir, escriure i comptar. Objectiu important però bàsic al qual els mestres podien dedicar tot el temps i els carxots necessaris, i així els alumnes acabaven dominant les complicades regles ortogràfiques franceses. Avui, es demana a l’escola que integri molta més matèria (i sense carxots) i, per tant, el temps disponible per ensenyar les mateixes regles ha disminuït molt. Conseqüència: una part molt important de l’alumnat francès té un nivell de francès escrit catastròfic. L’Acadèmia Francesa i el ministeri d’Educació es neguen a simplificar les regles —la grandesa és la grandesa— i es tapen els ulls per no veure com es va eixamplant el fossar que separa les classes socials. Avui, la població francesa es divideix en dues parts, en funció del tipus de francès que domina: el francès acadèmic o el francès del carrer. Com ho deia un humorista: per culpa del tall imposat per la llengua francesa, l’ascensor social és bloquejat al subsòl i fa olor de pixat.