JACINT VERDAGUER (dins LITERATURA CATALANA, d'Arenas, Carme et alia. Editorial Teide. Barcelona, 1989)

La significació literària La figura de Jacint Verdaguer (1845-1902) és, per molt diverses raons, especialment controvertida dins de la literatura catalana. La seva obra ingent de poeta, prosista i articulista, la incidència pública que va assolir, i els conflictes que l’enfrontaren a la jerarquia eclesiàstica, han fet d’ell una figura respectada però polèmica, indiscutible però no sempre ben compresa. Verdaguer correspon, de ple dret, a aquelles figures del Romanticisme tardà i conservador que imposaren, arreu d’Europa, a través de la seva obra rica, vària i artificiosa, l’assimilació, sovint endreçada i aigualida, del que havien estat els mòbils de ruptura del primer Romanticisme. Com lord Tennyson (1809-1892) a Anglaterra, o Victor Hugo (1802-1885) a França, Verdaguer representa la popularització i, en cert sentit, l’exhauriment d’aquelles tendències estètiques. Però, en el cas de Verdaguer, el seu mèrit és encara més remarcable si recordem que la tradició en què lògicament s’hauria d’haver hagut de recolzar era pràcticament inexistent. A Catalunya, i en plena Renaixença, aquest poeta excepcional, sorgit quasi miraculosament de la més pura pagesia, justifica tots els ideals pels quals havien maldat els intel•lectuals catalans durant segles de decadència: el geni català no és mort i ressuscita espontani, pletòric, magistral, religiós, quan tot el país també ressorgeix. Fins i tot des d’un punt de vista anecdòtic és així com cal entendre l’impacte del Verdaguer que es presenta a recollir el premi dels Jocs Florals de 1868 amb el vestit típic de pagès: els ideals de la Renaixença ja no són sols una dèria arqueològica o folklòrica dels burgesos més o menys romàntics o il•lustrats, són la saba de la terra més autèntica. I en el mateix sentit cal interpretar també la popularitat extraordinària de mossèn Cinto: la seva obra, renaixement de les lletres catalanes, és l’emblema del redreçament d’un poble; el seu enterrament multitudinari és un acte de reconeixement no tant als èxits literaris d’un home com al triomf d’un ideal. Cal no oblidar, amb tot, que Baudelaire (1821-1867), que representa el tomb decisiu de la poesia d’origen romàntic cap al simbolisme modern, també li és estrictament contemporani. Verdaguer, però, no vol revolucionar la poesia, ni aportar-hi cap nova sensibilitat, es limita a omplir els buits i mancances d’una tradició inexistent o desballestada i a bastir uns fonaments ingents per a la futura poesia catalana. La formació del poeta Verdaguer és, essencialment, poeta. La seva formació en català ha estat condicionada per cançons i rondalles recollides de la seva mare i durant les seves estades a pagès i pel gust natural per la llengua sobretot en allò que fa referència a la natura; fora d’això només pot haver conegut la tradició vallfogonesca del segle XVIII i la floralista que li és contemporània. Els seus estudis religiosos al seminari de Vic a partir del 1856 (té onze anys en entrar-hi i no canta missa fins al vint-i-cinc) el posen en contacte, però, amb la literatura clàssica greco-llatina i europea i li proporcionen un pòsit literari sòlid i convencional. D’aquesta època daten igualment els seus primers contactes literaris, bé amb penyes de lletraferits locals com la que es reuneix a la Font del Desmai a Tona, bé amb algunes de les personalitats més destacades de les lletres del moment, com Marià Aguiló o Manuel Milà i Fontanals. La seva ambició constant, des d’aquesta època de provatures juvenils, és escriure un poema llarg sobre Colom o L’Espanya naixent. La temàtica històrica o mítica, grandiloqüent, de retòrica alambinada i narrativitat sostinguda, lliga perfectament amb els models tradicionals que té a l’abast. Verdaguer –cal no oblidar-ho- és un capellà jove de Vic, de rígida formació catòlica i apostòlica, sens voluntat innovadora, tocat pel do del vers. Una de les seves primeres obres, Dos màrtirs de ma pàtria (1865), és basada en la llegenda dels dos patrons de la ciutat; i la producció de caire religiós és un vessant important de la seva obra. La poesia èpica Tot i que amb anterioritat ja ha estat premiat als Jocs Florals, el gran llançament de Verdaguer com a escriptor és el poema èpic L’Atlàntida, premiat als Jocs Florals de Barcelona l’any 1877, el mateix any que era premiat Guimerà. Aquesta data sol ser considerada com la culminació de la Renaixença. L’Atlàntida deu molt a les lectures de l’Eneida de Virgili, de Tasso de Camôens, de Milton i clou l’antic projecte verdaguerià d’escriure sobre el descobriment d’Amèrica, ara a través d’una versió decididament mítica en què la figura de Colom només hi té un paper de teló narratiu. Verdaguer hi aprofita les seves experiències de primera mà entre 1874 i 1876 com a capellà de la “Compañía Transtalántica” del marquès de Comillas. Aquests anys d’aprenentatge li han donat facilitat versificadora, riquesa lèxica, cabal d’imatges i de subtemes i ritme i gust per la lengua, alhora popularista i altisonant. Compareu aquest petit fragment de regust popular i tradicional: “’Aucellet d’aletes blanques”, li diguí, “per mon amor, tot saltant, per eixes branques, ai!, no perdes mon tresor’. I se’n vola per los aires, i el meu cor se’n vola amb ell: ai, anellet de cent caires!, mai t’havia vist tan bell!” amb aquest altre més culte i emfàtic: “Allà d’allà, per entre falgueres gegantines, de sos menhirs i torres blanqueja l’ample front, de marbres sobre marbres piràmides alpines que volen amb llurs testes omplir lo cel pregon. De sos immensos regnes la mar no ha vist l’amplària i dormen tots a l’ombra del seu gegant escut: i Tangis, Casitèrides, Albion, Thule i Mel•lària per cada riu envien-li barcades d’or batut.” El poema conta l’enfonsament del mític continent dels atlants. La recerca d’Hesperis per part d’Hèrcules, que obre l’estret de Gibraltar i la desaparició sota les aigües de la torre altíssima dels titans, que han intentat construir-la per fugir de la catàstrofe. La grandiositat tràgica del mite d’aquest paradís perdut serveix a Verdaguer per incloure-hi cants lírics com el “Cor d’illes gregues”. Al poema hi ha una certa diversitat mètrica, amb predomini de versos alexandrins i decasíl•labs. Com s’ha dit sovint, Verdaguer intenta suplir, amb el seu esforç, la tradició literària interrompuda feia tres-cents anys, i crear una obra amb totes les connotacions i referències clàssiques del Renaixement. La lectura més mediatitzada de l’obra no pot ocultar el paganisme que la impregna i l’alè “hispànic” que la inspira. Amb el seu altre gran poema èpic, Canigó (1886), considerat sovint la seva millor obra, capgira notablement aquestes intencions. Canigó és un poema patriòtic, dins la vena romàntica medievalitzant de cercar uns orígens espectaculars, dramàtics, a l’embranzida del nacionalisme burgès. Per això Canigó és una culminació de l’esperit de la Renaixença. L’argument se situa cap a l’any 1000 i vol descriure els orígens de la Catalunya cristiana. En són protagonistes Guifré, Tallaferro i el seu fill Gentil, que s’ha enamorat de la humil pastora Griselda, i l’abat Oliba. Els moros han travessat els Pirineus i els cavallers han de combatre’ls. Gentil, que ha estat armat cavaller, rep l’encàrrec de comandar una part de l’exèrcit, però l’aparició de les fades, amb la seva reina, Flordeneu, que l’encisa i de la qual s’enamora, li fa oblidar el seu deure. Havent estat derrotats els cristians a causa de la seva traïció, el seu oncle Guifré l’acusa i el mata. Reunits de bell nou els exèrcits, els cristians triomfen sobre els sarraïns, però es descobreix la mort de Gentil, i els dos germans, Tallaferro i Guifré, s’enfronten. L’abat Oliba aconsegueix que facin les paus i imposa la penitència al culpable: haurà de fundar un monestir que contrarestarà el poder pagà de les fades. Però, en definitiva, la reivindicació de la naturalesa, de la història i la llegenda, també són un suport ideològic per exaltar la glòria passada de la Catalunya ideal, sense fronteres (“diàleg dels cloquers”), i de pregonar la reconstrucció, encara que sigui arqueològica, d’aquell passat (cosa que el poema de Verdaguer estimularà eficaçment). La poesia lírica La poesia lírica verdagueriana és diversa: patriòtica, paisatgística, llegendària, mariana... Idil•lis i cants místics (1879), Flors del calvari (1896), Eucarístiques (pòstum, 1904) mostren el seu pensament religiós convencional que, de vegades, gràcies a una experiència íntima dóna fruits més personals; així, Lo Somni de Sant Joan (1887) i la trilogia Jesús Infant (1890-1893), inspirats en el seu viatge a Terra Santa. D’altres vegades recull tradicions, llegendes o cants a indrets concrets de Catalunya, alguns d’un to patriòtic abrandat com l’oda “A Barcelona” (1883), incorporada a Pàtria (1888), o el volum Montserrat (1889) i Aires del Montseny (1901). Aquestes composicions han contribuït en gran manera a popularitzar la seva poesia, en especial a través de la difusió que algunes han torbat com a cançons dels grups corals: “L’emigrant”, “La mort de l’escolà” o el “Virolai” de Montserrat, en són un bon exemple. La prosa Fins i tot en èpoques en què la crítica s’ha mostrat reticent envers els excessos retòrics de la poesia verdagueriana, la qualitat estilística i descriptiva de la seva prosa li ha estat sempre reconeguda. La prosa de Verdaguer és, de fet, recull d’articles esporàdics i impressions escrits al llarg de tota la seva vida. Verdaguer havia escrit impressions autobiogràfiques des de petit, i després d’entrar al servei dels marquesos de Comillas com a capellà i almoiner de la família, té la possibilitat de dur una vida sense preocupacions materials. Dedicat a la literatura i emparat i reconegut pel poble i per l’alta societat, satisfà àmpliament els seus desitjos de viatjar i de conèixer món. Els principals volums de la seva prosa apleguen notes de viatges pel centre i el nord d’Europa i per la Mediterrània –Excursions i viatges (1887)-, d’un viatge i pelegrinatge a Egipte i Palestina- Dietari d’un pelegrí a Terra Santa (1889)-, un aplec pòstum de folklorística- Rondalles (1905)- i els articles periodístics reunits sota el títol En defensa pròpia (1895). Aquests darrers escrits pertanyen a la polèmica periodística suscitada arran del “cas Verdaguer”. El poeta, com a almoiner de la família dels marquesos de Comillas, entra en contacte amb cercles de gent senzilla, entre els quals figura un grup exorcista. Verdaguer s’hi lliga, desobeint els consells i amonestacions de la jerarquia eclesiàstica, i incorre en despeses quantioses que li fan perdre la seva posició prop dels Comilla.s És traslladat a Vic i desterrat al santuari de la Gleva. L’any 1895 se n’escapa, s’instal•la a Barcelona i envia un escrit als diaris per denunciar-hi les persecucions de què és objecte. El bisbe el suspèn a divinis. Vénen més escrits polèmics i de defensa. La ressonància dels articles verdaguerians és enorme a causa de la seva popularitat, i el poeta es converteix en centre d’una controvèrsia que, sovint, el fa servir només com a excusa. Després d’un viatge a Madrid i a El Escorial, signa un document de retractació i li són tornades les llicències eclesiàstiques. Obté un càrrec secundari a la parròquia de Betlem de Barcelona i mor a Vil•la Joana, a Vallvidrera, d’una afecció tuberculosa, el 1902.