ELS JOCS FLORALS, EL TEATRE I LA NOVEL·LA AL SEGLE XIX (dins LITERATURA CATALANA, Arenas, C. et alia. Editorial TEIDE. Barcelona, 1989)

ELS JOCS FLORALS Un intel•lectual que participa de l’estudi, de la poesia i de l’activisme reivindicatiu de la Renaixença, ens dóna la imatge més reiterada de l’escriptor català del segle XIX. Anant més enllà, podríem dir que l’intel•lectual català d’aquell temps, més o menys relacionat amb el Romanticisme, no pot viure en el clos tancat del seu art. Els condicionaments de la pròpia cultura el porten a expressar la seva vocació literària en un àmbit col•lectiu i entusiasta. En aquest sentit s’entén el paper que fan els Jocs Florals, que són reinstaurats el 1859. Calia trobar una plataforma pública per a l’ús literari de la llengua catalana. Amb els jocs es passa, així, del marc individual a l’institucional en la recuperació de la identitat pròpia. Hi participen sectors diversos de la Renaixença: hi trobem Rubió i Ors, però també Milà i Fontanals. Precisament, Milà és que defensa la necessitat que els Jocs tinguin com a llengua única la catalana. En definitiva, aquesta festa literària caracteritzada per una ambientació medievalitzant i pel cerimonial dels premis florals –l’englantina, la viola i la flor natural que es concedien, respectivament, a les composicions poètiques que es presentaven sota els lemes de Pàtria, Fe i Amor-, aconsegueix progressivament de normalitzar, orientar, popularitzar i donar prestigi social a la creació literària. La popularitat dels Jocs és extraordinària i aviat neixen imitacions en diverses contrades catalanes. I, sobretot, donen l’oportunitat de connectar els escriptors en llengua catalana amb la seva societat. La transcendència dels Jocs per a la poesia catalana del XIX és remarcable, perquè la temàtica d’aquesta poesia es troba condicionada per les tendències que fomenta la festa literària. Això no vol dir que existeixen unes barreres infranquejables. De fet, Àngel Guimerà i Jacint Verdaguer, que s’introdueixen en el món literari mitjançant els Jocs, presenten textos que van més enllà dels lemes famosos. En aquest sentit, es pot dir que els Jocs Florals donen entrada a la literatura catalana a tot un seguit d’escriptors de vàlua. En el terreny poètic, hem de recordar els exemples del valencià Teodor Llorente (1836-1911) i del mallorquí Joan Pons i Gallarza (1823-1894). Són autors més estrictament literaris, dedicats a la seva obra poètica i que projecten un món personal d’interès. Tant l’un com l’altre són sensibles a la temàtica paisatgística i saben traduir líricament la contemplació de la natura. Pons ens parla de Los tarongers de Sóller i en dóna una visió serena i sàvia, gairebé clàssica: “A la marjada ombrívola los tarongers s’acopen; son fruit com l’or grogueja dins de la ufana fosca. Ben haja l’ombra quieta dels tarongers de Sóller. Passa l’oreig que arriba tot cabdellant les ones i de les flors més blanques porta la flaire dolça. Ben haja l’ombra quieta dels tarongers de Sóller. Alhora, també Llorente a Vora el barranc dels Algadins aprecia subjectivament el ritme dolç de l’entorn natural: “Vora el barranc dels Algadins hi ha uns tarongers de tan dolç flaire que per a omplir d’aroma l’aire, no té lo món millors jardins. Allà hi ha un mas, i el mas te dins volguts records de ma infantesa; per ells jo tinc l’ànima presa vora el barranc dels Algadins.” Tots dos són poetes de llenguatge ric i suggerent, molt sovint superen el perill declamatori de la poesia de l’època i ens fan arribar textos intensos i emocionants. EL TEATRE El teatre català té un desenvolupament interessant en l’àmbit del sainet popular. El perill, però, és caure en un teatre tipista, caracteritzat per la broma descordada i pel paper subsidiari respecte al drama en castellà. No és un símptoma de normalitat veure el teatre català dominat absolutament per un gènere còmic que, a més, sembla proclamar la impossibilitat de trobar altres expressions dramàtiques per a la llengua del país. Dins el moviment de la Renaixença neix l’interès per aconseguir un teatre romàntic culte en llengua catalana. De fet, ja existia en terres catalanes un teatre en castellà d’aquestes característiques, que es trobava condicionat per la contradicció de tractar esdeveniments i personatges de la pròpia història en llengua forània. Així, hi veiem desfilar reis, escriptors, personatges llegendaris de l’època medieval catalana que, curiosament, s’expressen en un castellà culte i retòric. El primer intent seriós per superar aquesta situació el fa Manuel Angelon (1831-1889)amb La Verge de les Mercès (1856), un drama històrico-romàntic que tracta de la fundació de l’orde mercedari. Aquesta línia la continua i la desenvolupa Víctor Balaguer (1824-1901), que ja havia realitzat una obra teatral romàntica en castellà i que, ara, decideix d’escriure en la seva llengua. Estrena drames de gran popularitat com Dom Joan de Serrallonga (1868), a l’entorn del cèlebre bandoler. Però també fa un teatre més ambiciós, seguint la influència de Shakespare. Utilitza el model de la tragèdia i aconsegueix de sintonitzar millor amb el teatre romàntic europeu. Aquestes obres no van ser representades, però resten com a mostra interessant d’un teatre culte en català. Són les Tragèdies (1876) –amb títols com La mort d’Anníbal L’ombra de Cèsar, L’última hora de Colom,...- i les Noves tragèdies (1879)- Les esposalles de la morta, Raig de lluna,... El romanticisme teatral té un reflex més populista i tòpic en l’àmbit del melodrama. Aquest tipus de peces dramàtiques assoleix un gran èxit, tot explotant anècdotes sentimentals plenes de sang i fetge. El model s’adapta al teatre català d’una forma més continguda –barrejant el melodrama amb elemenst costumistes-, i Eduard Vidal i Valenciano (1839-1899) demostra amb Tal faràs, tal trobaràs (1865) les possibilitats d’un teatre en llengua catalana allunyat dels recursos còmics. El ressò popular aconseguit per Vidal i Valenciano trenca els límits estrets en què es movia el teatre català: alguns autors de sainets veuen un camí interessant a seguir. És el cas de Frederic Soler, fins llavors un antiromàntic convençut. Soler creu que la línia del melodrama li permetrà dignificar la seva obra i, alhora, ficar-se a la butxaca un nou públic de tipus burgès. En definitiva, sent la temptació de professionalitzar-se i guanyar-se la vida com autor teatral. Frederic Soler estrena Les joies de la Roser l’any 1866 i el seu canvi d’orientació és molt ben acollit entre el nou públic. Deixa la societat dramàtica “La Gata” i en funda una altra anomenada “Teatre Català”, que s’instal•la en el teatre Romea de Barcelona. Un nou local més adequat per al públic que volia conquerir i per a unes ambicions literàries i culturals més grans, donen mesura de les intencions de Frederic Soler. Les joies de la Roser és un veritable drama romàntic, que recull molts dels elements del teatre que abans havia criticat tant. Per exemple, el tema de l’honor, que ara té un caràcter absolutament seriós i gairebé transcendent. Per altra banda, el teatre de Soler ha millorat tècnicament. Té una gran habilitat per barrejar diversos ingredients (intriga, misteri, amor...) i el llenguatge utilitzat és més consistent. Frederic Soler no aconsegueix, però, de mantenir sempre la correcció de la seva obra teatral. Preocupat per obtenir l’èxit, es deix aportar pels tòpics dels gèneres dramàtics que ara vol imitar. Els dames rurals –La dia (1872), La creu de la masia (1873)- i els drames històrics –Batalla de reines (1887)- que escriu, no tenen l’interès de les seves comèdies costumistes- que aprofiten, com ja hem vist, la rica tradició del sainet. LA NOVEL•LA La normalització progressiva que assoleixen la poesia i el teatre en llengua catalana, no té una aplicació en l’àmbit de la narrativa i, més concretament, de la novel•la, el gènere literari per excel•lència del segle XIX. Aquesta irregularitat s’explica per les mancances que pateix la llengua del país i el seu procés de realització literària. Cal tenir a l’abast una eina lingüística rica, variada i segura per poder mantenir la tensió creativa de la narració i, sobretot, de la novel•la. Per lluitar contra el problema plantejat, els escriptors sols tenen a les seves mans grans dosis de voluntarisme i una inexistència total de tradició –des del Tirant lo Blanc no s’havia publicat cap novel•la en català. Per això es pot qualificar gairebé d’esforç patriòtic el que emprèn Antoni de Bofarull(1821-1892), quan publica L’orfeneta de Menàrguens o Catalunya agonitzant l’any 1862. Antoni de Bofarull és un erudit, un historiador, que treballa a l’arxiu general de la Corona d’Aragó. Molt aviat s’identifica amb el moviment de la Renaixença i hi col•labora entusiàsticament. La seva novel•la és un producte d’aquests entusiasmes històrico-patriòtics. L’orfeneta barreja una anècdota sentimental de retirada fulletonesca –les penúries esdevingudes a la pobra òrfena- amb una reivindicació de la figura històrica del comte d’Urgell –aspirant català ala corona del país, bandejat per la sentència del Compromís de Casp, que va entronitzar un rei castellà. La novel•la té una càrrega moralitzadora excessiva i unes evidents insuficiències de llenguatge, però palesa la necssitat –i la possibilitat- de fer novel•la en català. L’exemple de Bofarull no aconsegueix una continuïtat immediata. Deixant de banda els problemes indicats, la narrativa en català topa també, amb el desinterès comercial de la indústria editorial del país. Sembla xcom si l’únic espai factible per a la publicació es trobi en l’escassa premsa en llengua catalana. Tot i les dificultats, es desenvolupa una important atenció per la narrativa curta de tipus costumista i llegendari. N’és una mostra Francesc Pelagi Briz (1839-1889), que edita reculls de narracions com La panolla (1873), La roja (1876) i que, fins i tot, publica alguna novel•la històrica com Lo coronel d’Anjou (1872). Hi ha, però, en aquest temps difícil per a la novel•la en català, un autor de declarada tendència romàntica, que té una importància singular. Es tracta de Marí Genis i Aguilar (1847-1932), escriptor del grup vigatà de la Renaixença –amb integrants tan fonamentals com Jacint Verdaguer. Genís escriu de molt jove la novel•la Julita –realitzada el 1869 i publicada més tard,l’any 1874, com a fulletó a les pàgines de la revista La Renaixensa-, una obra que encara es fa ressò de la influència romàntica i que planteja la vida d’una dona extremadament sensible i les reaccions i sentiments intensos que provoca. La Julita és un personatge caracteritzat per una naturalesa lírica i delicada: “-Un temperament de foc que li consumirà l’esperit; una imaginació assedegada d’impressions que no podrà resistir; un geni, que quan pateix disfruta, i quan disfruta pateix; una ànima gran, que sortosos els que la posseeixen si les forces del cos els són proporcionades; massa activa, massa sensible.” Però el Romanticisme de Julita no és superficial ni tòpic, sinó que parteix d’un treball profund a l’entorn dels personatges, de la creació d’ambients i, sobretot, del llenguatge. Així, s’assoleix un nivell literari molt digne, que es manté en altre sobres narratives com La Mercè de Bellamala (1878) o La Reineta del Cadí (1892). Martí i Genís també excel•leix com a narrador costuumista a Sota un tarot (1876).