ELS REGISTRES

1. Introducció: la variació lingüística
De tots és ben sabut que no hi ha cap llengua monolítica o uniforme. La variació lingüística és un fet universal i dóna compte de les diferències derivades dels usos diversos que qualsevol llengua presenta. Aquestes diferències sobre un codi lingüístic comú depenen fonamentalment dels factors de temps, espai, grup social i situació comunicativa.
En principi, caldria delimitar els conceptes de variació, variabilitat i varietat. La variació (o variabilitat) lingüística és el fenomen segons el qual tota llengua, com a sistema semiòtic, es manifesta de diferent manera quan és utilitzada pels seus parlants en funció d’una sèrie de variables: cronològica, geogràfica, de grup social i de situació comunicativa. La variable (o variant) lingüística és cada una de les possibles realitzacions, lingüísticament equivalents, però socialment diferenciades, en què es pot diferenciar un tret lingüístic d’una llengua. Exemple: noi, al•lot i xiquet són variants de tipus lèxic. La varietat lingüística es caracteritza per un conjunt de variants que presenten una distribució social similar. Exemple: noi, al•lot xiquet; cada una d’aquestes variants forma part d’una varietat geolingüística diferent.
El lingüista romanés Coseriu va establir quatre eixos al voltant dels quals es produeix la variació lingüística. Parteix de l’eix cronològic per establir els quatre factors de variació. Així tenim la variació diacrònica, que considera l’evolució de les unitats lingüístiques al llarg del temps, enfront de la variació sincrònica, puntual, que no considera aquesta evolució cronològica. Dins de la variació sincrònica distingeix la variació diatòpica o geogràfica, la variació diastràtica o de grups socials, i la variació diafàsica, segons el context o situació de comunicació. Cal aclarir, però, que els conceptes de diacronia i sincronia són sempre relatius en funció del punt de vista que adoptem a l’hora de tractar aspectes lingüístics. És per això que assajarem una altra classificació basada en varietats i registres que, tanmateix, no fa sinó interpretar una altra perspectiva del mateix fenomen.
Ja hem vist que tots els parlants d’una llengua no fan la mateixa realització pràctica del codi lingüístic que comparteixen, és a dir, no usen la llengua de la mateixa manera. Aquest fenomen de variació o diversitat lingüística també es pot explicar a partir de dos factors bàsics (recordem que Coseriu es basava en la perspectiva sincrònica-diacrònica): l’origen dels usuaris i la situació de la comunicació.
Les varietats que depenen de la procedència dels usuaris es coneixen amb el nom de dialectes o varietats dialectals. Aquestes varietats es poden classificar en tres grans tipus: geogràfiques (trets motivats per la procedència geogràfica), històriques o generacionals (trets que depenen de l’època o de l’edat del parlant) i socials (segons el grup social al qual pertany el parlant).
En conseqüència, cada usuari de la llengua utilitza una determinada varietat
social, geogràfica i generacional: és l’idiolecte.
D’altra banda, un mateix parlant té també un repertori lingüístic que s’actualitza de manera diversa segons la situació comunicativa. Així doncs, les varietats que no depenen de l’origen del parlant, sinó de la situació comunicativa en què es troba, reben el nom de varietats funcionals o registres.
2. Els llenguatges especialitzats
Tot seguint el criteri de formalitat per establir una classificació dels possibles registres discursius, tenim el registre estàndard, més formal que el col•loquial i menys que els especialitzats, que serien els que assoleixen el major grau de formalitat en les situacions comunicatives. Per tant, els llenguatges d’especialitat són varietats funcionals que la llengua adopta quan s’utilitza com a instrument de comunicació formal entre especialistes d’una matèria determinada. Ara bé, cal tenir en compte que no són llenguatges homogenis, ja que presenten una important variació interna de registres i de nivells de llengua. Són formes elaborades que es basen en l’estàndard perquè tenen un caràcter supradialectal i formal, tot i que comporten un procés més aprofundit d’intel•lectualització. En conseqüència, en aquest tema no parlarem de tres registres (mitjans de comunicació, jurídic i administratiu, i científic i tècnic) sinó de tres àmbits d’ús on s’utilitza un únic registre, l’estàndard, amb un alt grau d’especificitat, la qual serà tractada al llarg del tema.

Els llenguatges especialitzats comparteixen una sèrie de característiques
comunes:
• Alt grau de formalitat. No hi tenen cabuda els trets d’expressivitat afectiva.
• La funcionalitat i la precisió com a exigència prioritària de comunicació eficaç.
• L’ordre rigorós de contingut, amb unes estructures discursives i una sintaxi
controlada.
• Selecció acurada de les formes lingüístiques, per raons de seguretat
comunicativa.

3. La llengua als mitjans de comunicació
Quin és el model de llengua que cal utilitzar en els mitjans de comunicació?
El retorn del català a la condició de llengua oficial ha comportat, entre altres coses, el retrobament amb els usos públics de la llengua i la necessitat d’establir un model viable per als mitjans de comunicació. Les característiques d’aquests són una àmplia extensió comunicativa, sovint interdialectal i un públic heterogeni i anònim, on la identitat individual o grupal, tant de l’emissor com del receptor, és intranscendent. Per tant, la varietat o registre que més s’adiu per a vehicular les funcions socials i lingüístiques de la comunicació de massa és l’estàndard perquè disposa d’un grau de precisió i formalitat que assegura la màxima intel•ligibilitat per part del públic heterogeni i anònim a qui va adreçat.
En el cas dels mitjans audiovisuals, es tracta generalment de llengua escrita o llengua llegida (oral no espontani). És un tipus de comunicació pública que requereix, en conseqüència, un registre formal, on no tenen cabuda les especificitats del registre col•loquial, com la vaguetat lèxica, les paraules argòtiques o vulgars, la descurança sintàctica o la dispersió regional. D’altra banda, com estem parlant d’una llengua utilitària i de masses, tampoc no hi tenen cabuda les paraules o fórmules excessivament recercades o aquelles que pertanyen als llenguatges d’especialitat de difícil comprensió per a molta gent, ni una sintaxi carregada de frases subordinades ni qualsevol d’artificiositat o complicació retòrica. A més a més, l’estàndard d’aquest àmbit d’ús ha de ser impersonal, és a dir, s’ha de limitar a transmetre informació objectiva d’una manera clara i funcional, per això és important un lèxic just i unes frases entenedores que tinguin la coherència i ordre adequats.
Hem de tenir present que el model de llengua dels mitjans de comunicació ha de ser prou flexible com per adaptar-se als diversos mitjans de comunicació (ràdio, televisió, cinema, premsa) i a totes les possibles situacions de comunicació que s’hi poden donar, la qual cosa implica una gran diversitat de registres dins de l’àmbit general de mitjans de comunicació. La informació sobre els continguts d’aquests registres i les orientacions per als usuaris es troben en els vocabularis especialitzats i en els llibres d’estil propis d’algunes activitats com el periodisme, la ràdio i la televisió. Advertirem, però, que cal no confondre la normativa, que estableix allò que és vàlid i allò que no ho és en el conjunt de la llengua estàndard, amb les normatives estilístiques, que estableixen allò que és vàlid o recomanable en un registre determinat. Un llibre d’estil no és una gramàtica i viceversa.

Vehiculació de l’estàndard adequat als mitjans de comunicació en l’àmbit
lingüístic català
Recordem que la codificació del català, unitària basada en la llengua medieval, es va dur a terme des d’una perspectiva monocèntrica (un únic centre codificador) però polimòrfica (acceptació dins de la normativa de diverses formes alternatives com a solucions equivalents). Aquest fet ja és, d’entrada, un entrebanc per a la vehiculació d’un únic model de llengua per a tots els mitjans de comunicació de l’àmbit lingüístic català.
A més a més, que l’objectiu de la codificació era la fixació de la llengua escrita. La perspectiva dels audiovisuals no existia, i això va menar no sols a l’oblit d’una normativa sistemàtica de l’estàndard oral, sinó també a unes opcions morfològiques i sintàctiques sovint ben allunyades de la llengua parlada.
L’estandardització del català, com a pas que ha de dur a la plena normalització lingüística, és un procés que ha avançat de manera desigual en els diferents àmbits d’ús. L’estandardització ha comportat, fins ara, la fixació d’un model de llengua bàsicament escrit (literari, assaig, investigació, prosa culta) però la vehiculació d’un estàndard oral apropiat per als mitjans audiovisuals és, a hores d’ara, escassa i insuficient. Ens trobem davant d’uns àmbits d’ús nous, de gran difusió, on la llengua oral és predominant. A més, encara existeixen amplis sectors socials amb una alfabetització en català i una consciència lingüística molt feble o gairebé nul•la.

L’estàndard dels mitjans de comunicació als Països Catalans
És indubtable la transcendència vital del funcionament normalitzat dels mitjans de comunicació per a supervivència de qualsevol llengua moderna. Sense entrar en els factors estructurals que atenyen la societat valenciana (castellanització, diglòssia, manca de suport polític, etc.), un problema és el model lingüístic que cal vehicular en els mitjans de comunicació, i concretament en els audiovisuals. Les condicions imprescindibles per a aconseguir l’acceptació passiva per part dels receptors del model lingüístic proposat han de ser:
• La comprensió; és a dir, ha de resultar familiar i comprensible al receptor, no
estrany.
• La identificació; el receptor s’ha de sentir identificat amb el model lingüístic
que li arriba, no pot ser excessivament llunyà de la seva parla.
• La valoració i el prestigi; el receptor ha de valorar positivament el model de
llengua que escolta i l’ha de fer seu, si més no, en els àmbits d’ús formals.
En conseqüència, el model de llengua a promoure en els mitjans audiovisuals no ha de ser totalment coincident amb l’escrit, pot adoptar variants normatives acostades al col•loquial. Cal assumir, com a punt de partida, la varietat normativa escrita i la vehiculació a través de l’ensenyament. Ara bé, si algun o diversos aspectes de la llengua escrita és incapaç de satisfer les necessitats del model lingüístic que requereix els mitjans audiovisuals, s’hauria d’acceptar altres opcions, no estandarditzades, que asseguren la intel•ligibilitat i la identificació del públic amb la llengua i amb els mitjans. Una revisió de la normativa especialment justificada és la d’aquells casos de polimorfisme extrem que ja estan entrebancant l’aprenentatge de la llengua i que provoquen un gran desconcert.
Els mitjans de massa tendeixen a fixar i a imposar als públics models de comportament lingüístic en els països normalitzats. En el cas valencià, però, la varietat estàndard, desconeguda per la majoria, ha de guanyar la legitimitat de la comunicació de masses, i això no pot ser més que assegurant la comprensió i l’adhesió dels oients.
Tot i que hi ha d’haver una estreta relació entre el model de llengua divulgat als mitjans de comunicació i el que difon l’escola, no pot ser exactament el mateix. Ara bé, no reportaria cap benefici a la normalització de l’idioma i a la consolidació d’una varietat estàndard el fet de tendir a instaurar una absoluta escissió o diglòssia interna entre estàndard oral i escrit.

Resumint alguns dels criteris que haurien de guiar l’orientació dels usos orals
en els mitjans audiovisuals:
• Adequació a la normativa.
• Acceptació des de la intel•ligibilitat, consideració de formes autòctones i
valoració o prestigi de les formes.
• Extensió geogràfica o pes demogràfic d’un determinat tret lingüístic.
• Dinàmica creixent o decreixent del seu ús col•loquial.
• Historicitat o presència tradicional

Evidentment no tots aquests criteris poden tenir el mateix pes. Caldria destacar-ne en tot cas, en funció dels objectius sociolingüístics, la importància de l’acceptació.

4. El llenguatge administratiu i jurídic
Ja hem vist que els llenguatges especialitzats no constitueixen compartiments incomunicats, sinó que tots ells tenen, a més d’uns components que comparteixen amb la llengua general, uns segments que comparteixen amb altres dominis tecnolectals.

Caracterització del llenguatge administratiu i jurídic català
El llenguatge administratiu i jurídic afecta tots aquells textos que emanen d’una autoritat executiva, legislativa o judicial, com també els que s’intercanvien les entitats o organismes de l’administració entre si o amb els ciutadans: lleis, resolucions administratives, textos legals, etc. El seu mitjà d’expressió és generalment escrit, però també pot ésser ocasionalment oral (oral no espontani: sentència emesa per un tribunal, interrogatoris judicials, vistes orals dels judicis). El Tribunal de les Aigües de València hi és una rara excepció, una romanalla històrica
d’èpoques en què l’administració de la justícia podia ser exclusivament oral.
L’estructura de cada modalitat de document és poc variable: instàncies, actes, testaments, contractes, lleis, etc., responen normalment a una disposició concreta i fixa de la informació que recullen. El rol o posició institucional dels participants en aquests actes comunicatius és molt estereotipat i es marquen clarament dos estadis: el de l’administració i el de l’administrat, sovint amb fórmules humiliants per aquest darrer.
L’estil és culte i acurat però no gens literari; conservador, difícilment modificable, amb fraseologia i lèxic provinents del dret romà. El to sol ser autoritari i solemne, i s’aconsegueix amb l’ús d’imperatius, perífrasis d’obligació, futurs i condicionals amb funció imperativa, fórmules solemnes de tractament que serveixen per remarcar l’autoritat. L’autodefinició i la referència constant a altres textos jurídics i administratius no eviten l’ambigüitat del seu llenguatge, l’esperit del qual no sempre resta clar, com ho demostren les diferents interpretacions que hom sol fer de la llei.

Consideració històrica del llenguatge administratiu i jurídic català
L’existència de llenguatges especialitzats, i concretament de l’administratiu i
jurídic, és un fet pràcticament simultani a l’aparició dels primers textos. En català, el Forum Iudicum, els Costums de Tortosa, els Usatges de Barcelona, o els Furs de València en són una bona mostra. El llenguatge administratiu i jurídic ocupa un lloc preeminent des d’una perspectiva històrica dins dels llenguatges especialitzats, perquè la documentació lingüística d’aquest tipus disposà ben prompte d’unes especificitats d’ordre lèxic i fraseològic i també, de vegades, morfològic i sintàctic. Ara bé, hem de recordar que, des de principis del segle XVIII, si no abans, tota la documentació d’aquest tipus s’ha fet en castellà, la qual cosa ha provocat la necessitat actual de buscar un model de llengua per a aquest àmbit. En aquest sentit, el llenguatge administratiu i jurídic català és relativament jove (si ens limitem a l’època contemporània i prescindim de l’antiga tradició històrica interrompuda). És per això que la nova constitució d’un model lingüístic per a aquest àmbit possibilita la simplificació de molts usos arcaics que llengües com el castellà arrosseguen. L’equilibri es trobarà en un model estàndard que respongui a les necessitats funcionals de la vida contemporània i a un procés de democratització de les estructures socials, i que alhora bega, quan siga convenient, en les fonts de la nostra tradició documental, a la cerca d’expressions i construccions més genuïnes que permeten defugir els calcs semàntics respecte al castellà. Exemples d’aquesta tasca modernitzadora del llenguatge administratiu i jurídic català són la Revista de Llengua i Dret i els treballs d’investigació de l’especialista en llenguatge
administratiu Carles Duarte.

5. El llenguatge de la ciència i de la tècnica
Caracterització del llenguatge de la ciència i de la tècnica Igual que el llenguatge administratiu i jurídic, pertany als llenguatges especialitzats, concretament al propi de la ciència en general. Es caracteritza per la tendència a un màxim d’explicitud, univocitat i coherència lògica. Això vol dir que la sinonímia i la polisèmia, especialment aquesta última, tendiran a desaparèixer en un intent d’establir correspondències biunívoques entre significants i significats, i que En aquesta línia de treball tenim el TERMCAT. Es tracta d’un centre de terminologia creat l’any 1985 per l’Institut d’Estudis Catalans, que ha fet possible la unificació de la metodologia de treball en terminologia, d’acord amb els criteris internacionals sobre la matèria. Aquesta institució ha destacat en la coordinació de treballs terminològics en procés d’elaboració i en l’impuls de nous projectes, la qual cosa ha comportat una ordenació positiva de l’activitat terminològica en català. La tasca duta a terme pel TERMCAT naix amb una clara voluntat d’assolir una important projecció pública que incideixi en el reforçament de la presència del català en tots els àmbits i de la qualitat amb què el català hi és emprat. Disposa d’un important banc de dades i actua com un centre de consulta, al qual es poden connectar els organismes que ho necessiten per a un millor desenvolupament de les seves funcions lingüístiques.
Cal esmentar les dificultats que el català encara troba per incrementar la seva presència en publicacions tècniques i científiques, així com l’ús de la llengua en l’àmbit universitari, àmbit on la llengua ha assolit en general menys progressos que en l’ensenyament obligatori, que és l’àmbit educatiu més normalitzat.
Cal advertir també que les influències que rep el català tècnic d’altres llengües són comunes a la majoria de llengües modernes. Hi ha termes que són universals i existeixen en totes elles. Així, la influència de l’anglès no és només present en català, sinó que també el castellà, el francès o l’italià acusen una allau notable d’anglicismes. El TERMCAT és l’encarregat de regular aquest flux. Però en català tenim una altra influència forana, el castellà, a causa de la seva situació privilegiada des del punt de vista legal. Fins i tot, moltes vegades, la influència de les altres llengües en el català no és ni ha estat directa, sinó per mitjà del castellà i per mitjà de les solucions que aquesta llengua adopta pel que fa als mots estrangers, amb les seves adaptacions ortogràfiques o formals.