CARACTERITZACIÓ DEL PERÍODE DE LA DECADÈNCIA (dins LITERATURA CATALANA DELS INICIS ALS NOSTRES DIES)

CARACTERITZACIÓ DEL PERÍODE

La causa d’aquell col·lapse fou la pèrdua de la personalitat política. Mentre Portugal, després d’Aljubarrota, s’aferma triomfalment en la història i en les lletres, Catalunya s’esblaima cada dia més. No treu fruit de la florida anterior.

L’esperit que informà aquella literatura no era pas mort. En l’ordre políic i en l’econòmic dóna proves de la seva vitalitat. En el terreny literari, però, ja no crea: imita o es repeteix. Com si hagués perdut confiança en l’eficàcia de la llengua pròpia, però sense arribar a assimilar-se de la que va infiltrant-se, rica de prestigi social i polític. Quan s’hi expressa, ho fa no sols amb diferent accent sinó amb altra intenció.

            A poc a poc Catalunya decadent es torna bilingüe en literatura. I el bilingüisme és assecador de la creació pura. Quan el vernacle ha d’emmudir en públic, la producció poètica que compta es produeix en esferes esquerpes o l’actitud es torna acomodatícia. No cal esmentar exemples recents.

            I pot hom demanar-se: “¿Té interès l’estudi d’una literatura sotmesa a aquests eclipsis? En té, perquè sota tota decadència segueix havent-hi un poble. Les lletres són el reflex de la seva modalitat diferenciada vitalment. Quan per causes interiors o exteriors no pot manifestar-se en l’idioma que li és propi, no per això roman incomunicada. La tasca de l’historiador de la cultura és rastrejar la mà invisible que actua, afaiçonant el present i també el futur. I ho ha de fer treballant en tots els terrenys on transcendeix aquella modalitat, a través de la llengua pròpia o de la manllevada.I llavors ja no serà la història d’una literatura, en una sola llengua, sinó la història literària d’un poble, en diverses llengües, la que respondrà a les seves interrogacions.

No sempre els moments de decadència, normal o patològica, d’una literatura corresponen sincrònicament a un descens de vitalitat. De vegades són paral·les a un període de concentració recollida i de bon auguri.

Tal constatació no és un conhort retòric per a hores desorientades. És que la vida literària no és un cercle que es tanca damunt ell mateix en la història. És  una fibra d’alta vibració, és cert, però només una fibra, potser oculta, del teixit de la vida dels pobles. Al cap i a la fi, llur destí no va lligat a les xifres d’un bibliografia.

            Jordi Rubió i Balaguer. La cultura catalana del Renaixement a la Decadència. Ed. 62, Barcelona, 1964. pp. 155-156

Problemàtica de la “Decadència”

            El període d’història literària que hom ha anomenat Decadència –inicis del segle XVI fins a les darreries del segle XVIII- es troba estretament vinculat a factors estructurals –històrics i culturals- que van condicionar i possibilitar la seva formació i evolució.

            La decadència política que sofrí Catalunya, arran de la unió de la Corona catalano-aragonesa i la castellana a partir de Ferran II i de Carles I coincideix, de fet, amb l’inici del període més somort de la literatura i cultura catalanes. La desaparició de la dinastia catalano-aragonesa, un cop mor sense successió Martí l’Humà, va suposar l’aparició de la dinastia dels Trastàmares en l’escena política catalana, amb motiu del compromís de Casp (1412). L’adveniment dels Trastàmares venia acompanyat de la introducció del castellà com a llengua de cort. El regnat de Ferran II contribuí a bastament a la vinculació de la corona catalano-aragonesa a la corona de Castella, tot assentant les bases d’una forma de govern cada vegada més centralista, com s’esdevindria clarament amb els reis de la casa d’Àustria.

            El conreu públic i l’ús de l’idioma català a la Cort i als organismes rectors va anar minvant al mateix temps que la noblesa catalana s’incorporava als designis imperials de les monarquies de Carles I i Felip II. L’aristocràcia s’aniria castellanitzant, a més, a través dels seus entroncaments familiars, tot i que el català continua usant-se en cercles familiars i privats. De fet, el català encara va romandre com a llengua oficial fins el Decret de Nova Planta  (1716); cal afegir, però, que ja havia perdut relleu en la vida social.

            El català deixà de ser paulatinamnet llengua de cort en un moment –el segle XVI- en què la literatura –i la cultura- adquireix un to i un caràcter marcadament àulic i cortesà. Es produí una desconfiança en el conreu de la llengua com a mitjà d’expressió literària.

            La gent de lletres emigrà amb l’aristocràcia a la recerca de càrrecs, prebendes i mecenatges. A la vegada, el centralisme polític, administratiu i religiós dels Àustries tendia, com és lògic de suposar, a un unitarisme lingüístic.

            Els literats que seguiren escrivint en català es trobaven molt condicionats per la nova situació històrico-cultural. En principi, existia un enlluernament davant les lletres castellanes del Segle d’Or. Això provocà un mimetisme anorreador de les pròpies formes i solucions artístiques. Per una banda, la tradició literària catalana deixà d’ésser quelcom viu, dinàmic i renovador, de tal manera que es van fossilitzar les influències medievals, que no van ser superades. En segon lloc, i com a conseqüència del que hem esmentat, s’assimilaren malament les noves idees renaixentistes.

            La crisi de Catalunya i de les seves institucions durant el període dels Àustries va ser, sobretot, d’adaptació a un nou temps històric: la feblesa de l’esperit nacional quedava palesa en la minva del conreu literari de la nostra llengua.

            Al llarg d’aquesta etapa històrica, a Catalunya i la resta dels Països Catalans es produïren una sèrie de fets de gran transcendència en l’ordre polític i social, els quals influïren de manera decisiva en el desenvolupament de la societat catalana: la Guerra de les Germanies (1519-1523), que suposà la derrota de l’aliança burgeso-popular, vençuda pel bàndol aristocràtic, ajudat per l’Emperador Carles I i per exèrcits castellans; la guerra dels Segadors (1640-1652), la pèrdua de les terres de la Catalunya francesa pel Tractat dels Pirineus (1659), la guerra de Successió (1705-1714) amb l’anorreament total de les institucions polítiques catalanes, tot i que ja abans de 1714 aquestes institucions havien perdut llur eficàcia.

La situació a València durant el segle XVI

            La cultura catalana a la València del segle XVI es desenvolupa sota uns condicionaments històrics, polítics i socials diferents dels de Catalunya. En efecte:

            1. La desconnexió total entre Catalunya i València, iniciada ja al segle anterior, dóna lloc a una secessió lingüística. L’aristocràcia es castellanitza molt abans; els menestrals i els llauradors, en canvi, conserven l’ús del català; els moriscos continuen parlant la seva modalitat aràbiga.

2. La Inquisició actua constantment contra moriscos, judaïtzants o qualsevol altre moviment que pugui amenaçar l’ortodòxia, fins al punt d’arribar a desfigurar el que hagués pogut ser l’autèntica realitat cultural de la València d el’època.

3.  L’acceleració del procés de castellanització, promogut pels governs de Germana de Foix, especialment durant els anys del seu matrimoni amb el Duc de Calàbria (1526-1536), i de Sant Joan de Ribera, virrei i arquebisbe de València (1569-1591). Fou ell qui, conjuntament amb l’ideari de Trento, imposà el criteri centralista, uniformador i castellanista característic de la política de Felip II. És un factor que contribueix a caracteritzar un període en què a València fou establerta una de les primeres impremtes de la Península, on foren estampats molts llibres en castellà. La cort de Germana de Foix arribà a minimitzar i ridiculitzar l’ús del català, que serà sovint emprat com a element còmic de les representacions teatrals. El català havia quedat reduït a manifestacions de caire religiós, festiu, popular i satíric.

Problemàtica de la llengua

            L’ús del català com a llengua oficial va ser vigent a Catalunya fins a 1714, al compàs de la Guerra de Successió, tant a un nivell teòric com pràctic. En canvi, al País Valencià el català només es mantingué vigent fins el 1707, a un nivell teòric; el 1522 Germana de Foix ja va publicar en castellà l’indult pels “inculpats” de les Germanies. L’ús de la llengua castellana era cada cop més habitual en els documents oficials i a partir de 1576 de forma gairebé absoluta.

            A les Illes fou vigent fins al 1715, llevat de Menorca que romangué sota domini anglès, i on, malgrat això, o gràcies a aquesta dominació, la llengua catalana va assolir la plenitud dels seus drets.

            La pervivència de medievalismes, la formació d’un humanisme i d’un barroc mal assimilats, i d’una vida universitària pobra foren elements que incidiren en la dinàmica de la literatura catalana. El llast de medievalismes que persistí a la llengua literària del segle XVI donà origen a l’accepció del català com a llengua “bàrbara” i “aspra”, per tant, poc adient per a la creació literària. El conreu de la llengua quedava reduït, atesa la mediocritat de la literatura culta, a les formes d’expressió literàries més populars.

            Paradoxalment, enfront d’aquesta actitud de descrèdit de la llengua, començà a aparèixer el mite del “llemosí”, mot amb què hom confonia a l’època el català i el provençal, com si fossin una sola llengua.

            Hom suposava que el llemosí havia estat l’origen de la poesia euopea, cosa que, de fet, correspon a la llengua provençal.

            Cal remarcar, però, que en esdevenir-se la decadència literària, la llengua catalana es beneficiaria d’aquesta confusió entre el provençal i el català, i que això iniciaria un corrent apologètic que lligaria la Decadència amb l’anomenada Renaixença.

La pèrdua de la tradició literària

            Aquí convé dir, encara, que el veritable problema de fons de la Decadència és que durant aquests segles de minsa activitat literària s’esdevingué, de fet, una pèrdua d’identitat cultural en el sentit pròpiament literari –és a dir, que es perdé el fil continu de la tradició literària, que era, al segle XV, brillantíssima.

            Això ens permet entendre dues coses:

            La primera és que, davant la manca de models literaris immediats a partir dels quals –per analogia, crítica o diferència- poder bastir una veritable continuïtat literària, la represa que significà la Renaixença, al segle XIX, es fes sobre la base mixta de la gran literatura medieval, difícilment actualitzable a causa de la lectura romàntica a què va ser sotmesa, i d’una identificació amb els elements rurals, folkloristes i llegendaris de la catalanitat, reflectits a la literatura popular.

            La segona, derivada d’això que acabem de dir, és que la literatura, un cop desdibuixat el seu propi fil de continuïtat, perd de fet el seu ritme progressiu i tendeix a seguir el ritme d’un llegat cultural que no està sotmès (ni de lluny als segles XIX i XX) a la transformació dels arquetipus culturals i els models simbòlics, sinó tot el contrari: a llur consolidació llegendària. Ens referim als models etnològics ja apuntats, l’encarcarament obligat dels quals en l’àmbit d’allò popular impregnaran la literatura de la Renaixença, bo i fent-ne un espai d’identificació llegendàrio-civilitzatòria quan la literatura comença, paradoxalment, amb la crítica simbolista als postulats nacionalistes del romanticisme literari, a deseixir-se’n.

            Llligat amb tot això, la qüestió de la llengua. És prou sabut com del segle XVI al primer terç del segle XIX el conreu del català literari culte minva quantitativament i qualitativament i és susbtituït, sovint, perl castellà; la vigoria en l’ús del català per a qüestions literàries es troba, de fet, en l’àmbit de la literatura popular. Al segle XIX, un cop endegat el moviment de represa de la Renaixença, caldrà recuperar, gairebé,l’ús de la pròpia llenguaper als diversos gèneres de la literatura culta i, d’una manera especial, per a la novel·la. Fet i fet, la Renaixença passa per la recuperació lingüística; no en va s’hi produí una identificació entre llengua i pàtria. Ara bé, aquesta recuperació lingüística va ser entesa, a grans trets, de dues maneres prou diferents, ben d’acord amb els punts de vista literaris suara esmentats: la valoració romàntica de la literatura medieval anava d’acord amb una opció lingüística arqueològica i arcaïtzant; en canvi, la identificació amb la literatura popular, juntament amb altres elements, abocava a una preferència per l’anomenat “català que ara es parla”. I, al capdavall, hom ha valorat que la reforma fabriana va suposar, des d’un determinat punt de vista, una síntesi d’ambdues actituds lingüístiques.

Font: CARBONELL, Antoni, ESPADALER, Anton M., LLOVET, Jordi, TAYADELLA, Antònia. LITERATURA CATALANA DELS INICIS ALS NOSTRES DIES. pp.213-218) Editora i Distribuïdora Hispano Americana, S.A. (EDHASA). Barcelona, 1980.