divendres, de novembre 28, 2014

RAMON LLULL I ARNAU DE VILANOVA (dins LITERATURA CATALANA DELS INICIS ALS NOSTRES DIES)




            RAMON LLULL I ARNAU DE VILANOVA

Així començà de bona hora un nou desdoblament póstum de Ramon Llull –l’escriptor rodamón, i el màrtir de Crist-, un procés llegendari complicat més encara del segle XVè ençà amb la creació d’un totalment mític Ramon Llull alquimista, per als uns deixeble, per a altres mestre d’Arnau de Vilanova, igualment nigromàntic. Paral·lelament, però amb més ferm raonament històric, l’autèntic Ramon Llull pare de la combinatòria occidental, amb projeccions d’abast europeu damunt la mnemotècnia cabalística de Giordano Bruno i damunt la ciència universal de Leibniz.

Miquel Batllori, Ramon Llull en el món del seu temps. Rafael Dalmau editor, Barcelona, 1960, p. 62.


Introducció


            Les actituds de Llull, qualificat sempre d’escolàstic i fidel al dogma cristià del seu moment, no semblen avenir-se amb el visionarisme i les rareses d’Arnau de Vilanova. Llull es decanta més aviat per l’activitat universitària i col·legial, mentre Arnau de Vilanova és un esperit decididament individualista que agombola estrafolàries profecies, és a dir una mena de romàntic abans de temps. Llull és preferentment un apòstol, pedagog i propagador del cristianisme, mentre Arnau de Vilanova és, bàsicament, un professional de la medicina.

            Però aquestes qüestions relatives a allò que modernament s’anomena la “divisió del treball” s’han de tractar d’una manera molt més prudent en el cas d’autors del segle XIII, amb les òbvies diferències d’intensitat, participa d’una barreja d’activitats, sabers, poders i vinculacions que fan molt difícil tota classificació professional de marges delimitats.

            Perquè allò cert és que Arnau de Vilanova, tot i ésser metge preferentment, assolí una formació prou general com per permetre’s intrusions molt agosarades en el camp de la filosofia i, especialment, de la teologia. El mateix passa amb Ramon Llull: no és pas un beat dedicat únicament a l’oració, la predicació, la creació d’escoles cristianes i la redacció de filosofia i teologia per a ús de cristians i no cristians, sinó també, amb totes les insuficiències pròpies de l’època, un estudiós de les ciències naturals, un teòric de la pedagogia, un astròleg, un amant de l’anatomia i la fisiologia humanes, i moltes altres coses. En altres paraules: si posem entre parèntesis l’extensió i la qualitat de l’obra escrita i l’obra “política” dels dos autors, descobrirem aviat que tots dos mereixen els qualificatius de polifacètics, viatgers i més aviat al·lucinats.

            Això obre el camí a una altra qüestió, més subtil però de primera importància per entendre allò que puguin tenir en comú aquests dos autors –que, d’altra banda, potser no van topar mai l’un amb l’altre-: la qüestió de la singularitat.

            No hi ha cap dubte que Ramon Llull i Arnau de Vilanova són els dos primers autors amb una obra característica, una obra que ens permet de caracteritzar-los i identificar-los, no solament per raons d’estil –com podria ser el cas dels trobadors, i encara- sinó també en funció del contingut de la seva obra, del “gènere” o tipus de literatura que forgen, de la intencionalitat amb què escriuen, el destí concret de llurs escrits, i molt especialment, són característics, a causa de la intenció, lapassió o el projecte intel·lectual que s’amaga al darrera de llurs obres.

            Per entendre això caldrà que fem un petit itinerari a través de la gerografia cultural de l’Europa llatina del segle XIII.

            Aquest segle és el veritable punt d’articulació entre el món medieval i el món modern. Encara que els símptomes clars del nou estil de vida renaixentista no es faran patents fins al segle XV, el segle XIII és escenari d’algunes transformacions fonamentals, que anuncien almenys les grans línies del canvi micro i macroestructural de l’àmbit polític i econòmic, religiós i cultural de l’Europa cristianitzada.

            Al llarg del segle XIII l’evolució econòmica, mercantil i política iniciada a mitjan segle XI tendeix a estabiliitzar-se, i l’estratègia de l’annexió violenta de dominis estrangers per part d’una nació, cedeix el torn a una política d’intercanvi comercial que afavoreix notablement el contacte lingüístic i cultural entre les diferents nacions de la Romània. Dins d’aquest context cal situar l’expansió comercial dels catalans per les coste mediterrànies i l’intercanvi, o senzillament la convivència de cultures i religions que tingueren lloc a diferents punts clau d’aquesta xarxa militar i mercantil: València, Barcelona o Montpeller representen això en la vida d’Arnau de Vilanova, com Ciutat de Mallorca, Montpeller o París o representen per a Llull. Les grans ciutats han experimentat un notable creixement i un relatiu assossec gràcies al qual comencen a prendre cos una sèrie d’institucions i formes culturals que ja poden ser considerades com a símptoma de modernitat: les Universitats, les escoles de llengües (com la de traductors de Toledo o la que el propi Llull va fundar a Mirara [Mallorca]), el gènere literari novel·lesc...

            D’altra banda, el règim econòmic d’Europa comença a situar en prime rpla el valor de canvi dels diners, i l’antric règim d’intercanvi de matèries primeres cau en un desús progressiu. Això provocà, entre altres coses, que l’Església de Roma comencés a fer evident el seu enorme poder polític, perquè ara ja no compta la seva riquesa solament en terres,joies i edificis, sinó també en diner metàl·lic, elementg que tot i tenir un valor de canvi anàleg al dels béns materials, no deixa d’excitar cert recel en les mentalitats més austeres de la societat creient, i excita ideals de religiositat antiga i anhels de retorn al sistema de vida dels primers cristians.

            En aquest context cal situar l’ideal d’austeritat religiosa que propagà Ramon Llull (no s’ha d’oblidar que l’inici de la seva vida d’apostolat està marcat per la substitució dels rics vestits de cavaller per un hàbit matusser a l’estil dels franciscans) o la lloança persistent que Arnau de Vilanova va fer dels beguins, associacions laiques bastant nombroses a Occitània i al nord d’Itàlia i de Catalunya que es dedicaven al treball artesanal i a dur una vida d’oració i pobresa a l’entorn d’una església o beguinatge.

            Pensem igualment que aquestes formes de reacció religiosa desenvoluparen un potent antisemitisme en la mesura que hom considerava els jueus, per llur implicació de primer ordre en els negocis de l’època, com una de les causes de la decadència materialista en què havia caigut el món cristià. També s’han d’incloure en aquest marc les visions apocalíptiques d’Arnau de Vilanova i l’ideal de croada proposat constantment per Ramon Llull als papes de Roma.

            Pel que fa ala vida intel·lectual, el segle XIII representa, dins la història d’Europa, el moment culminant de dedicació a la lògica i la preocupació pels raonaments, les discussions, les classificacions jeràrquiques dels coneixements, l’abstracció filosòfica i la pregunta per l’entitat del llenguatge.És el segle de la fundació o prosperitat de les millors universitats europees, darrera gran formació sòcio-cultural que obeeix al principi medieval de la universitas: intent d’aplegar sota un tot harmònic un conjunt de singularitats. A les Universitats, singularment la de París, i seguint l’exemple de Guillem d’Auvèrnia, hom discuteix apassionadament aquells temes que fins al segle XI havien estat prerrogativa dogmàtica de l’Església de Roma i l’antic mestratge de la patrística llatina. El racionalisme aristotèlic i averroista començarà a desplaçar les creences fideistes, i l’Església començarà a respondre amb els anatemes de rigor: en aquest sentit, bé pot dir-se que els intel·lectuals universitaris del segle XIII s’anticipen en un segle a l’eclosió literària, plàstica i arquitectònica del Renaixement.

            És a dir: l’esperit modern ja es troba en alguns intel·lectuals del XIII, i d’això en són un exponent prou exacte l’obstinació de Ramon Llull a provar els dogmes cristians per “raons necessàries”, per un costat, i la dedicació a una medicina científica i especulativa d’Arnau de Vilanova, per l’altre. Tots dos, d’altra banda, foren professors universitaris: Llull a París, Arnau de Vilanova a Montpeller. I també és propi de tots dos un afany de saber enciclopèdic i uninterès per mútliples camps del saber que avui ens semblen força allunyats: Arnau es dedicà –amb desigual fortuna, això sí- a la medicina i a la teologia, i Llull aprofundí el coneixement de gairebé totes les parcel·les (de fet encara no parcel·lades!) del saber medieval.

            Finalment cal destacar la singularitat que representa l’obra de Ramon i la d’Arnau en tant que gènere literari i també des del punt de vista de llurs opinions personals.

            Si Hegel va poder considerar Llull com un excèntric en les seves Lliçons sobre la història de la filosofia, això és perquè, bàsicament, la seva manera de concebre el món –per no parlar del seu estil- acusa l’empremta profundíssima d’un punt de vista i una opinió estrictament pesonals- és a dir, singulars. En aquest sentit, les excentricitats d’Arnau de Vilanova predicament el penediment i profetitizant la fi del món són dignes del mateix diagnòstic. El fenomen és aquest: l’Església comença a perdre hegemonia cultural,i el discurs únic de la fe s’esfondra a poc a poc –fou entre els buits d’aquest credo en crisi que naixeren els moviments religiosos de redreçament (els franciscans espritiuals, els beguins, Llull, Arnau...) i, simultàniament, els discursos racionalistes (els neo-aristotèlics,la disputa dels universals, l’averroisme, etc.)

            Al mateix temps, les retòriques tan usades i estimades als segles XI i XII cedeixen el pas a les gramàtiques especulatives, és a dir, un conjunt de normes i de lleis d’articulació lingüística que faran possible l’estructuració i transmissió d’un nou tipus de discurs intel·lectual.

            Si pensem, per fi, en la disputa dels universals, que enfrontà els universitaris del segle XIII (Tomàs d’Aquino, Duns Scot, Guillem d’Ockham...), acabarem d’entendre la importància decisiva que aquest segle concedeix a la qüestió del llenguatge. Esbrinar quina és la naturalesa, la veritat o la versemblança dels mots (especialment els “universals”, tals com bondat, bellesa, voluntat...) és allò que permet qualificar de moderns els intel·lectuals del segle XIII. Aquesta mdoernitat s’acabarà de fer palesa amb el naixement de la novel·la, gènere de la versemblança per antonomàsia.

            Doncs bé: Ramon Llull participa també en aquest moviment literari incipient i s’adscrigué a aquesta nova fórmula d’expressió que té com a més directes precedents els romans d’origen francès i llurs prosificacions. Els seus Blanquerna i Llibre de Meravelles són el primer exemple, a Catalunya, del gènere novel·lesc que despunta.

            Per acabar, resumim així aquest pòrtic a la literatura catalana del segle XIII: la literatura dels trobadors i el tema de l’amor cortès comença a perdre terreny en les literatures romàniques; les gramàtiques trobadoresques s’eclipen parcialment davant les gramàtiques especulatives, més flexibles i obertes a jocs lingüístics més originals;la veu dominant de l’Església comença a diluir-se, i un feudalisme ben assentat, una mica més sedentari que als segles anteriors, promou el naixement de gèneres literaris i discursos intel·lectuals marginals respecte al dsogmatisme romà; les Universitats faciliten el desplegament d’una activitat intel·lectual polifacètica, que s’acosta a l’experimentalisme científic, al liberalisme d’idees i al racionalisme propis de la filosofia moderna; les llengues romàniques progressen en difusió i hegemonia respecte del llatí, i els gtemes de filosofia o de ciències naturals comencen a ser escrits en aquestes llengües –la conseqüència d’això és també que les cultures nacionals comencen a adquirir personalitat pròpia, és a dir, esdevenen singulars dins el context plural del món romànic; l’estil i la perspectiva personal del roman s’escampa per la Romània i neixen les primeres mostres d’una novel·lística que, com a gènere literari típicament modern, es mou entre la tendència a la síntesi o a la visió totalitzadora i l’expressió del punt de vista singular d’aquell que escriu; el coneixement d’aquestes llengües singulars i la infraestructura comercial interurbanapermet als intel·lectuals del segle XIII viatjar pels múltiples territoris peculiars i progressivament característics del món romànic i aràbic, i el llatí passa a ser unba llengua universal d’intercanvi d’idees, discussions universitàries, i predicació religiosa d’”alt nivell”; i per fi, i pel que fa al cas concret de Catalunya, ens trobem en una cruïlla de llengües, religions i cultures que explica la tendència al poliglotisme, l’afany de viatjar i la dèria d’unifromitat religiosa dels nostres autors del XIII.
Ramon Llull (Ciutat de Mallorca, 1232/1233-1315/1316)

            Ramon Llull és el més gran representant de la prosa literària i filosòfica de l’Edat Mitjana, i potser de tota la història dels països de parla catalana.

            Llull, que procedia d’una família barcelonina noble i amb possessions, nasqué a Ciutat de Mallorca, i aquesta illa fou el centre de tota activitat pedagògica i apostòlica que l’escriptor hauria de dur a terme, a partir dels trenta anys, arreu de la Mediterrània.

            Efectivament, tal com sabem per fonts diverses, entre elles una auttobiografia (Vida coetània), Ramon Llull dedicà la seva joventut a conrear tots els plaers que la vida podia oferir al cos i l’ànima de l’home, vivint còmodament com a cortesà i havent rebut l’educació de cavaller que s’esqueia a la seva condició social, a la cort de l’infant en Jaume, fill de Jaume I, després de Jaume II de Mallorca.

            Però cap als trenta anys, segons ells mateix ens ha deixat escrit en aquesta Vida coetània dictada a un deixeble seu, Llull tingué una aparició divina, quintuplicada, que determinà un canvi decisiu en la seva vida i en la seva obra: “...estant ell senescal e majorodom del superil·lustre senyor rei de Mallorques, com fos en la plenitud de la sua joventut e es fos donat en l’art de trobar e compondre cançons e dictats de les follies d’aquest món, estant compondre cançons e dictats de les follies d’aquest món, estant una nit dins la sua cambra sobre lo bancal del seu lit, imaginant e pensant una vana cançó, e aquella escrivint en vulgar, per una sua enamorada, la qual lavors d’amor vil e fada amava; com, doncs, tingués tot lo seu enteniment encès e ocupat en dictar aquella vana canço, remirant a la part dreta veé nostre senyor Déu Jesucrist, penjant en creu, molt dolorat e apassionat. Lo qual vist, hac gran temor en si mateix, e, leixant[1] totes aquelles cosesque tenia enfre[2] les mans, anà’s metre en lo lit, e va’s colgar.

            E lo sendemà de matí levant-se, no curant de la visió que la nit passada havia haüda[3], tornà a dictar aquella vana e folla cançó que començada havia, e, com altra vegada aquella hora e en aquell loc mateix tornàs a escriure e a dictar aquella mateixa cançó, altra vegada nostro Senyor li aparec en creu en aquella forma mateixa, de la qual visió ell molt pus[4] espaventat que no de la primera, leixades totes coses, anà’s metre en lo lit. Jatsia per això[5], aquella folla joventut ell no leixà, ans bé, aprés pocs jorns, tornant ell en acabar aquella cançó e no curant d’aquelles visions meravelloses, fins que terçament, quart e quinta li aparec”
                                                           (Vida coetània, ed. cit., vol. I pp 34 i s.)

            Després d’aquestes aparicions, Llull vengué les possessions i se’n quedà només una petita part destinada al seu vituallament i el dels seus familiars, a qui acabà abandonant del tot. Canvià les robes amb què s’engalanava per un hàbit miserable de pelegrí, i, com dèiem, oblidà per sempre més les composicions de la seva joventut destinades a les dames de la cort, i passà a cantar, a partir d’aleshores,les excel·lències de l’amor diví i de la vida religiosa. Al mateix temps, començà a preocupar-se per la fundació i edificació d’escoles on hom pogués aprendre els elements intel·lectuals necessaris per dur a terme l’apostolat i la difusió de la doctrina cristiana.

            No ens ha pervingut cap de les creacions de l’època juvenil, però hom pot suposar que Llull havia estat un gran compositor de versos galants a l’estil dels trobadors, tant a jutjar per la seva atrafegada activitat amorosa com per la persistència, en l’obra apostòlica, filosòfica i literària que ens ha arribat, d’elements pròxims al llenguatge i a l’estil poètic dels trobadors. A més, tinguem present que el provençal era la llengua poètica usada en els ambients cultes, talment el de la cort de l’infant Jaume de Mallorca on s’educà Ramon Llull.

            Certament, un nou estil religioso-doctrinal caracteritza l’activitat de Llull a partir d’aquell canvi esmentat,  però un mateix desig imperiós i punyent continuà impulsant i omplint les seves pàgines madures –pel que fa a això, doncs, no podria pas establir-se cap trencament absolut entre el Llull profà-jove i el Llull apostòlic, com potser podria semblar a primer cop d’ull..

            Així comentà Llull aquest canvi al·ludit:

                                   Quan fui gran e sentí del món sa vanitat,
                                   comencé a far mal e entré en pecat,
                                   oblidant Déus gloriós, siguent carnalitat;
                                   mas plac a Jesucrist, per sa gran pietat,
                                   que.s presentà a mi cinc vets[6] crucificat,
                                   per ço que.l remembràs e.n fos enamorat...
                                                                      
                                                                       (Lo desconhort, ed. cit. Vol I. P. 1309)

            Convençut d’haver quedat posseït per la llum i la veritat divina, Llull començà a estudiar els elements imprescindibles per iniciar una vida d’apostolat i conversió dels cristinas herètics i els no cristians de l’àrea mediterrània. Un cop preparat en gramàtica, filosofia i teologia, entre altres sabers, propagà arreu, en múltiples viatges i pelegrinatges, davant els auditoris més diversos –alguns, molt poc acollidors, el foragitaven a pedrades i li estiraven les barbes- el contingut dels evangelis cristians. Això li valgué el sobrenom de “doctor il·luminat”.

            Foren notables les seves estades a les universitats de Montpeller i de París, on esmerçà tota la seva capacitat dialèctica en combatre la doctrina averroista. L?averroisme, en puixança aquell temps a l’Europa universitària, propugnava el retorn als temes bàsics de la filosofia aristotèlica i s’adscrivia a la doctrina anomenada de la “doble veritat”, segons la qual hi ha coses que s’han de creure veritables pel camí de la fe, però n’hi ha d’altres que poden ser cregudes pel camí de la raó i la investigació intel·lectuals.

            La mateixa passió per fer arribar a tothom el credo cristià caracteritza la monumental obra escrita de Llull, que fou un escriptor infatigable, a més de ser un viatger igualment resistent. Escrites en àrab, llatí, català o porvençal catalanitzat, de Llull ens han pervingut 327 obres autèntiques d’acord amb el darrer i més exhaustiu catàleg d l’obra de Llull, fet per l’investigador Erhard-Wolfram Platzeck. Sabent que s’han perdut altres obres de l’autor, referides en altres textos seus ol citades en catàlegs antics, podem fer-nos la idea que Llull dedicà bàsicament els cinquanta anys de la seva vida d’orientació religiosa a l’activitat d’escriure.

            S’ha dit que Llull no tenia una pretensió predominantment estètica en el moment de fer els seus llibres, i que el movia més aviat una passió didàctica. Però per força havia de sentir-se atret per l’escriptura, car esmerçà en aquesta activitat la major part del seu temps. Encara que no s’hi guanyés la vida –visqué d’almoines i ajudes concedides per altes jerarquies eclesiàstiques i civils- podríem dir que Llull fou un escriptor professional, com ja ho havien estat els trobadors.

            El fet, tanmateix, que la seva intenció fos alliçonar el món cristià i el sarraí, ensenyant-los el camí que segons el cristianisme duu a la veritat i a la vida eterna, determina que la seva producció fos també desigual quant al seu caràcter “literari”. De fet, Llull és també el primer escriptor peninsular polígraf. Al darrera d’això s’amaga una qüestió de fons molt important: Llull considera que els mots són uns elements significants, l’articulació dels quals pot donar naixement a mons conceptuals o de significat molt diversos.

            Així, Llull ens deixà un Libre de contemplació en Déu (1272), on esbossà la seva filosofia iles bases de la seva teologia mística; un Libre de cavalleria (aprox. 1275); una Doctrina pueril (1275), programa d’educació sota els preceptes del cristianisme; l’anomenada Taula general, començada a Tunis el 1293 i acabada a Nàpols el 1294, que constitueix la base de l’ars combinatoria lul·liana que aprofitaria la filosofia de Leibniz al segle XVII; un extens Arbre de sciència, que existeix en català i en llatí, escrit a Roma el 1296, llibre on es comenten, en ordenació jeràrquica, tots els aspectes del saber humà; i una monumental exposició final de la seva concepció de les coses naturals, humanes i divines, l’Ars Magna Generalis Ultima, començada a Lió el 1305 i acabada a Pisa el 1308, darrera gran síntesi filosòfica, teològica, científica i antropològica de l’autor.

            Pel que fa a la filosofia lu·liana, diguem solament que ofereix molt poca originalitat. Més que un pensador original, Llull fou un escriptor original. En aquest sentit, la seva filosofia mostra l’empremta de la filosofia franciscana i agustiniana del seu temps, especialment la influència de Ricard de Sant Víctor, sant Anselm i Joan de Salisbury, de qui va aprendre el terme i la doctrina anomenades “raons necessàries” que permeten el coneixement de Déu i dels seus atributs. Llull havia llegit igualment els textos de la filosofia àrab del segle XIII (Avicena i Averrois especialment) així com les traduccions a l’àrab de l’obra d’Aristòtil, preparades per l’escola de traductors de Toledo. Però ja hem vist que la mística lul·liana se separa de manera evident dels fonaments diguem-ne racionalistes de la filosofia grega clàssica i aràbiga del segle XIII.

            Més aviat convé esmentar aquí la notòria influència que tingué en la seva obra la lògica del sirià Algazel (1059-1111), quwe s’estudiava a Montpeller, i de la qual fou comentador. Més encara, esmentem la influència que tingué sobre la concepció general o l’armadura de la seva obra la tradició cabalística de les comunitats jueves europees, especialment les de Mallorca. En efecte, l’ordenació jeràrquica de les branques del saber que Llull dugué a terme en quasi totes les seves obres, i la relació entre aquest ordre i una àlgebra de factura alfabètica, aproximen molt alguns dispositius discursius de l’obra de Llull a les figuracions i dsitribucions pròpies dels tractats cabalístics. Bé que no s’ha pogutr determinar amb certesa la influència de cap llibre concret de la tradició cabalística en l’obra de Llull, roman ben cert que l’ús de les lletres i de l’alfabet en els seus llibres teòrics està impregnat d’una valoració mística de les lletres i l’escriptura, molt pròxima a la de la mística judaico-cabalística. Amb continguts diferents, per descomptat, la filosofia de Llull posà en escena un joc de combinacions de lletres i paraules idèntic al cabalístic.

L’obra en vers i en prosa pròpiament literària de Llull


            Deixant de banda les obres ja esmentades, destacarem ara l’obra de Llull escrita en vers i en prosa de característiques més pròpiament literàries. Això no vol dir que la resta de l’obra de Llull, tot i no tenir una intenció prioritàriament estètica, estigués mal escrita, sinó tot el contrari: Llull fou un poeta notable, i un prosista notabilíssim, i això val tant per a l’anomenada obra “literària” com per a l’obra “teòrica”.

            Així doncs, s’hauran de tenir ben presents, pel que fa ala conjunt de l’obra lul·liana, aquestes tres coses:

1.      Tota l’obra de Llull és enormement “literària” –és a dir, el tractament del llenguatge és molt reeixit. Això val tant per a le sobres aparentment “novel·lesques”, com per a les de temàtica específicament mística o filosòfica.
2.      Les obres filosòfiques i científiques són plenes de recursos pròpiament “literaris” (metàfores, exemples, paràboles, etcètera), i les obres “literàries” són plenes de reflexions d’ordre moral i filosòfic.
3.      La prosa “literària” de Llull és un dels primers exemples de prosa poètica reeixida a Europa. Aquesta característica és especialment visible en les obres de caire místic, on l’impuls líric neix de la mateixa passió de la recerca lul·liana. Recerca sempre turmentada, mai però mancada de lògica, i a l’ensems difícil d’explicar, iintensament sentida: més que un recurs literari bé podríem dir que la prosa poètica de Llull és una necessitat inherent al propi mètode.

 

 

La poesia lu·liana


            Llull compongué poemes de notable vàlua, tals com Lo desconhort (1295), el Cant de Ramon (1299), Lo concili (1311) i el Plant de Nostra Dona Santa Maria (1275?, 1292?). En compondre els seus poemes, Llull manllevava elements de les més diverses procedències, refosos i reelaborats de manera personal. A l’obra de Llull poden apreciar-se aquestes influències:

a) Influència de la poesia trobadoresca. Llull fou un poeta profà, conreador de la lírica trobadoresca fins que tingué les visions fantàstiques que ja hem esmentat (1262-1265). A partir d’aleshores, Llull corregeix els trobadors i especialment els joglars, als quals considerarà com a poetes que només busquen en l’art una satisfacció banal. Ell voldrà ser, en canvi, un poeta que empra la literatura com un mitjà per aconseguir el seu ideal: copsar el món d’acord amb la lògica i el sistema teològico-filosòfic propi del cristianisme més ortodox, addicte i abrandat.

Però Llull no rebutjà el llegat dels trobadors, i n’aprofità els mitans expressius per esdevenir, com dirà ell matgeix en aquest fragment del Cant de Ramon, trobador de Nostre Senyor i Nostra Senyora:

                             Laus[7], honor al major Senyor,
                             al qual tramet la mia amor
                             que d’ell reeba resplendor.
                             No som digne de far honor
                             a Déu: tan fort som pecador,
                             e som de libres[8] trobador!

                                                                            (ed. cit., vol I, p. 1302)
b) Influència de la tècnica literària aràbiga, que es manifesta a través de la prosa rimada. Llull aprengué l’àrab amb un esclau que comprà després de les visions, i arribà  a escriure millor l’àrab que el llatí, que també va aprendre de gran.

c) Influència del moviment místic de sant Bonaventura i del popularisme dels franciscans d’Itàlia. Aquest fou un moviment que, deixantd e banda l’intel·lectualisme dels trobadors, aprofità la poesia de tipus popular-tradicional i emprà una llengua vulgar com a mitjà de difusió de la poesia. Aquesta actitud es tradueix, per una banda, en l’aprofitament de la poesia popular, tal com havia fet Cerveri de Girona. Vegeu, per exemple, els versos de Llull continguts dins Lo concili, que són considerats el cant petitori de pluja més antic dins la nostra poesia popular:



                                               Senyor Déus, pluja,
                                               perquè.l mal fuja,
                                               car pecat puja!

                                                                                  (ed. cit., Vol I, p. 1342)

            Per altra banda, aquesta actitud es tradueix en el sentiment dramàtic i l’intimisme de la lírica de Llull, en aquest punt ben allunyada de la lírica provençal.

            Per aquest darrer camí, Llull arriba al punt culminant de la seva producció rimada.

            A Lo desconhort, Llull expressa la seva crisi de valors, en passar de la disbauxa cortesana a la religiositat més estricta. Mirant enrere fa un balanç de la seva vida a través d’una comparació entre Ramon i l’ermità, és a dir, entre l’home proveït de memòria (i, per tant, en el cas de Llull beat, proveït de contricció) i la consciència moral redreçadora:

                                   Enaixí eu[9] estant en malencolia
                                   esguardé e vi un hom que venia,
                                   un bastó en sa mà e gran barba havia,
                                   e en son dors cilici, e qui pauc vestia.
                                   Segons son captener[10] eremità paria.[11]
                                   E quan fo prés de mi,[12] dix-me què havia,
                                   ni lo dol que eu menava e d’on me venia,
                                   ni si ell en res ajudar me podia.
                                   E.s, las,[13]respòs-li que tal ira sentia,
                                   que per ell ni per altre no.m consolaria.
                                   Car segons que hom perd creix la fellonia.
                                   Ço que eu ai perdut, e dir-ho qui poria?[14]

                                                                                   (ed. cit., vol. I, pp. 1309 i ss)

            Al Cant de Ramon la temàtica es redueix a un soliloqui líric del poeta, implorant Déu en la seva desolació humana. Aquest poema ve a ser un balanç general de la seva vida, que Llull va escriure quan, ja vell, després d’una vida d’apostolat i devoció se senti sol i menyspreat pel món:

                                   Som hom vell, paubre, menyspreat,
                                   no hai ajuda d’home nat
                                   e hai trop gran fait emparat.[15]
                                   Gran res hai de lo món cercat;
                                   mant bon exempli hai donat:[16]
                                   poc som conegut e amat.

                                   Vull morir en pèlag d’amor.
                                   Per ésser gran no hai paor
                                   de mal príncep ne mal pastor.
                                   Tots jorns consir la deshonor
                                   que fan a Déu li gran senyor
                                   qui meten lo món en error.

                                                                                  (ed. cit., vol. I, p. 1302)

            Lo concili fou escrit amb motiu de la celebració del quinzè concili ecumènic (Vienna de França, 1311-1312). Al redós d’aquest concili, Llull, tantes vegades decebut en les seves il·lusions i tan sovint frustrades les seves tempative, sentí rebrotar les seves antigues esperances. No gaire confiat en el resultat d’aquest concili, Llull amonestà en aquest poema el Papa, els prelats i els prínceps, demanant al món cristià la pràctica de l’oració.

            Cal afegir, en aquest apartat, que la poesia de Llull, i molt especialment els dos poemes considerats com allò millor de la seva producció poètica. Lo desconhort i el Cant de Ramon, s’avançà al tombant intimista i relativament psicologista de la lírica catalana del XV –pensem en Ausias March.

            No pot pas dir-se, de tota manera, que aquests trets assenyalats entrin en l’escena literària catalana únicament amb la figura de Ramon Llull. Cal tenir molt present que hi ha un vessant de la pròpia literatura trobadoresca relacionat amb aquests mateixos aspectes.

            Ara bé: Llull no tingué gaire present l’arquetipus de factura intimista de la poesia amorosa i cortesa. De fet, Llull incidí encara més profundament en l’expressió dels propis sentiments –separats per consegüent de to “model literari” , en la mesura que allò que le mogué a l’intimisme fou, en realitat, l’experiència religiosa. És aquesta experiència de la pregària, el sagrat i la relació personal amb el Déu cristià, allò que més fàcilment pot oferir-nos la clau per al seu intimisme, i per a l’expressió de la personalitat que trobem en la poesia.

La prosa de Ramon Llull


            En l’àmbit de la prosa més pròpiament “literària” de Llull, destaquen el Libre d’Evast e Aloma e de Blanquenra (Montpeller, 1283-1295) i el Fèlix, o Libre de meravelles (París, 1288?).

            Les dues són obres amb protagonistes principal i secundaris, multiplicitat d’acció, diversos escenaris i un desenllaç. En aquests llibres és on Llull potencià al màxim els recursos de la tècnica literària de procedència provençal i francesa; és a dir la tècnica que hom podia aprendre dles primers romans en vers o en prosa de procedència francesa.

            El Blanquerna és el primer intent de novel·la biogràfica en la literatura occidental de l’Edat Mitjana. Ha estat també qualificada de novel·la de caire filosòfic, o d’obra enciclopèdica de les vocacions i les jerarquies de l’ordre natural i humà. Ja hem dit més amunt que Llull barrejava indiscriminadament tècniques i procediments en els seus llibres cientìfics o teòrics i en els llibres de tipus novel·lesc. Això podria interpretar-se com la intenció de Llull de fer dues menes d’obres, adreçades a dos públics distints (universitari i popular) amb capacitat de lectura i de comprensió distintes. El fet és, com es constata en el Blanquerna, que l’ordenació jeràrquica del món que constitueix la base estrtuctural del llibre, com passa també al Libre de meravelles, es correspon amb l’ordnació didàctica pròpia de l’Arbre de Sciència i de l’Ars Magna.

            De tots els llibres de Ramon Llull, és el que reflecteix amb més detalls i precisió fidedigna els ambients de la societat de l’època: hi surten noms de ciutats i de regnes reals, en contrast amb els noms dels protagonistes, d’inexplicable procedència, és a dir, possiblement ficticis, pròpiament novel·lescos.

            L’obra exposa un pla de reforma del món al voltant de la figura central de Blanquerna, pelegrí rodamón que passarà per tots els estaments religiosos fins arribar a la figura culminant de l’ermità.

            Les pàgines més cèlebres del Blanquerna són els del Libre dpAmic e Amat, obra mística de gran qualitat, diàleg entre l’home i Déu; d’estructura al·legòrica i en certa manera independent. Com és general en les obres en prosa de Llull, podria haver estat concebut com un llibre solt. Vegem-ne uns fragments:

Cantaven los aucells l’alba, e despertà’s l’amic, qui és l’alba; e los aucells feniren llur cant, e l’amic morí per l’amat, en l’alba.

Cantava l’aucell en lo verger de l’amat. Venc l’amic, qui dix a l’aucell: -Si no.ns entenem per llenguatge, entenam-nos per amor; car en lo teu cant se representa a mos ulls mon amat.

                                                                                  (ed.cit., vol. I, p.261)

            Sovint es fa palesa, en aquesta obra, la filosofia lul·liana de l’amor i el seu coneixement de Déu, il’equilibri entre aquests dos factors:

Tant amava l’amic son amat, que de tot ço que li deïa lo creïa; e tant lo desirava entendre, que tot ço que n’oïa dir volia entendre per raons necessàries. E per açò l’amor de l’amic estava enfre creença e intel·ligència.

                                                                                  (ed. cit., vol. I, p. 270)

            El Blanquerna, més que l’hiperdoctrinari Libre de meravelles, atesa la seva barreja subtil d’elements verídics i afigurats, dogmàtics i hipoètitcs, històrics i fantasiosos, ocujpa un lloc de rellevant precocitat en la història moderna del gènere novel·lesc.

            El Libre de meravelles narra les aventures de Fèlix, que

anava per los boscatges, per munts e per plans, per erms i per poblats, e per prínceps, e per castells e per ciutats; e meravellava’s de les meravelles que són en lo món, e demanava ço que no entenia, e recontava ço que sabia; e’n treballs e en perills se metia per tal que a Déu fos feta reverència e honor.

                                                                                              (ed. cit., vol. I, p. 1319)

            És la història d’un veritable pelegrí –aquí ressona altra vegada un element autobiogràfic- que va errant pel món i el meravella de tot el que veu, per la qual cosa glorifica Déu, creador i ordenador de la natura.

            En aquest sentit, el llibre s’ordena també d’una manera jeràrquica i enciclopèdica, i la pretensió de generalitat pròpia d’aquest llibre i de quasi tota la prosa de Llull es fa evident des de la primera pàgina:

E per ço que sia [Déu] conegut, amat e servit, fa [un home que estava en tristícia e en languiment en estranya terra] aquest Libre de meravelles, lo qual departeix en deu parts, ço és a saber: Déu, Àngels, Cel, Elements, Plantes, Metalls, Bèsties, Home, Paradís, Infern.

                                                                                   (ed. cit., vol. I, p. 319)

            El llibre conté l’anomenat Libre de les bèsties, narració de caire al·legòric, protagonitzada per animals, on Llull fa la descripció irònica d’una cort del seu temps, amb les seves intrigues i aventures enrevessades.

La llengua de Ramon Llull


            Es pot considerar que Llull és el creador del català literari. Ara bé, l’ús que va fer de més d’una llengua,planteja una sèrie de qüestions.Partint de la base que Llull fou elprimer filòsof que escriví en una llengua romànica –l’ús de les llengües romàniques en obres d’imaginació ja era estès a la seva època- hom pot preguntar-se quins foren els motius que l’impulsaren a fer-ho.

            S’ha discutit molt si Llull va escriure únicament en català i àrab atesa la seva incapacitat de fer-ho en llatí. Fóra absurd de pensar que un home que va viure en tots els racons de l’Europa llatina, i especialment en ciutats d’elevada cultura, lluitant per imposar-se en cercles eclesiàstics i universitaris, desconegués aquella llengua. Però una cosa és parlar una llengua, i una altra cosa és dominar a un nivell literari els seus recursos sintàctics i semàntics, i les flexions idiomàtiques. Sembla que Llull no arribà mai a assolir aquest domini absolut del llatí. Per altra banda, Llull sentia un gran afany de proselitisme i de naturalitat a l’hora d’escriure. Tot això és, tal vegada, allò que el portà a expressar-se en una llengua vulgar, és a dir, en la seva llengua nadiua: el català.

            No ha de desorientar-nos el fet que Llull, en un passatge del Blanquerna, preconitzi l’ús del llatí com a llengua universal. Cal distingir, en la propagació de la doctrina cristiana, un aspecte teòric, pel qual Llull considera que l’ús del llatí simplificaria les tasques apostòliques, i un ús pràctic, pel qual prefereix emprar, si la coneix, lallengua pròpia de l’ambient concret on pretén dur a terme el seu apostolat. Cap altra cosa no explica el seu interès per l’àrab, d’una banda, i pel català, de l’altra. Quant a la qüestió del provençal, la llengua poètica per excel·lència dels escriptors catalans medievals, cal assenyalar que, així com la prosa lul·liana es troba pràcticament exempta de provençalismes, la seva poesia en conté força. De totes maneres, la seva llengua poètica és essencialment catalana, i no conté tants provençalismes com la dels seus contemporanis, o encara la de la majoria dels nostres poetes dels segles XIV i XV.

Arnau de Vilanova (València, 1238? - Genova, 1311?)

            Arnau de Vilanova, tal vegada d’ascedència jueva, nasqué probablement a València i allí estudià medicina, enmig d’un ambient de gran influència aràbiga, car a València el món, la llengua i la cultura aràbigues conservaven encara la seva vigoria. El coneixement d’aquesta llengua el posà en contacte amb la ciència mèdica musulmana, molt desenvolupada, i això l’ajudà a adquirir ràpidament una fama com a home de ciència que no s’havia d’esborrar mai més. Rebé ordes menors, com la majoria dels metges de l’època, i mantingué una estreta relació amb el món eclesiàstic, d’on es deriva tot el seu coneixement de diverses llengües, així com la seva gran obsessió, que constitueix l’altre vessant de la seva personalitat i, diguem-ne, professionalitat, l’adveniment pròxim de l’Anticrist, i la fi del món.

            Ens consta que mantingué un estret lligam amb la cultura jueva de l’època, i en aquest sentit estudià a fons els escrits rabínics i la tradició talmúdica d’exègesi de les Escriptures. Conegué igualment la mística cabalística, tan arrelada a les terres catalanes com demostra l’existència de l’escola de Girona, i molt especialment, el comentari que Ezra de Girona féu del Càntic dels Càntics cap al 1225.

            Aquestes entre altres fonts, podrien explicar bona part de la gènesi de les idees teològiques d’Arnau de Vilanova, que tenen un evident sòcol anti-cristià, o, si més no, signifiquen un crític plantejament moral i filosòfic dels dogmes fonamentals de l’Església cristiana dle seu moment. La seva simpatia pel moviment religiós dels beguins, ja comentada, així com les seves constants apologies a l’esperit de pobresa s’entronquen amb una molt estesa tradició, pròpia del moment de crisi que caracteritza l’Església del seu temps.




Escrits mèdics


            Com a metge, Arnaud e Vilanova obtingué el prestigi més sòlid de tota la centúria, i encara tres segles més tard era considerat com una autoritat inqüestionable. Assistí Pere el Gran els darrers dies de la seva vida i continuà després lligat al Casal de Barcelona.

            El cronista Ramon Muntaner ens ha deixat constància d’aquesta assistència mèdica d’Arnau al rei Pere:

E con [el rei] fo partit de Barcelona, que es llevà gran matí, se refredà, e ab aquell refredament venc-li cremoreta de febre. Així que ell soferí pe rlo camín en tal guisa, que hac a romandre a Sent Climent [de Llobregat] aquell dia. E trameteren missatges a Barcelona a maestre Arnau de Vilanova, qui hi era, e d’altres metges; així aquella nit foren a ell, a Sant Climent. E maestre Arnau e los altres feeren-li fer l’aigua, al matí, a guardaren-la; e tuit[17] dixeren que comoviment era de fredor, e que no tenia res. E aquell dia cavalcà, e venc-se’n a Vilafranca del Penedès...

                        (Ramon Muntaner, Crònica, cap. CXLIII, ed. cit., p. 802).

            Si Arnau de Vilanova havia fallat el diagnòstic, o si el rei cometé una imprudència en seguir el camí amb la febrada, això no ho sabem: el cas és que el rei morí al cap de quinze dies. Amb tot, Arnau no perdé pas el seu prestigi i continuà a la Cort, estimat i respectat per tothom. Això es desprèn de les referències del mateix Muntaner, i de molts altres autors. Hom parlà d’ell en termes elogiosos fins ben entrat el temps de l’humanisme, com en són prova les paraules d’encomi de Francesc Eiximenis, que trobarem més endavant.

            De fet, la seva qualitat d emetge prestigiós l’alliberà sovint de caure en l’anatema. Així, essent també metge papal al servei de Bonifaci VIII, Benet X i Climent V, les relacions amb aquests papes el deslliuraren i l’empararen d’atacs i condemnes d’heretgia, que sens dubte mereixeria d’acord amb els cànons eclesiàstics de l’època per les seves manifestacions en el cmap de la teologia.

            La seva producció mèdica, fonamentalment escrita en llatí, fou traduïda a diverses llengües. Destaquem el Regiment de Sanitat –una sèrie de consells per tal de mantenir-se en bon estat de salut- traduït al català pel metge Berenguer Sarriera, i adreçat a Jaume II. A continuació en donem un fragment, que pot ajudar-nos a copsar certs aspectes de la vida quotidiana d’aquell temps:

[De lavar lo cap] Lavament de cap no sia tardat oltre .XX. dies, ne no sia fet en la setmane més d’una veguada. E nuyltemps no deu ésser fet ab lo ventre ple, mas ans de menyar, ho molt lluny aprés del menyar, ho ans sopar.
                                                                       (ed. cit., vol. II, p. 115)

Escrits religiosos



            Arnau de Vilanova, que exercí de catedràtic a Montpeller deu anys seguits i gaudí de la màxima acceptació, fou tractat de manera absolutament distinta per reis i papes quan parlava de qüestions religioses. Arnau creia que només la tornada als ideals dels primers cristians podia salvar el món davantg la vinguda de l’Anticrist –que segons ell s’havia esdevenir cap al 1378-, i de la fi del món, que s’havia de produir abans del nou segle. Estava convençut d’ambdós fenòmens després d’obscures revelacions i estudis, i havent quedat seduït per les doctrines de Joachino da Fiore, al visionarisme de les quals afegia personalíssimes interpretacions de l’Escriptura relacionades amb els seus coneixements de la cabalística judaica. En aquest sentit, desplegà una gran activitat literària –en llatí i en vulgar- i vital. Viatjà sense treva al servei d’una idea extravagant, a la qual, però, es lliurà de tot cor i amb bona fe. En una primera etapa, fent causa comuna amb els espirituals, va escriure una sèrie de pamflets apocalíptics que li valgueren greus advertiments i l’enemistat de teòlegs i ordes religiosos, com els dominicans, on s’havia educat. Elpas del temps i les amonestacions que pesaven damunt seu, el dugueren, a la fi de la seva vida, a fer minvar el contingut de les seves prèdiques, i es limità a assenyalar la conveniència d’emprendre una croada contra els mahometants, culpables també, segons ell, de la corrupció de l’època. Quant a aquest aspecte, destaquem la Confessió de Barcelona, la Lliçó de Narbona i el Raonament d’Avinyó. De la Lliçó de Narbona oferim aquest paràgraf, prou revelador de les seves posicions:

Tot així és lo setgle: dejós[18] lo capell, fa que.y dó e meta gog e benanança.e, quant aquest vida cessarà, hom trobarà tot lo contrari. E aquesta és la rahó per què diu sent Pau que aquell és savi que.s fa tenir per foll en aquest setgle, quant aquest setgle no té negú per savi sinó aquell qui met sa amor en ell e s’esforce de guanyar e de haver riqueses e honors; e aquells que açò meynspreen té’ls per folls per ço [com] no conformen si mateixs a ell. Car, segons que diu Salomó, lo foll qui passa per la plaça, o per la carrera, tots aquells té per folls qui veu, per ço com a ell no.s conformen. Tot axí fa aquest segle, lo qual és foll e frenètich en son juhí; per què cell que no.s vol conformar a ell mas a Jesuchrist, és, segons los dits dels appòstols, verdaderament savi.

                                                                                  (ed. cit., vol. I, pp. 147 i s.)

            Al Raonament d’Avinyó, la més arrodonida i característica de les seves obres, pertany aquest fragment:

Donques, com los christians facen comunament lo contrari, ço és a saber, que major diligència meten en desiyar e amar e querre[19] e percaçar honors d’aquest secgle, e riquees e delits corporals, axí com Mafumet[20] mostrà de feyt e de paraula, clarament mostra raó, a cels qui an enteniment, que.ls christians, quant a la multitut general, de feyt o d’obra són mafumedans e no christians, car per estudi e per obra seguexen Mafumet e no Christ.

                                                                                   (ed. cit., vol. I, p. 171)

            Vistes tals característiques no ha de sorprendre’ns que malgrat les condemnes inquisitorials i l’evident heterodòxia de moltes de les seves obsessions doctrinàries, Arnau fos capaç de provocar, un segle més tard, en un home tan poc sospitós d’arravataments heterodoxos i de postures ultranceres com Francesc Eiximenis, un comentari tan idealitzat com el següent, en el Primer del Crestià:
           
Fou un home il·luminat de diverses ciències, qui menyspreava lo món fort, e anà vestit fort simplement, ne jamés volc prendre muller, e anava tost-temps cavalcant en un ase; no havia casa ne alberg; era de la terça regla de sant Francesc; hom fort famós en saviesa natural, en gran ciència e en vertuosa vida, e hom ab gran zel e fort fervent a incitar tota criatura de servir Déu.

            Aquesta barreja indestriable de racionalisme científic, i d’humanisme estrafolari, fa d’Arnau de Vilanova un dels més atractius personatges de l’Edat Mitjana europea.

Font: CARBONELL, A., ESPADALER, Anton M., LLOVET, Jordi, TAYADELLA, Antònia LITERATURA CATALANA DELS INICIS ALS NOSTRES DIES. Editora i Distribuïdora Hispano Americana, S.A. Barcelona, 1980 pp. 37-60. Barcelona, 1980


[1] deixant
[2] entre
[3] tingut
[4] més
[5] tot i això
[6] vegades
[7] lloança
[8] llibres
[9] jo
[10] capteniment
[11] semblava
[12] a prop meu
[13] cansat
[14] el que jo he perdut, com ho podria dir?
[15] he emprès una tasca massa gran
[16] he explicat molt bons exemples
[17] tots.
[18] dessota
[19] cercar
[20] Mahoma.