LA VEU HUMANA

La veu humana és una funció secundària inserida sobre uns òrgans fisiològics amb altres funcions primàries: la respiració i la deglució. Bàsicament, un corrent d’aire provinent dels pulmons es transforma, al seu pas, en veu humana (és una funció secundària).
L’aparell fonador té tres parts bàsiques:
1. Les cavitats infraglòtiques (òrgans respiratoris)
2. La cavitat laríngea o glòtica (òrgan fonador)
3. Les cavitat supraglòtiques (òrgans de l’articulació).

1.1. Les cavitats infraglòtiques
A les cavitats que hi ha sota la glotis trobem els òrgans de la respiració: diafragma, pulmons, bronquis i tràquea.
El que més ens importa en aquest aspecte que estudiem és el segon moment de la respiració: l’expiració.1 Tant els bronquis com la tràquea són simples tubs de conducció, sense cap funció lingüística.
1.2. La cavitat laríngea (fonació)
La laringe és una mena de caixa cartilaginosa situada al final de la tràquea. És mòbil: pot pujar o baixar, tot i que la seva posició habitual és la inferior.2
La laringe es compon de quatre cartílags:
– Cricoides: és la base, en forma d’anell.
– Tiroides (nou d’Adam), en forma d’escut.
– Els dos aritenoides, de gran mobilitat.
A la laringe hi ha les cordes vocals, que són, en realitat, dos músculs que en l’àmbit de la medicina reben el nom de replecs vocals. Estan unides al tiroides i als dos aritenoides, que s’encarreguen de moure’ls.
La glotis és l’espai triangular que queda entre les cordes vocals quan estan obertes.


En definitiva, la pressió de l’aire fa que la glotis s’obri i es tanqui. La freqüència de la vibració de les cordes vocals és la mateixa que la de l’ona sonora que origina.
El so –la veu es, doncs, l’efecte conjunt de la pressió infraglòtica i la tensió de les cordes. El to pot pujar per la major pressió de l’aire i la més gran tensió de les cordes (i també perquè no són tan gruixudes).
Precisament, el moviment de les cordes vocals genera la primera gran divisió entre els sons articulats:
– Sons sonors, si les cordes vocals vibren.
– Sons sords, si les cordes vocals no vibren.

L’acció del vel del paladar genera una altra gran divisió dels sons articulats:
- Orals, si el vel està adherit a la paret faríngea, i l’aire per la cavitat bucal.
- Nasals, si el vel tanca el pas a la cavitat bucal, i l’aire passa per la cavitat nasal
- Si simultàniament hi ha obertes la cavitat oral i la nasal, els sons que en resulten són oronasals (anomenats habitualment vocals nasals).
La cavidad oral canvia enormement de grandària i forma, gràcies a la gran mobilitat de diversos dels seus òrgans (n’hi ha d’altres que no són mòbils).
El paladar té dues zones:
1. Paladar dur, subdividit en prepaladar, paladar mitjà i postpaladar.
2. Paladar tou o vel del paladar, subdividit en dues zones: prevelar i postvelar.
La llengua té tres zones:
1. L’àpex o punta.
2. El dors o part superior, subdividit en predors, dors mitjà i postdors.
3. L’ arrel, a l’extrem posterior.
Els incisius superiors i inferiors tanquen la cavitat bucal.
Els alvèols són una zona de transició entre els incisius superiors i el començament del paladar.
- Els llavis tenen una gran mobilitat..