ORIOL JUNQUERAS VERSUS PACO MARHUENDA (director de LA RAZÓN) A RAC 1 (PUBLICAT A VILAWEB)

Junqueras alliçona el director de La Razón sobre el 1714 Resum del cara a cara entre el president d'ERC i Paco Marhuenda a RAC1 En el segon 'round' avui del cara a cara entre Oriol Junqueras i Paco Marhuenda, a RAC1 (àudio) el president d'ERC ha tornat a donar una lliçó d'història al director de La Razón. Aquesta vegada, en una discussió sobre la Guerra de Successió, l'Onze de Setembre de 1714 i les conseqüències que va tenir. 'Catalunya va fer un ridícul històric' negant-se a donar suport a Felip V, ha dit Marhuenda; 'les bombes borbòniques van estroncar el camí cap a la modernitat i la contemporaneïtat democràtica', ha respost Junqueras. Aquest és un resum de la conversa, que situem en el moment en què Marhuenda intenta justificar la posició de Felip V, prèvia a la guerra. M: No es va donar temps a aquest home, que venia de França, a conèixer Catalunya ni Espanya. Que tenia la legitimitat de ser nét i besnét d'infantes espanyoles. Aquí hi va haver uns interessos econòmics i polítics dels anglesos, que van comprar voluntats. Però el poble català no tenia ni idea ni d'una cosa ni de l'altra. I en aquella èpica hi havia sobirania dinàstica i no sobirania nacional. J: És evident que els anglesos juguen les seves cartes, com els neerlandesos, l'emperador, Castella i tothom. I també és evident que a Catalunya en aquell moment hi ha una gran comunió entre aquests interessos comercials, els de la petita noblesa, entre les classes populars, artesanals, els menestrals de les grans ciutats i les petites ciutats. I és això el que explica per què Catalunya intenta garantir-se el futur en aquella guerra. És evident que els catalans no tenien gaire ganes d'anar a una guerra. I si hi van anar és perquè van tenir la percepció que el rei no els deixava una altra alternativa. M: Però no li van deixar l'oportunitat al rei. I la prova és que a Navarra i al País Basc el rei va mantenir els furs sense cap problema (…) La gent no sap que França no s'unifica de veritat. Dins el territori francès, fins a la Revolució, hi havia una sèrie de barreres, duanes i drets territorials de les diferents regions franceses. I no és certa aquesta visió que hi ha. J: Sí, sí que és veritat. Em sap greu, eh? Segur que té una part de raó en el sentit que el procés de centralisme francès no havia culminat. Però, per exemple, respecte de Catalunya sí que havia culminat: al Rosselló ja s'havia prohibit l'ús de la llengua catalana, s'havien eliminat totes les institucions pròpies… I per tant, l'experiència que tenien els catalans del sud és que veient els seus germans, els seus cosins, els seus cunyats i sogres de Catalunya Nord és que l'experiència francesa era molt negativa. I això ajuda a explicar per què els catalans del sud teníem molts arguments contra la presència francesa M: El Rosselló fou absorbit fruit d'una guerra. No és el mateix quan és fruit com eren altres territoris francesos d'una trajectòria i d'una història que s'unifiquen efectivament amb la revolució francesa i amb el període napoleònic. J: El decret de Cauterets-Villers que promou el francès com a llengua única és de final del segle XVI. Per tant la pressió francesa per la unificació i el centralisme ve de molt enrere. Però no ens desviem. La qüestió fonamental és que els catalans del segle XVIII creuen que és en joc el seu futur econòmic, comercial, polític… Que tenen la percepció que les seves constitucions en alguns casos afavoreixen la majoria de al població; per exemple, una que evita que el rei pugui reclutar els catalans per anar a les guerres del rei. Els únics ciutadans d'Europa que no estan obligats a anar a la guerra del seu rei són els catalans. I els catalans no estan obligats a pagar un impost sobre la sal, que en aquella època era importantíssim. Hi ha tot un seguit de constitucions els benficis de les quals recauen en el conjunt de la població. I expliquen per què els catalans, en una immensa majoria, aposten per una mateixa opció política, que és l'opció de salvar les seves constitucions i institucions. El projecte econòmic de futur, que vincula Catalunya amb el món, amb Holanda i amb Anglaterra i que ens permetria ser un país que participés en la modernita s'estronca per culpa de la victòria dels exèrcits de Felip V; es perd el tren de la modernitat. M: No hi estic d'acord. (…) La Guerra de Successió és una guerra europea, on al final tothom va sortir--hi guanyant: Felip V, l'arxiduc Carles, convertit en emperador, Anglaterra… I Catalunya es va quedar fent un ridícul històric en una lluita en què els anglesos la van deixar tirada. I els derrotats són derrotats. I les elits catalanes sabien perfectament després del que havia passat a València i a Aragó que el 1716 el Decret de Nova Planta va acabar el govern polític. Però també estarà d'acord que Catalunya des d'aleshores també va fer el seu camí. La Il·lustració i el reformisme borbònic va anar bé a Espanya i també a Catalunya. J: Intento explicar-ho. Amb la perspectiva del temps es veu bé. Qui va guanyar la partida, un segle després? França. Espanya o Anglaterra? És evident que Anglaterra. El model realment modern era l'anglès, el model que ens porta a les democràcia contemporànies i al parlamentarisme històric. Els catalans defensaven aquells fonaments. El model català era molt semblant a l'anglès; en canvi, el model francès, el castellà, el model absolutista i centralista, al cap d'aquelles dècades acaba fracassant absolutament. Nosaltres teníem la immensa sort de formar part de la millor tradició política europea, la que ha portat cap a la contemporaneïtat democràtica. I si no hi vam poder arribar va ser perquè hi va haver un exèrcit enemic, borbònic, reclutat fonamentalment a França i a Castella, que ho va estroncar amb les seves bombes i baionetes. M: L'arxiduc era allunyat del model anglès, no tenia res a veure, Hauria estat la tradició de l'absolutisme. Amb el rei Felip avui tindríem els furs, i perdó per la ironia. L'Àustria dels Habsburg tenia res a veure amb la democràcia parlamentària dels anglesos? J: Catalunya sí M: Catalunya tampoc. J: Sí, i tant. El model parlamentari i constitucional anglès era molt semblant al model parlamentari i constitucional de les corts catalanes. I aquest és el model que ha acabat triomfant. Ens va impedir de participar-hi un exèrcit que va llançar sobre Barcelona unes 30.000 bombes, aquell exèrcit que tenia 40.000 soldats en el setge d'una ciutat que tenia 35.000 habitants i només uns 4.000 defensors armats; aquell exèrcit que tenia 90.000 soldats al conjunt de Catalunya, més que no famílies. El camí cap a la connexió amb el món l'estronca aquest exèrcit, i això és una evidència històrica. I a Catalunya els Habsburg havien estat en gran mesura respectuosos, i la prova és que Catalunya encara decidia si anava a la guerra o no, decidia els impostos, la política monetària… M: Les corts només es van convocar tres vegades en tots els àustries des de Ferran el Catòlic. J: No, home, no. M: A partir de Carles V J: Carles V convoca corts un munt de vegades, quatre, cinc o sis; Felip II tres o quatre vegades. Tots els àustries no les convoquen dos o tres, sinó catorze o quinze vegades. M: No, s'equivoca. En aquella època el poder del rei era absolut . J: No. Catalunya decidia la seva política monetària? Sí. Sóc doctor en pensament econòmica i m'he dedicat a estudiar els debats sobre política monetària entre 1611 i 1630 i li juro que Catalunya decidia la seva política monetària. I decidia la seva política fiscal? Del tot; eren les corts catalanes les que fixaven impostos. I qui els recaptava? La Generalitat de Catalunya, que era la diputació permanent de les Corts . I quan el rei anava a una guerra els catalans estàvem obligats a anar-hi? No. M: Però era important de veritat això? J: Del tot! M: Però qui manava a Catalunya? Manava el rei. J: depèn de amb què. Perquè allò era un estat imposat. Era una mica com una unió europea actual. M: No, home, no. J: Vostè em reconeixerà que decidir els impostos és important, oi? Decidir la política monetària és important? Sí. Decidir si vas a una guerra o no és important? Del tot. I tot això ho podien decidir els catalans. Això és important, perquè això són estructures d'estat. I tot això es va perdre en la guerra de successió M: però una pregunta molt senzilla: quanta gent manava a Catalunya. Parlem d'una elit que quanta gent la conformava? Mil persones? I l'única cosa que els interessava era fer carrera, veure si podien rebre un títol nobiliari, rebre honors i privilegis. El poble català, la gent que vivia a Vic, amb tots els respectes, no es movia de Vic ni de la seva comarca. I no sabien gairebé ni on era Barcelona. Evidentment que hi havia una sèrie de privilegis, com n'hi havia en altres parts d'Espanya. Els que van ser lleials a Felip V, el dia després de la guerra de Successió, van tenir els seus furs. Catalunya no ho va fer i es va quedar sense els furs. J: Vostè m'haurà de dir una regió d'Espanya que pogués decidir la seva política fiscal, monetària, que pogués decidir si anava a la guerra o no. I no me'n trobarà cap. M: Vostè creu que això és molt important i veritablement cap ciutadà català de l'època tenia clar qui era el seu senyor legítim. Era el rei, ja fos Felip III, Felip IV i Felip II. I al rei ja li anava bé, perquè Catalunya era petitona i pobreta. Li interessava mot més el seu imperi i la seva potència europea. Catalunya tant li feia. Perquè quanta població tenia Catalunya? J: En aquell moment mig milió d'habitants. Però escolti, i quants en tenia Aragó o Castella? M: Era una terra de bandolers, de pobresa, hi havia una part de comerciants… J: Ara vostè es passa molt… M: No ho dic despectivament. J: Catalunya era aleshores un país del segle XVII, com tots els països d'Europa. M: És clar. J: És clar, no és que Catalunya fos del segle XVII i els altres del segle XXI. Catalunya era com tots, amb algunes particularitats. I diu que la gent no se n'assabentava. T'ho juro que si et reclutaven els fills la gent ho entén de cop. Que no veu que és molt important que et puguin prendre el fill i portar-lo a una guerra llunyana? I les corts, les institucions i els municipis catalans se sabien totes aquestes lleis i, per tant, les defensaven. I em dirà: allò no era una democràcia com ara, i no hi havia televisió. No, és clar, només faltaria. M: Tot era fruit d'una evolució històrica. Hi ha hagut una gran manipulació dels agents anglesos agitant el tradicionalisme català. I tot això va acabar en el Tractat de Gènova. No sabem què hauria fet Felip V. Si no hi hagués hagut aquesta guerra és molt probable que hagués mantingut els furs catalans, perquè ja li anava bé. J: Ningú sap què hauria acabat passant al final de la història. Però tots sabem que el govern de Felip V just després d'haver jurat les constitucions de 1701 i 1702 és molt agressiu contra els catalans i contra istitcuions catalanes. Que es dedica a empresonar els principals dirigents… M: Digui per què. Perquè estan en connivència amb els anglesos. J: I com que el que ens hi jugàvem era el futur vam combatre aquella guerra amb tot l'entusiasme del món. Perquè sabíem que ens hi jugàvem el futur. I ara què ens hi juguem, els catalans? El futur. I què volem? La millor connexió possible amb el món, i per això mirem el món i ens hi projectem. I volem institucions properes i eficaces, al servei dels nostres ciutadans.