dimarts, de setembre 18, 2012

SUÏSSA, LA LLENGUA, EL TREN (AVUI, 14 DE SETEMBRE DE 2012)

Suïssa, la llengua, el tren Joan F. Mira Publicat al Punt Avui, divendres 14 de setembre del 2012 No sé quin serà el resultat final, o si hi haurà resultat final, o quan n'hi haurà, de tots aquests debats, tensions, i manifestacions, al voltant de la matèria nacional dels catalans, de la llarga i agra qüestió disputada de la relació Catalunya-Espanya: si finalment Catalunya trobarà un lloc propi confortable dins d'Espanya (cosa altament improbable), o si definitivament l'haurà de buscar fora, idea que pareix que s'imposa amb una potència inesperada i mai no vista, i que és també la meua. Sé que la tensió, l'esquinçament i l'agror no haurien arribat al punt on són si aquesta construcció nacional i estatal que en diem Espanya no s'hagués imposat i crescut com un concepte quasi unívocament castellà: “España es una cosa hecha por Castilla”, tal com escrivia Ortega amb contundència, i per tant “Ser español es estar acastellanado”, en paraules igualment contundents de Laín Entralgo. En realitat, no han enganyat mai ningú, abans ni ara. I abans com ara, la llengua és l'expressió més clara d'aquesta unitat nacional espanyola, que és una unitat nacional castellana. Podia haver estat d'una altra manera, però han triat aquesta. I estic segur que la petita història ferroviària que contaré, als espanyols de convicció o d'ofici els ha de resultar incomprensible. La primera vegada que vaig travessar Suïssa jo venia d'Itàlia i vaig entrar per Lugano. Vaig fer autoestop inútilment moltes hores a la carretera (jo tenia poc més de vint anys), els suïssos passaven amb aquell aire seu d'indiferència impàvida, i finalment vaig pujar al tren. El revisor, a l'eixida de Lugano demanava els bitllets en italià, “Signore e signori, biglietti, prego”. La segona vegada que passà deia “Meine Damen und Herren, Fahrkarte bitte”, i la tercera vegada deia “Mesdames et messieurs, vos billets s'il vous plaît”. Era el mateix revisor: simplement havíem anat de la Suïssa italiana a la francesa, passant per l'alemanya. La senyora del carret de les begudes també deia primer birra, panini, després Bier i al final bière. D'això, crec, se'n diu territorialitat, normalitat i respecte. Més o menys com fan ací els revisors de la Renfe i els cambrers de la cafeteria del tren. Italià, alemany i francès, sense canviar-se la gorra, i tot funciona suau i amb perfecta naturalitat. Com que tenien un problema al cantó dels Grisons, que és trilingüe (alemany, italià i retoromànic o romanx), i com que el romanx especialment està en perill, el 1996 van introduir una novetat constitucional que reconeixia al romanx caràcter d'oficialitat no sols al seu cantó --evidentment-- sinó a nivell federal, i un nou text que afavoria i subvencionava el coneixement mutu de les diferents àrees lingüístiques: intercanvis entre estudiants, periodistes, treballadors, etc. Des del 1996, doncs, el romanx és llengua oficial per a les relacions entre els ciutadans que el parlen i la confederació. Fins aleshores, “únicament” era llengua nacional: nacional de Suïssa. Supose que tots recorden les xifres: el romanx és parlat en una part dels Grisons, i només per poques desenes de milers de persones. I a més està dividit en cinc variants escrites. Doncs bé, és una de les quatre llengües nacionals de Suïssa, i llengua oficial de la confederació. Deu ser com una broma sense efectes reals, poden pensar alguns. Doncs no senyor: és un principi constitucional, i una cosa que es paga amb diners. He fet el càlcul comparatiu dels diners que es gasta el govern federal en el suport directe a les llengües minoritàries (italià i romanx), i convertit en ajuts del govern espanyol representa que de Madrid haurien d'arribar uns cinquanta milions d'euros a Catalunya, uns trenta al País Valencià i sis a les Illes. De suport “federal” a la llengua. Sense comptar el que gasta l'administració cantonal, és a dir, autònoma. Per cert, qui es va oposar, a Suïssa, al canvi constitucional i a la llei de relacions lingüístiques? La dreta dura alemànica, evidentment, i el partit que abans es deia “dels automobilistes”, o siga els extremistes liberals. No volien que es mantinguera el principi territorial, sinó que s'imposara la “llibertat individual”: volien, sobretot, que la gent poguera triar allà on va la llengua escolar, i que per tant no haguessen d'enviar els seus fills, com diu la llei, a una escola en la llengua del territori. Molt hàbils. En la pràctica, vol dir llibertat d'expansió per als alemanys, que és del que es tracta: els recorda alguna cosa, això? Pel mateix temps, a Friburg, que és prop de Berna, tenien un greu conflicte: si creaven una entitat metropolitana friburguesa, un Gran Friburg, seria difícil mantenir el monolingüisme de cada població. Al cantó friburgués hi ha una majoria de pobles francòfons i alguns germanòfons, i es tracta que continuen tal qual: no de formar un espai metropolità bilingüe. El senyor Denis Clerc, socialista i antic conseller d'estat, o siga, ministre, insistia, llavors: “Una llengua, un territori. La idea d'un municipi bilingüe és aberrant.” I més encara: “Nosaltres fixem i delimitem el territori quasi fins al metre quadrat: després, cadascú és molt lliure d'instal·lar-se allà on vol, i d'assimilar-s'hi”. O siga: per ací passa la ratlla, i si vostè viu o vol viure a aquesta banda, ja sap que l'escola, el correu, els rebuts, l'administració, la policia i la justícia funcionen en francès i només en francès, i a l'altra banda en alemany i només en alemany. Són coses, ja se sap, de països primitius i antiquats com Suïssa, poc moderns i que no entenen res de la vida internacional. No saben ni què és un banc ni una societat anònima. Una cosa com a Bèlgica --ací francès, allà neerlandès, i que no maregen–, que també són bàrbars i rústics i no saben què és Europa. Els espanyols sí que són internacionals, europeus i moderns. I apliquen amb coherència tots els principis del cas. Principi territorial: Espanya és un sol territori. Principi personal: tota persona té dret a usar l'espanyol en tota circumstància. Ni llengües nacionals (?), en plural, d'Espanya. Ni llengües oficials de l'estat, o d'una irreal federació. Ni solidaritat confederal: Suïssa es diu Confederatio Helvetica (CH), en llatí, ¿però qui vol una Confederatio Hispanica? Quins espanyols volen drets iguals d'unes llengües i altres, ni revisors multilingües a la Renfe? Els espanyols no són suïssos, i són “moderns” de l'única manera que van aprendre del Cid Campeador i dels Borbons. Potser caldria que un milió de catalans es manifestaren pels carrers de Madrid. Amb les pancartes en castellà, per si de cas.