EN EL CENT UN ANIVERSARI DEL NAIXEMENT DE MANUEL SANCHIS GUARNER

L´ any 1911, els sindicalistes que es reunien a València ara i adés, perquè els treballadors volien progressar i havien començat a organitzar-se, encara parlaven, es lamentaven i s´acaloraven en valencià, però ja feia temps que no l´escrivien. Per a resoldre el problema, tal dia com hui de 1911 va nàixer, a la plaça de l´Almoina, Manuel Sanchis Guarner. Pocs anys després, aquell xiquet que ja s´havia convertit en un home compromés amb el seu país i la seua llengua, gràcies als estudis i a les influències familiars, va ser el signant més jove de les Normes de Castelló, l´any 1932. Després vingué la guerra, la repressió, la presó i l´exili, que li va permetre treballar en una obra magna que ni totes les llengües ni totes les cultures tenen al seu abast: el «Diccionari Català-valencià-balear» que, després de molts anys de treballs, enquestes i investigacions, don Manuel va poder presentar a la seua ciutat, amb el vistiplau d´un ajuntament franquista que respectava més la llengua dels valencians que l´ajuntament d´ara. També en plena dictadura, des de 1963 a 1968, però sense que ningú no l´amenaçara, don Manuel va escriure «Els pobles valencians parlen els uns dels altres», un estudi que ens hauria d´omplir d´orgull perquè ens retrata: parla dels nostres defectes amb respecte, amor i coneixement de causa. I amb el sentit de l´humor que ens caracteritzava quan encara sabíem fer jocs de paraules perquè no ens obligava ningú a ser trilingües. Ara, des del meu punt de vista, i encara que don Manuel Sanchis Guarner va escriure molts llibres imprescindibles, el més personal, el més tendre i el més íntim és, al nostre parer, «La ciutat de València», de l´any 1971: un homenatge literari a la capital dels valencians, que alguns dels seus paisans li pagaren amb insults, amenaces i bombes. Per si algú no se´n recorda, don Manuel va ser víctima d´un atemptat l´any 1978 i, l´any següent, li enviaren a casa un paquet amb una bomba. Només la seua intuïció i la seua sang freda el salvaren. Però fins i tot els cors dels grans homes es fatiguen i, en desembre de 1981, el cor amenaçat i trist del mestre es cansà de bategar. Ara és l´hora que algú haja demanat perdó, a tots els valencians, per aquells i molts altres actes terroristes que decantaren a favor dels únics combatents la Batalla de València. Les bombes contra don Manuel, contra Joan Fuster, contra llibreries, universitats i institucions foren, sens dubte, actes terroristes que pretenien esborrar-nos del mapa i als quals, els valencians ben nascuts només podíem respondre amb paraules: per això vam perdre aquella batalla que va condicionar la nostra història recent i ens va condemnar, una altra vegada, a les catacumbes. Però les obres de persones com don Manuel Sanchis Guarner, que hui hauria fet cent-un anys, ens doten d´unes armes incruentes i indestructibles que ens ajudaran a guanyar la batalla definitiva contra la burrera, el fanatisme i la violència: ens matareu, però no ens convencereu.