Petites nations cherchent pays (LA PRESSE DU QUÉBEC, 29 de setembre de 2012)

Raymond Giroux Le Soleil (Ottawa) Minoritaires, les souverainistes québécois dirigent maintenant l'Assemblée nationale et, tous partis confondus, rassemblent 40 % des électeurs. L'objectif référendaire n'est plus d'actualité à court terme, démocratie oblige, mais le slogan «on veut un pays» demeure de mise dans le vocabulaire des militants. Le portrait politique actuel nous donne une belle occasion de revoir l'état du monde des petites nations en quête d'un pays malgré des opinions publiques hésitantes, sinon négatives. Et aussi, de constater que les mouvements souverainistes frères en Écosse, en Catalogne et en Flandre haussent le ton et appuient sur l'accélérateur. Dans les deux premiers cas, les indépendantistes contrôlent le gouvernement, mais avec l'appui d'une minorité d'électeurs. Ni l'Espagne ni la Grande-Bretagne n'admettent légalement le départ d'une région, mais cette dernière, toujours pragmatique, a choisi de négocier les modalités du référendum annoncé pour 2014. Le Scottish National Party a pris le pouvoir l'an dernier avec 45 % des votes, mais jamais aucun sondage n'a donné de majorité à l'indépendance de l'Écosse, les plus récents plafonnant à 35 %. Le parti souhaitait tenir un référendum à deux questions, la première sur la souveraineté et la seconde sur la dévolution de pouvoirs supplémentaires. Le premier ministre britannique, David Cameron, confiant des résultats, a refusé, et le SNP s'est incliné. Mais le point intéressant, dans ce débat, est que les deux parties s'entendront incessamment pour légaliser une procédure référendaire sous le contrôle du Parlement écossais. Pas question, à Londres comme à Édimbourg, de Loi sur la clarté. À Barcelone, la crise financière qui frappe l'Espagne en général et la Catalogne en particulier provoque un tel tourment social que le gouvernement indépendantiste force le jeu en provoquant des élections anticipées pour le 25 novembre, soit deux ans plus tôt que prévu. Le président de la Generalitat, le nationaliste Artur Mas, veut que la Catalogne exerce ce jour-là son «droit à l'autodétermination». Autrement dit, il déclenche une élection référendaire sur le dos de Madrid qu'il accuse de mauvaise gestion. Optimiste au maximum, il a même annoncé dans cette foulée la tenue d'un vrai référendum, une fois l'élection gagnée. Les Catalans, dont 46 % s'expriment de préférence en castillan et seulement 35 % en catalan, manifestent bruyamment leur grogne et pour une rare occasion, l'indépendance a atteint 51 % d'appuis dans un récent sondage. Financièrement à bout, le gouvernement a sauté sur l'occasion. Comme en Écosse, la Catalogne veut plus de pouvoirs et plus d'argent, mais à la différence près que l'Espagne n'a pas un rond à lui donner. Les indépendantistes flamands, de leur côté, atteindraient le seuil des 40 % des votes, selon des sondages réalisés en vue des élections municipales du 14 octobre, et leurs dirigeants entendent utiliser ce résultat pour peser sur les législatives de 2014. La Belgique existe par suite d'un accident historique. Les Flamands, traditionnels défavorisés du pays, se retrouvent maintenant plus nombreux et plus riches que les Wallons. D'où la volonté de plusieurs d'entre eux de larguer les francophones. Mais il est bien difficile de prévoir l'avenir politique d'un pays qui a survécu 541 jours sans gouvernement, en 2010-2011. La Belgique navigue à vue, avec une communauté francophone qui n'a rien à négocier, sinon à perte. Même si toute comparaison est boiteuse, disons que la Flandre a autant d'intérêt envers la Wallonie que l'Alberta envers le Québec. De ce tour d'horizon, je constate que l'ONU n'aura pas à ajouter quatre sièges de sitôt.

LA PRESSE DU QUÉBEC (29 de setembre de 2012)

Le 11 septembre dernier, jour de fête traditionnelle de la Catalogne, plus d'un million de personnes ont défilé dans les rues de Barcelone, galvanisées par la perspective de rompre avec l'Espagne. Catalogne: «L'heure est venue d'exercer notre droit à l'autodétermination» Les Catalans rêvent d'indépendance Marc Thibodeau, envoyé spécial La Presse (Barcelone, Espagne) Vive la Catalogne libre? Cette semaine, les politiciens nationalistes qui dirigent cette région espagnole ont annoncé des élections précipitées et proposé la tenue d'un référendum. Jamais l'idée d'une rupture avec le reste du pays n'a-t-elle été aussi populaire en Catalogne. Notre correspondant fait le point sur la situation à partir de cinq portraits de Catalans à la croisée des chemins. JOAN PUIGCERCOS I BOIXASSA Le 11 septembre dernier, jour de fête traditionnelle de la Catalogne, plus d'un million de personnes ont défilé dans les rues de Barcelone, galvanisées par la perspective de rompre avec l'Espagne. La manifestation monstre a ravi le député indépendantiste Joan Puigcercos i Boixassa, qui parle d'un moment «historique». Pour la première fois, se félicite le politicien de 45 ans, les sondages démontrent qu'une majorité des 7,5 millions de Catalans sont favorables à la sécession de la région, officiellement définie pour l'heure comme une «communauté autonome» espagnole. Le chemin parcouru depuis le rétablissement de la démocratie dans le pays est énorme, souligne M. Puigcercos i Boixassa, qui rappelle l'importance des efforts menés par la dictature franquiste pour réprimer la culture catalane et étouffer toute aspiration sécessionniste. De l'arrivée de Franco au pouvoir jusqu'à la transition démocratique survenue au milieu des années 70, l'enseignement de la langue catalane était interdit dans les écoles, raconte le député, qui a commencé ses études en castillan avant de passer au catalan. Même après la transition, la population locale a longuement vécu dans la peur. «Lors de la tentative de coup d'État au début des années 80, je me souviens que mon père, paniqué, s'était empressé de cacher tous les livres et les disques en catalan de la maison», relate-t-il. Le politicien est membre de la Gauche républicaine de Catalogne, principal parti indépendantiste, créé dans les années 30. Il se définit comme un indépendantiste «substantiel», qui croit à la nécessité pour les Catalans de se doter d'une nation en bonne et due forme pour protéger leur langue et leur culture. Les militants «substantiels» forment le noyau dur du mouvement auquel s'ajoutent aujourd'hui une proportion importante d'indépendantistes «stratégiques» qui pensent que la région serait mieux outillée économiquement si elle se séparait, dit-il. TONY STRUBELL Tony Strubell, qui siège au Parlement catalan à titre de représentant d'une autre formation indépendantiste, pense que la Catalogne perd chaque année en impôts l'équivalent de près de 10% de son PIB au profit du gouvernement central de Madrid. «En Bavière, riche région d'Allemagne, c'est 4% du PIB qui est redistribué. Ici, c'est beaucoup trop élevé», note le député de 60 ans, qui accuse le gouvernement central de «voler» ses compatriotes. Plutôt que de faire preuve d'ouverture à ce sujet, le gouvernement espagnol s'enferme dans l'intransigeance, ce qui facilite l'avancée de la cause indépendantiste, se félicite l'homme de 60 ans. «Ils font gaffe après gaffe», souligne M. Strubell, qui évoque le refus récent du premier ministre Mariano Rajoy d'ouvrir toute discussion sur un nouveau pacte fiscal avec la Catalogne. Le politicien accuse même le gouvernement central d'attiser la «haine» contre les Catalans, qui font régulièrement, selon lui, l'objet de commentaires très agressifs dans la presse nationale. «Nous avons eu des incendies de forêt importants en Catalogne récemment. Pendant même que les maisons brûlaient, des gens ont écrit que les avions devraient lâcher de l'essence plutôt que de l'eau du haut des airs. Rien n'est fait pour arrêter ces discours», déplore le député, qui s'est établi à Barcelone dans la vingtaine. Son grand-père, médecin spécialisé en traumatologie, s'est réfugié en Grande-Bretagne à la fin des années 30 pour échapper aux troupes franquistes, qui se sont empressées de détruire tout le contenu de la maison du «traître» lorsqu'ils ont pris le contrôle de la région. Il a écrit à l'époque un livre sur «l'esprit des Catalans», ce qui a ouvert la voie à l'action politique de son petit-fils. FRANCESC HOMS Un nouveau volet de l'histoire institutionnelle mouvementée de la région s'est ouvert cette semaine lorsque le président du gouvernement local, Artur Mas, s'est prononcé pour la tenue d'un référendum pour «l'autodétermination» de la Catalogne. Il a annoncé, au préalable, la tenue d'élections législatives précipitées qui devraient permettre, espère-t-il, de confirmer l'existence d'une solide majorité populaire en faveur d'une telle initiative. Selon une résolution votée jeudi, le référendum en question devrait se tenir dans les quatre années suivant le scrutin. M. Mas, qui dirige une coalition de partis de centre droit, a tenté il y a quelques semaines de convaincre le gouvernement espagnol de laisser la Catalogne prélever ses impôts directement comme le font la Navarre et le Pays basque. Il a toutefois reçu une fin de non-recevoir. Selon le porte-parole du gouvernement catalan, Francesc Homs, l'attitude de Madrid fait en sorte que la Catalogne doit chercher un nouveau statut constitutionnel. Madrid, dit M. Homs, n'a jamais cessé de considérer les Catalans comme des «vassaux» et cherche par tous les moyens à mettre des bâtons dans les roues du gouvernement local. À l'heure actuelle, dit-il, la Catalogne souffre grandement sur le plan économique et se voit obligée d'imposer des mesures d'austérité sévères pour tenter d'équilibrer ses comptes. Elle est coupée des marchés financiers en raison de l'importance de sa dette et de la mauvaise notation résultante et a dû demander une aide de 5 milliards à Madrid. «Est-ce que tu parierais sur le meilleur cheval du monde si on ne le laissait pas courir?», demande M. Homs pour illustrer la difficulté d'accéder à des crédits. Le porte-parole du gouvernement, comme Artur Mas, refuse en entrevue d'utiliser le terme «indépendance» pour qualifier l'objectif ultime du gouvernement, préférant parler «d'État propre» au sein de l'Union européenne. Poussé sur le sujet, il relève que la Catalogne veut se doter d'outils étatiques comme ceux «des Pays-Bas ou du Danemark». Devenir, en gros, un nouvel État membre de l'Union européenne. XAVIER ARBOS Si l'objectif, au-delà de la sémantique, est clair, le chemin pour y parcourir est truffé d'obstacles, prévient Xavier Arbos. Ce spécialiste en droit constitutionnel de l'Université de Barcelone est un grand connaisseur des mouvements indépendantistes. Il se rend régulièrement au Québec, comme en témoigne la présence sur son bureau d'une rondelle de hockey et d'un calendrier de Montréal. Fin connaisseur de la politique québécoise, il lance «à la prochaine!» à la fin de l'entretien en faisant le lien avec les propos tenus par René Lévesque à l'issue du référendum de 1980. Les mouvements sécessionnistes en Espagne constituent un problème particulièrement délicat, dit-il, puisque la Constitution «consacre l'unité indivisible» de la nation espagnole. Aucun référendum légal n'est possible sans l'assentiment du gouvernement central, qui paraît bien peu susceptible de le donner. La vice-présidente du gouvernement, Soraya Saenz de Santamaria, a fait savoir cette semaine que le gouvernement central disposait des pouvoirs «juridiques et institutionnels» requis pour bloquer la consultation. Artur Mas assure de son côté que le référendum ira de l'avant, avec ou sans l'approbation de Madrid. Xavier Arbos pense que la démarche référendaire du président catalan est sincère, «mais qu'il avait imaginé un rythme différent», plus lent. La participation à la fête traditionnelle et le refus de Madrid de discuter d'un nouveau pacte fiscal ont bousculé l'agenda. ENGRACIA OLIVE Au Parlement catalan, le Parti socialiste a apostrophé cette semaine Artur Mas, en l'accusant de vouloir faire oublier par ses envolées sur l'autodétermination une politique «néolibérale» menée sur le dos de la population. Le président, loin de se laisser démonter, a rétorqué que la Catalogne ne pouvait faire autrement que de sabrer les dépenses. Engracia Olive, une infirmière qui travaille dans une clinique publique, croit que le gouvernement catalan utilise la crise actuelle pour tenter de saper les services publics. Le système «universel» de santé défendu par la région craque par la base, relate la femme de 60 ans, qui affirme faire face à un nombre croissant de patients incapables de joindre les deux bouts. Mme Olive cite l'exemple d'une patiente d'origine uruguayenne souffrant d'arthrite qui est venue la voir récemment après s'être vu prescrire un nouveau médicament. «Elle a dit que ça représentait un coût additionnel de 100 euros par mois. Elle n'est pas capable d'assumer ça», relève l'infirmière. Contrairement à nombre de ses compatriotes, Mme Olive ne croit pas que l'indépendance corrigera les tares politiques de la Catalogne. Elle y est d'ailleurs opposée. «De manière générale, les nationalismes ne me plaisent pas. Je crois qu'ils sont par nature fermés et mauvais pour l'hygiène mentale», souligne l'infirmière, qui s'abstient d'aborder la question avec ses amis pour ne pas susciter de discussions trop musclées. «Quand je le dis, les gens me regardent d'un air étonné et me disent que ce n'est pas possible [...]. Ce qui marche ici en ce moment, c'est d'être indépendantiste», souligne l'infirmière, qui doute de la volonté d'Artur Mas de tenir un référendum. «Il s'est drapé de la bannière du nationalisme et il le fait assez habilement, mais je suis convaincue qu'il trouvera un prétexte, le moment venu, pour ne pas procéder», conclut-elle. L'Espagne s'enfonce dans la crise Les aspirations sécessionnistes de la Catalogne tombent au pire moment pour le gouvernement espagnol, qui peine à remettre l'économie du pays sur les rails sur fond de grogne populaire. Mercredi, des milliers de personnes ont manifesté à Madrid pour protester contre les orientations budgétaires du gouvernement, qui vient d'annoncer de nouvelles ponctions de 40 milliards d'euros. L'intervention musclée des forces de l'ordre a été filmée et diffusée partout dans le monde. L'image donnée de l'Espagne a déplu au premier ministre Mariano Rajoy, qui a fustigé de New York l'action de ses opposants en évoquant l'attitude «responsable» de la «majorité silencieuse» du pays. Un message brouillé par la diffusion de photos montrant le politicien en train de fumer un cigare. Le gouvernement, par crainte de passer sous la coupe du Fonds monétaire international, rechigne à faire appel au fonds d'aide européen. Il pourrait cependant ne pas avoir le choix si les taux d'emprunt reprennent leur courbe ascendante. Le porte-parole du gouvernement catalan, Francesc Homs, dit que la situation financière de l'Espagne est vécue comme une humiliation par Madrid. «C'est la première fois de l'histoire qu'ils sont devant l'évidence de leur dépendance», souligne-t-il.

EL CENTRE CATALÀ DE NEGOCIS RESPON LES PATRONALS CONTRÀRIES A LA INDEPENDÈNCIA

LA POLÍTICA, SEGONS POLÒNIA (27 de setembre de 2012)

AS SPAIN SINKS, MANY IN CATALONIA WANT OUT (Meritxell Mir, per a USA TODAY, 28 de setembre de 2012)

As Spain sinks, many in Catalonia want out By Meritxell Mir, Special for USA TODAYShare 1 Comments catalania Spain is entering its second recession in four years King Juan Carlos has called for national unity Catalonia is Spain's most indebted region 12:40AM EST September 28. 2012 - BARCELONA, Spain -- This historic region on the Mediterranean -- a center of European industrial design and tourism -- has special status as an autonomous district of Spain known as Catalonia. And as financial problems mount for Spain, many here want to get a whole lot more autonomous. Spain is entering its second recession in four years and some Catalans say they are getting little for the river of tax revenue they send to Madrid annually. The solution they say is an independent nation. "Financially speaking, Catalonia is perfect for Spain," said Osvald Calzada, 32, a copywriter from Lleida, in the western part of the region. "Catalonia is the cow they constantly milk, only giving her enough grass to survive." On Thursday, the Catalan parliament voted in favor of holding a referendum on independence after November elections whether allowed by the Spanish government or not (under current law, only Madrid can call a legal referendum.) Spain is taking secession talk seriously in the current financial climate. Even King Juan Carlos, who last spoke publicly on politics during a coup attempt in 1981, appealed for restraint. "In these circumstances, the worst thing we can do is divide our forces, encourage dissent, chase chimeras and deepen wounds," he said. The increasing demands for independence in Catalonia are the latest consequence of the European debt crisis, analysts say. As budget deficits grow, governments have slashed spending on education, health services and public sector workers. More austerity measures were announced Thursday in Spain. Catalonia, which encompasses four provinces, has not escaped the curtailment of public services and jobs. But many here say it is unfair given that 7.5 million Catalans pay $15 billion to $20 billion more in taxes annually than they get back from Madrid in social services or infrastructure. Despite its economic vitality, Catalonia is currently Spain's most indebted region. Recently the government here asked Madrid for $6.2 billion in financial assistance, but not in a loan. The government wanted the money free and clear, saying it belongs to Catalans and was wasted by the Spanish government. "There is no other territory in the world suffering such fiscal plundering," said Marc Guerrero, professor of international finance at European University in Barcelona. "If we could collect and keep all taxes, this wouldn't have happened and the standard of living of Catalans would be much higher." Anger was on display for all to see on Sept. 11, Catalonia's National Day, when an estimated 1.5 million people filled the streets bearing signs that said, "Catalonia, the next independent state in Europe," and "We want a divorce because we are not happy in this marriage." People sang the Catalan national anthem and marched through the city in one of the largest demonstrations in the history of Spain. A recent media poll showed that 51% of Catalans would vote in favor of separating from Spain, the highest percentage ever marked on a survey. Analysts say that the younger generation doesn't feel the ghost of Spain's former military dictatorship of Francisco Franco – when any form of separatism was persecuted – and have been taught in school about the oppression suffered under the Spaniards for more than three centuries of Catalonia's 1,000 years of existence. An unemployment rate in the region of almost 22% is also fueling rhetoric from pro-independence parties. In its latest response to the debt crisis, Spain approved a budget Thursday that froze public sector wages for the third year in a row, cut government spending by 12% and imposed a new 20% tax on winnings from lotteries above $3,230. Spain was also expected to raise the retirement age from 65 to 67. If Catalonia were to leave, Spain would lose an economic engine that makes up 20% of the national economy and has one of the most important commercial harbors in the Mediterranean.Mikel Buesa, an economics professor at Madrid's Complutense University, thinks both Catalonia and Spain would suffer with the split. "Surrounding Catalonia with borders would bring its GDP down by 30%, Spaniards would boycott Catalan products (like in 2006), and many companies would leave the territory, possibly to settle in Spain," Buesa said. Others disagree. "Catalonia doesn't need Spain," Guerrero said. "Last year we already exported more to foreign countries than to Spain, and Catalonia alone exported 25% of the total Spanish exports." The European Union has already warned Catalans that if they leave Spain they will have to seek readmission to the bloc, a process that, according to Buesa, could take years with all EU members unanimously required to approve the candidacy – including Spain. That has left the leader of Catalonia, Artur Mas, in a tricky position. While seeing his region leave Spain is not his top choice, the Spanish government is refusing to negotiate while pro-independence sentiment at home rises. "With all its refusals, Spain is showing us the way out the door," Calzada said. "It won't be easy, but I am convinced that we will stay afloat, just like we always have."

MODEL DE CARTA ADREÇADA AL PRESIDENT DEL PARLAMENT EUROPEU PER PROTESTAR PER LES DECLARACIONS D'ALEJO VIDAL-QUADRAS

Us fem arribar l'escrit per fer una queixa al parlament europeu per les declaracions del vicepresident Vidal-Quadras. Cal que ens fem respectar denunciant els antidemocràtics que no volen deixar decidir lliurement. Adreça de correu del president Europeu: president@europarl.europa.eu. Tema: Actions to discipline Mr. Vidal-Quadras Text: Dear sir, As a Catalan and European, I want to express my great concern because of the statements made today (september 2012, the 28th) by Mr. Alejo Vidal-Quadras, member of the European Parliament, against the Catalans' right to decide their national future, asking for a Spanish army-led action against Catalonia, its citizens and its democratic institutions if we decide democratically to secede from Spain. As you can understand, the statements made by Mr Alejo Vidal-Quadras seem to come from a non-democratic minded person, and they dangerously remember me the fascist military regime from Franco’s dictatorship. Furthermore, that speech sinks the European Parliament democratic prestige in a total disrepute. I hope you will take the proper actions to discipline Mr. Vidal-Quadras and prevent future similar non-democratic attitudes by other European Parliament members. As a Catalan I expect a clear declaration of the European Parliament against the use of armed force against nations implementing the most basic democratic and human right: the self-determination right. Yours sincerely, (la vostra signatura)

MÒNICA OLTRA, DE COMPROMÍS, A LES CORTS VALENCIANES

JOAN CARLES I, segons THE NEW YORK TIMES

Chastened King Seeks Redemption, for Spain and His Monarchy Allison Joyce/Getty Images King Juan Carlos I of Spain, at the Clinton Global Initiative in New York recently, has come under increasing scrutiny at home. By DOREEN CARVAJAL and RAPHAEL MINDER Published: September 28, 2012 Facebook Twitter Google+ E-mail Share Print Single Page Reprints MADRID — With Spain mired in an economic slump, many Spaniards are questioning their king, long revered for his role in bringing democracy to the nation but now being scrutinized for his deluxe lifestyle and opaque fortune. World Twitter Logo. Connect With Us on Twitter Follow @nytimesworld for international breaking news and headlines. Twitter List: Reporters and Editors Enlarge This Image Pool photo by Paco Campos After Juan Carlos broke his hip while elephant hunting in Botswana this spring, austerity-minded Spaniards were outraged. An accident this spring, when the king broke his hip while elephant hunting in Botswana, exposed a rarefied world of business contacts and set off an unusual public outcry over why the Spanish monarch, Juan Carlos I, was off on a pricey African safari during a time of national hardship. The episode led to an unusual royal apology, but the collateral damage has left the king, 74, recalibrating his monarchy. He has stepped up his public appearances, embracing his role as an international business booster and conciliator amid rising fury over government-imposed austerity measures intended to help shore up confidence in the country’s finances. “The monarchy will continue as long as the people want a monarchy,” the king said on a swing through New York last week, part of a palace strategy to meet with top opinion makers to help promote confidence in Spain. Europe’s economic crisis has politicians and struggling taxpayers from Belgium to England openly weighing the costs of subsidizing royals. Unlike other European monarchs, Juan Carlos came to the throne after the death of the dictator Gen. Francisco Franco in 1975 with virtually nothing, and has worked hard to generate his own fortune beyond the annual 8.3 million euro budget (or $10.7 million) bestowed on the palace by the Spanish government. The king is widely valued in business circles for acting as a sometime deal maker and economic ambassador for his nation, but how he has amassed his substantial personal wealth remains secret. The Spanish royal family’s wealth has been estimated at up to 1.79 billion euros (or $2.3 billion), a sum that supporters contend was inflated by the inclusion of government properties. To promote Spain’s businesses and help repair his image, Juan Carlos took the controls this month of a cutting-edge NH90 helicopter during a visit to a Eurocopter manufacturing plant in Albacete. On Thursday, he inaugurated a new Barcelona container terminal. It is all part of his campaign to advance “Brand Spain,” as the king put it in response to written questions, another palace step to demonstrate openness. His message for Spanish business, he added, is straightforward: “Export, export and export.” Juan Carlos’s peripatetic role as a business diplomat and deal maker was brought into the limelight after the safari, which was subsidized and organized by Mohamed Eyad Kayali, a Syrian construction magnate. The two longtime friends had worked together on a $9.9 billion bullet-train contract that the monarch helped broker last autumn for a Spanish consortium in Saudi Arabia. Leveraging his friendship with the Saudi king and other royals, Juan Carlos outmaneuvered a French bid. Supporters and advisers to the palace insist the king does not receive commissions on the deals he mediates or promotes. “They have tried to be more transparent by revealing their annual budget,” said Herman Matthijs, a finance professor at the University of Brussels, who analyzes government spending on Europe’s royalty and unsuccessfully sought information about the king’s personal fortune. “I suppose at least that he is a millionaire, but the question is: Is he a billionaire? What is their real wealth?” Spain lived without a king for 38 years after the Spanish Bourbon family was exiled in 1931 and their properties expropriated. Franco, who operated as a dictator from the end of the Spanish Civil War in the 1930s to his death, handpicked the king in 1969 to succeed him. The king’s authority is limited by the Spanish Constitution to mostly ceremonial powers — essentially a nonruling monarch. Before his accession to the throne, the king was aided by financial advisers who created a subscription campaign when he got married to help build a financial cushion. During that period, the future king “became obsessed with building up a personal fortune,” said José García Abad, the author of two books about the monarch.

ARTUR MAR VIST PER FINANCIAL TIMES (28 de setembre de 2012)

Person in the news September 28, 2012 6:13 pm Catalan with Spain’s future in his hands By David Gardner Person in the News It is rare, even in Spain, for parliament to be debating the whys and wherefores of the War of the Spanish Succession, commonly construed as a struggle over the balance of power in early 18th century Europe. It was not, Spanish government MPs pointed out to their Catalan counterparts this week, a war of secession, even if at its conclusion Catalonia, having gambled on the losing side, was stripped of the attributes of self-government. History is always alive in Spain. Artur Mas, the president of the Catalan Generalitat, had just left a meeting in Madrid empty-handed – failing totally to negotiate a new fiscal pact with Mariano Rajoy, the Spanish prime minister. Inevitably, he said a “historic opportunity” to ensure Catalonia could still fit comfortably inside a plurinational Spain had been squandered. Back home in his own parliament in Barcelona, Mr Mas called a snap election that will surely turn into a proxy referendum on Catalan secession from Spain and – in case Madrid was not paying attention – Barcelona voted to call an actual plebiscite on Catalonia’s right to self-determination. A full-blown constitutional crisis, in which the survival of the Spanish nation-state within its present boundaries is at stake, will now collide head on with the eurozone and fiscal crises. The arguments in this family dispute are already tangled and often tendentious but, as identity politics starts to overwhelm reasoned debate, they are turning visceral. Yet Mr Mas is an unlikely harbinger of revolutionary separatism. Until now, he has always appeared to be a mainstream nationalist from the Convergència i Unió coalition, the very embodiment of the Catalan bourgeoisie and its traditionally prudent mercantile values. CiU has dominated Catalonia since home rule was restored after the end of the Franco dictatorship in the late 1970s, and is a byword in Catalan politics for its philosophical ambiguity on independence, and in the Spanish arena for its political ambidexterity, allying episodically with both left and right in Madrid. Mr Mas came to power, like Mr Rajoy, at his third attempt in 2010. A technocrat by background, he was elected on a promise to secure a better budgetary deal from Madrid. In essence, the Catalan government wants the right to collect its own taxes, something the Basques already do. With fiscal autonomy at the heart of their self-government, the Basques have resurrected their once moribund rust belt economy into an engineering powerhouse that is now the most prosperous region in Spain. Catalonia, by contrast, has slipped down the wealth league table. With an economy the size of Portugal’s, it has acquired the heaviest debt burden of any region. Catalan officials and economists say they would be solvent if they had a similar agreement to the Basques, who transfer up to ten times less per capita to the Spanish fiscal pot than they do. Catalonia, they say, hands over to Madrid about €18bn a year, or 9 per cent of economic output – an amount that exceeds the demands of equitable transfer to poorer regions, which many federal systems cap at around half that level. Thus, while launching a forced march towards national sovereignty, Mr Mas finds himself, cap-in-hand, seeking a €5bn fiscal bailout from Mr Rajoy. If this were just about money, the square-jawed Catalan leader would be looking a bit foolish. But the separatist sentiment he is now trying to channel started swelling long before the onset of the financial crisis. The clamour for independence became mainstream after enhancements to Catalan autonomy, launched by the Socialist regional government in 2006 and endorsed by the Spanish and Catalan parliaments, were struck down by the constitutional court in Madrid. The Mas fiscal pact strategy which Mr Rajoy’s centre-right government was never going to countenance – now looks like a tactical springboard to a broader sovereignty movement. Just how broad was revealed to a startled Spain this month during the Diada – the annual commemoration of Catalonia’s defeat in 1714 – when more than a million separatists took over the streets of Barcelona. But is Mr Mas leading or following this seemingly elemental surge? An austere, disciplined and devoutly Catholic man, Artur Mas, now 56, was educated at the French Lycee in Barcelona – giving him a taste for Symbolist poetry and meandering subclauses – before training as an economist. He has no anti-Francoist pedigree, only joining CiU in 1987, but rapidly becoming the anointed heir of Jordi Pujol, who ran the Generalitat from 1980-2003. Mr Pujol epitomised Catalanism, which, unlike separatism, sought to build on Catalonia’s culture, language and historic identity within the confines of the Spanish state. The constitutional evisceration of the reformed statute of autonomy persuaded Mr Mas, as well as Mr Pujol, his erstwhile mentor, that Catalonia had to go its own way. “Mas always wanted independence, but the [court] decision to take the word “nation” out of the statute was the last straw”, says Edward Hugh, economist and longtime resident of Catalonia. “The fiscal pact proposal was really only a way of getting broader sections of Catalan society behind him. Then came the [Diada] demonstration and the discovery that a large cross section of society weren’t behind him, they were ahead of him. I think at that point he made the leap – he sees history in front of him, and wants to try to grasp it”. Mr Rajoy will do everything to ensure he cannot. The premier’s deputy, Soraya Sáenz de Santamaría, on Thursday warned that only the Spanish state can legally call a referendum. “Not only do legal and institutional instruments exist to prevent a referendum, there is a government here that is willing to use them”, she said menacingly. History, no doubt, will have some say in the outcome. “Leaders are people who interpret the meaning of every historical moment”, said Mr Mas at his investiture, and “it is the government’s duty not to shut the doors on the desire of a people”. The writer is the FT’s international affairs editor

AIXÍ VEUEN EN RAJOY DES DE TAIWAN (ARA, 28 de setembre de 2012)

Spain heads towards confrontation with Catalan parliament (Giles Tremlett per a The guardian, 27 de setembre de 2012)

Spain heads towards confrontation with Catalan parliament Spain's deputy prime minister says government will resist any attempt at unilateral referendum on independence Giles Tremlett in Madrid The Guardian, Thursday 27 September 2012 19.38 BST As Spain's government announced fresh austerity for next year on Thursday, the country was launched headlong into confrontation between central government and a Catalan parliament that pledged to hold a referendum on moves towards independence. Spain's deputy prime minister, Soraya Saenz de Santamaría, warned that the government would stop any attempt at a unilateral referendum, effectively challenging the Catalans to either desist or break the law and face the consequences. "There are legal instruments to stop this," she said, pointing out that the government could simply apply to the constitutional court to ban it before it was held. "And there is a government that is prepared to use them." That clashed directly with the Catalan parliamentary motion, which called on the regional government that emerges from 25 November elections to hold a referendum – with, or without, central government permission. Saenz de Santamaría said the only way a referendum could be held would be if it was called by central government and allowed people across the whole of Spain, not just Catalonia, to vote. The heightened tension between Madrid and Barcelona came as ministers presented the broad figures of the 2013 budget, while Spain battles to hit deficit targets and please eurozone countries who are rescuing its banks and may soon have to bail out Spain itself. "This is a budget in times of crisis but one to help get out of the crisis," said Saenz de Santamaría. The budget figures were presented without revealing exactly where the axe would fall, but with the task of reducing the budget deficit by €13bn made harsher by a combination of recession and soaring debt payments. Those payments increased by almost €10bn, with a further €7bn needed to prop up a creaking social security system. With the total adjustment looking set to hit €40bn euros, cuts in other places will be deep. Proper details were to be given on Saturday when the budget is taken to parliament. Budget minister Cristobal Montoro insisted Spain was on target to meet its 6.3% GDP deficit target this year, with tax income due to hit targets despite the worsening recession. Ministers gave no clues as to how close Spain was to asking for a full bailout, with finance minister Luis de Guindos saying that it was studying the terms closely and would decide when it was ready. As Spain's borrowing costs began to rise again this week there was growing pressure on prime minister Mariano Rajoy to make the bailout request, which would allow the European Central Bank to step in and buy bonds to keep down the interest rates that Spain must pay. While northern eurozone countries continue to insist on more austerity for Spain, analysts warned that this would further damage an economy that will shrink between 2% and 3% over two years. "Given the severity of the recession and the scant prospect of meaningful growth, Spain needs more austerity like it needs a hole in the head," warned Nicholas Spiro of Spiro Sovereign Strategy. "The markets are also in two minds about fiscal retrenchment in Spain. Previous rounds of belt-tightening have not led to an improvement in Spain's perceived creditworthiness." "Efforts to deflate Spain into competitiveness raise the prospect of many years of wage cuts and property price falls that will necessitate ever larger fiscal transfers from the stronger countries," added Trevor Greetham of Fidelity Worldwide Investment. On Friday the government will reveal the full size of a hole in the Spanish banking sector caused by toxic real estate assets left over from a burst housing bubble. Some 56% of the Spanish banking sector will get a thumbs up from the consultants called in to calculate the size of the hole, according to El País newspaper. Santander, BBVA, Caixabank, Sabadell and several other medium-sized and small banks pass the test, it reported. Most others, led by bailed out Bankia, will have to ask for money from the €100bn credit line that the eurozone has offered via Spain's bank bailout fund. Meanwhile, Greece's fragile coalition yesterday agreed on the main points of a controversial €11.9bn (£9.5bn) austerity package that the debt-stricken country's creditors have set as a condition for further rescue funds. Conservative prime minister Antonis Samaras clinched the consensus of his two left-wing coalition partners, who had both balked at imposing further belt-tightening. But the package, which must be put to international lenders for approval next week and then be voted through Athens' 300-seat parliament, comes with conditions.

PREGUNTES I RESPOSTES SOBRE LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA (FINANCIAL TIMES, TRADUÏT PER VILAWEB, 28 de setembre de 2012)

Notícies Divendres 28.09.2012 06:00 Financial Times: Preguntes i respostes sobre el procés independentista català El diari Financial Times ha publicat un article amb tot un seguit de preguntes i respostes sobre el procés independentista de Catalunya. L'autor, Tony Barber, constata l'auge de l'independentisme, recorda la lluita històrica pels drets del poble català i escriu que, arribat el moment, a la UE, no li tocarà més remei que avenir-s'hi. També assegura que no serà fàcil i creu que l'exèrcit espanyol podria tornar a l'arena política, si veiés que la secessió catalana era una possibilitat real seriosa. Us oferim la traducció al català de l'article: —Es trencarà Espanya com a estat? —De moment no sembla possible. Però la pressió independentista creix ràpidament a Catalunya, la regió autònoma més poderosa de les disset que té Espanya. És la prova més seriosa del sistema de govern descentralitzat espanyol des del retorn a la democràcia a final dels anys 70 després de la dictadura de Franco. —Com afectarà la crisi econòmica espanyola el resultat? —En cert sentit la crisi alimenta el sentiment secessionista de Catalunya. Fa que els catalans culpin dels seus problemes econòmics el sistema fiscal que, segons el seu punt de vista, els obliga a fer una contribució desproporcionada a la resta d'Espanya. En un altre sentit, enforteix la mà del govern central a Madrid. Catalunya ha demanat 5 mil milions en ajut de liquiditat del fons del govern per les regions amb problemes d'endeutament. Previsiblement, Madrid vol veure un exercici de restricció dels catalans en la qüestió de la independència com a contrapartida. —Què volen exactament els dirigents polítics i empresarials de Catalunya i l'opinió pública? —Artur Mas, president de Catalunya, i el govern de centre-dreta de Convergència i Unió no formen part de cap moviment explícitament independentista. El seu principal objectiu a curt termini és aconseguir més control sobre els impostos recaptats a Catalunya, un dels objectius amb el qual simpatitzen els empresaris catalans. Però Mas i el seu partit no mantenien el ritme marcat aquests últims mesos per amplis sectors de l'opinió pública i, en conseqüència, han començat a endurir la seva postura. El Parlament de Catalunya debatrà una resolució [aprovada ahir] que indica que l'encaix entre Espanya i Catalunya és 'un camí sense direcció' —Com veu la Unió Europea una Catalunya independent? —Sense entusiasme. Hi ha altres països, com Bèlgica, Xipre, Itàlia, Romania, Eslovàquia i el Regne Unit, en què els moviments separatistes i les minories nacionals podrien inspirar-se en el secessionisme català. En últim extrem, però, la UE no tindria més remei que respectar un procés d'independència que observés escrupolosament el dret internacional. A la UE no li va agradar la ruptura de Txecoslovàquia el 1993 però, no obstant, la va acceptar. —Quan va agafar volada la idea de la independència de Catalunya? —Catalunya té una orgullosa tradició d'autogovern que data de l'edat mitjana. La revolta catalana contra la sobirania espanyola del 1640 i la guerra posterior, en què Catalunya va perdre, encara ressonen avui. En els temps més recents, el moment decisiu va arribar el 2010, quan el tribunal constitucional espanyol va rebutjar el nou estatut d'autonomia de Catalunya, aprovat pel parlament nacional el 2006. L'estatut es va veure afavorit per l'ex-govern socialista d'Espanya, però amb l'oposició del centre-dreta del Partit Popular, que ara té el poder a Madrid. —Fins on arriba la crisi de regionalisme d'Espanya més enllà de Catalunya? —En els temps moderns el nacionalisme violent basc ha turmentat Espanya des de la restauració de la democràcia. Les eleccions del País Basc del 21 d'octubre poden reforçar els partits nacionalistes, però no hi ha un suport públic a la secessió com hi ha a Catalunya. Els bascos ja gaudeixen d'una àmplia autonomia en matèria tributària. —I en algun lloc més? —També el 21 d'octubre hi haurà eleccions a la regió nord-occidental de Galícia, però l'atenció se centrarà en el PP. Mariano Rajoy, president espanyol, és gallec. En termes més generals, la crisi regional és una crisi de finances públiques i recessió econòmica, causada principalment per la caiguda de la construcció a Espanya, la destrucció de la bombolla immobiliària i els vincles dels bancs amb interessos polítics regionals poc saludables. —Pot Catalunya esdevenir un estat independent? —Sí, però no serà bufar i fer ampolles. Els catalans tenen un gran sentit d'identitat nacional. Fins i tot molts catalans de segona generació (infants de parla espanyola que van arribar a Catalunya procedents d'altres parts d'Espanya des de la dècada de 1960) se senten atrets per la perspectiva de la independència. Però l'economia catalana ha estat lluitant aquests últims anys: l'ingrés disponible per càpita i la productivitat laboral ha crescut més lentament que no la mitjana espanyola. —Quin paper tenen les forces armades espanyoles en tot això? —L'exèrcit ha estat a les casernes des del fallit cop d'estat del 1981, però històricament s'ha vist a si mateix com el garant final de l'estat espanyol. Una possibilitat seriosa de secessió catalana podria fer-los tornar a l'arena política.

AMB AQUESTS AMICS, QUI VOL ENEMICS? (VILAWEB, 28 de setembre de 2012)

Vidal Quadras exigeix a Rajoy l'ús de la coacció contra Catalunya Demana que un general de brigada prengui el control dels mossos d'esquadra El vice-president del Parlament Europeu, el popular Alejo Vidal Quadras, ha demanat al president del govern espanyol, Mariano Rajoy, que prepari un general de brigada (minut 2:34 del vídeo), 'de la guàrdia civil preferentment', per aturar el procés cap a la independència de Catalunya. 'A part de recórrer la decisió als tribunals, s'ha d'intervenir l'autonomia. El govern [espanyol] s'ha de posar en contacte amb Mas i dir-li que això que ha fet fora de la llei ho ha de rectificar perquè si no l'haurem d'intervenir', va dir anit a Intereconomía. I va afegir: 'El senat es reuneix, vota i la comunitat queda intervinguda, el parlament es dissol, el govern de la Generalitat va a casa seva i la delegació del govern pren el control de Catalunya. I el general de brigada que deia pren el control dels mossos d'esquadra'. I ho va argumentar així: 'Saben que ho fan contra la constitució. Una sentència del TC no servirà per a res. El govern d'Espanya , tal com es va plantejar al govern de la República el 1934, ha de saber si té la determinació de fer complir les lleis. Perquè arriba un moment que l'estat ha de fer servir una de les seves atribucions, que és l'ús proporcional i legítim de la coacció.' (28:57 del vídeo) Arran d'aquestes declaracions, els eurodiputats Raül Romeva i Ramon Tremosa, i el president d'ERC, Oriol Junqueras, han dit que presentaran una pregunta a la Comissió Europea i enviaran una carta al president de l'eurocambra, Martin Schulz, sobre les amenaces de Vidal Quadras, que és vice-president de l'eurocambra.

LE FIGARO (27 de setembre de 2012)

La Catalogne rêve d'indépendance La région s'oriente vers un référendum d'autodétermination après les élections régionales de novembre. Le président de la Generalitat, l'exécutif régional, Artur Mas (Convergencia i Unio, CiU, nationalistes de centre droit), avait d'abord réclamé un pacte fiscal, la mesure phare de son programme électoral de 2010. La formule devait assurer à sa région un meilleur financement et lui confier la clé du fisc, sur le modèle du Pays basque et de la Navarre. En même temps, Mas a appelé à mettre en place les structures d'un «État propre». Lors de la fête nationale catalane du 11 septembre, plusieurs centaines de milliers de personnes ont scandé des slogans en faveur de l'indépendance et de la création d'«un nouvel État européen». Le gouvernement central de Mariano Rajoy (Parti populaire, PP, droite) a opposé la semaine dernière un refus catégorique au projet de pacte fiscal. En réaction, Mas a convoqué mardi des élections anticipées, fixées au 25 novembre. Et, du même coup, il est entré en campagne. Le gouvernement issu des urnes devra permettre au peuple catalan de «choisir son futur collectif». «Le moment est venu d'exercer le droit à l'autodétermination», a affirmé Mas au Parlement régional. «D'abord, nous devons essayer de suivre la loi, mais si ce n'est pas possible légalement, il faudra tout de même le faire», a-t-il précisé ce mercredi. Mas, encore une fois, a soigneusement évité de prononcer le terme d'«indépendance». Le mot effraie une partie de ses électeurs et Mas conserve une certaine ambiguïté sur ses projets. Lors d'une réunion avec des dirigeants de grandes entreprises catalanes, il aurait évoqué, selon le journal El mundo, le modèle de… Puerto Rico. L'île est un État associé aux États-Unis, auxquels les Portoricains délèguent certains pouvoirs régaliens tels que les relations internationales. L'exemple, déjà cité par les nationalistes basques il y a quelques années, permet de ménager la chèvre et le chou… au risque de semer la confusion. Front du refus Les lieutenants de Mas se sont chargés de mettre les points sur les «i». «L'idée est de convoquer un référendum pour que les Catalans puissent décider si nous nous maintenons dans l'actuel État espagnol ou si nous construisons notre propre État», a ainsi décrypté Josep Rull, le secrétaire d'organisation de Convergencia Democratica de Catalunya (CDC), l'un des deux partis qui forment la coalition CiU. L'opposition non nationaliste, le Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) et le PP, dénonce une stratégie électoraliste. Elle rappelle qu'en dix-neuf mois de pouvoir le gouvernement de Mas a surtout marqué les esprits par sa politique de rigueur. Les recortes(coupes budgétaires) dans l'Éducation, la Santé et la Fonction publique ont été plus durs que dans aucune autre région espagnole. L'agitation nationaliste permettrait de dédouaner le gouvernement régional, de dévier l'attention… et, peut-être, de fédérer les mécontentements autour de Mas. Ce dernier est en tout cas le grand favori à sa propre succession. Pris de court, sans candidat et sans programme, les socialistes improvisent un projet fédéraliste. La formule, elle aussi, est suffisamment vague pour ne fâcher ni les Catalans ni le reste de la gauche espagnole. Quant au PP, il organise le front du refus autour de ses présidents de région (onze sur dix-sept communautés autonomes). Les conservateurs ont été la force d'appoint qui a permis aux nationalistes d'entériner les plans d'austérité successifs au Parlement régional. Ils sont aujourd'hui les premiers surpris par le virage sécessionniste de leur ancien allié.

ENS MIRA I ENS VOL VIGILAR, EL MUNDO (VILAWEB, 27 de setembre de 2012)

Pedro J. Ramírez demana que es pugui detenir Mas si convoca el referèndum El Mundo vol que el govern de Rajoy modifiqui el codi penal El diari El Mundo publica avui un editorial en què demana al govern de Mariano Rajoy que impulsi al congrés una reforma del codi penal que permeti l'empresonament del president de la Generalitat, Artur Mas, si tira endavant un referèndum sobre la independència. El rotatiu dirigit per Pedro J. Ramírez demana que el PP faci servir la majoria absoluta que té a les corts espanyoles perquè recuperi l'article del codi penal que ho preveia des del 2003 i que el govern Zapatero va derogar més tard. '[El referèndum] seria il·legal i, per tant, els resultats, nuls. Però per mes que l'executiu podria impugnar al Constitucional la celebració de la carta magna, no hi hauria conseqüències penals per a Artur Mas per promoure'l', diu el diari, que recorda que el 2003 el govern d'Aznar va tipificar en el codi penal la celebració d'una consulta. Ara vol que Rajoy ho recuperi. 'Seria difícil d'entendre que els trenta detinguts ahir pels avalots del congrés fossin processats per un delicte contra la nació en la modalitat de coacció al parlament i que a Mas no li passés res per convocar una consulta per fer sortir Catalunya de l'estat espanyol', afegeix l'editorial. I acaba: 'La provocació del president de la Generalitat requereix una resposta ferma que deixi constància que saltar-se la llei no li sortirà de franc'. De fet, el govern espanyol considera la possibilitat de tipificar com a delicte la convocatòria d'un referèndum

RÚSSIA TAMBÉ ENS MIRA

MISSATGE DE L'ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA

EL CONGRÉS ESPANYOL (PP +PSOE -INCLÒS EL PSC-) ES NEGA A DEROGAR EL DECRET DE NOVA PLANTA (informació del vilaweb del 27 de setembre de 2012)

PP: 'L'article 2 de la constitució garantirà la indissoluble unitat d'Espanya' El congrés espanyol rebutja derogar els Decrets de Nova Planta de Catalunya, País Valencià i les Illes · Una iniciativa d'ERC-RCat-Sí demanava 'compensacions' per les conseqüències polítiques, jurídiques i econòmiques La comissió constitucional del congrés espanyol ha refusat amb els vots del PP, PSOE (amb PSC) i UPyD una proposició no de Llei d'ERC-RCat-CatSí que instava el govern espanyol a 'derogar el Decret de Nova Planta de 1715', així com a 'reconèixer el poble de Catalunya com a dipositari de la seva sobirania nacional' i a 'restituir la llibertat de Catalunya i tots els seus drets històrics'. A més, la iniciativa d'ERC instava l'estat a crear una comissió bilateral estat-Generalitat per 'iniciar tots els tràmits legals necessaris per a la restitució i compensació de les conseqüències polítiques, socials, territorials, jurídiques i econòmiques' derivades de la seva imposició. Per argumentar la seva posició, el diputat del PP Pedro Gómez de la Serna ha dit que 'el model constitucional respondrà amb la llei perquè hi ha mecanismes per garantir la convivència, la pau i la unitat. L'estat garantirà la vigència de l'article 2 de la nostra constitució, que es basa en la indissoluble unitat de la nació espanyola'. 'Siguin honestos, no enganyin a la gent: Catalunya mai va ser sobirana. Han construït un relat fals. Vostès han enganyat als catalans', ha dit el diputat popular a Alfred Bosch. Bosch ha plantejat des d’un punt de vista històric el que va suposar el Decret de Nova Planta, i ha afirmat als que el criticaven per voler acabar amb un greuge de fa 300 anys que 'Rajoy deu ser, com a mínim tant romàntic com jo, perquè ahir mateix deia que ja hem perdut prou temps amb Gibraltar' i ha defensat que 'la nostra reivindicació, entenem, és del tot moderna, perquè la major part del que necessita Catalunya ara forma part del que es va prendre en aquell moment. La sobirania lingüística, jurídica, institucional, fiscal i econòmica, incloent el concert que el govern del PP ens nega, fins i tot l'autonomia respecte al poder militar, són reivindicacions avui de gran vigència'. El portaveu independentista ha afirmat que 'és natural que demanem un gest legal i polític que obri la porta a tot allò que el nostre país requereix, i que va ser derogat tres segles enrere. Això sí que seria del segle XXI; esborrar les empremtes de l'absolutisme i del centralisme més vetust. I procurar de recuperar el camí perduda, aquella camí d'intencions democràtiques que van seguir països com Holanda o el Regne Unit. Perquè el nostre poble pugui decidir per si mateix i, igual que els catalans que van donar les seves vides i hisendes per la llibertat, avui també li podem dir amb tota claredat al poder espanyol, 'nós som com vós, i junts, més que vós'.

INTERVENCIÓ DE JOAN TARDÀ AL CONGRÉS DE DIPUTATS

CÀRREGA POLICIAL A LA PLAÇA NEPTUNO DE MADRID (25 DE SETEMBRE DE 2012)

LLIÇONS D'ECONOMIA MUNDIAL

NOTÍCIES DE LA BBC

11 September 2012 Huge turnout for Catalan independence rally Some 1.5 million Catalans took to the streets of Barcelona to march for independence Continue reading the main story Related Stories Burridge: Catalans driven by economy In pictures: Barcelona march Catalonia seeks 5bn-euro bailout Some 1.5 million people have been taking part in Catalonia's annual independence rally in Barcelona, according to police. Tens of thousands of people poured into the city waving the region's independence flag and brandishing the colours red and yellow. This year's march aimed to be the biggest ever - and a protest against the Spanish government's tax laws. Catalonia wants Madrid to review its tax agreement and provide a bailout. The size of the turnout for the rally, which is held annually on 11 September to mark the Siege of Barcelona 300 years ago, forced organisers to change its route. Alfred Bosch, an MP from the Republican left of Catalonia, told the BBC: "All the flags I can see are the pro-independence flags of Catalonia with the lonely star right in the middle of the triangle. "And everybody is wearing these flags. I have never seen so many pro-independence flags in my all life." Protester Teresa Cabanes told Reuters: "This is a blow for the government. People like me came from everywhere. I don't think they were expecting something as big." The huge volume of people overwhelmed the mobile phone network, which shut down for hours as a result, reports say. Fiscal autonomy Spain's economic crisis, which has left one out of four people unemployed, has sharpened Catalonia's demand for fiscal independence from Spain, as well as political autonomy. Catalan independence rally in Barcelona 11 September 2012 Last month Catalonia demanded a bailout from Madrid of 5bn euros Catalonia, which is Spain's wealthiest region and represents a fifth of the Spanish economy, wants to be able to raise its own taxes and spend them. Last month, Catalonia demanded a bailout from Madrid of 5bn euros (£4bn), on the basis that it believes the central government owes the region that much in overpaid taxes. But, as with the rest of Spain, the region faces big economic challenges. Catalonia has to take out 13bn euros (£10bn) in loans this year to refinance maturing debt, on top of funding its deficit for the current year. The BBC's Madrid correspondent, Tom Burridge, also says economists have warned that the Catalan government has barely enough money to pay its public sector workers. Regional bailouts Pro-autonomy leaders claim Catalonia pays a disproportionate level of taxes to Madrid in relation to the funding it receives. Spain's Prime Minister Mariano Rajoy has said fiscal independence for Catalonia would achieve nothing in the country's overall battle against economic collapse. Mr Rajoy and Catalonia's regional leader, Artur Mas, are due to meet on 20 September. Spain's struggling economy has declined for three consecutive quarters as it continues to suffer from the effects of its property bust caused by the financial crisis. Other regions have appealed to the government for bailouts. The latest, Andalusia, asked for an immediate injection of 1bn euros (£800m) last week.

NO TOTS ELS MILITARS ESPANYOLS SÓN AME (VILAWEB, 25 DE SETEMBRE DE 2012)

Topada entre militars espanyols per la independència de Catalunya L'associació majoritària desautoritza els qui amenacen d'intervenir en cas de secessió de Catalunya El secretari general de l'Associació Unificada de Militars Espanyols (AUME), Mariano Casado, considera que les forces armades s'han de mantenir neutrals en el debat territorial i arran de l'independentisme d'un sector de Catalunya, perquè no són un poder independent i la seva actuació sempre ha d'anar d'acord amb el que disposin el govern i les corts espanyoles. En declaracions a Europa Press, Casado ha rebutjat així les amenaces de l'Associació de Militars Espanyols (AME), que havia advertit que qui col·labori o permeti la fractura d'Espanya hauria de 'respondre amb tot el màxim rigor' als tribunals de la jurisdicció castrense per la 'greu acusació d'alta traïció'. 'En aquest tema de màxima actualitat les associacions professionals de membres de les forces armades s'han de mantenir en la situació que els marca la llei d'estricta neutralitat', afirma Casada, que recorda que el debat territorial es desenvolupa en l'àmbit polític i parlamentari. Casado creu que ningú no ha de parlar en nom de les forces armades prquè no es poden apartar del seu mandat constitucional de ser al servei del poble a través del govern i les corts espanyoles. També lamenta que les declaracions de l'AME, 'més que no contribuir a aclarir les coses', poden crear 'més polèmica en un afer que no és de la seva responsabilitat'. 'Ni les forces armades ni les associacions hi tenen res a dir perquè no és el seu paper: el seu paper és complir el que diguien els qui defensen interessos d'Espanya. Les forces armades no són una institució independent que pensi per si mateixa.'

EL CICLE DE VIDA D'UNES DENTS D'OR

TO BLOC OR NOT TO BLOC El bloc políticament (in)(co)(sur)recte "LLEGIR [NI QUE SIGA LA MEUA BILIS] ÉS POTSER L'ÚNIC ACTE SOBIRÀ QUE ENCARA ENS QUEDA" dilluns 24 de setembre de 2012 El cicle de vida d'una dent d'or Anys 60. Temps de crisi. El meu tiet Manolet agafa una maleta de roba i un sarró de pors i se’n va a Alemanya. Hi treballa 15 anys. Quasi mai en torna per vacances perquè vol fer créixer ràpidament el feix de marcs alemanys amb què posarà els fonaments de la seua futura casa a Crevillent. Un marc, ara un altre, un més… Les escasses vegades que en vingué, però, es va fer posar unes dents d’or per poder mastegar com cal, atés el mal estat en què tenia les pròpies. 11 de setembre de 2012. Temps de crisi. La meua tieta Georgina, muller del meu tiet Manolet, em demana que el baixe a cal dentista. Em dóna, dins un sobre, la dentadura postissa en què du aquelles tres dents d’or. Empenyent la cadira de rodes carrers avall, arribem a la clínica. Mentre ens atenen, llig en el mòbil que el Congrés espanyol ha tombat la ILP Televisió sense Fronteres, perquè puguem vore de nou TV3 al País Valencià, tenir un espai comunicatiu propi, com qualsevol poble o societat normalitzada; etcètera. Indignació i ràbia, piscolabis diaris. El desconnecte perquè ens sol·licita l’odontòleg. Ens atén. Diagnòstic: el meu tiet s’ha de renovar la dentadura. 400€. No serà cap problema, ja que els pagarà amb la pensió alemanya. El dentista posa dins el sobre la dentadura malmesa i me la torna. De tornada a casa de mon tio –aquella que es va fer amb els marcs alemanys– faig cinc cèntims del diagnòstic a ma tia i li allargue la dentadura. Ella, que no coneix l’egoisme material i es desprén de tot, em diu: nyas, queda-te-la i ven les dents d’or, i el que te’n donen t’ho quedes per a tu. Arribe a casa i, mentre berene, em mire les molars d’or amb què el meu tiet ha triturat, durant més de quaranta anys, alegries, neguits i menjars germànics i de la nostra terra. 20 de setembre de 2012. Crisi als Casals Jaume I i a Acció Cultural del País Valencià. Hi han declarat un ERO. Les multes pels repetidors de TV3 ens ofeguen. Ja han tancat molts casals. El de Crevillent, amb onze anys d’història, encara no. El setge i persecució del govern espanyolista local, autonòmic i estatal no dóna treva. No sé com acabarà tot plegat. D’aquests pensaments, n’hi ha un que em fa apropar-me de seguida a un Compro Oro. Em despatxa una rossa rere uns pits silicònics desmesurats i un taulell envidrat. L’advertisc que no s’espante, però que li porte unes dents d’or perquè les taxe i me’n propose un preu. Em confessa que mai abans l’hi havien dut res semblant. S’emprova uns guants (també) de silicona, se’ls ajusta, dissimula una ganyota de fàstic i comença a fer bocins l’or. Triga cinc minuts. El pesa i em diu que és de 14 quirats i que m’hi ofereix 65€. Ma tia m’havia dit que era de 24 quirats. A desgrat, accepte els euros. De nit, em gite i deixe la cartera a l’escriptori. M’adone que en sobreïxen els 65€ de les dents d’or del meu tiet que he malvengut hui, i prenc una decisió. Que n’és d’estrany, el cicle de vida d’unes dents d’or, hi pense. Com de valuoses han estat les mossegades que hi ha fet mon tio al llarg de sa vida i que, curiosament, encara serviran per ajudar a pagar una part del lloguer del nostre Casal, o per a ajudar a organitzar un acte o un concert i seguir fomentant la nostra llengua i cultura catalanes a l’extrem meridional del País Valencià. La crisi sembla eterna, crònica. Tota dent fa paret, però. Publicat per Xama a 7:06

TERESA FORCADES I EL 25 DE SETEMBRE

QUÈ HA CANVIAT A L'ESTAT ON ENS HA TOCAT DE VIURE D'ENÇÀ DEL 1939?. ARTICLE A VILAWEB DEL DIA 24 DE SETEMBRE DE 2012

Una associació de militars espanyols amenaça d'actuar en cas de secessió de Catalunya Diu que l'exèrcit hauria d'intervenir si abans no ho fa el govern espanyol i la justícia L'Associació de Militars Espanyols (AME) ha emès avui un comunicat en què alerta del perill de l'independentisme català i de 'l'actitud del president de la Generalitat de Catalunya i els membres separatistes del seu parlament' per la unitat d'Espanya. Aquesta associació, que enguany compleix vint-i-cinc anys d'existència, demana que els representants de l'estat, el govern espanyol i els tribunals, apliquin 'les facultats legals' que els atorga la constitució, per aturar 'qualsevol mena de secessió'. I diu que ho facin, 'sense que les forces armades es vegin en la irremissible i gravíssima tesitura de complir escrupolsament i estricta la missió que la carta magna els atorga de garantir la sobirania, independència i integritat territorial de la nostra pàtria'. I afegeix: 'Si haguessin d'actuar, no hi hauria d'haver cap dubte que els que han permès, participat o col·laborat en arribar a aquesta (…) amenaça de fractura d'Espanya, per comissió, omissió o profit dels seus càrrecs constitucionals, hauran de respondre amb tot el màxim rigor de tan greu acusació d'alta traïció davant dels tribunals en l'àmbit de la jurisdicció castrense'. Aquesta associació ja ha tingut pronunciaments anteriorment sobre la defensa de la unitat d'Espanya. Per exemple, durant el procés d'aprovació de l'estatut de Catalunya, el 2006, en què va defensar el tinent general José Mena Aguado, que va dir que l'exèrcit hauria d'intervenir si l'estatut sobrepassava els límits de la constitució. Aquest punt de vista era oposat a l'altra associació de militars espanyols, l'Associació Unificada de Militars Espanyols (AUME), que defensava el càstig imposat a Mena Aguado per les seves declaracions.

L'AMENAÇA DEL RETORN A LA PESSETA (SALVADOR GARCÍA-RUIZ). VILAWEB, 22 de setembre de 2012

22.09.2012 Salvador Garcia-Ruiz: 'L'amenaça del retorn a la pesseta' La 'moguda independentista' de les últimes dues setmanes ha estat la cortina de fum perfecta perquè Rajoy amagui la veritable amenaça per a l'economia catalana i espanyola: ajornar la petició de rescat a Europa. Rajoy ha fet coses radicalment contràries a la seva ideologia i al seu discurs anterior, com apujar els impostos o alliberar un presoner d'ETA, però hi ha dos temes en els que no ha cedit: fer una mínima concessió a la reivindicació catalana del pacte fiscal, i demanar formalment l'ajut financer a Europa. El primer ha facilitat l'eclosió independentista. El segon pot arrossegar Espanya i Catalunya a la catàstrofe econòmica, incloent la sortida de l'euro i la tornada a la pesseta. Rajoy ha amenaçat amb sortir de l'euro per intentar evitar la petició de rescat o, si aquesta s'acaba fent, que sigui en condicions el menys dures possibles -tant en les mesures a implantar com el control al que s'hauria de sotmetre. Darrere la visió que val més tornar a la pesseta -i trencar l'euro- abans que acceptar un rescat amb condicions massa dures sembla que hi ha Álvaro Nadal, Director de l'Oficina Econòmica del govern espanyol i mà dreta de Rajoy. I Rajoy va utilitzar aquesta amenaça fa uns mesos per aconseguir un acord en condicions teòricament favorables -que jo no creia, per cert, que fos tan bo com es va dir. És en aquest context d'amenaça de tornar a la pesseta que cal entendre l'article dels economistes espanyols Jesús Fernández-Villaverde, Luis Garicano i Tano Santos a El País 'No queremos volver a la España de los 50' el juny del 2012 on advertien de la catàstrofe del que això implicaria: 'Sortir de l'euro, per molt temptador que sembli, seria molt probablement molt pitjor del que ens imaginem. (…) És trist que aquest escenari no espanti molts dels nostres polítics: una economia tancada és una economia en la que poden fer i desfer a cor que vols, fent servir les palanques de la pesseta per fer favors als seus amics a discreció.' Fernández-Villaverde i Garicano van insistir en els perills de la sortida de l'euro en un article al Financial Times aquest agost. Les elits espanyoles insisteixen en aquest tema perquè saben que és una amenaça real del govern espanyol. Hi ha moltes raons que expliquen el desastre de tornar a la pesseta: l'euro va ser un error però, ara que hi som, és molt pitjor marxar-ne. I si marxem, a més del cost que comenten aquests economistes, els catalans hi hem d'afegir el cost de viure sota el paraigües espanyol. És a dir, si algun català defensa sortir de l'euro -assumint com a certes les tesis de l'amic Jonathan Tepper-, que sigui per tenir la lira catalana i no la pesseta espanyola. Per tant, més enllà de les amenaces i acusacions a Catalunya de crear inestabilitat econòmica, cal tenir present que la principal amenaça que tenim catalans -i els espanyols!- és justament l'orgull patri del govern espanyol, que utilitza una amenaça letal -la sortida de l'euro- per aconseguir millors condicions en un rescat inevitable, estirant massa la corda amb el perill que es trenqui. I en aquest procés -o pols- el govern espanyol està perdent suports internacionals clau, cansats d'esperar que Rajoy actuï. Potser, quan els necessiti, serà massa tard. És a dir, davant les acusacions d'inestabilitat a Catalunya cal recordar que el perill més imminent ve de Rajoy i que, decidits a pressionar, el pressionin a ell. I també cal advertir, a aquells que diuen que el procés d'independència posa en risc l'euro i les pensions, que el risc real i immediat ve de pertànyer a Espanya. Aquesta és la veritable, greu i imminent amenaça. I sense oblidar que quan finalment demanin el rescat, seguirem en mans de Rajoy i el seu govern, garantia de catàstrofe econòmica (llegir el gran article del professor Sala-i-Martín). Dit això, ja explicava a l'agost que el procés d'independència podria desestebilitzar l'euro, per la inestabilitat que provocaria a Espanya i per la seva disminució en la seva capacitat de repagament dels seus deutes. I també apuntava solucions. Amb això vull dir que les principals amenaces econòmiques vénen d'Espanya, però això no exclou que hàgim de fer un procés impecable de forma que ens vegin des de l'exterior com un país lleial, seriós i solvent. Ens hem de posicionar com l'aliat ideal al sud d'Europa. I per fer-ho tenim molta feina per endavant, especialment en el camp diplomàtic, on ens hem d'explicar molt més i de forma molt diferent de com ho hem fet fins ara.

STARS AND STRIPES, 22 september 2012

Spanish region of Catalonia says it may proclaim independence By Sinikka Tarvainen Deutsche Presse-Agentur Published: September 22, 2012 BARCELONA -- Catalonia may proclaim independence from Spain after the next regional election, a local official said Friday, in an apparent open challenge to the national government. The north-western region has taken "a road of no return" toward independence, Catalonia spokesman Francesc Homs said. The possible mechanisms to achieve it included a referendum or a unilateral proclamation of independence by the regional parliament after the election, he said. Advertisement "The process that is being opened is not for the impatient," he said. Madrid has refused even to grant greater financial powers to Catalonia, which already enjoys a large degree of autonomy. Homs made the comments after Spanish Prime Minister Mariano Rajoy, in a meeting with Catalan premier Artur Mas on Thursday, refused a request for the region to handle its own taxes. The meeting was followed by widespread speculation that Mas could call early elections in the autumn, two years ahead of schedule. Alicia Sanchez-Camacho, the Catalan representative of Rajoy's conservative People's Party, warned Mas that calling elections which acted as a vote on independence would be illegal. Spain's deep economic crisis has fuelled separatism in the formerly affluent region, where many of its 7.5 million residents believe they would be better off without transferring part of its tax revenue to the country's poorer regions. Hundreds of thousands of people recently attended a pro-independence rally backed by the regional government.

JOAN FABREGAT SERRA, REFLEXIONS AL VOLTANT DE LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA (20 de setembre de 2012)

¿Cataluña independiente quedaría fuera del Euro? Posted on September 20, 2012 by JFS Primero de todo hay que remarcar que no existe ningún tratado de la UE que incluya ningún tipo de disposición por lo que respecta a la secesión de una región de un estado miembro. Es totalmente normal que no este regulado porque la realidad aún no lo ha requerido. Es la realidad política la que marca la agenda legislativa y no al revés, por motivos obvios. Por lo tanto la decisión de entrada/salida de Cataluña en la UE va a ser una decisión que se negociará dentro del marco jurídico internacional y de la propia UE pero siendo, como siempre pasa, la realidad política y económica quien marque la conclusión jurídica y no al revés. No se puede, como consecuencia, hacer ningún tipo de afirmación rotunda que concluya hacia la entrada o no de Cataluña, pero si que se pueden determinar los pros y los contras e intentar ver hacia donde se decanta la balanza. Europa acceptaria Cataluña 150x150 ¿Cataluña independiente quedaría fuera del Euro?Déjenme remarcar que esta no es una adhesión a la UE de un estado no miembro sino que es una secesión. Es muy diferente y no se puede remitir a las leyes de entrada de un nuevo miembro cuando en realidad, todos los ciudadanos de este nuevo estado ya son europeos. La diferencia en este sentido es fundamental porque los catalanes votan en la UE y en el propio parlamento europeo hay políticos catalanes. La gente que va proclamando que Cataluña se quedaría fuera de la UE por ser un Estado no miembro, como lo ha hecho recientemente Garcia-Margallo diciendo que Cataluña quedaría “eternamente” fuera de la UE, solo persigue dos objetivos: desinformar y manipular. Pasemos a analizar punto por punto el marco político y jurídico: Primera condición es que los catalanes quieran estar en la UE. Sin esta condición todo lo demás no hace falta leerlo. Aunque Cataluña sea de fuerte tradición europea des de tiempos inmemorables, no está tan claro que le convenga estar dentro de la UE. Cataluña mira a países como Islandia (país bastante más rico que España) o Montenegro. Ambos países están creciendo mucho más que España y les va muy bien estando fuera de la UE. Aun así consideraremos que Cataluña si que quiere estar dentro de la UE. Entrada de nuevos países a la UE por unanimidad. Para que un país que no forme parte de la UE pueda entrar a formar parte de la UE, esta obligado a pedir la entrada y necesitara un acorde unánime de los miembros para poder entrar. Esto esta regulado en el articulo 49 en el tratado de Lisboa. Esto es así. No obstante, Cataluña no entraría dentro de esta legislación porque ya es una región que se con plenos derechos europeos. Esto nos lleva al siguiente punto sobre los derechos. Las empresas y ciudadanos europeos tienen unos derechos de movimiento de capitales y personas que no se les puede negar. Por ejemplo, las empresas Italianas tienen el derecho a vender productos en Cataluña, los franceses pueden votar en las elecciones municipales, etc. Este punto es muy importante porque YA ESTA LEGSIALDO Y CONTEMPLADO que estos derechos solo se pueden perder si Cataluña decide que no quiere estar en la UE (tratado de Lisboa) o que fuera expulsada de la UE de forma UNÁNIME. Este punto es muy importante porque no solo Cataluña y los catalanes estarían perdiendo derechos actualmente legislados que no pueden perder, sino que también estaría perdiendo derechos empresas y personas de la UE con intereses en Cataluña. La legislación Europea dictamina que estos derechos solo se pueden perder por voluntad propia o por votación unánime. Una vez hemos entendido la realidad política y jurídica a la que nos enfrentamos, pasemos a analizar los contras a la posible incorporación inmediata de CAT a la UE: Europa tiene miedo de los nacionalismos. No solo España tiene movimientos independentistas, Francia, Belgica, Italia, UK, Alemania y Chipre, tienen movimientos independentistas interiores. No obstante, la UE esta por encima de estos problemas por un simple motivo: luchar en contra de estas regiones independentistas es una extralimitación y va en contra de los principios de democracia que representa. Además estas regiones suelen ser las regiones ricas de los países e iría en contra de la estabilidad de la UE que ya tiene bastantes problemas. La conclusión clara e inequívoca es que nuevos estados independientes no supondrían ningún problema para la UE pero nuevos estados independientes expulsados de la UE si que lo harían y claramente. Sería el principio de la destrucción y fragmentación del proyecto europeo. Pero entonces, ¿los países que forman la UE y tienen miedo de los movimientos secesionistas no les interesa aplacar el movimiento catalán? Esta forma de enfocar el problema es claramente española. Mientras aquí se prohíbe un referéndum vinculante a Escocia ya esta programado un referéndum para el 2014 y el propio gobierno esta pactando de forma amistosa las condiciones para llevarlo a cabo. En ningún caso Alemania esta intentando reprimir a Baviera ya que su planteamiento es federal y no centralista. O para ponerlo de otro modo, en ningún país de Europa hay oficiales del ejército retirados (retirados pero con mucha influencia) amenazando con una intervención militar al estilo Segunda Guerra Mundial. Cataluña reclama una parte de Francia. Este punto lo pongo porque lo he oído un par de veces y de esta forma quiero evitar que se ponga en los comentarios. Cataluña no reclama el antiguo territorio español que los propios españoles regalaron a Francia como obsequio por haber matado a los hijos de España, sino que es esta región quien simpatiza con Cataluña. España presionará para que no se consiga la adhesión de Cataluña (en caso que esta quede fuera). Esto es completamente cierto. La pregunta es ¿goza España de suficiente reputación en la UE como para dictar la agenda de esta? Yo soy de los que opina que NO. España esta al borde de la catástrofe económica y toda Europa la tiene identificada como un PIG que solo le gusta la siesta y la fiesta (juicio totalmente injusto ya que España tiene mucho potencial y riqueza, pero es así como ven al país señores). Una muestra clara de la falta de amistades por parte de España fue cuando Argentina expropio Repsol. Nadie movió un dedo en favor de España aunque este hecho violó directamente las leyes internacionales y el “porque no te cayas” retumbo en todas las cabezas –y entrañas- de los españoles. Lo que funciona son estados grandes y Catalunya se quedaría pequeña dentro de Europa. Bueno para empezar Cataluña, a día de hoy, es insignificante en la agenda política de Europa. Es decir, estando dentro de España poca voz puede tener en la UE. Unos podrán argumentar que España mira por los beneficios de Cataluña, bien, les voy a remitir al corredor central vs corredor mediterráneo. Además, la Europa eficiente esta formada por micro estados, ya sea internamente siguiendo un modelo federal o países de dimensiones reducidas. Parece que los modelos que no funcionan son los modelos centralistas como los de los PIGS. Cataluña independiente en Europa 300x225 ¿Cataluña independiente quedaría fuera del Euro?Yo creo que un punto fundamental para ponernos en mentalidad Europea es que si para impedir que Grecia (un país con una productividad mucho más baja que la de Cataluña y con una población de menos de 11 millones de personas vs los 8 millones de catalanes ) esta evocando miles de millones de euros, ¿creeis que UE dejaría que Cataluña se quedara fuera? Cataluña independiente no solo dejará de pagar impuestos a España sino que, con una ruptura no amistosa, también podría, siguiendo la legalidad internacional, no absorver su parte proporcional de la deuda –ya que quien la ha firmado es España y no Cataluña, esta ya tiene su propia deuda- dejando a España sin su principal motor económico y con una deuda por habitante aumentada en proporciones alarmantes (por no mencionar que pasaría con la famosa prima de riesgo). Mi opinión personal es bastante optimista. No me entra en la cabeza un escenario donde un país solvente y rico fuese expulsado de la UE por querer de forma democrática y pacífica su independencia. Este hecho iria en contra de la propia personalidad de la UE. Yo creo que una vez Cataluña sea proclamada independiente y soberana de forma pacífica y democrática, esta quedará en el limbo durante unos pocos meses pero manteniendo todos los derechos Europeos (no me imagino que cambiara nada respecto a las empresas y personas). Y después se oficializaría la permanencia de Cataluña dentro de la UE con la aceptación de una nueva legislación. Todo esto si no se legisla incluso antes. Saludos a todos los lectores, Joan Fabregat Serra BOXEDPRESS

ARTICLE D'ENRIC COMPANY AL DIARI EL PAÍS, 21 DE SETEMBRE DE 2012

En contra de lo que a primera vista pudiera parecer, el bloque social que está cuajando políticamente en torno al independentismo no se expande impulsado por la conciencia de la fuerza de Cataluña, sino por todo lo contrario: la certeza de una debilidad que amenaza su supervivencia como nación. Hace ya bastantes años que el catalanismo es vivido y se expresa como un sentimiento agónico. Lo que lo alimenta son las inacabables dificultades surgidas en la recuperación del autogobierno después de la dictadura franquista, de las que se percibe con claridad que, en el fondo, son una continuación de la hegemonía del nacionalismo españolista en la dirección del Estado. Al cabo de 35 años de extenuante y desigual lucha contra quienes han ejercido el poder estatal, se ha extendido en Cataluña, de manera difusa pero clara, la convicción de que el Estado, entendido como conjunto de instituciones administrativas, judiciales y representativas, no solo es ajeno a sus intereses, sino que trabaja contra el autogobierno. Y en particular, contra la recuperación de Cataluña como entidad nacional emprendida con tanta ilusión con la Segunda República y retomada en 1977 tras el largo paréntesis de la dictadura. El Estado español es visto como un aparato institucional dominado por unas élites de altos funcionarios y políticos de mentalidad e intereses centralistas surgidas de las clases medias básicamente castellanas, que se lo tienen tomado como propiedad y en las que las relativamente escasas incrustaciones de catalanes son poco más que adornos. La sentencia fuera dictada por un tribunal cuya composición había sido manipulada a su favor por el partido de la derecha españolista que se oponía al Estatuto El desguace en 2010 de la reforma del Estatuto de Autonomía por el Tribunal Constitucional cristalizó este proceso. El resultado de aquel lance político fue la desvalorización de la Constitución para los catalanistas. Pero, además, fue para ellos una demostración de que no se podía confiar en el Estado, porque quienes controlaban sus instituciones centrales eran capaces de hacer trampas si lo que estaba en juego era un reparto del poder. Lo ilustrativo del caso no fue solo que se echara abajo un pacto trabajosamente negociado por dos Parlamentos y refrendado por el electorado, sino que la sentencia fuera dictada por un tribunal cuya composición había sido manipulada a su favor por el partido de la derecha españolista que se oponía al Estatuto. Lo que el PP llevó a cabo tras perder todas las votaciones del proyecto fue una exhibición de fuerza cuyo mensaje fue perfectamente captado en Cataluña, aunque por lo visto fue considerado normal y lógico en el resto de España: el Estado es nuestro, y si hace falta forzar las instituciones para frenar el autogobierno catalán, se hace. Esto iba a tener consecuencias. Fue un socialista, Ferran Mascarell, ahora consejero de Cultura en el Gobierno de CiU, quien acuñó la fórmula de la que echó mano la derecha nacionalista catalana, bajo la dirección de Artur Mas, para explicar su giro hacia el independentismo: Cataluña necesita un Estado propio porque el que la incluye no le sirve. Al revés, es un lastre para su existencia como nación, cuando no incluso para su desarrollo como mera región económica. Y los esfuerzos para adaptar el Estado español a las necesidades de Cataluña como nación se estrellan siempre contra la potencia del nacionalismo españolista que lo domina. El catalanismo federalista y progresista que con Pasqual Maragall dirigió desde 2003 la batalla por la reforma del Estatuto se siente ahora débil y casi sin aliados en el resto de España: se sabe derrotado. El nacionalismo de centroderecha heredero del pujolismo también se sabe débil, pues es la parte de Cataluña que más acusa el síndrome de agonía nacional. En cambio, el independentismo, que siempre ha sido muy minoritario, está eufórico, se ve más fuerte que nunca. Acaba de sumar a sus filas a Convergència y a su entorno social y mediático, y de forma inesperada, le ha arrebatado la iniciativa política, ha ridiculizado la grandilocuencia con que Artur Mas hablaba de pacto fiscal y ahora aspira a fijar su agenda electoral. Todo esto dibuja, claro está, una situación muy compleja y delicada. Los historiadores explican que durante el siglo XX el catalanismo ha tenido un elevado potencial como agente promotor de cambios fuertes en España. La ecuación, ahora, es la siguiente: las actuales ambiciones del catalanismo no caben en esta Constitución. Para hacerlas viables, habría que cambiarla, como ha explicado con su habitual claridad el profesor Pérez Royo. Pero todo el mundo puede comprender que si se emprende un cambio de esta enjundia, en el melón que se abre está todo, incluida la forma de Estado. Cuando el presidente Rajoy responde al grito catalán parapetándose en la Constitución, como hizo ayer en la entrevista con Mas, llega tarde porque ya ha perdido virtualidad a los ojos del catalanismo. Él debe saberlo, pues fue el PP el que logró que se vaciara de contenido la calificación constitucional de Cataluña como nacionalidad. Esa calificación se puso en la Constitución de 1978, la de las libertades, para incluir en ella al grueso del catalanismo, pero 35 años después ha sido convertida en una inanidad. Este ha sido el problema que ha impedido que se consolidara para los catalanistas también como Carta Magna de un Estado plurinacional. Ahora son cada vez más los que en Cataluña la ven como un muro que hay que saltar.

TEMPESTAT DE FLAMA (antologia poètica) BARTOMEU ROSSELLÓ-PÒRCEL, Introducció de ROBERTO MOSQUERA (Edicions 62, col·lecció EDUCAULA, Barcelona, juny 2012)

TEMPESTAT DE FLAMA. Introducció a cura de ROBERTO MOSQUERA
Bartomeu Rosselló i Pòrcel neix a Palma el 3 d’agost de 1913, al carrer de Sant Llorenç, al popular barri del Puig de Sant Pere. El seu pare és dependent en una casa de teixits, Can Ribes, i la seva mare es dedica a les feines de casa. En aquest barri transcorren els seus primers anys de vida fins a l’adolescència. El 1916 neix l’únic germà, Vícenç. A partir dels deu anys estudia en col•legis religiosos propers a casa seva, al carrer de Sant Pere primerament i després del 1920 als pares teatins del carrer del Vi. El 1923 ingressa a l’Institut Balear, que des del 1916 es troba a l’actual avinguda de Portugal. No obstant això, la seva vinculació amb els teatins es mantindrà durant uns quants anys més: a la revista Luz y vida apareixeran entre 1927 i 1929, les seves primeres temptatives poètiques, de caràcter marcadament religiós, que han de ser considerades sobretot com a exercicis d’aprenentatge.

És a partir del 1928 i fins al 1930 quan el magisteri de l’escriptor Gabriel Alomar, professor a l’Institut, hi fomenta encara més el precoç interès per la literatura. Segons els testimoniatges dels companys de classe, Alomar el considera el deixeble predilecte. Potser per la seva influència i irresistible personalitat, i perquè en aquells dies Alomar és un escriptor d’expressió sobretot castellana, és aquesta la llengua triada per Rosselló en un principi, encara que a poc a poc es va decantant per la catalana. Des del 1928, amb tan sols quinze anys, publica poemes en castellà a El Día de Palma, i ja el 1932 les revistes La Nostra Terra i Almanac de les Lletres recullen una mica més d’una vintena de poemes seus en català. Són provatures o assaigs que anuncien la que serà la seva primera obra, Nou poemes, publicada el 1931. Un amic de la infància, Gabriel Fuster i Mayans, Gafim¸ en recorda els sobrenoms (Sa Figa o es Figó), a causa del “nas un poc arromangat”, la cridanera precocitat intel·lectual i l’interès amb què segueix les classes de literatura comprada de Gabriel Alomar. L’esforç acadèmic és premiat amb una matrícula d’honor en l’últim curs del batxillerat universitari, cosa que li facilitarà l’obtenció d’una primera beca de la Diputació Provincial de Balears per estudiar a la Facultat de Filosofia i Lletres i Pedagogia de la Universitat de Barcelona a partir del 1930. En aquell temps la família acaba de mudar el domicili al número 21 del carrer de Son Espanyolet, de Palma, on els pares han edificat una modesta casa de planta baixa.

Tan bon punt arriba a Barcelona, Rosselló s’instal·la a la Residència d’Estudiants, institució inaugurada el desembre de 1921 al barri de Sant Gervasi, però refeta el 1920, i ampliada i ubicada al carrer d’Urgell, al recinte de la Universitat Industrial. A la Residència, en certa manera hereva de l’esperit de la Institución Libre de Enseñanza, conviu en un ambient intel•lectual i d’estudi que li facilitarà la integració en l’agitat ambient cultural de l’època. Rosselló comparteix habitació amb l’amic mallorquí Gafim, i conviu amb professors de la talla de Pierre Vilar, Oliver Brachfeld, Georges Gaillard...


De constitució fràgil i alçada mitjana, d’ulls blaus, nerviós i de riure fàcil, així és com el descriu Salvador Espriu, a qui coneix al campus de la universitat i amb qui comparteix, a partir d’aquest moment, interessos i inquietuds intel•lectuals. Rosselló es fa càrrec, gairebé des de la seva arribada, de les edicions de la Residència, en què publicaran Joan Vinyoli, Joan Teixidor i Marià Manent. Aquesta tasca d’editor es veu culminada en el seu primer any barceloní amb la publicació d’una antologia de poetes mallorquins, que li havia encarregat la col•lecció madrilenya Los Poetas a mitjan 1929.És un treball en què ha posat la màxima obstinació. Encara que li comporta alguns disgustos i malentesos a causa de la limitació i la brevetat de la selecció, l’encàrrec li ha facilitat el contacte amb autors vius com Guillem Colom o Maria Antònia Salvà. Ell mateix és el traductor al castellà d’alguns de molts dels poemes de l’antologia. La proclamació de la Segona República el 14 d’abril de 1931 suposa per a Rosselló un motiu d’alegria i d’esperança, que expressa amb paraules exaltades en una postal tramesa a l’amic Gafim, en aquells dies de vacances a Palma: “Quin entusiasme! És gros. D’aquí se senten els crits. La Rambla, La Rambla...!”.

Segons testimoniatges dels seus amics les conviccions de Rosselló són netament republicanes i liberals, encara que sent una viva simpatia per l’experiència soviètica. La implicació de Rosselló en la vida política és constant des del començament de la seva estada a Barcelona, en particulars en les organitzacions estudiantils. Precisament la pertinença a l’Associació Professional d’Estudiants de la seva facultat el duu a participar en un congrés de la Unió Federal d’Estudiants celebrat a Madrid el novembre de 1931, com a representació barcelonina de la Federació Universitària Espanyola (primerament denominada Federació Universitària Escolar), que amb el temps es convertirà en la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya.

Els estudis de Rosselló a Barcelona, becat per la Diputació de Balears, es desenvolupen sense gaires sobresalts acadèmics i amb molt bons resultats. En els primers cursos, a cavall entres dos plans d’estudi diferents (el vigent el 1930 i el del 1931), estudia literatura i llengua llatina i grega, lògica, psicologia, història Universal d’Espanya i de Catalunya, geografia antiga, història de l’art, paleografia i arqueologia, literatura espanyola i catalana. La seva intenció el 1932 és iniciar el tercer curs de Filosofia i Lletres i especialitzar-se després en Lletres Modernes Castellanes. El juny d’aquell mateix any s’ofereix a la Diputació de Balears per impartir un curset d’estiu als alumnes acollits per la Institució Educativa de la Casa de la Misericòrdia, a Palma. També emprèn la traducció al català de Souvenirs d’enfance et de jeuneusse, d’Ernest Renan.

Durant tot aquest temps i fins al 1930, Rosselló ha anat publicant poemes tant en castellà (sobretot) com en català a Luz y Vida, El Día, i La Última Hora. Al final de 1931 publica a l’Almanac de les Lletres, ja assumit definitivament el català com a llengua literària, el poema “Medallons”. El gener de 1932 a La Nostra Terra, revista adscrita al corrent de l’Escola Mallorquina, apareix el que se sol considerat el seu primer poema responsable: “Poques paraules surten de les boques en calma” De fet, l’autor l’incorporarà al seu primer recull de poemes, Nou poemes, aparegué l’any següent a Barcelona amb la seva signatura definitiva, amb accent gràfic en el segon cognom i guió: Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Serà una edició no venal, de tot just cent exemplars, numerada, d’escassa difusió, però que tindrà algunes ressenyes favorables en la premsa. El 1933 és un any fonamental en la vida del poeta. No solament per la publicació del seu primer llibre.

HI ha un altre fet que en marcarà la vida i la de tots els qui hi comparteixen la mateixa experiència viatgera que suposa el Creuer Universitari pel Mediterrani. Es tracta d’una iniciativa finançada principalment pel Ministeri d’Instrucció Pública i organitzada per diverses universitats i facultats. El viatge, de quaranta-set dies de travessia, compta entre els passatgers amb la presència de Salvador Espriu, Guillem Díaz-Plaja, Jaume Vicens i Vives, Antonio Tovar, Fernando Chueca Goitia, Julián Marias..., tots ells joves estudiants ansiosos per descobrir unes altres cultures. Un total de cent vuitanta-vuit persones que recorren el Mediterrani partint de Barcelona el 15 de juny amb l’objectiu de recalar als enclavaments més importants del seu contorn: Tunis, Cartago, Malta (La Valetta), Trípoli, Alexandria, El Caire, Jerusalem, Xipre, Creta, Istanbul, Atenes, Corint, Palerm, Pompeia i Nàpols. Rosselló, sempre a prop de les seves amigues i companyes d’estudis Mercè Montañola, Blanca González de Escandón i Amàlia Tineo, estableix una especial i intensa amistat amb el filòsof Julián Marías, amb qui a partir de llavors mantindrà un contacte intermitent.

Després de l’arribada a Palma, el 31 de juliol de 1933, alguns dels participants en el creuer publiquen les seves experiències a la premsa. Així ho fa també Rosselló a la revista barcelonina Mirador, en què apareixen dos articles breus. L’any següent, el 1934, es publica Quaderns de sonets, també a Barcelona, que inclou el “Sonet marí”, dedicat a Espriu i reflex immediat de l’experiència del viatge que han fet plegats. En aquests moments, Rosselló ha conclòs ja dos cursos comuns i dos d’especialització, i li és concedida una beca per assistir als cursos d’estiu de la Universitat Menéndez Pelayo de Santander. Aquesta és una altra experiència enriquidora, compartida amb la seva amiga Amàlia Tineo i amb Julián Marias, que li permet conèixer personalment un gran nombre d’intel•lectuals rellevants del moment: Unamuno, Pedro Salinas, Gerardo Diego, Dámaso Alonso, Jorge Guillén, Rafael Alberti, Lorca...

La seva estada a Santander inspira l’escriptura de tres poemes, dos del quals arribaran a veure la llum en el seu tercer llibre (“Fragment al camp” i “Només un arbre a la vorera porta...”) i un tercer, “Deuxieme souvenir de La Magdalena”, íntegrament en francès, quedarà per sempre inèdit per voluntat pròpìa. Al final de 1934, Rosselló és operat d’apendicitis a la clínica de la Creu Roja de Barcelona, i es trasllada a Palma per a la convalescència. Aquesta experiència dóna com a fruit el poema “Aire d’una malaltia”, que pertany al llibre pòstum Imitació del foc. Falta poc perquè se celebrin les proves de llicenciatura quan, el maig de 1935, s’estrena a la Sala Studium del Teatre de Cambra de Barcelona la seva versió de la Història del soldat de Charles-Ferdinand Ramuz, amb música d’Igor Stravinsky. L’obra tindrà una nova posada en escena el mes següent. El juny de 1935, la Universitat de Barcelona estén el certificat segons el qual l’alumne Bartomeu Rosselló i Pòrcel ha conclòs els estudis de Filologia Moderna amb la qualificació Summa cum laude. A la fi del setembre serà premiat per unanimitat amb el premi Rivadeneyra. Es tracta d’un premi que, després d’una mena d’oposició, es concedeix solament a un dels alumnes acabats de llicenciar aquest any, i consisteix en la col·lecció completa dels clàssics Rivadeneyra, un total de setanta-un volums. A més, li serà atorgat el premi extraordinari de llicenciatura.

En aquell temps, a la fi de setembre, ja ha pres una decisió sobre el seu futur immediat. A l’octubre es troba instal•lat a Madrid, on comença a treballar com a professor de llengua i literatura castellanes a l’Escuela Internacional de Chamartín, prop de la Residencia d’Estudiantes. Es tracta d’una ocupació proporcionada pel literat i filòleg Dámaso Alonso, probablement per mediació del seu professor Valbuena Prat. Des del primer moment la seva activitat és incessant. Visita José Bergamín, director de la revista Cruz y Raya, amb la intenció d’obtenir-hi un espai que permeti publicar poesia catalana i també li planteja la possibilitat d’oferir una versió castellana de les Estances de Carles Riba. Al mateix temps, i per encàrrec de Tomàs Garcés, director de la revista Quaderns de poesia, tracta d’aconseguir col•laboracions d’escriptors com Juan Ramón Jiménez (a qui visita el novembre de 1935), Unamuno, Jorge Guillén, José Moreno Villa o Luís Cernuda. Mentrestant escriu i tradueix per a la Fundació Bernat Metge, per encàrrec de l’escriptor i polític mallorquí Joan Estelrich, De suplicis et signis¸de Ciceró, tasca que li permet complementar el salari com a docent. Rosselló ha triat coma tema de tesi doctoral, que no arribarà a concloure, l’estil de Baltasar Gracián, i comença a documentar-se i a estudiar-ne d’una manera intensa l’obra Oráculo Manual, El criticón, El político... Compagina l’estudi i les classes amb visites pels voltants de Madrid,. A la fi d’any, segons sabem per una carta escrita al seu amic Salvador Espriu, Rosselló es considera ja preparat per a iniciar el que ell anomena l’Obra Nova. Des de l’aparició de Quadern de sonets al maig ha continuat escrivint i publicant alguns dels poemes a la premsa diària i en revistes, i ara confessa al seu amic la necessitat de veure reunit en un llibre tot aquest material abans d’emprendre una nova marxa poètica. Es tracta dels poemes escrits al llarg de 1935, però també d’alguns de previs que van quedar sense incloure en Quadern de sonets. Té, el març de 1936, un títol al cap: Arbre en flames.

El 1936 comença a traduir els Pensés de Blaise Pascal i publica als Cuadernos de la Facultad de Letras de Madrid un text crític sobre Cántico¸ del poeta Jorge Guillén, que conté les seves reflexions sobre l’obra guilleniana i mostra la seva més accentuada filiació poètica, la de la poesia pura. Entorn del maig de 1936, el professor Valbuena Prat li ofereix per a l’any següent una ajudantia a la seva càtedra de Literatura Espanyola a la Universitat de Barcelona. Rosselló té seriosos dubtes sobre si acceptar, davant la insistència que romangui a l’Escuela de Chamartín. Es mostra indecís, i demana diverses vegades el parer dels pares. De moment, els seus plans més immediats consisteixen a tractar d’aprovar uns cursets de selecció de professors d’ensenyament secundari, els exàmens dels quals comencen al juliol. És llavors, en ple procés de selecció, quan esclata la guerra civil. Solament té temps de fer el que serà el segon i últim exercici el 29 de juliol, perquè es veu obligat a abandonar d’una manera sobtada Madrid per tornar a Barcelona, en companyia d’Amàlia Tineo i uns altres amics que eren allà, examinant-se al seu costat. En aquests dies d’incertesa arriba a ser nomenat, amb data 19 d’agost, ajudant del Seminari de Llengua i Literatura Castellana de la Facultat de Filosofia i Pedagogia, i s’afilia a la Federació de Treballadors de l’Ensenyança, secció de Barcelona, del sindicat de tendència socialista Unió General de Treballadors. Fins a l’octubre no se’n farà pública l’obtenció d’una plaça com a encarregat de curs a l’assignatura Llengua i Literatura espanyoles. La seva amiga Amàlia Tineo l’obtindrà així mateix en l’assignatura Filosofia.

Rosselló és destinat a l’Institut-Escola Pi i Margall de Barcelona. Malgrat la situació bèl•lica, el poeta imparteix classes amb normalitat, i en arribar l’estiu del 1937, perllonga la seva relació amb els alumnes suspesos mitjançant exercicis i lectures obligades als quals podran respondre per correu o una vegada a la setmana en presència. Mentrestant, dóna per acabat un pròleg per a una antologia de sonets de Quevedo que li ha encarregat una editorial madrilenya, però que no arribarà a aparèixer mai, i veu publicada a Barcelona la seva traducció del Prometée mal enchainé del futur premi Nobel André Gide.

Al juliol és cridat a files, experiència que comparteix per carta amb el seu amic Julián Marías, destinat a Madrid. La relació amb la família en aquests moments és merament epistolar, encaminada sobretot a pal•liar la seva precària situació econòmica mitjançant l’enviament de girs postals. Les obligacions com a soldat l’angoixen i li impedeixen de desenvolupar la creació literària com voldria. Al final del 1937 és destinat a serveis auxiliars a causa de la seva miopia. Sabem que el 22 de desembre es reuneix amb Clementina Arderiu, Alfons Maseras, Marià Manent i Salvador Espriu. Tots ells formen part del jurat que concedirà el premi Joaquín Folguera convocat per la Generalitat a Josep Lleonart per l’obra Les elegies i els jardins.

Pel que sembla, la seva salut es comença a ressentir en aquells dies de manera evident, perquè a la fi de desembre se sotmet a una anàlisi de sang i la seva amiga Amàlia Tineo l’acompanya a fer-se unes plaques radiològiques del pit a l’Hospital Clínic. El doctor Reventós informa d’una manera privada Tineo de la fase avançada de la tuberculosi i li dóna escasses esperances de vida. La notícia corre amb rapidesa entre les seves amistats abans de cap d’any. El 2 de gener de 1938, davant l’agreujament del seu estat, és traslladat al sanatori del Brull per iniciativa dels amics més pròxims, encara que ningú no li confessa la veritat sobre la seva salut. És Amàlia Tineo qui romandrà al seu costat aquests dies, fins que la malaltia inesperada del seu pare l’obliga a desplaçar-se a Barcelona. El poeta ja no es recuperarà. Mor el 5 de gener í és enterrat l’endemà al cementiri del Brull, en presència dels amics més propers i del conseller del Govern de la Generalitat, Antoni Maria Sbert, que presideix l’acte. Allí romanen les seves restes fins al 1958, quan són traslladades al panteó de la família Espriu a Arenys de Mar. Avui reposen al cementiri de Palma, on es van dipositar d’una manera definitiva el 1978. El mateix any de la seva mort, la Residència d’Estudiants publica l’edició pòstuma del tercer llibre, Imitació del foc, la influència del qual servirà de pont entre la tradició i la modernitat per a les generacions poètiques posteriors, en particular per a la promoció aglutinada entorn de la revista Ariel, al final dels anys quaranta.

CONTEXT I INFLUÈNCIA Entre el final del segle XIX i el començament del XX la poesia catalana es desenvolupa sota la influència dels corrents estètics del Modernisme (representat sobretot per Joan Maragall) i del Noucentisme (amb Josep Carner com a figura capdavantera, al costat de Guerau de Liost i López-Picó). El Noucentisme, el recorregut del qual se sol donar per acabat a l’entorn de 1923, al començament de la dictadura de Primo de Rivera, té l’auge en el període comprès entre 1906 i 1910, en què els pressupòsits estètics i la seva vocació de modernització nacional en el context europeu són defensats amb fidelitat.

A Mallorca el Modernisme de Miquel dels Sants Oliver o de Gabriel Alomar s’encavalca amb la presència de l’Escola Mallorquina (etiqueta de difícil i controvertida adscripció noucentista), que estén la seva influència al llarg de tot un extens període de temps que arrenca inicialment en Costa i Llobera i Joan Alcover i arriba per Miquel Ferrà, Maria Antònia Salva i Llorenç Riber fins a Joan Pons i Marquès, Guillem Colom i Miquel Forteza En els anys posteriors a la Primera Guerra Mundial (1914-1918),la literatura i l’art europeus són commoguts per la provocació enlluernadora del futurisme de Marinetti (Manifest del futurisme, 1909) i les avantguardes. A Catalunya, el Noucentisme representat per poetes com Carner o López-Picó comença a evolucionar –empès, en certa manera, per la nova generació de poetes joves, com Carles Riba, J.V. Foix, Marià Manent o Tomàs Garcés- cap a un marcat simbolisme d’influència francesa i europea. Els nous valors fan acte de presència al voltant dels anys 1915-1920 en la poesia catalana.

Al mateix temps, la irrupció d’un avantguarista francès, Apollinaire, es fa notar sobretot en un poeta jove Joan Salvat-Papasseit. Mentrestant, un avantguardisme de tall ultraista importat per Guillermo de Torre i Jorge Luís Borges en la seva estada a Mallorca ressona en Miquel Àngel Colomer, Jacob Sureda o Màrius Verdaguer. L’aparició el 1924 del manifest surrealista d’André Breton sacsejarà els fonaments de l’art a Europa i serà vist com una via de sortida per als experiments de l’avantguarda. En la literatura catalana tindrà un representant, gairebé únic, J.V. Foix, encara que ell mateix es considera un cas a part i sui generis. En les dècades dels anys vint i trenta es consolida el procés de renovació i decantació del llenguatge en la poesia catalana, sobretot de la mà de Carles Riba, que té una profunda relació amb els models europeus, especialment amb Rilke i Valéry, i que es difon mitjançant publicacions com La Revista, Revista de Poesia o Quaderns de Poesia. La seva filiació és fonamentalment purista, intel·lectualista i, fins a cert punt, hermètica. És l’anomenat postsimbolisme, que s’haurà d’enfrontar, ja a mitjan anys trenta, amb els corrents de poesia i literatura combatius i militants.

Durant els anys en què cursa estudis a Barcelona, Rosselló-Pôrcel té ocasió de situar-se en l’ambient cultural sorgit de la Segona República, i també de participar en els moviments socials i polítics del moment. Allà pren contacte amb Carles Riba, que per a ell serà sempre una referència intel•lectual indefugible. Ja a Madrid, s’acostarà personalment als poetes del grup del 27, a qui ha llegit amb profit en la seva etapa de formació. Aquestes influències, i la del substrat més íntim que prové de l’Escola Mallorquina, donaran com a resultat una poesia en què es detecten tres ingredients fonamentals: purisme,. Surrealisme i neopopularisme. El cop militar de 1936, i el consegüent esclat de la guerra civil, durà a l’exili, tant interior com exterior, una part dels intel•lectuals compromesos amb els ideals republicans. Els més joves, la formació dels quals comença i s’estén els anys de la República, han estat agrupats sota l’etiqueta de generació del 36, tant en el cas de la literatura catalana com de la castellana. Joan Fuster va definir aquesta generació com la formada per aquells que, entre vint i vint-i-sis anys, es trobaven en ple període d’iniciació literària quan es va produir la ruptura. Aquesta definició, per la seva amplitud, fa que es puguin considerar adscrits a la generació del 36 escriptors tan diversos com Salvador Espriu, Joan Vinyoli, Josep Maria Boix i Selva, Joan Teixidor, Rosa Leveroni, Màrius Torres i el mateix Rosselló-Pòrcel. A part de l’edat, el que els uneix d’una manera fonamental és l’experiència de la guerra, que va suposar sovint la ruptura amb projectes personals tot just esbossats, i l’exili en algun cas. Per sobre de tot això, a la majoria els va unir la resistència cultural en l’àmbit de la llengua catalana.

Aquesta resistència cultural va tenir, malgrat la seva desaparició física, un referent essencial en la figura de Rosselló-Pòrcel. “Sense Rosselló-Pòrcel, no s’explicaria el sentit ni les tendències d’una part de la poesia més jove”, va escriure Carles Riba el 1951. En els anys posteriors a la guerra civil el desenvolupament de la poesia catalana va tenir l’empara més habitual en les tertúlies literàries i en grups com Amics de la Poesia (fundat a Barcelona per Marià Manent el 1920, però refet per Palau i Fabra el 1941, com a símbol de recuperació i enllaç amb el passat) o el posterior Amics de Rosselló-Pòrcel (1944), també impulsat per Palau, que considerava que davant la decadència que s’acostava (propiciada per la situació política adversa), calia fer un pas endavant, i que els poetes de la seva generació havien de tractar d’”agermanar tradició amb modernitat, pairalisme i universalitat, salvar l’abisme que separa la cultura catalana de la cultura del món”.

La figura de Rosselló-Pòrcel s’erigiria com a estendard d’aquest moviment. La presència de Rosselló-Pòrcel en la poesia posterior al 1939 és notable en les generacions insulars dels anys cinquanta i seixanta., i perviu encara amb vigor en les següents. Els lectors poden rastrejar la recepció de la poesia rossselloniana en llibres com ara Ofrena de sonets (1946), de Miquel Dolç; Del foc i la cendra (1953), de Cèlia Viñas; Ocells i peixos(1953) i Flos sanctorum (1956), de Llorenç Moyà; Sonets alexandrins (1959-1962), de Jaume Vidal i Alcover, i Cant espiritual (1953), de Blai Bonet. Josep Palau i Fabre, per la seva banda, es declarava en permanent deute amb el poeta, i així va publicar Imitació de Rosselló-Pòrcel el 1945, inspirat en una llista de poemes mai no escrits per Rosselló, que havia arribat a les seves mans per mitjà d’Amàlia Tineo. Joan Vinyoli escriurà el seu propi homenatge, un sonet que pertany al llibre Realitats (1963), pel vint-i-cinquè aniversari de la seva mort: “Rosselló-Pòrcel, de sobte”. També Vicent Andrés Estellés es referirà al poeta diverses vegades en L'inventari clement (1971).Posteriors són les referències de Bartomeu Fiol a Camp rodó (1973), llibre en què dedica un “Homenatge a Rosselló-Pòrcel”, encapçalat per un vers d’”Auca” o la seva particular “Auca 1959” de Continuació o represa dels poemets de Montsouris (2007). Josep Maria Llompart també esmenta Rosselló-Pòrcel en el poema “Omega” de Mandràgola (1980). El poema “Auca” és protagonista de “Sgt. Pepper’s wants you: Auca” de Biel Mesquida, que pertany a l’obra inèdita del 1969 Un glop de perfum dins la boca dels caníbals. Així mateix, Àngel Terrón homenatja el poeta a l’”Oda a Palma amb mirall d’escates” del llibre Geometria descriptiva (1999). Escriptores tan rellevants com Mercè Rodoreda i Maria-Mercè Marçal han inclòs també Rosselló-Pòrcel entre els seus poetes preferits. En la literatura castellana, Jorge Guillén li va dedicar en la seva obra Final (1981) el romanç titulat “Juventud lejana” que el poeta val•lisoletà va escriure al voltant de 1978. Manuel Vázquez Montalbán, per la seva banda, fa una paràfrasi de “Ronda amb fantasmes” en el recull de poemes Praga (1982), que obre amb aquesta nota significativa: “El autor agradece los versos involuntariamente prestados por B. Rosselló-Pòrcel sin cuya utilización dos poemas de este libro hubieran sido imposibles”.

L’OBRA. Rosselló-Pòrcel va publicar en vida dos llibres de poesia: Nou poemes (1933) i Quadern de sonets (1934). Al cap de pocs mesos de la seva mort, el 1938 va aparèixer Imitació del foc, l’obra de maduresa que, al llarg dels anys posteriors, ha estat considerada un dels llibres fonamentals en la poesia catalana del segle XX. En conjunt, la poesia rosselloniana respon al clima intel•lectual de la seva època, es deixa impregnar pels corrents avantguardistes europeus en voga, de les inconfusibles veus de poetes com Carner, López-Picó o Riba, que el 1930 publicarà la versió definitiva de les Estances, i, en gran mesura, de les diverses propostes estètiques de la Generació del 27. En Rosselló-Pòrcel, el surrealisme, el neopopularisme i la poesia pura tindran cabuda gairebé de la mateixa manera, encara que en la seva veu personal destaquen sobretot els trets d’abstracció i intel•lectualisme que més l’acosten a la figura d’un poeta racional i, en certa manera, visionari, que segueix el deixant de Rilke, Valéry, Riba i Guillén. Sovint s’ha dit que els dos primers llibres de Rosselló són el resultat de la mera experimentació tècnica (potser per això els títols són purament descriptius del contingut), i que, més que la unitat formal o conceptual, el poeta hi pretenia donar a llum d’una manera urgent una col•lecció de textos de ruptura amb la producció anterior. En les seves temptatives poètiques precedents, la influència de l’Escola Mallorquina hi és molt marcada, com es pot comprovar en les publicacions aparegudes entre octubre del 1927 i l’agost del 1929 a la revista Luz y Vida (tres de les quals estan escrites en castellà, cosa que evidencia un inicial dubte en l’elecció de la llengua literària, que serà definitiva en favor del català a partir del 1930. En conjunt, presenten influències de Costa i Llobera i Pere d’Alcàntara Penya, i un evident regust costumista; no obstant això, l’interès per aquest període de la poesia mallorquina no s’esvairà després dels primers anys, i així publicarà el 1932, a l’Almanac de les Lletres, per exemple, “Medallons”, que el 1975 apareixerà a l’apèndix de l’obra completa. El poema està dedicat a Joaquim M. Bover i ens remet als medallons musicals de Miquel dels Sants Oliver, sonets retrat dedicats a músics com Mozart, Wagner o Chopin, o als de Rubén Dario a Azul, en homenatge a Leconte de Lisle o Whitman. “Medallons” és un sonet descriptiu i transparent en què es retratarà la figura de l’historiador Bover (tal vegada a través de l’historiador Miquel dels Sants Oliver), assegut a la taula de treball a les dependències d’algun arxiu. Una estampa molt propera a la seva pròpia en aquells anys, escrutador d’arxius a la recerca de dades per a la seva història del periodisme a Mallorca.

Amb la publicació de Nou poemes el 1933, Rosselló-Pòrcel donava per tancada una etapa d’aprenentatge i formació. Alguns poemes, com “Cursa” o “Poques paraules surten...”, van aparèixer a la premsa abans de ser recollits en el llibre. En concret, “Poques paraules surten...” (publicat el gener del 1932 a La Nostra Terra, encara que escrit el 1931) representa el primer símptoma d’allunyament de l’Escola Mallorquina, a la recerca de nous camins. A pesar d’haver estat publicat en el principal òrgan d’aquella tendència, ja s’hi aprecien trets del que serà la poesia futura de Rosselló-Pòrcel, la seva batalla pel domini del llenguatge poètic propi, encara que en els seus versos el parentiu amb els mestres surt a la superfície d’una manera evident: “”Els arbres del parc, sembla/que es perdin en la llunyania/visió de vell gravat”. L’estrofa següent i la seva referència a la nit, a la foscor, destapa la força expressiva del poeta, i marca la diferència amb metàfores inusitades: “Quan s’acosti la fosca,/ les bruixes i les branques/ s’aferraran com serps/ en lluita de fantasmes”. L’esforç pel domini del llenguatge és un lloc comú en la poesia intel•lectualista de l’època (Riba és un exemple de perseverança en la domadura de la llengua a fi de dotar-la de versatilitat i flexibilitat per a la creació), i en Rosselló aquest motiu ja apunta en el cinquè poema del llibre, dedicat precisament al seu mestre, en què es pregunta: “Quan arribarà aquell moment/ de totes les seguretats?/La boca sabrà que no ment/velles mentides dels passats”. En aquest poema es formula el desig d’assolir, amb l’ajut d’allò consagrat (“el que ha arribat sia’ns company/ de les jornades insegures), el grau de certesa necessari per deixar enrere les velles veus i endinsar-se així en camins nous d’expressió. Llavors s’arribarà a l’estat exultant de la creació, a la “plena vibració” que s’esmenta en el sisè poema del llibre, “Domini del moment”. Com veiem, la poesia, l’ofici poètic és objecte del poema, i aquesta és una característica fonamental per la qual es pot dir que Rosselló-Pòrcel aquí arriba a enllaçar amb els moderns corrents intel•lectualistes de l’època. Un dels recursos utilitzat per Rosselló en tota la seva obra per emfatitzar el dinamisme de les imatges poètiques (dinamisme heretat de les avantguardes) serà el de l’el·lipsi i sobretot l’elisió freqüent dels verbs i dels articles o l’ús de la forma verbal de l’infinitiu. La forma resultant, en certa manera sincopada, d’imatges encadenades, té punts de contacte amb Guillén, i ja es pot apreciar en el poema “Cursa”, el segon de Nou poemes. A pesar que, a aquest poema, s’hi pot adscriure el terme “poesia pura”, el motiu sobre el qual es construeix és molt concret i fins i tot anecdòtic, encara associat a la influència de l’Escola Mallorquina: A “Pluja en el jardí de l’Ateneu” (l’Ateneu Barceloní fou un recinte molt freqüentat pel poeta), el motiu paisatgístic és descrit també amb aquesta mena de recursos, que doten l’escena de mobilitat i dinamisme.

En aquest primer llibre, Rosselló inclou el sonet “Quan ella dorm el gaudi somnolent”, d’esquema convencional en els quartets i una mica més lliure quant a l’aparellament de les rimes en els tercets. Es tracta d’un bell i rítmic poema barroc de tema amorós que no es deté a enaltir d’una manera directa i complaent les virtuts de l’estimada (com ho podria fer un sonet amorós del seu mestre Gabriel Alomar), sinó que va un pas més enllà: l’amant es transmuta en abella que transforma, amb la seva picada, la que era “encís i galanor/ i moviment ambigu” en “plor i crit”. D’aquesta manera aconsegueix convertir dolçor en dol, en un combat pervers que el déu Amor observa complagut. Nou poemes és un llibre que presenta en les seves escasses composicions una àmplia gamma de recursos estilístics que el poeta desenvoluparà més endavant, i que s’endinsa per primera vegada en la creació com a assumpte intrínsecament poètic. Amb el títol equívoc de Quadern de sonets (1934) s’agrupen onze composicions que tan sols respecten el nombre de catorze versos canònics de l’estructura del sonet. En això, Rosselló fa seva la llibertat creativa que impera en els hereus i successors de les avantguardes, que de vegades fan rimes i fan sonets o dècimes d’una manera libèrrima, en una singular tornada a l’estrofa que el poeta Gerardo Diego defensava amb impetuositat el 1927: “Hacemos décimas, hacemos sonetos, hacemos liras porque nos da la gana”. És una manera de vincular-se a la tradició sense deixar de ser modern per això. El llibre s’inicia amb “Espatlla”, sonet octosíl•lab en què s’intueix la presència d’un cos nu davant el mirall, i que es pot emparentar amb el poema “A una hermosa dama de cabell negre que es pentinava en una terrat amb una pinta de marfil”, de l’escriptor barroc Vicent Garcia. Poema i autor als quals farà homenatge en “A una dama que es pentinava darrere una reixa en temps de Vicenç Garcia”, d’Imitació del foc. Joan Mas i Vives destaca el combat, l’oposició entre el negre dels cabells i el blanc de la pell i el vori, que és present en aquests poemes. “Espatlla” posa en relleu les limitacions de la paraula davant la inefabilitat del real, i la recerca del poeta per empresonar-lo: Quin mot és el mot més impur/per empresonar-lo en el vers?/[....]/ i la paraula condemnada/mentia delicadament/ una subtilesa serena”. “Ocell en corba”, el segon poema del llibre, és un exemple del que se sol denominar “poesia pura”, molt proper a Riba i al Guillén més sintètic i estilitzat. La figura de l’ocell, veloç i lliure, tracta de ser captada per mitjà dels sentits, per la mirada, en la seva fugacitat plena. L’observador admira, limitat per la condició física merament humana, el ball aeri de l’au, les seves cabrioles. Aquest és el poema que, probablement, condensa millor l’expressió verbal del moviment. “Sonet fàcil a un amic de bella conversa” és un altre sonet octosíl•lab en què el tema central és la paraula. El to del poema té alguna cosa de sarcàstic, i en el mateix títol es confessa la intenció de joguina retòrica que tracta de posar en evidència l’excés de la paraula quan és brillant i cantora, però buida de pensament. A “Brollador”, poema que Miquel Dolç considerava el millor del llibre, apareixen les “flames de l’aigua”, metàfora en què el foc encara no adquireix el nivell simbòlic que tindrà en poemes posteriors, sinó que tracta d’evocar un efecte de moviment. El que es descriu en el primer quartet és una font formada pel rostre d’un àngel (un altre símbol utilitzat al llarg de la seva poesia) del qual surt l’aigua, “entre ficcions d’incendi/ i polèmica de nacres”. “Inici de campana” és un dels poemes més coneguts de Rosselló-Pòrcel. Representa, potser, com cap altre la identificació entre el jo poètic i la realitat circumdant, una mena de correlació entre el jo interior i l’instant fugaç viscut o contemplat: el capvespre. HI destaca la seva qualitat d’estampa efímera, simbolitzada pel so d’una campana tot just iniciat el final del dia, en la solitud d’una paisatge que va cap a la fosca i on s’insereix, òrfena, la figura del poeta: “Finestres/ de la casa tancada,/ quan torno, d’horabaixa/ girant-me adesiara”. “Sonet marí”, dedicat al seu amic Salvador Espriu, fou escrit en el creuer del 1933, entre Malta I Alexandria. L’enlluernament del paisatge marí, expressat amb metàfores sinestèsiques (“sadoll de blancs en llum, espatlla en força blava, / el mar...”), planteja al poeta la pregunta apressant de si la paraula poètica turmentada s’arribarà a expressar o tindrà cabuda davant aquella plenitud exultant: “Qui dirà d’amargor davant els sols vibrants”. En el poema hi ha reminiscències, segons ha vist Joan Mas i Vives de Le cimetière marin de Valéry: “Ce toit tranquille, où marchent les colombes” enfront de l’”...esclava teulada” de la segona estrofa, per referir-se al mar. Aquest sonet està abrigat en el llibre per “Lluny del record oprimies...”, “Sorpresa asserenada...”, “Boira del dubte...” i “Gelós de les paraules...”, en tots els quals la inseguretat, la solitud del creador, la paraula dubitativa mostren un jo poètic malenconiós i tremolós davant un realitat de penombres i crepuscles, de mort, de cendres i records, “fosca de les fosques, fosca d’una nit/ feta d’ombres de llàgrimes i besos” (“Boira del dubte”). “Leda” es refereix al tema mitològic clàssic de la dona posseïda per Zeus metamorfosat en cigne, tema recurrent tractat uns anys abans (1923) per Yeats en el poema “Leda and the swan”, encara que en aquesta, contrari del que succeeix en Rosselló, l’important és l’anècdota i les seves conseqüències: la concepció de Càstor, Pòl•lux, Clitemnestra i Helena de Troia. En realitat, en Rosselló el poema és més aviat un exercici d’estil en què no es desenvolupa l’assumpte del mite ni es descriuen el cigne (no anomenat, però present d’una manera implícita ja en el títol) i el seu moviment, sinó l’efecte que aquest produeix al seu voltant, tal com Mallarmé entenia la tècnica simbolista. El tema mitològic ja havia estat tractat per Josep Carner en el sonet “Leda innocent”. A parer de Miquel Dolç, aquest segon llibre “revelava la presència d’un veritable poeta, absolutament distint dels joves lírics contemporanis”. Si més no, no s’hi comprova el domini de les formes poètiques heretades, i la seva transgressió anuncia el que serà el seu llibre fonamental i ja madur: Imitació del foc. Rosselló porta camí d’assolir el que segons Paul Valéry era l’objecte de la poesia, com deia en el pròleg a Le cimetière marin: “La força de sotmetre el verb comú a projeccions imprevistes sense trencar les ‘formes consagrades’, la captura i la reducció de coses difícils de dir, i sobretot la conducció simultània de la sintaxi, de l’harmonia i de les idees” (trad. Xavier Benguerel). Tan sols un mes després de la mort de Rosselló-Pôrcel la Revista de Catalunya va publicar una selecció dels poemes que havien de compondre el llibre pòstum, Imitació del foc, aparegut pels volts de l’estiu de 1938. La cura de l’edició va anar a càrrec del seu amic Salvador Espriu, i fou apadrinat amb pròlegs d’Antoni M. Sbert, Gabriel Alomar i Carles Riba. Una de les qüestions que han suscitat alguna discussió amb el pas del temps ha estat la del procés de composició del llibre. Era un llibre ja tancat abans de la seva mort? Era Imitació del foc el títol decidit per l’autor, que abans havia especulat amb els d’Arbre de flames i Fira encesa? Eren els poemes que el componen tots els que Rosselló hi havia volgut incloure o, per contra, n’hi havia cap de rebutjat per l’editor? Era, aquesta, l’ordenació definitiva que l’autor hi va voler donar? Sigui com sigui, l’ordre dels poemes no segueix cap pauta cronològica de creació i el títol recorda el de La columna de foc del seu mestre Gabriel Alomar. El llibre, dedicat a Salvador Espriu, està distribuït en tres parts: Fira encesa, Rosa secreta i Arbre en flames. Són trenta-un poemes (19,6,6) escrits a partir de 1934 i fins al 1937, que mostren el mestratge poètic de Rosselló ja d’una manera plena, i hi apareixen combinades les influències del purisme, el neopopularisme i el surrealisme, encara que decantades i matisades per la veu personal d’un escriptor d’una marcada ascendència mallorquina. Algun crític, com ara Rafel Tasis, va veure en el llibre acabat d’aparèixer el traçat d’un esquema de composició nítid: lírica popular (Fira encesa), paisatgisme (Rosa secreta) i panorama interior (Arbre de flames). Uns altres com és ara marià Manent (en les “Notes sobre Imitació del foc”, text essencial escrit el 1939) van veure en el conjunt una total absència d’unitat fruit de l’assimilació de corrents poètics i fins i tot oposats. Lluny de ser un retret, Manent va enaltir precisament aquest valor, que mostra la riquesa i la vehemència del seu món poètic. Certament, l’esquema sembla clar: a Fira encesa s’agrupen en gran part els poemes d’índole neopopularista i arrel folklòrica o tradicional (“Història del soldat”, “Noça”, “Oració per quan les donzelles tenen mal de cap”); Rosa secreta conté aquells en què la presència del paisatge (campestre o urbà) és protagonista principal amb “Auca” i “A Mallorca durant la guerra civil” com a capdavanters; finalment a Arbre de flames el jo poètic interior es deslliga amb força i es col•loca en primer terme, amb “El captiu” com a composició més rellevant. Però cal convenir que el conjunt, malgrat la rotunditat de l’esquema, és una amalgama de gemmes de procedència diversa, com minerals formats al si de diferents pedreres que acaben conformant una sola estructura pètria, un artefacte poètic l’aglomerant del qual és l’impuls creador de Rosselló-Pòrcel. Quant a la presència del símbol del foc en tota la poesia de Rosselló-Pòrcel, hi ha termes que hi estan directament relacionats en almenys vint dels poemes de l’obra completa. Vocables relacionats els uns amb els altres com foc, flama, incendi, cendra, brasa, cremar i fogueres es distribueixen per tota l’obra, però és evident que la seva presència resulta aclaparadora en aquest tercer llibre. El foc és per a Rosselló un element simbòlic que transcendeix l’ornament de la sinestèsia, per convertir-se en alguna cosa més: és la purificació, lluita de contraris, llum, vida, ascensió, moviment i canvi perpetu, immaterialitat, misteri. L’oposat a la foscor, l’ombra i la cendra. En Rosselló el foc com a símbol arriba a ser més important que el mar, encara que ja Palau i Fabre recordava que segons Heràclit el mar era la primera metamorfosi del foc. Quan especulava sobre diversos títols per al tercer llibre, cap al 1936, Rosselló es va plantejar com a possibles Fira encesa i Arbre en flames, i argumentava a favor d’aquest últim davant el seu amic Salvador Espriu perquè el considerava “més salvatge, bíblic, i jo tinc un gran amor per tota mena de focs. Sóc una mica valencià, tracaire, multitudinari, profètic, desèrtic, cridaner, infantívol, etc.”. Els tres primers poemes d’Imitació del foc (“Cançó després de la pluja”, “Història del soldat” i “Noça”) són, com s’ha dit, exemples de la seva poesia neopopular o d’inspiració tradicional. Tots ells, igual que “Festa”, “L’amant enganyat”, “Oració per a quan les donzelles tenen mal de cap” i “A una dama que es pentinava darrere una reixa en temps de Vicenç Garcia”, daten de l’any 1935. “Cançó després de la pluja” pren com a referència les cançons infantils i el cançoner i refranyer popular, caracteritzats per l’ús freqüent de l’onomatopeia i el diminutiu: “A l’escarabat bum bum/les ales li frisen”, “Matinet matí, /les bruixes es pentinen” (en una construcció similar al vers “caragol caragolí” d’una variant mallorquina de la cançó infantil Caragol treu banya i amb una apropiació de Plou i fa sol). El poema recorre també al joc didàctic de pregunta-.resposta, com si tingués un oïdor infantil, i converteix l’imperatiu de la cançó popular en un interrogant: “Qui puja la muntanya?/El caragol treu banya”. “Història del soldat”, dedicat al seu amic Ramon Nadal, duu el títol d’una obra de Charles Ferdinand Ramuz, musicada per Stravinsky el 1918 de la qual el mateix Rosselló va fer una versió catalana que es va presentar a Barcelona dues vegades el 1935. A pesar del to de la cançó popular, la referència literària o culta hi és evident. Els primers versos remeten a les rondalles populars: “Això era i no era/ quan naixia la Primavera”. Una citació lleument transformada, presa d’una cançó popular del segle XIX, “Taiona”, serveix de tornada: “Ai-do, ai-do,/ trompeta de Borbó” “(ai, a-don/ ai, a-don de don/trompeta de Borbon” en l’original). El tema de la cançó és dels successius amors del soldat, s’entén que al llarg de tots i cadascun dels dies de la setmana, encara que la sèrie sigui bruscament interrompuda cercant un efecte de fragmentació o trencament que és comú en la poesia popular. Josep Romeu i Figueres, que ha estudiat en profunditat la poesia neopopular de Rosselló, assenyala que aquesta mena de poesia, el referent de la qual és la tradició, posseeix, no obstant això, un elevat caire intel•lectualista, la qual cosa impossibilita qualsevol apropiació o interiorització per part d’un futur lector popular. És a dir, es tracta més aviat d’exercicis intel•lectuals que pertanyen al camp estrictament literari. “Oració per quan les donzelles tenen mal de cap” s’ha de considerar com a integrant d’aquest grup creat per Rosselló en un curt període de temps entorn de la tradició popular. És, segons Romeu, la poesia “més ajustada a la genuïna tradició folklòrica; tot movent-se àgilment dins l’àmbit suggeridor i misteriós de les oracions i els conjurs populars i atenint-se a llur estructura, el poeta fa una creació original, on l’indefinit encant del subgènere és filtrat per la traça i el bon gust del recreador”. És una mena de conjur en què l’oració interpel•la la malalta el mal de la qual es tracta d’espantar, quan, com ha vist Josep M. Balaguer, l’habitual en aquesta mena de composicions és invocar alguna figura divina o celestial. En aquest cas, el mal de cap que es vol allunyar podria ser el produït pel mal d’amors. De tot aquest grup, potser “Noça” és l’únic poema que, arrencant amb versos clarament influïts pel folklore (“petits tambors toquen, toquen/damunt la pell de l’ase”), se’n separa per acostar-se d’una manera tímida al fraseig surrealista i a la imatge simbolista, propers a “Auca” (poema escrit dos anys abans). Josep Maria Llompart considerava “Noça” un dels més importants poemes de la poesia rosselloniana. A un to inicial de rondalla, hi segueix l’anunci de la mort presidit per la figura del rellotge. Jaume Vidal Alcover, en la seva aproximació a Imitació del foc, es deté a analitzar aquest poema d’una manera especial. El sorprèn la presència de tambors en una festa nupcial i, sobretot, la construcció sintàctica segons la qual són els tambors els que copegen la pell de l’ase. Podríem dir, no obstant això, que és en aquest retorciment de la imatge poètica, en aquesta subversió dels termes, on rau el millor Rosselló irracionalista, el Rosselló d’”Auca”. “Dansa de la mort”, escrit el 1935, té com a referència en el títol i en el lema de l’inferno dantesc, aquest motiu medieval en què la Mort va congregant diversos personatges per recordar-los la fugacitat dels plaers terrenals i quin ha de ser el seu final. Arrenca amb dos versos en què apareixen les “estàtues blanques” que hi ha també en l`”Auca” (“la muralla de ponent/ plena d’estàtues blanques”) i que recorden el vers de Gabriel Alomar “la muntanya era un bosc poblat d’estàtues blanques”, del sonet “La pietat futura: Montjuïc, 1970”. El dístic final és una exclamació de sorpresa davant la immediatesa de la fi: “Servent que portes l’espasa/ no et sabia tan lleuger!”. Rosselló-Pòrcel escriu “Pont del vespre”, “Indecisa, rara, nova...” i “En la meva mort” al començament del 1936, quan ja té decidit un canvi en el rumb poètic, i fins i tot es planteja la publicació del que ha escrit fins ara. L’esclat de la guerra al juliol farà impossible que el projecte culmini. Aquests i uns altres poemes s’aniran incorporant a tot l’interior, i amb allò escrit el 1937 donaran com a resultat el volum pòstum. “Pont del vespre” està encapçalat per un lema d’Apollinaire, que pertany al poema “Vendémiaire”, del llibre Alcools (1913): “Les feux rouges des ponts...”. El poeta francès refereix en primera persona a una alba parisenca de setembre, després d’una nit de diversió i d’excessos: “Les feux rouges des ponts s’éteignaient dans le Seine/ Les étoiles mouraient le jour naissait à peine”. El poema de Rosselló està escrit també en primera persona, el gener de 1936, a Madrid. No sabem quina ciutat retrata. En aquest paisatge urbà hi ha fanals, placetes, cases ombrívoles i les figures de dues noies amb nom o sobrenom, que potser responen a personatges reals. Uns bandits aguaiten als portals. És una nit de juny en què el sol i la lluna comencen a confluir en un mateix lloc i temps: “La nit és alta i s’abraça/ amb mi –tots sols pels carrers./ [...]/ El sol damunt les teulades/ balla/ amb una mossa d’estampa”. La personificació de la lluna en una mossa/estampa ballant amb el sol damunt les teulades suggereix l’hora incerta d’una alba incipient en què els llums fantasmals podrien ser també les d’un capvespre, en una indefinició temporal que estableix un pont entre realitat i somni. A “Indecisa, rara, nova...” reprèn d’una manera ocasional els aires populars (“Festa” o “L’amant enganyat”, poemes d’abril i de maig de 1935) i el dialoguisme de “Dansa de la mort”. Encapçalat per un lema de Paul Éluard (“Tant de rêves en l’air”), el poema incideix en l’associació bellesa-rosa-dona, tan present en el cançoner popular, però també utilitzada pel purisme com a símbol de perfecció, des de Juan Ramon Jiménez fins a Riba o Guillén. Rosselló la presentarà en uns altres poemes associada al foc, el seu símbol més rellevant. “En la meva mort”, poema que tanca Imitació del foc, està escrit en realitat el març del 1936, gairebé dos anys abans de la desaparició del poeta. Sovint aquests versos han estat considerats el seu testament vital. No obstant això, el que s’hi destaca (enfront del terror que desperta la mort a “Ronda amb fantasmes”) és el repte de superació, de manera que la mort és allò que dóna sentit veritable a la vida. El que impulsa, exalta i mou el poeta és, precisament, l’ànsia d’escapar al seu domini fosc, el poder del qual –mitjançant un joc de contraris habitual en la seva poesia –descriu i simbolitza al mateix temps en una tempestat de flama. “A una dama que es pentinava darrere una reixa en temps de Vicenç Garcia” és un poema d’inspiració barroca, a cavall entre el gongorisme i les seves seqüeles en la Generació del 27, tan propera per a Rosselló. El títol fa referència al sonet del Rector de Vallfogona “A una hermosa dama de cabell negre que es pentinava en un terrat ab una pinta de marfil”. A parer de Jaume Vidal Alcover, el sonet és “ple de suggeriments sensuals, de colors i formes de la natura; hi ha el triomf d’uns elements primaris, el foc, en el primer quartet, i s’hi anomena pròpiament i com a clavell, ardor, flama i exaltació; hi ha el paral•lel antitètic atzabeja, vori i lliris, llunes en la segona; hi ha el moviment lúdic de l’encalç amorós en els quatre versos que segueixen dels tercets; i, en fi, una cloenda passional amb el cos, definit com a marbres, ceres i roses que bateguen, dins un camp que suposam sembrat de blats i ordis”. Tanmateix, Vidal i Alcover és molt crític amb la construcció del poema (com ho és també pels mateixos motius amb algunes estrofes d’”Auca”), que considera ple de vacil•lacions gramaticals i inseguretats. A “Turquia” ens trobem davant un poema de tema oriental escrit gairebé tres anys després de l’experiència viatgera pel Mediterrani. A diferència de “Sonet marí”, que es val de la contemplació del mar com a desencadenant de la reflexió poètica, aquí Rosselló presenta la figura d’una enigmàtica Aina, presonera i nua en un món exòtic i misteriós que deu molt a l’orientalisme en voga en els anys vint i trenta del segle XX, un orientalisme sensual i místics d’harems i de sultans que ja apareix en l‘escriptor francès Chateaubriand i s’inspira en el recull de contes Les mil i una nits. “L’estiu ple de sedes” és un poema escrit en estrofes de quatre versos pentasíl•labs als quals l’encavalcament persistent atorga una fluïdesa inusual, com si un corrent natural ens transportés al llarg d’un dia estiuenc, entre el migdia exultant i la nit que s’aproxima amenaçadora. A “Pluja brodada”, Rosselló recorre al joc verbal d eles rimes internes i de l’insistent dringar fonètic de la vocal i per evocar la pluja: “Balla damunt la terra/ i s’afina, la fina/ esgarrifada. Brilla, /renovellada, neta” El ritme és tallant, regular. Es podria dir que, en caure, els fils d’aigua fins, van teixint i brodant com agulles damunt la terra, damunt la pedra, perfilant bassals fugaços. “Compliment a Mercedes”, un dels més purs i bells madrigals de la llengua catalana, segons l’opinió de Miquel Dolç, és un poema d’obsequi per a la seva amiga Mercè Montañola el dia del seu sant, celebrat al costat d’amics al domicili familiar del carrer de Montcada. El segon quartet és un deliciós joc rítmic i conceptual: “I, per felicitar-te,/ les pluges ploren, fan/ damunt els vidres, vidre/ damunt el vidre, cant”. El grup de poemes recollir en aquesta primera part es tanca amb “Sóller”, composició en heptasíl•labs que ens trasllada a un lloc molt tractat per la poesia mallorquina i en particular per poetes com Joan Alcover, Pons i Gallarza o Miquel dels Sants Oliver, a qui sens dubte degué tenir presents quan el va escriure. Està dedicat al seu amic periodista i poeta Robert F. Massanet. En la descripció del paisatge i l’atmosfera de la vall, hi destaquen la humitat, l’ombra, la frescor, el perfum dels tarongers que impulsa la brisa: “L’oratge pinta perfils/ de caramel dins l’oratge./El cabell se m’ha esbullat/ i tinc l’ombra capgirada./ El sucre de l’aire em fa/pessigolles a la cara,/ amb confitures de flor/ i xarops d’esgarrifança”. Segons Josep Maria Balaguer, dos dels versos més enigmàtics del poema (“unes cuixes de marquesa/ em repassen l’espinada”) s’explicarien com a referència a uns versos d’”El perfum de Sóller” de Miquel dels Sants Oliver: “Tot un rodar de visions/ i galans exquisiteses, /i violins, i gentileses/ d’unes filles de marqueses/que ballaven cotillons!”. La primera part del llibre conté tres poemes que, encara que no s’han recollit en aquesta selecció, mereixen que siguin esmentades: “Nu”, “Aire d’una malaltia” (en què es refereix a la convalescència de la seva operació el 1934) i “Illa dels amants”. Són tres dècimes consecutives de concepció bastant lliure, com correspon al costum del poeta d’alterar a la seva manera els esquemes tradicionals una vegada rescatats, costum també habitual entre els poetes del 27. En les dues primeres, Rosselló utilitza l’esquema abba:cddc:ee; en la tercera recorre a l’esquema abab:cdcd:ee. En cap cas no es tracta de l’esquema clàssic de la dècima espinela, i tampoc de cap dels utilitzats per Jorge Guillén a Cántico, encara que el seu ús probablement hi està inspirat. La segona part d’Imitació del foc, Rosa secreta conté tan sols sis poemes, alguns dels quals es podrien considerar influïts pel paisatgisme mallorquí de l’Escola Mallorquina si no fos perquè hi ha un alè propi que els desplaça un grau cap a la introspecció subjectiva i personal en relació amb les coses que el circumden. A “Només un arbre, a la vorera, porta...”, escrit a Santander l’agost de 1934 i dedicat a la seva gran amiga Amàlia Tineo, el paisatge que envolta el poeta és imprecat per aquest, que apareix en primera persona, perdut com l’arbre al costat de la riba i, en certa manera, sotmès al seu moviment, al “tremolor del mar i el frec de les fulles”. Com diu Miquel Dolç “la seva poesia és, en suma, una nota personalíssima en el cor de l’Escola de Mallorca, de la qual extreia l’essència. No interrompia una història, l’acreixia”. Dos dels poemes cardinals en l’obra de Rosselló-Pòrcel estan inclosos en aquesta segona part del llibre: “Auca” i “A Mallorca durant la guerra civil”. El primer ha estat considerat sovint un exemple de poema surrealista; el segon, una seqüela de l’anomenada Escola Mallorquina. Encara que poden semblar encertades, totes dues opinions requereixen matisos i reserves. Lluny de quedar-se en els límits de la contemplació i l’elegia, Rosselló ha fet un pas més en el reconeixement del món circumdant, a la manera guilleniana, i tracta de descobrir-ne el secret, el secreta de la rosa abans que aquesta ens enlluerni, oberta en la seva perfecció. El poeta mira al seu voltant i palpa els límits de la seva pròpia realitat en relació amb la realitat que el contempla i el conté. La revelació de la seva pròpia identitat entre les coses el durà després a la reflexió sobre la manera com el, poeta afronta el món i el descriu, a la reflexió sobre el fet poètic que desplegarà en la tercera part del llibre. “Auca” és un gran fresc d’imatgeria col•lectiva escrit en vers lliure. Compost a partir de dades històriques i autobiogràfiques, desplega una estructura construïda i mesurada meticulosament, que en el títol evoca les cançons de cec, composicions de versos apariats acompanyades d’estampes il•lustratives, que normalment es declamen en públic glossant fets històrics i paisatges recognoscibles. El poeta s’articula al voltant d’un recorregut per la ciutat de Palma, des del moll cap al carrer dels Oms i la Porta Pintada, fins arribar al límit del món extramurs seguint la llera fluvial de l’antiga Riera. És el trajecte fet per l’estàtua del rei Jaume I (obra de l’escultor Enric Clarasó) des del vaixell que la va transportar a l’illa el gener de 1927 fins a la ubicació final al límit de la ciutat medieval, a l’actual plaça d’Espanya, on es localitzava l’antiga Porta Pintada. Al llarg d’aquest recorregut imaginari, les dades i els successos històrics, els personatges reals i ficticis, presents o oblidats, es barregen en una simultaneïtat acrònica, amb la finalitat de causar una sensació d’ubiqüitat. El que aparenta ser caos i escriptura automàtica, en realitat respon a un pla ben traçat. La unitat del poema ve marcada per la unitat de lloc, per la toponímia i les referències a la ciutat. En canvi, des del punt de vista temporal, les successives analepsis (referències al segle XVIII, amb el cardenal Despuig com a personatge; al segle XIX, amb l’explosió, real, del polvorí de Sant Ferran; al XVI, representat per la figura de la Beateta, fins arribar al segle XX, amb la primera comunió del poeta com a referència), la juxtaposició de fets i personatges històrics amb uns altres que pertanyen a la vida de l’autor, donen una sensació de simultaneïtat que ajuda a crear una certa atmosfera enigmàtica. HI ha versos hermètics que es poden confondre amb l’escriptura automàtica surrealista o associar-se a un nivell simbòlic superior, al qual el lector no arriba a accedir. Així és a vegades. No obstant això, molts dels versos són fruit de la simple aportació poetitzada d’una dada real, la narració lírica d’un fet succeït, però l’existència del qual se’ns escapa, la implantació en l’escenari del poema d’un personatge que sembla extemporani i pertany al món personal de l’escriptor... Es podria dir que, en certa manera, “Auca” és un poema en clau. Sens dubte, en el moment que fou escrit, alguns dels lectors (familiars, amics i companys de Rosselló) van tenir al seu abast el significat d’uns versos que avui ens semblen secrets. La referència al pare Vidal Taüt increpant els cuirassats anglesos, per exemple, resulta si més no xocant. Adquireix un altre sentit quan sabem que es tractava d’un professor dels teatins, culte i excèntric, que solia passejar pel moll vestit amb sotana. Allò que per als coetanis més propers degué ser una al•lusió fins i tot jocosa, per a un lector d’avui adquireix ressonàncies poètiques múltiples i diverses. Rosselló-Pòrcel, en escriure aquest poema, cercava d’una manera evident l’efecte d’estranyesa més enllà dels lector immediats, sabent que se’n podria fer una lectura propera de l’estètica surrealista. No solament no va defugir aquesta possibilitat, sinó que la va alimentar amb la introducció d’uns versos sobre els quals s’ha especulat una vegada i una altra, i que fins avui ningú no ha pogut interpretar totalment: “I el Seminari masturba si Virgili les solituds/ torna la lira renglera de canyes, xiulets i bellveures,/ cossiols de clavells al terrat i l’estampa més grassa”. “A Mallorca durant la guerra civil” fou escrit a Barcelona el setembre de 1937.És, doncs, un dels últims poemes de Rosselló (l’últim serà “Sóller”, del mes de novembre), i potser el més mereixedor de ser considerat un testament poètic i vital. El 1937, la polèmica entre si la poesia havia de tendir al compromís o a la puresa, a l’art o a la revolució, ja havia assolit el grau màxim. El títol, per això mateix, ha suscitat sempre la pregunta de si ens trobem davant una mera elegia o, per contra, darrere seu s’amaga el missatge simbòlic d’un poeta militant. Josep Maria Llompart sosté que en el poema hi ha, gairebé exclusivament, ressons de l’Escola Mallorquina; que la guerra civil solament hi és present en el títol, i que “els seus versos vénen a representar l’esplendor final d’aquell mite de la ‘vida d’or’ que Joan Alcover, trenta anys enrere, havia plasmat en el poema ‘La Serra’”. Però el mateix Llompart admet que “a Mallorca durant la guerra civil, els jardins no hi eren com músiques, ni les virgilianes fumeres decoraven la placidesa de la tardor. A Mallorca durant la guerra civil –tots ho sabem-, succeïen unes altres coses. El poeta en tenia consciència, i d’aquí prové la impressionant tensió dramàtica dels seus versos, del seu esforç per salvar, almenys com a mite, tot allò que s’enfonsava”. De manera que Rosselló arribaria a reflectir la tensió bèl•lica per mitjà de l’ús simbòlic de la naturalesa i del paisatge. En aquest poema Rosselló expressa la interrelació entre el paisatge i la peripècia personal (a Barcelona, allunyat de la seva terra i sense expectatives de retorn fàcil o immediat), compara el seu estat d’ànim amb una naturalesa en declivi o degradació. Més que una elegia d’enyorança, allò que s’eleva per sobre d’aquests versos és l’íntima comunió entre el paisatge descrit i el paisatge interior, lligats d’una manera indissoluble en el dístic final, el més conegut del poeta: “Tota la meva vida es lliga a tu, / com en la nit les flames a la fosca”. La tercera part del llibre, Arbre en flames, composta de sis poemes, és la més reflexiva, i es pot dir que la poesia de Rosselló hi arriba al major grau de caracterització postsimbolista. És així en el poema “El captiu”, en què s’endinsa en el procés de la creació poètica amb el to clarivident d’un visionari. A “Escolto la secreta...” i “En la meva mort” la primera persona pren també les regnes del discurs poètic, però el to hi és més íntim i de menor ampul•lositat. “En la teva mort”, com s’ha dit, és l’exaltació de la mort com a motor de vida, amb la qual cosa el poema es converteix en una invitació a la vida a pesar de la solitud que ressona a “Escolto la secreta...”: “Estic sol en aquestes/ ombres i sento caure/ ones de sang, enmig /d’una alba trista i aspra”. Aquest poema, escrit el setembre de 1936 a Barcelona, acabada de començar la guerra, es podria lligar a l’experiència de la situació política i bèl•lica, davant la qual el poeta, lluny de definir-se concretament, tracta de conjurar el drama aliant-se amb la poesia. A “El captiu”, escrit al començament de 1934 i, per tant, allunyat de qualsevol conflicte bèl•lic, el discurs poètic té una ambició d’una gran importància. És, en certa manera, una declaració de principis poètics. Quan, en una carta de març de 1936, va oferir a Salvador Espriu l’elecció d’un poema qualsevol de la seva obra per dedicar-l’hi, va fer una excepció: “Em faràs el favor de triar el poema que més t’agradi dels no dedicats (exceptuo “El captiu”, que és meu)”. Manuel Carbonell ha relacionat aquest poema amb la proposta de Nietzsche (en el Crepuscle dels ídols) d’aprendre a veure: avesar els ulls al repòs, a la paciència, avesar-los a deixar venir les coses; aturar el judici, aprendre a donar voltes entorn del cas particular, abastar-lo i comprendre’l en la seva totalitat”. A “El captiu” apareixen dos símbols rellevants: l’àngel i l’heroi. L’àngel rossellonià (present en altres poemes de la seva obra, encara que no sempre amb la mateixa funció simbòlica) està més relacionat amb la concepció d’un poeta com Rilke que amb la tradicional cristiana. En aquest sentit, té en comú amb el poeta txec el lloc que ocupa en la cúspide simbòlica de la seva poesia, de baix a dalt: les coses, el nen, l’heroi, l’àngel. En aquest ordre ascendent, l’àngel és la criatura invisible present en el visible, el nexe de contacte entre el món real i un coneixement superior, que es pot encarnar en la poesia. L’àngel arriba a Rosselló almenys per tres vies diferents: a més de Rilke (per mediació de Riba potser), per Rafael Alberti i Federico García Lorca, i per la Divina Comèdia de Dant pel que fa a la iconografia. Hi ha referències a l’àngel en els poemes “Sonet marí”, “Festa”, “Auca”, “Ardent himne”, “Dansa de la mort”... De vegades el seu paper és merament ornamental (com a “Brollador”), però a “El captiu” té un paper integrat en el sentit central del poema. La primera part recull el diàleg del poeta amb l’àngel, de qui reclama ajuda (“àngel, baixa del cel amb el glavi a la mà, /amb el crit esmolat que minva gravideses”) per comprendre el món amb un fort ressò rilkeà, el de les Elegies. L’àngel l’instrueix, li dóna ordres (“-Per mi t’atansaràs/ al riu encès que passa, /a la llum que defineix les coses/ que han estat donades als noms”), i li encarrega una missió, la missió de l’heroi (“nauxer d’aquesta lívida llacuna”). En la segona és el poeta qui parla: “Jo sóc l’heroi d’aquesta veritat”. La missió del poeta heroi és classificar el món, com deia Guillén, per mitjà de la paraula poètica. Arribar al cim per, des d’allà, comprendre: “I només jo, assegut damunt el cim, /intel•ligència als ulls damunt les coses”. El poeta és una au solitària, com l’albatros de Baudelaire (presència assenyalada per Joaquim Molas), l’heroi de qui parla Rilke a la Primera elegia: “L’heroi se sosté; fins i tot l’ocàs li fou/ un pretext i res més, per ser, la seva darrera naixença” (trad. Manuel Balasch). A “El captiu”, l’heroi llança al vent el seu himne en l’última estrofa: “Canto l’absència de la llibertat!/ Presons de l’aire! Governo/ el furor incert de l’aire!”. En conjunt, i a pesar de la brevetat, les característiques de l’obra rosselloniana n’han fet una referència essencial en el panorama poètic català del segle XX, pel que suposen de gir temàtic i tècnic com a sortida al Noucentisme i l’Escola Mallorquina. Des del punt de vista tècnic, els mecanismes estilístics utilitzats per Rosselló-Pòrcel (els noms en el gènere neutre, l’elisió freqüent dels verbs i la supressió dels articles) són una herència dels moviments avantguardistes: ritme paròdic, fragmentació, superposició, simultaneïtat i fugacitat, són formalitzats mitjançant l’ús de l’infinitiu, l’onomatopeia i l’el•lipsi. El seu vocabulari és ric en paraules que suggereixen moviment i energia: llum, flama, foc, fosca, ombra, visió, ritme, vibració, tremolor, moviment, lluita, potència, flagell, corba, aigua, cristall... Per damunt de totes, el foc i les seves derivades hi tenen un protagonisme especial. El foc és en Rosselló la màxima expressió d ela puresa, el dinamisme i l’ascensió. És el contrast a la foscor, la caiguda i la mort. En l’obra poètica de Rosselló-Pòrcel és present la influència dels corrents sorgits a Europa des del començament del segle XX, a partir de la irrupció de les avantguardes. Després que el creacionisme, l’ultraisme i el surrealisme fossin assimilats i els poetes prenguessin del seu arsenal poètic els recursos necessaris per crear una nova poesia, es va consagrar una renovada concepció de la metàfora i de la imatge com a elements primordials del poema. La recerca de la bellesa, objectiu dels romàntics, va donar lloc a la concepció del poema com a artefacte, a la disciplina i la tècnica com a camins cap a la realització poètica, i va tenir lloc un gir cap a l’objecte exterior, una refundació del món en les paraules del poema. I en aquest, en el poema, també hi tenia cabuda la reflexió sobre el fet poètic en si mateix, el seu sentit i el seu procés creador. Aquests principis generals, units a una renovada lectura de la tradició i les seves formes estròfiques, van obrir camins que Rosselló tot just va poder recórrer en un període de temps molt curt, però que foren, per als poetes posteriors, la referència a partir de la qual serà possible mirar-se al mirall de la modernitat. (Pròleg a BARTOMEU ROSSELLÓ-PÒRCEL TEMPESTAT DE FLAMA [antologia Poètica], de ROBERTO MOSQUERA. EDUCAULA, Edicions 62. Barcelona, juny de 2012)