AL JAPÓ
Estesa davant meu hi ha la teva obra,
crua, desfermada, salvatge, aterridora.
Arribares furient, en mala hora
I ho colgares tot i colgares tothom.
Quan la desgràcia és lluny, diuen,
costa molt de sentir-se’n,
però escolta sisme, escolta onatge
la meva veu humil, imprecadora.
Què se n’ha fet del teu valor,
de la teva ira abassegadora?
On anaves amb tota la mar per bandera
destruint la vida amb tanta fal·lera?
Has emmudit la terra,
has devastat el país.
Com la més cruel guerra
no has tingut compassió
del ric ni del pobre,
i has engolit els fills
com el més ferotge ogre.
Reposen en el teu ventre
tot de veus inoïdes,
has desplaçat el centre,
diuen els científics,
has emmudit les veus
de donzelles, homes,
dones, joves i vells,
diuen els homes.
S’alça el plor arreu, arreu.
Per què em negueu les llàgrimes
pels meus germans morts, per què
em perdeu els cors que ja no bateguen
quan totes les famílies en el sot enterren
amics, coneguts i famílies esquinçades?
Escolta el clam serè
d’un habitant lluny del teu poble.
No estàs sol, amic, no estàs sol.
Jo amb tu faré abatre
el voltor que amb sanya
alça el vol per haver sang.
Tant de bo que l’Orient torni a somriure,
tant de bo que al Japó
no es pongui altre cop el sol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada