EL COSTUMISME, EL REALISME, EL NATURALISME (dins LITERATURA CATALANA d'Arenas, C. et alia. Editorial Teide. Barcelona, 1989)

LA CREACIÓ DE LA NARRATIVA MODERNA A la segona meitat del segle XIX la relació escriptor-societat es capgira radicalment. L’autor surt del seu aïllament i, a través del periodisme i la novel•la, tendeix ala professionalització. Al seu entorn creix un públic i una infraestructura industrial: llibreters, editorials, distribuïdors i col•leccions especialitzades. Arreu d’Europa, la novel•la esdevé la crònica de la burgesia; aquesta classes és la protagonista dels relats, el seu destinatari i a ella pertanyen la majoria dels autors. La imaginació, la fantasia, l’evasió del Romanticisme fan lloc a una narració precisa, basada en la l’observació i la descripció detallada. La literatura perd els trets intimistes i confidencials per esdevenir documents d’una època, d’una classe –la burgesia- i d’un espai –la ciutat industrial-. Arreu, els autors formulen definicions paral•leles: “la novel•la no s’inventa, s’observa” (Fernan Caballero), “La poesia és síntesi, la novel•la anàlisi” (Narcís Oller). Les estructures de la narració romàntica –històrica, costumista, social, amorosa- es combinen en una novel•la “total”, la novel•la realista. Són grans blocs narratius bastits a l’entorn d’una família i els seus lligams amb el poder econòmic i social. Quan al darrer quart de segle, la situació de la burgesia esdevé crítica i el proletariat –víctima i conseqüència de l’enriquiment del burgès- pren força, la novel•la. El resultat és la creació de grans croquis urbans i itineraris reals, on es desenvolupen els arguments i les situacions. A través de la ploma i el retrat de Balzac, Zola, Galdós, Clarín, Tolstoi, Dostoievski, Dickens o Oller, ciutats com París, Madrid, Oviedo, Sant Petersburg, Londres o Barcelona se’ns ofereixen en retaules plens de dinamisme, autèntics “documentals”, en bona part aprofitats, a causa de les seves inexhauribles possibilitats, pel cinema actual. EL COSTUMISME, EL REALISME I EL NATURALISME La repercussió de la revolució industrial i les transformacions que es duen a terme en tots els àmbits, incideixen directament sobre el món cultural. El llibre passa a ser un producte comercial a l’entorn del qual s’organitza el món editorial. Les seves tasques es distribueixen entre l’editor –o l’empresari-, l’impressor –o tècnic- i el llibreter, que fa d’enllaç amb el públic lector. Gràcies a aquesta ampliació de la presència del llibre en la societat, la burgesia accedeix a la lectura i l’entén com a divertiment, fet que comporta un canvi en el gust i en els temes tractats per la literatura. Alhora, aquesta classe comença a sentir la necessitat de tenir unes formes culturals pròpies. El gust per l’Edat Mitjana, que tant havia propugnat el Romanticisme a partir de la novel•la històrica, comença a perdre vigència i a donar pas a un tipus de literatura que descobreix en la realitat la seva font, la seva matèria literària. Ara el que cal és copsar i transcriure fidelment aquells costums, hàbits i tics socials que l’avenç provocat per la industrialització està a punt de fer desaparèixer. Per a aquest gènere, per tant, la descripció és tan prioritària que la ficció passa segon terme. És a dir, la realitat és tan transcendent, que la seva descripció acurada esdevé imprescindible. Aquesta descoberta de la realitat ha portat sovint a considerar el costumisme un gènere subsidiari del realisme en detriment d’una valoració per ell mateix. Indubtablement, el costumisme, com el realisme, converteix en literatura la realitat. Però entre l’un i l’altre, hi ha una diferència fonamental: mentre el realisme intenta de fer-ne una descripció globalitzadora, objectiva, “fotogràfica”, el costumisme descriu una realitat quotidiana, típica, restringida, vista sempre nostàlgicament. La subjectivitat de l’autor n’és el factor determinant. Sens dubte, aquesta nostàlgia l’aproxima més al Romanticisme. En ambdós, l’enyorament d’un temps perdut esdevé motiu d’evocació lírica. Tant l’un com l‘altre expressen la relació del narrador/poeta amb la seva realitat. El quadre Els precedents més clars d ela literatura costumista els trobem en els llibres de memòries, de viatges i en les cròniques; intents sempre de deixar constància d’una experiència en un entorn social determinat. Aquest tipus de narracions els trobem en èpoques molt diverses i allunyades en el temps. Amb tot, però, quan parlem de costumisme, no ens referim a aquest tipus de literatura de costums que trobem en moments diferents de la història, sinó a la literatura que s’origina a finals del segle XVIII i assoleix el seu moment de plenitud durant el segle XIX; i que té com a finalitat preservar de l’oblit una manera de viure pre-industrial. Els seus orígens, els trobem en els sainets i, sobretot, en el periodisme, gènere en què, a partir de l’article o quadre de costums, s’intenta la descripció de tipus o escenes populars de l’època contemporània a l’autor. Aquest adopta una actitud nostàlgica, mira la vida pre-industrial amb recança, creu que aquesta s’esllangueix i que desapareix irremeiablement. Aquest sentiment porta l’autor a intentar copsar –des de la seva subjectivitat- l’instant, l’escena, l’individu. Tot consisteix a recrear uns ambients a partir de personatges que no evolucionen al llarg de la narració i que queden reduïts a simples estereotips caricaturescos. Alhora, l’autor no fa un gran plantejament argumental: simplement pretén “pintar” un moment, fer un quadre. No és fins més endavant que es planteja la possibilitat d’estructurar tot un seguit de quadres i escenes, la successió correlativa de les quals presenta finalment una història argumental, que coneixem amb el nom de novel•la costumista. Darrere d’aquestes narracions que presenten la realitat quotidiana amb voluntat sociològica i verídica, hi ha sempre una finalitat moralitzadora, que l’autor amaga, més o menys subtilment, sota la ironia. L’objectiu és divertir i, per aconseguir-ho, fa un retrat social molt esquemàtic, de tal manera que permeti a la burgesia de reconèixer-se en els seus orígens. És per això que els tipus i les escenes presentats corresponen el màxim possible a la realitat, alhora que la llengua esdevé una reproducció de l’ús que hom en fa col•loquialment. Així, els autors costumistes es declaren sempre partidaris del “català que ara es parla”, mentre rebutgen sistemàticament la llengua retòrica dels romàntics jocfloralescos. Quant a l’entorn social descrit, classifiquem normalment el costumisme en rural i urbà. Pel que fa als primers autors com Martñi Genís i Aguilar, Gaietà Vidal i Valenciano o Joaquim Riera i Bertran, entre d’altres, presenten la vida del camp absolutament idealitzada. Aquest costumisme de tema rural està lligat al Romanticisme idealista i conservador. L’altre, el costumisme de tema urbà –amb autors com Emili Vilanova, Joan Pons i Massaveu, Ramon Careta i Vidal-, se centra en la descripció de la menestralia i de la vida dels seus barris, sobretot el barceloní de la Ribera, amb una bona dosi d’ironia i de lirisme. Podem afirmar que es tracta d’un costumisme pròpiament barceloní. El quadre de costums en la literatura catalana Reflex directe de la prosa costumista de Larra, Mesonero Romanos i Estébanez Calderón, les primeres mostres de prosa costumista als Països Catalans (a partir de 1830) són en llengua castellana. Arran de l’aparició de la revista Un tros de paper, l’any 1865, hi comença a haver prosa costumista en català. L’aparició d’aquesta i d’altres revistes populars d’interès literari –com Lo noi de la mare, Lo rector de Vallfogona- es troba plenament lligada a la ideologia liberal i republicana dels seus redactors, els quals veuen, en aquesta realitat que els envolta, la possibilitat de fer una literatura d’abast popular, sense pretensions d’alta cultura. Per això, adopten un estil directe i viu, escriuen pràcticament la crònica diària d’uns fets i situacions des de l’òptica de l’humor, la ironia i, fins i tot, la paròdia. A partir d’Emili Vilanova i Joan Pons i Massaveu els autors més representatius d’aquest gènere són el barceloní Robert Robert (1830-1873) i el mallorquí Gabriel Maura (1844-1907). El cas més paradigmàtic del costumisme d’abans de la Restauració és, sens dubte, Robert Robert. Lligat al Romanticisme liberal, la seva vida és la de l’intel•lectual republicà compromès políticament i amb una forta vocació literària. Tot i que la seva obra és escrita majoritàriament en castellà, cal consignar els seus quadres apareguts a Un tros de paper entre 1865 i 1866. En tots hi trobem, sota una capa d’ironia, una visió crítica de la societat barcelonina de l’època. De l’anotació dels aspectes més obvis i habituals, en destaca per sobre de tot la crítica contundent a la burgesia. Fixem-nos, si més no, en aquest fragment d’Uns home de bé: “Com són gent que mai s’han cuidat més que del que a ells exclusivament els interessa, no han tingut certes passions incompatibles amb els caràcters fredament calculadors, i no creuen en cap gènere de virtut. La seva desmoralització passà a sos fills, davant dels quals no reparen a fer burla de tot acte extraordinari d’abnegació, de patriotisme, d’independència, i els acostumen a interpretar-ho tot del modo menys favorable a la humanitat.” Gabriel Maura, que publica Aigaforts als setmanaris La Ignorància i La Roqueta entre 1879 i 1887, ha de ser considerat com un dels costumistes més significatius. Seguint la tradició del quadre de costums urbà, aporta una visió de la petita burgesia mallorquina. Crític com Robert, Maura també té una evident voluntat narrativa i argumental, darrera la qual s’amaga una clara posició moralitzadora. Com en tots els costumistes, l’humor és el procediment que permet una millor descripció i caracterització. El realisme. La realitat, matèria literària França viu el 1830 un aixecament revolucionari, conegut amb el nom de “Revolució de juliol”, que comporta el triomf de la burgesia industrial i, culturalment, un fort esperit antiromàntic. Al gust antic pel món subjectiu (Romanticisme) s’oposa ara el gust per reflectir la realitat contemporània (realisme), tant en allò que té de bo com en allò que té de dolent, amb un esperit globalitzador i crític. Aquest canvi temàtic en l’àmbit de la literatura comporta, òbviament, una modificació en el llenguatge, el qual s’ha d’adaptar a les característiques individuals i socials dels personatges. Els màxims exponents de la literatura realista francesa són Stendhal (1783-1842), Balzac (1799-1850), Flaubert (1821-1880). El mateix Balzac, en el pròleg a La Comédie Humaine (1842) ens diu que el seu objectiu és reflectir la societat contemporània, perquè és l’única que coneix i que pot representar amb exactitud. Ben aviat, aquesta literatura s’estén arreu d’Europa i dóna mostres excel•lents. Només cal recordar autors de la importància de Dostoievski (1821-1881) i Tolstoi (1828-1910) a Rússia; Dickens (1812-1870) a Anglaterra; i a Espanya B.P. Galdós (1843-1920) i Leopoldo Alas “Clarín” (1852-1901). El realisme, doncs, a diferència del costumisme, és una doctrina estètica basada en l’observació i en la descripció objectiva de la realitat, sense fer concessions ni a la idealització ni a l’embelliment. Aquest interès per conèixer i per fer conèixer la realitat actual sense disfresses no preval solament en el cas de les realitzacions literàries, sinó que s’estén a tots els terrenys de la producció artística. De fet, si el Romanticisme representa una fugida de la realitat, el realisme representa un interès per observar-la i fer arribar al públic burgès les seves tensions com a classe. El realisme en la literatura catalana Als Països Catalans, i concretament al Principat, el realisme troba les seves primeres manifestacions en el costumisme. Són els costumistes els qui descobreixen la realitat com a matèria literaturitzable. Amb tot, però, no és fins a la dècada de 1880-1890 que la novel•la realista comença a imposar-se. De la mateixa manera que a Europa, també als Països Catalans el realisme té èxit com a rèplica al Romanticisme, sobretot pel que fa a l’idealisme i al retoricisme que aquest darrer comportà; triomfa sota el propòsit de reproduir la vida quotidiana de la societat del moment. En realitat, però, cal dir que, a causa de la forta influència de la tradició costumista, centra els seus temes en els canvis de costums i en les relacions social que la revolució industrial ha provocat. Els models que permeten l’aparició d’una narrativa realista catalana procedeixen de França (Balzac); però aquí prenen una configuració específica que comporta un allunyament respecte del model. Així doncs, si repassem la producció dels autors realistes catalans ens adonem que, en general, s’interessen, com tots els autors realistes, per la realitat social del moment; o sigui, per reflectir el desenvolupament històric consegüent a la revolució industrial. De tota manera, però, el realisme no tracta només de plasmar aquesta realitat, sinó que intenta d’analitzar-la des del punt de vista social i moral. Això passa, en la major part dels casos, per fer també una anàlisi dels personatges que es mouen en aquesta realitat. Aquest punt és un dels més febles de la novel•la realista catalana, ja que, en general, els autors són incapaços de crear personatges sòlids; en definitiva, doncs, són inhàbils en el camp de la introspecció psicològica. Això fa que ens trobem amb uns personatges massa arquetípics, poc dotats de diversitat humana. Aquesta podríem dir-ne inhabilitat o incapacitat dels autors –com Carles Bosch de la Trinxeria i Josep Pin i Soler-, s’explica pel fet ja esmentat del fort arrelament del costumisme i del fulletó, ja que s’utilitzen aquí les mateixes tècniques anacròniques. D’altra banda, trobem sovint que l’autor, sigui mitjançant la figura d’un narrador omniscient o bé directament, s’interposa en l’espai de ficció; fet que dóna com a conseqüència una intenció moralitzant o instructiva als fets o als personatges i allunya la narració de l’objectivitat del realisme. Confessionalisme i idealisme dels autors són, doncs, dues característiques de la novel•la realista catalana que sovint també ajuden a conformar una visió idealista del món, més pròpia del costumisme que de la visió pragmàtica i crítica del realisme. Pel que fa a la llengua, cal dir que també són els costumistes els qui comencen a utilitzar la llengua parlada en les seves obres i van deixant de banda la llengua retòrica pròpia de la novel•la històrica o de la novel•la de fulletó. Amb tot, però, val a dir que en la seva trajectòria, els autors realistes no aconsegueixen de crear del tot un llenguatge adient, per bé que abonen el terreny per a més endavant. El naturalisme. L’enlluernament per la ciència Als Països Catalans, i concretament al Principat, el realisme troba les seves primeres manifestacions en el costumisme. Són els costumistes els qui descobreixen la realitat com a matèria literaturitzable. Amb tot, però, no és fins ala dècada del 1880-1890 que la novel•la realista comença a imposar-se. De la mateixa manera que a Europa, també als Països Catalans el realisme té èxit coma rèplica al Romanticisme, sobretot pel que fa a l’idealisme i al retoricisme que aquest darrer comporà; triomfa sota el propòsit de reproduir la vida quotidiana de la societat del moment. En realitat, però, cal dir que, a causa de la forta influència de la tradició costumista, centra els seus temes en els canvis de costums i en les relacions socials que la revolució industrial ha provocat. Els models que permeten l’aparició d’una narrativa realista catalana procedeixen de França (Balzac); però aquí prenen una configuració específica que comporta un allunyament respecte del model. Així doncs, si repassem la producció dels autors realistes catalans ens adonem que, en general, s’interessen, com tots els autors realistes, per la realitat social del moment; o sigui, per reflectir el desenvolupament històric consegüent a la revolució industrial. De tota manera, però, el realisme no tracta només de plasmar aquesta realitat, sinó que intenta d’analitzar-la des del punt de vista social i moral. Això passa, en la major part dels casos, per fer també una anàlisi dels personatges que es mouen en aquesta realitat. Aquest punt és un dels més febles de la novel•la realista catalana, ja que, en general, els autors són incapaços de crear personatges sòlids; en definitiva, doncs, són inhàbils en el camp de la introspecció psicològica. Això fa que ens trobem amb uns personatges massa arquetípics, poc dotats de diversitat humana. Aquesta podríem dir-ne inhabilitat o incapacitat dels autors –com Carles Bosch de la Trinxeria i Josep Pin i Soler-, s’explica pel fet ja esmentat del fort arrelament del costumisme i del fulletó, ja que s’utilitzen aquí les mateixes tècniques anacròniques. D’altra banda, trobem sovint que l’autor, ja sigui mitjançant la figura d’un narrador omniscient o bé directament, s’interposa en l’espai de ficció; fet que dóna com a conseqüència una intenció moralitzant o instructiva als fets o als personatges i allunya la narració de l’objectivitat del realisme. Confessionalisme i idealisme dels autors són, doncs, dues característiques de la novel•la realista catalana que sovint també ajuden a conformar una visió idealista del món, més pròpia del costumisme que de la visió pragmàtica i crítica del realisme. Pel que fa a la llengua, cal dir que també són els costumistes els qui comencen a utilitzar la llengua parlada en les seves obres i van deixant de banda la llengua retòrica pròpia de la novel•la històrica o de la novel•la de fulletó. Amb tot, però, val a dir que en la seva trajectòria, els autors realistes no aconsegueixen de crear del tot un llenguatge adient, per bé que abonen el terreny per a més endavant. El naturalisme. L’enlluernament per la ciència Si els romàntics, com ja hem vist, refusen la societat industrial, d’altres, en canvi, van fer del progrés tècnic i científic la raó de la seva existència. Ja el 1830, el filòsof francès August Comte (1789-1857) presenta una visió del món basada en l’experimentació directa de la realitat. Aquesta filosofia –que anomena positivisme- pretén donar raó de tots els fenòmens naturals a partir de l’observació directa i de la seva classificació posterior. Aquest mètode, que havia donat bons resultats en el camp de la botànica i de la zoologia, acabaria –segons ell- amb els enigmes plantejats per la humanitat sempre que fos possible d’accedir directament als fenòmens. Comte presenta la filosofia positivista com l’últim graó per assolir el coneixement definitiu, de manera que, després d’aplicar aquest mètode experimental a tots els àmbits del coneixement, s’establiren unes lleis invariables i perennes. Enlluernat pels avenços científics, pretén adequar qualsevol fenomen futur a l’esquema establert. Fins a finals del segle XIX, el pensament positivista s’aplica a tots els camps. Charles Darwin (1809-1882) l’utilitza en l’estudi de l’origen de les espècies, Karl Marx (1818-1883) com a base de la política socialista, Claude Bernard (1813-1878) en la medicina, Hypolitte Taune (1828-1893) en la història. L’any 1864 Taine publica una història de la literatura anglesa sota el mateix enfocament. En defineix les característiques com si es tractés d’un fenomen físic. El resultat és un document històric del qual extreu i classifica les formes generals del sentir i del pensar de la humanitat a partir dels fets concrets dels homes. D’ells formula les lleis generals que determinen els distints comportaments humans que fins aquell moment havien estat inaccessibles a l’anàlisi. Taine concreta les tres lleis o forces primordials del comportament: la de la raça, la del medi i la del moment històric, que Émile Zola acomoda a l’obra literària. L’home no està sol, diu Taine, la seva conducta ve determinada per la Naturalesa: la naturalesa que els pares i avantpassats li transmeten per l’herència (la raça), la societat que l’envolta (el medi), i el moment històric concret en què viu. El naturalisme: Émile Zola Basant-se en el positivisme de Comte i en el determinisme de Taine, el 1867 Zola (1840-1902) intenta de fer la primera novel•la científica: Thérese Raquin. Després, l’any 1871, inicia el cicle de novel•les sobre la família Rougon-Macquart, en què pretén desenvolupar la seva concepció de la novel•la i la finalitat de la literatura. Parteix de l’escola realista, sobretot de Balzac a qui admira, perquè estudia sistemàticament els comportaments de les diferents classes socials. Analitza tots els seus aspectes per repugnants i sòrdids que siguin: la degradació produïda per l’alcohol i la prostitució, les condicions infrahumanes dels treballadors a les mines, l’ambició dels financers a la borsa, la hipocresia de les relacions en la burgesia, i molts d’altres, amb la intenció de fer-ne un document d’estudi i de reflexió que faci millorar les condicions socials i el comportament humà. Aquest didactisme i els seus pressupòsits deterministes l’aparten dels realistes, sobretot quan formula les bases de la nova escola amb la intenció de convertir la literatura en una ciència. Seguint els estudis fisiològics del metge Claude Bernard, publica La novel•la experimental (1880), en què fixa la manera de novel•lar. Com si d’un científic es tractés, el novel•lista ha de determinar el camp d’estudi de la realitat que l’interessa i començar la seva tasca d’observador. Si, per exemple, li interessa l’alcoholisme, haurà de conèixer la vida dels alcohòlics, parlar amb ells, conviure en el seu medi, apuntar qualsevol dada important sense prejudicis de cap mena, llegir estudis al respecte, parlar amb especialistes... Sols després comença la tasca del novel•lista, de l’experimentador, com a ell li agradava de definir-lo. Es tracta d’ordenar i distribuir convenientment tot el material acumulat sense aportar sensacions subjectives. L’experimentador ha de ser totalment impassible, sols ha de mostrar l’espectacle de la vida. La literatura, doncs, deixa de ser una ficció basada en la realitat, es converteix en una dissecció de la naturalesa humana i, en conseqüència, ha de sacrificar tots els components literaris que el destorbin. En primer lloc, la imaginació, ja que pot alterar el retrat del real; en definitiva, la poesia com a gènere perquè remet a un punt de vista personal i subjectiu. Per altra banda, la novel•la no gira entorn d’un personatge principal, sinó al voltant de la realitat, ja que en aquesta trobem les raons del seu comportament. Així ho explica el mateix Zola: “El personatge ja no és una abstracció psicològica, tothom ho pot veure. El personatge s’ha convertit en el producte de l’aire i del terra, com la planta; és la concepció científica. Des d’ara, el psicòleg ha de ser observador i experimentador si vol explicar clarament els moviments de l’ànima. Deixem d’estar entre la protecció literària d’una descripció bonica; estem en el moment de l’estudi exacte del medi, en el moment de la constatació dels estats del món exterior que corresponen als estats interiors els personatges.” El naturalisme a Catalunya De seguida que Zola formula les seves teories, té adeptes a Catalunya. Els crítics Josep Yxart (1852-1895) i Joan Sardà (1851-1898) veuen en el naturalisme la solució a l’endarreriment literari. Coneixen Zola personalment i se’n declaren partidaris. De totes maneres l’adopten amb certes reserves com Clarín o Pardo Bazan. En primer lloc, els crítics catalans no creuen que la literatura sigui una ciència impersonal, retrat impassible de la realitat. Segons ells cal partir de l’observació del real, però des de l’òptica personal i artística de cada escriptor. Així, tots dos situen l’elaboració literària en la juxtaposició entre imaginació i realitat. Les seves opinions es concreten sobretot a partir dels comentaris i crítiques que els susciten les novel•les d’Oller, que són resultat, sovint, del seu estímul. Quan el 1882 Oller publica la seva primera novel•la La papallona, Sardà concreta les seves idees sobre l’esdeveniment literari en el que habitualment s’ha denominat criteri del fet viscut, segons el qual, les accions novel•lesques queden justificades pel sol fet d’haver-se esdevingut en la realitat. Diu Sardà: “L’acció de La Papallona no serà, no és rigorosament històrica, com cas concretament succeït, com cas localitzat; però tots sos elements actius són certs, rigurosament certs; tots sos personatges han viscut, viuen i viuran; els coneixem; són figures de carn i ossos amb els quals encaixem cada dia la mà” En canvi, Yxart refusa el criteri del fet viscut, perquè creu que els fets reals esdevenen inversemblants una vegada situats dins la ficció novel•lesca. A partir d’aquesta idea formula la teoria de la versemblança, segons la quals els fets literaris han de ser coherents i han de quedar justificats a través de la pròpia trama narrativa, independentment de si es tracta de fets trets de l’observació de la realitat o d’accions inventades. Diu Yxart: “Temerosos además de incurrir en a inverosimilitud, quieren siempre que las cosas pasen como en la vida, lo cual a veces es el colmo de lo inverosímil en arte, aunque parezca paradójico, pues en la vida basta que un hecho sea para quedar justificado, y en arte se ha de justificar, puesto que todo depende del artista, y a veces una solución naturalísima en la realidad, tanto, que se ha dado en ella, parecería en una obra escasez de ingenio, o modo de excusar su carencia.” Les dues teories esdevenen de cabdal importància per a tots els escriptors de l’època. No solament per la seva formulació personal del naturalisme, sinó perquè quan propugnen realisme i naturalisme exigeixen l’ús del català com a element indispensable del fet literari.