LA NARRATIVA DE PREGUERRA (dins LITERATURA CATALANA DELS INICIS ALS NOSTRES DIES)

LA NARRATIVA DE PREGUERRA

La novel·la –com també el teatre- no pot ésser un gènere de solitaris; no  sols en el sentit que hagi de comptar amb una societat gentil per a fer-li de públic, sinó més, perquè necessita la saturació d’una certa gentilesa per a florir no esporàdicament, no per un exabrupte genial, sinó amb una potència de continuïtat que li doni categoria de fet normal dins una literatura. Segons la xènia famosa, hi ha llengües tan treballades, que donen als poetes els versos mig fets. Hi ha també societats d’una cultura moral tan viva, tan pregona, que el novel·lista hi neix mig format. Diem el novel·lista, noles novel·les; nosaltres som dels que creiem que la gallina és anterior als ous; i dels que no creiem en cap posta sense esforç.

Carles Riba: “Una generació sense novel·la”, a Els Marges, dins Assaigs crítics, a cura de Joan-Lluís Marfany. Ed. 62. Barcelona, 1967. pp. 316-317

            Una anàlisi de la situació de la narrativa catalana anterior a la guerra civil ens porta a fer una breu referència a la crisi de la novel·la com a gènere i als esforços per superar aquesta conjuntura.

            El que hom coneix per crisi de la novel·la és en realitat la crisi del realisme en literatura i, concretament, de les estructures narratives ja tradicionals, elaborades pels corrents realistes i naturalistes a la segona meitat del segle XIX. Ens trobem, per tant, amb un fenomen que no és exclusiu de la cultura catalana, sinó que és la manifestació d’una problemàtica estesa a les literatures europees, que en el nostre cas presentarà unes formes peculiars.

            Les alternatives d’aquesta crisi de l’època daurada de la novel·la europea assenyalen un rotund distanciament i superació de le estructures narratives del XIX. Són exemples d’aquest esperit de recerca i voluntat de transformació i supervivència de l’antiga versemblança literària, obres com A la recerca del temps perdut de Marcel Proust (1904); Els Buddenbrooks de Thomas Mann (1901) –crítica de la família burgesa_; L’immoralista d’André Gide (1902); La transformació (1912) o El procés (de Franz Kafka –puntal de tot un corrent literari bast en el qüestionament d eles estructures socials o polítiques del món industrialitzat i burocratitzat,la influència del qual va quedar prou palesa en la recepció que en feren els existencialistes francesos-; l’obra introspectiva d’Italo Svevo, Virginia Woolf (Mrs. Dalloway, 1925) i William Faulkner (El sol i la fúria, 1929), exemples de prosa on es practica l’anomenat “corrent de consciència”, un altre dels procediments pel qual es configura el progressiu individualisme en la literatura contemporània; i, finalment, assolint la fita més culminant en la renovació del realisme caduc, l’opera magna de James Joyce, l’Ulysses, publicat l’any 1922.

            En la literatura catalana hom fa coincidir el punt àlgid de la crisi amb el període d’assentament i consolidació de l’escomesa noucentista. De fet, però, el problema ja s’havia plantejat durant el Modernisme, que no va ser capaç d’oferir una alternativa eficaç a la crisi de la novel·la. Impossible ja una nova Auca del senyor Esteve. Fent de l’antiruralisme un considerable cavall de batalla, el noucentisme atacarà aquests escriptors més genuïnament representatius del període modernista com ara Joan Puig i Ferreter, Prudenci Bertrana, Alfons Maseras i Víctor Català que es veuran obligats a emmudir.

            El Noucentisme mai no rebutjà, en bloc i apriorísticament, el gènere novel·lesc, però exhibí una palesa indiferència davant d’aquesta forma literària. La posició noucentista, de fet, denota una tàctica dilatòria, encaminada a guanyar temps per trobar una resposta definitiva i contundent. Ara bé, l’argument expressat per Carner que el temps de la novel·la encara no era arribat, car abans calia portar a terme pràctic l’ideal de civilitat que aquella havia de reflectir, i el seu conseqüent rebuig de la novel·la, que narra una realitat no cívica (desagradable des de l’òptica endreçada dels noucentistes), acaba d’explicar el fracàs o l’absència de la narrativa noucentista. Els narradors descendents immediats del noucentisme, com Duran i Reynals, Alexandre Plana i Ernest Martínez Ferrando, no escriuran mai una obra amb plena consistència com a novel·la.

            Això implica, d’altra banda, que la solució d’Eugeni d’Ors no era la que hom confiava d’obtenir dels noucentistes. La ben plantada (1911) difícilment pot ser presa com a novel·la. En efecte, La ben plantada és l’exposició de l’arbitrarisme en l’àmbit de la prosa, la base de la qual és l’antinovel·lisme. En l’obra d’Eugeni d’Ors no hi ha cap tret que estructuralment pugui recordar la construcció novel·lesca.

            En trobar-se en aquesta cruïlla, el noucentisme optà per la sortida més viable: no es tractava tant de conrear a la desesperada un gènere decrèpit, com de reforçar, ampliar i consolidar la categoria totalitzant de la prosa. Així es deslliuraren els noucentistes de qualsevol lligam pròpiament novel·lístic.

            D’aquí l’hegemonia que assoliren en aquest període el conte, el llibre de viatges, l’article periodístic, les “relacions” i la novel·la curta.

            En aquest context s’originà el debat sobre la novel·la, en el qual participà bona part de la intel·lectualitat catalana. El debat, que hom sol datar durant el període noucentista, no representa cap solució immediata. La seva funció primordial fou la de crear un clima favorable al gènere, en remarcar la seva ja preocupant absència enfront de la demanda del lector, i, també, la d’aproximar el públic a una problemàtica reservada en principi als iniciats.

            Progressivament i a mesura que l’opinió més favorable guanyava terreny, a partir de 1925 començaren a ser revitalitzats autors de la generació anterior, i escriptors com Puig i Ferreter i Prudenci Bertrana tornaren a escriure novel·les. Puig i Ferreter publicà El cercle màgic (1928), Vida interior d’un escriptor (1928), i Camins de França (1934). Prudenci Bertrana inicià la seva trilogia autobiogràfica Entre la terra i els núvols, composta per L’hereu (1931), El vagabund (1933) i L’impenitent, publicada pòstumament l’any 1948.

            Els únics autors no afectats per la crisi del gènere, foren Josep Maria de Sagarra i Josep Pla, que adoptaren davant el Noucentisme una actitud més aviat escèptica i desconfiada. Llur participació en el debat,però, fou important, sobretot la de Sagarra amb l’article “La por a la novel·la”, que ha esdevingut famós juntament amb la resposta de Riba, “Una generació sense novel·la”, on l’exposició clara de l’ortodòxia noucentista vingué a liquidar la polèmica.

            El panorama no restarà del tot normalitzat fins a l’aparició en el món novel·lesc de l’anomenada generació del 1936, en la qual hem de destacar Sebastià Juan Arbó amb la trilogia Novel·les de l’Ebre: Terres de l’Ebre (1932), Camins de la nit (1935) i Tino Costa (1947); Xavier Benguerel amb SDuburbi (1936); Mercè Rodoreda amb Aloma (1938), Joan Oliver amb Una tragèdia a Lil·liput (1928) i Contraban (1937); Salvador Espriu amb Laia (1932), Ariadna al laberint grotesc (1935), Letízia (1937); Francesc Trabal amb Judita (1930) i Vals (1936); i el mallorquí Llorenç Villalonga amb Mort de dama (1931).

            Joaquim Molas ha resumit en aquests termes la situació creada a partir de 1925:

“ En una cultura evolucionada i dinàmica, però, una situació desequilibri com aquesta era insostenible i, cap a l’any 25, periodistes i crítics la denunciaren amb èmfasi mentre alguns dels novel·listes prematurament jubilats i d’altres de nous, joves o només inèdits en el gènere, engegaven una producció que, tot alternant les tècniques psicològiques amb les més crispades d’avantguarda, prengué volum durant els anys 30 fins a naufragar en la gran catàstrofe de la guerra. Amb la crisi resolta, els contistes i narradors perderen el lloc privilegiat que gaudien i ampliaren llurs textos fins a convertir-los en novel·la o, per buscar noves possibilitats d’expressió. Josep Pla, per exemple, trencà amb la codificació noucentista i tendí a un tipus d’escrit meitat reportatge sociològic meitat divagació moral; Joan Oliver la reduí a la caricatura i l’absurd per enlluernar-se tot seguit amb les provatures d’avantguarda; Salvador Espriu, més lligat a certs moviments intel·lectualistes de l’època, creà un món entre mític i esperpèntic que plantejava amb cruesa l’antinòmia argument-estil i la resolia amb una prosa amb valor per ella mateixa.

(Joaquim Molas. “La prosa narrativa”, in: De Joan Oliver a Pere Quart. Col. L’escorpí, núm. 13. Ed. 62. Barcelona, 1969, pp. 73-74)

Joaquim Ruyra (Girona, 1858 - Barcelona, 1939)  

            Ruyra, proposat incessantment com a model de prosa pels noucentistes, començà la seva carrera literària escrivint en castellà, i no canvia de llengua fins als trenta anys. L’admiració dels noucentistes per l’obra de Ruyra i l’exhibició del seu nom enfront de veus crítiques, és perfectament explicable si pensem que, de fet, fou Ruyra qui portà a la pràctica la categoria de prosa que ells oposaren a la poesia.

            En el seu conjunt, l’obra de Ruyra es caracteritza per dos elements fonamentals:

            En primer lloc, pel seu pregon catolicisme, la qual coa, literàriament, significa el rebuig de tot naturalisme i de concessions sensualistes a les seves narracions (llevat d’alguna narració com Jacobé o Fineta). El món de Ruyra és un món ordenat, governat per lleis lògiques, un món segur on es confirma la bondat divina, i amb un ritme propi que es voldria indestructible, al qual ha d’adaptar-se l’home.

            En segon lloc, i per dir-ho amb paraules seves, l’obra de Ruyra es caracteritza per la consideració de l’escriptura com a treball, és a dir, com a recerca constant de la frase perfecta, justa i exacta: de la frase que defineixi, a partir d’una tasca d’investigació i reflexió, l’objecte narrat.

            Vist això, no ha d’estranyar-nos que quan Ruyra volgué conrear la novel·la llarga li fos pràcticament impossible: la que va emprendre La gent del mas Aulet, restà inacabada. El seu terreny era el dels espais curts,on un tema molt concret, gairebé mínim, li permetia posar en marxa una descripció minuciosa i acurada dels seus paisatges preferits. En aquest sentit, és del tot simptomàtic que Pla, un bon lector de Ruyra, pugui descriure tota la costa mediterrània, excepte Blanes, lloc reservat, sembla que ja històricament, a Joaquim Ruyra.

            Vegem aquesta magnífica descripció de la costa blanenca el moment de l’alba, que es troba en la prosa narrativa Les coses benignes:

L’estel de l’alba fulgurava inquietament, ja velada per la bromosa i rosada llum de l’aurora. El sol, encara invisible, daurava la cresta de la calitja marina i encenia una flameta a la punta superior d’algunes veles que negrejaven a l’horitzó. Per tot el paisatge passava una tremolor de llum càlida. Ací i allà s’alçaven unes veuetes gentils, infantívoles, d’una expressió d’innocència paradisíaca: els curts i admiratius refilets de les aloses que s’anaven despertant per les feixes. I en els marges boscosos sanglotaven amb riure ofegat ocults xaragalls; i de la mar, sembrada d’esculls, venien sons frescals de xapoteig i xarrups deliciosos. Tota la naturalesa somreia. I en aquella hora matinal, les acàcies exhalaven una olor cèlica i, xopes de rosada, semblaven plorar de tendresa amb el goig del nou dia.

                                                                                  (ed. cit., pp. 408-409)

El 1903 publicà Marines i boscatges, edició que comprenia excel·lents novel·les curtes com Jacobé, El rem de trenta-quatre, o En Garet de l’enramada. Reeditada més tard com a Pinya de rosa, amb correccions degudes a la reforma de Fabra i, per tant, a l’esforç d’adaptació que féu Ruyra –la qual cosa reafirma la seva voluntat de crear una prosa perfecta –inclourà també la narració L’idil·li d’en Temme, La paraula (1919), Entre flames (1929) i Les coses benignes (1925), una de les narracions que millor expressen la filosofia de Ruyra, posen en relleu no solament la predilecció de Ruyra pel conte i la novel·la curta, sinó al mateix temps, les condicions d’un estil que vol produir l’efecte d’una peculiar versemblança, sense caure en el camp de la novel·lística pròpiament dita: antidispersió, rigor analític i concentració temàtica.

No es pot negligir la important aportació lingüística de Ruyra a la represa normalitzadora del català. Participa`activament en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906). I, ben aviat, s’acostà al sistema establert pel grup de L’Avenç. Va aportar una riquesa i una matisació rigorosa en l’àmbit del lèxic i la sintaxi. De la parla marinera de Blanes, en pouava una abundosa quantitat de material per al futur diccionari, superant la seva tendència dialectalista amb un afany d’estilització de les solucions populars. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1924, participà activament en les seves tasques, tot donant suport i enriquint les orientacions lingüístiques de Pompeu Fabra.

Joan Puig i Ferreter  (Selva del Camp, 1882 – París, 1956)

            L’obra literària d’aquest autor, que començà amb la dedicació a la poesia i, posteriorment, al teatre, la clou un prolífic conreu de la narrativa, que es basa, al més sovint, en la pròpia experiència vital de l’autor: fill natural, estudia el batxillerat a Reus, on entra en relació amb l’anomenat “grup de Reus” –Josep Aladern, Plàcid Vidal, Hortensi Güell, Antoni Isern-. Un cop a Barcelona, es relacionà amb ambients anarquitzants i col·laborà en publicacions periòdiques, feina que reprengué després de la seva estada a França de 1902 a 1904. Fou redactor de moltes publicacions, entre elles “La Vanguardia”, “La Publicitat”, “L’Opinió”, “La Humanitat”. D’altra banda, va ser director literari d’Edicions Proa des del moment de la seva fundació (1928), i des d’aquesta plataforma va contribuir al llançament d’escriptors catalans i a la difusió a Catalunya d’autors estrangers.

            A partir d’algun intent escadusser, Puig i Ferreter es defineix com a novel·lista el 1925 amb L’home que tenia més d’una vida. A Servitud (1926) presenta el món del periodisme que ell coneixia tant d’a prop descrit amb un regust amarg, de manera semblant a com ho feia Prudenci Bertrana a L’impenitent. El 1928 publica Els tres al·lucinats i Vida interior d’un escriptor. L’any següent guanya el Premi Crexells amb El cercle màgic i, una mica després, publica una de les seves millors novel·les Camins de França (1934), extensa novel·la on projecta les seves experiències franceses. La farsa i la quimera (1936) és ja un antecedent del cicle novel·lesc fonamental de Puig i Ferreter. El pelegrí apassionat, escrit de 1938 a 1952 i publicat des d’aquest any fins al 1977 en 12 volums. Es tracta d’un dels cicles novel·lístics més ambiciosos de la literatura catalana del segle XX, i d’una obra atapeïda d’elements autobiogràfics on l’autor, d’altra banda, sintetitza temàticament i tècnica la seva producció anterior. Puig i Ferreter enfila el seu temps passat, a la manera proustiana. El descabdellament de la història de Janet Masdeu, contrafigura de l’autor, ha de ser una cosa entre Cervantes, Dostojevski i Proust, segons desideràtum de Puig i Ferreter. Caldria encara afegir-hi, com a font literària la de Stendhal. En darrer terme, l’autor pretén confeccionar un ampli retaule de la Catalunya del seu temps, on els personatges que apareixen duen un nom figurat.

JOSEP MARIA DE SAGARRA (Barcelona, 1894-1961)

            La figura de Sagarra novel·lista ha patit sempre de la desfavorable comparació que hom sol fer amb la seva obra poètica. S’ha arribat a insinuar que la participació de Sagarra en l’àmbit de la narrativa fou deguda, més que res, al seu propi interès pel problema de la crisi del gènere. En aquets sentit, hom li reconeix, això sí, una decisió i una manca d’escrúpols dignes de lloança.

            La seva prosa, d’altra banda, si bé no podia diferir excessivament d ela seva obra poètica, es veu afectada per una component que, essent molt important en la seva vida d’escriptor, no afectarà la seva poesia: el periodisme.

            En efecte, deu anys més tard del seu primer intent el 1919 amb Paulina Buxareu, publicà All i salobre, qualificada inexactament com a novel·la rural, en la qual descriu els problemes que la manca de vocació religiosa crea en un jove pescador en enamorar-se d’una noia. Si bé la novel·la transcorre amb una certa fluïdesa, la seva estructuració és un xic tosca i molts passatges no tenen altra funció que la de permetre Sagarra de fer poesia o, al contrari, de sorprendre un públic decididament ingenu, o, almenys, predisposat i receptiu.

            Si All i salobre presenta una estructura tan flexible que permet fins i tot la inclusió d’un article periodístic, Vida privada (1932) serà la crònica, narrada en estil periodístic, d’uns ambients barcelonins en franca decadència moral. Vida privada representa la culminació de l’obra de Sagarra com a novel·lista. En ella trobem totes les característiques de la seva prosa: gran riquesa lèxica al costat d’un argument mínim i a penes cohesionat; un gust per la precisió i l’exactitud juntament amb passatges deutors del romanticisme o, si més no, del modernisme.

            Sagarra fou també un excel·lent periodista, i dels seu pas pel món dels diaris ens ha deixat reculls d’articles, com els aplegats a Cafè, copa i puro (1929) i L’aperitiu (1934), reunió d’articles apareguts a la revista Mirador.

            Destaquem, finalment, pel seu interès en tots els aspectes i per la gran llibertat amb què foren concebudes i escrites, les seves Memòries (1954), sens dubte les més importants que s’han escrit al nostre país juntament amb les de Narcís Oller.

Miquel Llor (Barcelona, 1894 – 1966)

            Just l’any en què es clou, en certa manera, el debat sobre la novel·la. Llor publica Història grisa (1925),la seva primera obra. En ella es fan patents alguns trets estilístics que amb el pas del temps adquiriran consolidació plena, i en els quals hem de veure una clara influència noucentista. Aquesta voluntat estilística es caracteritza per la prosa treballada, la revisió constant de l’escriptura i una àmplia selecció verbal. Hom pot apreciar-hi també una predilecció manifesta pels ambients de certa terbolesa moral.

            Això es fa encara més patent a Laura a la ciutat dels sants (1931) –Premi “Crexells”, 1930 -, sens dubte, la millor novel·la del període, on Llor, centrant l’acció en un nucli de reduïdes dimensions, Vic, pot aprofundir en l’estudi d’uns comportaments i d’unes atmosferes en les quals la hipocresia ila insolidaritat entre els protagonistes li permeten d’efectuar una anàlisi pròxima al realisme psicològic.

            Passada la guerra, el 1947, Llor reprèn els personatges i situacions d’aquesta novel·la en una altra: El somriure dels sants, que havia esta publicada en castellà l’any 1943 en una traducció d’Ignasi Agustí. La seva obra més elaborada és Jocs d’infants (1950), que no té, però, la vivesa i penetració de la gran novel·la de 1931.

            Deutor del noucentisme, Llor conreà també amb fortuna el conte, publicant-ne diversos llibres aplegats el 1952 sota el títol de Tots els contes.

Francesc Trabal (Sabadell, 1899 – Santiago de Xile, 1957)

            Personatge divertit, dinàmic i mobilitzador de diferents activitats culturals. Trabal fou un membre conspicu del grup de Sabadell –integrat també per Joan Oliver i Armand Obiols, entre altres-. Aquest grup incidí, de manera alhora corrosiva i productiva, a la vida cultural sabadellenca. Corrosiva per l’actitud que tenia molt de facècia juganera, i productiva per la tasca d’informació i realització cultural duta a terme: així, Trabal, juntament amb els seus amics, aconseguí de mantenir i promocionar associacions musicals, teatrals, el Diari de Sabadell amb una orientació propera a Acció Catalana, les edicions La Mirada i una intercomunicació amb la intel·lectualitat barcelonina, que es traduí en sovintejades visites de Carner, Riba i Bofill i Mates. Fou, precisament, Josep Carner qui introduí Trabal entre el públic lletraferit, prologant el seu primer llibre, L’any que ve (1925). Es tractava d’un recull d’acudits, il·lustrats per diferents autors que provocà un petit escàndol en el món literari català.

            L’entronització sistemàtica de l’estirabot, d’un humor “avantguardista” sorprenent i absurd, en una línia paral·lela –que no idèntica- a Massimo Bontempelli, no fou gaire ben acollit. El que és important, però, és la participació conscient de Carner en la promoció d’aquest tipus de narrativa humorística, distanciada, clarament irònica. Trabal continuà en aquesta línia, però realitzant una evolució formal cap a la novel·la. Així, l’any 1929 publicarà L’home que es va perdre, i un any més tard Judita. Aquesta darrera planteja les etapes, primerament apassionada i després desencisada, d’un idil·li amorós, amb un final imprevistament absurd,mitjançant un procediment narratiu epistolar. Carles Riba es féu ressò d’aquesta novel·leta en un sentit plenament elogiós i, també, reivindicatiu de l’humorisme irònic de Trabal. No era, doncs, casual la voluntat de valorar un cert tipus de narrativa per part d’alguns intel·lectuals i crítics, amb la intenció d’anar delimitant un terreny específic per a la novel·la. A més Judita venia a desenvolupar un tractament eròtic i sensual, tant de les relacions dels personatges com de l’ambient de la narració. Aquest aspecte potencia la capacitat descriptiva de Trabal, que aconsegueix així les seves millors pàgines. Després d’una peça teatral –Els mediocres (1929)- i de novel·les com Quo vadis, Sánchez (1931) –d’ambient esportiu i amb il·lustracions de Castanys-. Era una dona com les altres (1932), Hi ha homes que ploren perque el so es pon (1933), realitza la seva obra més coneguda, Vals, que va obtenir el premi Crexells 1936. aquesta darrera novel·la marca una consolidació dels seus recursos textuals i un domini evident de l’ofici narratiu. S’allunya de l’humorisme desfermat i, alhora, es constata el decantament envers personatges frustrats i insastisfets, que es troben irremeiablement abocats a l’autodestrucció. Hom ha qualificat Trabal d’escriptor de situacions límit. Afegiríem que aquest factor té totes les dimensions d’una tècnica, però també d’una actitud personal davant l’existència humana.

            Iniciada la guerra civil, Trabal participa activament en l’organització cultural de la Generalitat. Així, esdevé membre de l’Agrupació d’Escriptors Catalans i munta el servei de Biblioteques del Front. És, també, secretari de la Institució de les Lletres Catalanes i, amb Mercè Rodoreda, es trasllada a Praga per tal d’assistir a la reunió del Pen Club. Quan ha d’exiliar-se, s’instal·la primerament a França, tot organitzant la protecció i subsistència d’intel·lectuals i artistes. Aviat, però, ha de marxar cap a Xile, on fundarà organismes de cooperació cultural xileno-catalana. Encara publicarà una darrera novel·la, Temperatura (1947), a Mèxic, en la qual segueix mostrant-se com un estilista de les descripcions eròtiques i reprèn la línia humorística.

Agustí Calvet i Pascual (Sant Feliu de Guíxols, 1887 – Barcelona, 1964)

            Més conegut amb el pseudònim de “Gaziel”, aquest escriptor, bàsicament prosista, s’acosta a la figura de Josep Pla per més d’un concepte. Gaziel es dedicà des de jove al periodisme, col·laborant des de 1910 a La Veu de Catalunya. El 1914 es traslladà a París des d’on envià cròniques de la guerra mundial a La Vanguardia i a molts diaris de l’Amèrica Llatina. Per bé que es dedicà més al periodisme en castellà, Gaziel també va escriure llibres de viatges i d’opinions circumstancials en català: al primer d’ells, Hores viatgeres (1926), justifica l’ús del castellà en els seus articles periodístics.

            Gaziel s’exilià a França quan el govern republicà va fer ocupar les dependències de La Vanguardia, l’any 1936. Tornà l’any 1940 i residí durant uns anys a Madrid, dedicat als negocis editorials. Tanmateix, ja no va tornar a col·laborar a la premsa, i emprà exclusivament la llengua catalana en els seus escrits a partir de 1939.

            Entre 1958 i 1964 publicà gairebé tots els seus llibres de viatges a través de tota la geografia peninsular i per la mediterrània: Tots els camins duen a Roma (1958), Castella endins (1959, Portugal enfora (1960), La península inacabada (1961), Seny, treball i llibertat (1961), Un estudiant a París i altres estudis (1963), etc.

            En línies generals, tanmateix, l’obra de Gaziel només és comparable a la de Pla per raons d’ordre macro-temàtic. Els temes triats per Gaziel es corresponen amb els de Pla, i en tots dos casos es tracta d’una prosa de crònica, d’una escriptura periodística més descriptiva que narrativa. Però Gaziel no va assolir a perfecció estilística de Pla, ni el seu to contundent. D’altra banda, mentre Pla practica una escriptura que vol ésser el fidel reflex de les més petites particularitats dels fets naturals. Gaziel caigué sovint en actituds ideològiques més assenyaladament conservadores que les de Pla. És a dir, si la ideologia burgesa de Pla es pot llegir en l’absència de tot comentari ideològic respecte a l’ordre natural i equilibrat de les coses, en el cas de Gaziel no manca mai l`aparició d’un to ideològic explícit, citat en comentaris que se superposen al dibuix realista de les coses.

            Grans diferències d’estil són també notables, per bé que, aparentment Gaziel i Pla siguin dos escriptors amb un mateix “registre” d’escriptura. De tota manera, la frase de Gaziel mai no és tan eufòrica com la de Pla, i els paràgrafs són d’una estructura lògica més imperfecta.

Josep Pla (Palafrugell, 1897 – Llofriu, 1981)

            Josep Pla fou l’autor del segle XX que més controvèrsies públiques va suscitar, i fou potser, alhora, aquell de qui menys es discutí la vàlua com a prosista i cronista de la Catalunya quotidiana del nostre temps. En aquest sentit, alguns membres del jurat que concedeix anualment el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, essent de la peculiar opinió que la literatura d’un home forma un tot indissociable amb les seves actuacions públiques o amb les seves opinions sobre els temes polítics, s’han negat rotundament i repetida a atorgar a Josep Pla un guardó que, des del punt de vista de les lletres, mereix amb tots els honors.

            Per bé que Pla ha escrit més després de la guerra que abans l’estudiem en aquest capítol perquè la seva formació i el seu context inicials són ben bé de preguerra, i perquè ell mateix, o aspectes d ela seva obra, l’homologuen –a una certa distància de qualitat o quantitat- amb una sèrie d’autors i d’obres tractats en aquest capítol.

            Així, l’obra de Gaziel i la de Pla s’assemblen en funció de l’afició comuna a la narració o relació escrita dels fets viscuts, els llocs visitats i els costums observats sobre el terreny. (No s’ha d’oblidar que el títol d’un dels llibres de preguerra de Pla és precisament aquest: Relacions.)

            És pròxim a Ruyra en la mesura que tots dos són exponent d ela sortida que l’estètica literària noucentista oferia als conreadors de la prosa: abans que la novel·la hipotètica, la relació documentada –però amb un tractament literari del llenguatge- de tota mena de situacions, de fets circumstancials.

            Finalment, Pla és, des d’un punt de vista polític, tan conservador com Sagarra, i hi ha quelcom en llurs escriptures que delata una ironia i un escepticisme molt semblants. Hi ha una diferència important: Sagarra fou un aristòcrata urbà, i Pla fou sempre un plausible burgès de la pagesia.

            Comptat i debatut, bona part d ela literatura de Pla està tan lligada als trets més atemporals del nostre país i de la seva gent, que també s’hauria pogut estudiar, per llur comuna situació més enllà del temps concret i històric, i per la seva pràctica del memorialisme literari, al costat de Francesc d’Eiximenis o d’un baró de Maldà, posem per cas.

            Josep Pla va néixer a Palafrugell l’any 1897. S’incorporà des de molt jove al periodisme, que practicà tota la vida, tant en llengua catalana com castellana. Bé pot dir-se de Pla que la seva afecció al periodisme podia llegir-se tant en els seus articles per a la premsa com en els seus libres de tota mena: una mateixa curiositat pels fets reals i el convenciment que havien de ser narrats als altres en un llenguatge planer, de crònica, impregnen tots els seus papers.

            Al mateix temps que duia a terme aquesta tasca periodística –una fita important de la qual és la seva estada a París com a corresponsal abans de la guerra-, Pla anava escrivint notícies, “prenia apunts” del natural com solen fer els pintors, i es lliurava a la lenta i feixuga redacció (feixuga segons la se va pròpia confessió) de cada un dels llibres de viatge si opinions.

            Després de la segona guerra mundial, definitivament arrelat al seu mas de Llofriu, al Baix Empordà, Pla es dedicà quasi exclusivament a escriure. Els viatges que féu no van ser més que un pre-text, és a dir, l’experiència de noves situacions i el coneixement de gent sempre distinta i peculiar que esdevingueren punts de partença per a la redacció de nous “papers”.

            A la literatura de Pla costa molt de trobar-hi influències estilístiques clares. No hi ha dubte que tant el Modernisme com el Noucentisme influïren en Pla, i l’autor no s’estigué de reconèixer la seva admiració per personatges modernistes que els nous temps, en certa manera, havien bandejat, malgrat que es mostrà reticent i crític envers el moviment: pintoresquismes com el de Santiago Rusiñol –a qui Pla dedicà un llibre en castellà (Rusiñol y su tiempo)- són molt estimats per l’autor empordanès.

            Però, per altra banda, roman cert que els ideals socials, polítics i morals de Pla estan més pròxims a l’endreçada seriositat, prudència o ironia noucentistes, que a l’arrauxament modernista.

            De fet, però, Josep Pla és un autor molt difícil d’encabir en cap escola o moviment literari. No és, pròpiament, cap seguidor del Glossari, no és tampoc un apassionat i metafísic a l’estil de Maragall, i menys encara, no té res a veure amb els moviments d’avantguarda que tenen curta vida a Catalunya abans i després de la guerra. Pla, bon lector de Balzac i dels novel·listes russos del segle XIX, de Dickens i de Sterne, de Montaigne, Stendhal, Jules Renard i Maurice Barrès (aquest últim tan vilipendiat pels surrealistes), roman atent a les mostres literàries on hagi imperat la tendència a la representació del món real dins de l’espai literari. De la barreja dels autors citats, Pla en pouarà una clara, naturalíssima tendència al realisme, i farà seva la màxima citada per Stendhal: la literatura ha de ser un mirall que l’escriptor passeja davant seu, una reproducció fidedigna i exacta, quasi una memòria notarial –i no pas nostàlgica, com la de Proust- de tot allò que s’esdevé, realment, davant dels nostres ulls. Un temperament observador i atent als esdeveniments de la vida real, lligat amb una actitud gairebé escèptica respecte a les coses relatives a l’animal humà, fan de Pla una barreja d’estoic, de cínic –en el sentit grec, naturalment- i d’epicuri, que quedarà palesa en tota la seva obra.

            Per ésser capaç –mirant-ho ara des de la literatura-  d’escriure al ritme de les coses, cal una actitud més relaxada que inquiridora, més observadora que crítica –senzillament, diu Pla, per escriure hom ha d’estar ben predisposat a badar molt: passar hores i hores passejant per un paisatge fins a ésser capaç de comentar, amb paraules, el mateix caire natural –i, per tant, gens naturalista, gens “literari”- que caracteritza la natura i els fets més petits, i sovint inadvertits, de la quotidianitat.

            La conseqüència de tal actitud és una referència precisa dels fets. L’estil de Pla, hàbil arquitecte de l’adjectivació múltiple, s’acosta fins a extrems de gran exactitud a la realitat viscuda, oïda, palpada. Així, tot record escrit equival a aixecar una mena d’acta ajustada ala realitat dels fets, tan ajustada que l’únic mèrit de l’escriptor –i és el mèrit immens de Pla- és haver adaptat la imperfecció i l’ambigüitat dels mots a la realitat inefable dels fets:

Recordo, com una visió d’infantesa, haver vist, un dia de festa major, al mas Pla, sobre una finestra, davant del contrallum d’una posta de sol de color de suc de taronja, un jove vestit de negre, amb unes solapes molt petites, una barba rossa inflada per la llum que tenia a dins, coll i corbata rígida, parlant amb una senyoreta groga, d’ulls malenconiosos, faldilla llarguíssima sota de la qual sortien, com dos caps de ratinyol, dues petites puntes de sabates de xarol, la brusa plena de llacets flàccids i un pentinat d’una impressionant arquitectura alta i solemne. El jove –era el meu oncle Martí– tenia en el dit petit de la mà esquerra una ungla llarga i ivorenca amb la qual feia caure, de tant en tant, la cendra d’un cigarret de paper de 0’45. La senyoreta, que donava mitja esquena al jove, contemplava el crepuscle amb aquell aire d’embadaliment forçat que hom utilitzava –en aquella època– en els moments de perfecta indiferència. Llavors tothom deia que vibrava, però com a vibrar, sempre vibren els mateixos. Tot d’una la senyoreta digué, tirant una mica el cap enrera, ensenyant unes dents tristes:

–Aquí hi ha una mica de corrent d’aire…

El jove respongué:

–Sí. Aquí hi ha una mica de corrent d’aire. No fem imprudències…

La senyoreta passà primer i tots dos es retiraren caminant lentament.

                                                                                  (ed. cit., vol I, pp. 205-206)

            En aquest fragment es troben tots els recursos de l’estil de Josep Pla. Com podem apreciar, poques vegades ha estat descrita una situació d’enamorament inciupient, una escena de prometatge purità, amb tan poques concessions al romanticisme o a l’atmosfera idíl·lica. Pla ens mostra aquella escena en tota la seva veritat, és a dir, absolutament vulgar, irrisòria. No és que caricaturitzi res –adapta el seu sentit absolutament realista i “materialista” de la vida a l’exactitud i realitat dels esdeveniments. A Pla no li cal afegir comentaris personals a l’explicació dels fets: arribar a descriure’ls tal com són constitueix la seva posició com a escriptor dins el text –diríem que l’estil de Pla és l’estil de les coses. Si això ens pot semblar ironia, humor, distanciament, de vegades fins i tot cinisme (ara en el sentit vulgar), és solament perquè estem acostumats a literatures fantàstiques,metafòriques, mítiques o ideològiques. Pla intenta de copsar la veu d’allò que és, i després fa l’esforç, certament gegantí, de trobar els mots més adequats a la veu silenciosa d’allò que s’esdevé naturalment, allò que és natural. Per això la seva escriptura pot ésser considerada com una escriptura blanca¸ una escriptura inexistent, silenciosa, perquè no sembla que parli des del camp del llenguatge sinó que parla, es diria, des del camp de la realitat extra-lingüística.

            El lirisme és una mena de plus-vàlua lingüística afegida al valor de la mercaderia de les coses. La novel·la és una mena de plus-vàlua psicològica intrincada afegida al caràcter elemental dels fets i les situacions discontínues. Pla no fa ni una cosa ni l’altra, escriu una prosa de frases curtes, circumstancials, vinculades en un temps i un espai concrets: escriu la prosa del món.

            Així doncs, no hi ha  res a veure entre l’observació i l’escriptura consegüent d’aquest kúlak o propietari rural que Pla confessa ésser, amb l’intel·lectualisme d’un Carles Riba, posem per cas.

            Podríem dir que Pla és un símbol de la burgesia catalana contemporània (Joan Fuster). És cert que Pla és més aviat amant de l’ordre, la tolerància, la llibertat, el benestar i el progrés –en el sentit de desenvolupament positiu d eles comoditats, sense que això hagi de comportar un capgirament radical de les coses establertes -; però també és cert que en cap moment no s’ha excedit en la lloança d’aquests trets de la burgesia. I bé pot dir-se que, quan s’ha posat a fer la caricatura de les diferents classes socials del país, la burgesia no n’ha sortit condicionalment ben parada; si més no la burgesia urbana, que Pla observa sempre des de la seva posició, quasi d’antropòleg, del pagès proveït d’un aire natural i d’una moral lligada a les circumstàncies del clima, al treball i als fruits de la terra. Com deia Fuster: “el combinat de bon sentit,empirisme i sornegueria que els homes de la ciutat envasen en l’estampa del pagès té la seva versió literària en Josep Pla”.

            Potser d’aquest lligam natural amb la terra se’n desprengui el pregon conservadorisme que caracteritza tota l’obra de Josep Pla. Diu ell mateix:

Jo sóc un conservador perquè sempre m’ha semblat absurd que els homes afegeixin les seves facultats intel·lectuals i la seva força material a l’incessant treball de destrucció que realitza constantment i implacablement la naturalesa. No hi ha necessitat,e m sembla, de matar prematurament i abans d’hora ningú, si la naturalesa es dedica a aquesta feina d’una manera ordenada i perfecta. Si totes les coses estan destinades a caure, perquè aquesta és la seva llei fatal, el més enraonat, encara, és estintolar-les, si és possible.

(ed. cit., vol. XI. P. 280) 

            Tinguem present, tanmateix, encara que no ens ficarem de ple en el tema, que aquest “conservadorisme biològic” de Pla té també un clar vessant polític. No és excessiu veure en Pla, en el pla polític, un reaccionari consumat. El seu paper davant la caiguda del Govern de la Generalitat i la derogació de la Segona República deixen ben clara la seva actitud política, també “circumstancial”,  d’acomodació en tot moment a la situació política real, sigui quina sigui.

            Com diu Fuster: “l’humor de Pla desmitifica tot allò que toca”, i Pla sembla haver posat tota la vida a un mateix nivell els productes de la naturalesa i els productes de la cultura humana, com ara les institucions polítiques. L’anti-lirisme, l’anti-sentimentalisme o, de bell nou, el seu “materialisme natural” queda ben palès en aquesta visió seva d’un ametller:

Jo crec que, en efecte, els ametllers són cosa de poesia, figuracions bellíssimes. Són cosa de tanta bellesa que quan, en virtut de la fugacitat de les coses, es produeix el desflorament, jo sento la mateixa buidor fonamental que vaig sentir el dia que a Càller, a Sardenya, em robaven la cartera.

           

                                                                                              (ed. cit., vol XX, p. 81)

            Amb un estil col·loquial, diàfan, com digué d’ell Riba, de frases curtes i sentències contundents, amb un domini de l’adjectivació, és a dir de la connotació) com mai ningú no ha assolit a la literatura catalana, Pla ha deixat a aquesta història literària un cos de desenes de volums on es pot llegir, millor que enlloc i per manca d’abundor de bons novel·listes, la petita història de la Catalunya moderna, pe`ro també, segons com es miri, la petita història de la Catalunya de sempre, car Pla no ha parlat únicament de les coses que ens permeten parlar d’una cultura – en el sentit més ampli i diacrònic del terme- catalana.

            Al cor del seu estil, del seu tarannà literari i vital, la realitat quotidiana de la seva petita, veritable pàtria: L’Empordà, el mar, les sardines, els llobarros, converses de mariners, xiuxiueigs de les velles a l’horabaixa, l’aspecte de la terra i del cel en qualsevol temps de l’any i moment del dia, els estralls de la tramuntana, l’esperit arrauxat dels seus veïns. Tot això i moltes més coses constitueixen l’entrellat d ela literatura més constitutivament antropològica –és a dir, que accepta i segueix la lògica de l’animal humà en relació amb la naturalesa que el fa contingent- que mai no hagi tingut la literatura catalana.

            Només cal afegir l’aportació fonamental que Pla ha fet en l’àmbit de la historiografia catalana. El nom pot semblar excessiu en el cas d’un escriptor que practica prioritàriament el discurs literari per sobre del discurs històric. Però s’entendrà que ho anomenem així, si tenim present la pregona crisi en què ha entrat el concepte clàssic d’història i la seva reconstrucció. Els mateixos historiadors tendeixen cada vegada més a llegir literatura per a reconstruir la totalitat civilitzatòria d’un país, una ètnia, una cultura. Totalitat que, com és evident, es manifesta en molts més plans que l’estrictament polític o econòmic, Així, doncs, si la literatura té l’avantatge de sintetitzar en un sol discurs múltiples textos dels que basteixen el tot històric, convé assenyalar l’aportació de primeríssim ordre que Pla ha fet en el sentit de la reconstrucció de la història de la Catalunya contemporània.

            Les biografies de Pla són d’aquest ordre i estan possiblement pensades per a salvar els lapsus en la memòria  dels historiadors: les sèries Homenots, en les quals són descrites les vides i les circumstàncies històriques de personatges de primera importància en la vida catalana del segle XX, tals com Prat de la Riba, Pompeu Fabra, Manolo, Eugeni d’Ors, Carles Riba, Pere Bosch i Gimpera i Ramon d’Abadal entre d’altres.

            El llibre Prosperitat i rauxa de Catalunya, així com la biografia de Francesc Cambó són excel·lents panoràmiques de la història recent del catalanisme. En aquest sentit, Pla va ser el més gran escriptor català del segle XX.

Font: CARBONELL, Antoni, ESPADALER, Anton M., LLOVET, Jordi, TAYADELLA, Antònia. LITERATURA CATALANA DELS INICIS ALS NOSTRES DIES. pp. 495- 513) Editora i Distribuïdora Hispano Americana, S.A. (EDHASA). Barcelona, 1980.