Recordo que quan tenia la vostra edat –si fa no fa ara fa una quarantena d’anys- vaig quedar fascinat per les característiques que m’explicaven els professors sobre les obres teatrals del segle XVIII. I és que en “aquella època de les llums” –tal com es coneixia al segle XVIII-, el teatre havia de seguir uns cànons ben estrictes: unitat d’acció, unitat de temps, unitat de personatges. Això vol dir que les peces teatrals havien de girar a l’entorn d’una sola acció, a l’entorn d’un espai limitat en el temps i a l’entorn d’uns personatges determinats. Aquest encotillament feia que les obres de teatre fossin bastant encarcarades, bastant difícils de bastir per part dels autors i, podríem dir-ho sense que ningú se’ns ofengués majoritàriament bastant previsibles i avorrides.
Retrocedim, però, i analitzem què és el teatre? El teatre és una representació tridimensional d’un text prèviament elaborat per un autor. És bastant més difícil de fer teatre que no pas de fer una pel•lícula o un programa de televisió o, fins i tot, d’una obra de teatre radiada. Per què? Perquè senzillament, en els casos de les obres que passen pel tamís dels mitjans de comunicació hi ha la possibilitat de recompondre, tallar, apedaçar, resumir, restringir, ampliar, etc., mentre que les obres de teatre representades en una escena surten en directe cap al públic, i allà no hi ha recomposició possible; si hom s’equivoca, aquest error surt a escena i s’hi queda. Per altra banda, les peces en les quals els actors han d’excel•lir són els monòlegs; hi ha monòlegs impressionants de més de dues hores de durada en els quals els actors han de demostrar una enorme capacitat de memorització de textos. Sempre recordaré la peça anomenada “Cinco horas con Mario” en la qual l’actriu Lola Herrera hi excel•lia. El teatre és, també, aquella complexa forma de lliurar a la gent un producte que ha hagut de passar per les mil i una mans del seu autor, per les mil i una maneres que l’autor té d’analitzar la realitat, una realitat que és seva, però que vol també que sigui nostra. I, sobretot, el que ha de tenir és un apunt de versemblança i de poder d’involucrar l’espectador en l’obra representada.
Les peces teatrals de Shakespeare exploren totes les possibilitats que hi ha en el gènere, des del monòleg (formidable el monòleg de Macbet amb el cap d’una calavera a la mà [Ser o no ser, aquesta és la qüestió], i les digressions posteriors de tots els qui intervenen a l’obra; o bé l’adaptació teatral del Pigmalió de Joan Oliver.
Si parlem de Joan Oliver, cal tenir present que tan important és l’obra teatral de creació com l’obra teatral traduïda –i, per tant, d’adaptació-. Quina bella mostra de traducció la que ens aporta Oliver en aquest Pigmalió que he esmentat suara. Algú podrà dir que allà on hi ha una obra original, l’adaptació empal•lideix, però no és prou veritat. Hi ha adaptacions que són molt millors que no pas les obres originals; per altra banda, quan ens disposem a veure obres de Molière –com ara l’Avar, El malalt imaginari, etc.- i les veiem en català, hem de pensar que al darrere hi hagut una tasca ingent per part del traductor que ha hagut de traslladar –si us plau per força- la llengua pròpia d’aquestes obres a la nostra llengua, amb la qual cosa el treball que ha de fer el traductor/adaptador és enorme; i permeteu-me que tregui a col•lació una altra vegada Joan Oliver. Aquest autor va traduir l’obra d’Oscar Wilde “The importance of being earnest” per “La importància de ser Frank [en aquest títol, doncs, Oliver jugava amb el significat de franc: honest]; he llegit en un blog que el fet que en castellà hom s’inclinés per traduir el títol de l’obra deixant-hi el patronímic Ernest va ser perquè a l’època de Franco hom no podia publicar una obra que es digués “La importancia de ser Franco”. Potser no es podia jugar a aquest joc de paraules; sigui com sigui, i reprenent el que deia més amunt: “chapeau" per a la tasca dels traductors d’obres de teatre pel que suposa d’esforç de conversió i adaptació d’un món desconegut per al públic d’arribada.
Anem una mica més enllà i vegem com ens podem situar en un text teatral. Atès que el text va dirigit a un públic que, en el moment que s'inicia el text, ignora totes les circumstàncies que l'envolten, cal que l'autor situï ellector o l'espectador en aquestes circumstàncies. Així doncs, la millora manera de fer-ho és mitjançant les acotacions, és a dir les notes que ens ajudaran a ambientar-nos.
Aquesta ambientació, com he dit abans, s'aconsegueix mitjançant unes notes de l'autor, en les quals pot arribar a fer una descripció exhaustiva de tot el que envoltarà la trama, o bé es pot fer mitjançant la introducció que un dels personatges de l'obra pot fer deliberadament. En el primer dels casos, podríem prendre com a model l'obra TERRA BAIXA, d'Àngel Guimerà, en què l'autor fa servir les acotacions que ens aclariran molts dels aspectes de l'obra: temporals, situacionals, etc. Observem-ho:
Casa-molí a pagès. La cuina. Al fons, banda esquerra, una porta sobre dos graons que estarà coberta per una cortina. Al fons, banda dreta, porta gran que dóna a un porxo; pel costat dret del porxo s'anirà cap al lloc de les moles; més enllà del porxo hi haurà cases, arbres, etc. A la banda dreta de l'escena una porta. A la banda esquerra, en primer terme, la llar, i en segon terme una porta petita. Al mig de l'escena una taula de menjar. Pertot cadires, bancs, eines del molí, sacs de blat. És al caient de la tarda.
Si observem, doncs, amb deteniment aquesta acotació veurem que, tant el director que dugui a terme la representació de l'obra com el lector estarà perfectament situat. Per a què les acotacioncs, doncs? Per situar d'una manera inequívoca l'espectador.
És el mateix cas que observem a "El retaule del flautista", de Jordi Teixidor, publicada el 1968 i paradigma de les obres teatrals catalanes.
Observem, a més, que en el cas d'aquesta obra, cada acte és introduït per la veu de Frida, la qual ens ajuda a situar-nos en els canvis. Vegem-ho, si us plau:
L'obra té lloc a Pimburg, una vila d' Alemanya pels voltants del riu Weser. Tota la vila estava infestada de rates, estaven pertot arreu, ho destrossaven tot i eren tan grosses que fins i tot els animals domèstics els tenien por. Cada vegada n'hi havia més i la gent ja no sabia què fer, així que van decidir anar a la casa de la vila on hi havia el burgmestre, el cap de la vila i els regidors.
Una altra acotació igualmente important és la que es fa al començament de l'obra on s'indiquen els personatges que apareixeran a l'obra. Les acotacions, a les quals també podríem anomenar indicacions són, doncs, importantíssimes a fi i efecte de poder arribar a entendre l'obra teatral. En l'àmbit de les acotacions hem de tenir present igualment que ens han de servir per saber què han de fer els personatges -seure, aixecar-se, girar-se cap a una banda o altra, adreçar-se al públic, sortir de l'escena, etc.
És ben cert que una imatge val més que mil paraules. És per això que l'autor teatral ha d'especificar ben clarament l'estat d'ànim que l'actor haurà de fer servir per a "dir"el text. Haurem, doncs, d'utilitzar varietats d'entonacions, frases inacabades o interjeccions en funció de cadascuna de les característiques e"entonatives" del text teatral.
Retrocedim, però, i analitzem què és el teatre? El teatre és una representació tridimensional d’un text prèviament elaborat per un autor. És bastant més difícil de fer teatre que no pas de fer una pel•lícula o un programa de televisió o, fins i tot, d’una obra de teatre radiada. Per què? Perquè senzillament, en els casos de les obres que passen pel tamís dels mitjans de comunicació hi ha la possibilitat de recompondre, tallar, apedaçar, resumir, restringir, ampliar, etc., mentre que les obres de teatre representades en una escena surten en directe cap al públic, i allà no hi ha recomposició possible; si hom s’equivoca, aquest error surt a escena i s’hi queda. Per altra banda, les peces en les quals els actors han d’excel•lir són els monòlegs; hi ha monòlegs impressionants de més de dues hores de durada en els quals els actors han de demostrar una enorme capacitat de memorització de textos. Sempre recordaré la peça anomenada “Cinco horas con Mario” en la qual l’actriu Lola Herrera hi excel•lia. El teatre és, també, aquella complexa forma de lliurar a la gent un producte que ha hagut de passar per les mil i una mans del seu autor, per les mil i una maneres que l’autor té d’analitzar la realitat, una realitat que és seva, però que vol també que sigui nostra. I, sobretot, el que ha de tenir és un apunt de versemblança i de poder d’involucrar l’espectador en l’obra representada.
Les peces teatrals de Shakespeare exploren totes les possibilitats que hi ha en el gènere, des del monòleg (formidable el monòleg de Macbet amb el cap d’una calavera a la mà [Ser o no ser, aquesta és la qüestió], i les digressions posteriors de tots els qui intervenen a l’obra; o bé l’adaptació teatral del Pigmalió de Joan Oliver.
Si parlem de Joan Oliver, cal tenir present que tan important és l’obra teatral de creació com l’obra teatral traduïda –i, per tant, d’adaptació-. Quina bella mostra de traducció la que ens aporta Oliver en aquest Pigmalió que he esmentat suara. Algú podrà dir que allà on hi ha una obra original, l’adaptació empal•lideix, però no és prou veritat. Hi ha adaptacions que són molt millors que no pas les obres originals; per altra banda, quan ens disposem a veure obres de Molière –com ara l’Avar, El malalt imaginari, etc.- i les veiem en català, hem de pensar que al darrere hi hagut una tasca ingent per part del traductor que ha hagut de traslladar –si us plau per força- la llengua pròpia d’aquestes obres a la nostra llengua, amb la qual cosa el treball que ha de fer el traductor/adaptador és enorme; i permeteu-me que tregui a col•lació una altra vegada Joan Oliver. Aquest autor va traduir l’obra d’Oscar Wilde “The importance of being earnest” per “La importància de ser Frank [en aquest títol, doncs, Oliver jugava amb el significat de franc: honest]; he llegit en un blog que el fet que en castellà hom s’inclinés per traduir el títol de l’obra deixant-hi el patronímic Ernest va ser perquè a l’època de Franco hom no podia publicar una obra que es digués “La importancia de ser Franco”. Potser no es podia jugar a aquest joc de paraules; sigui com sigui, i reprenent el que deia més amunt: “chapeau" per a la tasca dels traductors d’obres de teatre pel que suposa d’esforç de conversió i adaptació d’un món desconegut per al públic d’arribada.
Anem una mica més enllà i vegem com ens podem situar en un text teatral. Atès que el text va dirigit a un públic que, en el moment que s'inicia el text, ignora totes les circumstàncies que l'envolten, cal que l'autor situï ellector o l'espectador en aquestes circumstàncies. Així doncs, la millora manera de fer-ho és mitjançant les acotacions, és a dir les notes que ens ajudaran a ambientar-nos.
Aquesta ambientació, com he dit abans, s'aconsegueix mitjançant unes notes de l'autor, en les quals pot arribar a fer una descripció exhaustiva de tot el que envoltarà la trama, o bé es pot fer mitjançant la introducció que un dels personatges de l'obra pot fer deliberadament. En el primer dels casos, podríem prendre com a model l'obra TERRA BAIXA, d'Àngel Guimerà, en què l'autor fa servir les acotacions que ens aclariran molts dels aspectes de l'obra: temporals, situacionals, etc. Observem-ho:
Casa-molí a pagès. La cuina. Al fons, banda esquerra, una porta sobre dos graons que estarà coberta per una cortina. Al fons, banda dreta, porta gran que dóna a un porxo; pel costat dret del porxo s'anirà cap al lloc de les moles; més enllà del porxo hi haurà cases, arbres, etc. A la banda dreta de l'escena una porta. A la banda esquerra, en primer terme, la llar, i en segon terme una porta petita. Al mig de l'escena una taula de menjar. Pertot cadires, bancs, eines del molí, sacs de blat. És al caient de la tarda.
Si observem, doncs, amb deteniment aquesta acotació veurem que, tant el director que dugui a terme la representació de l'obra com el lector estarà perfectament situat. Per a què les acotacioncs, doncs? Per situar d'una manera inequívoca l'espectador.
És el mateix cas que observem a "El retaule del flautista", de Jordi Teixidor, publicada el 1968 i paradigma de les obres teatrals catalanes.
Observem, a més, que en el cas d'aquesta obra, cada acte és introduït per la veu de Frida, la qual ens ajuda a situar-nos en els canvis. Vegem-ho, si us plau:
L'obra té lloc a Pimburg, una vila d' Alemanya pels voltants del riu Weser. Tota la vila estava infestada de rates, estaven pertot arreu, ho destrossaven tot i eren tan grosses que fins i tot els animals domèstics els tenien por. Cada vegada n'hi havia més i la gent ja no sabia què fer, així que van decidir anar a la casa de la vila on hi havia el burgmestre, el cap de la vila i els regidors.
Una altra acotació igualmente important és la que es fa al començament de l'obra on s'indiquen els personatges que apareixeran a l'obra. Les acotacions, a les quals també podríem anomenar indicacions són, doncs, importantíssimes a fi i efecte de poder arribar a entendre l'obra teatral. En l'àmbit de les acotacions hem de tenir present igualment que ens han de servir per saber què han de fer els personatges -seure, aixecar-se, girar-se cap a una banda o altra, adreçar-se al públic, sortir de l'escena, etc.
És ben cert que una imatge val més que mil paraules. És per això que l'autor teatral ha d'especificar ben clarament l'estat d'ànim que l'actor haurà de fer servir per a "dir"el text. Haurem, doncs, d'utilitzar varietats d'entonacions, frases inacabades o interjeccions en funció de cadascuna de les característiques e"entonatives" del text teatral.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada