QUI ÉS LA PROTAGONISTA DE MIRALL TRENCAT?

Qui és la protagonista de “Mirall trencat”. Ho és la Teresa Goday? O La Sofia Valldaura? O l’Armanda? Jo diria que cap d’elles. La veritable protagonista de la novel·la és la torre. La torre en la qual s’instal·la la Teresa Goday, no pas gràcies a Salvador Valldaura que és qui la compra, sinó gràcies a Nicolau Rovira –aquell vell xaruc que té com a mèrit treure la Teresa del “tiers monde” i que sap portar-la al món a què aspira la Teresa. Totes les altres coses són accessòries, o gairebé. El retorn final de la Sofia clou, en aquell precís moment tota la novel·la; la resta, insisteixo, són només que petits detalls al voltant del nucli –“le nouyeau”, si em permeteu el gal·licisme.

Està clar que la novel·la, en ella mateixa, és la història d’una ambició però, no us sembla, que totes les històries, al capdavall, no són més que ambicions.

I “Mirall trencat” és una novel·la feminista? Oi tant que l’és. Fixeu-vos bé que, al capdavall, el gènere masculí no té més que un paper de comparsa. L’home és el graó just que permet que la dona –en aquest cas sí, segona protagonista- pugui arribar allà on es proposa.

Aquella Catalunya carrinclona, carca i, sobretot, hipòcrita de les acaballes del segle XIX disfressa com pot la seva pobresa. I quina és aquesta disfressa? La burgesia, la qual és capaç d’emascular qualsevol intent de progressió social perquè, diguem-ho ben clar, aquella classe social estava prou contenta essent propietària d’un edifici de quatre plantes a l’Eixample barceloní, si podia ser, i si no poder regentar una empresa que pogués produir prou beneficis per arribar a tenir una vida força entretinguda –la Sofia, per exemple, practica el tennis i això ho fa –em sembla que la sento dir-ho- perquè és “smart”. Aquest és un altre aspecte a tenir en compte: la doble moral burgesa. Està clar que la burgesia té els seus problemes, però aquests conflictes es poden arribar a resoldre amb una connivència desvergonyida amb el govern central –i aquí poden valer noms com ara Polavieja, Cambó o Primo de Rivera –el primer dels Primo de Rivera que arriba al govern, i que hi arriba perquè a la burgesia ja li va bé que controli el poder. El que passa és que, un cop ha arribat al poder el militar el que realment és difícil és controlar-lo i fer-lo anar pel camí que, prèviament, havia traçat la classe social burgesa.

Però, deixem-nos d’envitricollats pensaments històrics i tornem a la novel·la. Rodoreda, la magnífica Rodoreda, és capaç d’explicar-nos en quatre estrictes traces, com en Nicolau Rovira ha tret la Teresa Goday del pou marginal on es trobava, un món de suburbi brut, desesperat, incert; un món que puc observar perfectament des d’on us escric aquestes ratlles. Un món que puc percebre si baixo les escales i avanço uns pocs carrers cap al sud. En aquesta Barcelona amable, afable i cosmopolita del segle XXI encara existeix una frontera invisible que separa els mons de la Teresa Goday d’abans d’en Nicolau Rovira i el món postRovira. La finíssima frontera que separa aquestes dues Barcelones s’aprecia tot just baixant la Rambla i deixant al darrere el teatre del Liceu –màxima representació de l’opulència i la riquesa.

Sigui com sigui, en Nicolau Rovira aconsegueix de rescatar –perquè és la seva voluntat (la voluntat de la Teresa Goday)- la Teresa de la sordidesa i elevar-la al seu món (al món d’en Nicolau).

Pot ser possible que els edificis tinguin ànima? Ben segur, “Mirall trencat” és la demostració més palesa que la torre, la seva ànima, és el fil conductor de l’obra, tot i que no aparegui fins a la desaparició de Nicolau Rovira i l’aparició de Salvador Valldaura.

Un altra característica remarcable de la novel·la és el secret que cadascun dels protagonistes guarda dintre seu. Està clar que aquest secret només el tenen els personatges més destacats. La Teresa Goday té en Jaume Masdeu el seu pecat de joventut; En Salvador Valldaura té el secret de la Bàrbara, aquell amor vienès –truncat o desaparegut a casa del suïcidi- ;mentre que l’Eladi Farriols haurà de “suportar la presència contínua de la Maria –filla de la cupletista Pilar Segura-; el més curiós del cas és que aquest secret li vindrà imposat per la Sofia, la seva dona –si més no als ulls de tothom.

Aquesta presència contínua de la Maria farà que el feble Eladi hagi de penar contínuament, malgrat la seva feble resistència, un amor de joventut. I aquest càstig de la contínua presència de la Maria es pot veure perfectament reflectit en la reacció de Sofia la mateixa nit de noces, la qual en assabentar-se de l’existència de la Maria, la filla de la Pilar, té un atac passional salvatge. Observem-ho en el capítol XIV que porta precisament per títol “BODES DE SOFIA”:

“(...) L’Eladi entrà al bany i es passà una tovallola mullada per les galtes i pels llavis. Després escopí. Quan tornà a la cambra, la Sofia es raspallava els cabells. D’esquena als peus del llit, amb les mans agafades a la fusta, l’Eladi digué amb la veu mig ofegada per una mena d’ira continguda: “Hauria trigat a fer-te saber una cosa; potser no te l’hauria dita mai, però com més aviat ho enllestirem, millor”.

Ella es quedà quieta un moment i pensà que no l’havia acabat d’entendre; però de seguida s’adonà que el que li havia de dir l’Eladi era important i s’espantà. “Serà millor que faci veure que no l’he sentit.” S’aixecà i, somrient, s’arrencà una floreta dels sostenidors: “Veus?, una cosa blava.” Després es tragué l’altra lligacama i tirant-la-hi a la cara li digué: “Veus?, una cosa nova.” A l’últim li llançà un mocadoret que duia al pit: “Veus?, una cosa vella; els anglesos diuen que, tot plegat, porta sort.” L’Eladi, que no s’havia mogut dels peus del llit, la mirava com si la tingués molt lluny. “Què et sembla, a tu? En porta o no en porta?? Decideix-te... i fes el favor de contestar-me quan et faci una pregunta.” Ell li aguantà la mirada una estona i tot d’una, de la manera més bèstia, murmurà: “Tinc una filla.” Veié que la Sofia es quedava amb la boca oberta com si no l’hagués entès: “No m’has sentit? T’he dit que tinc una filla.” La Sofia s’assegué davant del tocador, d’un cop de mà tirà el ram a terra, posà bé una ampolleta i agafà el raspall. Les mans li tremolaven. Preguntà baixet: “I de qui és, si es pot saber?” Es girà a poc a poc: “Si és veritat el que acabes de dir-me, trobo que has triat el bon moment, no et sembla? Però si has volgut esguerra alguna cosa... amb el que m’acabes de dir...” S’aixecà decidida, acabà de despullar-se, gairebé arrencant-se la roba; i, nua, se li acostà; l’abraçà fort i li posa un genoll entre les cuixes; ben amunt.” (pàgs 141 i 142 de Mirall trencat. Editorial Club Editor Jove 15ena edició. Barcelona, octubre de 2007)

Em sembla, benvolguts alumnes, que amb aquest fragment Mercè Rodoreda ens ha dibuixat amb pèls i senyals el caràcter de la Sofia; un caràcter fort que sotmetrà i anul·larà completament l’Eladi. És més, una mica més enllà dibuixà com serà la relació entre l’Eladi, la Maria i ella mateixa:

“(...) Voldria aquella filla de l’Eladi a casa encara que no pogués estimar-la mai. Si l’Eladi imaginava que algun seria d’ell... Ja hi hauria temps de pensar què explicarien ales amistats. Quan arribà vora les glicines, mirà enlaire: començava a triar la cambra on faria viure aquella criatura.” (pàg 143. ib).

Aquesta és la Sofia, una persona ferida que guarda un rancor extraordinari envers la persona que l'ha ferida i a la qual, per molt que sigui el seu marit, farà penar el pecat.

Aquest és un petit tast de la novel·la Mirall trencat, que us convido a rellegir. És una gran obra –una de les més millors obres de la literatura catalana i universal.

Acosteu-vos-hi amb deler i gaudiu-ne. Només gaudint d’una lectura podem arribar a copsar-ne el valor. Us asseguro que Mirall trencat és una joia que us farà desitjar acostar-vos més al món de la literatura.

Per acabar, i tornant a la pregunta inicial: “Qui és la protagonista de Mirall trencat?” responeu-vos la pregunta vosaltres mateixos; em sembla que teniu múltiples opcions per a fer-ho.