JOANOT MARTORELL, UNA VIDA NOVEL·LESCA

JOANOT MARTORELL, UNA VIDA NOVEL·LESCA Puixança i ocàs d’un llinatge de cavallers valencians Hom ha documentat que els Martorell són un llinatge arrelat a la Safor des del segle XIII, arribats possiblement entre els conqueridors o els repobladors, tal vegada procedents de vila homònima del Baix Llobregat, si atenem a la procedència toponímica del cognom. La trajectòria social del llinatge sembla evident: la dedicació constant a un patrimoni agrari i la posterior dedicació a operacions comercials amb èxit dugueren els Martorell a l’obtenció d’oficis i càrrecs municipals de relleu a Gandia, el bressol valencià de la família. Tot indica que un Guillem Martorell, potser el besavi de Joanot, va ser el primer membre de la família que ostentà la condició de cavaller. Un altre Guillem, amb seguretat l’avi del novel·lista, fou un personatge de notable influència davant del rei Martí I, l’últim representant de la dinastia catalana. Una fortuna considerable, aconseguida gràcies als càrrecs i oficis relacionats amb la recaptació d’impostos, com ara el de dispenser del marquès de Villena, permeteren a Guillem Martorell forjar-se noves aspiracions de prosperitat social. En efecte, en les primeries del segle XV els Martorell obtindran el senyoriu de Faura i Almorig, i de Murla i Benibrafim, a la Vall de Xaló, actual comarca de la Marina Alta, del Regne de València. Els serveis dels Martorell que més apreciava Martí l’Humà eren, sens dubte, els préstecs monetaris que estaven en condicions de fer-li. Aquí cal buscar la raó per la qual Francesc Martorell aviat desenvolupà funcions semblants a les del seu pare. Sabem que pare i fill van ser els encarregats de recollir l’impost del maridatge, arran del casament del rei, vidu de la primera dona, amb Margarida de Prades. Establerts a València des d’una data propera al 1400, Francesc Martorell fou nomenat jurat de la ciutat del Túria l’any 1412, un càrrec important i de rellevància social. L’exercici del senyoriu i l’administració del patrimoni seran objecte de la dedicació dels Martorell. Parlem, doncs, d’una família ben representativa d ela seva classe social, que van arribar on eren per llinatge i per mèrits, que sumaven a una fortuna considerable, el legítim orgull d’una família que havia sabut aconseguir “la honor e senyoria que los cavallers deuen haver sobre lo poble”. L’exercici dels seus drets i prerrogatives senyorials els dugué a enfrontaments amb els nobles Vilanova o a conflictes amb la jurisdicció eclesiàstica, encarnada pel bisbe de Cartagena. És a dir, aquí tenim ja una bona part dels ingredients que configuraran la personalitat de l’autor del Tirant. La mort del rei Martí l’Humà (Perpinyà 1356- Barcelona 1410) i l’arribada de la nova dinastia dels Trastàmara van suposar per a la família una minva en la seva posició. Els càrrecs que va obtenir Francesc Martorell ja no anaven acompanyats del mateix prestigi i guany pecuniari que els obtinguts de mans del rei Martí. A més, l’alcaldia del castell de Cullera, l’administració de la Baronia i de la vila d’Alcoi i la possible participació en les campanyes italianes de Sardenya i Còrsega, el 1420, ja no garantien la col·locació dels nombrosos fills del matrimoni Martorell-Abelló: Galceran, Guillem, Isabel, Joanot, Jaume, Jofre, Aldonça i Damiata, Això, amb el temps va constituir un problema important per al futur de la família. Trontolla l’economia i, de retruc, l’honor Quatre afers marcaren el camí del rumb de l’economia dels Martorell. Tots quatre assumptes s’esdevingueren en un període breu, de només cinc anys. Galceran Martorell, germà de Joanot, personatge força conflictiu i dissolut, provocà un enfrontament amb els Vilanova, en maltractar uns vassalls; un mercader valencià, de nom Granulles, denuncià els Martorell per incomplir un tracte comercial; el bisbe de Cartagena à els Martorell per incomplir un tracte comercial; el bisbe de Cartagena tornà a xocar amb ells en l’exercici de la seva jurisdicció feudal, i un plet amb els Luna per l’arrendament de la Baronia d’Arenós tampoc no es va resoldre prou satisfactòriament. Aquest cúmul de contratemps, amb un rerefons econòmic, però d’innegable transcendència social, arribà a un punt crític amb la mort del cap de família, Francesc Martorell, el 1435. A partir d’aleshores, la davallada econòmica va ser vertiginosa, dura i indeturable. Joanot Martorell i Abelló va néixer entre el 1405 i 1411, molt probablement a València, fill de Francesc i de Damiata. Abans del 1433 ja era cavaller. En morir el seu pare es convertí, automàticament, en hereu universal dels seus béns familiars i nou Senyor de la Vall de Xaló: pura faramalla i foc d’artifici. La realitat, que potser el novel·lista, força jove encara, no copsà prou bé, era un cúmul d’obligacions i no poques dificultats i obstacles per fer-los front amb perspectives d’èxit. D’entrada, Joanot, com a cap de família, havia de garantir el manteniment del clan. En segon lloc, l’herència paterna estava formada també per importants deutes que calia satisfer. Per últim, l’hereu era el responsable de l’acomodament de les germanes: Isabel, Aldonça i Damiata. Per a elles, el matrimoni, amb un marit digne del seu rang, s’oferia com una via ineludible. A elles resoldre aquest punt els devia preocupar, però només que a Joanot, sobre qui, en definitiva, havia de recaure el cost econòmic del dot, gens menyspreable. D’aquest estat de coses i d’aquest neguit es devia aprofitar Joan de Montpalau, home de quaranta-dos anys el 1437, el qual sembla que prometé a Damiata Martorell que es casaria amb ella per tenir-hi relacions. La promesa restà incomplerta. Sembla que Montpalau va abusar de la confiança de la noia i de tots els germans, dels quals era cosí prim, així com de la institució del matrimoni secret, mitjançant el qual era possible, abans del Concili de Trent (1563) contraure núpcies, sense matrimoni, ni sacerdot, ni testimonis. La validesa del vincle només requeria el consentiment mutu i el jurament. La negació d’aquest extrem provocava situacions malagradoses i conflictives que no deixaven més camí que el “juhí de Déu, qu.en tals coses mostra lo seu gran poder” com afirma Martorell en una de les seves lletres de batalla. I és que, d’acord amb la mentalitat medieval, es creia que en una prova suprema, com un combat a ultrança, la mà de Déu no podia permetre que el just, el bo, fos derrotat. En conseqüència, en aquestes dates trobem un Joanot Martorell marcat per l’adversitat econòmica i amb l’honor (“do de reverència en testimoni de virtut”) per terra, és a dir, víctima de Fortuna que li negava la major part, per no dir tots els béns que li són propis: “grans riquees, grans honors, bella muller, molts infants i gràcia de gents”. Valerià C. Labara i Ballestar dins Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell Ed. Mc Graw Hill, Barcelona, 1998(pàgs. 26-29)