TEMÀTICA I VALORS

Temàtica i valors Un dels qualificatius que s’han aplicat al Tirant lo Blanc –i que ha tingut més fortuna- és el de novel·la “total”. L’obra desenvolupa tant els temes que caracteritzen el gènere (la guerra, l’amor, els costums socials, etc.) com els procediments i els mètodes narratius que utilitzen per compondre-la. Una novel·la a la qual “totes les definicions li convenen, però cap no l’abasta” ja que Martorell va voler escriure una ficció a imatge i semblança de la realitat: una visió, en definitiva, globalitzadora i total. Podem aplicar a la novel·la de Martorell els qualificatius següents: - cavalleresca, perquè se centra en la biografia d’un cavaller, de qui descriu els combats individuals i les estratègies militars amb tota mena de detalls. Un cavaller imaginari, però ni fantàstic ni idealitzat, que pel seu valor aconsegueix alliberar l’Imperi Grec dels turcs i convertir els musulmans de l’Àfrica del Nord. A més, Martorell aprofita la seva experiència com a cavaller per a traslladar-la a la novel·la: així, les batalles es guanyen gràcies a l’enginy i a l’astúcia -, i, perquè no dir-ho, a alguna traïció- més que no pas a la força física, fet que devia sorprendre el lector de la seva època. Igualment, els esdeveniments de la novel·la s’expliquen a través de la lògica i de la raó, sempre dins els límits de la versemblança, i no mitjançant la fe i els seus misteris. Vegem-ne alguns exemples: els motius pels quals Tirant venç tots els cavallers amb qui s’enfronta a la cort d’Anglaterra (capítol LXIII), l’enginyós procediment amb què un mariner al servei del protagonista cala foc a una nau genovesa (capítol CVI); o, malgrat no pertànyer a la temàtica cavalleresca, els sistema de miralls preparats per la Viuda Reposada per enganyar el nostre heroi (capítol CCLXXXIII). Una novel·la cavalleresca que permet a Martorell traçar una línia divisòria que situa al marge els juristes i els notaris (com es veu al capítol XLI, on són penjats a la forca sis juristes “fins que hagueren trameses les miserables ànimes en infern”), representants d’una classe emergent com era la burgesia. I aquest és el motiu, no exempt de nostàlgia, pel qual Martorell atorga tanta importància a la descripció d’aquest estament cavalleresc, al qual, no oblidem-ho, ell pertany. - històrica, perquè en podem identificar la geografia (Anglaterra, retratada amb exactitud, com correspon al coneixement directe que en tenia l’autor; Sicília, ben coneguda pels seus contemporanis i, potser, per ell mateix; Grècia, descrita a partir de fonts literàries, i el nord d’Àfrica, presentat a partir de lectures i de la precisa cartografia catalana i mallorquina) i, alhora, documentar-ne alguns personatges reals, contemporanis a l’autor (el rei Escariano presenta trets del cèlebre i misteriós Prest Joan de les Índies, el nom de Ciprés de Partenó, coincideix amb el d’un cavaller que serví Alfons el Magnànim, etc.) i episodis que hi apareixen (la narració literària del setge de Rodes, als capítols CV i CVI, està inspirada en el que el 1444 van dur a terme les forces egípcies; val a dir que entre els assetjats hi havia el corsari valencià Jaume de Vilaregut, amic de Martorell, que, segurament, li proporcionà informació de primera mà per poder convertir l’esdeveniment en material novel·lesc). Tot plegat, respon a la descripció de la realitat dels segles XIV i XV, malgrat que de vegades Martorell, per subratllar similituds entre elements aparentment allunyats, proporciona noms catalans a personatges anglesos o bizantins, o senzillament introdueix topònims inexistents: una certa inversemblança que confirma al lector que allò que està llegint no és una crònica sinó una ficció. Tirant evangelitza el nord d’Àfrica i converteix al cristianisme una sèrie de regnes que han romàs, des de fa més de mil anys musulmans; l’autor intenta recollir els anhels utòpics de tota la cristiandat: la conversió dels infidels al cristianisme i la recuperació de la ciutat de Constantinoble, que el 1453 havia caigut en mans dels turcs. - social, perquè hi apareixen representants de nombrosos estaments socials (reis, nobles, servents, esclaus, etc.) per la mostra de costums i usos típics de l’època (menjars, vestits, etc.) així com el relleu que assoleix qualsevol mena de cerimonial. Un món, el de la cort, que oscil·la entre la brillantor i la misèria, la magnificència i la corrupció moral. I Joanot Martorell, per a realitzar aquesta operació, trasllada a Constantinoble la manera de viure i d’enraonar de les cases senyorials de la València del seu temps. Una obra, en definitiva, que presenta dues visions contraposades i alhora complementàries del mateix univers: d’una banda ens ofereix un món medieval definit, classista i perfectament estructurat; i de l’altra, mostra les primeres manifestacions d’una societat nova que desembocarà en el Renaixement. No és pas casualitat que la caiguda de Constantinoble en mans dels turcs el 1453, l’esdeveniment que, convencionalment, s’ha escollit per assenyalar el pas de l’època medieval a la moderna, sigui l’indret on transcorren els episodis més suggestius de Tirant lo Blanc, i potser més interessants, per al lector d’avui dia. - eròtica, per la gran importància que prenen l’amor i el sexe: uns episodis amorosos tan variats que arriben a constituir un autèntic retaule eròtic (desfloraments, fetitxisme, adulteris, voyeurisme, etc.), presentats amb total llibertat. Tenen una importància especial els episodis dels matrimonis secrets “bodes sordes”, primerament entre Diafebus i Estefania (capítols CLXII-CLXIII) i, posteriorment, entre Tirant i Carmesina (capítols CCLXXI-CCLXXII); uns jocs amorosos que no es compleixen del tot. Cal afegir que les relacions amoroses són observades des de tots els angles i amb imparcialitat pel narrador; així mateix, s’ha de remarcar el paper preponderant atorgat a l’alcavoteria, pràctica en la qual Plaerdemavida esdevé una peça clau. Martorell, en resum, ens parla del sexe des d’una perspectiva que podem qualificar de vitalista, un tret que podem aplicar a altres aspectes de l’existència que reflecteix la novel·la. - psicològica, per l’anàlisi aprofundida d’uns personatges que no responen a cap dels arquetips prefixats a l’època. Pel que fa a les tècniques narratives, que aproximen Tirant lo Blanc als mecanismes de la novel·la moderna, cal remarcar el procediment dels vasos comunicants (capítols CXVI-CXIX) que destria el relat en quatre nivells: retòric (quan la narració és pura veu), objectiu (les accions), subjectiu (els sentiments) i simbòlic o mític (la intemporalitat); i el de la capsa xinesa (els capítols CLXII-CLXIII), que altera la linealitat temporal i canvia el punt de vista de la narració. O bé, la interferència entre els amors de Tirant i Carmesina, així com els d’altres parelles de la cort grega, amb la descripció dels esdeveniments militars; tot plegat fa l’efecte que Martorell ha volgut alternar les dues temàtiques per tal de mantenir l’atenció del lector. Així, doncs, podem afirmar que el Tirant és una obra de ficció, però plena de matisos i de trets reals i històrics que fan que adquireixi un to de versemblança. Un realisme que la distancia de tota pretensió utòpica o al·legòrica, que podríem trobar en els textos de Ramon Llull. Una obra que representa, en definitiva, un trencament amb la narrativa anterior. Martorell hi incorpora el món real a la ficció: una societat que ha abandonat, de manera gairebé definitiva, els seus ideals medievals (religió, cavalleria) i els ha substituït per uns de burgesos, moderns (plaer, raó, humor). Martorell, tal com afirma Martí de Riquer “no pretén fer arqueologia ni narrar fets i aventures situats en el passat, ans novel·litzar la societat contemporània”. Josep Camps, dins GUIA DE LECTURA (ed. Proa, pàgs 18 a 23) Barcelona, 2003