LA SAFOR DE JOANOT MARTORELL

Va nàixer un home, Joanot, mesos després que un altre havia anat a habitar el regne de la mort , a l'espera que Déu l'acceptàs entre els seus. Corria l'any 1413 i Gandia encara estava de dol pel vell duc Alfons. El seu traspàs fou cruel, enmig de la decrepitud, consumit per la malaltia, amb la certesa d'haver estat traït pels seus més pròxims. Aquell qui havia tastat vuitanta anys de glòria daurada, aquell qui havia vestit amb bells draps italians i flamencs, i a la seva taula se servien vins grecs i les carns més tendres. Ell que ho va ser tot, de la Ribagorça a la Marina, amb els drets més consistents per succeir el malaurat Mar´tí l'Humà. La seua petita cort gandiana, talment la reial, imantava rància sang noble, mercaders d'arreu del món, oracions i saviesa eclesiàstica, els cants i els sons dels millors joglars del país. Les malaustrugues, i fatídiques, circumstàncies que envoltaren la seva perllongada agonia ens proporcionen els símptomes d'uns temps durs. Encara persistien els signes del pas damnós de les tropes castellanes ocorregut cinquanta anys abans. L'església major de Santa Maria, el monestir de la Valldigna, infinitat de ponts i cases s'havien esfondrat per un paorós terratrèmol el 1396. La pesta negra assaltava les gents, sense previ avís, a un ritme prou escandit per no deixar-les rescabalar-se'n. A voltes venia acompanyada de penúria d'aliments arran d'hiverns freds o llargues sequeres: en la carestia del 1403 el bon duc Alfons prengué iniciatives contra els especuladors del blat, voltors del fam i l'escassesa. Els poderosos, com ara el comte d'Oliva, s'embrancaven en conteses incessants, bandositats on s'involucraven parents, amics i valedors i que esguitaren de sang els carrers de Gandia. Els pobres es multiplicaven de pressa, engrossits per orfes i vídues de famílies dallades per la dansa macabra i escandalosa de la pesta. Hi havia qui es decidia per l'emigració, a l'aventura d'una nova residència; d'altres cercaven consol en actituds religioses extremades, però molts altres es lliuraven a les xarxes de la transgressió, al robatori i al sexe venal. Viure esdevenia cada dia més difícil. Quan Joanot obrí per primera vegada els ulls i el seu plany nounat ressonà per la cambra del palau dels Martorell, el petit país que el veuria néixer havia mudat de fesomia, d'ençà que la host del rei Jaume havia hissat la senyera al més alt d ela barbacana del castell de Bairén. és cert, però, que malgrat els cent setanta anys transcorreguts des d'aleshores, hi subsisitien vestigis, herències profundes, d'aquella comarca que fou habitada només per moros. Ells, els qui pregaven a les mesquites, es deixaven la barba i es rentaven a les sèquies per fer les ablucions prescrites per l'Alcorà, la batejaren com La Safor, "les muntanyes", "les roques". I així és l'escenari natural, un rosari de penyals i de serres, las més gran de les quals n'ha pres el nom, que envolten una vall fèrtil, regada per les aigúes del riu que davalla de les parts d'Alcoi i ve a morir entre ones mediterrànies. La terra, treballada amb la saviesa atresorada generació rere generació, donava una gran varietat de fruits i de collites. La majoria d ela població vivia i treballava del camp. Els pobles o alqueries eren petits, a tot estirar dues o tres-centes ànimes esl més grans, però el seu nombvre era molt més elevat que els trenta-un actuals. Diverses vicissituds com les guerres, les condicions inslaubres i, especialment, l'expulsió dels moriscos del 1609 provocaren una minva notable dels llocs poblats que els cristians es trobaren a mitjan segle XIII. Sovint els llauradors no eren els propietaris dels camps i dels horts, els quals feien fruitar amb la suor del seu esforç, ja que pertanyien als senyors. D'aquests, alguns eren nobles cavallers, com el nostre Joanot Martorell, que posseïa l'Alqueria Nova, vora el Serpis; d'altres eren institucions eclesiàstiques, com els jeronis de Cotalba i els cistercencs de Valldigna. Els cavallers de la comarca no residien als pobles que conformaven els seus "senyorius". Allí disposaven d'una casa, la més ampla i bella, per a estades puntuals i per emmagatzemar els productes que els lliuraven els vassals. La residència es repartida entre Gandia i València, a ciutat. Al capdavall ja havien refinat els seus costums, havien après a llegir i fins i tot s'atrevien a batalles poètqiues al si d'una societat gairebé analfabeta. El seu combat rarament s'adreçava a un enemic de carn i ossos, sinó contra la rusticitat dels avantpassats. Per portar a terme aquests objectius se serviren d'un codi ideològic que el temps havia envellit: la cavalleria. L'estament de l'espesa féu reviscolar el concepte del valor i la lleialtat, sublimà la despresa i ho recolzà en la força del llinatge, de la família identificada en un nom, representada en un emblema, localitzada en un alberg i assentada en una terra: pronunciar els cognoms Marc, Martorell o Llançol de Romaní significava ponderar una sang que, a través de la saba dels ancestres, es projectava per damunt de la pura individualitat. Orgullosos del seu llustre, invocaren les "llibertats" i les franqueses reconegudes pels Furs i el costum, que es trauïen en forma d'exempció d'impostos. En això trobaren l'oposició ferma de les viles saforenques. Oliva i Gandia eren els centres demogràfics més densos en concetrar prop de 3000 i 2000 habitants respectivament. La creixença havia estat fruit d'un repoblament privilegiat, dut amb cura pels reis i continuat pels senyors. Des de ben prompte disposaren d'un mercat setmanal, des d'on s'efectuaven operacions de compra-venda i intercanvis de diversa naturalesa, entre els quals cal remarcar els financers, amb diners, préstecs i canvis monetaris, i els comercials, amb draps i altres productes tèxtils. Gandia serà l’escenari de fortes tensions polítiques entre els “majors”, els prohoms mercaders i artesans més rics, i els “menuts” els menys proveïts que havien estat exclosos de les magistratures locals. Aquests càrrecs estaven integrats pel Justícia, representant del senyor en els afers concernents a la vila i a les seues regalies o drets propis; els quatre jurats, que col·legiadament i cada any dirigien la gestió econòmica; el síndic o procurador, que la representava allà on calia; els dos sequiers més el Consell, òrgan ampli i nombrós però sense competències i de caràcter més aviat consultiu. Si el 1391 el boc expiatori n’havia estat la comunitat jueva, des de mitjan segle XV la convivència amb els musulmans mostra senyals inequívocs d’una ràpida deterioració més intens a Gandia i a Oliva que al camp, on l’entesa continuava sobre les pautes de col·laboració mútua i el respecte a la llengua, la religió i els costums d’aquesta minoria “nacional”. Mentrestant, la falta de liquiditat monetària no era tan sols el mal que afectava els pobles. S’estenia per les capes del camperolat, els artesans i la noblesa. Aquesta última, assentada en patrimonis ben migrats, senyorius integrats per una sola minúscula alqueria, quedà atrapada en la teranyina de l’endeutament. A alguns no els quedà més opció que vendre la terra. Per aquest camí els llinatges antics desapareixen de La Safor, substituïts per altres més recents. Per damunt de tots, sobreeixirà una família, els Borja. Bo i aprofitant la feblesa i la depauperació de la cavalleria comarcal, procedí a comprar-los els patrimonis, i assolí una concentració territorial superior fins i tot a la dels ducs reials Alfons el Vell i Alfons el Jove, les possessions dels quals havien revertit a la Corona el 1423 per la mort del darrer sense descendència. El 1485, amb l’adquisició de Gandia, Pere Lluís de Borja recuperava de nou el títol de ducat per a la vila i es convertia en el peó més valuós de la política d’expansió traçada pel seu oncle, el totpoderós cardenal Roderic, futur Alexandre VI. Començava una nova etapa per a Gandia i La Safor, entre el brevíssim esplendor marcat per la publicació del Tirant, en 1490, i la llarga decadència que prendrà vol el 1521 amb la guerra de les Germanies. LA SAFOR DE JOANOT MARTORELL (Ferran Garcia-Oliver) Edita: Regidoria d'Educació de l'Ajunatment de Gandia (1990)