diumenge, d’abril 16, 2006

PERSONATGES DEL TIRANT

Personatges

El tractament dels personatges que fa Martorell és un aspecte digne de ser remarcat ja que esdevé tota una novetat en desvincular-se dels convencionalismes i de les estereotipades conductes que trobem en les figures de la literatura cavalleresca medieval. La conducta que manifesten no respon a cap arquetipus prefixat i evoluciona al llarg de la narració i és, per tant, una mostra de la complexitat psicològica de l’ésser humà. A més, els personatges són presentats des d’un punt de vista objectiu, malgrat que Martorell prengui partit pels cristians, de vegades de manera excessivament maniqueista, tot i que no s’està de mostrar-ne de malvats, com és el cas del duc de Macedònia.

El personatge principal de la novel·la és Tirant lo Blanc, a qui Martorell dota d’una gran riquesa psicològica. Es tracta d’un cavaller fort i valent, que no s’espanta davant les empreses més arriscades, que lluita a les batalles amb enginy i és ferit diverses vegades. A més, pertany al llinatge de Roca Salada, descendent del pare del mític rei Artús,[1] una nissaga de significació literària rpou coneguda. Ara bé, en el terreny amorós es mostra tímid, vulnerable i el seu enamorament el fa caure, sovint, en un estat malencònic que li provoca l’oblit dels seus deures militars. Al principi del relat és un misogin que es burla dels enamorats (“bé són folls aquells qui amen”, afirma al capítol CXXII), però en veure la princesa tot ell es trasbalsa i, malgrat presumir de conqueridor, en realitat és un tímid. Només cal recordar les reprensions que Plaerdemavida li adreça (“Tirant, Tirant, jamés en batalla sereu ardit ni temut si en amar dona o donzella una poqueta de força no hi mesclau”, li diu al capítol CCXXIX)i, a més, a causa de l’amor, sofreix humorístics accidents com el trencament d’una cama i la subsegüent equivocació que pateix Hipòlit en confondre la seva veu amb la d’una donzella (capítols CCXXXIII-CCXXXIV). La mort de Tirant, gens heroica, al llit (i no com els habituals de les narracions cavalleresques que morien lluitant) d’una malaltia suposadament pulmonar (un vulgar “mal de costat”), i després d’haver fet testament, culmina aquest procés de desmitificació, que, alhora, simbolitza el punt i final de l’estament cavalleresc. No en va, Hipòlit,referint-se al protagonista, havia sentenciat al capítol CCXCI:

Si aquest cavaller mor, tota la cavalleria del món serà morta

Per crear el personatge de ficció de Tirant, Martorell va tenir presents diverses figures històriques, un exemple més del caràcter versemblant de la novel·la. En primer lloc, el cap dels almogàvers, Roger de Flor, que el 1302, tal com ho recull Ramon Muntaner en la seva Crònica, es posà al servei de l’emperador de Grècia, esdevingué, com Tirant, Cèsar de l’Imperi, es casà amb Maria, neboda de l’emperador, i fou assassinat a Andrinòpolis, ciutat on Tirant contreu la malaltia que acaba amb la seva vida. En segon lloc, el cabdill romanès Joan Hunyadi, que derrotà els turcs entre el 1448 i el 1456 i que era anomenat a Catalunya “lo comte blanc”, corrupció a Catalunya de l’adjectiu valac; a València se celebraren festes d’acció de gràcies per les seves gestes, cosa que testimonia que era molt conegut a l’època; a més a la seva bandera hi duia un corb, com Tirant. En tercer lloc, Geoffry de Thoysy, cavaller borgonyó vinculat a Alfons el Magnànim que, fins i tot, formula, segons informen les cròniques coetànies, el mateix vot que Tirant d’ésser el primer cavaller a combatre i el darrer a pujar a la nau, tal com es narra al capítol CXIII, durant el setge de Rodes, origen del conflicte entre Tirant i Ricard; aquest darrer, a qui coneix durant la campanya contra els musulmans, acabarà essent un dels amics més fidels. I, naturalment, Pedro Vázquez de Saavedra, militar d’origen gallec o castellà, que va socórrer l’imperi Grec el 1443, considerat, potser, el model viu més real: com Tirant realitza les primeres armes en festes celebrades a Anglaterra, decidí acudir a ajudar l’emperador de Bizanci i navegà per la Mediterrània i les costes del nord d’Àfrica combatent els turcs. En definitiva, el protagonista de la novel·la va ésser confegit a partir de la realitat que envoltava Martorell amb els trets més acusats dels militars que conegué o dels quals tingué notícia.

Els altres personatges també presenten aquesta notable complexitat psicològica: els emperadors de Constantinoble trenquen amb la imatge noble i solemne que puguin suggerir: l’emperador manté diàlegs eròtics amb una minyona de palau, Plaerdemavida, i persegueix rates espasa en mà i amb camisa de dormir (capítol CCXXXIII); l’emperadriu comet un adulteri, de clares ressonàncies incestuoses, ja que Hipòlit, l’amant, li recorda el seu fill mort. I aquest darrer esdevindrà el veritable triomfador de la novel·la i qui exemplifica l’encarnació d’uns valors alternatius a l’estament cavalleresc. La Viuda Reposada també és un altre personatge digne de ser analitzat: la dida de Carmesina és una dona de moral rígida i severa que s’enamora de Tirant i, com a conseqüència, es trastorna; des d’aquest moment, l’únic propòsit que guiarà la seva vida és el de separar-lo de la princesa; una vegada descobreixen les seves intencions, acabarà per suïcidar-se. Un altre cas digne de menció és el de Plaerdemavida, minyona astuta i desvergonyida, que practica l’alcavoteria, però, que alhora, satisfà la seva sexualitat contemplant l’activitat amorosa dels altres, com s’observa a l’episodi de les “bodes sordes”. Per últim, cal esmentar la princesa Carmesina, potser el personatge de menys complexitat psicològica de la novel·la, si el contrastem amb tota la resta, ja que l’única idea que sembla moure-la –a banda de l’amor per Tirant- és la preservació de la seva virginitat; no podem oblidar, però, que es tracta d’una donzella de només catorze anys.


[1] Cal tenir present que en els capítols CXC-CCII es desenvolupa l’episodi conegut amb el nom d’”Entremès del rei Artús” on, amb una nau coberta de negre, arriba Morgana a la recerca del seu germà Artús, que es troba a la cort grega. En aquest entremès, l’actor que interpreta el paper del rei anglès fa un llarg parlament sobre les virtuts de la cavalleria. La influència de La Faula (1375) de Guillem de Torroella en aquest episodi de la novel·la és directa i, de vegades, literal.


Tirant lo Blanc, a cura de Josep Camps (dins Lectures de Batxillerat, Editorial Proa, Les Eines, pàgs 24 a 27)



8 comentaris:

Anònim ha dit...

es una mec

Anònim ha dit...

tu si q ets una mec ;)

Anònim ha dit...

Està bé. Gràcies

Anònim ha dit...

dais pena

Anònim ha dit...

dais pena

Anònim ha dit...

Paz,Hermanos!

Anònim ha dit...

semblau bobos des cul tots quant sou.

Anònim ha dit...

Es una merda de llibre, pero gràcies per ajudar :)