Funcions del mot relatiu

FUNCIONS DEL MOT RELATIU

La inserció d’una oració (oració B) en una altra oració A consisteix a incloure-la dins del nucli d’aquesta. L’oració inserida pot formar part d’un SN de l’oració A. En aquest cas fa funció de CN. Aquest tipus d’inserció exigeix que l’oració tingui un element comú amb l’oració B, el qual serà substituït per un pronom relatiu. Per exemple:

ORACIÓ A ORACIÓ B

La noia espera un fill // La noia treballa al taller
-------------ELEMENT COMÚ---------

El fet que hi hagi un element comú (la noia) ens permet d’inserir una de les dues oracions dintre de l’altra. Si volem inserir l’oració B dintre de l’oració A, haurem de seguir els passos següents:

1/ Col·loquem l’oració B immediatament darrere de l’element comú de l’oració A:

la noia espera un fill // la noia treballa al taller

La noia // la noia treballa al taller espera un fill

2/ Substituïm l’element comú de l’oració B per un element relatiu:

La noia la noia treballa al taller espera un fill
La noia que treballa al taller espera un fill
Ant, relatiu

3/ Si l’element comú de l’oració que inserim no ocupa la primera posició, haurem de traslladar-lo endavant a l’hora de substituir-lo per un relatiu, ja que aquest ha d’anar darrere de l’antecedent.

Per exemple:

El cavall és de pura sang Ahir vaig comprar el cavall

El cavall ahir vaig comprar el cavall és de pura sang

El cavall que ahir vaig comprar és de pura sang
Ant. Relatiu

Funcions del relatiu

El relatiu assumeix una doble funció

a) Fa d’enllaç entre l’antecedent i l’oració inserida. Per això el relatiu sol aparèixer en el primer lloc de l’oració de relatiu. El relatiu, doncs, fa una funció conjuncional: enllaça i subordina.
b) Substitueix un SN de l’oració inserida; fa, doncs, de pronom i, com a tal, pot fer qualsevol de les funcions sintàctiques que correspon a un SN. Subjecte, CD, CPR, CI i CC.

Aquesta funció és la que ens permet diferenciar el relatiu “que” de la conjunció homònima: el relatiu té una funció sintàctica determinada i té un conjunt semàntic concret equivalent al de l ‘antecedent. La conjunció, en canvi, només fa d’enllaç i de partícula subordinant.

Valor adjectiu de l’oració de relatiu

L’oració insserida deixa de ser una oració independent i esdevé un simple element de l’altra oració; si analitzem el valor semàntic que adquireix en ser inserida, ens adonarem que expressa una característica referida al nom que fa d’antecedent del relatiu. Per això s’anomenen oracions adjectives.

L’oració de relatiu, com l’adjectiu, fa de CN. L’oració de relatiu, doncs, fa de CN, és a dir fa funció adjectiva.

La noia que treballa al taller espera un fill

SN Oració adjectiva de SN
( Subjecte) relatiu SV (CD)

Algunes oracions es poden substituir per un adjectiu equivalent:

L’habitació que compartim (compartida) és força gran

Matisos de l’adjectiu i de l’oració adjectiva

Els adjectius i les oracions adjectives poden adquirir matisos semàntics distints, segons la interpretació prosòdica que se’n fa d’aquests matisos, l’oració adjectiva pot ser:
- especificativa
- explicativa


El matís especificatiu (a)
La funció semàntica d’un SN és designar un ésser d’una manera precisa. Algunes vegades això s’aconsegueix amb una sola paraula: hi ha noms que són tan precisos que no requereixen cap mena de determinació. Per exemple:

Europa, Moscou

Hi ha, però, una gran quantitat de noms que necessiten ser determinats. En aquesta determinació, hi poden intervenir els determinadors, els adjectius, els sintagmes preposicionals i les oracions relatives.

Cadascun d’aquests elements que acompanyen un substantiu aporten una qualitat distintiva i, per tant, necessària per a precisar el significat del nom.
Quan els adjectius i les oracions adjectives restringeixen el significat dle nom i fan aquesta funció concretitzadora, diem que tenen un matís especificatiu o determinatiu.

El matís especificatiu (b)
Els adjectius i les oracions adjectives amb valor especificatiu es caracteritzen pels trets següents:
1/ Concreten el significat del nom, és a dir, el restringeixen fins aconseguir-ne la precisió desitjada.
2/ Tenen un registre prosòdic ascendent, i es pronuncien units al nom amb què formen una única seqüència tònica.
3/ S’escriuen units al nom sense cap signe de puntuació.

El matís explicatiu
L’adjectiu i l’oració adjectiva es poden utilitzar també amb valor explicatiu; quan tenen aquest matís explicatiu, expliciten una qualitat del nom, sense tenir finalitat concretitzadora.

Els adjectius i les oracions adjectives que tenen valor explicatiu es caracteritzen pels trets següents:

1/ No restringeixen el significat del nom, és a dir, no el concretitzen. El nom ja és determinat per altres paraules, i l’element explicatiu només afegeix un circumstància que no és determinativa ni del tot necessària: si suprimim el fragment explicatiu, la precisió significativa del text es manté.

2/ Tenen un registre prosòdic baix, com si es fes un comentari en veu baixa:

Aquest quadre, ,val 469000 euros

que fa 60 x 60

Aquest fresc, ,deu ser del segle XIV

3/ En l’escriptura apareixen sempre tancats per dos signes de puntuació, normalment dues comes.

L’Isidre, que no té sabates, haurà d’anar-hi amb espardenyes.

L’ORACIÓ SUBORDINADA SUBSTANTIVA DE RELATIU

L’oració subordinada substantivada de relatiu pot presentar aquesta estructura:

PN relatiu + ORACIÓ

en la qual PN relatiu representaria les diverses formes i construccions de relatiu: “qui”, “tots aquells qui”, “tot això que”. Aquesta mena d’oracions prové de les oracions adjectives que, mitjançant un procés d’evolució, han sofert la pèrdua d’un atecedent genèric (“persones”, “homes”, “coses”, etc.) .

Vegem-ne uns possibles exemples:

1) “Hem conegut els “homes” que van fer el Fòrum
Oració adjectiva


2) Els "homes" que van fer

3) "Els que van fer... (col·loquial)
O. substantiva
"Els qui van fer... (literari)

En conseqüència, en farem l'anàlisi habitual ("PS + PN = partícula subordinant + pronom relatiu"):

4) El que dius (tu) és molt assenyat
ps +PN V V adv A

Les principals formes i construccions que introdueixen aquest tipus d'oració són les següents:

1.- REFERÈNCIA A PERSONES
. qui
"Qui no vulgui pols que no vagi a l'era"
"Els qui no vulguin pols..."

-dem/art + qui
Heu de saludar aquells qui us saludin (SN -CD-)
Heu de dir la veritat a qui us la demani (SN -CI-)

-(prep +) tot/tothom + "formes bàsiques":

Hem de saludar aquells qui ...
SN (CD)

- Tothom qui diu que no hi ha anat...
SN (Subjecte)

- Tot aquell qui sàpiga això que ho expliqui

2.- REFERÈNCIA A "COSES"
. això/allò/el... + que:

- Allò que aquell escriptor afirma en els seus escrits
- El que dius és molt assenyat

. (prep. +) "tot" + forma bàsica"
- De tot allò que l'escriptor afirma, nome'n crec ni la meitat
- Amb el que dius no n'hi ha prou

REMARQUES
- L'oració substantiva de relatiu pot assumir la funció de complement indirecte: "Doneu els discos als qui arribin primer", "Guardeu les flors per als quiles vulguin", etc.

- Un cas particular d'oració de relatiu el constitueixen aquelles oracions que elideixen l'antecedent perquè s'explicita clarament a l'oració principal. Per exemple:

- Ahir no ens va dur el pa, però aquest maí ens ha dut que hem demanat avui i el que vam demanar ahir.

- Està més content d'aquesta feina que fem ara que d'aquella que fèiem ahir.

Aquesta mena d'oració té, doncs, l'estructura:
(prep +) (dem/art +) que

Tanmateix, entre l'article o el demostratiu i la forma que sempre hi podem intercalar altre cop el demostratiu:

"... feina que fem ara que d'aquella que fèiem ahir"