ASSAIG DE CÀNTIC AL TEMPLE -SALVADOR ESPRIU //ASSAIG DE PLAGI A LA TAVERNA -PERE QUART

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
I em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria


Quan es parla de poesia, de poesia catalana, és difícil de triar amb quin poema ens quedaríem. Sempre m'han impressionat les paraules d'Espriu. Recordo que de jove vaig tenir la gosadia d'anar-lo a veure. Vivia als jardinets de Gràcia, allà on el Passeig de Gràcia s'esllangueix i es a punt de transformar-se en el carrer Gran de Gràcia. En aquella època -ara no sé per què no- Espriu era la referència catalana per excel·lència, era la veu del poeta que s'alçava en aquell erm de la dictadura. Era, en paraules de Vicent Andrés Estellés, la veu dels qui no tenien veu.

Fixeu-vos que Espriu, en el seu poema, fa ús de la polisíndeton -és a dir d'acumulació de nom enllaçats per signes de puntuació. Aquest sistema d'enllaç es torna a repetir en l'últim dels versos quan parla d'aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.

Espriu també parla d'aquest nord idealitzat. No sé què ens passa a les persones que vivim aquí que sempre anem buscant indrets idealitzats, no gaire senzills de trobar. La congregació és, no fa falta dir-ho, el país. Els germans, seríem tots nosaltres.
Insisteixo en els opòsits: noble, culta, lliure, desvetllada i feliç enfront de pobra, bruta, trista, dissortada. En aquesta oposició, el poeta enfronta cinc adjectius en la primera llista a quatre en la segona.

No cal dir que aquest poema va ser escrit en la llarga nit del franquisme que tant de mal va fer a la cultura i al país.

I ara, anem a veure l'altre poema de Pere Quart, paral·lel al de Salvador Espriu, que s'anomena:
ASSAIG DE PLAGI A LA TAVERNA

Oh, que avingut estic amb la meva
petita, esclava, poc sortosa terra,
i com em recaria d’allunyar-me’n,
sud avall,
on sembla que la gent és bruta
i pobra, accidiosa, inculta,
resignada, insolvent!
Aleshores, a la taverna nova, els companys dirien
fotent-se’n: “Com qui s’agrada de la lletja,
així el lluç que pica un ham sense esquer”,
mentre jo, encara prop, pensaria
en les velles fretures i confiances
d’aquest meu tossut poble.
I, ja tot sospesat, recularia
per restar aquí fins a la mort.
Car, fet i fet, tampoc no sóc tan ase
i estimo a més amb un
irrevocable amor
aquesta meva i -nostra-
bastant neta, envejada, bonica pàtria.

No serà ni la primera ni l'ultima vegada que Pere Quart usi models d'altres poetes per crear poesies satíriques. Recordem que Pere Quart també va escriure LA VACA SUÏSSA, una recreació satírica de LA VACA CEGA, de Joan Maragall.

A diferència del poema de Salvador Espriu, Joan Oliver repassa el que té de positiu el nostre país -la nostra terra-, i les invectives més gruixudes estan reservades no pas als connaturals sinó als estranys. A algú li pot semblar que aquest poema té un to racista. Res més lluny del racisme. Pere Quart intenta aquí valorar -o revalorar, si voleu- la terra on es viu. Defineix la nostra terra com: petita, esclava i poc sortosa -a imitació de Salvador Espriu, utilitza la polisíndeton-, però els caràcters negatius que en Espriu són atribuïbles al caràcter de la terra, en Oliver són atribuïbles a factors exògens.

En el primer dels poemes -em refereixo al poema d'Espriu- es comença amb una invocació-, el segon -el de Pere Quart- també té una invocació; però si en Espriu la invocació té un caràcter negatiu -Oh, que cansat...-, en Oliver, la invocació és positiva -Oh, que avingut.

Comparativament, Espriu idealitza el nord mentre que Oliver avorreix el sud. Un aspecte a destacar: mentre que els caràcters de la terra són reals -és a dir, la terra és petita, esclava i poc sortosa- els atributs de la gent del sud són suposats -on sembla que la gent és...

Allò que en Espriu era la congregació, en Pere Quart ha estat rebaixat a una simple taverna -els temps de la postguerra són durs i s'ha dessacralitzat el conjunt del país-, a més, el poeta es permet d'introduir un vocabulari de taverna pura: "...els germans dirien fotent-se'n...". I continua la tirallonga tavernària: "com aquell qui s'agrada de la lletja, així el lluç que pica un ham sense esquer". I està clar, francament, s'ha de ser molt babau per arribar a conformar-se amb aquest pobre bagatge.

Però, en un moment desperta la intel·ligència i el poeta diu: "...car, fet i fet , tampoc no sóc tan ase..." però allò que fa que el poeta es repensi el que fa és que: "...Estimo, a més, amb un irrevocable amor..."

L'amor és una peça bàsica en la fase de creació d'un poema, però si aquest amor va destinat a una cosa tan intangible com és la pàtria, encara es fa més gran, encara té més valor.

En definitiva, us demanaria que us acostéssiu a aquests dos poemes amb el màxim de respecte i que els valoréssiu en la seva justa mesura. Salvador Espiu i Joan Oliver, dues peces cabdals de la poesia catalana del segle XX.