BREVIS (SOBRE EL MODERNISME)

Índex
1. Història
1.1.Definició del concepte de Modernisme a través dels crítics.
1.2 Antecedents literaris i ideològics
1.2.1 Antecedents ideològics
1.2.2. Antecedents literaris
1.3. Autors costumistes
1.3.1 Narcís Oller
2. Poesia
2.1. Joaquim M. Bartrina
2.2. Ramon D. Perés
2.2.1. Relació amb el Modernisme
2.2.2. Apel·les Mestres
2.2.2.1. Valoració final d’Apel·les Mestres.
3. Etapes del Modernisme
3.1. L’Avenç
3.1.1. Primera etapa de la revista
3.1.1.1. Antecedents
3.1.1.2. Etapes lingüístiques
3.1.2. Segona Etapa de la revista
3.1.3. Desaparició de L’Avens/L’Avenç
3.2. Catalònia
4. Els corrents ideològics
4.1. Regeneracionisme anarquitzant
4.1.1 Ibsen en el regeneracionisme
4.2. L’esteticisme
4.3. La síntesi dels dos corrents
4.4. Dos autors com a exemple
4.4.1. Joan Maragall
4.4.1.1. L’Oda a Espanya
4.4.1.2. Visions i Cants i El Cant Espiritual
4.5. La poesia insular
4.5.1. Breu notícia de Miquel dels Sants Oliver
5. Bibliografia essencial









LITERATURA CATALANA

MODERNISME

1a. Història

1.1 Definició del concepte de Modernisme a través dels crítics.

L’any 1942 Ràfols deia que el modernisme era: demencia y galicismo, dos peligros en la literatura catalana.

Soler i Miquel deia que era “una amalgama de vigia y misterio”.

Segons Pla “el Modernismo era un auténtico galimatias europeo”.

Per a Planes, l’any 1969, “El Modernisme era un partit, com també ho serà el Noucentisme i s’ha d’enfrontar amb el problema del catalanisme”.

Per a Díaz Plaja, el Modernisme català “ha tingut molta feblesa i se’l pot inscriure molt bé dins del modernisme castellà”. Díaz Plaja arriba a esquematitzar el Modernisme català i l’identifica només amb la figura de Rusiñol.

Eduard Valentí Fiol diu que “El Modernisme és una actitud que s’adopta en una situació determinada per sortir d’un estat que es vol corregir”. Tanmateix, aquest estudiós té present la valoració antimodernista.

Fuster considera que el Modernisme és com una confusió d’una etapa història i una altra etapa de corrent estètic. Parla del moviment com d’una reacció espiritualista, i recordant Maragall diu que aquest moviment “ha sucedido al naturalismo positivista”. Diu també que el Modernisme és “un intent de modrnitzar la literatura catalana prenent com a referència les literatures europees”.

Joan-Lluís Marfany, prenent com a referència el discurs d’en Rsuiñol a la Festa Modernista de Sitges diu que “Modernisme vol dir millorar el món, creure en el futur, és a dir progressisme”.

Jaume Brossa diu respecte del Modernisme que “a èpoques noves, (hi ha d’haver) formes d’art noves”. És un actitud contrària, fins i tot agressiva contra la Renaixença. La literatura de la Renaixença és qualificada per Brossa com a “mansa i cigalera”

Alexandre Cortada diu que: “el nostre art s’ha acontentat a cantar llegendes i tradicions. És precís crear ideals i l’atmosfera necessària per a saber cap a on hem de caminar”.

En resum, el Modernisme va ser, per una banda producte d’una febles estructural d’una societat a mig camí de la industrialització i del capitalisme modern i, per altra banda, l’expressió literària indecisa d’una complexa assimilació cultural que no reeixiria pròpiament fins als plantejaments noucentistes.

1.2 Antecedents literaris i ideològics

1.2.1 Antecedents ideològics

Valentí Almirall

1879 Asenyala les conseqüències polítiques del moviment literari i propugna un catalanisme progressista davant de “los que habían sido patriarcas del Renacimiento ­-la Renaixença- que seguían con sus Juegos Florales y la retórica de su nostalgia histórica”.

Funda de El Diari Català que durarà fins el 1881. La línia ideològica d’aquest diari era: actitud regeneracionista, assumpció del positivisme i oposició a la revista “La Renaixensa”.

1882 Crea el Centre Català de Barcelona, amb el lema de “Catalunya i avant”.

1883 Segon Congrés Catalanista i ruptura amb Pi i Margall.

1885 Promou el Memorial de Greuges.

1886 Presideix els Jocs Florals i publica “Lo Catalanisme” i “España tal como es”.

1887 President del Centre Català.

1888 Celebra uns Jocs Florals paral·lels als oficials.

1896 Presideix l’Ateneu Barcelonès.

L’obra d’Almirall és la d’un inconformista i és un dels antecedents més clars del Modernisme.

Els elements que caracteritzen l’obra d’Almirall són: catalanisme, horitzó europeu, regeneracionisme, proteccionisme i foment cultural.

1.2.2. Antecedents literaris

Estat de la novel·la catalana a la dècada dels 70.

1. Inexistència d’una llengua normativitzada.

2. Manca de mitjans de publicació per donar a conèixer la novel·la catalana. Públic reduït.

3. Com a conseqüència d’aquests dos punts anteriors, manca de professionalitat de l’escriptor.

Des del 1862 fins al Modernisme la novel·la catalana transcorrerà per vies totalmente anacróniques: conreu de la novel·la romàntica, de caire històric o no, del costumisme, del fulletó i, sobretot, l’inici del camí de la novel·la moderna de la mà de Narcís Oller, el qual serà lent i curull de dificultats de tot ordre: manca de crítica i de plataformes editorials adequades i de les condicions que haurien pogut peremtre a l’escriptor esdevenir un professional.

La crítica, imprescindible per tal de superar l’anacronisme a què es veia abocada la novel·la, no començarà a comptar amb figures de relleu fins a la dècada del setanta-80 amb el sfigures d’Yxart i de Sardà. A banda d’aquest aspecte calia tenir present que la novel·la no comptava amb una tradició literària que, per tant, calia recuperar.

Els costumistes de l’època de la Restauració s’adonen que viuen en un món que està a punt de desaparèixer sota el progrés de la industrialització i és precisament aquest món el que intenten reflectir a les seves obres, per tal de salvar-lo de l’oblit.

D’aquí la seva nostàlgia, la seva tristesa que, de vegades, esdevé amarga, i d’aquí també la seva tendència a buscar el que és més autòcton en els indrets que consideren més resguardats dels canvis: els barris populars o el món rural.

1.3. Autors costumistes

Emili Vilanova: representa l’actitud més nostàlgica del costumisme català.

Carles Bosch de la Trinxeria: És autor de narracions costumistes nascudes del coneixement directe del món rural.

Joan Pons i Massaveu: Podria haver estat el nostre primer gran escriptor realista, però el trànsit cap als corrents literaris del seu moment va ser sempre vacil·lant i amb retrons progressius a la temàtica i a les tècniques del gènere de costums.

Aquests autors intenten el pas cap a la novel·la realista, que també pretén descriure la realitat, fugint, però, dels clixés costumistes.

1.3.1 Narcís Oller

No intentava poetitzar la realitat sinó descobrir la poesia que hi havia en el “natural”. En aquest sentit hi trobem la síntesi entre el seu intent romanticista i els nous corrents literaris. Reïx definitivament en el domini de l’estètica naturalista. Apareix, però, en un moment en què el naturalisme literari coemença a estar desfasat a Europa.

Es trobarà desconcertat enfront de la crisi que es produeix en la novel·la europea i de la mort d’Yxart i de Sardà, crítics que havien donat un relatiu suport teòric a la seva obra. La desaparició d’aquests dos crítics reforçarà el canvi de l’esperit artístic col·lectiu. Es tracta de la dissolució de la relació especial que existia entre la novel·la i la crítica. En el camp de la crítica novel·listica, ni Yxart ni Sardà tindran successió.

Cal situar l’obra d’Oller en el corrent d ela novel·la realista, que s’estén de Balzac a Zola, i que té com a propòsit la reproducció de la realitat, és a dir del país i de l’època en què va viure. La seva obra té la pretensió d’ésser una “summa novel·lística” d’un món i d’un temps: el de la societat catalana de la Restauració. D’aquí que l’obra d’Oller hagi de ser considerada com un tot. La voluntat d’Oller d’esdevenir un novel·lista realista es veurà frustrada sovint. En aquest sentit, al costat d’uns retrats d’ambients reeïxits, els seus personatge pecaran d’idealisme. De fet, tot ala seva novel·la es debatrà entre dos pols: d’una banda el realisme, que en algun moment ratlla el naturalisme i de l’altra un llast de sentimentalisme moralista provinent encara d’un romanticisme tardà.

Oller va ser un dels primers escriptors peninsulars que s’entusiasmà pel naturalisme, però malgrat que els crítics de l’època –Clarín, Yxart, Sardà- el van situar en aquest corrent, ja Zola es va adonar que el novel·lista català se’n separava d’una manera substancial. Zola escriví: “Nosaltres som positivistes i deterministes, i almenys aspirem a no assajar sobre l’home sinó experiències, ell (Oller) és, abans que tot, un narrador que s’emociona en la seva narració, que va fins al darrer extrem del seu entendriment, a risc de sortir del ver”. A la primera etapa de la seva producció la constant de la seva novel·la és que les obres que escriu seran romans à thése, en els quals el triomf de la justícia moral s’aconsegueix forçant la lògica interna dels esdeveniments. A més, el narrador –que com diu Zola s’emociona amb les seves narracions- impregna d’un fort idealisme romàntic les ficcions.

En la figura d’Oller hi convergia l’estreta relació d el’autor amb el seu cosí Yxart. L’obra anterior a 1882 és encara primerenca. Aquest any publica “La papallona”, obra que és considerada com la iniciadora de la novel·la catalana. Oller té la preocupació formal de l’aportació de nous cànons. Les novel·les d’Oller d’aquesta època són les següents: La papallona (1882), L’escanyapobres (1884), Vilaniu (1886), La febre d’or (1890-1892), la bogeria (1898). La novel·la més
Significativa d’aquest tempteig és La febre d’or.

La tècnica d’Oller es fonamenta en l’observació. Es distingeix, però, no solament en les descripcions sinó també en la creació de personatges versemblants i en l’articulació d’un complex món de ficció. El seu llenguatge és planer i reprodueix el sabor, amb molts castellanismes i tot, del dialecte barceloní de la darreria del segle XIX. La seva visió és informada més per principis morals, en el fons cristians, que per la dèria materialista i determinista del naturalisme d’Emile Zola.

Els contactes d’Oller dintre i fora de l’àmbit hispànic li consolidarien una fama insòlita en la literatura catalana d’aleshores. A Catalunya era el representant, com a realista declarat, del corrent més avançat i més cosmopolita de l’època. Participà com a tal en els inicis del moviment modernista. El conjunt de l’obra olleriana mostra una tendència a la dispersió i un ritme de producció minvant atribuïbles, en part, a la manca de condicions professionals en la seva situació d’escriptor.

Oller significa en el camp de la literatura catalana un intent seriós que es donà per tal d’aconseguir que la literatura catalana seguís un camí europeu.

2. Poesia

A diferència de la narrativa, l’estat de la poesia dels anys vuitanta és complex i divers ja que hi ha una gran varietat d’activitats i actituds poètiques que, sovint, són actituds oposades.

Cal dir que, en termes generals, la poesia catalana dels vuitanta no representa cap ruptura profunda amb la poesia catalana romàntica que va del 1833 al 1874.

Un dels poetes que es donaran a conèixer cap a les acaballes dels anys seixanta serà Pons i Gallarza. La seva curta producció poètica en català –uns primers poemes en castellà han restat inèdits- es caracteritzaren formalment per una remarcable perfecció: vers treballat amb influència dels metres clàssics, llenguatge escollit, etc. Són els poetes nascuts a la dècada dels cinquanta els qui presenten propostes diferents a la dels romàntics, propostes marcades pel naturalisme i el positivisme. Són poetes que expressen actituds escèptiques i pessimistes enfront de la societat en què viuen.

2.1. Joaquim M. Bartrina

És un poeta que sovint és presentat com pertanyent a l’àmbit castellà i que morirà molt jove (als trenta anys). Sovint aquest autor és citat pel seu llibre ALGO (1874). Giacomo Leopardi serà ben present a la poesia de Bartrina. L’any 1876 Bartrina guanya els Jocs Florals de Barcelona amb la seva obra Epístola (aquesta obra portava com a epígraf uns versos de Leopardi) Aquesta obra representa un apartament de l’estil i de la tècnica que havia utilitzat fins aleshores, tant en català com en castellà. No concebia la ciència sense poesia, i igualment la poesia sense ciència. Per a les obres en vers féu servir tant el català com el castellà. No concedí importància al llengua fins que s’adonà que la llengua era part del caràcter. El 1876 publicà el treball anomenat “El Darwinismo”. Bartrina feia presentació de les idees més importants de l’obra de Darwin sobre l’origen de les espècies. El 1878, arran d’unes conferències sobre la història precolombina hi hagué un gran escàndol ja que s’hi feien unes anàlisis sobre l’origen de l’home en base a la ciència positivista. Arran d’aquesta discussió es creà l’Ateneu Lliure, reducte de les actituds progressistes i anticlericals.

2.2. Ramon D. Perés

Publicà el 1882 Adolescència. La major part de la seva obra està escrita en castellà, la publicació de títols en català és més aviat reduïda. L’any 1888 publicà Cuentos Modernos, on féu balanç de la poesia catalana i castellana de l’època i una exposició detallada i racionalitzada de la línia de conducta de la revista L’Avenç. Rebutjà la pròpia tradició ja que la considerava encarcarada i tractà de relacionar-se amb la literatura estrangera. Deia que la tradició pàtria havia d’influir menys del que havia influït fins aleshores. Calia que la poesia moderna fos naturalista en el fons i en la forma. L’actitud de Perés estarà definida per una obertura a la influència estrangera, una negació de la retòrica i la regulació temàtica d’acord amb l’època en què es viu.

A l’obra Confiteor Perés féu una presentació entusiasta del Naturalisme. El Naturalisme serà acceptat i defensat pels poetes modernistes com el descobriment de la llibertat de pensament nascuda de la llibertat d’observació, possibilitat d’escollir allò que és més avançat de l’època, i sobretot de tot allò que es pot trobar més enllà de Catalunya.

2.2.1. Relació amb el Modernisme

La identificació de la idea del Nord amb una societat desenvolupada i alliberada serà una de les característiques dels poetes d’aquesta nova època. Apareix la idea del Nord que engloba els Països Catalans.

2.2.2. Apel·les Mestres

La relació amb el Modernisme, en altres poetes de final del segle XIX fou bastant equívoca. És el cas d’Apel·les Mestres, que va saber adaptar-se a les diverses situacions literàries en què es troba al llarg de la seva extensa vida. En la seva joventut reaccionà contra l’àrid pairalisme dels Jocs Florals i introduí en la poesia catalana una nova modalitat de romanticisme rerassagat, però literàriament fecund en aquells moments: deliqüescent i sarcàstic. Mestres l’aprengué de Heine, potser mentre el traduïa, més tard la fibra subjectivista, gotitzant i difuminada de la seva lírica troba en el modernisme estricta una afinitat expansiva. Té una sèrie d’elements: la seva activitat polifacètica, sobretot, que són típics dels modernistes.

Els primers reculls poètics d’Apel·les Mestres tenen una subjecció a les tècniques i actituds positivistes: Fàbules (1876), Microcosmos i Cançons Il·lustrades (1878). Al pròleg de la seva obra Avant (1875) trobem el lema: Progrés, Virtut i Amor, que més tard esdevindrà el de la revista L’Avenç. Aquest lema fou el que els modernistes oposaren a Fe, Pàtria i Amor (lema dels Jocs Florals).

Amb les obres Els cants íntims i Balades (1893)cloula seva etapa positivista. El 1893, amb l’obra Epigrames inicia la seva etapa modernista. En el pròleg ataca els naturalistes, realistes, veristes, decandentistes, misticistes i simbolistes. Aquesta actitud té com a finalitat situar l’escriptor fora de les escoles i normes literàries, i concebre l’artista com un sacerdot de l’art. L’obra d’Apel·les Mestres és de dues direccions, tant des del punt de vista formal com des del punt de vista tècnic. Tota aquesta actitud vacil·lant tindrà la seva traducció en l’actitud de Mestres davant de la societat.

2.2.2.1. Valoració final d’Apel·les Mestres

S’imposa com un dels escriptors amb més bona capacitat d’adaptació als nous corrents artístics. Té una gran habilitat per imposar nous corrents artístics. Té una gran habilitat per imposar nous corrents artístics i literaris. És el cas simptomàtic de la necessitat de fer una literatura expressada en el català que es parla i per això se’l relaciona amb J.A. Clavé.

3. Etapes del Modernisme

En l’evolució del Modernisme hi diferenciem dues etapes:

La primera de 1892 al 1900 i la segona de 1901 al 1911. Del 1888 al 1891 hi ha una època que ajudarà a conformar l’inici del Modernisme, tenint com a fites l’Exposició Universal de 1888, l’estrena d’un monòleg de Rusiñol i la publicació d’un llibre del mateix autor: Desde mi molino(crítiques d’art d’en Rusiñol des de París). Des del punt de vista polític tenim com a fites: el desastre de les colònies (1898), la creació de la Lliga Regionalista, les eleccions del 1901, guanyades per la Lliga (amb la victòria de la Lliga, el Modernisme quedarà ben aviat diluït en el nacionalisme). D’aquesta manera hi ha una coincidència entre les idees de Jaume Carner, Maragall, Narcís Verdaguer i Enric Prat de la Riba. Durant aquesta etapa Maragall publicà gran part dels poemes que formaren el seu llibre Visions i cants –obra que tingué la virtut de donar himnes i símbols a la societat catalana.

L’etapa immediatament posterior a la celebració dels Jocs Florals i a l’Exposició Universal de Barcelona és la més combativa del Modernisme. Aquests Jocs Florals foren presidits per la reina regent i foren contestats per Almirall que en celebrà uns altres. L’exposició era un reconeixement de la industrialització del país.

Els dotze mesos que separen setembre de 1892 a setembre de 1893 marquen una transformació radical en la revista L’Avenç. La redacció de la revista estarà controlada per Jaume Brossa i Alexandre Cortada; Morera estrena les seves primeres obres; Ibsen i Nietszche són introduïts al país i, finalment, té lloc la primera festa modernista. Maragall ja ho deia: “amb això de La Intrusa es pot dir que ha vingut la literatura modernista a Barcelona”.

Aquesta nova concepció del que ha de ser la cultura catalana va aparellada amb una concepció també del que és l’art i la cultura i, naturalment, del que són l’intel·lectual i l’artista. Els modernistes conceben per primera vegada l’escriptor i l’artista catalans com a professionals, no en el sentit d’homes que viuen de la literatura i l’art –aquí toparem amb l’amarga realitat que això era pràcticament impossible- sinó en el sentit d’homes que viuen per a literatura i l’art. Els homes de la Renaixença eren patriotes que escrivien al marge de les respectives ocupacions professionals i que, fins i tot, quan triomfaven com és el cas de Frederic Soler o el d’Emili Vilanova, es resistien a desfer-se del llast social del vell ofici. Els modernistes seran, en canvi, artistes i escriptors de dedicació plena i per vocació.

Josep Yxart corresponia ja, indubtablement, a un cert de tipus d’home de lletres professional, però fins allà on aspirava a aquesta professionalitat ho feia en el marc de la cultura espanyola i en la mesura en què s’escrivia en castellà.

Els modernistes aspiraven a ser escriptors i artistes catalans tout court. Entre els modernistes trobem els primers exemplars d’escriptors i artistes catalans procedents ja no de la menestralia sinó de la burgesia industrial: Maragall, Rusiñol, Casas, Massó, etc. És a dir, amb la forma modernista la burgesia catalana produeix la seva primera generació d’artistes la qual afirma la seva vocació en oposició rebel a la seva pròpia classe. Això es tradueix, d’una banda en una certa concepció de l’art com a activitat autònoma, exigent i privilegiada, i de l’altra en una concepció de l’artista com a rebel social. L’art com a passió i l’art com a rebel·lió, aquesta doble concepció serà una característica essencial del moviment modernista i la trobem ja en els textos de L’Avenç i al centre mateix dels manifestos sitgetans de Rusiñol.

El front modernista que es comença a formar entre 1892 i 1893 es desfà tot seguit. El primer signe d’aquesta ruptura és la desaparició de L’Avenç, a començament de 1894. Hereus de la tradició federal, els homes de L’Avenç, i molt especialment Brossa i Cortada, se sentiren temptats de dur l’impuls de dur l’impuls de la rebel·lió antiburgesa al terreny social i polític. De rebels passaren a revolucionaris. Quan les coses esdevingueren massa serioses arran dels atemptats de 1894, els responsables de la revista la suspengueren definitivament.

Brossa, l’element més extremista, seguí pel seu compte aquesta via revolucionària i coincidí en això amb alguns altres intel·lectuals joves, entre ells Ignasi Iglésias, que acabava d’estrenar el primer drama ibsenià autòcton, i Pere Coromines, amb els quals fundà el grup FOC NOU i el Teatre Independent. Aspiraven a la catalanització cultural de l’obrerisme. En aquest sentit toparen amb greus obstacles ja que per tal d’arribar a les masses havien d’expressar-se en castellà, a causa de la confusió entre internacionalisme i anticatalanisme, i per tant queien en una greu contradicció. A més calia tenir present l’analfabetisme català dels obrers i la naixent identificació entre catalanisme polític i ideologia burgesa ja que la burgesia catalana posava un límit a l’esquerranisme ja fos obrer o intel·lectual.

3.1. L’Avenç

La revista L’Avenç significa la sortida del marc dels corrents de la Renaixença i l’oposició al maridatge establert entre la Renaixença i la Restauració, significa, a més, l’oposició al llenguatge arcaïtzant utilitzat en els cercles literaris de l’època.

3.1.1. Primera etapa de la revista
3.1.1.1. Antecedents

El 3 de gener de 1881 apareix una revista velografiada –l’únic número, amb el nom de Lo Velògraf. La revista apareix just quan es produeix la desaparició del Diari Català. Aquesta revista serà dirigida per J. Massó i Torrents i hi ajudaren a la publicació Josep Meifrèn i Emili Guanyavents. Hom en remarca a l’article programàtic les tres característiques més importants: Reforma lingüística, catalanisme liberal i progressisme cultural

Els membres fundadors de la revista foren Ramon Domènec Perés, Joaquim Casas i Carbó i Josep Massó i Torrents. Tots ells procedien de pares “indians”. Eren ciutadans barcelonins integrats a la societat catalana de l’època i disposaven d’una categoria social. Eren figures totalment distintes de les de la Renaixença.

Les etapes de publicació de L’Avenç foren les següents:

Del tres de juliol de 1881 al quatre de desembre de 1881: L’Avens (Periòdich catalanista): 10 números velografiats.

Del gener de 1882 a l’abril de 1882 aparició quinzenal.

D’abril de 1882 a 15 de gener de 1884 d’aparició mensual (De gener de 1884 a desembre de 1884, dirigida per R.D. Perés)

Suspensió per raons econòmiques: Juny 1882/ Gener 1883/ 1884 a 1889.
[L’Avens, lletres, arts, ciencias (del 1882 al 1884)].

3.1.1.2. Etapes lingüístiques

Hi ha dues línies: orientació literària des de 1881 i orientació cultural des de 1882. Articles: El tres de juliol de 1881 publica l’article Nostre propòsiti un fragment del poema La Maquinista, d’A. Clavé.

A la base programàtica de la revista ja es parlava de la reforma lingüística, manca de crítica literària i tracte de la llengua. Pel que fa a la reforma lingüística es deia que: “el català que ara es parla està carregat de barbarismes, però no cal recórrer a arcaismes que fan inintel·ligible la llengua” (número del 9 de juny de 1882). R.D. Parés Crítica literària a Catalunya (10 de gener de 1883): comparació entre l’estat de les literarures catalana i castellana de l’època. A L’Avenç hi ha una valoració positiva de la crítica d’en Joan Sardà, que ve a omplir una de les mancances més importants de la literatura catalana: la crítica. L’article de Perés palesava un decidit interès per l’avantguarda literària. Aquest article serà un clar precedent de la línia de la revista quan Perés la dirigeixi. El programa amb el qual començà el primer número no feia més que repetir la declaració de principis amb la qual s’inicià la revista velografiada. L’Avens seguirà essent, com la seva antecessora i com el diari d’Almirall, una revista progressista.Els dos ideals de catalanisme i progressisme, segons els va deixar escrits Almirall, continuaran essent vàlids, segons aquest ordre i l’un no és incompatible amb l’altre. És el progrés el que guiarà l’esperit de la revista: “Lo progrés és y serà sempre nostra guia, com deu ser lo de tota la humanitat (...). Som joves los que tenim á càrrech la publicació de L’Avens y ab seguretat de que és aquest lo camí que debem emprendrer (...)”

Al suplement del 15 de gener de 1884 hom hi llegia que calia reclamar a la literatura una poesia sense cap mena de relació amb la poesia de certamen (retorn als models de poesia de Heynes i Goethe). Calia reconèixer que Catalunya no era un país a mig restaurar sinó que s’havia acostumat a mirar endarrere, i que aquest era un motiu que podia enfonsar-la. La col·laboració de R.D. Perés donarà la revista una línia més literària que no pas política. Calia mirar cap a Europa tot introduint-ne les traduccions i les tendències artístiques i literàries modernes. Hi ha una constant admiració dels modernistes per la figura de Valentí Almirall.

La paraula modernista no es troba fins al 1892 en un article de Jaume Brossa, El trencament amb els patriarques de la Renaixença es fa sense miraments. El programa d’innovació proposat als joves té dos vessants: un d’ells adreçat a Catalunya i l’altre dirigit a la literatura espanyola en general.

Per un cantó cal trencar l’ofegador tradicionalisme que banalitza el nostre renaixement convertint-lo en un joc sense transcendència; per altra banda, el ressorgiment de la nostra llengua particular no tindria sentit sinó s’innovés també la literatura espanyola, si no hi aportéssim alguna novetat en els seus estils i en les seves concepcions.

Incideixen en l’aspecte de la manca de crítics (article de R.D. Perés a L’Avens del 16 de gener de 1883) ja que amb la seva existència els poetes no caurien en l’error habitual dels poetes castellans i d’alguns de francesos, dels quals calia distanciar-se’n, diuen, ja que confonen la poesia amb l’eloqüència. Aquest és el primer testimoni d’un divorci que s’establirà, al cap de ben pocs anys, entre les dues literatures. És la transposició a l’àmbit literari del desengany sofert en el camp polític per Valentí Almirall; en resum, Espanya sembla incapaç de modernitzar-se. Cal anar a cercar, deia R.D. Perés a L’Avenç del 30 de juny de 1884, als moderns guiatges de Heynes, Goethe, Baudelaire, D’Annunzio, Sally-Prudhomme.

El que succeeix amb els modernistes catalans d’aquesta primera època és que repudien una determinada Espanya i se’n declaren amics d’una altra, que no és desgraciadament la que domina l’Estat.

Els de L’Avens pensen que mentre hi hagi la poesia de certamen, mentre existeixin els Jocs Florals i d’altres institucions semblants és inútil esperar l’aparició d’una poesia animada d’esperit i d’abast universal.

L’any 1891 L’Avenç aconsegueix de tenir una llibreria i una impremta pròpies. Del 1891 al 1893 hi ha una etapa que coincideix amb el procés de radicalització nacionalista del grup i és quan, des de la premsa de l’època se’ls titllarà de revolucionaris. Tota aquesta etapa tindrà una incidència molt gran en l’estructuració de la revista (canvis de col·laboradors: des de R.D. Perés, a E. Guanyavents passant per Eudald Canivell, Apel·les Mestres, Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Pompeu Gener, Joan Maragall, Puig i Cadafalch o Jaume Carner). El setembre de 1892 es publica l’article de Jaume Brossa Viure del passat. L’Avenç esdevé una revista modernista agressiva i inicia el procés de transformació de la literatura catalana.

3.1.2. Segona Etapa de la revista

La segona i última etapa de L’Avenç es caracteritza pel seu esperit regeneracionista. És una etapa que exposa una Catalunya del segle XIX diferent de l’Espanya finisecular d’aquella època. La regeneració actua com una teràpia. Per als modernistes la transformació passa per: l’europeïtzació de Catalunya, la campanya de divulgació i traducció d’autor estrangers de la segona meitat del segle XIX, una campanya de divulgació de la pròpia tradició, una promoció de la nova generació, i una campanya de divulgació i traducció dels grans clàssics de la literatura universal (Dant, Shakespeare, Èsquil, etc.).

Hi hagué un menyspreu evident envers els moviments regionalistes no catalans: els valencians de Teodor Llorente, el basquisme d’Arturo Campión, el galleguisme d’Adolfo Brañas. Jaume Brossa ho deixa ben clarament indicat al número de L’Avenç de setembre de 1892; per altra banda, si la literatura catalana s’ha de salvar dels anacronismes i ha de reflectir la realitat social, no hi havia cap altre recurs que anar a cercar el proletariat.

Tota aquesta radicalització en el si de la revista no fou obstacle per a veure-hi articles de gent moderada com Joan Maragall, Santiago Rusiñol i Joan Sardà o, fins i tot, gent conservadora com ara Carles Bosch de la Trinxeria. La més important innovació d’aquesta segona època de L’Avenç fou la desvalorització del vell naturalisme en favor de la diversitat de moviments de les acaballes de segle: neoidealistes, neoespiritualistes i neoreligiosos, que substituïren el pensament el positivisme cientifista pel vitalista, i arraconant en el camp artístic i literari el realisme que fins aleshores havia donat el conjunt de les manifestacions i tendències sota el nom de simbolisme.


El primer que féu aquest gir en els seus articles fou Alexandre Cortada, que digué que el que veritablement interessava a la cultura catalana era l’obertura envers tots els corrents i que després ja s’escolliria el que més convingués.

Per altra banda, Brossa féu una anàlisi de la Catalunya d’aquella època ja que pensava que vivia del passat cosa que esterilitzava tota temptativa moderna. Partia de la base que hi havia una apatia i una prostració que impedien al país d’anar amb el segle. Les causes d’aquesta prostració es troben en la influència castellana (la qual, segons Brossa, és tísica i antiestètica).

Cal assolir la recuperació mitjançant:

- La restauració de la pàtria catalana i amb l’oposició a un règim centralista,
- Una política autonomista basada en el fet federatiu (empremta d’Almirall).
- Una demanda d’una poesia superior (fora ja dels esquemes de la Renaixença), i
- Creació d’una prosa literària semblant a la francesa (identificant això amb l’avantguardisme).

3.1.3. Desaparició de L’Avens/L’Avenç

La radicalització de L’Avenç creà tensions entre els editors contraris a les seves propostes. La seva actitud era reflectida a la revista amb un aire d’agitació social, amb la qual cosa es creava una situació incòmoda en una ciutat que més tard serà coneguda com la ciutat de les bombes. En definitiva, com a causa immediata de la desaparició de L’Avenç, podríem esmentar:

1.- Creixent agressivitat de la revista, cosa que la va indisposar amb l’elit del catalanisme de l’època (per exemple, l’atac a Serafí Pitarra [Frederic Soler] va caure molt malament).

2.- La realitat interna de la revista de tendència progressista i racionalista, factors que feren posar en guàrdia l’autoritat militar.

3,. La imatge del radicalisme anarquitzant s’associà de manera immediata a la bomba del Liceu (aquest fet alarmà els editors i subscriptors de la revista).

L’Avenç en el seu últim número adreçà unes recomanacions a la premsa catalana: calia afavorir la incessant evolució d’idees contra l’estagnament de l’espanyolisme, mostrar-se intransigent en l’ús de la llengua i encaminar la riquesa catalana per viaranys segurs, ja que aquesta era l’única manera de tenir força política; finalment, calia no deixar-se assimilar pels partits castellans.


3.2. Catalònia

1a. època (revista quinzenal) es compon de divuit números des del 25 de febrer de 1898 al 15 de novembre de 1898.

2a. època (revista setmanal) es compon de dotze números des del 6 de gener de 1900 fins al 24 de març de 1900 (amb un número preliminar)

La revista Catalònia continua la tasca cultural empresa per L’Avenç (lligada a Massó i Torrents). La direcció de la revista estigué en mans de Joan Pérez i Jorba.

L’any de l’aparició de la revista és una data clau en la història de la península Ibèrica. Es desencadena una crisi molt greu a nivell estatal, crisi que a nivell català provocà la desvirtuació del programa regeneracionista de Jaume Brossa. D’ençà d’aleshores la burgesia adoptà aquell programa i el convertí lentament en una fórmula política (fora ja dels plantejaments idealistes de Jaume Brossa). Aquest grup adoptà molts formulismes típics del modernisme regeneracionista, afegint-hi, però, un llenguatge més suau.

Catalònia apareix com a defensora de les idees regionalistes més extremades (recupera, en aquest sentit, l’orientació primigènia de la revista L’Avenç) i fa alhora una decidida defensa de les tendències artístiques i literàries més modernes. Hi apareixen una sèrie de literats traduïts o glossats –des de Zola, a Verbaeren, d’Annunzio, Mallarmé o Baudelaire). Hi ha articles de Nietzsche traduïts per Maragall i també textos de Maeterlinck, Rossetti i Bjørson. Igualment s’hi faran conèixer textos de Pérez Jorba, Iglésias, Cortada, etc.

Podríem dir que Catalónia és:

- Una revista que es dedica de forma única a l’orientació literària. A més, hi ha contínues referències culturals.

- La revista no s’ocupa de reformes lingüístiques (encara que el mateix any que apareix s’hi fa una ressenya del llibre que sobre reforma lingüística ha fet Pompeu Fabra).

- La revista descansa el seu nacionalisme sobre la base d’un liberalisme platònic que té com a referent la figura d’Ibsen.

- Creu en la idea ibseniana de l’autorealització individual, a més creu en la superioritat de les manifestacions artístiques catalanes, per damunt de qualsevol altra manifestació de la Península.

A la revista hi ha una consciència diferencial de la història de Catalunya respecte de la història d’Espanya.

L’aparició de la revista ajuda a trencar la identificació entre Modernisme i Decadentisme. La revista contribuí a la difusió i ala fusió dels corrents esteticista i regeneracionista del Modernisme.

La revista coincideix amb el gran moment de la literatura modernista de caire prerafaelita (1897-1902) i precedirà els plantejaments més renovadors en l’aspecte literari:

Les obres més significatives d’aquest moviment i d’aquest període són:

1896-7 Nocturn i Silenci, d’Adrià Gual.
1897 Oracions, de Santiago Rusiñol.
1898 L’alegria que passa, de Santiago Rusiñol.
1901 Nova Primavera, de Manuel de Montoliu.
1902 Les Enyorances, d’Alexandre de Riquer.
1903 Boires Baixes, de J.M. Roviralta.

En aquesta època hi ha dos fets històrics bàsics que afecten les llibertats personals: Un d’ells és l’afer Dreyfuss, procés que té lloc a França contra Alfred Dreyfuss, oficial francès jueu acusat d’espionatge a favor dels alemanys; un altre l’empresonament d’Oscar Wilde. Davant d’aquestes situacions de crisi apareixen a les pàgines de Catalònia articles antimilitaristes i contra l’exèrcit. A l’obra L’hèroe de Santiago Rusiñol hi ha referències crítiques molt fortes contra l’exèrcit.

4. Els corrents ideològics

4.1. Regeneracionisme anarquitzant

El nucli embrionari d’aquest corrent està format per una sèrie d’ideòlegs dels moviments modernistes: Jaume Vendrell, Alexandre Cortada i Ernest Vendrell, aquest últim no col·laborarà a les pàgines de L’Avenç, però sí en d’altres revistes.

Aquest corrent es conformà a l’última etapa de L’Avenç i es caracteritzà per la seva denúncia social i el seu acostament a les actituds anarquistes. Brossa recomanava, per exemple, que els escriptors havien de ser revolucionaris.

4.1.1 Ibsen en el regeneracionisme

Aquest corrent prengué com a model Ibsen i s’introduí a Catalunya cap al 1892. Ibsen tingué tres etapes de producció ben diferenciades:
- A la primera escriví obres de tipus històric i folklòric.
- A la segona, la més important de totes, es va impregnar d’un fort realisme i abordà temes socials conflictius.
- A la tercera la seva obra es veié influïda pel simbolisme.

A Catalunya el primer estudi seriós de l’obra d’Ibsen, amb gran influència en els medis modernistes i, concretament, en l’obra d’Ignasi Iglésias fou el de Josep Yxart titulat El arte escénico en España (1894-1896). L’Avenç publicà las traducció d’Espectres (traduït per Pompeu Fabra i J. Casas-Carbó l’any 1894). En aquesta obra Ibsen carregava contra la societat burgesa nòrdica.

A banda del regeneracionisme anarquitzant, representat per Brossa i Cortada, hom pot destacar el regeneracionisme conservador, les figures més senyeres del qual van ser Joan Maragall i Miquel dels Sants Oliver. La diferència fonamental entre els primers i els segons se centra el fet que per als primers la solució social ha de ser l’aliada de la poesia social. Tant els uns com els altres representen en el fons una única avantguarda que combat la literatura establerta.

4.2. L’esteticisme

La radicalització anarquista farà que, atès que aquest corrent haurà de viure dispers, el modernisme literari s’identifiqui amb la figura de Rusiñol i el corrent que ell representa i que tindrà com a plataforma les festes modernistes del Cau Ferrat de Sitges. Per la seva banda, els màxims representants del modernisme anarquitzant viuran aïlladament.

4.3. La síntesi dels dos corrents

L’any 1898 es produeix una situació de síntesi dels dos corrents. Aquesta situació de síntesi està provocada per l’estancament del regeneracionisme anarquitzant que ja he esmentat abans i pel procés de Montjuïc que va incidir en els més conspicus representants ‘aquest corrent.

Les conseqüències immediates del procés foren:

- Una repressió molt forta contra l’obrerisme anarquista català.
- L’execució de Ascheri, Nogués, Molas, Mas i Joan Alsina i penes de desterrameent contra seixanta-tres persones absoltes.

Després del procés tot el plantejament anarquista variarà.

4.4. Dos autors com a exemple

4.4. 1. Joan Maragall

L’obra de Joan Margall, “Visions i Cants” és fonamentalment regeneracionista. En aquesta obra, a més, l’autor abandona la tendència decadentista. En l’obra Els tres cants de guerra expressa una visió poètica de l’anomenat “problema d’Espanya”, centrada sobre la crisi essencial de la pèrdua de les colònies. Maragall no és, però, un “catalán del 98” com afirma Laín Entralgo, ja que 1898 és una data sense gaire importància en la història cultural catalana.

La pèrdua definitiva del mercat colonial degués suposar un fort estímul per a la radicalització nacionalista de la burgesia catalana, com ja he dit abans; ara, els intel·lectuals havien començat a establir les bases ideològiques d’aquest catalanisme uns anys abans. Caldria considerar com a manifest d’aquesta actitud l’article ja esmentat de Jaume Brossa Viure del passat, publicat al n. 9 de la revista L’Avenç.

4.4.1.1.L’Oda a Espanya

Quant a l’Oda a Espanya el seu element més important és l’oposició entre les dues darreres estrofes però, a part d’això, el poema conté alguns ingredients interessants de puntualitzar. Hi ha un parell d’exemples ben típics de crítica regeneracionista de l’Espanya de la Restauració: la complaença paralitzadora en unes glòries passades (T’han parlat massa dels saguntins) i l’especial concepte d’honra (massa pensaves en ton honor). La crítica en aquesta obra se centra bàsicament entorn del tema del fatalisme, l’abúlia i la complaença en pensaments fúnebres del “caràcter espanyol.

Recull, a més, la idea dels costums dels moros fatalistes, els quals costums han estat assumits pel poble espanyol. Aquesta usurpació abusiva és també al·ludida en el començament del poema (en aquest llengua pocs t’han parlat/en l’altra, massa). Les contradiccions entre la desesperança i la salvació tradueixen fidelment les vacil·lacions de Maragall enfront del problema, tal com apareixen en els articles de la mateixa època. Així a El Discurso de Lord Salisbury (11-18 de maig de 1898) admet la possibilitat de regeneració que hauria de venir, però, de les forces regionals, d’aquestes forces que parlen una llengua entre perills, i igualment l’admet a La regeneración política (9.2.1899). En una carta adreçada a Freixes, i datada el 15 d’octubre de 1898, va escriure les famoses paraules: “La qüestió per a Catalunya és europeïtzar-se, tallant més o menys lentament la corda que la lliga a la morta. El viure és el primer dever. Qui no vulgui seguir que no segueixi. Per a Espanya ha arribat allò del sálvese quien pueda”.

Maragall arriba a afirmar en una obra inèdita: “Altres diran: enviem-hi llibres (a Espanya) i quadros, invadim-los, dominem-los, donem-los la sang nostra, i nosaltres serem Espanya. Això és una il·lusió encara més perillosa i, avui per avui, no som prou forts per a invadir res”. En certa manera Maragall dóna una última oportunitat a Espanya i la seva regeneració, però sense gaire confiança, i vist que les darreres exhortacions no obtenen cap resultat visible, se’n desentén.

Tanmateix, la seva posició real és molt menys clara i bastant més complexa. Això és visible en el darrer poema de la sèrie El cant del retorn. Maragall hi insisteix, novament, en la idea del retorn i la regeneració a partir del revulsiu de la desfeta, revulsiu que ara actua amb molta més força a través del testimoniatge tètric dels primers soldats repatriats de les colònies i que en tornen desfets. Sembla que aquest revulsiu –el dels soldats que en tornen anorreats- té possibilitats de ser eficaç. El poema acaba amb un crit d’esperança i optimisme: “no ploreu, rieu, canteu”. Els dos versos de la penúltima estrofa són la clau de tota la composició: “Digueu-nos, digueu-nos si és viva o si és morta/ la llengua amb què l’haurem de fer plorar”.

Maragall insisteix en la idea de Catalunya com a instrument regenerador d’Espanya. La regeneració, ja s’havia vist a l’Oda, ha de venir pel plor, i cal fer plorar Espanya en català. Catalunya mateix ha de treure les seves forces regeneracionistes del “record d’altres gestes” i de “les serres que ens han d’enfortir”; la darrera estrofa conté també condensat en aquestes imatges, el programa regeneracionista estrictament català.

En un altre article, Hamlet, del 9 d’abril de 1899, diu que Hamlet és el poble espanyol, feble, abúlic i indecís com el personatge, al qual “todo se le vuelven propósitos y programas de regeneración, però para mañana, para otro día” on sembla que ens recordi una mica Leopoldo Alas Clarín. No deixa, però, cap dubte sobre el paper regenerador i salvador de catalunya respecte d’Espanya. Uns mesos abans Gabriel Alomar havia dit de manera semblant: “potser que la salvació d’Espanya que ara haurem d’emprendre, i que tindrà d’ésser una mica més radical i profonda que les que feia, per les serranies andaluses, dependrà d’aquesta catalanització, en la qual haurem d’arraconar els bandejats i, socavar les darreres despulles de l’islamisme”. El més importat, però, és que el catalanisme es nodrirà durant molts anys d’idees, símbols i sentiments fabricats en gran part per Maragall.

4.4.1.2. Visions i Cants i El Cant Espiritual

Maragall, a l’obra Visions i Cants ens ofereix el vessant estrictament català del del regeneracionisme.

El moviment abordava, sobretot, el regeneracionisme de la pròpia societat catalana, i insistia en la necessitat de revisar el concepte mateix del que podríem anomenar catalanitat, Brossa mateix, en el ja citat article Viure del passat començada amb aquestes paraules: “A quantes queixes no es presenten les alteracions que sofreix la fesomia moral d’un poble com el nostre que ha perdut la carta de navegar”. Els termes caràcter i fesomia moral ens recorden l’aspecte de reforma moral de la col·lectivitat catalana. El problema de la Catalunya de les acaballes del segle XIX és vist en el fons com la pèrdua d’uns trets constitutius morals que defineixen idealment el poble català; la pèrdua, diríem, de les qualitats essencials de l’ànima catalana

El retrobament d’aquests qualitats, d’aquesta “catalanitat essencial” serà un dels punts bàsics del programa regeneracionista. L’obra “Visions i Cants” és una contribució a aquesta recerca. En paraules d’Arthur Terry les Visions “són un intent de forjar-se un concepte adequat del seu país, d’endinsar-se sempre més en les profundes realitats de l’ànima nacional”, però A. Terry analitza els poemes en relació a la fascinació de Maragall per l’heroisme.

Maragall i els seus coetanis creien que la llegenda era superior a la història, que aquella era, en certa manera, l’essència i aquesta l’aparença fenomènica de l’”ànima d’un poble” i ja no els interessava de narrar-la sinó que el que calia fer era interpretar-la, revelar-ne l’essència; era, en definitiva, la feina de fer uns estímuls per al present. Maragall ofereix l’avantatge que allò que hi ha en la seva poesia es complementa amb el que diu en els seus articles. El poeta, a l’obra Visions, estableix una relació bastant directe entre els mites i la terra.

La coincidència entre Visions i el Cant Espiritual és encara potser més una mostra de fins a quin punt l’optimisme del pensament maragallià és fill d’una exaltació col·lectiva, la d’un nacionalisme en ple procés d’explícita formació; una exaltació, és clar, en què el poeta, en definitiva, va saber recollir les tensions i els impulsos de la seva societat –o d’un vast sector d’aquesta societat- i retornar-los-hi sota la forma d’uns mites i uns símbols essencials per a tota ideologia.

4.5. La poesia insular

En la poesia insular perduraren alguns hàbits temàtics, determinades preferències de propòsit i d’idees que la singularitzaren. En general, hi havia un substrat “humanístic” més fèrtil i, en molts casos, s’hi feia sentir l’ingredient “clerical”. Segons Yxart a El año pasado (Barcelona, 1898): “Durante el mismo tiempo se ha enardecido la cruzada catalanista. La tendencia regional expresada en todas sus fuerzas por la poesia, inmediatamentente de la restauración del habla catalana, entre los cuales M. dels Sants Oliver, Roselló, Pons, han pasado de las formas caóticas del sentimiento poético a conglomerarse alrededor de núcleos filosóficos tomando las formas regionales a los publicistas, sociólogos u oradores”.

4.5.1. Breu notícia de Miquel dels Sants Oliver

Publica el 1891 Cosecha periodística i participà en diverses seccions periodístiques que intentaven modernitzar la vida local mallorquina, però la seva influència més destacada s’establí en l’ordre cultural i ideològic. Fotmat dins dels rengles liberals i molt influït per J.M. Quadrado, Pons i i Gallarza i Marià Aguiló, féu els primers plantejaments polítics de la Renaixença a Mallorca, que radicalitza arran de la pèrdua de les colònies americanes. El 1899 publicà La cuestión nacional, que recull part de la seva campanya autonomista i manifesta una actitud regeneracionista. Les principals influències que rebé, pel que fa al vessant polític, foren de Valentí Almirall i de H. Taine; del primer acceptà el plantejament federal i del segon el positivisme i la crítica al centralisme estatal i als processos revolucionaris, i també la metodologia històrica i la crítica literària.

La seva obra la literatura en Mallorca (1840-1903), és el primer intent d’estudiar el procés de la Renaixença a Mallorca. A l’apèndix d’aquest estudi introduí ja una part dels pressupòsits modernistes imperants a Catalunya. Cada vegada més acostat al catalanisme polític i davant la mana d’identificació amb els grups dirigents mallorquins, anà a Barcelona el 1904 i gràcies a l’ajuda de Maragall, que li oferí feina al “Diario de Barcelona” i a l’Ateneu fixà la seva residència en aquesta ciutat.

Començà a popularitzar la figura de Maura i propugnà una intervenció hegemònica dins de l’Estat espanyol. Després de la Setmana Tràgica i davant la falta de suport de la Lliga a Maura, arribà a fortes tensions amb els seus dirigents i presentà la dimissió com a membre de l’Institut d’Estudis catalans, del qual havia estat un dels fundadors. A partir del moment de la seva dimissió desenvolupà una teoria conservadora i maurista que el conduí a ressuscitar l’obra de Balmes i d’Almirall i que quedà reflectida a l’obra El caso Maura (1914, El fet i l’obra de la civilització (1917) i nombrosos editorials a La Vanguardia, que amb ell de director esdevingué el diari de més tirada a Catalunya. D’aquest manera es convertí, potser una mica a contracor, en el primer teòric d’aquest grup ideològic distanciat de la Lliga, encara que la seva obra no es pot arribar a entendre més que a partir d’una catalanitat sense reserves. El 1917 fou elegit president de l’Ateneu Barcelonès.

5. Bibliografia essencial

Valentí i Fiol, E. El primer modernismo literario catalán y sus fundamentos ideológicos. Edicions Ariel. Esplugues de Llobregat, 1973.

Marfany, Joan-Lluís. Aspectes del Modernisme. Ed. Curial. 2a. edició. Barcelona, 1978.

Molas, Joaquim et alia. Història de la literatura catalana. Vol. VIII. Ed. Ariel. Barcelona, 1986.