Una introducció, i només introducció, a Joan OliverJOAN OLIVER

JOAN OLIVER
I vet aquí que se’ns presenta Joan Oliver, acompanyat del seu inseparable Pere Quart, i ens diu:

“Jo, si us he de ser franc, m’hauria agradat més fer de dramaturg- que ja hi he treballat, no us penséssiu pas-, el que passa és que les urgències del país em van dur enllà, molt enllà. Quan hom fa un viatge tan llarg, moltes vegades pensa que ja mai més no tornarà a la pàtria. Però, sí. Vaig marxar d’una Catalunya esberlada, desfeta, negra, trista, caiguda en la immundícia més brutal. I si em poso a somniar en el que hauria estat la Catalunya guanyadora de la guerra, m’entra una trista angoixa existencial. Molts amics meus van emprendre el camí de l’exili i ja no van tornar mai més a Catalunya. Recordo un cas esfereïdor: el del mestre Pau Casals. En Pau Casals, quan va marxar a l’exili, va jurar que no tornaria mai més a la pàtria mentre hi hagués el dictador que hi havia –permeteu-me que us n’estalviï el nom, no val la pena esmentar el nom d’un personatge tan ignominiós-. Doncs bé, Pau Casals no va poder tornar mai més a la pàtria, o sí. De fet, el que va fer pau Casals va ser instal·lar-se a Prada de Conflent, a tocar de Molló –ben a prop del Coll d’Ares- i allà va crear el Festival anual de Prada de Conflent, que encara avui dia perdura”.

I en Joan Oliver? Joan Oliver fou un descendent d’una família amb possibles –ja m’enteneu, oi?-. El seu avi matern fou el fundador de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, però ell no es va conformar amb aquesta carta marcada per la fortuna que la vida li oferia, i es va estimar més provar sort amb l’escriptura. Fundador del “Grup de Sabadell”, del qual formaven part personatges com ara Armand Obiols i Francesc Trabal, Joan Oliver es va destacar per un marcat rebuig a la burgesia i pel desig de provocar la societat del moment. Aquest capteniment el va mantenir tot al llarg de la seva vida. Cap als anys setanta va exercir la direcció literària d’Editorial Proa, la mateixa que ara li publica Allò que tal vegada s'esdevingué.

Joan Oliver se sent molt decebut per la posició de la “inteligentsia” literària del país, a la qual retreu el seu conformisme, ja que la veu acomodada en la nova situació que s’hi ha creat.

Què té el corpus literari de Joan Oliver que agrada tant?
Jo diria que una de les característiques d’aquest corpus literari és les ganes de posar en entredit tot el que hi ha d’establert a la societat.

Espigolant en la creació teatral de Joan Oliver, podem saber que:
1. L’any 1936 publicà Allò que tal vegada s’esdevingué, reeditada el 1970, el 1977 i el 2008
2, El 1937, ja en plena guerra, escrigué Cambrera nova, aplegada conjuntament amb cinc narracions més, amb el títol general de Contraban
Aquesta primera etapa de l’obra teatral de Joan Oliver es caracteritza per la crítica dels principis simbolistes i de l’anomenada comèdia burgesa i, des del punt de vista ideològic, per l’allunyament respecte de la seva classe.
3. El 1938 obtingué el Premi del Teatre Català per la comèdia La fam, estrenada i publicada el mateix any. En aquesta obra condemna la revolució que no sap resoldre’s en la construcció d’una societat més justa.
4. Estrenà, aquell mateix any, L’emboscat i La fi d’en Cagalàstics, avui perdudes
5. El 1951, Quasi un paradís.
6. El 1955 contribuí a la fundació de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona
7. El 1958 estrenà i publicà Ball robat i la comèdia La barca d’Amilcar.
8. El 1959, Primera representació.
9. El 1960, Una drecera –premi Àngel Guimerà1957, estrenada amb el títol La gran pietat.


Tot això, pel que fa a la vida personal, va saber mantenir-se fidel a allò pel que havia lluitat. Joan Oliver fou Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1970 i també Creu de Sant Jordi el 1977, honor al qual, en una mostra de la seva integritat personal i de servei al país, va renunciar.

Espero que Allò que tal s’esdevingué us faci passar una molt bona estona de lectura. Aquesta lectura obligatòria us proporcionarà un gaudi, un regal per als vostres sentits.