A mestre Sola, perquè és fàcil defallir, però el difícil és romandre
No és fàcil, no és gens fàcil professar la llengua -qualsevol llengua- i menys la llengua catalana, i no és fàcil perquè, en el dia a dia de l'ensenyament, has de "vendre" la teva mercaderia a un públic que, moltes vegades, no creu en tu. Arribar a la matèria que professo ha estat per a mi -ho confesso- una tasca relativament fàcil. No era gaire difícil oposar-se a allò que et negava la llibertat; els catalans -ja ho sabem- tenim la rara habilitat de sobreposar-nos a les negacions. Som un poble tenaç i tossut en les adversitats. Era fàcil d'arribar a port en aquell mar d'adversitats; però el parany més pervers és la calma. Ens creixem quan la paret és més alta. Deu ser per això que, quan semblava que la paret decreixia en alçada, quan ens pensàvem que un dolç llebeig inflava la nostra vela, vam cometre la gosadia de deixar-nos anar. Quin error: aquell oreig que ens movia el velam, tot d'un plegat s'ha transformat en un immens oratge que fa trontollar la nostra pobra nau. La mare natura -sapiguem-ho bé- tampoc no ens ajuda en la nostra travessa. Se'ns ha endut capitans i timoners experts (adéu, Triadú; adéu, Solà), i els pobres mariners que intentem restar dins la nau ens mirem les mans i les veiem plenes de clivelles. Alguns cops ens vénen ganes de deixar el velam i saltar borda enllà; però sabem que el nostre gest no és bo, que el nostre gest no és el que de nosaltres s'espera (perquè creiem que encara hi ha algú que espera -amb una desesperança eterna). On són tots aquells qui volen anar més enllà, però no pas de paraula sinó d'obra? Massa vegades hem sentit proclames i frases buides: "Fets, no paraules" sembla com una obra lingüística i, a voltes pensem que la coma s'ha bellugat de lloc i la frase havia de dir: "Fets no, paraules".
No preguntem per la pàtria. Fa de mal preguntar on és la pàtria. Seríem acusats de nacionalistes pertinaços; pobres de nosaltres; pobra nació. Intentem amb els nostres gestos salvar la paraula. Però costa tant, salvar les paraules i, de vegades, al cap del dia ens mirem les mans i són buides, i són balbes. Ningú no ens espera amb la corona de llorer; és més, algunes vegades sembla que la pregunta sigui: "Encara vius? Encara ets aquí?" I tu, amb una ranera de veu -l'última ranera?- respons que sí; però respons desesmat. I sembla que la teva desesma hagi esdevingut el penó, la bandera del teu poble. I mires al teu voltant i només hi veus misèria. I no parlo de la misèria material, que també, sinó de la misèria intel·lectual, d'aquella mena de pobresa que t'omple el cor de tristesa, de malenconia; és, per ventura, allò que en diuen preludi de la mort?
Però no hem de defallir, no podem defallir. Ho devem tot al nostre poble, el d'ahir, el d'avui i el de demà. La desesperança no mena el vaixell a bon port i els meus companys del departament, els meus companys dels departaments, els meus companys de tants anys no comprendrien els passos enrere, car hem nascut per avançar i no pas per retrocedir.
Cal que caminem, l'horitzó és enllà i hi hem d'arribar, encara que de vegades ens costi de pensar que enllà de l'horitzó sempre hi haurà un cap Súnion que ens servirà de recer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada