JOSEP PLA I CASADEVALL

Palafrugell, Baix Empordà 1897- Llofriu, Baix Empordà 1981 Escriptor. Fill d'una família de petits propietaris rurals, estudià el batxillerat a Girona i després de començar medicina, estudià dret a la Universitat de Barcelona. De precoç vocació, debutà en revistes comarcals - "Revista de Gerona", "Baix Empordà", "Cenacle" de Manresa, etc- i redactà nombrosos escrits de creació literària que no foren publicats. Com a periodista professional començà el 1918 a "Las Noticias" i passà després a "La Publicidad" -on continuà en la seva etapa catalana- i, com a corresponsal a "La Veu de Catalunya". Col·laborà també en els diaris de Madrid "El Sol" i "Figaro", i a moltes altres publicacions, entre les quals "La Revista de Catalunya". Els anys compresos entre 1919 i el 1939 treballà fora de Catalunya com a corresponsal de premsa: França, Itàlia, Anglaterra, Alemanya, la Unió Soviètica. Madrid, etc, foren les seves residències habituals o l'objecte de viatges especials per tal de trametre les cròniques periodístiques, la major part de les quals polítiques, però també de caràcter cultural. D'aquesta etapa són els primers llibres: Coses vistes (1925) és -després d'Enric Casanovas (1920) i Negre i Taronja (1924) el descobriment d'un gran escriptor, assenyalat, entre altres crítics, per Carles Riba. A continuació vindria Rússia (1925), Llanterna màgica (1926), Relacions (1927), Vida de Manolo (1928), Cartes de lluny (1928), D. Carles (1928), Cartes meridionals (1929), Madrid (un dietari) (1929), Francesc Cambó (1928-1930), El sistema de Francesc Pujols (1931), Vint-i-cinc anys de política catalanista (1931), Madrid (l'adveniment de la República) (1933) i Viatge a Catalunya (1934) demostren la varietat temàtica que continuaria tractant: narració pura, llibres de viatges, biografies, cròniques periodístiques, etc. Polemista i bel·ligerant en els escrits polítics, sense participar activament en la vida pública -tret de la curta etapa en què fou diputat provincial de Girona pel districte de La Bisbal (1921)-, fou un propagandista de la Lliga i de Cambó. Arribada la guerra, marxa de Catalunya i féu llargues estades a l'estranger i a l'Espanya franquista. L'any 1939 s'instal·là definitivament a Catalunya, sense moure's pràcticament de l'Empordà. La postguerra significà, en primer lloc, una temptativa de justificació política - Historia de la Segunda República Española (1940-1941), molt criticada i fins i tot rebutjada posteriorment pel mateix autor- i, després, una llarga meditació sobre la guerra civil, que condemà repetidament. Escriví en castellà alguns llibres i, setmanalment, col·laboracions a la revista "Destino". D'aquesta etapa són la Guía de la Costa Brava (1941), Las ciudades del mar (1942), Viaje en autobús (1942), Humor honesto y vago (1942), La huida del tiempo (1945), així com Rusiñol y su tiempo (1942), El pintor Joaquín Mir (1944) i Un señor de Barcelona (1945), versemblantment escrites en català i publicades en traducció castellana. A partir de 1947 publicà normalment els seus llibres en català i inicà la darrera i més fecunda etapa de la seva vida d'escriptor. Fins el 1956 publicà Cadaqués (1947), Bodegó amb peixos (1950), L'illa dels castanyers (1951), Pa i raïm (1951), Un senyor de Barcelona (1951), El carrer estret (Premi Joanot Martorell, 1951), Llagosta i pollastre (1952), Vent de garbí (1952), Girona (1952), Els pagesos (1952), Nocturn de primavera (1953), Els anys (1953), Les hores (1953), Contraban (1954), Peix fregit (1954), L'Empordanet (1954), Cartes d'Itàlia (1955), Santiago Rusiñol i el seu temps (1955), Els moments (1955), Week-end d'estiu a Nova York (1955) i De l'Empordanet a Barcelona (1956). El 1956 féu, d'acord amb l'Editorial Selecta, una primera temptativa de recollir les seves Obres Completes, que s'interrompé a la mort de l'editor, després de publicats vint-i-nou volums. Comprenia l'edició alternada d'obres inèdites i de reimpressions. Entre les primeres cal destacar la continuació d'algunes sèries - De l'Empordanet a Andorra (1959)- i la publicació d'obres originals -Un senyor de la Terra del Foc (1961)-, però l'aportació més important fou la publicació de nou volums de la sèrie Homenots (1958-1962). L'any 1965 publicà La Catalunya vella, i el 1966 inicià amb El quadern gris, la recopilació de l'Obra completa, d'acord amb Edicions Destino. Dins la línia d'El quadern gris, caldria afegir Notes disperses (1969) i Notes per a Sílvia (1974). L'Obra Completa comrpèn quaranta-cinc volums -prop de trenta mil pàgines- i no recull, encara, tots els seus escrits periodístics ni la seva obra en castellà. Entre els llibres inèdits que comprèn hom pot esmentar El que hem nejat (1972) i la novel·la L'herència, inclosa a Àlbum de Fontclara (1972) i algunes de les obres dels darrers anys com Articles sense cua (1975, premi Crítica Serra d'Or 1977), Notes del capvesprol (1979, premi Crítica Serra d'Or 1980) i Notes per a un diari 1967-1968 (publicades en el volum El viatge s'acaba). Fora de la seva Obra Completa publicà altres títols com Veure Catalunya (1979), El geni del país i altres proses (1981), Obres de museu (1981) i, en col·laboració amb Salvador Dalí, Un amor de Josep Pla al Canadell (publicada pòstumament el 1985), Notes per a un diari (publicada pòstumament el 1986), etc. La grandesa de la seva obra resideix essencialment en l'escriptura, la qual uneix a la utilització d'un llenguatge popular una riquesa imaginativa verbal extraordinària. La precisió en la descripció de la natura l'obliga a forçar les imatges basades en olors, colors, sons, etc, creant un univers que, més que una recreació, és un descobriment sensual del món. El pas del temps, palpable al llarg de tota la seva obra, li atorga una dimensió transcendental i el lliga a la gran tradició literària dels humanistes de tots els temps. La crítica social i el retrat psicològic l'emparenten amb l'obra d'alguns dels seus autors predilectes, dins la línia dels moralistes dels segles XVI, XVII i XVIII. Finalment, però, els seus mestres indiscutits són els grans memorialistes que uneixen a la voluntat de donar testimoniatge d'una època una personal concepció del món. En aquest darrer sentit, les obres de Pla poden considerar-se com unes vastes memòries que cobreixen mig segle de vida catalana, vistes pels ulls -a estones i`rònics i a estones adolorits- d'un home que lamenta l'esfondarment del món rural, dominat pels grans cicles de la natura, i no sap adaptar-se a l'adveniment de l'era industrial i urbana. El 1968 fou instituït el premi Josep Pla en honor seu. A partir del 1969, en ocasió de l'atorgament del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, s'inicià una llarga polèmica sobre la concessió del guardó a l'autor entre sector enfrontats del país, premi que no arribà a guanyar. El 1980 rebé la Medalla d'Or de la Generalitat. Per a ampliació de l'article consulteu: htpp://www.grec.net/cgibin/hecc12.pgm?NDCHEC=0051268&PGMORI=A