VERS LA NOVEL·LA: EMILI VILANOVA I D'ALTRES AUTORS (dins LITERATURA CATALANA, d'Arenas, C. et alia. Editorial Teide. Barcelona, 1989)

VERS LA NOVEL•LA: EMILI VILANOVA I D’ALTRES AUTORS Nascut a Barcelona l’any 1840, la vida d’Emili Vilanova transcorre lligada sempre al barri de la Ribera, no solament perquè hi resideix tota la seva vida, sinó també perquè és a partir d’aquest espai que es genera la seva obra. Coneixedor i observador de costums i tradicions populars fa de la “vida” que l’envolta un “document”, que evidencia i deixa constància d’una manera de ser i de viure. De família modesta, amb grans inquietuds culturals, el nostre autor, malgrat no haver cursat estudis, té uns coneixements vastíssims, que ell mateix forja a partir de la seva curiositat insaciable i de la lectura contínua d’autors clàssics i moderns de les literatures europees, sobretot la francesa i la castellana. En aquest sentit, cal remarcar que des de molt jove domina, a part del català i del castellà, el francès i l’italià. Aquest vast contacte amb la literatura contemporània europea li possibilita un bon coneixement del Romanticisme, el costumisme i el realisme, sobretot dels autors costumistes hispànics. El seu autor predilecte, però, és Balzac, del qual llegeix amb fruïció la Comédie humaine i n’admira les descripcions del París sòrdid dels carrers estrets, amb els seus habitants miserables i la tristesa que embolcalla els ambients. Això no obstant, en el moment d’escriure la seva obra, no opta en cap moment pel distanciament ni per la descripció asèptica de la realitat. Al contrari, ell infon dins la seva obra una gran càrrega de sentimentalisme i manifesta una palpable identificació amb tot allò que pretén sostreure de l’oblit. Com la majoria dels costumistes, i segurament amb una bona part d’influència de Voltaire, introdueix en la seva obra la ironia, que li serveix tant per distanciar-se de la narració, malgrat el subjectiuvisme apuntat, com per apaivagar la melangia que sent sota una aparença alegre i divertida. Ell mateix ho expressa així: “Quan poso damunt la taula una quartilla de paper blanc per escriure, me sembla, moltes vegades, una mortalla on aniran a estendre-s’hi idees fúnebres i esglait, potser abans de sentir la melancolia, faig donar un tomb als meus pensaments de manera que els afligits quedin donant-me la cara i els alegres mirant al lector.” L’entrada a l’escena pública Descrit pel seu pare com “un dandi orgullós de la seva planta esvelta i dels seus barrets de feltre i del caient airós de la seva capa emboçada”, L’Emili Vilanova jove és el prototipus d’intel•lectual romàntic i bohemi de la Barcelona del moment. I, no solament perquè aquesta vestimenta –capa, barret d’ales amples, bigoti i masclet llarg- n’és una mena d’uniforme, sinó també pel seu tarannà, per l’assistència i participació activa en les tertúlies que tenen lloc al Cafè de les Delícies, al Cafè Nou de la Rambla o al Continental. Aquests són els llocs on coneix els qui, a més de ser els seus amics –Josep Yxart, Joan Sardà, Frederic Soler-, l’esperonen a escriure. Així, el 1868 publica les seves primeres col•laboracions a les revistes satíriques Lo mestre Titas, La Pubilla, La Barretina, Lo Somatent i, a partir de 1876, a La Renaixença. D’ara endavant, comença a caracteritzar la vida de la Barcelona menestral: descriu els seus conciutadans , convertits en personatges narratius, tant pel que fa a la seva mentalitat i manera de ser, com pel que fa a les seves aspiracions, creences i frustracions. En realitat són personatges estereotipats extrets de la mateixa realitat, individualment o com a síntesi de diversos personatges. Sota la capa de la ironia, l’obra d’Emili Vilanova esdevé una galeria de personatges, costums i tradicions: la portera, la castanyera, el dinar de Nadal, el ball d’envelat, els banys. Tot queda fixat en el quadre; l’instant esdevé una exemplificació anecdòtica i, alhora, arquetípica d’aquesta vida del vuit-cents, de la qual és part integrant i evoca amb una gran nostàlgia. Així, ell, que participa intensament de la vida del seu barri (assisteix a la tertúlia de l’adroguer, que tan bé retrata en els seus quadres), repassa detalladament qualsevol esdeveniment, per superficial que pugui semblar –les festes: La festa de Sant Antoni; el veïnatge: Informes; ...- o bé els tipus que defineixen aquesta societat –el sereno, el guàrdia municipal, la vídua, els diversos oficis menestrals,...-. Sempre els dóna un tractament subjectiu que constitueix una evocació elegíaca de la menestralia – refractària als canvis que es produeixen- i del seu capteniment. Els seus personatges deixen de ser vistos com a simples anècdotes i passen a ser models categòrics. És per això quela descripció té tanta importància. El valor de document dels seus articles passa obligatòriament per la caracterització meticulosa i escrupolosa de tot l’entorn, de tal manera que fins i tot el fil argumental passa a un segon terme. Pretén d’oferir un testimoni autèntic de la realitat; una realitata que ell “veu” com a quadres, escenes o monòlegs. Amb aquest plantejament literari, el llenguatge demana un tractament específic. Així, no dubta d’utilitzar en la narració una llengua col•loquial, poc elaborada literàriament, ja que aquesta ha d’ajudar a suggerir i imaginar l’escena justament per la seva mateixa significació. Aquest ús tan característic del llenguatge el trobem sobretot en els diàlegs i monòlegs, ja que, a partir d’ells els personatges han de quedar perfectament dibuixats. Evolució de la seva obra Tal i com hem assenyalat abans, Emili Vilanova comença a col•laborar en les revistes humorístiques, però, decebut del poc ressò que té la seva obra, i de les seves il•lusions republicanes, decideix optar pel silenci i dedicar-se a l’ofici familiar d’envelador i adornista. Tanmateix, però, i gràcies als seus amics, sobretot d’Àngel Guimerà, reprèn la carrera literària el 1876. En aquesta segona etapa de la seva producció és quan es comencen a publicar en forma de llibres els reculls dels seus quadres, que apareixen a partir de 1879 –Del meu tros- fins a la dècada dels noranta, -Colometa, la gitana (1896). Els reculls que el consagren definitivament com a gran autor són Entre família (1885), Escenes barcelonines (1886), Monòlegs i quadres, Pobrets i alegrets i Gent de casa (1889). L’èxit obtingut amb els seus quadres té una altra incidència pública de gran transcendència en el teatre. El mateix Vilanova n’adapta per a l’escena. Aquest és el cas dels sainets Qui...compra maduixes, A casa l’Alcalde i La viuda, entre altres. Josep Pin i Soler Nascut a Tarragona el 1842, les seves tendències liberals el porten a participar en una protesta estudiantil a Madrid, i això li val l’exili. Durant vint-i-tres anys viu a l’estranger, sobretot a Marsella on, a part de traduir novel•les al castellà, comença a escriure les seves primeres produccions literàries (quadres de costums) que publica a la premsa de Tarragona entre 1866 i 1867. L’any 1870 acaba la seva primera novel•la: La família dels Garrigas, que no publica fins al 1887. Arran de l’èxit obtingut, torna a Barcelona on publica Jaume (1888) i Níobe (1899) que, juntes, formen la trilogia novel•lística de l’autor. Hi explica la història d’una família catalana d’arrels pageses, que, a causa dels canvis socioeconòmics del moment, es trasllada a la ciutat. El destí de cadascun dels seus membres al llarg de la trilogia, va sofrint un procés gradual i irreversible cap a l’extinció. De fet, un cop desaparegut el vell ordre (La família dels Garrigas), els individus es veuen incapaços de fer-se un lloc en el nou món i trobar-hi la felicitat (Jaume i Níobe). Finalment, de la mateixa manera que en el mite clàssic de Níobe, aquesta dificultat d’adaptació els aboca a l’aniquilació. Pin i Soler, a causa de la lectura constant i dels viatges que ha fet arreu d’Europa, té una cultura i una visió del món més àmplies que la majoria dels seus compatriotes. A part d’això, coneix a bastament la literatura contemporània, especialment francesa i, en escriure La família dels Garrigas, pretén consolidar el gènere novel•lístic i fer-ho des d’una opció estètica nova. Seguint la pauta balzaquiana, Pin i Soler aconsegueix de travar les seves obres internament mitjançant la trama i la reaparició de personatges; però ben sovint opta per solucions pròpies del costumisme i del fulletó romàntic. El distanciament de les pautes realistes i, per contra, l’apropament al costumisme, el trobem també d’una banda, en l’actitud nostàlgica cap al món perdut i, de l’altra, en la concepció que l’autor tal i com explica al pròleg de Jaume, té llibertat absoluta en la creació novel•lística. Pel que fa al llenguatge, trobem en la seva obra una gran diversitat de registres, fruit de l’interès per allunyar-se de tota retòrica i d’acostar-se a la llengua parlada, i per la seva concepció que cal ajustar el llenguatge a la posició social de cada personatge. Carles Bosch de la Trinxeria Nascut a Prats de Molló el 1831 i fill de rics propietaris rurals, estudia arts i lletres a Tolosa de Llenguadoc i ciències a Barcelona. Viu dedicat a les seves propietats dels Pirineus i a les seves activitats preferides: caça, pesca, excursions i lectures literàries i científiques. Ja en plena maduresa, més de cinquanta anys, comença a escriure els seus primers treballs literaris: col•laboracions al butlletí de l’Associació d’Excursions Científiques i de l’Associació Catalana d’Excursions i, més endavant, a La Renaixença, a L’Avenç i a La Veu de Catalunya. Tot això (contes, descripcions, records) ho recull a Records d’un excursionista, publicat el 1887, obra en què abunden les narracions de caire costumista i de trama molt senzilla, sorgides del seu coneixement directe del món rural. Segueixen tres reculls més del mateix estil: Pla i muntanya (1888), De ma collita (1890) i Tardanies (1892). L’èxit que tenen els seus reculls fa que pensi en el conreu de la novel•la i, així, el 1889 en publica la primera: L’hereu Noradell, novel•la rural i obra fonamental en la seva trajectòria literària. Si bé Records d’un excursionista li val un reconeixement com a escriptor realista per part dels crítics J. Yxart i J. Sardà, amb L’hereu Noradell es distancia del realisme i, en el pròleg, ens parla de la seva pròpia teoria de la novel•la. En la seva opció, pren com a model el mateix Balzac, al qual anomena “lo rei dels novel•listes”, però li troba a faltar “poesia”. Tampoc no combrega amb els seus deixebles, els naturalistes, els quals, segons ell, han “exagerat i envilit” el model inicial. Per Bosch, la novel•la ha de ser el gènere literari que permeti donar a conèixer la realitat del moment, amb els seus canvis i amb els tipus i comportaments que aquesta realitat genera. Coincideix amb Pin i Soler en el fet que el novel•lista té una llibertat absoluta, ja que –segons ell- la novel•la té com a finalitat ser instructiva. D’aquí l’intent de fer perviure el contingut idealista i moralitzador que la novel•la havia perdut pel fet d’acostar-se a la realitat, la qual cosa, òbviament, no fa més que palesar la seva actitud anti-realista de fons. Mor a La Jonquera el 1897. Marià Vayreda Marià Vayreda (1853-1903) neix a Olot en el si d’una família tradicional de la noblesa rural i participa activament en la tercera guerra carlina de 1872 a 1876. Col•laborador a les revistes L’Olotí, Sanch Nova, Cu-Cut! I La Renaixença fa també de pintor. Com a escriptor no comença a publicar fins al quaranta-cinc anys. Records de la darrera carlinada (1898), conjunt de quadres i de narracions que recullen les seves experiències en la guerra, formen la seva primera obra. Dos anys després, publica la primera novel•la: Sang Nova. Es tracta d’una novel•la històrica poc reeixida, en què Vayreda preconitza el rebuig de la societat industrial naixent i el retorn a la posició idíl•lica del camp. La segona novel•la, i sens dubte la seva obra mestra, és La Punyalada, publicada pòstumament l’any 1904. Tracta de les lluites entre els bandolers procedents de l’exèrcit carlí i els pagesos de la Garrotxa. Tot això articulat mitjançant una història sentimental dins el marc d’una natura feréstega i majestuosa, que l’autor sap descriure d’una manera magistral. La influència modernista d’aquesta novel•la és perceptible, sobretot en el tractament de la natura i en l’ambient de misteri, i en l’angoixa i la indecisió del protagonista –Albert Bardals-, situat al mig de dues naturaleses enfrontades que remeten al Bé –La Coralí- i al Mal –Ibo.