NARCÍS OLLER (dins LITERATURA CATALANA, d'Arenas C. et alia. Editorial Teide. Barcelona, 1989)

NARCÍS OLLER Un “jove de províncies” Nascut a Valls (Alt Camp) el 1846, Narcís Oller és educat, a la mort del seu pare, per un oncle matern, advocat liberal i molt culte, que posseeix una àmplia biblioteca d’autors clàssics i moderns a la qual Oller té accés des de molt jove. En aquest ambient estableix coneixença amb el seu cosí Josep Yxart, amistat que es consolida amb el pas dels anys. Oller, un jove somniador i entusiasta, tossut i exigent, deixa el poble per estudiar Dret a Barcelona. La ciutat –diversa i febrosa- el sedueix com a tants d’altres personatges tipificats per la novel•la realista en la figura del “jove de províncies”, Recordem, per exemple, el protagonista de L’éducation sentimental de Flaubert, Frédéric Moreau, jove orfe de Nogent-sur-Seine i estudiant de Dret a París. El mateix Oller crea aquest personatge arquetípic que tantes vegades recorda fets i sentiments de la seva vida real. A la primera novel•la, La Papallona (1882), descriu la Barcelona menestral tal i com devia trobar-la en els anys d’estudiant. En Lluís, el protagonista, també és un estudiant de províncies que, més que estudiar Dret, es deixa portar per la vida alegre i mundana de la ciutat. La mateixa revolució de1868, en la qual Oller es manifesta com a decidit partidari del general Prim, és l’eix central per a l’estudi de Daniel Serrallonga a La bogeria (1898). El personatge-narrador i un seu company de Dret comenten i observen el procés de Serralonga, personatge idealista i seguidor encegat de Prim, que acabarà boig. Les similituds entre la vida del personatge-narrador i la del mateix Oller ens permeten de parlar de trets autobiogràfics. En efecte, després d’estudiar Dret i d’abandonar qualsevol interès per la política, Oller es casa el 1874 i s’instal•la a l’Eixample de Barcelona, el barri de la burgesia. Exerceix la carrera com a procurador dels tribunals amb la tranquil•litat suficient per poder-se dedicar a la vida literària i al seu ofici d’escriptor. Per altra banda, presenta el seu caràcter sentimental que, juntament amb altres trets de ficció, caracteritzen l’Albert de Vilaniu (1885) i en Marcial Deberga de Pilar Prim (1906), al qual cedeix fins i tot característiques pròpies. Una vegada situat, Oller consolida la seva relació amb el grup de La Renaixença encapçalat per Guimerà i Emili Vilanova. Tots ells escriuen en català i participen en els Jocs Florals. L’any 1877, Oller, que fins aleshores sols havia escrit en castellà i sota pseudònim, és convidat a la festa dels Jocs Florals on són premiats Verdaguer i Guimerà. Queda molt impressionat i convençut que “entre l’escriptor i la seva llengua nadiua hi ha un nexe tan estret que no té substitució possible”. A partir d’aquell moment supera les seves vacil•lacions i comença a escriure en català. El 1879 publica el primer llibre de narracions, Croquis del natural i el mateix any guanya un premi de narrativa en els Jocs Florals amb Sor Sanxa. Isabel de Galceran és guardonada l’any següent. El jove de 34 anys s’ha guanyat un lloc en la narrativa catalana i, a més a més, consolida l’amistat amb el ja crític Josep Yxart i amb Joan Sardà, que es converteixen en els seus animadors i consellers literaris. Amb Yxart ha fet un viatge a París el 1878, on ha conegut la literatura moderna del moment i es converteixen en partidaris decidits del realisme. Així, Oller esdevé voluntàriament l’observador crític i sagaç de la nova societat catalana dominada per la burgesia. El reconeixement europeu l’aconsegueix el 1885 quan Zola escriu una carta-pròleg per a la traducció francesa de La Papallona, en què el tracta de company d’ofici (consulteu la carta en aquest mateix web). A partir d’aquí amplia el seu camp de relacions amb els escriptors en llengua castellana: Galdós, “Clarín”, Pereda, Pardo Bazán... Apareixen nombroses traduccions en castellà de les seves sobres. És reconegut i divulgat encara que alguns, com Galdós, no entendran mai per què no escriu en castellà. La realitat novel•lable Ja sabem que la literatura realista pretén una anàlisi racional de la realitat social mitjançant l’observació. D’aquí que diversos estudiosos hagin apuntat que les novel•les realistes són un veritable fons de dades per a la interpretació de la realitat social del segle XIX. En aquest sentit, Oller acompleix perfectament la funció d’explicar la transformació de la societat catalana de la Restauració. D’ara endavant el diner ocupa l’eix central de les activitats i de les relacions humanes. Apareixen noves maneres de divertir-se que tendeixen a demostrar el poder a través del luxe. Aquestes noves aspiracions necessiten un nou espai físic que es concreta en la ciutat: Barcelona creix, s’embelleix i es modernitza amb nous edificis com la Borsa (“el temple dedicat al diner”), el Liceu o l’Hipòdrom, la importància dels quals, la podem constatar en la descripció de la Borsa feta per un dels personatges que hi basa totes les seves aspiracions a La febre d’or (1890-1892). Oller transforma aquesta realitat històrica en matèria literària i ens mostra tota l’evolució centrada en els dos pols: el camp i la ciutat, units pel símbol de la nova civilització: el ferrocarril. A L’escanyapobres (1884) i a Vilaniu (1885) Oller ens presenta la primera fase de la nova economia de concentració que paralitza l’economia agrària d’un poble imaginari, Pratbell, i d’una ciutat provinciana Vilaniu, transformació novel•lesca de Valls. Oller contraposa a L’escanyapobres dues visions econòmiques irreconciliables. Així, mentre Pratbell inicia l’eclosió industrial transformant els antics magatzems de blat en una “colossal farinera”, l’enrunat castell en una fàbrica de filats i invertint diners en la construcció d’unes mines de carbó, l’Oleguer i la Tuies –una parella d’avars coquins i miserables- inicien un camí de regressió econòmica sense solució. La història de l’Oleguer és la d’un fugitiu que, sentint-se amenaçat per la nova economia, es refugia en el castell que a les seves mans es transforma en un , podríem dir-ne, “magatzem d’or”. Fora de qualsevol realitat econòmica, la seva mort simbolitza el triomf de la nova societat industrial. A Vilaniu, les relacions entre la dona d’un dels cacics, Isabel de Galceran, i el jove Albert permeten de descriure la decadència dels nuclis rurals i la decidida actuació de la burgesia que reclama el poder polític i social. Oller explica la realitat que la revolució de setembre de 1868 precipita a partir de les baralles de les dues famílies de cacics més importants de Vilaniu: Els Galceran i els Rodon. Enfrontats en una guerra política, en què de moment el representant conservador, en Pau de Galceran, domina; en Rodon no té altra arma que la calúmnia personal per intentar de vèncer el seu contrincant. Però, a partir d’ara, els vilaniuencs ambiciosos s’hauran de traslladar a Barcelona per fer-hi fortuna. Barcelona, menestral encara a La Papallona, s’ha convertit en l’eix de les activitats financeres d’alta volada des de 1880. Així ho entén en Rodon que per a tal fi s’ha traslladat a Barcelona: “No n’hi ha dubte: La Borsa s’havia ensenyorit del món: més poderosa que els governs, que la política, era l’única cosa que podia tornar a en Rodon la influència i la preponderància perdudes.” Aprofitant la tècnica realista de fer reaparèixer personatges i llocs en distintes novel•les, Oller presenta el gran boom econòmic a La febre d’or (1890-1892). Les ambicions presentades en el primer capítol per en Rodon, el cacic liberal de Vilaniu, les portarà terme en Gilet, l’humil nebot del rector de Vilaniu, gràcies simplement al seu “bon ull” en les operacions borsàries. La història personal del protagonista es fon amb l’estructura social del moment. En la primera part, “La pujada”, Oller narra l’ascensió fulminant d’en Gil Foix. Aquest representa l’esperit impetuós, ardent i fanàtic capaç de transformar la ciutat i de generar riquesa, perquè “Ell no s’acontentava amb diners: volia importància social, un nom...”. La família Foix viu amb tot tipus de luxe: criats, fins i tot un de negre; institutriu francesa per als fills; vestits; pintures valuoses; carruatges; vida social; freqüenten l’òpera, el teatre, l’hipòdrom...; són reconeguts per l’alta burgesia i fins i tot ambicionen posseir un títol de noblesa. Enlluernat pel seu èxit financer, el diner el devora a poc a poc en la segona part, titulada significativament “L’estimbada”. Oller es fa ressò del crack econòmic del 1882, el seu personatge n’és una de les víctimes. La bogeria (1898) és la història d’un altre vilaniuenc, en Daniel Serrallonga, que no és capaç de comprendre els nous comportaments socials on el diner justifica qualsevol actuació. Oller reelabora un tema que ha tractat en un conte del seu primer recull, El trasplantat. En aquest cas, en Daniel és un forner del poblet, molt feliç, que enllaminit per les coses que s’expliquen de Barcelona decideix d’anar-hi a viure quan es retira de l’ofici. Allí, desenfeinat i sense amistats, comença a enyorar la vida del poble, però quan hi decideix tornar ja és massa tard i es mor. Aquesta història no intenta de defensar la tranquil•la vida en “lo camp” a la manera des costumistes rurals, sinó posar en relleu els aspectes no tan positius de la societat industrial. En primer lloc, la soledat de l’individu nou en la gran ciutat i la pèrdua de la pròpia identitat. A La bogeria, la multitud es presenta com un nou element inconscient i agressiu, capaç de les majors monstruositats, encoberta en el seu anonimat. Oller la fa culpable, en part, de la trista sort d’en Daniel Serralonga: “La multitud celebrava llavors amb rialla imbècil i escandalosa la traça amb què havia sabut salvar-se d’aquelles garrotades de cec eixamplant ràpidament el rotllo en què tenia tancat el boig i que es passaven dos segons que no tornés a estrènyer per veure com els més insolents s’atrevien a trencar les oracions de l’infeliç, qui estirant l’americana, qui pessigant-li una cuixa, qui tirant-li fang al barret o burxant-lo amb un bastó.” Encara que l’última novel•la, Pilar Prim (1906), respongui a una altra concepció narrativa, Oller mostra, a través de la seva protagonista, l’última fase de l’ascensió burgesa: la del refinament. Oller vol fer coincidir el final de la seva narrativa amb la recuperació de la visió del camp presentada en la primera novel•la: la visió ciutadana, el lloc d’esbarjo d’una burgesia adinerada. Som al final d’aquell procés que desplaçà el camperol de la masia, del menestral que anà a la ciutat a especular; aconseguit el seu objectiu, l’home gira els ulls al camp amb una mirada absolutament nova. Així Pilar Prim i la seva filla, còmodament assegudes dalt del símbol de la nova civilització –el tren-, converteixen l’antic mode de vida en una elegant conversa: “La nostra casa de Barcelona no té ponts, ni fossos, ni torres, ni muralles que li donin aquella silueta, dibuixant-se fantàsticament suspesa del cel, que acabem de veure en el castell de Centelles; però de segur, de segur, que els senyors que van habitar aquell castell es trobarien molt millor a casa nostra.” (Cap. I). Els personatges: realitat i versemblança Hem vist com Oller s’aparta de la concepció costumista de la realitat i segueix l’estètica realista-naturalista a partir de l’observació del real. Aquesta seguretat en el real el porta a creure que també els personatges-protagonistes i els seus fets poden extreure’s de la simple observació. Molts trets i accions dels personatges masculins es basen en persones que coneix personalment o que són notícia en els diaris. Quant als femenins, la figura central de moltes novel•les del XIX, quin model havia de seguir? Com s’ha apuntat anteriorment, la novel•la històrica i costumista catalana sols li presentava personatges monolítics, fets d’una sola característica com la innocència, l’honor, el valor, l’amor o l’odi, l’astúcia, la covardia. És a dir, personatges bons o dolents que ja va deixar establerts L’orfeneta de Menàrguens. Hauria estat lògic que seguís els models de la novel•la realista europea tal i com havia fet en retratar la realitat. Des d’aquest punt de vista, sabem que la novel•la realista europea narra la vida d’una dona burgesa que, sentint-se abandonada pel marit, es llença a unes comprometedores relacions adúlteres molt castigades per la mateixa societat. Així ho veiem a Madame Bovary de Flaubert, a La Desheredada de Galdós o a La Regenta de Clarín, per posar alguns exemples. A La Papallona Oller contraposa els dos models. Toneta és una noia òrfena i pobra, inculta i innocent com Blanqueta, l’òrfena de Menàrguens. Però Oller ens la presenta en unes relacions ardents amb en Lluís, el qual l’abandona ignorant l’existència del fill. Per resoldre aquest conflicte Oller es guia d’un fet real que li han explicat i l’insereix sense gaires modificacions: quan Toneta està a punt de morir de “mal de cor”, en Lluís, que ha vingut casualment a Barcelona, és aconduït, sense saber-ho, al llit de la malalta; en veure-la es penedeix de tot i el capellà celebra un matrimoi “in articulo mortis”. Oller pretén congeniar així, els models literaris sense entrar en contradicció amb els seus valors morals, encara que hagi de recórrer a la casualitat, a l’atzar i al misteri. Això el porta a un final fulletonesc, molt poc versemblant, però que entusiasma els lectors –i sobretot les lectores- del moment. No és gens estrany, doncs, que en la carta-pròleg de l’edició francesa de 1885, Zola escrigui: “He llegit, i vostè mateix ha escrit, crec, que [Oller] derivava de nosaltres, naturalistes francesos. Sí, pel quadre, potser, pel tall de les escenes, per la manera de posar els personatges en un medi. Però no, mil vegades no, per l’ànima mateixa de les obres, per la concepció de la vida. Nosaltres som positivistes i deterministes, almenys pretenem únicament assajar experiències sobre l’home; i ell, abans que res, és un contista que s’emociona del seu relat, que va fins al fons del seu entendriment, amb el risc de sortir-se del real.” [vegeu carta completa en la llengua original en aquest mateix web] És evident que el “real” de què parla Zola no és el “fet viscut” que Oller justifica coma vàlid i que defensa Joan Sardà. El mateix Yxart intenta de fer-li comprendre que mentre un fet real es justifica per la seva pròpia existència, en la ficció és la novel•la que ha de crear els elements que preparin i justifiquin l’acció dels personatges i el seu desenllaç. Tot i ser conscient d’aquesta contradicció respecte al model que intenta seguir, Oller enllesteix Vilaniu (1885) sense superar aquest problema. Vilaniu és, de fet, la primera novel•la que s’havia plantejat l’escriptor, ja que és el resultat del desenvolupament de Isabel de Galceran (1880). El canvi de títol és ben il•lustratiu de l’esforç per adequar-se a la realitat. Però si, per una banda, la història de la ciutat provinciana segueix l’evolució històrico-social que Oller s’havia traçat, de l’altra la història d’Isabel i Albert –els dos protagonistes- revela una concepció romàntica de la narrativa. La mateixa Isabel recorda l’espiritual i alada Julita de Genís i Aguilar. DE psicologia poc dibuixada, la mútua atracció dels personatges no arriba mai a concretar-se en una relació real; d’aquí que la mort final dels dos protagonistes sigui del tot injustificada, com ja comentà la crítica del moment. Descontent de la pròpia obra, Oller no intenta de fer una altra novel•la centrada en un personatge femení fins a Pilar Prim (1906). L’Oleguer de L’Escanyapobres, en Gil Foix de La febre d’or, i en Daniel Serrallonga de La bogeria, són els protagonistes d’unes “històries” personals immerses en el marc sòcio-econòmic explicat anteriorment. La seva manera de ser es basa en una actitud econòmica o política i les seves accions són conseqüència d’aquest medi directament o indirectament. En totes tres, Oller aconsegueix de superar l’entendriment i l’emoció respecte als seus personatges. L’Escanyapobres , figura de l’avar de llarga tradició en la literatura universal –com Grandet de Balzac o Torquemada de Galdós-, és presenta com un viciós malaltís i execrable. Aquesta visió, que pren tons sacrílegs, encara s’intensifica més quan es presenta sota l’òptica eròtica. El narrador, impassible i distant, diu: “Després, cada nit, (...) tots dos esbravaven totes les tendreses del cor comptant damunt d’aquell llit les dobles de l’amagatall, barrejant-se les mans, despullant-se de tota hipocresia, donant solta a tots els extrems de la passió que els devorava, sense mirament ni escrúpul de cap mena.” (Cap VIII) També Gil Foix, portat per la febre especulativa, acaba essent un personatge alienat i foll: no pot superar la ruïna financera, ell que havia fet del diner l’única raó de la seva existència. Un altre cas de bogeria el constitueix en Daniel Serrallonga. És un personatge totalment oposat al materialisme dels dos anteriors i a l’ètica burgesa. És un heroi solitari i romàntic (el mateix nom de Serrallonga ens remet als herois de la tradició popular) que es presenta com a salvador i màrtir del seu poble en un moment històric en què no caben les heroïcitats individuals. Oller intenta de fer un estudi psicològic i social de les causes de la seva demència utilitzant l’esquema naturalista tant en l’estructura com en els arguments. Encara més: fa del naturalisme un tema a debat en la narració. Així, contraposa la visió humanitària del personatge-narrador a la d’en Giberga, un metge, aferrissat partidari de les teories deterministes de l’herència i del medi. Al final, el sentimentalisme i moralisme subjectiu del personatge-narrador neguen la bogeria d’en Serrallonga i el converteixen en una víctima social que “es podria evitar si la gent, la massa, s’adonés del problema.” Narcís Oller i el nou segle L’any 1900, Oller no sols ha acomplert la major part de la seva obra, sinó que s’han produït canvis literaris importants. El naturalisme ja és una estètica caduca i s’està materialitzant un nou moviment que a Catalunya rep el nom de Modernisme. Per altra banda, Yxart i Sardà, amics i consellers seus, han mort. Oller es troba en un moment crític de la seva carrera, com més endavant explica en les Memòries literàries, però així i tot intenta un model narratiu nou amb Pilar Prim (1906). La novel•la narra un conflicte burgès típic: la protagonista, vídua d’un fabricant, es troba confinada al seu estat pel testament del seu marit que la priva de l’usdefruit dels béns si es torna a casar. Desestimant l’òptica realista, Oller presenta el conflicte des de la perspectiva interna del personatge i el converteix en un motiu per a l’estudi psicològic de la protagonista. És amb aquesta finalitat que incorpora tècniques noves: el soliloqui, el monòleg, el símbol... Però malgrat l’esforç, la novel•la passa força inadvertida davant l’esclat de la narrativa modernista. Conscient del lloc que ocupava dins la història de la literatura catalana, Oller no torna a publicar cap novel•la sinó que es dedica a explicar la gestació i la problemàtica de la seva obra (Memòries literàries). Mor el 1930 convençut de la seva vàlua, tot esperant el seu reconeixement posterior: “Miri, els que ens dediquem a les lletres... necessitem un públic. Escriure, en un cert sentit, és dialogar: i aquest públic, un escriptor el té dues vegades. Primer, entre la gent de si fa no fa la seva edat. Però, acabat, ja no el troba l’autor; si s’ho val, el trobarà la seva obra, quan l’autor ja no hi és (...). Només em falta ara el públic testamentari, si és que volem llegir-me; però jan o hi seré jo ni per entristir-me’n ni per alegrar-me’n.”