MUNTANYES REGALADES, Victòria dels Àngels

SANT MIQUEL DE CUIXÀ al museu THE CLOISTERS, de NOVA YORK

MIRMANDA al poema CANIGÓ

Mirmanda

Dreceres ràpides: navegació, cerca

Mirmanda és el nom d'una ciutat imaginària que la tradició situa al terme del municipi rossellonès de Terrats Se li atribueix una antiguitat superior a Barcelona, i moltes llegendes, especialment d'encantaments i de fades, en parlen.

«	(parla la goja de Mirmanda:) Quant Barcelona era un prat ja Mirmanda era ciutat, forts gegants l'han aixecada, que de pedra ab glavi tosch quant los veyan dintre'l bosch, fins los roures tremolavan. La aixecaren, fent ensalms, ab reblums de quatre palms, ab palets de quatre canes, entre'l secá y l'ayguamoll, com la vila de Ripoll entremitj de dues aygues. Allí tinch lo meu casal, tancadeta ab un penyal sota'l casal hi há una balma; de joyells d'argent y d'or allí guardo mon tresor, com sos bonichs una garça.	»
—Jacint Verdaguer, Canigó

Segons la tradició, la ciutat hauria estat domini de fades (les Encantades) i hauria estat destruïda per una brutal remuntada de l'aigua del mar. Invisible a ulls humans, la ciutat només podria ser vista per uns pocs pagesos, alguns dels quals haurien guanyat el favor de les fades, que els haurien fets molt rics. El lloc físic de Mirmanda se situaria a la riba dreta, torrent de la Canta-rana amunt, després de les gorges; per la zona hi ha restes de monuments megalítics (com a la resta de la Catalunya del Nord [1]) el que, juntament amb els penya-segats d'argila roja ("xemeneies de les fades"), haurien inspirat la idea de la ciutat desapareguda.
Mossèn Cinto evocà Mirmanda al cèlebre poema èpic Canigó, i Pere Vidal en (re)conta la llegenda de la ciutat a "Le Guide historique et pittoresque du département des Pyrénées Orientales" (1899).

EL COMTE TALLAFERRO (dins del poema CANIGÓ)

Simbolisme de TALLAFERRO

El Comte Tallaferro és un valent i ferotge lluitador contra els sarraïns, simbolitzant les guerres constants dels temps històrics inicials de Catalunya. El personatge va ser creat per Verdaguer durant els anys de la Renaixença catalana idealitzant esdeveniments històrics de l'época del neixement de la pàtria. En el seu poema, Verdaguer barreja situacions i personatges que havien existit amb personatges poétics, mítics i idealitzats dins d'un marc geogràfic real a la Catalunya Nord.

L'objectiu principal del poeta fou de crear un símbol per tal d'il·lustrar les dificultats del neixement de Catalunya i les qualitats que calien per portar-ho a bon terme. Entre aquestes qualitats es poden mencionar la tenacitat, el valor, la persistència, les idees clares i l'entusiasme. Verdaguer va arribar a la idea d'aquest personatge durant la Renaixença per a contrarestar les actituds complaents i la manca d'orgull que veia en el poble català. El poeta estaba preocupat per la tendència al derrotisme i la manca d'idealisme que empenyia els catalans del seu temps a acceptar el compromís del provincianisme ofert pel poder central espanyol.

Verdaguer, igual que Josep Torras i Bages (1846 - 1916), basava l'esperit català en les tradicions cristianes ancestrals. Valerós i fort, al compte Tallaferro, com a bon cristià, no l'hi manquen pensaments generosos vers els seus enemics.

Protagonisme a Canigó

Els guerrers sarraïns venen amb vaixells per envair Catalunya i el comte Tallaferro els combat ferotgement. Sant Guillem de Tolosa (768-812) lliura a Tallaferro una espasa perquè el cristianisme no perdi contra l'Islam. Aquesta espasa llegendària hauria pertangut a Otger Cataló, valent heroi que havia lluitat contra els sarraïns en èpoques pretèrites. Otger Cataló, en caure ferit en batalla, hauria mort poc després als braços d'un avi de Sant Guillem, que es va quedar l'espasa com a símbol de la defensa del cristianisme.

Durant la nit el comte cau en ferotge combat; capturat i malferit es portat a una nau enemiga. De cop, els fallaires venen nedant i calen foc a les naus ancorades. El foc en forma de serps alades fantàstiques incendia tots els vaixells dels sarraïns. Els guerrers cristians fugen i els invasors moren ofegats.

Quan ix el sol un fallaire vell prega en nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant i guareix la ferida del Comte Tallaferro. Aquest llança un sospir de tristor i, compassiu, pensa en els pobres pares dels joves sarraïns morts. (Cant V - Tallaferro)

HE HERETAT L'ESPERANÇA (SANT JORDI, 2012)

He heretat l'esperança dels avis
i la paciència dels pares.

I de tots dos els mots
dels quals ara em serveixo
per parlar-vos.

M'han dit que la naixença em dóna drets
inviolables.
Però jo sóc poruc i sempre em sento
una mica eixalat i solitari.

Visc en un poble petit,
en un país petit
i, tanmateix, vull que quedi ben clar
que això que escric ho escric per a tothom,
i que per mi és com si el món sencer
girés entorn de l'eix dels meus poemes.

Vagarejo tot sol pels carrers en silenci
i cada vespre escolto el cant de les sirenes
des del terrat de casa.. (MIQUEL MARTÍ i POL)

EL CANIGÓ, part 125, dit per MOISÈS BROGGI (ELS DOS CAMPANARS)

EL CANIGÓ, part 124, dit per ARTUR MAS

CANIGÓ, part 123, dit per JOAN PAYTAVÍ

EL CANIGÓ, part 2, dit per MONTSERRAT ABELLÓ

LO PIRINEU, dins EL CANIGÓ, dit per PEREJAUME

CANIGÓ, part 1, de mossèn CINTO VERDAGUER, dit per LLUÍS SOLER

LUDWIG VAN BEETHOVEN (Himne a l'alegria)