1. Introducció: la variació lingüística
De tots és ben sabut que no hi ha cap llengua monolítica o uniforme. La variació lingüística és un fet universal i dóna compte de les diferències derivades dels usos diversos que qualsevol llengua presenta. Aquestes diferències sobre un codi lingüístic comú depenen fonamentalment dels factors de temps, espai, grup social i situació comunicativa.
En principi, caldria delimitar els conceptes de variació, variabilitat i varietat. La variació (o variabilitat) lingüística és el fenomen segons el qual tota llengua, com a sistema semiòtic, es manifesta de diferent manera quan és utilitzada pels seus parlants en funció d’una sèrie de variables: cronològica, geogràfica, de grup social i de situació comunicativa. La variable (o variant) lingüística és cada una de les possibles realitzacions, lingüísticament equivalents, però socialment diferenciades, en què es pot diferenciar un tret lingüístic d’una llengua. Exemple: noi, al•lot i xiquet són variants de tipus lèxic. La varietat lingüística es caracteritza per un conjunt de variants que presenten una distribució social similar. Exemple: noi, al•lot xiquet; cada una d’aquestes variants forma part d’una varietat geolingüística diferent.
El lingüista romanés Coseriu va establir quatre eixos al voltant dels quals es produeix la variació lingüística. Parteix de l’eix cronològic per establir els quatre factors de variació. Així tenim la variació diacrònica, que considera l’evolució de les unitats lingüístiques al llarg del temps, enfront de la variació sincrònica, puntual, que no considera aquesta evolució cronològica. Dins de la variació sincrònica distingeix la variació diatòpica o geogràfica, la variació diastràtica o de grups socials, i la variació diafàsica, segons el context o situació de comunicació. Cal aclarir, però, que els conceptes de diacronia i sincronia són sempre relatius en funció del punt de vista que adoptem a l’hora de tractar aspectes lingüístics. És per això que assajarem una altra classificació basada en varietats i registres que, tanmateix, no fa sinó interpretar una altra perspectiva del mateix fenomen.
Ja hem vist que tots els parlants d’una llengua no fan la mateixa realització pràctica del codi lingüístic que comparteixen, és a dir, no usen la llengua de la mateixa manera. Aquest fenomen de variació o diversitat lingüística també es pot explicar a partir de dos factors bàsics (recordem que Coseriu es basava en la perspectiva sincrònica-diacrònica): l’origen dels usuaris i la situació de la comunicació.
Les varietats que depenen de la procedència dels usuaris es coneixen amb el nom de dialectes o varietats dialectals. Aquestes varietats es poden classificar en tres grans tipus: geogràfiques (trets motivats per la procedència geogràfica), històriques o generacionals (trets que depenen de l’època o de l’edat del parlant) i socials (segons el grup social al qual pertany el parlant).
En conseqüència, cada usuari de la llengua utilitza una determinada varietat
social, geogràfica i generacional: és l’idiolecte.
D’altra banda, un mateix parlant té també un repertori lingüístic que s’actualitza de manera diversa segons la situació comunicativa. Així doncs, les varietats que no depenen de l’origen del parlant, sinó de la situació comunicativa en què es troba, reben el nom de varietats funcionals o registres.
2. Els llenguatges especialitzats
Tot seguint el criteri de formalitat per establir una classificació dels possibles registres discursius, tenim el registre estàndard, més formal que el col•loquial i menys que els especialitzats, que serien els que assoleixen el major grau de formalitat en les situacions comunicatives. Per tant, els llenguatges d’especialitat són varietats funcionals que la llengua adopta quan s’utilitza com a instrument de comunicació formal entre especialistes d’una matèria determinada. Ara bé, cal tenir en compte que no són llenguatges homogenis, ja que presenten una important variació interna de registres i de nivells de llengua. Són formes elaborades que es basen en l’estàndard perquè tenen un caràcter supradialectal i formal, tot i que comporten un procés més aprofundit d’intel•lectualització. En conseqüència, en aquest tema no parlarem de tres registres (mitjans de comunicació, jurídic i administratiu, i científic i tècnic) sinó de tres àmbits d’ús on s’utilitza un únic registre, l’estàndard, amb un alt grau d’especificitat, la qual serà tractada al llarg del tema.
Els llenguatges especialitzats comparteixen una sèrie de característiques
comunes:
• Alt grau de formalitat. No hi tenen cabuda els trets d’expressivitat afectiva.
• La funcionalitat i la precisió com a exigència prioritària de comunicació eficaç.
• L’ordre rigorós de contingut, amb unes estructures discursives i una sintaxi
controlada.
• Selecció acurada de les formes lingüístiques, per raons de seguretat
comunicativa.
3. La llengua als mitjans de comunicació
Quin és el model de llengua que cal utilitzar en els mitjans de comunicació?
El retorn del català a la condició de llengua oficial ha comportat, entre altres coses, el retrobament amb els usos públics de la llengua i la necessitat d’establir un model viable per als mitjans de comunicació. Les característiques d’aquests són una àmplia extensió comunicativa, sovint interdialectal i un públic heterogeni i anònim, on la identitat individual o grupal, tant de l’emissor com del receptor, és intranscendent. Per tant, la varietat o registre que més s’adiu per a vehicular les funcions socials i lingüístiques de la comunicació de massa és l’estàndard perquè disposa d’un grau de precisió i formalitat que assegura la màxima intel•ligibilitat per part del públic heterogeni i anònim a qui va adreçat.
En el cas dels mitjans audiovisuals, es tracta generalment de llengua escrita o llengua llegida (oral no espontani). És un tipus de comunicació pública que requereix, en conseqüència, un registre formal, on no tenen cabuda les especificitats del registre col•loquial, com la vaguetat lèxica, les paraules argòtiques o vulgars, la descurança sintàctica o la dispersió regional. D’altra banda, com estem parlant d’una llengua utilitària i de masses, tampoc no hi tenen cabuda les paraules o fórmules excessivament recercades o aquelles que pertanyen als llenguatges d’especialitat de difícil comprensió per a molta gent, ni una sintaxi carregada de frases subordinades ni qualsevol d’artificiositat o complicació retòrica. A més a més, l’estàndard d’aquest àmbit d’ús ha de ser impersonal, és a dir, s’ha de limitar a transmetre informació objectiva d’una manera clara i funcional, per això és important un lèxic just i unes frases entenedores que tinguin la coherència i ordre adequats.
Hem de tenir present que el model de llengua dels mitjans de comunicació ha de ser prou flexible com per adaptar-se als diversos mitjans de comunicació (ràdio, televisió, cinema, premsa) i a totes les possibles situacions de comunicació que s’hi poden donar, la qual cosa implica una gran diversitat de registres dins de l’àmbit general de mitjans de comunicació. La informació sobre els continguts d’aquests registres i les orientacions per als usuaris es troben en els vocabularis especialitzats i en els llibres d’estil propis d’algunes activitats com el periodisme, la ràdio i la televisió. Advertirem, però, que cal no confondre la normativa, que estableix allò que és vàlid i allò que no ho és en el conjunt de la llengua estàndard, amb les normatives estilístiques, que estableixen allò que és vàlid o recomanable en un registre determinat. Un llibre d’estil no és una gramàtica i viceversa.
Vehiculació de l’estàndard adequat als mitjans de comunicació en l’àmbit
lingüístic català
Recordem que la codificació del català, unitària basada en la llengua medieval, es va dur a terme des d’una perspectiva monocèntrica (un únic centre codificador) però polimòrfica (acceptació dins de la normativa de diverses formes alternatives com a solucions equivalents). Aquest fet ja és, d’entrada, un entrebanc per a la vehiculació d’un únic model de llengua per a tots els mitjans de comunicació de l’àmbit lingüístic català.
A més a més, que l’objectiu de la codificació era la fixació de la llengua escrita. La perspectiva dels audiovisuals no existia, i això va menar no sols a l’oblit d’una normativa sistemàtica de l’estàndard oral, sinó també a unes opcions morfològiques i sintàctiques sovint ben allunyades de la llengua parlada.
L’estandardització del català, com a pas que ha de dur a la plena normalització lingüística, és un procés que ha avançat de manera desigual en els diferents àmbits d’ús. L’estandardització ha comportat, fins ara, la fixació d’un model de llengua bàsicament escrit (literari, assaig, investigació, prosa culta) però la vehiculació d’un estàndard oral apropiat per als mitjans audiovisuals és, a hores d’ara, escassa i insuficient. Ens trobem davant d’uns àmbits d’ús nous, de gran difusió, on la llengua oral és predominant. A més, encara existeixen amplis sectors socials amb una alfabetització en català i una consciència lingüística molt feble o gairebé nul•la.
L’estàndard dels mitjans de comunicació als Països Catalans
És indubtable la transcendència vital del funcionament normalitzat dels mitjans de comunicació per a supervivència de qualsevol llengua moderna. Sense entrar en els factors estructurals que atenyen la societat valenciana (castellanització, diglòssia, manca de suport polític, etc.), un problema és el model lingüístic que cal vehicular en els mitjans de comunicació, i concretament en els audiovisuals. Les condicions imprescindibles per a aconseguir l’acceptació passiva per part dels receptors del model lingüístic proposat han de ser:
• La comprensió; és a dir, ha de resultar familiar i comprensible al receptor, no
estrany.
• La identificació; el receptor s’ha de sentir identificat amb el model lingüístic
que li arriba, no pot ser excessivament llunyà de la seva parla.
• La valoració i el prestigi; el receptor ha de valorar positivament el model de
llengua que escolta i l’ha de fer seu, si més no, en els àmbits d’ús formals.
En conseqüència, el model de llengua a promoure en els mitjans audiovisuals no ha de ser totalment coincident amb l’escrit, pot adoptar variants normatives acostades al col•loquial. Cal assumir, com a punt de partida, la varietat normativa escrita i la vehiculació a través de l’ensenyament. Ara bé, si algun o diversos aspectes de la llengua escrita és incapaç de satisfer les necessitats del model lingüístic que requereix els mitjans audiovisuals, s’hauria d’acceptar altres opcions, no estandarditzades, que asseguren la intel•ligibilitat i la identificació del públic amb la llengua i amb els mitjans. Una revisió de la normativa especialment justificada és la d’aquells casos de polimorfisme extrem que ja estan entrebancant l’aprenentatge de la llengua i que provoquen un gran desconcert.
Els mitjans de massa tendeixen a fixar i a imposar als públics models de comportament lingüístic en els països normalitzats. En el cas valencià, però, la varietat estàndard, desconeguda per la majoria, ha de guanyar la legitimitat de la comunicació de masses, i això no pot ser més que assegurant la comprensió i l’adhesió dels oients.
Tot i que hi ha d’haver una estreta relació entre el model de llengua divulgat als mitjans de comunicació i el que difon l’escola, no pot ser exactament el mateix. Ara bé, no reportaria cap benefici a la normalització de l’idioma i a la consolidació d’una varietat estàndard el fet de tendir a instaurar una absoluta escissió o diglòssia interna entre estàndard oral i escrit.
Resumint alguns dels criteris que haurien de guiar l’orientació dels usos orals
en els mitjans audiovisuals:
• Adequació a la normativa.
• Acceptació des de la intel•ligibilitat, consideració de formes autòctones i
valoració o prestigi de les formes.
• Extensió geogràfica o pes demogràfic d’un determinat tret lingüístic.
• Dinàmica creixent o decreixent del seu ús col•loquial.
• Historicitat o presència tradicional
Evidentment no tots aquests criteris poden tenir el mateix pes. Caldria destacar-ne en tot cas, en funció dels objectius sociolingüístics, la importància de l’acceptació.
4. El llenguatge administratiu i jurídic
Ja hem vist que els llenguatges especialitzats no constitueixen compartiments incomunicats, sinó que tots ells tenen, a més d’uns components que comparteixen amb la llengua general, uns segments que comparteixen amb altres dominis tecnolectals.
Caracterització del llenguatge administratiu i jurídic català
El llenguatge administratiu i jurídic afecta tots aquells textos que emanen d’una autoritat executiva, legislativa o judicial, com també els que s’intercanvien les entitats o organismes de l’administració entre si o amb els ciutadans: lleis, resolucions administratives, textos legals, etc. El seu mitjà d’expressió és generalment escrit, però també pot ésser ocasionalment oral (oral no espontani: sentència emesa per un tribunal, interrogatoris judicials, vistes orals dels judicis). El Tribunal de les Aigües de València hi és una rara excepció, una romanalla històrica
d’èpoques en què l’administració de la justícia podia ser exclusivament oral.
L’estructura de cada modalitat de document és poc variable: instàncies, actes, testaments, contractes, lleis, etc., responen normalment a una disposició concreta i fixa de la informació que recullen. El rol o posició institucional dels participants en aquests actes comunicatius és molt estereotipat i es marquen clarament dos estadis: el de l’administració i el de l’administrat, sovint amb fórmules humiliants per aquest darrer.
L’estil és culte i acurat però no gens literari; conservador, difícilment modificable, amb fraseologia i lèxic provinents del dret romà. El to sol ser autoritari i solemne, i s’aconsegueix amb l’ús d’imperatius, perífrasis d’obligació, futurs i condicionals amb funció imperativa, fórmules solemnes de tractament que serveixen per remarcar l’autoritat. L’autodefinició i la referència constant a altres textos jurídics i administratius no eviten l’ambigüitat del seu llenguatge, l’esperit del qual no sempre resta clar, com ho demostren les diferents interpretacions que hom sol fer de la llei.
Consideració històrica del llenguatge administratiu i jurídic català
L’existència de llenguatges especialitzats, i concretament de l’administratiu i
jurídic, és un fet pràcticament simultani a l’aparició dels primers textos. En català, el Forum Iudicum, els Costums de Tortosa, els Usatges de Barcelona, o els Furs de València en són una bona mostra. El llenguatge administratiu i jurídic ocupa un lloc preeminent des d’una perspectiva històrica dins dels llenguatges especialitzats, perquè la documentació lingüística d’aquest tipus disposà ben prompte d’unes especificitats d’ordre lèxic i fraseològic i també, de vegades, morfològic i sintàctic. Ara bé, hem de recordar que, des de principis del segle XVIII, si no abans, tota la documentació d’aquest tipus s’ha fet en castellà, la qual cosa ha provocat la necessitat actual de buscar un model de llengua per a aquest àmbit. En aquest sentit, el llenguatge administratiu i jurídic català és relativament jove (si ens limitem a l’època contemporània i prescindim de l’antiga tradició històrica interrompuda). És per això que la nova constitució d’un model lingüístic per a aquest àmbit possibilita la simplificació de molts usos arcaics que llengües com el castellà arrosseguen. L’equilibri es trobarà en un model estàndard que respongui a les necessitats funcionals de la vida contemporània i a un procés de democratització de les estructures socials, i que alhora bega, quan siga convenient, en les fonts de la nostra tradició documental, a la cerca d’expressions i construccions més genuïnes que permeten defugir els calcs semàntics respecte al castellà. Exemples d’aquesta tasca modernitzadora del llenguatge administratiu i jurídic català són la Revista de Llengua i Dret i els treballs d’investigació de l’especialista en llenguatge
administratiu Carles Duarte.
5. El llenguatge de la ciència i de la tècnica
Caracterització del llenguatge de la ciència i de la tècnica Igual que el llenguatge administratiu i jurídic, pertany als llenguatges especialitzats, concretament al propi de la ciència en general. Es caracteritza per la tendència a un màxim d’explicitud, univocitat i coherència lògica. Això vol dir que la sinonímia i la polisèmia, especialment aquesta última, tendiran a desaparèixer en un intent d’establir correspondències biunívoques entre significants i significats, i que En aquesta línia de treball tenim el TERMCAT. Es tracta d’un centre de terminologia creat l’any 1985 per l’Institut d’Estudis Catalans, que ha fet possible la unificació de la metodologia de treball en terminologia, d’acord amb els criteris internacionals sobre la matèria. Aquesta institució ha destacat en la coordinació de treballs terminològics en procés d’elaboració i en l’impuls de nous projectes, la qual cosa ha comportat una ordenació positiva de l’activitat terminològica en català. La tasca duta a terme pel TERMCAT naix amb una clara voluntat d’assolir una important projecció pública que incideixi en el reforçament de la presència del català en tots els àmbits i de la qualitat amb què el català hi és emprat. Disposa d’un important banc de dades i actua com un centre de consulta, al qual es poden connectar els organismes que ho necessiten per a un millor desenvolupament de les seves funcions lingüístiques.
Cal esmentar les dificultats que el català encara troba per incrementar la seva presència en publicacions tècniques i científiques, així com l’ús de la llengua en l’àmbit universitari, àmbit on la llengua ha assolit en general menys progressos que en l’ensenyament obligatori, que és l’àmbit educatiu més normalitzat.
Cal advertir també que les influències que rep el català tècnic d’altres llengües són comunes a la majoria de llengües modernes. Hi ha termes que són universals i existeixen en totes elles. Així, la influència de l’anglès no és només present en català, sinó que també el castellà, el francès o l’italià acusen una allau notable d’anglicismes. El TERMCAT és l’encarregat de regular aquest flux. Però en català tenim una altra influència forana, el castellà, a causa de la seva situació privilegiada des del punt de vista legal. Fins i tot, moltes vegades, la influència de les altres llengües en el català no és ni ha estat directa, sinó per mitjà del castellà i per mitjà de les solucions que aquesta llengua adopta pel que fa als mots estrangers, amb les seves adaptacions ortogràfiques o formals.
dilluns, de setembre 27, 2010
L'APARELL FONADOR
L’APARELL FONADOR
Rep el nom d’aparell fonador el sistema del cos humà capaç de produir o reproduir el so i amplificar-lo.
La veu és el resultat d’uns moviments corporals que milloren l’estat i la funcionalitat de l’aparell fonador. La veu és una característica exclusivament humana, cap animal és capaç d’utilitzar l’aparell fonador amb la complexitat ila capacitat expressiva dels éssers humans.
Dins del coll, a l’altura de la nou, hi ha les cordes vocals. Es tracta de dos cartílags molt elàstics que estan units per un dels extrems.
Quan l’aire surt dels pulmons passa per entremig de les cordes tancades, aquestes vibren i produeixen sons.
Quan aquests sons arriben a la boca, es converteixen en sons articulats que formen paraules gràcies a l’acció de la llengua, dels llavis, del paladar i de les dents (cavitats supraglòtiques).
FUNCIONAMENT DE L’APARELL FONADOR
Respiració
Fonació
Articulació
ESTATS PER ARRIBAR A PRODUIR EL SO
Respiració. Els organismes subglòtics
Formen part dels mecanismes Subglòtics que intervenen en la Respiració:
- La cavitat abdominal, formada per:
o – La musculatura Abdominal
o – Diafragma
- La cavitat toràcica, formada per:
o – Pulmons
o – Tràquea
o – Musculatura Toràcica
Els mecanismes subglòtics, que donen lloc a la respiració, tenen la missió de generar el corrent d’aire que cal per fer vibrar les cordes vocals; que té lloc quan inspirem i expirem. En aquesta fase, un 90 % de sons de producció de la parla tenen lloc en l’expiració, i solament un 10 % de sons d ela producció de la parla tenen lloc en la inspiració.
Formen part dels òrgans de fonació:
- La laringe:
- Estructura de sis cartílags
- L’os hioide
- Lligamnets musculars
- Les cordes vocals. Són uns plecs musculars recoberts d’una mucosa a l’interior de la laringe.
- També hi intervé la glotis, que és l’espai que hi ha entre les cordes vocals.
ÒRGANS DE LA FONACIÓ
La fonació es compon de diversos passos:
1. La rotació de l’aritenoide apropant les cordes vocals.
2. L’aire procedent dels pulmons passa per la glotis separant les cordes vocals.
L’efecte Bernoulli i l’elasticitat muscular produeixen un tancament de la glotis.
L’obertura i el tancament de la glotis mentre arriba aire als pulmons.
Quan es parla o es canta, l’aire que surt dels pulmons fa vibrar les cordes vocals, les quals s’obren o es tanquen més o menys per produir els diferents sons. Si l’espai és molt ample, un so greu; en canvi, si l’espai és molt estret, produïm un so agut. Els sons es poden transformar en paraules mitjançant la cavitat de la boca, la llengua, els llavis i les dents.
Formen part de les cavitats supraglòtiques, que intervenen en l’Articulació:
- La faringe, formada per unes parets musculars flexibles.
- La cavitat bucal, formada pel paladar: úvula, paladar tou i paladar dur.
- Llengua: àpex, dors (predors i postdors) i arrel
- Dents
- Llavis
- Mandíbules
- La cavitat nasal, que està formada per les fosses nasals i els narius i està connectada a la faringe
Rep el nom d’aparell fonador el sistema del cos humà capaç de produir o reproduir el so i amplificar-lo.
La veu és el resultat d’uns moviments corporals que milloren l’estat i la funcionalitat de l’aparell fonador. La veu és una característica exclusivament humana, cap animal és capaç d’utilitzar l’aparell fonador amb la complexitat ila capacitat expressiva dels éssers humans.
Dins del coll, a l’altura de la nou, hi ha les cordes vocals. Es tracta de dos cartílags molt elàstics que estan units per un dels extrems.
Quan l’aire surt dels pulmons passa per entremig de les cordes tancades, aquestes vibren i produeixen sons.
Quan aquests sons arriben a la boca, es converteixen en sons articulats que formen paraules gràcies a l’acció de la llengua, dels llavis, del paladar i de les dents (cavitats supraglòtiques).
FUNCIONAMENT DE L’APARELL FONADOR
Respiració
Fonació
Articulació
ESTATS PER ARRIBAR A PRODUIR EL SO
Respiració. Els organismes subglòtics
Formen part dels mecanismes Subglòtics que intervenen en la Respiració:
- La cavitat abdominal, formada per:
o – La musculatura Abdominal
o – Diafragma
- La cavitat toràcica, formada per:
o – Pulmons
o – Tràquea
o – Musculatura Toràcica
Els mecanismes subglòtics, que donen lloc a la respiració, tenen la missió de generar el corrent d’aire que cal per fer vibrar les cordes vocals; que té lloc quan inspirem i expirem. En aquesta fase, un 90 % de sons de producció de la parla tenen lloc en l’expiració, i solament un 10 % de sons d ela producció de la parla tenen lloc en la inspiració.
Formen part dels òrgans de fonació:
- La laringe:
- Estructura de sis cartílags
- L’os hioide
- Lligamnets musculars
- Les cordes vocals. Són uns plecs musculars recoberts d’una mucosa a l’interior de la laringe.
- També hi intervé la glotis, que és l’espai que hi ha entre les cordes vocals.
ÒRGANS DE LA FONACIÓ
La fonació es compon de diversos passos:
1. La rotació de l’aritenoide apropant les cordes vocals.
2. L’aire procedent dels pulmons passa per la glotis separant les cordes vocals.
L’efecte Bernoulli i l’elasticitat muscular produeixen un tancament de la glotis.
L’obertura i el tancament de la glotis mentre arriba aire als pulmons.
Quan es parla o es canta, l’aire que surt dels pulmons fa vibrar les cordes vocals, les quals s’obren o es tanquen més o menys per produir els diferents sons. Si l’espai és molt ample, un so greu; en canvi, si l’espai és molt estret, produïm un so agut. Els sons es poden transformar en paraules mitjançant la cavitat de la boca, la llengua, els llavis i les dents.
Formen part de les cavitats supraglòtiques, que intervenen en l’Articulació:
- La faringe, formada per unes parets musculars flexibles.
- La cavitat bucal, formada pel paladar: úvula, paladar tou i paladar dur.
- Llengua: àpex, dors (predors i postdors) i arrel
- Dents
- Llavis
- Mandíbules
- La cavitat nasal, que està formada per les fosses nasals i els narius i està connectada a la faringe
LA VEU HUMANA
La veu humana és una funció secundària inserida sobre uns òrgans fisiològics amb altres funcions primàries: la respiració i la deglució. Bàsicament, un corrent d’aire provinent dels pulmons es transforma, al seu pas, en veu humana (és una funció secundària).
L’aparell fonador té tres parts bàsiques:
1. Les cavitats infraglòtiques (òrgans respiratoris)
2. La cavitat laríngea o glòtica (òrgan fonador)
3. Les cavitat supraglòtiques (òrgans de l’articulació).
1.1. Les cavitats infraglòtiques
A les cavitats que hi ha sota la glotis trobem els òrgans de la respiració: diafragma, pulmons, bronquis i tràquea.
El que més ens importa en aquest aspecte que estudiem és el segon moment de la respiració: l’expiració.1 Tant els bronquis com la tràquea són simples tubs de conducció, sense cap funció lingüística.
1.2. La cavitat laríngea (fonació)
La laringe és una mena de caixa cartilaginosa situada al final de la tràquea. És mòbil: pot pujar o baixar, tot i que la seva posició habitual és la inferior.2
La laringe es compon de quatre cartílags:
– Cricoides: és la base, en forma d’anell.
– Tiroides (nou d’Adam), en forma d’escut.
– Els dos aritenoides, de gran mobilitat.
A la laringe hi ha les cordes vocals, que són, en realitat, dos músculs que en l’àmbit de la medicina reben el nom de replecs vocals. Estan unides al tiroides i als dos aritenoides, que s’encarreguen de moure’ls.
La glotis és l’espai triangular que queda entre les cordes vocals quan estan obertes.
En definitiva, la pressió de l’aire fa que la glotis s’obri i es tanqui. La freqüència de la vibració de les cordes vocals és la mateixa que la de l’ona sonora que origina.
El so –la veu es, doncs, l’efecte conjunt de la pressió infraglòtica i la tensió de les cordes. El to pot pujar per la major pressió de l’aire i la més gran tensió de les cordes (i també perquè no són tan gruixudes).
Precisament, el moviment de les cordes vocals genera la primera gran divisió entre els sons articulats:
– Sons sonors, si les cordes vocals vibren.
– Sons sords, si les cordes vocals no vibren.
L’acció del vel del paladar genera una altra gran divisió dels sons articulats:
- Orals, si el vel està adherit a la paret faríngea, i l’aire per la cavitat bucal.
- Nasals, si el vel tanca el pas a la cavitat bucal, i l’aire passa per la cavitat nasal
- Si simultàniament hi ha obertes la cavitat oral i la nasal, els sons que en resulten són oronasals (anomenats habitualment vocals nasals).
La cavidad oral canvia enormement de grandària i forma, gràcies a la gran mobilitat de diversos dels seus òrgans (n’hi ha d’altres que no són mòbils).
El paladar té dues zones:
1. Paladar dur, subdividit en prepaladar, paladar mitjà i postpaladar.
2. Paladar tou o vel del paladar, subdividit en dues zones: prevelar i postvelar.
La llengua té tres zones:
1. L’àpex o punta.
2. El dors o part superior, subdividit en predors, dors mitjà i postdors.
3. L’ arrel, a l’extrem posterior.
Els incisius superiors i inferiors tanquen la cavitat bucal.
Els alvèols són una zona de transició entre els incisius superiors i el començament del paladar.
- Els llavis tenen una gran mobilitat..
L’aparell fonador té tres parts bàsiques:
1. Les cavitats infraglòtiques (òrgans respiratoris)
2. La cavitat laríngea o glòtica (òrgan fonador)
3. Les cavitat supraglòtiques (òrgans de l’articulació).
1.1. Les cavitats infraglòtiques
A les cavitats que hi ha sota la glotis trobem els òrgans de la respiració: diafragma, pulmons, bronquis i tràquea.
El que més ens importa en aquest aspecte que estudiem és el segon moment de la respiració: l’expiració.1 Tant els bronquis com la tràquea són simples tubs de conducció, sense cap funció lingüística.
1.2. La cavitat laríngea (fonació)
La laringe és una mena de caixa cartilaginosa situada al final de la tràquea. És mòbil: pot pujar o baixar, tot i que la seva posició habitual és la inferior.2
La laringe es compon de quatre cartílags:
– Cricoides: és la base, en forma d’anell.
– Tiroides (nou d’Adam), en forma d’escut.
– Els dos aritenoides, de gran mobilitat.
A la laringe hi ha les cordes vocals, que són, en realitat, dos músculs que en l’àmbit de la medicina reben el nom de replecs vocals. Estan unides al tiroides i als dos aritenoides, que s’encarreguen de moure’ls.
La glotis és l’espai triangular que queda entre les cordes vocals quan estan obertes.
En definitiva, la pressió de l’aire fa que la glotis s’obri i es tanqui. La freqüència de la vibració de les cordes vocals és la mateixa que la de l’ona sonora que origina.
El so –la veu es, doncs, l’efecte conjunt de la pressió infraglòtica i la tensió de les cordes. El to pot pujar per la major pressió de l’aire i la més gran tensió de les cordes (i també perquè no són tan gruixudes).
Precisament, el moviment de les cordes vocals genera la primera gran divisió entre els sons articulats:
– Sons sonors, si les cordes vocals vibren.
– Sons sords, si les cordes vocals no vibren.
L’acció del vel del paladar genera una altra gran divisió dels sons articulats:
- Orals, si el vel està adherit a la paret faríngea, i l’aire per la cavitat bucal.
- Nasals, si el vel tanca el pas a la cavitat bucal, i l’aire passa per la cavitat nasal
- Si simultàniament hi ha obertes la cavitat oral i la nasal, els sons que en resulten són oronasals (anomenats habitualment vocals nasals).
La cavidad oral canvia enormement de grandària i forma, gràcies a la gran mobilitat de diversos dels seus òrgans (n’hi ha d’altres que no són mòbils).
El paladar té dues zones:
1. Paladar dur, subdividit en prepaladar, paladar mitjà i postpaladar.
2. Paladar tou o vel del paladar, subdividit en dues zones: prevelar i postvelar.
La llengua té tres zones:
1. L’àpex o punta.
2. El dors o part superior, subdividit en predors, dors mitjà i postdors.
3. L’ arrel, a l’extrem posterior.
Els incisius superiors i inferiors tanquen la cavitat bucal.
Els alvèols són una zona de transició entre els incisius superiors i el començament del paladar.
- Els llavis tenen una gran mobilitat..
dilluns, de setembre 20, 2010
ELS REGISTRES DE LA LLENGUA
Varietats De la llengua segons l’ús:
ELS REGISTRES
DEFINICIÓ: Formes pròpies de la llengua segons l’ús lingüístic en les diferents
relacions socials que es produeixen.
Els trets condicionants de les formes de llengua que utilitzem poden ser: la
temàtica, la formalitat, el propòsit o el canal.
Així com els dialectes (varietats geogràfiques de la llengua) tenen tendència a
agrupar-se, els registres tenen tendència a diversificar-se.
Els registres permeten dir una mateixa cosa de manera diversa, segons el tipus
de públic o d’allò que es pretén comunicar.
Una manera adequada de l’ús dels diferents registres demostra el domini de la
llengua per part de l’usuari.
Classificació dels registres segons:
- EL CONTINGUT:
3 Tipus: Segons l’activitat lingüística de l’individu
¨ Quan l’activitat lingüística conforma tota l’activitat de
l’individu (conferència, assaig, etc.), el contingut és la matèria o tema tractats (Registres de política, art, etc.).
¨ Quan l’activitat lingüística ocupa una part de l’activitat en la feina, el contingut es refereix a tota l’activitat.
¨ Quan l’activitat lingüística no té relació amb altres activitats simultànies (dues persones xerren de política mentre dinen...), el contingut del discurs només es refereix a la matèria de la conversa, però no a tota l’activitat.
_ EL MODE:
2 Tipus: Segons el mitjà de la comunicació
¨ Llengua parlada (té diversos nivells, des del vulgar al culte)
¨ Llengua escrita (té diversos nivells, des de l’escrit informal al
formal instrumental o formal literari)
_ L’ESTIL: Segons la relació establerta entre els participants de la comunicació
(estil familiar o estil més educat).
ALGUNS TIPUS DE REGISTRES SOCIALS:
_ VULGAR: Vinculat al col.loquial però amb molts vulgarismes molt allunyats de la norma lingüística.
Usat en contextos no formals i entre interlocutors de baix nivell cultural.
_ ARGOT: Llenguatge usat per un grup social considerat diferent dels altres. Ús de lèxic especial format per deformació de mots en forma críptica per tal de no ser reconeguts per altres grups socials. (ex. Gitanos, drogoaddictes, tribus urbanes, ...)
_ COL.LOQUIAL: Sol ser oral. És el fet servir en els usos privats de la
llengua, en la vida quotidiana. Té un grau de formalitat baix, és poc elaborat i espontani, que fa servir elements no verbals (gestos, etc.)
_ ESTÀNDARD: Considerat el registre neutre, amb un grau de formalitat equilibrat (ni molt formal ni molt informal).
Usat en l’ensenyament i en els mitjans de comunicació. Fa servir les formes lingüístiques de la norma gramatical.
_ PERIODÍSTIC: Es pot usar tant a nivell oral com a nivell escrit. Formalitat segons la situació. Té una funció explicativa i s’usa en estructura piramidal
(de més rellevant a menys). Formes textuals pròpies: notícia, reportatge, entrevista, etc.
_ PUBLICITARI: Grau de formalitat alt. Utilització de recursos retòrics que
produeixen ambigüitats. Utilització d’imatges gràfiques.
_ CIENTIFICOTÈCNIC: Formalitat alta. Claredat, precisió i concisió. No s’usen recursos retòrics ni estilístics. Té ermes propis segons l’especialitat. Models textuals pròpis: ressenyes, articles de divulgació, informes,...
_ JURIDICOADMINISTRATIU: Formalitat alta i fraseologia pròpia. Utilització entre administració i ciutadans. Usos escrits amb gran formalitat estructural. Sentència, al.legació, certificació,...
_ LITERARI: Grau màxim d’elaboració formal. Usat en textos literaris escrits. Gran elaboració estètica i d’utilització de recursos retòrics i estilístics. No hi ha interacció directa entre els interlocutors.
LA VARIETAT ESTÀNDARD
Les varietats dialectals del català depenen de la procedència de les persones:
• Geogràfica
• Social
• Generacional o històrica
Per assegurar la comprensió de la llengua entre tots els parlants, independentment de la seva procedència ↑ s’ha creat una varietat anomenada estàndard, la qual, com a varietat de tothom, és comuna a tots els parlants.
Així, es tracta de reforçar els trets que són comuns a les grans modalitats dialectals catalanes i evitar tot allò que pugui dificultar la ràpida comprensió per part d’un auditori de procedència geogràfica diversa.
L’estàndard s’usa sempre que es vol que la comunicació sigui entesa pel màxim nombre de persones.
És la varietat pròpia dels mitjans de comunicació (orals o escrits), de l’ensenyament,
dels usos científics i administratius, etc.
Es fa servir en canal escrit o oral no espontani, amb un nivell de formalitat mitjana o neutra i un propòsit impersonal o objectiu.
L’estàndard està format per una selecció dels elements de cada varietat que són o es consideren útils per al conjunt de la comunitat lingüística.
És la varietat menys marcada pels trets diferencials geogràfics, socials o generacionals.
FORMACIÓ
S’ha anat formant històricament. Ha estat condicionada per la llengua escrita (premsa) abans de l’aparició del mitjans audiovisuals.
El procés es va desenvolupar normalment fins el segle XV.
Una primera etapa va estar marcada per l’escriptor mallorquí Ramon Llull.
Una segona etapa (s. XV) va estar marcada pels escriptors valencians.
I una tercera etapa a partir de la Renaixença i la consolidació de la Mancomunitat i de la Generalitat va estar marcada pels trets típics del català central (el de Barcelona).
Es va codificar la llengua escrita amb la gramàtica i el diccionari de Pompeu Fabra.
L’any 1990 la secció filològica de l’IEC va publicar una proposta per a normalitzar l’estàndard oral pel que fa a la fonètica.
L’any 1992 la secció filològica de l’IEC va publicar una proposta per a normalitzar l’estàndard oral pel que fa a la morfologia.
S’admeten diverses formes regionals amb algunes diferències que afecten la fonètica, morfologia, lèxic i les expressions.
CRITERIS
1.- Geogràfic:
1.1.- Àmbit general: Trets que són molt estesos per tot el domini lingüístic i que
almenys es troben a dos dels grans dialectes territorials.
1.2.- Àmbit restringit: Trets que pertanyen a un sol dialecte, en el territori del qual són d’ús exclusiu o frueixen de prestigi reconegut.
2.- Estrats o nivells en l’ús de la llengua:
2.1.- Registres formals: Denoten les maneres expressives del registre elevat, pròpies del llenguatge asèptic i lògic, gramaticalment més correcte, conceptualment més equilibrat i estèticament més elegant. Caracteritza l’estil neutre dels mitjans de comunicació.
2.2.- Registres informals: altres maneres de dir en les quals, sense perdre la correcció, equilibri i elegància, els qui el parlen no volen perdre l’espontaneïtat d’expressió o apel•len a connotacions que es justifiquen per la realitat social o
psicològica de cada situació concreta.
CONCLUSIÓ
No s’ha de confondre estàndard amb català correcte.
L’estàndard no és la única varietat correcta ni la més correcta de totes. És NOMÉS la varietat apropiada per als usos públics i formals adreçada a qualsevol mena de receptor, independentment de la seva procedència (geogràfica, social o generacional).
Qualsevol dialecte o element del dialecte, encara que no formi part de l’estàndard, és TOTALMENT CORRECTE en qualsevol ús privat o informal.
Atesa la nostra història, on l’estàndard català ha estat substituït per una altra llengua en l’àmbit públic, polític, en els mitjans de comunicació, i en l’educació i els llibres de text, trobem que el límits entre l’estàndard i les altres varietats dialectals no estigui clar ni ben definit, i sobretot pel que fa a l’estàndard oral, que no estigui prou consolidat.
En una societat normalitzada on l’estàndard ha tingut una presència normal,
(ensenyament, mitjans de comunicació, etc.) les persones parlen espontàniament la seva varietat dialectal o bé l’estàndard segons la situació en què es troben.
ELS REGISTRES
DEFINICIÓ: Formes pròpies de la llengua segons l’ús lingüístic en les diferents
relacions socials que es produeixen.
Els trets condicionants de les formes de llengua que utilitzem poden ser: la
temàtica, la formalitat, el propòsit o el canal.
Així com els dialectes (varietats geogràfiques de la llengua) tenen tendència a
agrupar-se, els registres tenen tendència a diversificar-se.
Els registres permeten dir una mateixa cosa de manera diversa, segons el tipus
de públic o d’allò que es pretén comunicar.
Una manera adequada de l’ús dels diferents registres demostra el domini de la
llengua per part de l’usuari.
Classificació dels registres segons:
- EL CONTINGUT:
3 Tipus: Segons l’activitat lingüística de l’individu
¨ Quan l’activitat lingüística conforma tota l’activitat de
l’individu (conferència, assaig, etc.), el contingut és la matèria o tema tractats (Registres de política, art, etc.).
¨ Quan l’activitat lingüística ocupa una part de l’activitat en la feina, el contingut es refereix a tota l’activitat.
¨ Quan l’activitat lingüística no té relació amb altres activitats simultànies (dues persones xerren de política mentre dinen...), el contingut del discurs només es refereix a la matèria de la conversa, però no a tota l’activitat.
_ EL MODE:
2 Tipus: Segons el mitjà de la comunicació
¨ Llengua parlada (té diversos nivells, des del vulgar al culte)
¨ Llengua escrita (té diversos nivells, des de l’escrit informal al
formal instrumental o formal literari)
_ L’ESTIL: Segons la relació establerta entre els participants de la comunicació
(estil familiar o estil més educat).
ALGUNS TIPUS DE REGISTRES SOCIALS:
_ VULGAR: Vinculat al col.loquial però amb molts vulgarismes molt allunyats de la norma lingüística.
Usat en contextos no formals i entre interlocutors de baix nivell cultural.
_ ARGOT: Llenguatge usat per un grup social considerat diferent dels altres. Ús de lèxic especial format per deformació de mots en forma críptica per tal de no ser reconeguts per altres grups socials. (ex. Gitanos, drogoaddictes, tribus urbanes, ...)
_ COL.LOQUIAL: Sol ser oral. És el fet servir en els usos privats de la
llengua, en la vida quotidiana. Té un grau de formalitat baix, és poc elaborat i espontani, que fa servir elements no verbals (gestos, etc.)
_ ESTÀNDARD: Considerat el registre neutre, amb un grau de formalitat equilibrat (ni molt formal ni molt informal).
Usat en l’ensenyament i en els mitjans de comunicació. Fa servir les formes lingüístiques de la norma gramatical.
_ PERIODÍSTIC: Es pot usar tant a nivell oral com a nivell escrit. Formalitat segons la situació. Té una funció explicativa i s’usa en estructura piramidal
(de més rellevant a menys). Formes textuals pròpies: notícia, reportatge, entrevista, etc.
_ PUBLICITARI: Grau de formalitat alt. Utilització de recursos retòrics que
produeixen ambigüitats. Utilització d’imatges gràfiques.
_ CIENTIFICOTÈCNIC: Formalitat alta. Claredat, precisió i concisió. No s’usen recursos retòrics ni estilístics. Té ermes propis segons l’especialitat. Models textuals pròpis: ressenyes, articles de divulgació, informes,...
_ JURIDICOADMINISTRATIU: Formalitat alta i fraseologia pròpia. Utilització entre administració i ciutadans. Usos escrits amb gran formalitat estructural. Sentència, al.legació, certificació,...
_ LITERARI: Grau màxim d’elaboració formal. Usat en textos literaris escrits. Gran elaboració estètica i d’utilització de recursos retòrics i estilístics. No hi ha interacció directa entre els interlocutors.
LA VARIETAT ESTÀNDARD
Les varietats dialectals del català depenen de la procedència de les persones:
• Geogràfica
• Social
• Generacional o històrica
Per assegurar la comprensió de la llengua entre tots els parlants, independentment de la seva procedència ↑ s’ha creat una varietat anomenada estàndard, la qual, com a varietat de tothom, és comuna a tots els parlants.
Així, es tracta de reforçar els trets que són comuns a les grans modalitats dialectals catalanes i evitar tot allò que pugui dificultar la ràpida comprensió per part d’un auditori de procedència geogràfica diversa.
L’estàndard s’usa sempre que es vol que la comunicació sigui entesa pel màxim nombre de persones.
És la varietat pròpia dels mitjans de comunicació (orals o escrits), de l’ensenyament,
dels usos científics i administratius, etc.
Es fa servir en canal escrit o oral no espontani, amb un nivell de formalitat mitjana o neutra i un propòsit impersonal o objectiu.
L’estàndard està format per una selecció dels elements de cada varietat que són o es consideren útils per al conjunt de la comunitat lingüística.
És la varietat menys marcada pels trets diferencials geogràfics, socials o generacionals.
FORMACIÓ
S’ha anat formant històricament. Ha estat condicionada per la llengua escrita (premsa) abans de l’aparició del mitjans audiovisuals.
El procés es va desenvolupar normalment fins el segle XV.
Una primera etapa va estar marcada per l’escriptor mallorquí Ramon Llull.
Una segona etapa (s. XV) va estar marcada pels escriptors valencians.
I una tercera etapa a partir de la Renaixença i la consolidació de la Mancomunitat i de la Generalitat va estar marcada pels trets típics del català central (el de Barcelona).
Es va codificar la llengua escrita amb la gramàtica i el diccionari de Pompeu Fabra.
L’any 1990 la secció filològica de l’IEC va publicar una proposta per a normalitzar l’estàndard oral pel que fa a la fonètica.
L’any 1992 la secció filològica de l’IEC va publicar una proposta per a normalitzar l’estàndard oral pel que fa a la morfologia.
S’admeten diverses formes regionals amb algunes diferències que afecten la fonètica, morfologia, lèxic i les expressions.
CRITERIS
1.- Geogràfic:
1.1.- Àmbit general: Trets que són molt estesos per tot el domini lingüístic i que
almenys es troben a dos dels grans dialectes territorials.
1.2.- Àmbit restringit: Trets que pertanyen a un sol dialecte, en el territori del qual són d’ús exclusiu o frueixen de prestigi reconegut.
2.- Estrats o nivells en l’ús de la llengua:
2.1.- Registres formals: Denoten les maneres expressives del registre elevat, pròpies del llenguatge asèptic i lògic, gramaticalment més correcte, conceptualment més equilibrat i estèticament més elegant. Caracteritza l’estil neutre dels mitjans de comunicació.
2.2.- Registres informals: altres maneres de dir en les quals, sense perdre la correcció, equilibri i elegància, els qui el parlen no volen perdre l’espontaneïtat d’expressió o apel•len a connotacions que es justifiquen per la realitat social o
psicològica de cada situació concreta.
CONCLUSIÓ
No s’ha de confondre estàndard amb català correcte.
L’estàndard no és la única varietat correcta ni la més correcta de totes. És NOMÉS la varietat apropiada per als usos públics i formals adreçada a qualsevol mena de receptor, independentment de la seva procedència (geogràfica, social o generacional).
Qualsevol dialecte o element del dialecte, encara que no formi part de l’estàndard, és TOTALMENT CORRECTE en qualsevol ús privat o informal.
Atesa la nostra història, on l’estàndard català ha estat substituït per una altra llengua en l’àmbit públic, polític, en els mitjans de comunicació, i en l’educació i els llibres de text, trobem que el límits entre l’estàndard i les altres varietats dialectals no estigui clar ni ben definit, i sobretot pel que fa a l’estàndard oral, que no estigui prou consolidat.
En una societat normalitzada on l’estàndard ha tingut una presència normal,
(ensenyament, mitjans de comunicació, etc.) les persones parlen espontàniament la seva varietat dialectal o bé l’estàndard segons la situació en què es troben.
LA VARIACIÓ LINGÜÍSTICA
La variació lingüística; dialectes i registres
Totes les llengües del món tenen diversitat interna. Els parlants enraonen d’una manera diferent segons quina sigui la seva procedència dialectal, però també d’acord amb la situació comunicativa en què es troben. Hi ha, doncs, dos tipus de variació lingüística: la constituïda per els varietats dialectals (dialectes) i la constituïda per les varietats funcionals (registres), és a dir, aquella variació exigida per les circumstàncies que configuren la situació comunicativa.
Podem veure les llengües vives com uns organismes dinàmics, en què es contraposen dues tendències: la tendència a la diversitat, manifestada en la variació dialectal i funcional, i la tendència a la unitat, que contraresta la primera per mitjà de l’ús de la varietat estàndard. L’estàndard és una varietat dialectal en la mesura que és comuna a tots els parlants (de fet, és indispensable per a la cohesió de la comunitat lingüística) i un registre, atès que és utilitzada en un amplíssim ventall de situacions comunicatives, com ara l’àmbit docent, comercial, mediàtic...
Les varietats dialectals identifiquen grups de parlants, pertanyents a diferents terres (dialectes geogràfics: català central, valencià, balear, etc.), generacions o èpoques (dialectes temporals: català del segle XV, català del segle XXI...) o sectors de la societat (dialectes socials: parla dels estudiants, de la murrialla...). En canvi, els registres o variants funcionals són les diferents modalitats de llengua que empra un mateix parlant per tal d’adaptar-se a cada situació comunicativa. Val a dir que totes aquestes variacions es donen alhora. Així un persona pot utilitzar el registre col•loquial combinat amb les varietats dialectals corresponents, afegint-hi, a més, elements propis de l’argot dels estudiants.
Registres formals i registres no formals
En un acte de parla, l’emissor comunica unes idees relacionades amb un tema per tal de construir un text que permeti d’aconseguir que el receptor actuï d’acord amb una determinada intencionalitat. En codificar el missatge per transmetre’l a través d’un canal, l’emissor considera també quin grau de familiaritat té amb el receptor i quin to o grau de familiaritat s’ajusta millor a les característiques de l’acte comunicatiu. Cal recordar, també, que el tema pot rebre un tractament general o especialitzat; la intencionalitat pot ser subjectiva (convèncer, queixar-se...) o objectiva (donar una informació o una explicació en un tractat sobre bioquímica, per exemple); el canal pot ser oral o escrit, o els que es derivin dels diferents mitjans per on es transmet avui dia la informació (els missatges escrits, per exemple, es poden transmetre per telèfon mòbil o per correu electrònic); i, finalment, el grau de formalitat és més baix com més espontània es la situació.
A partir de l’encreuament dels quatre factors anteriors, podríem distingir una extensa gradació de registres. En la pràctica social, però, als escenaris comunicatius més habituals, s’hi acostumen a associar unes determinades combinacions dels quatre factors contextuals, combinacions que donen lloc a uns cinc registres bàsics:
- formalitat alta: registre científic i tècnic, literari i culte en general.
- formalitat mitjana-alta: registre estàndard.
- formalitat baixa: registre col•loquial.
Les fronteres entre els diferents registres són poroses. Així, per exemple, podem trobar textos en una varietat estàndard que tingui un deix col•loquial (per exemple, el registre de determinats textos molt divulgatius) o que, contràriament, tractin un tema que obligui a utilitzar un llenguatge que, sense ser d’ús exclusiu dels especialistes, es faci difícil al comú de la gent, com passa amb certs textos humanístics o jurídics. Per a aquests darrers casos, és preferible considerar un registre culte en general, que no és pròpiament estàndard ni s’adscriu en l’àmbit cientificotècnic o literari. El registre col•loquial, per la seva banda, es considera vulgar quan té un grau de formalitat molt baix, tant pel que fa a l’expressió lingüística com a la difusió de continguts considerats de mal gust.
En el quadre inferior hi ha els registres que presenten manifestacions més clares, les quals es poden analitzar a partir dels quatre factors contextuals. No hi apareix, en canvi, el registre literari, ja que és el més difícil de definir perquè té unes manifestacions molt variades, fins al punt que dins les obres literàries podem trobar mostres de tots els altres registres.
FACTORS CARACTERÍSTICS DEL REGISTRE
Varietat científica Varietat estàndard Varietat col•loquial
Tema especialitzat ± general general, quotidià
Canal escrit (o oral no espontani) Escrit o oral oral espontani
Grau de formalitat alt mitjà (o mitjà-alt) baix (familiaritat)
Finalitat o Intencionalitat objectiva (text impersonal) ± objectiva subjectiva
(text personalitzat
Els àmbits d’ús
Quan parlem ho fem en diferents àmbits d’ús o espais socials en què s’utilitza la llengua. Hi ha àmbits privats (la nostra família, el nostre cercle d’amistats) que demanen un llenguatge més o menys informal; i àmbits públics (l’administratiu o l’acadèmic) que donen lloc a uns tipus de text amb un llenguatge força (o molt) acurat i sovint amb característiques específiques, com la instància que lliurem a l’ajuntament (àmbit administratiu), el comentari de text que ens demana el professor (àmbit acadèmic), el reportatge que redactem per a una revista (àmbit periodístic), etc. Els diferents àmbits d’ús (científic, humanístic, acadèmic, administratiu, periodístic, publicitari, literari, etc.) es concreten en diversos gèneres textuals (informe tècnic, article d’opinió, instància, comentari de text, reportatge espot, poema, etc., respectivament), amb unes característiques que cal conèixer per a poder-los utilitzar.
Els llenguatges d’especialitat
Els especialistes d’una determinada matèria necessiten, per a parlar de la seva matèria, un lèxic específic o terminologia d’ús exclusiu que afegeixen a les característiques generals del registre (científic, estàndard, culte en general) de què parteixen. Aquestes modalitats de la llengua s’anomenen llenguatges d’especialitat o tecnolectes. Són tecnolectes, doncs, tants els diferents llenguatges científics i tècnics, com els d’altres àmbits d’ús (món administratiu, comercial o jurídic), professions (fusters, dissenyadors, publicistes, etc.) i fins i tot activitats de lleure (món casteller, dels esports, etc.). És clar, que no tots tenen el mateix grau d’abstracció i d’elaboració. Així, el màxim grau d’especificitat correspon als llenguatges d ela lògica i del càlcul algebraic, en que s’opera només amb símbols artificials, extrem a que no arriben les ciències experimentals (física, química o bioquímica). A continuació vindrien els textos de les ciències aplicades i tècniques (la medicina, la veterinària o les enginyeries), amb una elevada proporció de tecnicismes i una sintaxi molt controlada. Més lliure és, en canvi, la sintaxi de les ciències humanes (dret, economia, lingüística...), que disposen també d’un nombre molt elevat de termes propis, normalment menys fixats.
Aquests llenguatges d’especialitat parteixen, segons els cas, del registre cientificotècnic, culte en general o estàndard, però afegint-hi un lèxic o una fraseologia específics. De vegades agafen mots d’ús comú donant-hi un sentit nou: és el cas de concurs i oposició, que en els textos administratius solen tenir un significat molt específic i força apartat de l’habitual. També es donen exemples de polisèmia segons les especialitats considerades. Així, cànon és, en dret administratiu, un tipus de pagament, però el seu valor canvia considerablement quan la paraula és usada en literatura, en música, en art o en religió.
Els textos científics i tècnics
El registre científic i tècnic és el que s’utilitza en textos explicatius, com ara els tractats científics, els articles de revistes especialitzades sobre ciència o els informes tècnics; en canvi, per als escrits de divulgació científica n’hi ha prou amb la varietat estàndard o culta en general. El llenguatge científic transmet els coneixements de la ciència i de la tècnica, entenent per ciència l’estudi de les lleis de la naturalesa i per tècnica la utilització pràctica d’aquestes lleis.
El llenguatge científic sol associar-se a temes especialitzats (parlar d’una fractura de menisc), a finalitats objectives (descriure la fractura sense afegir-hi emoció), a un grau de formalitat elevat i al canal escrit, tot i que en conferències o en jornades per al versats en la matèria podria ser oral, sobretot oral llegit o oral preparat.
Un primer tret essencial del llenguatge científic és l’afany d’objectivitat. Contràriament ala llengua col•loquial i a la literària, doncs, el discurs científic pretén neutralitzar la subjectivitat per mitjà d’un llenguatge fred, impersonal, ja que s’espera que l’observador descrigui la realitat amb independència de les seves emocions i sentiments; per això el científic no escriu, posem per cas, “Estic content perquè amb les proves que he ofert acabo de demostrar que els neutrins existeixen”, sinó més aviat “Amb les proves ofertes s’ha demostrat l’existència de neutrins”, o, fent ús de la passiva, “Amb les proves anteriors ha estat demostrada l’existència dels neutrins”.
El llenguatge científic i tècnic
. Factors contextuals tema especialitzat, canal escrit, intencionalitat objectiva i grau de formalitat alt.
. Expressió en general: objectiva, freda, precisa. Tendència a la universalitat.
. Sintaxi: ús d’oracions enunciatives.
. Lèxic
- ús de termes que denoten d’una manera unívoca els conceptes de les diferents especialitats;
- molts termes tenen arrels gregues o llatines; d’altres provenen de llengües modernes;
- ús de llenguatges formalitzats (símbols algebraics, químics, lògics, etc.).
. Gèneres textuals: tractats i articles científics, informes tècnics, comunicacions i ponències en congressos, tesis doctorals, etc.
Un altre tret definidor del llenguatge científic és la recerca de la precisió, el rebuig de l’ambigüitat. Això implica, en el camp lèxic, la utilització reiterada d’uns mateixos termes i la tendència a recórrer a llenguatges formalitzats o codis no verbals (ús de símbols algebraics, químics, lògics...). Aquest llenguatge es caracteritza per la utilització de termes unívocs (és a dir, només es poden interpretar d’una manera), normalment monosèmics (amb un sol significat) i amb significació denotativa (sense connotacions, sense les ressonàncies emotives o les valoracions socials que s’hi puguin associar). No cal dir que hi ha terminologies diferents segons l’especialitat, sovint tan extenses i amb termes tan específics que moltes vegades no s’inclouen en les diccionaris generals de la llengua. D’altra banda, en l’aspecte sintàctic, el text de tipus explicatiu suposa la utilització d’oracions enunciatives i l’afany de claredat obliga a prescindir de complicacions estructurals i d’ornaments estilístics.
Formació del lèxic científic
Els termes científics o els tecnicismes es creen a partir de diversos procediments:
a) seguint els mecanismes regulars de l’idioma:
. derivació: voltatge, clorat (de vegades amb afixos particularment cultes: lentícula, bulbil, neurita).
. composició pròpiament dita: cobreobjectes.
. composició sintagmàtica: gas noble, pes atòmic, búfal americà, bromur de metil (cal fixar-se que es tracta de sintagmes fossilitzats, com unes locucions, en què no podem interposar elements: *gas molt noble.
.. habilitació (canvi de categoria gramatical), com la substantivació de l’adjectiu extractor per a denominar una determinada màquina.
. abreviació: Fe (símbol del ferro), PET (sigla de polietilè tereftalat), amonal (acrònim d’amoni i alumini), etc.;
b) usant elements grecs (leucòcit, hepatitis) llatins (bucocervical, reniforme) o híbrids, com en automoció (grec + llatí), etc.
c) manllevant elements d’altres llengües (sobretot de l’anglès):
- amb catalanització gràfica (angl. Marketing → màrqueting), fonètica (ang. lock out → locaut) o morfològica (angl. doping →dopatge);
- directament, sense adaptació al català: bit < bi (nary); gneis (germanisme usat en petrografia), etc.
Els textos humanístics
Tradicionalment, s’ha dividit el saber en ciències i lletres (o humanitats), divisió que ve a correspondre a la que es fa actualment entre ciències experimentals (o de la naturalesa) i ciències humanes. Les ciències humanes (els estudis literaris, la filosofia, la història, la sociologia, la política, la pedagogia, l’antropologia, etc.) no formen un tot homogeni, però en conjunt s’oposen a les ciències experimentals perquè tenen un caràcter més teòric o especulatiu (sovint marcadament ideològic) o bé doctrinal(pretenen modificar el punt de vista dels lectors per millorar la societat, per exemple), perquè no sorgeixen necessàriament de l’experimentació i perquè estan subjectes a revisions més o menys profundes dels seus continguts.
El fet que avui es consideri ciència tant la física com la lingüística, posem per cas, ja dóna a entendre que la dicotomia ciències/lletres està superada i que, en realitat, ens trobem davant una gradació de sabers, la qual aniria des dels de contingut sempre verificable i que utilitzen mètodes totalment inductius (la física o la química) o deductius (les matemàtiques pures) fins a sabers amb un contingut molt abstracte o especulatiu (la filosofia).
. Pel que fa al llenguatge, les humanitats busquen una expressió clara i precisa, com la que trobem en els textos científics. A diferència d’aquests, però, els textos humanístics es caracteritzen per:
- utilitzen un registre culte en general o bé l’estàndard.
- són més elaborats pel que fa a la forma d’expressió (fins al punt que molts assajos són considerats textos literaris);
- presenten una terminologia menys fixada, amb molts termes que tenen un significat força diferent del que tenen en el llenguatge popular (com els termes gramaticals persona, proposició, temps) i també molts termes polisèmics (categoria o funció tenen diversos valors en lingüística o en filosofia, posem per cas, un fet poc desitjable i font freqüent de malentesos),
- contenen un gran nombre de termes abstractes (positivisme, axiologia, fenomenologia, etc.).
. Quant als tipus de text, totes les ciències utilitzen el text expositiu, el qual pretén informar d’una manera rigorosa i objectiva. Tot i així, en les ciències humanes es fa ús del text argumentatiu quan no es pot demostrar experimentalment un posició i l’únic que es pot fer és recolzar-la en uns arguments que no deixen de manifestar una visió més o menys subjectiva, encaminada a defensar la pròpia tesi i a refutar les contràries.
. Pel que fa als gèneres textuals, en totes les ciències s’escriuen articles (de divulgació o bé més o menys tècnics), monografies, etc. L’assaig és un gènere molt característic de les ciències humanes. Pel seu to personal i per l’elaboració que s’hi fa del llenguatge, sol considerar-se un gènere literari, al costat de la poesia, de la narrativa o del teatre. El formen escrits sense una extensió definida (des d’un article periodístic fins a un volum gruixut) en què l’escriptor dóna a un destinatari no especialitzat la seva visió personal sobre un tema (de psicologia, de filosofia, d’art, de política, etc.).
L’assaig no pretén presentar una recerca amb tots els ets i uts, ja que no sol contenir notes a peu de pàgina, ni citacions o remissions bibliogràfiques, sinó simplement un text àgil, directe, conversacional. El segle XX ha donat a la literatura catalana assagistes com ara Agustí Calvet (Gaziel) o Joan Fuster.
El llenguatge dels textos humanístics
. Factors contextuals: tema més o menys especialitzat, cal normalment escrit, intencionalitat no sempre objectiva i gra de formalitat alt o força alt.
. Expressió en general: afany de claredat i redacció elaborada; freqüentment amb un estil personal.
. Sintaxi: gran riquesa de construccions, sovint complexes. Predomini de les oracions enunciatives, però amb presència d’altres tipus d’oració (interrogatives, exclamatives...)
. Lèxic: terminologia no del tot fixada, amb termes sovint polisèmics.
. Gèneres textuals: article d’opinió, assaig, etc.
Totes les llengües del món tenen diversitat interna. Els parlants enraonen d’una manera diferent segons quina sigui la seva procedència dialectal, però també d’acord amb la situació comunicativa en què es troben. Hi ha, doncs, dos tipus de variació lingüística: la constituïda per els varietats dialectals (dialectes) i la constituïda per les varietats funcionals (registres), és a dir, aquella variació exigida per les circumstàncies que configuren la situació comunicativa.
Podem veure les llengües vives com uns organismes dinàmics, en què es contraposen dues tendències: la tendència a la diversitat, manifestada en la variació dialectal i funcional, i la tendència a la unitat, que contraresta la primera per mitjà de l’ús de la varietat estàndard. L’estàndard és una varietat dialectal en la mesura que és comuna a tots els parlants (de fet, és indispensable per a la cohesió de la comunitat lingüística) i un registre, atès que és utilitzada en un amplíssim ventall de situacions comunicatives, com ara l’àmbit docent, comercial, mediàtic...
Les varietats dialectals identifiquen grups de parlants, pertanyents a diferents terres (dialectes geogràfics: català central, valencià, balear, etc.), generacions o èpoques (dialectes temporals: català del segle XV, català del segle XXI...) o sectors de la societat (dialectes socials: parla dels estudiants, de la murrialla...). En canvi, els registres o variants funcionals són les diferents modalitats de llengua que empra un mateix parlant per tal d’adaptar-se a cada situació comunicativa. Val a dir que totes aquestes variacions es donen alhora. Així un persona pot utilitzar el registre col•loquial combinat amb les varietats dialectals corresponents, afegint-hi, a més, elements propis de l’argot dels estudiants.
Registres formals i registres no formals
En un acte de parla, l’emissor comunica unes idees relacionades amb un tema per tal de construir un text que permeti d’aconseguir que el receptor actuï d’acord amb una determinada intencionalitat. En codificar el missatge per transmetre’l a través d’un canal, l’emissor considera també quin grau de familiaritat té amb el receptor i quin to o grau de familiaritat s’ajusta millor a les característiques de l’acte comunicatiu. Cal recordar, també, que el tema pot rebre un tractament general o especialitzat; la intencionalitat pot ser subjectiva (convèncer, queixar-se...) o objectiva (donar una informació o una explicació en un tractat sobre bioquímica, per exemple); el canal pot ser oral o escrit, o els que es derivin dels diferents mitjans per on es transmet avui dia la informació (els missatges escrits, per exemple, es poden transmetre per telèfon mòbil o per correu electrònic); i, finalment, el grau de formalitat és més baix com més espontània es la situació.
A partir de l’encreuament dels quatre factors anteriors, podríem distingir una extensa gradació de registres. En la pràctica social, però, als escenaris comunicatius més habituals, s’hi acostumen a associar unes determinades combinacions dels quatre factors contextuals, combinacions que donen lloc a uns cinc registres bàsics:
- formalitat alta: registre científic i tècnic, literari i culte en general.
- formalitat mitjana-alta: registre estàndard.
- formalitat baixa: registre col•loquial.
Les fronteres entre els diferents registres són poroses. Així, per exemple, podem trobar textos en una varietat estàndard que tingui un deix col•loquial (per exemple, el registre de determinats textos molt divulgatius) o que, contràriament, tractin un tema que obligui a utilitzar un llenguatge que, sense ser d’ús exclusiu dels especialistes, es faci difícil al comú de la gent, com passa amb certs textos humanístics o jurídics. Per a aquests darrers casos, és preferible considerar un registre culte en general, que no és pròpiament estàndard ni s’adscriu en l’àmbit cientificotècnic o literari. El registre col•loquial, per la seva banda, es considera vulgar quan té un grau de formalitat molt baix, tant pel que fa a l’expressió lingüística com a la difusió de continguts considerats de mal gust.
En el quadre inferior hi ha els registres que presenten manifestacions més clares, les quals es poden analitzar a partir dels quatre factors contextuals. No hi apareix, en canvi, el registre literari, ja que és el més difícil de definir perquè té unes manifestacions molt variades, fins al punt que dins les obres literàries podem trobar mostres de tots els altres registres.
FACTORS CARACTERÍSTICS DEL REGISTRE
Varietat científica Varietat estàndard Varietat col•loquial
Tema especialitzat ± general general, quotidià
Canal escrit (o oral no espontani) Escrit o oral oral espontani
Grau de formalitat alt mitjà (o mitjà-alt) baix (familiaritat)
Finalitat o Intencionalitat objectiva (text impersonal) ± objectiva subjectiva
(text personalitzat
Els àmbits d’ús
Quan parlem ho fem en diferents àmbits d’ús o espais socials en què s’utilitza la llengua. Hi ha àmbits privats (la nostra família, el nostre cercle d’amistats) que demanen un llenguatge més o menys informal; i àmbits públics (l’administratiu o l’acadèmic) que donen lloc a uns tipus de text amb un llenguatge força (o molt) acurat i sovint amb característiques específiques, com la instància que lliurem a l’ajuntament (àmbit administratiu), el comentari de text que ens demana el professor (àmbit acadèmic), el reportatge que redactem per a una revista (àmbit periodístic), etc. Els diferents àmbits d’ús (científic, humanístic, acadèmic, administratiu, periodístic, publicitari, literari, etc.) es concreten en diversos gèneres textuals (informe tècnic, article d’opinió, instància, comentari de text, reportatge espot, poema, etc., respectivament), amb unes característiques que cal conèixer per a poder-los utilitzar.
Els llenguatges d’especialitat
Els especialistes d’una determinada matèria necessiten, per a parlar de la seva matèria, un lèxic específic o terminologia d’ús exclusiu que afegeixen a les característiques generals del registre (científic, estàndard, culte en general) de què parteixen. Aquestes modalitats de la llengua s’anomenen llenguatges d’especialitat o tecnolectes. Són tecnolectes, doncs, tants els diferents llenguatges científics i tècnics, com els d’altres àmbits d’ús (món administratiu, comercial o jurídic), professions (fusters, dissenyadors, publicistes, etc.) i fins i tot activitats de lleure (món casteller, dels esports, etc.). És clar, que no tots tenen el mateix grau d’abstracció i d’elaboració. Així, el màxim grau d’especificitat correspon als llenguatges d ela lògica i del càlcul algebraic, en que s’opera només amb símbols artificials, extrem a que no arriben les ciències experimentals (física, química o bioquímica). A continuació vindrien els textos de les ciències aplicades i tècniques (la medicina, la veterinària o les enginyeries), amb una elevada proporció de tecnicismes i una sintaxi molt controlada. Més lliure és, en canvi, la sintaxi de les ciències humanes (dret, economia, lingüística...), que disposen també d’un nombre molt elevat de termes propis, normalment menys fixats.
Aquests llenguatges d’especialitat parteixen, segons els cas, del registre cientificotècnic, culte en general o estàndard, però afegint-hi un lèxic o una fraseologia específics. De vegades agafen mots d’ús comú donant-hi un sentit nou: és el cas de concurs i oposició, que en els textos administratius solen tenir un significat molt específic i força apartat de l’habitual. També es donen exemples de polisèmia segons les especialitats considerades. Així, cànon és, en dret administratiu, un tipus de pagament, però el seu valor canvia considerablement quan la paraula és usada en literatura, en música, en art o en religió.
Els textos científics i tècnics
El registre científic i tècnic és el que s’utilitza en textos explicatius, com ara els tractats científics, els articles de revistes especialitzades sobre ciència o els informes tècnics; en canvi, per als escrits de divulgació científica n’hi ha prou amb la varietat estàndard o culta en general. El llenguatge científic transmet els coneixements de la ciència i de la tècnica, entenent per ciència l’estudi de les lleis de la naturalesa i per tècnica la utilització pràctica d’aquestes lleis.
El llenguatge científic sol associar-se a temes especialitzats (parlar d’una fractura de menisc), a finalitats objectives (descriure la fractura sense afegir-hi emoció), a un grau de formalitat elevat i al canal escrit, tot i que en conferències o en jornades per al versats en la matèria podria ser oral, sobretot oral llegit o oral preparat.
Un primer tret essencial del llenguatge científic és l’afany d’objectivitat. Contràriament ala llengua col•loquial i a la literària, doncs, el discurs científic pretén neutralitzar la subjectivitat per mitjà d’un llenguatge fred, impersonal, ja que s’espera que l’observador descrigui la realitat amb independència de les seves emocions i sentiments; per això el científic no escriu, posem per cas, “Estic content perquè amb les proves que he ofert acabo de demostrar que els neutrins existeixen”, sinó més aviat “Amb les proves ofertes s’ha demostrat l’existència de neutrins”, o, fent ús de la passiva, “Amb les proves anteriors ha estat demostrada l’existència dels neutrins”.
El llenguatge científic i tècnic
. Factors contextuals tema especialitzat, canal escrit, intencionalitat objectiva i grau de formalitat alt.
. Expressió en general: objectiva, freda, precisa. Tendència a la universalitat.
. Sintaxi: ús d’oracions enunciatives.
. Lèxic
- ús de termes que denoten d’una manera unívoca els conceptes de les diferents especialitats;
- molts termes tenen arrels gregues o llatines; d’altres provenen de llengües modernes;
- ús de llenguatges formalitzats (símbols algebraics, químics, lògics, etc.).
. Gèneres textuals: tractats i articles científics, informes tècnics, comunicacions i ponències en congressos, tesis doctorals, etc.
Un altre tret definidor del llenguatge científic és la recerca de la precisió, el rebuig de l’ambigüitat. Això implica, en el camp lèxic, la utilització reiterada d’uns mateixos termes i la tendència a recórrer a llenguatges formalitzats o codis no verbals (ús de símbols algebraics, químics, lògics...). Aquest llenguatge es caracteritza per la utilització de termes unívocs (és a dir, només es poden interpretar d’una manera), normalment monosèmics (amb un sol significat) i amb significació denotativa (sense connotacions, sense les ressonàncies emotives o les valoracions socials que s’hi puguin associar). No cal dir que hi ha terminologies diferents segons l’especialitat, sovint tan extenses i amb termes tan específics que moltes vegades no s’inclouen en les diccionaris generals de la llengua. D’altra banda, en l’aspecte sintàctic, el text de tipus explicatiu suposa la utilització d’oracions enunciatives i l’afany de claredat obliga a prescindir de complicacions estructurals i d’ornaments estilístics.
Formació del lèxic científic
Els termes científics o els tecnicismes es creen a partir de diversos procediments:
a) seguint els mecanismes regulars de l’idioma:
. derivació: voltatge, clorat (de vegades amb afixos particularment cultes: lentícula, bulbil, neurita).
. composició pròpiament dita: cobreobjectes.
. composició sintagmàtica: gas noble, pes atòmic, búfal americà, bromur de metil (cal fixar-se que es tracta de sintagmes fossilitzats, com unes locucions, en què no podem interposar elements: *gas molt noble.
.. habilitació (canvi de categoria gramatical), com la substantivació de l’adjectiu extractor per a denominar una determinada màquina.
. abreviació: Fe (símbol del ferro), PET (sigla de polietilè tereftalat), amonal (acrònim d’amoni i alumini), etc.;
b) usant elements grecs (leucòcit, hepatitis) llatins (bucocervical, reniforme) o híbrids, com en automoció (grec + llatí), etc.
c) manllevant elements d’altres llengües (sobretot de l’anglès):
- amb catalanització gràfica (angl. Marketing → màrqueting), fonètica (ang. lock out → locaut) o morfològica (angl. doping →dopatge);
- directament, sense adaptació al català: bit < bi (nary); gneis (germanisme usat en petrografia), etc.
Els textos humanístics
Tradicionalment, s’ha dividit el saber en ciències i lletres (o humanitats), divisió que ve a correspondre a la que es fa actualment entre ciències experimentals (o de la naturalesa) i ciències humanes. Les ciències humanes (els estudis literaris, la filosofia, la història, la sociologia, la política, la pedagogia, l’antropologia, etc.) no formen un tot homogeni, però en conjunt s’oposen a les ciències experimentals perquè tenen un caràcter més teòric o especulatiu (sovint marcadament ideològic) o bé doctrinal(pretenen modificar el punt de vista dels lectors per millorar la societat, per exemple), perquè no sorgeixen necessàriament de l’experimentació i perquè estan subjectes a revisions més o menys profundes dels seus continguts.
El fet que avui es consideri ciència tant la física com la lingüística, posem per cas, ja dóna a entendre que la dicotomia ciències/lletres està superada i que, en realitat, ens trobem davant una gradació de sabers, la qual aniria des dels de contingut sempre verificable i que utilitzen mètodes totalment inductius (la física o la química) o deductius (les matemàtiques pures) fins a sabers amb un contingut molt abstracte o especulatiu (la filosofia).
. Pel que fa al llenguatge, les humanitats busquen una expressió clara i precisa, com la que trobem en els textos científics. A diferència d’aquests, però, els textos humanístics es caracteritzen per:
- utilitzen un registre culte en general o bé l’estàndard.
- són més elaborats pel que fa a la forma d’expressió (fins al punt que molts assajos són considerats textos literaris);
- presenten una terminologia menys fixada, amb molts termes que tenen un significat força diferent del que tenen en el llenguatge popular (com els termes gramaticals persona, proposició, temps) i també molts termes polisèmics (categoria o funció tenen diversos valors en lingüística o en filosofia, posem per cas, un fet poc desitjable i font freqüent de malentesos),
- contenen un gran nombre de termes abstractes (positivisme, axiologia, fenomenologia, etc.).
. Quant als tipus de text, totes les ciències utilitzen el text expositiu, el qual pretén informar d’una manera rigorosa i objectiva. Tot i així, en les ciències humanes es fa ús del text argumentatiu quan no es pot demostrar experimentalment un posició i l’únic que es pot fer és recolzar-la en uns arguments que no deixen de manifestar una visió més o menys subjectiva, encaminada a defensar la pròpia tesi i a refutar les contràries.
. Pel que fa als gèneres textuals, en totes les ciències s’escriuen articles (de divulgació o bé més o menys tècnics), monografies, etc. L’assaig és un gènere molt característic de les ciències humanes. Pel seu to personal i per l’elaboració que s’hi fa del llenguatge, sol considerar-se un gènere literari, al costat de la poesia, de la narrativa o del teatre. El formen escrits sense una extensió definida (des d’un article periodístic fins a un volum gruixut) en què l’escriptor dóna a un destinatari no especialitzat la seva visió personal sobre un tema (de psicologia, de filosofia, d’art, de política, etc.).
L’assaig no pretén presentar una recerca amb tots els ets i uts, ja que no sol contenir notes a peu de pàgina, ni citacions o remissions bibliogràfiques, sinó simplement un text àgil, directe, conversacional. El segle XX ha donat a la literatura catalana assagistes com ara Agustí Calvet (Gaziel) o Joan Fuster.
El llenguatge dels textos humanístics
. Factors contextuals: tema més o menys especialitzat, cal normalment escrit, intencionalitat no sempre objectiva i gra de formalitat alt o força alt.
. Expressió en general: afany de claredat i redacció elaborada; freqüentment amb un estil personal.
. Sintaxi: gran riquesa de construccions, sovint complexes. Predomini de les oracions enunciatives, però amb presència d’altres tipus d’oració (interrogatives, exclamatives...)
. Lèxic: terminologia no del tot fixada, amb termes sovint polisèmics.
. Gèneres textuals: article d’opinió, assaig, etc.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)