CENT CINQUANTÈ ANIVERSARI DEL NAIXEMENT D'EN RUSIÑOL

UNA SEMBLANÇA D’URGÈNCIA DE SANTIAGO RUSIÑOL

Algú podria dir, i potser estaria en la certesa, que només a un home excèntric se li podia ocórrer de morir en un lloc tan allunyat de la seva terra com Santiago Rusiñol el qual, efectivament, va morir a Aranjuez l’any 1931. Però és que en Rusiñol, don Santiago va morir allà envoltat del que a ell més li agradava les flors, les flors dels jardins d’Aranjuez.

Els catalans, que no podem presumir de gaires figures senyeres, podem dir que aquest any podem triar i remenar entre celebracions d’aniversaris. Enguany, 2011, celebrem el cent cinquantè aniversari del naixement de Joan Maragall i també el cent cinquantè aniversari del naixement de Rusiñol.

Personalment, si em donessin a triar entre l’un i l’altre –i espero que no hi hagi cap malànima a qui se li acudi de fer-me aquesta tria- em decantaria decididament per en Santiago Rusiñol.

Estic d’acord amb allò que deia l’actor Fernando Rey quan se li parlava d’en Buñuel, quan comentava que “los genios en calzoncillos son pesadísimos”. Efectivament, els mortals que han de conviure dia sí i dia també amb els genis s’ho passen d’allò mes malament. Els mortals que no hi conviuen poden trobar les seves sortides de tot graciosíssimes, però els qui estan de manera continuada al seu costat deuen pensar que tal o tal altra persona ha perdut el senderi o que no llaura recte.

Serveixi per a il·lustrar el que dic dues anècdotes conegudíssimes d’en Santiago Rusiñol. De la primera conten que don Santiago estava un dia en un convit amb la seva dona la qual l’avisava que anés amb compte amb la sopa, que es podia tacar; el genial geni, com a resposta, va agafar la plata de sopa i se la va abocar al damunt; en un altra ocasió en Rusiñol va anar a un mercat de terrissa i va comprar totes les peces que hi havia en una parada; quan s’acostava un possible comprador a preguntar el preu d’una peça, don Santiago els dia un preu exorbitat, a la qual cosa el comprador intentava regatejar, don Santiago com a tota resposta tenia un mall al costat i anava destrossant les peces davant de la mirada tota estranyada del comprador. Així són els genis, així era en Rusiñol.

Està clar que Santiago Rusiñol no és solament això, sinó que és moltíssimes coses més.

Rusiñol va néixer a Barcelona l’any 1861 i va morir, com ja he dit abans a Aranjuez el 1931. Com podeu veure uns anys d’un trasbals continuat en el món. Va néixer en una societat catalana encara preindustrial que veia com queien les muralles que encotillaven Barcelona i va morir just l’any en què es proclamava la Segona República a l’Estat espanyol, després d’haver vist el desenvolupament de la Primera Guerra Mundial. Va viure també Rusiñol el naixement de dos moviments importantíssims per a Catalunya: el primer, el moviment obrer, nascut com a conseqüència del sorgiment d’una classe proletària, nascuda com a conseqüència, primer de l’emigració del camp a la ciutat –una emigració per tant interna en el món català- i després alimentada per les successives onades migratòries provinents dels diversos indrets de l’estat Espanyol. El final de segle va viure el naixement del moviment sindical i cooperatiu i també una conflictivitat que va fer que Barcelona fos coneguda com “la ciutat de les bombes”.

En aquesta etapa la vida de Santiago Rusiñol seguia una plàcida ascensió a la glòria artística. L’any 1879, exposa per primera vegada a la Sala Parés de Barcelona i l’any següent inicia amb en Casas un viatge per carro per Catalunya. L’any 1888 inicia les seves estades a París, on forma part del que s’anomena la Bohèmia Daurada, juntament amb en Clarasó, Canudes, Utrillo i Casas (res a veure amb la Bohèmia Tràgica, representada per en Casagemes).

L’any 1890 estrena la primera obra de teatre L’home de l’orgue i l’any 1891 la primera obra teatral simbolista: L’alegria que passa. Del 1892 al 1897 se celebren a Sitges les Festes Modernistes, que serviran per introduir com a gran pintor al Greco.

L’any 1903 estrena l’obra L’hèroe una obra que posa en entredit la tasca d’Espanya a Cuba.

Ara bé, l’obra més representativa d’en Rusiñol, i la que més anomenada li va donar va ser L’auca del senyor Esteve, que fou primer publicada en versió novel·la l’any 1907 i que després el 1917 es va estrenar en versió teatral. L’obra representa el final d’aquella lluita acarnissada que hi havia entre l’artista i la societat; finalment, a l’acabament de L’Auca Rusiñol fa dir a l’Estevet que: “jo seré artista perquè el pare em paga el marbre”, tota una declaració de principis i de “renúncies” –potser també per part de la societat, a la qual ja li està bé de tenir un artista rebel.

IMPORTÀNCIA D’EN SANTIAGO RUSIÑOL

He dit al començament que la figura d’en Rusiñol m’era més simpàtica que no pas la d’en Maragall. Per què? Sincerament, trobo Maragall un home molt compromès amb una certa classe social i amb una certa tendència política, un home que no acaba de definir-se perquè si és cert que, en un moment determinat, indica que vol desentendre’s de l’establishment espanyol quan proclama allò d’”Adéu Espanya”, veiem que se’n desdiu i que li dol aquesta Espanya a la qual massa “li han parlat en llengua castellana” i que no escolta els fills que no li parlen en castellà –recorda bastant la situació actual, no us sembla? A banda d’això, Maragall és un poeta més adust, més circumspecte, que no admet gaires caires amables; en canvi, Rusiñol és un home que sembla viure la vida; és un “carpe diem” si més no “avant la lettre”. No el preocupen gaire les situacions polítiques, però viu l’art. És un artista plenament modernista, entenent per modernista aquell personatge que participa una mica de totes les arts: escriu, pinta, el preocupen els ferros, les forges i, a més, ho sap expressar plenament (vegeu el seu article: “Els picaports de Consuegra).

Santiago Rusiñol, com a pintor, no innova res, no inventa res, però els seus quadres són l’expressió d’una alegria de viure. Acostem-nos a Rusiñol, i visquem amb ell el seu esperit vitalista. Val la pena de fer-ho