dilluns, de setembre 20, 2010

ELS REGISTRES DE LA LLENGUA

Varietats De la llengua segons l’ús:

ELS REGISTRES

DEFINICIÓ: Formes pròpies de la llengua segons l’ús lingüístic en les diferents
relacions socials que es produeixen.

Els trets condicionants de les formes de llengua que utilitzem poden ser: la
temàtica, la formalitat, el propòsit o el canal.

Així com els dialectes (varietats geogràfiques de la llengua) tenen tendència a
agrupar-se, els registres tenen tendència a diversificar-se.

Els registres permeten dir una mateixa cosa de manera diversa, segons el tipus
de públic o d’allò que es pretén comunicar.

Una manera adequada de l’ús dels diferents registres demostra el domini de la
llengua per part de l’usuari.

Classificació dels registres segons:

- EL CONTINGUT:

3 Tipus: Segons l’activitat lingüística de l’individu
¨ Quan l’activitat lingüística conforma tota l’activitat de
l’individu (conferència, assaig, etc.), el contingut és la matèria o tema tractats (Registres de política, art, etc.).

¨ Quan l’activitat lingüística ocupa una part de l’activitat en la feina, el contingut es refereix a tota l’activitat.

¨ Quan l’activitat lingüística no té relació amb altres activitats simultànies (dues persones xerren de política mentre dinen...), el contingut del discurs només es refereix a la matèria de la conversa, però no a tota l’activitat.

_ EL MODE:

2 Tipus: Segons el mitjà de la comunicació
¨ Llengua parlada (té diversos nivells, des del vulgar al culte)

¨ Llengua escrita (té diversos nivells, des de l’escrit informal al
formal instrumental o formal literari)

_ L’ESTIL: Segons la relació establerta entre els participants de la comunicació
(estil familiar o estil més educat).

ALGUNS TIPUS DE REGISTRES SOCIALS:

_ VULGAR: Vinculat al col.loquial però amb molts vulgarismes molt allunyats de la norma lingüística.
Usat en contextos no formals i entre interlocutors de baix nivell cultural.

_ ARGOT: Llenguatge usat per un grup social considerat diferent dels altres. Ús de lèxic especial format per deformació de mots en forma críptica per tal de no ser reconeguts per altres grups socials. (ex. Gitanos, drogoaddictes, tribus urbanes, ...)

_ COL.LOQUIAL: Sol ser oral. És el fet servir en els usos privats de la
llengua, en la vida quotidiana. Té un grau de formalitat baix, és poc elaborat i espontani, que fa servir elements no verbals (gestos, etc.)

_ ESTÀNDARD: Considerat el registre neutre, amb un grau de formalitat equilibrat (ni molt formal ni molt informal).

Usat en l’ensenyament i en els mitjans de comunicació. Fa servir les formes lingüístiques de la norma gramatical.

_ PERIODÍSTIC: Es pot usar tant a nivell oral com a nivell escrit. Formalitat segons la situació. Té una funció explicativa i s’usa en estructura piramidal
(de més rellevant a menys). Formes textuals pròpies: notícia, reportatge, entrevista, etc.

_ PUBLICITARI: Grau de formalitat alt. Utilització de recursos retòrics que
produeixen ambigüitats. Utilització d’imatges gràfiques.

_ CIENTIFICOTÈCNIC: Formalitat alta. Claredat, precisió i concisió. No s’usen recursos retòrics ni estilístics. Té ermes propis segons l’especialitat. Models textuals pròpis: ressenyes, articles de divulgació, informes,...

_ JURIDICOADMINISTRATIU: Formalitat alta i fraseologia pròpia. Utilització entre administració i ciutadans. Usos escrits amb gran formalitat estructural. Sentència, al.legació, certificació,...

_ LITERARI: Grau màxim d’elaboració formal. Usat en textos literaris escrits. Gran elaboració estètica i d’utilització de recursos retòrics i estilístics. No hi ha interacció directa entre els interlocutors.

LA VARIETAT ESTÀNDARD
Les varietats dialectals del català depenen de la procedència de les persones:

• Geogràfica

• Social

• Generacional o històrica

Per assegurar la comprensió de la llengua entre tots els parlants, independentment de la seva procedència ↑ s’ha creat una varietat anomenada estàndard, la qual, com a varietat de tothom, és comuna a tots els parlants.
Així, es tracta de reforçar els trets que són comuns a les grans modalitats dialectals catalanes i evitar tot allò que pugui dificultar la ràpida comprensió per part d’un auditori de procedència geogràfica diversa.

L’estàndard s’usa sempre que es vol que la comunicació sigui entesa pel màxim nombre de persones.

És la varietat pròpia dels mitjans de comunicació (orals o escrits), de l’ensenyament,
dels usos científics i administratius, etc.
Es fa servir en canal escrit o oral no espontani, amb un nivell de formalitat mitjana o neutra i un propòsit impersonal o objectiu.

L’estàndard està format per una selecció dels elements de cada varietat que són o es consideren útils per al conjunt de la comunitat lingüística.

És la varietat menys marcada pels trets diferencials geogràfics, socials o generacionals.

FORMACIÓ

S’ha anat formant històricament. Ha estat condicionada per la llengua escrita (premsa) abans de l’aparició del mitjans audiovisuals.

El procés es va desenvolupar normalment fins el segle XV.

Una primera etapa va estar marcada per l’escriptor mallorquí Ramon Llull.

Una segona etapa (s. XV) va estar marcada pels escriptors valencians.

I una tercera etapa a partir de la Renaixença i la consolidació de la Mancomunitat i de la Generalitat va estar marcada pels trets típics del català central (el de Barcelona).

Es va codificar la llengua escrita amb la gramàtica i el diccionari de Pompeu Fabra.

L’any 1990 la secció filològica de l’IEC va publicar una proposta per a normalitzar l’estàndard oral pel que fa a la fonètica.

L’any 1992 la secció filològica de l’IEC va publicar una proposta per a normalitzar l’estàndard oral pel que fa a la morfologia.

S’admeten diverses formes regionals amb algunes diferències que afecten la fonètica, morfologia, lèxic i les expressions.

CRITERIS
1.- Geogràfic:
1.1.- Àmbit general: Trets que són molt estesos per tot el domini lingüístic i que
almenys es troben a dos dels grans dialectes territorials.
1.2.- Àmbit restringit: Trets que pertanyen a un sol dialecte, en el territori del qual són d’ús exclusiu o frueixen de prestigi reconegut.

2.- Estrats o nivells en l’ús de la llengua:
2.1.- Registres formals: Denoten les maneres expressives del registre elevat, pròpies del llenguatge asèptic i lògic, gramaticalment més correcte, conceptualment més equilibrat i estèticament més elegant. Caracteritza l’estil neutre dels mitjans de comunicació.

2.2.- Registres informals: altres maneres de dir en les quals, sense perdre la correcció, equilibri i elegància, els qui el parlen no volen perdre l’espontaneïtat d’expressió o apel•len a connotacions que es justifiquen per la realitat social o
psicològica de cada situació concreta.

CONCLUSIÓ
No s’ha de confondre estàndard amb català correcte.

L’estàndard no és la única varietat correcta ni la més correcta de totes. És NOMÉS la varietat apropiada per als usos públics i formals adreçada a qualsevol mena de receptor, independentment de la seva procedència (geogràfica, social o generacional).
Qualsevol dialecte o element del dialecte, encara que no formi part de l’estàndard, és TOTALMENT CORRECTE en qualsevol ús privat o informal.

Atesa la nostra història, on l’estàndard català ha estat substituït per una altra llengua en l’àmbit públic, polític, en els mitjans de comunicació, i en l’educació i els llibres de text, trobem que el límits entre l’estàndard i les altres varietats dialectals no estigui clar ni ben definit, i sobretot pel que fa a l’estàndard oral, que no estigui prou consolidat.

En una societat normalitzada on l’estàndard ha tingut una presència normal,
(ensenyament, mitjans de comunicació, etc.) les persones parlen espontàniament la seva varietat dialectal o bé l’estàndard segons la situació en què es troben.

Cap comentari: