ELS ORÍGENS DE LA NOVEL·LA CATALANA MODERNA

Els orígens de la novel·la

La novel·la catalana noucentista s'inscriu en un marc peculiar que li confereix una trajectòria i unes característiques específiques, diferents fins a cert punt de les literatures europees i més paradigmàtiquesdel moment. En efecte, al primer terç del segle, els lectors de la novel·la d'arreu de l'Estat, cada vegada més nombrosos, han d'acudir forçosament a les traduccions estrangeres, atesa la manca de creació novel·lística autòctona que, en el cas de la novel·lística catalana s'estronca pràcticament a les acaballes de l'Edat Mitjana.

Es tracta de traduccions realitzades fora, en un primer moment, per qüestions de tipus polític: durant l'atzarós regnat de Ferran VII, es combinen una fèrria censura interior, amb particular animadversió contra la novel·la, amb el fet de l'existència de nombrosos exiliats -instal·lats sobretot a França i Anglaterra-, que constitueixen una mà d'obra barata per abastir de traduccions no només el mercat espanyol -ni que sigui de manera clandestina- sinó també el sud-americà. El cas és que la meitat de les novel·les traduídes al castellà de 1790 a 1833 van ser impreses a París, Bordeus, Perpinyà, Londres i, fins i tot, Filadèlfia. Posteriorment, editors comMarià de Cabrerizo a València i Antoni Bergnes de les Cases a Barcelona potenciaran les traduccions des de l'interior. Traduccions gràcies a les quals es van introduitn els diversos gèneres i autors que es van succeint en el panorama europeu, especialment el francès: als primers anys del segle, Chateaubriand i el Werther de Goethe; a la segona dècada, Walter Scott, que continua vigent una vintena d'anys més, al costat,però, d'altres autors de novel·la històrica -Victor Hugo, Alfred Vigny o Manzoni-de Balzac i George Sand i de l'altre, a la dècada dels quaranta, de nnovel·la de fulletó -Alexandre Dumas i Eugène Sue.

Aquestes traduccions són d'importància cabdal en constituir un dels principals factors que farà possible la represa de la novel·la a l'Estat espanyol. Només cal tenir present que la primera mostra moderna del gènere, Los bandos de Castilla o El caballero del cisne (1830), de Ramon López Soler és una adaptació programàtica de l'Ivanhoe, de Walter Scott, com La catedral de Sevilla 1834), del mateix autor, ho és de Notre Dame de Paris, de Victor Hugo.

Un cop recuperat el gènere, quedarà pendent, en el cas de la literatura catalana, el tema d el'ús de la llengua en la novel·la, per a la qual cosa hauran de passar encara una trentena d'anys, al llarg dels quals s'aniran amalgamant una sèrie de factors de tipus ideològic i també estrictament literari que acabaran portant a un atzucac la novel·la en castellà a Catalunya. Efectivament, López Soler, posem per cas, era un novel·lista perfectament coherent enla seva adaptació en llengua castellana del model scottià a la història general; ara bé, a partir del moment en què autors com Joan Cortada, Estanislau de K. Bayo o Miquel Eugeni Caimaris comencen a decantar-se per la història catalana sense canviar de llengua incorren en una doble contradicció: d'una banda, entre la matèria i la llengua, i d el'altra, entre la llengua i la intenció, atès el patriotisme d'algun d'ells. Més que en la novel·la història d'ambientació medieval,aquesta contradicció esdevingué punyent en el tema contemporani, en la novel·la de fulletó d'un Manuel Angelón o d'un Víctor Balaguer i enla narrativa de costums, és a dir, en aquells àmbits on, de maneres diverses, s'estava duent a terme la descoberta de la realitat com a matèria literatulitzable.

Òbivament, alguns autors de l'etapa 1830-1862 deixen traslluir d'una manera o altra la consciència d'una contradicció com aquesta. Així, Abdó Terradas no s'atreveix a fer parlar en castellà l'únic personatge popular de La esplanada (1833) i opta per l'ús d'una mena d'híbrid castellà-català en els diàlegs i de català en els monòlegs; Pere Mata, a El poeta y el banquero(1842), reflexiona a propòsit de les seves limitacions en tant que novel·lista que s'expressa en una llengua diferent de la pròpia; Joan Cortad, sobretot, atès el grau d'oposició entre les idees que expressa en el conjunt de la seva obra i la llengua que utilitza ocuparia probablement el puntàlgid pel que fa a la contradicció esmentada. Contradicció que es va resoldre enel moment que Antoni de Bofarull va publicar com a extensió del seu ofici d'historiador i empès per motius patriòtics, L'orfeneta de Menargues. Unpas com aquest comptava, és clar, amb un context que el possibilitava: al rerefons de tot plegat, l'assentament de la revolució industrial i de la classe burgesa; enel terreny literàrio-cultural, l'èxit internacional de la novel·la i l'aparició de la novel·la realista espanyola i, a Catalunya, el camí recorregut per altres gèneres -sobretot la poesia- o la recuperació del prestigi social de la llengua. De 1862 a l'aparició de La papallona d'Oller, el 1882, s'escau el primer gran període de la novel·la catalana moderna.

Dissortadament, la tot just estrenada novel·la en català es va veure coartada per multitud de problemes que només arribarien a pal·liar-se al cap d'anys. En primer lloc, aquí com arreu, el gènere ni tan sols tenia resolta la qüestió de la seva identitat enel marc de la preceptiva literària. La seva rotunda firmació entre el públic va comportar que aquesta -desorientada i definitivament desfasada de l'actualitat literària- s'hi hagués d'encarar forçosament. Tanmateix, el pes de la pròpia tradició retòrica -que no concedia espai a la novel·la en el marc dels gèneres literaris -juntament amb una interferència de tipus ideològic connectada amb el tema de les relacions entre art i moral van impedir que els preceptistes trobessin una resposta mínimament adient. Així, autors com Milà i Fontanals, Estorch i Siqués o Coll i Vehí -en la línia de F. Schlegel- consideren que la novel·la és l'èpica moderna -una èpica en el fons degradada-, mentre que d'altres com Monlau o Pons i Gallarza la inclouen entre les obres històriques, remarcant, però, el seu caràcter fictici. La novel·la, doncs, no va assolir mai entre els preceptistes l'estatus de gènere clarament diferenciat i amb uns límits precisos.

A més, els aus es troben amb una llengua poc fixada literàriament, que n passer un instrument pobre i cil·lant. Ja al pròleg de L'orfeneta, Bofarull planteja el greu hàndicap que sosa per als noveles a falta de coificació lingüística. Així, amb el més elntal per resoldre, els novelistes hauran d'intentar d'aconseguir allo que a d'altres literatus europees va ser ritzat a partir d'una tradició lingüística i literària: la creació duna lua apta per a la novel·la moderna. A un altre nivell, la manca de prestigi social de la llengua feia difícil l'existència d'unmb de lectors suficients per tal que les edicions de novel·la en català fossin viables. Val a dir que la publicació dels Jocs Florals i d'almanacs, revistes i diaris en català va anar configurant un públic lector específic.

Sobre aquest aspecte, comenta Narcís Oller a les seves Memoriès literàries:

"Si pot dir-se que a la dècada dels setanta tant el teatre com les revistes i setmanaris polítics i humorístics catalans comptaven amb bastant públic, el llibre no havia encara assolit interessar més que el petit nucli d'amants del renaixement català despertat pels Jocs Florals i que figurava a la modesta lista del seu cos d'adjunts. Publicar un llibre en català, sense comptar ab l'ajut d'una corporació oficial o el favor d'un pròcer entusiasta, era donar-se un luxe que només estava a l'abast de molt pocs. Era, doncs, inútil trucar a la porta de cap editor pofessional; tot autor, i majorment aquell encara anònim, es veia obligat a editar per compte propi les seves obrs i arriscar-se als atzars d'una venda molt problemàtica."