dilluns, de setembre 24, 2007

EL NATURALISME A CATALUNYA

No s'ha d'anar buscar una narrativa naturalista "en català" sinó catalana; és a dir, no una que aplica directament els postulats zolians sinó l'adaptació, la recreació feta a la societat i a la tradició literària i ideològica catalanes (fins i tot amb el risc qe no es pugui parlar de "vertader" nauralisme.
Fins al 1880 tots els prosistes es limiten a copiar la realitat de l'ambient social i físic amb fidelitat. L'autor no deixa veure el seu temperament. La prosa catalana, nascuda de fa poc temps, avança a les palpentes, prova de fer els primers passos amb desfici i amb una constant vacil·lació. Es nodreix exclusivament dels temes que li donen els costums i l'ambient social de l'època.
En les revistes literàries de l'època, de les quals les més representativa són El calendari català i Lo Gay Saber, la poesia té un conreu molt més extens i molt més intens que la prosa. Lany 1866 trobem la prosa catalana gairebé exclusivament representada per rondalles. Els primers anys d'aquestes dues revistes es veuen marcats per una penúria de treballs en prosa. També en aquestes revistes es fan els primers assaigs de traducció en prosa d'obres literàries de fama universal (El Quixot, Poema dels Nibelungs, unes traduccions anònimes dels contes d'Andersen...)
En aquests primers temps de la prosa catalana, els prosistes, en llurs narracions, manquen de personalitat. Els primers assaigs de novel·la són tots del gènere costumista: Vidal i Valenciano i Francesc Pelai i Briz són apreciables escriptors costumistes). Tots els prosistes es limiten, en aquell temps, a copiar la realitat de l'ambient social i físic amb la màxima fidelitat possible., sense que amb prou feines es vegi, en la majoria dels casos, el temperament de l'autor de la còpia. Aquest era l'estat de la nostra prosa literària quan aparegueren gairebé simultàniament, en el camp de les nostres lletres, els tres prosistes destinats a dotar d'un cop la nostra literatura de fortes i definitives visions novel·lístiques: Josep Pin i Soler, Narcís Oller i Emili Vilanova. Tots tres començaren a escriure més o menys en la dècada que va de 1880 a 1890. En aquesta generació literària regnava el més desenfrenat costumisme. En les obres d'Oller i Pin i Soler hi ha un esforç de superació del costumisme miop i anecdòtic que imperava en aquella època.
De 1850 a 1890 s'estén el període literari conegut amb el nom de Naturalisme. Fruit d'una violenta reacció contra el romanticisme, les seves tendències comencen a despuntar discretament en el robust Realisme (no exempt de tota mena de gèrmens romàntics) de l'art de Balzac. S'acusa en les seves línies essencials i arriba a la perfecció de la realització tècnica dels seus ideals estètics en l'obra de Flaubert, i degeneren en la monstruosa deformació de les doctrines de l'escola que inspira l'obra d'Emile Zola.
El moviment naturalista, que comença amb un ideal de sòbria fidelitat a la natura i la vida, que l'acostava a un aspecte de l'estètica clàssica, finí per contagiar-se de l'epidèmia positivista i determinista eixida de les experiències dels laboratoris científics, i per transformar-se, en mans de Zola, en un ideari grotesc que erigí la fisiologia com a única norma directiva del novel·lista i convertí la novel·la en una composició híbrida en la qual una ciència barata de manual vulgaritzador pretenia usurpar el lloc i la funció dels dots nturals de creació artística i d'observació directa de la natura.
El decenni 1880-1890 fou el de màxima expansió de la moda naturalista en les literatures europees: Zola dominava tir+anicament el món de la novel·la, i la irradiació de les sees doctrines estètiques i de la seva obra aconseguí infiltracions d'importància, per bé que generalment parcials, en les obres produïdes en aquell període pels novel·listes de tot el món. En un principi Oller es va deixar enlluernar per Zola però no acabà de caure positivamen en la temptació naturalista. L'epíleg de Zola a "La papallona" (consultable en un dels arxius del blog) deixa entreveure la distància que hi havia entre el "naturalisme" de Zola i el d'Oller. Segons Zola, a la novel·la esmentada no hi ha cap de les notes bàsiques del naturalisme. Si La papallona no en tenia res, de naturalista, menys en tingueren, en opinió de Manuel de Montoliu, les seves grans novel·les posteriors.
El naturalisme a Catalunya és una adaptació del naturalisme francès. Els intrroductors a Catalunya d'aquest moviment literari foren Yxart i Sardà (crítics literaris) i Narcís Oller (novel·lista), tots ells de formació romàntica.
Els tres personatges esmentats, cabdals en el naturalisme català, estudiaven per a advocats. Manuel Milà i Fontanals fou el professor de literatura d'Yxart; li ensenyà la literatura a partir de la filosofia idealista alemanya, notablement de Hegel. Aquesta empremta romandrà tant en ell com en Sardà durant la seva vida teoricocrítica i, quan coneguin el naturalisme, la seva tasca fonamental serà adaptar el positivisme i l'idealisme.
a) JOAN SARDÀ
En un principi de tendència romàntica, es manté en una teoria idealista. El 1874 encara e smostra contrari al naturalisme. Es pot situar dins el moviment realista tot i que accepta trets del naturalisme. El 1882 exposa el que és la teoria naturalista, en fa una defensa, encara que no participa el tot dels postulats de Zola, al qual acusa de detallista i de fragmentar l'obra. El gust pel detallisme arriba a ofegar l'obra -diu Sardà- ja que si se'n descriu molt desapareix el punt central de l'obra. Admet la tècnica literària del naturalisme, però no el determiisme. Admet el naturalisme literari, però no el filosòfic.
Sardà valora la posició personal del novel·lista i aquet tret el separa del realisme fotogràfic.
El novel·lista ha de vibrar amb la realitat que després descriurà (igual que Zola). Sardà admet -contràriament a Zola- que la subjectivitat de l'autor, en la descripció, dóna vida a la novel·la. Sardà creu que en la traducció de la realitat hi ha d'haver l'ull persoal del novel·lista i que precisament en això consisteix el mèrit de la novel·la. Sardpa veu l'ull del novel·lista darrere la descripció de la realitat, però això li planteja un problema: aleshores serà autènticament real la descripció de la realitat? Serà viva, però serà real? Així, la realitat en Sardà serà més viva que real.
La imaginació del novel·lista és un embelliment de la realitat per a Zola. Per a Sardà la imaginació és la capacitat d'inventar un rument. Així per a Sardà la imaginació té un paper és rellevant que per a Zola.
Sardà posa més èmfasi en les qualitats personals de l'autor que Zola, el qual les supedita al mètode.

1 comentari:

Andre J. ha dit...

Gràcies, estava fent ara un treball de La Bogeria i això m'ha vingut molt bé.
Bona aportació

:)