HISTÒRIA IMMEDIATA I COETÀNIA A CONTRABAN

1914: Prat de la Riba aconsegueix la Mancomunitat
1923: Dictadura de Primo de Rivera: supressió d ela Mancomunitat
1931: 14-IV Companys, Macià i Azaña proclamen la República. Caiguda de la monarquia borbònica
Govern provisional
JOSEP PLA versus JOAN OLIVER

17-IV: Macià, a pressions del govern dela República ha de retirar la República Catalana; a canvi, el govern de la República accedeix a concedir a Catalunya la Generalitat i un Estatut.

1932: Discussió de l'estatut de Catalunya, durant la primavera i l'estiu de 1932 a les Corts de Madrid que retallen al màxim les competències estatutàries. Tanmateix, l'estatut, conegut amb el nom d'Estatut de Núria s'aprova el 15 de setembre. El 26 de setembre Manuel Azaña, president de la República, dirà que l'estatut s'avança a resoldre problemes que tenen altres comunitats europees.

Pla és enviat a Madrid per "La Veu de Catalunya". Hi farà de
corresponsal des de 1929 a 1936. És en aquest diari on escriu
les "cròniques parlamentàries" (volums 40-42 de les seves OC)
Joan Oliver es trasllada a viure a Barcelona, on vol estrenar teatre

1933: Bona obra de govern fins que el novembre d'aquest any la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas) de Gil-Robles guanya les eleccions. Comença el període conegut com a bienni negre.

Joan Oliver escriu la peça Cataclisme i l'estrena l'any següent

1934: "L'altra vegada no érem tan forts" (La fam, de Joan Oliver)
11-IV, El Parlament de Catalunya aprova la Llei de Contractes de conreu.

A Madrid hi ha un ambient contrari a catalunya.
En literatura hi ha quatre crítics literaris que hi tenen un
paper destacadíssim: Foix, Espriu, Pla i Oliver.

El sis d'octubre Companys, president de la Generalitat de Catalunya, a causa de les pressions declara: "l'Estat Català, dins de la República Federal Espanyola". L'endemà, les tropes del general Batet ataquen el palau de la Generalitat i n'empresonen el govern. Companys és obligat a parlar per la ràdio i comunica la suspensió de l'Estatut. El govern de la Generalitat és empresonat al vaixell "Uruguay", ancorat al port.

1935: Corrupció en el govern d'Alejandro Lerroux, cosa que el seprada de Gil-Robles.

Probablement en aquest any Oliver escriu l'obra 30 d'abril

1936: Eleccions i revolta militar aturada a Catalunya. Guerra (in)civil. El general Goded, que viatja de Mallorca a Barcelona per donar suport a la revolta militar és empresonat i obligat a parlar per ràdio. En aquesta alocució anuncia la seva rendició.

1937: Fets de maig (2-7 de maig). "Per un podrit plat d'arròs m'havia de vendre l'ànima?"; La fam).
1938: Pla al Diario vasco, en zona franquista. Oliver estrena La fam, sota bombardeigs el 15 de juny de 1938.
1939: Pla a Barcelona, un cop acabada la guerra civil és nomenat director de "La Vanguardia Española". Decebut, es retira a Llofriu, on hi estarà la resta de la seva vida en una mena d'exili interior. Gran producció. Per la seva banda, Oliver marxarà cap a Xile, exili exterior.

LEXIC DE CONTRABAN

americano

Als Països Catalans i a d'altres països europeus (com Itàlia), emigrat tornat d'Amèrica.

Llicorella

1. f. Roca pissarrenca, situada a l'inici del metamorfisme, que prové de la consolidació i la laminació de sediments argilosos.
2. Llicorella bituminosa. Llicorella impregnada d'hidrocarburs i betums que hom pot utilitzar per a obtenir petroli.

Tombal

Pertanyent a la tomba. Pedra tombal, inscripció tombal.

Bonior

1f. Remor sorda i contínia que mou una abella, una multitud de persones.

Arreus

1. Eina agrícola arrossegada per una cavalleria.
2. Arada.
3 pl. Ornaments, guarniments, especilament del vestir.
4. Guarniments de cavall, de mul.
5. Efectes, instruments, accessoris necessaris o convenients per al bon funcionament d'un aparell, etc. Arreus de caçar, de pescar.
6. sing. Conjunt d'arreus.

Mallals

1.m. Mesura de capacitat per a grans

Ínfules

1. Infula. F Banda de llana blanca que s'adaptava al voltant del cap amb dues cintes als costats, i era emblema d'inviolabilitat o signe de dignitat sacerdotal.
2. pl. Cintes que pengen de la mitra; la mateixa mitra.
3 Fig. Presumpció vanitat.

Broques

1. f. Nom de diferents objectes o peces comparables, per llur forma o llur grandària, a un broc o tros de branqueta: instrument d'acer llarg i rdó amb què els carnissers afilen els eines de tall; espiga de l'esperó; cadascuna de les varetes que es posen als ruscs per a sostenir les bresques; vareta envescada per a xcaçar ocells; etc.
2. En els telers, fus d'acer amb una molla longitudinal que va dins la llançadora, el qual travessa i aguanta la bitlla de trama.
3. En els telers de xarxa, cadascuna de les peces de filferro que disposen el fil de manera que puguin ésser fets successivament cadascun dels rengles de nusoso que componen el teixit de xarxa.
4. Barreta de ferro de secció circular sobre la qual giren els rodets a la fileta de l'ordidor; els plegadors a la fileta dels telers de cinteria, etc.
5. Peça metàl·lica cil´´indrica, tallant d'un cap, que s'aplica a diferents eines o màquines que foraden fusta o altres materials.
6. Clau de cabota quadrada amb què els sabaters subjecten la sola a la forma que fan o adoben claçat.
7. Busca de rellotge.
8. Peça.

Balca

1. F. Boga. Una cadira de boga.

Boga

1. F. Peix teleosti perciforme de la família dels espàrids (boops boops), de cos afusat de llistes longitudinals laterals grogues, que sol formar moles abudants mar endins.

2. F. Nom donat a diverses espècies del gènere Typha de la família de les tifàcies que es fan als aiguamolls i a les aigües de curs lent, on formen part dels canyissars, les fulles de les quals poden ésser teixides per a fer-ne seients de cadira, cistells, etc. Boga de fulla ampla (T. latifolia), boga de fulla estreta (T. angustifolia).

3. F. Límit, fita. És la casa que és a la boga de la vila. Les bogues del terme. Les bogues de França.

4. Llinassa

Penjarella

1F. Cosa que penja

Cretona

1F Empesa de cotó amb lligat de plana, gruixuda, generalment destinada a l'estampació

orsar

1 V. Anar a l'orsa, navegar contra la direcció del vent

xusma

1 F. Xurma

2 Conjunt de gent baixa, vil

desaforat

1 Adj. Boig, desmesurat

calafat

1 M i F. Persona que construeix naus de fusta.

baluerna

1 F. Cosa que fa molt d'embalum

sonsònia

1 F. So insistent i monòton

palangre

1 M. Art de pescar que consisteix essencialment en una llarga corda immergida d'on pengen una munió de cordetes proveïdes d'un ham. Lluç de palangre

2. Fil retort de cànem o de lli, compost de tres cordons de tres caps cadascun, que és emprat especialment en l'ormeig d epesca anomenat palangre

dril

1 M. Teixit de lli o de cotó amb lligats i combinacions de colors imitant les de llaneria.

doga

1 F. Qualsevol de les fustes que formen el cos d'una bóta, d'un barril, etc., i es mantenen unides amb cèrcols

requintar

1 Verb. Encarir d'un quint; pujar una cinquena part en els arrendaments

aferrar

1 Verb trans. Fixar, subjectar.

En termes nàutics, amarrar (la vela plegada) sobre l'antena o sobre la verga

obenc

1 M. Qualsevol de les cordes que van de l'arbre d'una nau a la murada i serveixen per a mantenir dret l'arbre

estai

1 M. Corda que va del cap d'un arbre de nau a proa o al peu de més endavant, que impedeix que l'arbre es decanti endarrere

xarbotar

1. V. Intr. La superfície d'un líquid sacsejat, agitar-se dins l'atuell, batent les parets o vessant-se en part.

2 PER EXT. La superfície d'un líquid, agitar-se com ho fa un líquid dins un atull sacsejat. Fig.: vivim en un món xarbotat

governall

1. M. Aparell o dispositiu que serveix per a governar una nau, un aeroplà, etc.

misantropia

1. F. Aversió a les persone si, en general, a la societat

trainyera

1. F. Ormeig de pesca constituït per una xarxa de grans dimensions, de forma aproximadament rectangular, amb surada i plomsi unes anelles per les qual passa un cap que, en estirar-lo converteix la xarxa en una bossa dins de la qual resta empresonat el peix

2. F. Barca per a pescar amb trainya

fotja

1. F. Sot d'aigua o de fang

2. F. Ocell de la família dels ràl·lids (fulica atra), de 38 centímetres, de formes massisses i de plomatge negre amb una pla còrnia de color blanc al front, freqüent a les vores dels llacs i dels aiguamolls, de la mateixa família: fotja banyuda [o fotja de banyons o fotja de cresta [F. cristata])

roquill

1. M. Petricó

1. M. Mesura de capacitat per a líquids, equivalent a la quart part d'un porró

fava

1. F. Llavor de la favera

2 Això són faves comptades. Dit d'una cosa certa, que no hi cap posar en dubte.

No poder dir fava: no poder ni parlar de tan fatigat que hom està.

Treure faves d'olla: experimentar una gran millora, refer-se d'una mala situació.

3. Mastegot

4. Persona aturada, que smebla com encantada.

5. En algunes contrades, persona que excel·leix en una determinada feina

6. VULG. Gland

7. Tumor de sang coagulada que es forma a la boca de les bèsties

8. Inflor a l'epidermis

9. Clapa o taca de color a la ploma o a la pell de l'animal

Gussi

1. M. Llagut de pesca i d'esbarjo

Petromax

De Petro-
M. Forma prefixada del mot petroli. Ex.: petrodòlar, petroquímic

Llossa

1. F. Cullera gran

Sec

1. M. Mancat d'humitat, sense suc. Mancat de vida; mrt. Tot sol, sense res que li doni suavitat, sabor atractiu

2. Adj. FIG. Molt magre, que té molt poca carn o molt poc greix. És un home alt i sec. Té les cames seques.

3. FIG. Sense cap mollesa, dolçor, suavitat, sense res que n'esmorteeixi la brusquedat, el rigor, sense cap accessori o acompanyament que n'augmenti el valor

4. Fig. Mancat de sensibilitat. P. ex.: cor sec

5. F.pl. POP. Mongetes seques

6. FIG. Sobtadament. Va parar en sec

7. A seques. Sense cap afegit

som

Adj. De poca fondària. Dit de les aigües de poca fondària

llibant

m. Corda gruixuda d'espart

cabotatge, navegació de

f. Tipus de navegació que es fa arran de costa

arreu (usat generalment en plural)

m. Guarniments del cavall i, en general del bestiar de bast

LA VARIACIÓ LINGÜÍSTICA

El llenguatge fa la impressió de ser una capacitat que es manifesta de manera igual, amb molta unitat. Tanmateix, si alguna cosa sobra dle llenguatge humà és la seva extraordinària variació. Ens l'explicarem fàcilment si parem atenció als usuaris del llenguatge: podem dir que la capacitat humana de parlar és tan diversa com ho són els parlants.
Les llengües
Cada comunitat organitza el seu sistema de signes i de regles, i fa un ús concret de la capacitat humana del llenguatge. Podem, doncs, buscar una sèrie de trets comuns a totes les llengües:

Tots els humans utilitzem mecanismes fisiològics per articular els sons.

Totes les llengües són formades per unitats de dos nivells: unes que no porten significació (sons, fonemes) i unes altres que aporten significat (paraules, oracions). Les segones estan formades basant-se en les primeres. Aquesta doble articulació dóna una gran flexibilitat a totes les llengües.

Totes les llengües tenen regles que impedeixen qualsevol combinació d'unitats. O, dit d'una altra manera, les unitats lingüístiques no es combinen de manera aleatòria, sinó seguint determinades pautes (que varien d'una llengua a l'altra). Ara bé: en totes és possible de formar un nombre infinit de combinacions (oracions) amb un nombre finit d'unitats.

Però, més enllà d'aquests trets unitaris, ressalta la gran diversitat amb què el llenguatge es manifesta. La forma primària en què es manifesta aquesta diversitat és mitjançant les diverses llengües del món.

A l'interior d'una mateixa llengua també hi ha variacions

La variació lingüística no s'acaba amb les diverses manifestacions de la capacitat general del llenguatge, que hem anomenat llengües. També a l'interior d'una mateixa llengua hi ha diverses maneres de parlar-la, variants diferents o maneres diferents d'utilitzar un mateix codi.

No es parla igual el castellà a Sevilla que a Valladolid o Buenos Aires, ni és igual el francès d'una part de Bèlgica, del Canadà, del centre de França o del de París, ni és igual l'anglès dels Estats Units que el de Londres.

Igualment podem trobar diferències entre la manera d eparlar d'una senyora gran de 70 anys i el d'una noia de 14, o entre la manera d'utilitzar la llengua anglesa per part dels blancs del barri de Manhattan i dels negres del Bronx de la ciutat de Nova York. La variació és un dels trets característics de les llengües, de totes les llengües.

2. Llengua, norma i parla

Si bé és cert que una llengua és una creació col·lectiva, social de tots els seus parlants, també és cert que cada parlant en fa un ús individual, propi, d'aquest sistema d'expressió. Anomenem aquesta possibilitat d'expressió individual, d'ús particular de la llengua, parla. Podríem dir que un parlant concreta en cada moment, d'una manera determinada, les possibilitats que li ofereix el codi o llengua.Per això el concepte de llengua té sempre una dimensió social mentre que el concepte de parla fa rweferència a l'ús individual.

Ara bé, no és pensable que un determinat parlant faci un ús absolutament personal i lliure del codi lingüístic. Hi ha determinades normes que ens "obliguen" a utilitzar determinades formes en determinats contextos. Si jo m'adreço a una autoritat, utilitzaré unes formes concretes (tractament, estructura del missatge) diferents de si m'adreço a un amic o a un col·lega.

Per tant, ens cal tenir ben presents aquests tres conceptes:

. llengua: sistema de signes o codi lingüístic, creació social d'una col·lectivitat.

. parla: ús individual que cada parlant d'una llengua fa de les possibilitats que li ofereix el codi.

. norma: element regulador entre les possibilitats del codi i el context en què cada parlant ha d'expressar-se.

Concepte de variació lingüística

De vegades es diu que una llengua és el que els seus usuaris volen que sigui. Una primera idea per comentra d'aquesta afirmació és que no es pot desvicular la llengua de la realitat concreta, dels parlants que la utilitzen, que una llengua només té sentit quan hi ha parlants que la utilitzen i és operativa per a un grup més o menys nombrós de persones. Els usuaris o parlants determinen unes varietats concretes. Però ressaltem el concepte d'ús de la llengua. Sense ús no existeix la llengua: el que determina la vitalitat i en condiciona el desenvolupament -l'expansió d'una llengua-, és el seu ús per part dels parlants en diferents àmbits lingüístics. El que ens ha fet reflexionar sobre les funcions de la llengua és haver observat que els parlants usen la lelngua amb aquestes funcions.

Inherent a l'ús és el concepte variació . L'existència d'usuaris diversos és el que fa aparèixer usos diversificats de la llengua.

Varietats i registres

Algunes variacions lingüístiques que podem observar són òbvies, les que deriven de la parla, o ús individual de la llengua que fa cadascú. D'aquestes variacions algunes lingüistes en diuen idiolectes. N'hi ha d'altres que també són evidents: les que deriven de condicionants biològics, com és ara les diferències de to i de timbre entre homes i dones, o entre nens i adults.

Les variacions lingüístiques més estudiades fins ara sónles que tenen a veure amb factors socials que afecten grups nombrosos de parlants. En remarcarem dos grans grups: les que depenen dels parlants (dels usuaris de la llengua) i les que depenen del context o la situació (és a dir, de l'ús) en què es desenvolupa la comuniació. Ho podem esquematitzar de la manera següent:

varietats individuals (idiolectes)

geogràfiques (dialectes)

USUARIS varietats històriques o generacionals

socials

USOS varietat estàndard

registres

Pel que fa a les primeres que anomenem varietats, direm que es tracta de variacions degudes a factors geogràfics, històrics o socials. Una varietat comuna a tots els parlants, o que tots els parlants coneixen i fan servir per comunicar-se sense marcar l'origen geogràfic o social és la varietat estàndard.

LES VARIETATS HISTÒRIQUES I SOCIALS

Les variacions degudes al context o a la situació són conegudes amb el nom de registres o varietats funcionals, contextuals, situacionals, i també variacions estilístiques. Es diferencien de les altres varietats (geogràfiques, històriques o socials) perquè no tenen tant a veure amb els parlants com amb la situació, àmbit o context en què ès produeix un missatge lingüístic. Un mateix parlant fa servir diversos registres segons que hagi d'expressar el mateix missatge en un context o en un altre. Els registres varien en funció d'alguns elements de la comunicació o del context, qui parla, de què parla, amb qui en parla, amb quina intenció o propòsit, com en parla (oralment o per escrit), etc.

Veurem a continuació alguns trets més específics d'aquestes varietats.

1. Varietats històriques

De vegades també s'anomenen varietats generacionals. De fet es tracta d'un tipus de variacions que podem situar al llarg d'un eix cronològic.

Les diferències entre el català d'avui i el del 1500, per exemple, són fàcilment constatables agafant un manuscrit de l'època i confrontant-ne aspectes com la morfologia, la sintaxi o el lèxic amb la llengua que fem servir al segle XXI. Al llarg de la història una llengua ha sofert una evolució.

Referint-nos solamnet al lèxic trobaríem diferents com ara:

. Paraules antigues que avui han desaparegut.

. Altres que han canviat de significat.

. Aparició de paraules noves.

Les diverses varietats històriques marquen estadis successius de la història de la llengua.

Vist des d'una òptica històrica més immediata, en un mateix període de temps, es noten diferències o varietats generacionals, entre les persones adultes de la comunitat i les persones més joves.

2. Varietats socials (o diastràtiques)

La llengua pot ser un signe d'identificació d'un determinat grup social. Sentint com parla una persona podem endevinar moltes coses sobre el seu origen, el lloc on viu, el grup social, el nivell d'estudis... Aquests factors són els que determinen les varietats socials. A grans trets podem dir que estan condicionades pel grup social i per l'actitud que s'adopta en relació amb la llengua.

Algunes d'aquestes variants socials són els anomenats argots o parlars especials. Neixen en el si de grups tancats (lladres, persones de baixos fons, món del joc, de la drogoaddicció, d'una determinada secta, grups militars, món escolar...), com a signe d'identificació i diferenciació davant de l'exterior. Alguns dels mots d'argot són deformacions d'altres de corrents: pensisquiar (pensar), mates, profe, cole... D'altres passen al llenguatge comú: pispar, clapar, clissar, dinyar-la, mangar (tots ells provinents del llenguatge caló).

En català han estat estudiats alguns parlars específics de determinats grups socials. Per exemple, el xava o parlar propi d'alguns barcelonins; o el caló o parlar gitano; el parlar bleda, propi d'alguns nois i noies de determinats barris barcelonins benestants; el parlar ultra, propi de persones que volen fer ultracorreccions i adopten un llenguatge "pur", etc. Avui, però, en molts àmbits on hi hauria parlars específics hi trobem lallengua castellana.

Tot i que les variacions socials es noten en els ambients urbans (hi viu més gent i la vida social és més diferenciada), també en els entorns rurals s'utilitzen (o s'utilitzaven) alguns mecanismes que alguns anomenen "argòtics". Per exemple, el fenomen de posar sobrenoms (malnoms o motius) a algunes cases i a le spersones que hi viuen: Can Flautes, can Paparra, can Forner Nou, Cal Penja-i-despenja... Vistos des de fora -per exemple, per un "pixapins (habitant de Barcelona)-, aquests mots fan el mateix efecte que els mots d'argot d'una secta o grup social.

La varietat estàndard

Per tal de salvar les diferències entre els diverses maneres d'utilitzar el codi lingüístic que vèiem en el punt anterior, totes les llengües han generat una varietat superadora de les variacions dialectals, la varietat estàndard. És la que trobarem, sobretot, als mitjans de comunicació social (premsa, `radio, televisió), a l'ensenyament i en d'altres institucions socials que estiguina la disposició de tots els ciutadans d'una comunitat lingüística. Històricament, aquesta varietat comuna ha anat lligada a l'ús de la llengua que feien els grups més influents en la societat de la cort reial; la cancelleria -on es redactaven els documents per a tot el domini reial -l'església...

1. Característiques i condicions de la variació estàndard

Les seves característiques són ben clares:

. Facilita la comprensió i la comunicació entre parlants de les diverses varietats territorials, generacionals o socials.

. És una avrietat a disposició de tota la comunitat -o, almenys, aspira a ser-ho- i no pas d'un sol grup.

. Cal no confondre varietat estàndard amb "manera obligatòria d'usar la llengua" per part de tothom. L'estàndard no és una obligació d'ús, és simplement una manera d'utilitzar la llengua a disposició de tots els parlants. Cadascú la pot fer servir quan li sembli bé, és a dir, en aquelles ocasions en què és escaient (segons la norma) parlar o escriure en la varietat estàndard.

L'estàndard com a varietat per al conjunt dels parlants, ha de reunir unes determinades condicions:

a) Ha de ser conegut o compartit per tothom (per això s'utilitza i s'ensenya a les institucions escolars, és el llenguatge de l'ensenyament i dels mitjans de comunicació...).

b) Ha de ser acceptat per tots els parlants -pels usuaris dels diferents dialectes, ja que cadascun hi renuncia a aspectes propis i n'adopta d'altres.

c) Ha de tenir un caràcter utilitari, econòmic, fàcil d'aprendre i de manejar... (com tot el que arriba a ser estàndard).

L'estàndard té també valor aglutinador i identificador: és un punt de referència de tots els parlants dels diversos dialectes de la llengua i serveix per diferenciar una determinada llengua de les veïnes.

JOSEP PLA, vist per CRISTINA BADOSA

La dimensió literària de Josep Pla s'ha de valorar a partir de dues qualitats que han estat essencials en la modernització de la llengua catalana i en la divulgació de la tradició històrica i cultural del nostre país. El seu estil combina els girs populars, la simplicitat expressiva i la creativitat en les metàfores i les comparacions. El resultat ha contribuït a la normalització del català literari, superant els estils modernista i noucentista i creant una escriptura creativa i, alhora, propera a la pràctica quotidiana, que ha facilitat la continuïtat després del període de repressió cultural franquista. D'altra banda, la recuperació, molt personal, de la memòria col·lectiva ha permès la divulgació del nostre passat immediat, a partir d'una perspectiva atractiva, humorística i, també, irònica.

L'aportació literària de Josep Pla ha passat, però, per un procés de creació i de consolidació molt lligat a les circumstàncies polítiques i autobiogràfiques. El 1921, després d'un reportatge sobre Madrid, va exposar els punts essencials d'un projecte que no duria a terme fins a la postguerra. La intenció de reunir en unes vastes memòries tota la seva obra assoliria una dimensió estructural a partir d ela publicació de Coses vistes, el 1925. Però fins al 1928, després d'un intent frustrat de novel·la, Relacions, que es resoldria en un conjunt de narracions, Pla es va disposar a organitzar l'obra dispersa en unes memòries a partir d'un jo narratiu que donaria unitat als diferents gèneres conreats per ell fins aleshores: viatges, retrats, narracions, notes sobre gastfronomia o costums.

Tanmateix, la voluntat inicial va quedar reduïda a un simple programa d'intencions, quan l'activitat política el va obligar a ajornar novament el projecte. La fi de la Dictadura de Primo de Rivera li va desvetllar el sentit de la responsabilitat política; per mitjà de la premsa va contribuir a dinamitzar-ne el discurs. Des de la Lliga i a partir de posicions cada vegada més radicals, Pla va arribar a influir sobre l'opinió pública en una crítica constant contra la República i les esquerres que coincidia amb l'objectiu desestabilitzador de la CEDA. La guerra civil el va portar a col·laborar amb l'espionatge franquista. No serà fins a la postguerra que Pla tornarà al projecte de construir unes vastes memòries de la seva època i del nostre país que prendran cos a partir de la primera edició de l'Obra Completa. La construcció d'un jo narratiu donarà al testimoniatge dimensió universal, qualitat i el fil estructural que, com ja havia imaginat el 1921, li permetrà aplegar una obra massa dispersa. El quadern gris és, en aquest sentit, el nucli d'aquest mosaic vastíssim i divers, i una de les obres més universals de la nostra prosa narrativa.

La creació d'un estil periodístic i literari (1920-1925)

Els anys d'aprenentatge

Josep Pla va néixer el 8 de març de 1897 a Palafrugell, és a dir, al tombant de segle i en una vila industrial, agrícola i marinera del Baix Empordà. Aquestes circumstàncies expliquen, en part, el cotingut d'una obra dispersa i rica en gèneres, que l'autor justifica constantment. D'altra banda, la vacil·lació inicial i el rebuig posterior envers la novel·la s'emmarquen en la crisi del gènere plantejada després de la Primera Guerra Mundial, Pla en va viure tot el procés els anys vint, quna La Publicidad el va enviar a París de corresponsal. La recuperació del model de l'antiheroi de Dovstoievski, per escriptors com André Gide, va ser seguida per Pla en els primers intents per a bastir un personatge que li permetés exposar una concepció de la humanitat escèptica i crítica, tot evitant el compromís personal.

El personatge final serà el resultat de la combinació d'una tria a favor de la condició de l'escriptor professional, que ell defineix com el "rellogat", del personatge de l'antiheroi esmentat i de la pròpia personalitat, que amb els anys es confondran amb el Pla escriptor i home. Aquesta veu narrativa, que sovint té el relleu d'un autèntic protagonista, com en el cas d'El quadern gris, serà el fil conductor de tota l'obra aplegada en l'Obra completa i, també, de la majoria dels articles que encara avui es conserven dispersos en diverses publicacions. Aquesta narrador serà sovint el protagonista dels primers llibres que anuncien les vastes memòries posteriors, llibres en els quals predomina la narració, com a Costes vives (1920-1925) (ed. 1925), Llanterna màgica (ed. 1926) i Relacions (ed. 1927), però en els quals figuren els esbossos de gèneres essencials en la seva obra com són la biografia, l'assaig antropològic i costumista, i la descripció del paisatge.

La corresponsalia a París, Itàlia, Alemanya i Anglaterra (1920-1927)

La majoria d'aquests llibres havien estat encàrrecs de premsa. L'habilitat estilística de Josep Pla, el dinamisme de la seva prosa, la utilització de l'anècdota, el constant diàleg amb el lector per atreure la seva atenció, el sentit de l'humor, són tècniques que va aprendre den la pràctica periodística. La carrera literària de Pla s'ha d'entendre en el context de la professionalització periodística, i la conseqüència immediata és la renovació que fa de la prosa, bandejant l'encarcarament noucentista, el ruralisme i lesvaguetats modernistes.

Pla va col·laborar en els diaris més prestigosos de Catalunya i d'Espanya. Va iniciar la carrera periodística a La Publicidad, que poc després esdevindria La Publicitat, i es va formar fent de corresponsal per a aquest diari a París, Itàlia, Berlín i Londres. Va viure la renovació artística i literària en un París que s'estava recuperant de la Primera Guerra Mundial, va ser testimoni privilegiat de la marxa sobre Roma de Mussolini, va patir la devaluació del marc a Berlín durant la República de Weimar i les restriccions de Londres, el 1926, en la primera vaga general de la història.

La vocació política i periodística (1927-1939)

El tomb polític: d'Acció Catalana a la Lliga Catalanista

De retorn a Catalunya, Pla es va adherir al moviment de recuperació de l'esperit catalanista proposat per dretes i esquerres. La sèrie del Viatge per Catalunya a la Nau, d'Antoni Rovira i Virgili, s'ha de valorar en el context de La Catalunya endins de Joan Estelrich, és a dir del catalanisme de comarques, que enriqueix el catalanisme barceloní. Pla col·labora també en el setmanari L'Opinió, al principi de tendència liberal i que més tard es va radicalitzar cap a l'esquerra. Pla se'n va separar de seguida, quan el to va esdevenir doctrinal sota la direcció de Joan Lluhí. La primavera del 1928 Pla va dur a terme un tomb polític que va provocar una polèmica d'oportunisme, que ell va justificar com la necessitat d'adaptar-se a un manera de fer possibilista.

L'elaboració d'una biografia sobre Francesc Cambó va significar la incorporació d'una de les plomes més atractives de la literatura catalana a la política nacionalista conservadora. El moment de la seva entrada a la política el va allunyar del projecte d'escriure unes vastes memòries quan s'estava consolidant amb l'aparició de Vida de Manolo i la sèrie d'articles Viatge per Catalunya.

Al servei de Francesc Cambó, la República i la Guerra Civil

La corresponsalia a Madrid i el seguiment, dia a dia, de l'activitat parlamentària el porten a un contacte creixent amb la Lliga i Francesc Cambó. Pla es converteix en el divulgador més fervent de la ideologia iberista que pren el relleu al particularisme de Prat de la Riba, completament inviable des del punt de vista d ela política intervencionista del líder regionalista. Amb el temps, la crítica de Pla sobre la política del govern de la República es radicalitza fins a acostar-se a les posicions de la CEDA de Gil Robles, aliada política de la Lliga, després dels fets d'octubre de 1934. L'etapa de la República va ser, literàriament parlant, poc fecunda per a Pla, ja que només va publicar alguns llibres aplegats de sèries d'articles a La Publicitat i La Veu de Catalunya, com ara Madrid, un dietari (1930), Madrid, l'adveniment de la República a Catalunya (1934).

L'aixecament del general Franco contra la República va alterar completament l'escenari, i Pla, com molts homes de la Lliga, va haver d'exiliar-se de la Catalunya republicana davant l'atac dels escamots anarquistes. A partir d'aquí comença una etapa, silenciada per ell, d'atac a la República i de col·laboració amb els serveis d'informació franquistes, finançats per Francesc Cambó i Josep Bertran i Musitu al sud de França (SIFNE), que proporcionaven al govern franquista una relació completa dels moviments de transport marítim cap a la República.

Un programa literari per a la postguerra: la recuperació de la memòria (1931-1975)

De retorn a Catalunya, el gener de 1939 Pla va ser nomenat director de La Vanguardia Española. Pla va dirigir el diari unes quantes setmanes. Després va començar a col·laborar amb el setmanari Destino durant 35 anys (fins al 1975).

El primer volum de l'edició definitiva de l'obra completa, El quadern gris, el va consagrar comel prosista més important de la nostra literatura contemporània. Els temes centrals del dietari són el paisatge i l'obsessió per l'escriptura, gairebé un reconeixement a la pròpia personalitat de Pla. .

Pla va morir la matinada del 23 d'abril de 1981 i va ser enterrat al cementiri de Llofriu.

CRISTINA BADOSA

http://www.uoc.edu/lletra/noms/pla/index.html

JOSEP PLA I CASADEVALL

Palafrugell, Baix Empordà 1897- Llofriu, Baix Empordà 1981 Escriptor. Fill d'una família de petits propietaris rurals, estudià el batxillerat a Girona i després de començar medicina, estudià dret a la Universitat de Barcelona. De precoç vocació, debutà en revistes comarcals - "Revista de Gerona", "Baix Empordà", "Cenacle" de Manresa, etc- i redactà nombrosos escrits de creació literària que no foren publicats. Com a periodista professional començà el 1918 a "Las Noticias" i passà després a "La Publicidad" -on continuà en la seva etapa catalana- i, com a corresponsal a "La Veu de Catalunya". Col·laborà també en els diaris de Madrid "El Sol" i "Figaro", i a moltes altres publicacions, entre les quals "La Revista de Catalunya". Els anys compresos entre 1919 i el 1939 treballà fora de Catalunya com a corresponsal de premsa: França, Itàlia, Anglaterra, Alemanya, la Unió Soviètica. Madrid, etc, foren les seves residències habituals o l'objecte de viatges especials per tal de trametre les cròniques periodístiques, la major part de les quals polítiques, però també de caràcter cultural. D'aquesta etapa són els primers llibres: Coses vistes (1925) és -després d'Enric Casanovas (1920) i Negre i Taronja (1924) el descobriment d'un gran escriptor, assenyalat, entre altres crítics, per Carles Riba. A continuació vindria Rússia (1925), Llanterna màgica (1926), Relacions (1927), Vida de Manolo (1928), Cartes de lluny (1928), D. Carles (1928), Cartes meridionals (1929), Madrid (un dietari) (1929), Francesc Cambó (1928-1930), El sistema de Francesc Pujols (1931), Vint-i-cinc anys de política catalanista (1931), Madrid (l'adveniment de la República) (1933) i Viatge a Catalunya (1934) demostren la varietat temàtica que continuaria tractant: narració pura, llibres de viatges, biografies, cròniques periodístiques, etc. Polemista i bel·ligerant en els escrits polítics, sense participar activament en la vida pública -tret de la curta etapa en què fou diputat provincial de Girona pel districte de La Bisbal (1921)-, fou un propagandista de la Lliga i de Cambó. Arribada la guerra, marxa de Catalunya i féu llargues estades a l'estranger i a l'Espanya franquista. L'any 1939 s'instal·là definitivament a Catalunya, sense moure's pràcticament de l'Empordà. La postguerra significà, en primer lloc, una temptativa de justificació política - Historia de la Segunda República Española (1940-1941), molt criticada i fins i tot rebutjada posteriorment pel mateix autor- i, després, una llarga meditació sobre la guerra civil, que condemà repetidament. Escriví en castellà alguns llibres i, setmanalment, col·laboracions a la revista "Destino". D'aquesta etapa són la Guía de la Costa Brava (1941), Las ciudades del mar (1942), Viaje en autobús (1942), Humor honesto y vago (1942), La huida del tiempo (1945), així com Rusiñol y su tiempo (1942), El pintor Joaquín Mir (1944) i Un señor de Barcelona (1945), versemblantment escrites en català i publicades en traducció castellana. A partir de 1947 publicà normalment els seus llibres en català i inicà la darrera i més fecunda etapa de la seva vida d'escriptor. Fins el 1956 publicà Cadaqués (1947), Bodegó amb peixos (1950), L'illa dels castanyers (1951), Pa i raïm (1951), Un senyor de Barcelona (1951), El carrer estret (Premi Joanot Martorell, 1951), Llagosta i pollastre (1952), Vent de garbí (1952), Girona (1952), Els pagesos (1952), Nocturn de primavera (1953), Els anys (1953), Les hores (1953), Contraban (1954), Peix fregit (1954), L'Empordanet (1954), Cartes d'Itàlia (1955), Santiago Rusiñol i el seu temps (1955), Els moments (1955), Week-end d'estiu a Nova York (1955) i De l'Empordanet a Barcelona (1956). El 1956 féu, d'acord amb l'Editorial Selecta, una primera temptativa de recollir les seves Obres Completes, que s'interrompé a la mort de l'editor, després de publicats vint-i-nou volums. Comprenia l'edició alternada d'obres inèdites i de reimpressions. Entre les primeres cal destacar la continuació d'algunes sèries - De l'Empordanet a Andorra (1959)- i la publicació d'obres originals -Un senyor de la Terra del Foc (1961)-, però l'aportació més important fou la publicació de nou volums de la sèrie Homenots (1958-1962). L'any 1965 publicà La Catalunya vella, i el 1966 inicià amb El quadern gris, la recopilació de l'Obra completa, d'acord amb Edicions Destino. Dins la línia d'El quadern gris, caldria afegir Notes disperses (1969) i Notes per a Sílvia (1974). L'Obra Completa comrpèn quaranta-cinc volums -prop de trenta mil pàgines- i no recull, encara, tots els seus escrits periodístics ni la seva obra en castellà. Entre els llibres inèdits que comprèn hom pot esmentar El que hem nejat (1972) i la novel·la L'herència, inclosa a Àlbum de Fontclara (1972) i algunes de les obres dels darrers anys com Articles sense cua (1975, premi Crítica Serra d'Or 1977), Notes del capvesprol (1979, premi Crítica Serra d'Or 1980) i Notes per a un diari 1967-1968 (publicades en el volum El viatge s'acaba). Fora de la seva Obra Completa publicà altres títols com Veure Catalunya (1979), El geni del país i altres proses (1981), Obres de museu (1981) i, en col·laboració amb Salvador Dalí, Un amor de Josep Pla al Canadell (publicada pòstumament el 1985), Notes per a un diari (publicada pòstumament el 1986), etc. La grandesa de la seva obra resideix essencialment en l'escriptura, la qual uneix a la utilització d'un llenguatge popular una riquesa imaginativa verbal extraordinària. La precisió en la descripció de la natura l'obliga a forçar les imatges basades en olors, colors, sons, etc, creant un univers que, més que una recreació, és un descobriment sensual del món. El pas del temps, palpable al llarg de tota la seva obra, li atorga una dimensió transcendental i el lliga a la gran tradició literària dels humanistes de tots els temps. La crítica social i el retrat psicològic l'emparenten amb l'obra d'alguns dels seus autors predilectes, dins la línia dels moralistes dels segles XVI, XVII i XVIII. Finalment, però, els seus mestres indiscutits són els grans memorialistes que uneixen a la voluntat de donar testimoniatge d'una època una personal concepció del món. En aquest darrer sentit, les obres de Pla poden considerar-se com unes vastes memòries que cobreixen mig segle de vida catalana, vistes pels ulls -a estones i`rònics i a estones adolorits- d'un home que lamenta l'esfondarment del món rural, dominat pels grans cicles de la natura, i no sap adaptar-se a l'adveniment de l'era industrial i urbana. El 1968 fou instituït el premi Josep Pla en honor seu. A partir del 1969, en ocasió de l'atorgament del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, s'inicià una llarga polèmica sobre la concessió del guardó a l'autor entre sector enfrontats del país, premi que no arribà a guanyar. El 1980 rebé la Medalla d'Or de la Generalitat. Per a ampliació de l'article consulteu: htpp://www.grec.net/cgibin/hecc12.pgm?NDCHEC=0051268&PGMORI=A

LA LLENGUA AL SEGLE XIX

Marc històric

En general, a la primera meitat de segle, existí una continuïtat pràcticament total amb l'anterior. Persistí la mentalitat diglòssica, fruit del procés creixent d'asssimilació lingüística. Així, les apologies continuaren essent la plataforma ideal per a queixar-se de l'estat lamentable del català, alhora que d'altres obres pretenien, tractant aspectes de l'idioma, facilitar l'aprenentatge de la llengua important: el castellà. Només en una ocasió el català fou considerat llengua cooficial, l'any 1810, sota l'ocupació francesa, quan per raons polítiques, durant uns cinc mesos (del 22 de març al 12 d'agost) el "Diario de Barcelona" s'edità en francès i en català. Les tropes franceses, però, romangueren a Catalunya fins al 1814.

PROPOSTA D'ANÀLISI METÒDICA DEL RELAT "CONTRABAN"

Davant d'una obra literària cal, abans de res, analitzar-la, a fi i efecte d'arribar a copsar tot allò que ens ha volgut dir l'autor. Això vol dir interpretar-lo. Tot seguit proposem una mena de guia que pot servir per analitzar altres obres.

1. Font de lectura

Cal posar aquí on s'ha llegit el relat sencer. Per exemple:

PLA, Josep, Contraban, dins Altres històries del mar, col. "El Dofí" (Barcelona, DEstino, 1981) pp. 63-129.

PLA, Josep, Contraban, amb apèndixs i introducció de Lluís Busquets i Grabulosa, col. "Llibres a mà", 75 (Barcelona: Ed. Destino i Ed. 62, 1990)

2. Eix de producció

En aquest apartat caldria posar-hi, a partir de la nostra introducció i de la publicació de l'escrit, el gènere, el lloc que ocupa dins les obres de l'autor, el corrent literari a què pertany l'autor i les influències que pugui tingut i exercit.

En l'inici de Contraban, Pla es confessa en el relat: amés d'haver-se fet construir el vaixell "Mestral" a l'Escala, ha viscut a Cadaqués, des d'on hauria tingut lloc la peripècia que ens vol contar. L'esdeveniment, doncs, es podria datar entre 1946 i 1947, anys que, efectivament, va viure, a Cadaqués -encara que el seu "racconto" literari sigui posterior, de les acaballes del 40 o dels primers 50, segurament quan ja vivia al seu mas de Llofriu. El va editar a l'editorial Selecta el 1954, i el va incloure tant a la primera sèrie d'OC (Selecta 1956-1960) com a la de Destino (19566-1985), al vol 2: Aigua de mar (1966).

La biografia de Xavier Febrés confirma aquestes dades: " El 1944 es va fer construir el seu llagut d'onze metres, "Mestral", per l'amic i mestre d'aixa Vadoret, Salvador Feliu, a les drassanes Sala de l'Escala [...]. Per informacions posteriors recollides entre el seu cercle d'amics, sembla probable que la construcció del "Mestral" no tingués un objectiu primordial de navegacions de lleure literari, sinó de contraban, en aquesta època de florida de l'estraper-lo a ttos nivells i en particular a les poblacions portuàries pròximes a la frontera. L'operació de contraban amb el "Mestral" l'hauria duta des de Cadaqués i va resultar frustrada per la policia francesa. Possiblement algunes de les impressions acumulades per l'escriptor en aquesta experiència estan recollides en les conegudes narracions Contraban/Un viatge frustrat, tant i més tenint en compte la seva reconeguda incapcitat de fabular". Sembla que Pla volia fer contraban des de Gènova i passar peces de recanvi d'automòbils -aquí escasses i cotizades-, però la policia francesa els hauria requisat la mercaderia al port de Seta, on Lluís Llimona, ell i dos mariners més s'haurien refugiat per culpa d'un temporal. Febrés demostra que, tot i no haver volgut escriure explícitament res d'això, en la seva obra queden rastres d'un viatge a Gènova el 1947. El pintor palafrugellenc Josep Martinell, contertuli i amic íntim de Pla, autor del llibre Josep Pla vist de prop (1972), ha escrit detalls més concrets sobre l'afer: "Una de les seves obsessions, acabada la guerra, va ser la del contraban/...El "Mestral"/ Era una barca visiblement panxuda amb gran capacitat de carregament, de navegació estable, amb un motor de gran potència, al qual sobrava força, per les singladures mediterrànies a què estava destinat [...]. Una vegada va dir-me que si havia fracassat va ser perquè els amriners que portava una vegada passat el cap de Portbou, ja es morien de por".
Hem parlat de "racconto", un mot italià no emprat ni en els nostres gèneres ni en la nostra tipologia textual; de fet podria considerar aquest text com una novel·la curta (una "nouvelle"), però potser fóra millor de dir-ne relat perquè l'autor mateix parla de "relació". Altrament, Pla, malgrat que la guerra civil (1936-1939) esquincés la seva vida, una vida que havia tingut el sue període àlgid en temps de la República, durant la postguerra va ser dels primers que va publicar en català -des del 1941,en castellà: "Costa Brava, guía general y verídica", però des de 1947 en català: "cadaqués"- i en els anys 50 va ser l'escriptor que més va prodigar-s'hi (el 1951 va rebre el premi Joanot Martorell per "El carrer estret".
L'aparició de Contraban va merèixer elogis i hi va trobar influències de Conrad, Stevenson, Dafoe.. Per exemple, Antoni Vilanova va escriure: "... la descripción de una noche de mistral en el golfo de Lyon y de la atmósfera alucinante y especial que precede al embate de aquel viento en los desoladores arenales de Salses, posee una fuerza y una plasticidad dignas de las mejores páginas marítimas de Conrad. Es evidente que el hombre que ha escrito las 86 apretadas páginas que integran este relato posee, aunque ello proceda de la experiencia vivida y no de la imaginación novelesca, unas prodigiosas notas de narrador, equiparables por su maestría técnica y elegancia narrativa a los mejores relatos de Stevenson. La novedad estriba en que junto a lo novelesco de la aventura, existe la experiencia de la realidad, frente a la poesía de la imaginación la fría lucidez del pensamiento, frente a la mentira de la fantasia, el reflejo exacto de la realidad. En este sentido, Pla resulta mucho más serio y profundo, más lúcido y reflexivo que cualquiera de sus grandes modelos, ya se trate de Baroja o de Heme, pues hasta en los momentos de máximo realismo documental a lo Defoe, resulta siempre un Defoe que ha leído a Montaigne". Pla va fer enveja a molts escriptors, i amb la seva "experiència de la realitat" va influi certament en homes com Porcel, Espinàs o Moix.
"L'experiència de la realitat", vet-ho aquí dit tot a l'hora de parlar de l'obra planiana sencera. A Pla -ho repetia ell mateix-, li hagués agradat dedicar-se més sistemàticament a una literatura d'invenció o ficció -una "literatura narrativa", deia ell-, cosa que la consagració al periodisme, també segons ell, li ho va impedir. Contraban, en tant que conté ficció,, "seria una mena de desviament plausible de la seva normal manera "memorialística" de fer o continua essent un memorial més o menys deformat? ¿Per això inclou aquest relat al costat d'altres de semblants dins el volum segon, Aigua de Mar (1966) -i, en el pròleg ens diu que només reconeix aquesta versió definitiva-, de la seva Obra Completa? No es mou, doncs, dins els paràmetres del realisme? "Un roman c'est un miroir qu'on promene le long du chemin", s'ha dit des de Saint-Réal i Stendhal fins a la Rodoreda. En el pròleg a El carrer estret Pla explica que li sembla "divertit, sobretot per evadir-me de la meva carregosa activitat periodística, utilitzar la idea stendhaliana del mirall. Així vaig passar el mirall -el meu modest mirall- per una petita població del país..." El meu modest mirall. Ja torna a estar dit tot: el seu mirall és el filtre de la realitat, la seva apreciació personal. Ni quan fabula, doncs, pot desprendre's de la seva intenció realista (recurs als fets, a la vida concreta, ni que sigui des de la seva particular memòria), encara que sempre sigui contrapuntada per un accent subjectiu, perquè les màximes consecucions del realisme literari -ja se sap- sempre vénen tenyides per la personalitat dels seus autors; en paraules de Joan Fuster, en referir-se a la teoria del mirall pròpia del realisme: "L'escriptor no és un espill [...] sinó un home". Res d'estrany, doncs, que els referents de Pla fossin els clàssics -quan va fer donació de la seva biblioteca es va reservar la col·lecció Bernat Metge-, o per parlar d'autors del segle XVIII: Montaigne, Stendhal, Flaubert, Leopardi, Voltaire o bé Goethe, a més d'alguns dels seus coetanis com ara Joyce, Baroja, Proust.

3. Estructures

3.1. Estructura externa

L'obra està segmentada en 11 apartats. Es podria posar un títol a cada un de manera que resumeixi el contingut. Aquí en tenim un de possible (fixem-nos en l'estructura circular):

1. Dissabte: Embarcament a Cadaqués del narrador (com a amo) amb Baldiri i Pau.
2. Diumenge: Quimet els explica l'entrada a l'estany de Salses. Cervera. Venen maials d'oli de contraban.
3. Dilluns: Viatge de Cervera a Banyuls// Dimarts: Estada a Portvendres// Dimecres: Digressions sobre la història de la vila. Monsieur Forgas, la bollabesa, etc.// Dijous: Viatge a Cotlliure.
4. Divendres: Viatge de Cotlliure a l'estany de Salses.
5. Dissabte: Estada a l'estany de Salses. No poden acomprar a Leucata els recanvis de bicicleta que havien de passar de contraban. El tràmpol de mestral els fa fugir.
6. Diumenge: Desembarcament a Cadaqués.

3.2. Estructura interna

En aquest apartat caldria analitzar:

3.2.1 Acció dels esdeveniments

3.2.2 Personatges

Caldria intentar descriure els trets característics del triangle de protagonistes principals (el narrador, Baldiri i Pau) i fer el mateix amb els secundaris: en Quimet de la Selva, Maillol, Rahola, monsieur Rorgas, Pons, etc. Per identificar els seus personatges literaris ens seria de gran utilitat el volum 46 de l'Obra Completa (Barcelona, Ed. Destino, 1988).

3.2.3. Llocs

Tota l'acció s'esdevé des de Cadaqués fins a Leucata, per la costa catalana actual (la Catalunya Nord inclosa).

3.2.4. Temps

En un relat literari es distingeix un temps real -classificable en extern i intern- i un temps ideal o psicològic. El temps extern és aquell al qual corresponen els fets relatats històricament. En tenim unes quantes dates: les escultures de Maillol ja existeixen i encara estaven de moda els gramòfons. Exteriorment al relat sabem que Pla va intentar una operació de contraban el 1947.

LA PROSA DE CARÀCTER NARRATIU ALS SEGLES XIV I XV

ESDEVENIMENTS POLÍTICS I SOCIALS

Encara que per a un espectador superficial i avesat només als aspectes més externs de la vida dels pobles, la puixança política i econòmica catalanes, que es va produir des del segle XIII, continuà amb vigor fins a la meitat del segle XV, el cert és que, des de 1350, podem descobrir indicis ben clars d'una "manca d'alè". Per a explicar-nos aquest fet, cal parlar del que hom ha anomenat la "catàstrofe demogràfica", originada sobretot per les grans pestes que assolaren el país. L'any 1333 la Confederació ja rebé un primer avís, a causa d'una gran crisi frumentària. Tanmateix, el veritable assot es produí l'any 1348 -conegut a la història com lo mal any primer. A la ciutat de València, per exemple, la mortaldat fou tan gran que cada dia hi morien més de 300 persones.

La conseqüència més clara d'aquests anys econòmicament calamitosos és que el camp de Catalunya perd aproximadament les dues terceres parts de la seva població. Aquesta és la primera de les circumstàncies que faran que el camp català entri en una crisi que no es resoldrà fins després de la guerra dels remences i que acabarà en la Concòrdia de Guadalupe.

En canvi, el comerç català arriba al seu punt més alt d'empenta i prosperitat. Eiximenis mateix en fa la valoració: " (...) segons que dien los mercaders solemnes de aquesta terra ixen per mercadejar trenta o trenta tres especials esmerços, los quals satisfan llargament a les quatre parts del món, ço és a llevant, e a ponent, e a tramontana e a mig jorn, segons que per mercaders de bona consciència só informat".

2.VIDA POLÍTICA
Tanmateix, tota aquesta puixança es realitza a expenses d'una sèrie de campanyes militars que delmen contínuament l'erari públic. És en aquesta època -durant el llarg regnat de Pere III- que es produeixen contínues revoltes que posen en perill la pau necessària per a una revitalització social i econòmica. És el moment de la guerra que ha de conduir al retorn del regne de Mallorca, a mans del parent del rei Pere III; és l'època també de les revoltes socials de València i les de la noblesa valenciana i, sobretot, és el moment de l'enfrontament amb el rei Pere el Cruel de Castellà -la coneguda com a "guerra dels dos Peres".

Un cop acabat el regnat de Pere III, els seus successors heretaran, amb tota la cruesa , la feblesa i la misèria que s'anà congriant al llarg del segle XIV. Tant Joan I com més tard Martí l'Humà foren incapaços de redreçar la situació de la corona (pèrdua dels ducats d'Atenes i Neopàtria, revoltes antijueves contra els habitants dels calls de Barcelona i Girona.

En aquesta època es produeix una desviació del poder econòmic i social a la Corona.
Efectivament, a conseqüència de les successives crisis que afectaren Catalunya, un corrent invisible, però constant, féu desplaçar les fortunes i la preocupació per les lletres cap al País Valencià.

El fet cert és que tot aquest estat de coses anuncia un canvi d'actitud i de comportament en la població. Els monarques ja no són aquells personatges que defugen la cultura i senten aversió pel món de les lletres. És al voltant dels reis que creix tot un món literari, és al redós de la monarquia que els literats busquen aixopluc. No és estrany de veure, en el seguici reial, un personatge com ara Bernat Metge. És ben clar, també, que la monarquia té en compte en quin món viu i és per això que es crea la "Cancelleria reial", una mena d'administració que s'encarrega de despatxar tota la correspondència reial i que, atès que a la Confederació es parlen dues llengües -el català i l'aragonès- treballa en aquestes dues llengües i, a més, en la llengua internacional de l'època: el llatí.

Serà, doncs, la Cancelleria reial el motor de la cultura del tres-cents i del començament del quatre-cents desplaçant, d'aquesta manera, en l'àmbit de la cultura, el caràcter preeminent que, fins aleshores, hi havien exercit els monestirs. Tanmateix, el poder nobiliari i eclesiàstic no s'extingeix, ni de bon tros, amb el pas dels anys. Els privilegis dels nobles havien estat ja reconeguts en temps de Pere II el Gran amb la publicació del Recognoverunt proceres i Pere el Cerimoniós, emn més d'una ocasió, hagué de plegar-se a reconèixer els privilegis d'aquesta classe. Aquestes dues classes, doncs, seran també les creadores de productes: recordem figures eclesiàstiques com ara Felip de Malla o Antoni Canals.

La burgesia representarà, però, la mort del món feudal i també: "realisme enfront de convencionalisme; escepticisme enfront de creences establertes; expressió literàrio-cultural oberta enfront de tradició tancada; abandó progressiva del provençal com a vehicle lingüístic.

De tota manera, el 80 per cent de la població urbana era constituïda per la "mà menor" o "poble menut". L'integraven sobretot els artesans o menestrals, però aquest estrat: "es nodrí cada vegada més dels cabalers -fills no hereus- de la pagesia modesta; també s'hi integraven immigrants estrangers, jueus conversos de condició humil, esclaus afranquits, mercaders fracassats. L'abundant documentació de l'època ens testimonia també tot el món de les "gents de mal viure": meretrius, alcavots, tafurers, etc. Les repetides ordinacions sobre la vida "bordellera" i les tafureries a totes les ciutats i viles dels Països Catalans ens mostren clarament la situació i la vida d'aquests ambients. I encara, per a completar el quadre, ens hauríem de referir als esclaus. L'esclavitud, durant els segles XIV i XV, "pren un caràcter decididament utilitari" i "elcomerç d'esclaus no es limita únicament als captius sarraïns... sinó que es nodreix d'una sobtada varietat ètnica, integrada per grecs, sards, russos, albanesos, bosniacs, búlgars, valacs, tàrtars, armenis".

En la vida de les nostres ciutats medievals, tingueren també un pes i una significació ben clares els calls. Sofriren arreu les conseqüències de l'explosió antisemita de 1391 i que significà l'inici del seu declivi: els supervivents començaren a emigrar i l'any 1401 el rei Martí decretava la supressió de la jueria de Barcelona.

(Del llibre de Modest Prats i Josep M. Nadal Història de la llengua catalana 1. Dels inicis fins al segle XV