diumenge, d’octubre 03, 2004

LA LLENGUA AL SEGLE XIX

Marc històric

En general, a la primera meitat de segle, existí una continuïtat pràcticament total amb l'anterior. Persistí la mentalitat diglòssica, fruit del procés creixent d'asssimilació lingüística. Així, les apologies continuaren essent la plataforma ideal per a queixar-se de l'estat lamentable del català, alhora que d'altres obres pretenien, tractant aspectes de l'idioma, facilitar l'aprenentatge de la llengua important: el castellà. Només en una ocasió el català fou considerat llengua cooficial, l'any 1810, sota l'ocupació francesa, quan per raons polítiques, durant uns cinc mesos (del 22 de març al 12 d'agost) el "Diario de Barcelona" s'edità en francès i en català. Les tropes franceses, però, romangueren a Catalunya fins al 1814.
L'oligarquia borbònica, abans i després de la Guerra del Francès, continuarà aplicant, en col·laboració amb l'Església, lleis repressives amb la finalitat de fer desaprèixer la llengua del país. Així, el 1805, en la Novísima Recopilación de las Leyes de España es prohibí el teatre en català. Les seus de les diòcesis catalanes estaven en mans foranes. El 1828, com a mostra d'aquest tipus d'actuacions, el bisbe Castaño, de Girona, decretà que tots els documents eclesiàstics havien de redcatar-se en castellà. La llei Moyano d'Instrucció Pública de 1857, decretava, novament, la prohibició d'usar el català a les escoles. Seguí la Llei del Notariat (1862), que prohibia fer les escriptures en català; la Real Orden de 1867, prohibint novament el teatre en català. Finalment, en el mateix sentit, es decreta la Llei del Registre Civil (1870) i la Llei d'Enjudiciament Civil (1881).
Malgrat que el 1804, sota la direcció de Francesc Santponç, s'havia instal·lat la primera màquina de vapor al Principat, no fou fins el 1832 quan es crearen les primeres fàbriques amb màquines de vapor, i quan aparegué així a Catalunya una estructura social del tot distinta a l'agrària de la resta de l'Estat espanyol.
Les guerres carlines (1833-1840, 1846-1849 i 1872-1876) representaren l'enfrontament entre la nova classe burgesa d'ideologia liberal i els sector reaccionaris de l'Antic Règim. Des del 1843 fins a la Revolució de 1868, llevat del períocde 1854-1856 (Bienni Progressista) els mdoerats controlen la política espanyola. És en aquesta època quan es produeix la divisió de Catalunya en quatre províncies i l'eliminació del català.
Si bé la Constitució liberal de Cadis (1812) inicià la davallada de l'Antic Règim, al nova classe social adoptà mimèticament els usos lingüístics i culturals de l'arisòcràcia i continuà admetent, a mans besades, la castellanització cada vegada més institucionalitzada. Cap als anys, però, alguns sectors sorgits del si d'aquesta classe s'amararen dels nous ideals romàntics i reivindicaren l'ús literari de la llengua. Amb vacil·lacions més o menys evidents, anaren posant les bases del moviment politicocultural que amb el temps adoptaria el nom de Renaixença. Se sol prendre el 1833, any de la publicació de l'oda "La Pàtria" de Bonaventura Carles Aribau, com a punt de partida de l'activitat pública dels renaixentistes. I el 1877, quan Verdaguer i Guimerà triomfaren als Jocs Florals, com l'any de màxima eclosió. En un principi la reivindicació lingüística es restringuí a l'àmbit estrictament literari. Calgué esperar al darrer terç del segle XIX perquè els intel·lectuals superessin l'etapa inicial defensiva i assumissin a llengua en tot el seu ampli ventall de possibilitats culturals; aquest procés fou paral·lel a la creixent ascensió del catalanisme polític. Els renaixentistes basaren l'ideari en el binomi pàtria i llengua, en una identificació que podia comportar la normalitat cultural. Per això, bàsicament, fixaren la seva actuació en els punts següents:
- Reconstruir la història de l'Edat Mitjana, època de màxima esplendor nacional.
- Descobrir i divulgar els clàssics nacionals.
- Recollir totes les llegendes i la poesia popular de tradició oral.
- Codificar la llengua en una normativització que depurés el lèxic i l'ortografia.
- Crear una literatura en tots els seus gèneres.
- Potenciar les institucions que ja existien (Reial Acadèmia de Bones Lletres) i crear-ne de noves (Jocs Florals).
Pel setembre de 1868, l'aixecament militar iniciat a Cadis aconsegueix de derrotar les tropes isabelines i de destronar la reina. A tot Catalunya es formen juntes revolucionàries de caràcter republicà. S'implanta el sufragi universal, el dret d'associació obrera i la llibertat de cultes. El federalisme esdevé el corrent hegemònic a Catalunya en el si de l'obrerisme. Cap a finals de segle, malgrat tots els esforços de signe contrari, el moviment de la Renaixença s'havia imposat de tal manera, que foren possibles les primeres iniciatives de reivindicació de la llengua i la pàtria catalanes. La confluència de les dues forces polítiques populars: el federalisme i el carlisme, cristal·litzaren respectivament a l'entorn de la figura de Valentí Almirall i el seu lllibre Lo Catalanisme (1886) i La tradició catalana (1892), del bisbe Josep Torras i Bages, fins a arribar amb Enric Prat de la Riba a la síntesi nacionalista de La nacionalitat catalana (1906).
El 1885, el Centre Català de Valentí Almirall, de signe republicà, propicià la presentació del Memorial de greuges al rei Alfons XII. El 1889, La Lliga de Catalunya, entitat petitburgesa, aprofitant que la regent Maria Cristina d'Habsburg presidí els Jocs Florals, li féu una petició d'oficialitat del català. I, finalment, el 1892, la Unió Catalanista presentà un projecte d'autonomia, conegut amb el nom de Bases de Manresa. El 1898 la pèrdua de les colònies creà una manca de credibilitat i de confiança en l'oligarquia espanyola i la burgesia catalana passà a potenciar una política regionalista. Era la primera vegada que el nacionalisme assolia una unitat d'acció i un programa polític.
El paper de les institucions
Els Jocs Florals
Els Jocs Florals de Barcelona, reinstaurats del mes de maig de 1859, foren la peça clau per a la recuperació de la llengua literària. De bon començament no admeteren cap altra llengua que no fos la catalana. Els autors illencs hi participaren des del primer moment. En canvi, els valencians, esperonats per Marian Aguiló, organitzaren el mateix 1859 uns Jocs Florals a la Universitat de València, que no tingueren continuïtat. El marc sociocultural valencià no estava preparat per a la temptativa. A partir del 1879, Constantí Llombart impulsà els Jocs Florals bilingües de "Lo Rat Penat".
Els Jocs Florals esdevingueren la plataforma de llançament de els primeers edicions periòdiques en català. Salvador Manero tingué la idea de publicar cada any un volum on s'aplegaven les obres premiades i els discursos llegits. Aquest fet obligà els organitzadors a adoptar una normativa ortogràfica oficial dels Jocs. Els primers tempteigs daten del 1861, quan es nomenà una comissió impulsada per Marian Aguiló per tal d'elaborar-ne un projecte.
El 1862 se'n redactaren dos de diferents que no foren assumits pel Consistori, sobretot a causa de les disputes entre Bofarull i Aguiló. El primer, titulat Projecte d'ortografia catalana, fou redactat per Manual Milà i Fontanals. El segon ha estat atribuït a A. de Bofarull. L'any 1863, el Consistori aprovà com a seva la proposta de Terenci Thos i Codina, que refongué les dues propostes en un Ensaig d'ortografia catalana.
La Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona
Aquesta institució fou una de les més dinàmiques culturalment a partir del 1850. Creà cinc càtedres (1835-1837) que feren possible el retorn de la Universitat de Cervera a Barcelona. Comptà entre els seus membres amb els noms més brillants de la Renaixença: els filòsofs Martí d'Eixalà, Llorens i Barba, Torras i Bages; els filòlegs i escriptors Rubió i Ors, Milà i Fontanals, Aguiló, Balari i Jovany, Pons i Gallarza i Verdaguer.
L'Acadèmia va practicar el bilingüisme durant tot el segle, amb un clar predomini del castellà. Tanmateix convocà, el 1841 i el 1857, dos concursos poètics que serviren de llevat per a la reinstauració dels Jocs Florals. Pel que fa a la normativització, no va fer oficial la seva posició fins el 1884, amb la publicació d'Ortografía de la lengua catalana de Balari i Jovany, A. Blanch i A. Aulèstia. Mantingué aquestes normes fins pràcticament els anys trenta del segle XX gràcies a la tossuderia de Ramon Miquel i Planas i Francesc Matheu.
L'Acadèmia Catalana
La idea de crear una institució que reeixís en les temptatives on havien fracassat totalment o parcial les dues institucions ja esmentades, fou defensada, entre el 1868 i 1878, per diverses personalitats, principalment per Francesc Pelagi Briz. L'Acadèmia Catalana es fundà arran de la celebració del Primer Congrés Catalanista (1880) i es formà definitivament el 1881. Malgrat les bones intencions, el projecte nasqué iniviable, a causa de les discrepàncies entre alguns dels seus membres.



Cot. Núria et alia NEXE COU - Manual de llengua (pp. 142-146) Ed. 62. (Col·lecció textos per a l'ensenyament, 9) Barcelona, juny de 1987. 1a edició