TRES-CENTS ANYS DEL TRACTAT D'UTRECHT (I ELS ANGLESOS? BÉ, GRÀCIES A DÉU) . publicat a vilaweb

Utrecht: tres-cents anys de 'pau' Avui fa tres segles que es va acabar formalment la guerra de Successió, amb la cessió de Menorca i Gibraltar a la Gran Bretanya i l'abandonament dels catalans per part de les forces aliades Xarxes socials Envia l'article Imprimeix l'article Converteix a PDF Tot i ésser relativament petita, el nom de la ciutat d'Utrecht, als Països Baixos, s'ha fet un lloc en la història. Hi té a veure la Unió d'Utrecht, una federació d'esglésies catòliques antigues que discrepen de Roma, principalment respecte del dogma de la infal·libilitat del sant pare. I, per damunt de tot, el tractat d'Utrecht de l'11 d'abril de 1713, que posava fi formalment a la guerra de Successió al tron hispànic (1702-1714) i reequilibrava el poder de les grans potències europees a escala mundial. Però també va tenir conseqüències més locals i regionals: a Menorca, al Principat, a Gibraltar... La guerra de Successió La mort sense descendència del rei Carles II de Castella a Madrid, l'any 1700, va ésser l'espurna que va fer esclatar, una vegada més, les tenses relacions entre les dues grans potències europees a l'època, França i la Gran Bretanya. Al testament, el monarca de la casa d'Àustria cedia els seus regnes al duc Felip d'Anjou, nét de Lluís XIV de França. La decisió trasbalsava l'equilibri de poder europeu, perquè l'entronització del pretendent Borbó, amb el nom de Felip V, permetia d'unir dinàsticament una monarquia hispànica en decadència, però encara amb un gran imperi americà, i la borbònica, hegemònica al continent europeu. No va trigar a formalitzar-se una Gran Aliança (1701) entre Anglaterra, els Països Baixos i l'imperi germànic, que proposava un candidat alternatiu a succeir Carles II: l'arxiduc Carles d'Àustria, fill segon de l'emperador Leopold I. Un any més tard es declarava la guerra als Borbó i començava la guerra de Successió. Al bàndol aliat, s'hi van sumar Portugal i Savoia, juntament amb els partidaris austriacistes peninsulars, sobretot concentrats en els territoris de la Corona d'Aragó (Aragó, el Principat, el Regne de València i les Illes). Tot i la superioritat militar de l'aliança, durant la dècada bèl·lica hi ha haver moltes alternances i tombs. Un d'aquests va acabar trencant l'equilibri en favor de Felip d'Anjou: la derrota aliada a la batalla d'Almansa, el 25 d'abril de 1707, va obrir la porta a l'exèrcit borbònic per ocupar ràpidament el Regne de València i l'Aragó, a més de Lleida. En tots aquests territoris es van abolir els furs propis, substituïts pels decrets absolutistes de nova planta. Almansa va significar un cop psicològic important i el replegament dels partidaris austriacistes cap a Barcelona, on l'arxiduc Carles havia establert la cort des del 1708. Des de Londres van començar a guanyar pes les veus que pressionaven perquè s'obrissin converses amb França per arribar a una pau amb contrapartides, oimés després de la mort de Josep I, fill primogènit de Leopold I i germà de Carles d'Àustria, que va ésser coronat emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic el 12 d'octubre de 1711. La 'pau' d'Utrecht Tot plegat va precipitar les converses de pau entre les parts implicades en el llarg conflicte. Després de vuit mesos de negociació, l'11 d'abril de 1713 representants diplomàtics de tot Europa van deixar enllestit a l'Ajuntament d'Utrecht un complex conjunt d'acords bilaterals que posaven fi a una devastadora guerra, que es calcula que va deixar més d'un milió de morts. Fou una guerra d'abast europeu, però tingué enormes conseqüències per als països implicats i també en les possessions a Amèrica (mapes). La Gran Aliança reconeixia Felip V com a monarca hispànic en canvi d'importants beneficis econòmics i territorials, especialment per a la Gran Bretanya. Londres va obtenir d'Espanya la sobirania dels estratègics enclavaments mediterranis de Menorca i Gibraltar, a més d'una posició privilegiada en el comerç amb l'Amèrica del Sud i el Carib ('el navío de permiso', és a dir, el dret de comerciar-hi, i l'anomenat 'asiento de negros', el monopoli temporal del tràfic d'esclaus). També va rebre en compensació importants possessions franceses a l'Amèrica del Nord, un canvi de sobirania a l'origen del dramàtic episodi de la Gran Expulsió dels colons francòfons acadians. Paral·lelament, les illes de Sicília i Sardenya (dos territoris que formaven part de la Corona d'Aragó des de feia gairebé cinc segles) van passar a les cases de Savoia i Àustria, respectivament. Flandes i la resta de territoris europeus de la corona hispànica també van quedar en l'òrbita de l'emperador Carles. Article X (text) Segons l'article X del tractat de pau i amistat entre el rei Felip V de Castella i la reina Anna d’Anglaterra, la sobirania de la fortalesa de Gibraltar passava a mans de la Gran Bretanya 'per sempre'. Amb tot, el control de l'estratègic i imponent penyal al sud de la península Ibèrica era 'de facto' britànic molt abans de l'acord d'Utrecht del 1713. El 4 d'agost de 1704, en el context de la guerra de Successió, una flota aliada anglo-neerlandesa, comandada pel príncep Jordi de Hessen-Darmstadt i amb tres centenars de soldats i voluntaris austriacistes de tots els Països Catalans, havia ocupat la plaça en nom de l'arxiduc Carles. La marxa de Hessen-Darmstadt l'any següent, juntament amb els voluntaris, per a assetjar Barcelona va deixar el govern del petit territori pràcticament en mans de les autoritats angleses. El tractat d'Utrecht del 1713 solament oficialitzava una situació ja establerta. >> Sobre el pes del tractat d'Utrecht en el conflicte obert entre Espanya i la Gran Bretanya per la sobirania de Gibraltar, podeu llegir aquesta opinió del periodista gibraltarenc Dominique Searle, editor del diari Gibraltar Chronicle. Article XI (text) Amb una redacció gairebé idèntica, l'article XI del mateix tractat també concedia a la Gran Bretanya la sobirania de Menorca. Com en el cas de Gibraltar, l'illa ja era anglesa 'de facto' des de feia uns quans anys. Després d'un sollevament austriacista no reeixit el 1706 contra les autoritats borbòniques, que es va resoldre de fet amb l'abolició dels privilegis (abans i tot que al Regne de València), l'estiu del 1708 es va preparar a Barcelona una expedició aliada per a ocupar-la. Una petita força internacional formada per tropes angleses, hispàniques, portugueses i italianes, sota les ordres del general anglès James Stanhope, va assetjar el castell de Sant Felip, a la boca del port de Maó, i van expulsar-ne el governador borbònic el 29 de setembre en nom de l'arxiduc Carles. Com Gibraltar, Menorca era cobejada de feia temps per Anglaterra per la seva estratègica situació a la Mediterrània. D'una banda, permetia de controlar el port de Toló, més al nord, principal base naval de la monarquia francesa. I, d'una altra, el magnífic port de Maó era el recer d'hivernada perfecte i un excel·lent indret de reparació per als vaixells de la Royal Navy. Com Gibraltar, Menorca fou objecte durant el segle XVIII d'uns quants intents franco-espanyols de recuperació per les armes, malgrat la pau d'Utrecht. Així com van fracassar al penyal (tant el 1727 com el 1779-1783, en l'anomenat Gran Setge), a l'illa es va entrar de ple en el 'segle de les dominacions': tres de britàniques (de 1708-1713 a 1756, de 1763 a 1782 i de 1798 a 1802), una de francesa (de 1756 a 1763) i una altra d'espanyola (de 1782 a 1798). No va ser fins el tractat d'Amiens, el 25 de març de 1802, que no es va aturar el pas d'una potència a una altra, amb la cessió definitiva de l'illa a Espanya. >> Les empremtes de la setantena d'anys de sobirania intermitent britànica sobre Menorca van ser nombroses i notables, en tots els àmbits (incloses tradicions com les del Dia d'Enganar). De les conseqüències econòmiques, polítiques i socials, en podeu llegir aquesta anàlisi de l'historiador i professor Miquel Àngel Casasnovas, autor d'uns quants llibres sobre la qüestió. I dels efectes de la dominació britànica en la cultura i la llengua de l'illa, en parla la filòloga Josefina Salord en aquest altre article. Article XIII (text) El tractat d'Utrecht va deixar un aspecte irresolt, l'anomenat 'cas dels catalans'. L'article XIII del text reconeixia l'esforç de la reina Anna d'Anglaterra per a garantir el manteniment de les constitucions del Principat, a què s'havia compromès en l'anomenat pacte de Gènova del 1705 amb Catalunya. Tot i violar el pacte, el 1713 la Gran Bretanya va preferir donar per bona la promesa de Felip V d'aprovar una amnistia als catalans i de donar-los els mateixos drets i privilegis que posseïen els habitants de les dues Castelles, 'que de tots els pobles d'Espanya són els més estimats del rei Catòlic'. Amb la redacció definitiva de l'article XIII s'abolien de fet les constitucions del Principat i s'hi imposaven les lleis de Castella, tal com Felip V ja havia fet el 1707 als regnes d'Aragó i de València. Poc abans de la signatura de la pau d'Utrecht, de fet, la cort de la reina Elisabet Cristina havia deixat Barcelona, i els mesos següents hi hagué l'evacuació efectiva de les tropes aliades del Principat. En aquest context d'abandonament traïdorenc cal situar la crida a la resistència publicada el 9 de juliol de 1713 per la Generalitat, a partir de l'acord pres a la Junta General de Braços de Catalunya, per 'conservar les llibertats, privilegis i prerrogatives dels catalans'. Dues setmanes més tard, les tropes borbòniques començaven un duríssim setge sobre Barcelona, fins l'11 de setembre de 1714.