QUOSQUE TANDEM ABUTERE, CATILINA, PATIENTIA NOSTRA?

El Tribunal Suprem (TS) ha anul·lat diversos articles sobre l'ús del català inclosos en un decret sobre el segon cicle de l'educació infantil (de tres a sis anys) aprovat pel Govern de la Generalitat l'any 2008. Entre els articles anul·lats hi ha el que estableix que "el català, com a llengua pròpia de Catalunya, s'ha d'utilitzar normalment com a llengua vehicular d'ensenyament i aprenentatge i en les activitats internes i externes de la comunitat educativa". També declara nul un article que establia "dedicar una atenció a l'aprenentatge de la llengua catalana" a l'alumnat estranger per tal d'aconseguir la seva "ràpida integració". Alhora, anul·la el punt que descarta la separació dels alumnes en grups diferents per motius de llengua. El Departament d'Ensenyament declina fer comentaris de moment, mentre estudia el contingut de la sentència. En la sentència, el Suprem estima parcialment un recurs presentat contra una sentència de juliol de 2011 en què el ple de la sala contenciosa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va avalar el Decret 181/2008, que estableix l'ordenació de les ensenyaments de segon cicle de l'educació infantil a Catalunya. Concretament, la sentència del TS ha anul·lat ara els articles 4.1, 4.3, 4.4 i 4.5 del Decret, que estableixen que el català ha de ser la llengua d'expressió en les activitats de les escoles –tant en les internes com externes–, descarta la separació dels alumnes en funció de la llengua, implanta metodologies d'immersió lingüística i obliga els centres a aprovar un projecte per a l'ús del català a l'escola. També anul·la el Suprem els articles 10.1, que obliga els centres a aprovar un projecte educatiu per aconseguir la normalització del català en tots els àmbits docents i administratius, i el 14.3, que estableix que les escoles han de dedicar atenció preferent als alumnes immigrants per que aprenguin el català. Fins aquí la notícia simple, senzilla i ben clara que ha aparegut avui a la premsa. La meva pregunta és molt senzilla, molt clara i molt directa: "I ara, què?". Ens esperarem asseguts a veure passar el nostre cadàver o bé iniciarem, ara sí, el procés que ens ha de dur cap a un futur lliure, i també clar? Maragall, en el seu poema, ADÉU ESPANYA, ho deia amb paraules prou contundents: Escolta, Espanya, – la veu d’un fill que et parla en llengua – no castellana: parlo en la llengua – que m’ha donat la terra aspra: en’questa llengua – pocs t’han parlat; en l’altra, massa. T’han parlat massa – dels saguntins i dels que per la pàtria moren: les teves glòries – i els teus records, records i glòries – només de morts: has viscut trista. Jo vull parlar-te – molt altrament. Per què vessar la sang inútil? Dins de les venes – vida és la sang, vida pels d’ara – i pels que vindran: vessada és morta. Massa pensaves – en ton honor i massa poc en el teu viure: tràgica duies – a morts els fills, te satisfeies – d’honres mortals, i eren tes festes – els funerals, oh trista Espanya! Jo he vist els barcos – marxar replens dels fills que duies – a que morissin: somrients marxaven – cap a l’atzar; i tu cantaves – vora del mar com una folla. On són els barcos. – On són els fills? Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava: tot ho perderes, – no tens ningú. Espanya, Espanya, – retorna en tu, arrenca el plor de mare! Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal; que el plo’ et torni feconda, alegre i viva; pensa en la vida que tens entorn: aixeca el front, somriu als set colors que hi ha en els núvols. On ets, Espanya? – no et veig enlloc. No sents la meva veu atronadora? No entens aquesta llengua – que et parla entre perills? Has desaprès d’entendre an els teus fills? Adéu, Espanya! I això ho escrivia el 1898 Potser és hora de recordar també la veu d'en Miquel Martí i Pol, quan deia: Ara, Miquel, torna a ser el temps del fil gruixut i les paraules dures. Escasseja el diner i ja és sabut que els poderosos -planye'ls, Miquel!- només poden permetre's certes efusions sentimentals amb la butxaca plena. A coll-i-be dels pobres alteren xurriaca i caramel segons el vent que bufa, però no descavalquen mai. Miquel, recorda-ho: únicament pegant sacsades tots plegats ens els traurem de sobre. Les canyes només es tornen llances si hom les empunya amb l'esperit de lluita. Miquel, aquest llevant fa molt de temps que dura, i el terra és xop i se'ns podreix la sola de les sabates ¿No trobes que ja és hora de treure els peus del fang i espolsar-se el clatell i fer bugada? Com deia en Lluís Llach "Potser cal ser valents altre cop i dir No, amics meus, no era això" abans que se'ns hagin podrit les soles de les sabates i "la prudència ens hagi fet traïdors hi hàgim reculat més enllà d'on havíem començat a caminar". A vosaltres us ho dic, lectors.