"PROU, ESPANYA", article de PILAR RAHOLA A "LA VANGUARDIA" del 28-06-2012

Qualsevol reflexió sobre com haurien estat les coses a partir del 1714 si el capteniment de Castella envers Catalunya hagués estat un altre és pura ucronia. La història s'ha escrit amb línies torçades i no té sentit perdre el temps. Emperò, com que l'escriuen els vencedors, ja fa temps que intenten vendre bou per bèstia grossa, i al final aconsegueixen que les víctimes siguem els botxins d'aquesta tempestuosa relació. Tanmateix, i per molt que venguin que el català és una mena de llengua opressora que cavalca per les terres de ponent imposant la seva malèfica gramàtica, el fets són inapel·lables: fa tres-cents anys que Espanya, l'Espanya construïda des de Castella, intenta destruir la identitat catalana bo i destruint la identitat lingüística. I fa tres-cents anys que aquest estrany país resisteix. Des del primer dia del primer Borbó, quan el decret de Nova Planta va imposar un idioma estrany, que ningú no coneixia i que va fer estralls allà on va poder, que no hem parat: decrets, lleis, dictadures, persecucions... Tota la memòria dels darrers segles de Catalunya és una memòria de lluita per "salvar els mots", en trista expressió d'Espriu. I com que és una obvietat que els catalans no hem fet el procés a la inversa -no es coneixen decrets per imposar el català a Castella-, caldrà resoldre que, des que estem junts, no fem altra cosa que defensar-nos. En aquest sentit, la decisió del Suprem no és res més que el darrer esglaó d'un llarg procés de substitució lingüística. Podem dir-ho amb expressions més digeribles per als delicats estómacs dels micròfons de Madrid, però arriba un moment que estem cansats. I si el nostre fil roig des de fa mil anys és un idioma amb què expliquem i ens expliquem, el fil roig d'Espanya, de de fa tres-cents, és intentar destruir aquesta memòria històrica de Catalunya. El dia que deixem de dir "bon dia" hauran vençut. La qüestió és per què. Al capdavall Espanya s'hauria pogut configurar com una Suïssa, amb un Estat que respectés i s'enriquís amb les diverses identitats que la configuren. Ben al contrari, aquest Estat porta en l'ADN una concepció imperial i no democràtica de la diversitat, que combat amb ferotgia, tal vegada perquè ha estat comandat amb mentalitat de contrareforma. Tres-cents anys d'història donen per a milers de lleis que regulen el castellà a Catalunya, repressions duríssimes que l'han foragitat de la vida pública i quan els temps han estat tranquils, aleshores vénen els subtils mecanismes que l'Estat té per imposar-se, tribunals inclosos. Fa, doncs, tres-cents anys que Espanya tracta els catalans com a estrangers. I a sobre, si no girem l'idioma, som nosaltres els culpables de lesa maldat contra la gloriosa pàtria espanyola. La qual cosa em recorda aquella famosa frase de Golda Meir: "Entenc que vulguin fer-nos desaparèixer però que no ens demanin de cooperar-hi".