dimarts, de maig 29, 2012

VISITA DEL SENYOR EMMANUEL LE MERLUS

Hem rebut la visita del senyor Emmanuel Le Merlus, el qual des de fa dos anys volta per les escoles de les zones bilingües d'Europa. Aqui teniu dues fotografies de la seva visita al nostre Institut. Ens ha comentat que encara li queden quatre mesos de voltar per Europa. Bona feina, senyor Emmanuel.

dimarts, de maig 22, 2012

EL CATALÀ GUANYA ATRACTIU (article publicat al diari AVUI)


El català guanya atractiu

Un 10% dels castellanoparlants adopten l'idioma propi de Catalunya com el principal, segons un estudi de l'IEC

Augmenta el nombre de parlants de la llengua en tots els segments de la població


Notícies relacionades
Notícies de ...
El català, malgrat els atacs de què ha estat objecte últimament, manté un cert atractiu, si més no per a la població del Principat de Catalunya. Així ho certifica l'estudi El català, al 2011: capacitat d'atracció i llengua de consum als ‘media', que revela que un 9,9% de la població de llengua inicial castellana ha adoptat el català com a llengua principal, un percentatge molt superior al 2,2% de persones que ha fet el procés invers (passar a tenir com a llengua principal el castellà, tot i tenir com a idioma inicial el català). En el cas dels que tenen una altra llengua materna, només un 6% acaben adoptant el català com a llengua principal, contra un 19,8% que es decanten pel castellà.
“Globalment, el resultat és positiu per al català”, va afirmar ahir Joaquim Torres, president de la Societat Catalana de Sociolingüística durant la presentació de l'estudi, elaborat per la Xarxa Cruscat de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) a partir de les dades del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura. Torres va explicar que el català avança, encara que sigui de manera “moderada”, en tots els segments de població. Això sí, en alguns més que en d'altres.
Així, com més arrels familiars tingui la persona en un territori de parla catalana, més tendència tindrà a adoptar el català com a idioma principal. Per exemple: un 85,6% dels catalans amb els dos progenitors nascuts a Catalunya, el País Valencià o les Illes Balears tenen el català com a llengua inicial (87,1% com a llengua principal), mentre que només un 11,5% dels nascuts a Catalunya amb pares de fora del territori de llengua catalana tenen el català com a idioma inicial. La dada positiva per al català és que aquest percentatge es dobla (23%) quan es demana als enquestats quin és el seu idioma principal.
Pel que fa a la identificació amb la llengua segons el nivell d'estudis, el percentatge dels que tenen el català com a llengua principal augmenta de manera substancial com més alt és el nivell d'estudis. En un extrem hi ha les persones sense estudis primaris acabats, de les quals només un 21,7% tenen el català com a llengua principal (18,6% com a llengua inicial) i en l'altre, un 57,2% de ciutadans amb estudis universitaris de segon cicle que s'identifiquen amb el català (un 50,3% el tenen com a llengua inicial).
L'altre factor clau en l'augment del nombre de catalans que consideren la llengua pròpia del país el seu idioma principal és el sentiment nacional. D'acord amb les dades de l'estudi de la Xarxa Cruscat, només un 4,4% dels ciutadans que es consideren només espanyols tenen el català com a llengua principal, mentre que aquest percentatge es dispara entre els que es consideren només catalans (un 94,1%).
En tot cas, tal com va recordar ahir Torres, el català guanya parlants procedents tant del castellà com també d'altres idiomes.

Evolució positiva en els mitjans de comunicació

La llengua catalana està mostrant els últims anys un vigor creixent en els mitjans de comunicació, un sector en què, tot i això, continua estant en desavantatge respecte del castellà. Segons l'estudi de la Xarxa Cruscat de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) a partir de les dades del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, un 74,5% de la població de Catalunya (4.795.000 persones) consumeix almenys un mitjà de comunicació en català, una xifra que el president de la Societat Catalana de Sociolingüística, Joaquim Torres, considera “positiva”. Tot i això, alerta que encara queda un percentatge considerable de catalans impermeable al català.
La penetració del català en els mitjans de comunicació és molt desigual. En tres dels quatre mitjans examinats (televisió, internet i premsa escrita) les audiències en la llengua pròpia de Catalunya estan en clara inferioritat respecte del castellà i només en el cas de la ràdio hi ha un equilibri. Malgrat tot, els últims anys hi ha hagut un increment notable del consum de mitjans en català.
Per territoris, la presència del català és molt més elevada a les comarques del nord i l'interior de Catalunya i més baixa a les de l'àrea metropolitana de Barcelona.
El més positiu per al català és l'increment percentual de les audiències en aquesta llengua, molt per sobre del dels mitjans en castellà, que han reculat en el cas dels diaris i de la ràdio. Especialment remarcable és la presència del català en el sector dels blocs d'internet.

dilluns, de maig 07, 2012

AUSCHWITZ, de Salvatore Quasimodo


Auschwitz


Allà a baix, amor, a Auschwitz, lluny
del Vístula, al llarg de la planura nòrdica,
en un camp de mort: freda, fúnebre,
la pluja sobre el rovell dels pals
i la barreja de filferro de les tanques:
ni arbres ni ocells en l’aire gris
o en el nostre pensament, sinó inèrcia
i dolor que la memòria deixa
al seu silenci sense ironia o ira.

Tu no vols elegies, idil·lis: sols
raons de la nostra sort, ací,
tu, tendra als contrastos de la ment,
incerta davant una presència
clara de vida. I la vida és ací,
en cada negació sembla una certesa:
ací escoltarem plorar l’àngel el monstre
les nostres hores futures
colpejar el més enllà, que és ací, etern
i en moviment, no en una imatge
somiejada, de possible pietat.
I ací les metamorfosis, ací els mites.
Sense noms de símbols o d’un déu,
són crònica, llocs de la terra,
són Auschwitz, amor. ¡Que de sobte
es mutaren en fum d’ombra
els estimats cossos d’Alfeu i d’Aretusa!

D’aquell infern que s’obria amb inscripció
blanca: "El treball us farà lliures",
va eixir continu el fum
de milers de dones fetes fora
a l’alba dels tuguris contra el mur
del tir al blanc o ofegades cridant
misericòrdia a l’aigua amb les seues boques
d’esquelet sota les dutxes de gas.
Tu les trobaràs, soldat, en la teua
història sota formes de rius, d’animals,
¿o també ets tu cendra d’Auschwitz,
medalla de silenci?
Queden llargues trenes tancades en urnes
de vidre encara cenyides per amulets
i infinites ombres de petites sabates
i bufandes d’hebreus: són relíquies
d’un temps de saviesa, de sapiència
de l’home fet a la mesura de les armes,
són els mites, les nostres metamorfosis.

Sobre els espais en què amor i plor
i pietat es marciren, sota la pluja,
allà a baix, es rebel·lava un no dins de nosaltres,
un no a la mort, morta a Auschwitz,
per a no repetir, des d’aquella fossa
de cendres, la mort.
(QUASIMODO, Salvatore. El fals i el verdader verd. Alzira: Bromera, 1993. Traducció Josep Ballester)

dilluns, d’abril 23, 2012

MIRMANDA al poema CANIGÓ

Mirmanda

Dreceres ràpides: navegació, cerca
Mirmanda és el nom d'una ciutat imaginària que la tradició situa al terme del municipi rossellonès de Terrats Se li atribueix una antiguitat superior a Barcelona, i moltes llegendes, especialment d'encantaments i de fades, en parlen.
« (parla la goja de Mirmanda:)

Quant Barcelona era un prat
ja Mirmanda era ciutat,
forts gegants l'han aixecada,
que de pedra ab glavi tosch
quant los veyan dintre'l bosch,
fins los roures tremolavan.

La aixecaren, fent ensalms,
ab reblums de quatre palms,
ab palets de quatre canes,
entre'l secá y l'ayguamoll,
com la vila de Ripoll
entremitj de dues aygues.

Allí tinch lo meu casal,
tancadeta ab un penyal
sota'l casal hi há una balma;
de joyells d'argent y d'or
allí guardo mon tresor,
com sos bonichs una garça.
»
—Jacint Verdaguer, Canigó
Segons la tradició, la ciutat hauria estat domini de fades (les Encantades) i hauria estat destruïda per una brutal remuntada de l'aigua del mar. Invisible a ulls humans, la ciutat només podria ser vista per uns pocs pagesos, alguns dels quals haurien guanyat el favor de les fades, que els haurien fets molt rics. El lloc físic de Mirmanda se situaria a la riba dreta, torrent de la Canta-rana amunt, després de les gorges; per la zona hi ha restes de monuments megalítics (com a la resta de la Catalunya del Nord [1]) el que, juntament amb els penya-segats d'argila roja ("xemeneies de les fades"), haurien inspirat la idea de la ciutat desapareguda.
Mossèn Cinto evocà Mirmanda al cèlebre poema èpic Canigó, i Pere Vidal en (re)conta la llegenda de la ciutat a "Le Guide historique et pittoresque du département des Pyrénées Orientales" (1899).

EL COMTE TALLAFERRO (dins del poema CANIGÓ)


Simbolisme de TALLAFERRO

El Comte Tallaferro és un valent i ferotge lluitador contra els sarraïns, simbolitzant les guerres constants dels temps històrics inicials de Catalunya. El personatge va ser creat per Verdaguer durant els anys de la Renaixença catalana idealitzant esdeveniments històrics de l'época del neixement de la pàtria. En el seu poema, Verdaguer barreja situacions i personatges que havien existit amb personatges poétics, mítics i idealitzats dins d'un marc geogràfic real a la Catalunya Nord.
L'objectiu principal del poeta fou de crear un símbol per tal d'il·lustrar les dificultats del neixement de Catalunya i les qualitats que calien per portar-ho a bon terme. Entre aquestes qualitats es poden mencionar la tenacitat, el valor, la persistència, les idees clares i l'entusiasme. Verdaguer va arribar a la idea d'aquest personatge durant la Renaixença per a contrarestar les actituds complaents i la manca d'orgull que veia en el poble català. El poeta estaba preocupat per la tendència al derrotisme i la manca d'idealisme que empenyia els catalans del seu temps a acceptar el compromís del provincianisme ofert pel poder central espanyol.
Verdaguer, igual que Josep Torras i Bages (1846 - 1916), basava l'esperit català en les tradicions cristianes ancestrals. Valerós i fort, al compte Tallaferro, com a bon cristià, no l'hi manquen pensaments generosos vers els seus enemics.

Protagonisme a Canigó

Els guerrers sarraïns venen amb vaixells per envair Catalunya i el comte Tallaferro els combat ferotgement. Sant Guillem de Tolosa (768-812) lliura a Tallaferro una espasa perquè el cristianisme no perdi contra l'Islam. Aquesta espasa llegendària hauria pertangut a Otger Cataló, valent heroi que havia lluitat contra els sarraïns en èpoques pretèrites. Otger Cataló, en caure ferit en batalla, hauria mort poc després als braços d'un avi de Sant Guillem, que es va quedar l'espasa com a símbol de la defensa del cristianisme.
Durant la nit el comte cau en ferotge combat; capturat i malferit es portat a una nau enemiga. De cop, els fallaires venen nedant i calen foc a les naus ancorades. El foc en forma de serps alades fantàstiques incendia tots els vaixells dels sarraïns. Els guerrers cristians fugen i els invasors moren ofegats.
Quan ix el sol un fallaire vell prega en nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant i guareix la ferida del Comte Tallaferro. Aquest llança un sospir de tristor i, compassiu, pensa en els pobres pares dels joves sarraïns morts. (Cant V - Tallaferro)

diumenge, d’abril 22, 2012

HE HERETAT L'ESPERANÇA (SANT JORDI, 2012)

He heretat l'esperança dels avis
i la paciència dels pares.

I de tots dos els mots
dels quals ara em serveixo
per parlar-vos.

M'han dit que la naixença em dóna drets
inviolables.
Però jo sóc poruc i sempre em sento
una mica eixalat i solitari.

Visc en un poble petit,
en un país petit
i, tanmateix, vull que quedi ben clar
que això que escric ho escric per a tothom,
i que per mi és com si el món sencer
girés entorn de l'eix dels meus poemes.

Vagarejo tot sol pels carrers en silenci
i cada vespre escolto el cant de les sirenes
des del terrat de casa.. (MIQUEL MARTÍ i POL)