TIPUS DE NARRADOR

Quan parlem d’una narració, és evident que hi juga un paper importantíssim el narrador. Però, el primer que ens hauríem de demanar és què és el narrador. En una definició ràpida, d’urgència, diríem que el narrador és el pont, l’intermediari entre els personatges que apareixen a la narració i l’autor; està clar que també podríem arribar a dir que el narrador és el pont entre l’autor i el lector.

Dintre d’aquestes característiques, ràpidament ens adonem que és important el punt de vista que tingui el narrador i com aquest actua dintre de l’obra.

Quan parlem del punt de vista parlem, per tant, de la focalització, ja que és a partir del punt de vista que la narració avança mitjançant l’acció. Per classificar els diversos tipus de narrador d’una obra caldrà tenir present si el narrador es troba dins de l’obra –és a dir és personatge intern- o bé es troba fora de l’obra –és a dir és extern a l’obra.

Fixem-nos-hi bé: el narrador extern, és a dir qui percep l'obra com una realitat que li és aliena, evidentment no coincideix amb cap dels personatges de la narració. Aquesta mena de narrador es coneix amb el nom d'heterodiegètic. Com a element extern a l'obra, la característica més destacada que té és l'objectivitat, manté, doncs, un paper totalment allunyat d'una visió parcial, no pretén influir en els fets i només es dedica a descriure’ls.

Els diversos tipus de narradors externs a l'obra són:

. El narrador omniscient, que té una visió àmplia i panoràmica del conjunt del que narra. Sap tot el que passa dins de la narració; té una mena d'ull global, amb una visió de 360 º respecte no solament del present sinó del futur i del passat; coneix tots els sentiments dels personatges i, per tant, domina tota l’acció i la informació de la narració.

.Narrador extern o observador. És un ens que "tramita" la informació únicament a partir del que veu o sent. No pot reproduir informació -per tant pensaments- si els personatges no la diuen directament en presència seva.

.Narrador-editor. Ens aquell tipus de narrador que ens explica els fets a partir d’un escrit que ha trobat. El narrador-editor arquetípic és el que apareix a “El Quixot”. És igualment un narrador omniscient ja que parla de la història que ens explica com si fos un lector més. Algunes pel·lícules, en les quals l'acció es desenvolupa a partir de la informació que s'obté d'un conte permet, igualment, que parlem d'un narrador-editor.

El narrador esdevé intern –també conegut amb el nom d’homodiegètic- quan és un personatge o un protagonista de la història. La narració es fa, sobretot, en primera persona i els fets s’interpreten subjectivament. Fixem-nos, doncs, que hem fet un gir en la manera d'observar els fets.

Entre els diversos tipus de narradors interns hi ha:

. Narrador protagonista o autodiegètic: narrador en primera persona en què el protagonista apareix com a responsable de la seva pròpia història. És aquí on pot aparèixer el monòleg interior.

. Narrador testimoni. El narrador queda al marge del relat; és a dir no és el protagonista d’allò que explica sinó que és un personatge secundari que ens explica les trifulgues d’aquest protagonista. Podríem trobar un clar exemple d’aquest narrador testimoni en el cas del noi Meravelles que acompanya en Batman o bé el doctor Watson que acompanya en Sherlock Holmes. El detectiu no sap més que el lector, i igualment li passa al noi Meravelles. Tots dos testimonien el que fa el personatge principal.

El narrador testimoni utilitza la primera persona. És una narració objectiva de l’escenari, tot i que els fets són descrits subjectivament. De vegades aquets narrador testimoni no participa dels fets sinó que ens els explica o els llegeix mitjançant cartes.

JOAN SALVAT-PAPASSEIT

No podia, benvolguts alumnes, deixar de banda la ploma d'un dels escriptors que més s'ha acostat a la veu del poble. Espero que aquest poema us serveixi per anar descobrint-lo de mica en mica. Gaudiu-ne


L’OFICI QUE MÉS M’AGRADA
A Jordi López-Batllori

Hi ha oficis que són bons perquè són de bon viure,
mireu l’ésser fuster:
-serra que serraràs
i els taulons fan a miques,
i de cada suada deu finestres ja n’han tret.
Gronxada d’encenalls, et munten una taula;
si ho vols, d’una nouera te’n faran un cobert.
I caminen de pla-
damunt les serradures de color de mantega.

I els manyans oh, els manyans!
De picar mai no es cansen :
pica que picaràs i s’embruten els dits;
però fan unes reixes i uns balcons que m’encanten
i els galls de les teulades
que vigilen de nits.
I són homes cepats
com els qui més treballen.

¿I al dic? Oh, els calafats!
Tot el port se n’enjoia
Car piquen amb ressò
i es diu si neix un peix a cada cop que donen
-un peix cua daurada, blau d’escata pertot.
Penjats de la coberta, tot el vaixell enronden :
veiéssiu les gavines
com els duen claror.

I encara hi ha un ofici
que és ofici de festa el pintor de parets :
si no canten abans, no et fan una sanefa,
si la cançó és molt bella deixen el pis més fresc:
un pis que hom veu al sostre
que el feien i cantaven :
tots porten bata llarga
de colors a pleret.

I encara més
si us deia l’ofici de paleta:
de paleta que en sap
i basteix aixoplucs.
El mateix fan un porxo com una xemeneia
-si ho volen
sense escales
pugen al capdamunt ;
fan també balconades que hom veu la mar de lluny
-els finestrals que esguarden tota la serralada
i els capitells
i els sòcols
i les voltes de punt.
Van en cos de camisa com gent desenfeinada!
Oh, les cases que aixequen d’un tancar i obrir d’ulls!

JOAN SALVAT-PAPASSEIT (dins Óssa Menor)

ELS REGISTRES

1. Introducció: la variació lingüística
De tots és ben sabut que no hi ha cap llengua monolítica o uniforme. La variació lingüística és un fet universal i dóna compte de les diferències derivades dels usos diversos que qualsevol llengua presenta. Aquestes diferències sobre un codi lingüístic comú depenen fonamentalment dels factors de temps, espai, grup social i situació comunicativa.
En principi, caldria delimitar els conceptes de variació, variabilitat i varietat. La variació (o variabilitat) lingüística és el fenomen segons el qual tota llengua, com a sistema semiòtic, es manifesta de diferent manera quan és utilitzada pels seus parlants en funció d’una sèrie de variables: cronològica, geogràfica, de grup social i de situació comunicativa. La variable (o variant) lingüística és cada una de les possibles realitzacions, lingüísticament equivalents, però socialment diferenciades, en què es pot diferenciar un tret lingüístic d’una llengua. Exemple: noi, al•lot i xiquet són variants de tipus lèxic. La varietat lingüística es caracteritza per un conjunt de variants que presenten una distribució social similar. Exemple: noi, al•lot xiquet; cada una d’aquestes variants forma part d’una varietat geolingüística diferent.
El lingüista romanés Coseriu va establir quatre eixos al voltant dels quals es produeix la variació lingüística. Parteix de l’eix cronològic per establir els quatre factors de variació. Així tenim la variació diacrònica, que considera l’evolució de les unitats lingüístiques al llarg del temps, enfront de la variació sincrònica, puntual, que no considera aquesta evolució cronològica. Dins de la variació sincrònica distingeix la variació diatòpica o geogràfica, la variació diastràtica o de grups socials, i la variació diafàsica, segons el context o situació de comunicació. Cal aclarir, però, que els conceptes de diacronia i sincronia són sempre relatius en funció del punt de vista que adoptem a l’hora de tractar aspectes lingüístics. És per això que assajarem una altra classificació basada en varietats i registres que, tanmateix, no fa sinó interpretar una altra perspectiva del mateix fenomen.
Ja hem vist que tots els parlants d’una llengua no fan la mateixa realització pràctica del codi lingüístic que comparteixen, és a dir, no usen la llengua de la mateixa manera. Aquest fenomen de variació o diversitat lingüística també es pot explicar a partir de dos factors bàsics (recordem que Coseriu es basava en la perspectiva sincrònica-diacrònica): l’origen dels usuaris i la situació de la comunicació.
Les varietats que depenen de la procedència dels usuaris es coneixen amb el nom de dialectes o varietats dialectals. Aquestes varietats es poden classificar en tres grans tipus: geogràfiques (trets motivats per la procedència geogràfica), històriques o generacionals (trets que depenen de l’època o de l’edat del parlant) i socials (segons el grup social al qual pertany el parlant).
En conseqüència, cada usuari de la llengua utilitza una determinada varietat
social, geogràfica i generacional: és l’idiolecte.
D’altra banda, un mateix parlant té també un repertori lingüístic que s’actualitza de manera diversa segons la situació comunicativa. Així doncs, les varietats que no depenen de l’origen del parlant, sinó de la situació comunicativa en què es troba, reben el nom de varietats funcionals o registres.
2. Els llenguatges especialitzats
Tot seguint el criteri de formalitat per establir una classificació dels possibles registres discursius, tenim el registre estàndard, més formal que el col•loquial i menys que els especialitzats, que serien els que assoleixen el major grau de formalitat en les situacions comunicatives. Per tant, els llenguatges d’especialitat són varietats funcionals que la llengua adopta quan s’utilitza com a instrument de comunicació formal entre especialistes d’una matèria determinada. Ara bé, cal tenir en compte que no són llenguatges homogenis, ja que presenten una important variació interna de registres i de nivells de llengua. Són formes elaborades que es basen en l’estàndard perquè tenen un caràcter supradialectal i formal, tot i que comporten un procés més aprofundit d’intel•lectualització. En conseqüència, en aquest tema no parlarem de tres registres (mitjans de comunicació, jurídic i administratiu, i científic i tècnic) sinó de tres àmbits d’ús on s’utilitza un únic registre, l’estàndard, amb un alt grau d’especificitat, la qual serà tractada al llarg del tema.

Els llenguatges especialitzats comparteixen una sèrie de característiques
comunes:
• Alt grau de formalitat. No hi tenen cabuda els trets d’expressivitat afectiva.
• La funcionalitat i la precisió com a exigència prioritària de comunicació eficaç.
• L’ordre rigorós de contingut, amb unes estructures discursives i una sintaxi
controlada.
• Selecció acurada de les formes lingüístiques, per raons de seguretat
comunicativa.

3. La llengua als mitjans de comunicació
Quin és el model de llengua que cal utilitzar en els mitjans de comunicació?
El retorn del català a la condició de llengua oficial ha comportat, entre altres coses, el retrobament amb els usos públics de la llengua i la necessitat d’establir un model viable per als mitjans de comunicació. Les característiques d’aquests són una àmplia extensió comunicativa, sovint interdialectal i un públic heterogeni i anònim, on la identitat individual o grupal, tant de l’emissor com del receptor, és intranscendent. Per tant, la varietat o registre que més s’adiu per a vehicular les funcions socials i lingüístiques de la comunicació de massa és l’estàndard perquè disposa d’un grau de precisió i formalitat que assegura la màxima intel•ligibilitat per part del públic heterogeni i anònim a qui va adreçat.
En el cas dels mitjans audiovisuals, es tracta generalment de llengua escrita o llengua llegida (oral no espontani). És un tipus de comunicació pública que requereix, en conseqüència, un registre formal, on no tenen cabuda les especificitats del registre col•loquial, com la vaguetat lèxica, les paraules argòtiques o vulgars, la descurança sintàctica o la dispersió regional. D’altra banda, com estem parlant d’una llengua utilitària i de masses, tampoc no hi tenen cabuda les paraules o fórmules excessivament recercades o aquelles que pertanyen als llenguatges d’especialitat de difícil comprensió per a molta gent, ni una sintaxi carregada de frases subordinades ni qualsevol d’artificiositat o complicació retòrica. A més a més, l’estàndard d’aquest àmbit d’ús ha de ser impersonal, és a dir, s’ha de limitar a transmetre informació objectiva d’una manera clara i funcional, per això és important un lèxic just i unes frases entenedores que tinguin la coherència i ordre adequats.
Hem de tenir present que el model de llengua dels mitjans de comunicació ha de ser prou flexible com per adaptar-se als diversos mitjans de comunicació (ràdio, televisió, cinema, premsa) i a totes les possibles situacions de comunicació que s’hi poden donar, la qual cosa implica una gran diversitat de registres dins de l’àmbit general de mitjans de comunicació. La informació sobre els continguts d’aquests registres i les orientacions per als usuaris es troben en els vocabularis especialitzats i en els llibres d’estil propis d’algunes activitats com el periodisme, la ràdio i la televisió. Advertirem, però, que cal no confondre la normativa, que estableix allò que és vàlid i allò que no ho és en el conjunt de la llengua estàndard, amb les normatives estilístiques, que estableixen allò que és vàlid o recomanable en un registre determinat. Un llibre d’estil no és una gramàtica i viceversa.

Vehiculació de l’estàndard adequat als mitjans de comunicació en l’àmbit
lingüístic català
Recordem que la codificació del català, unitària basada en la llengua medieval, es va dur a terme des d’una perspectiva monocèntrica (un únic centre codificador) però polimòrfica (acceptació dins de la normativa de diverses formes alternatives com a solucions equivalents). Aquest fet ja és, d’entrada, un entrebanc per a la vehiculació d’un únic model de llengua per a tots els mitjans de comunicació de l’àmbit lingüístic català.
A més a més, que l’objectiu de la codificació era la fixació de la llengua escrita. La perspectiva dels audiovisuals no existia, i això va menar no sols a l’oblit d’una normativa sistemàtica de l’estàndard oral, sinó també a unes opcions morfològiques i sintàctiques sovint ben allunyades de la llengua parlada.
L’estandardització del català, com a pas que ha de dur a la plena normalització lingüística, és un procés que ha avançat de manera desigual en els diferents àmbits d’ús. L’estandardització ha comportat, fins ara, la fixació d’un model de llengua bàsicament escrit (literari, assaig, investigació, prosa culta) però la vehiculació d’un estàndard oral apropiat per als mitjans audiovisuals és, a hores d’ara, escassa i insuficient. Ens trobem davant d’uns àmbits d’ús nous, de gran difusió, on la llengua oral és predominant. A més, encara existeixen amplis sectors socials amb una alfabetització en català i una consciència lingüística molt feble o gairebé nul•la.

L’estàndard dels mitjans de comunicació als Països Catalans
És indubtable la transcendència vital del funcionament normalitzat dels mitjans de comunicació per a supervivència de qualsevol llengua moderna. Sense entrar en els factors estructurals que atenyen la societat valenciana (castellanització, diglòssia, manca de suport polític, etc.), un problema és el model lingüístic que cal vehicular en els mitjans de comunicació, i concretament en els audiovisuals. Les condicions imprescindibles per a aconseguir l’acceptació passiva per part dels receptors del model lingüístic proposat han de ser:
• La comprensió; és a dir, ha de resultar familiar i comprensible al receptor, no
estrany.
• La identificació; el receptor s’ha de sentir identificat amb el model lingüístic
que li arriba, no pot ser excessivament llunyà de la seva parla.
• La valoració i el prestigi; el receptor ha de valorar positivament el model de
llengua que escolta i l’ha de fer seu, si més no, en els àmbits d’ús formals.
En conseqüència, el model de llengua a promoure en els mitjans audiovisuals no ha de ser totalment coincident amb l’escrit, pot adoptar variants normatives acostades al col•loquial. Cal assumir, com a punt de partida, la varietat normativa escrita i la vehiculació a través de l’ensenyament. Ara bé, si algun o diversos aspectes de la llengua escrita és incapaç de satisfer les necessitats del model lingüístic que requereix els mitjans audiovisuals, s’hauria d’acceptar altres opcions, no estandarditzades, que asseguren la intel•ligibilitat i la identificació del públic amb la llengua i amb els mitjans. Una revisió de la normativa especialment justificada és la d’aquells casos de polimorfisme extrem que ja estan entrebancant l’aprenentatge de la llengua i que provoquen un gran desconcert.
Els mitjans de massa tendeixen a fixar i a imposar als públics models de comportament lingüístic en els països normalitzats. En el cas valencià, però, la varietat estàndard, desconeguda per la majoria, ha de guanyar la legitimitat de la comunicació de masses, i això no pot ser més que assegurant la comprensió i l’adhesió dels oients.
Tot i que hi ha d’haver una estreta relació entre el model de llengua divulgat als mitjans de comunicació i el que difon l’escola, no pot ser exactament el mateix. Ara bé, no reportaria cap benefici a la normalització de l’idioma i a la consolidació d’una varietat estàndard el fet de tendir a instaurar una absoluta escissió o diglòssia interna entre estàndard oral i escrit.

Resumint alguns dels criteris que haurien de guiar l’orientació dels usos orals
en els mitjans audiovisuals:
• Adequació a la normativa.
• Acceptació des de la intel•ligibilitat, consideració de formes autòctones i
valoració o prestigi de les formes.
• Extensió geogràfica o pes demogràfic d’un determinat tret lingüístic.
• Dinàmica creixent o decreixent del seu ús col•loquial.
• Historicitat o presència tradicional

Evidentment no tots aquests criteris poden tenir el mateix pes. Caldria destacar-ne en tot cas, en funció dels objectius sociolingüístics, la importància de l’acceptació.

4. El llenguatge administratiu i jurídic
Ja hem vist que els llenguatges especialitzats no constitueixen compartiments incomunicats, sinó que tots ells tenen, a més d’uns components que comparteixen amb la llengua general, uns segments que comparteixen amb altres dominis tecnolectals.

Caracterització del llenguatge administratiu i jurídic català
El llenguatge administratiu i jurídic afecta tots aquells textos que emanen d’una autoritat executiva, legislativa o judicial, com també els que s’intercanvien les entitats o organismes de l’administració entre si o amb els ciutadans: lleis, resolucions administratives, textos legals, etc. El seu mitjà d’expressió és generalment escrit, però també pot ésser ocasionalment oral (oral no espontani: sentència emesa per un tribunal, interrogatoris judicials, vistes orals dels judicis). El Tribunal de les Aigües de València hi és una rara excepció, una romanalla històrica
d’èpoques en què l’administració de la justícia podia ser exclusivament oral.
L’estructura de cada modalitat de document és poc variable: instàncies, actes, testaments, contractes, lleis, etc., responen normalment a una disposició concreta i fixa de la informació que recullen. El rol o posició institucional dels participants en aquests actes comunicatius és molt estereotipat i es marquen clarament dos estadis: el de l’administració i el de l’administrat, sovint amb fórmules humiliants per aquest darrer.
L’estil és culte i acurat però no gens literari; conservador, difícilment modificable, amb fraseologia i lèxic provinents del dret romà. El to sol ser autoritari i solemne, i s’aconsegueix amb l’ús d’imperatius, perífrasis d’obligació, futurs i condicionals amb funció imperativa, fórmules solemnes de tractament que serveixen per remarcar l’autoritat. L’autodefinició i la referència constant a altres textos jurídics i administratius no eviten l’ambigüitat del seu llenguatge, l’esperit del qual no sempre resta clar, com ho demostren les diferents interpretacions que hom sol fer de la llei.

Consideració històrica del llenguatge administratiu i jurídic català
L’existència de llenguatges especialitzats, i concretament de l’administratiu i
jurídic, és un fet pràcticament simultani a l’aparició dels primers textos. En català, el Forum Iudicum, els Costums de Tortosa, els Usatges de Barcelona, o els Furs de València en són una bona mostra. El llenguatge administratiu i jurídic ocupa un lloc preeminent des d’una perspectiva històrica dins dels llenguatges especialitzats, perquè la documentació lingüística d’aquest tipus disposà ben prompte d’unes especificitats d’ordre lèxic i fraseològic i també, de vegades, morfològic i sintàctic. Ara bé, hem de recordar que, des de principis del segle XVIII, si no abans, tota la documentació d’aquest tipus s’ha fet en castellà, la qual cosa ha provocat la necessitat actual de buscar un model de llengua per a aquest àmbit. En aquest sentit, el llenguatge administratiu i jurídic català és relativament jove (si ens limitem a l’època contemporània i prescindim de l’antiga tradició històrica interrompuda). És per això que la nova constitució d’un model lingüístic per a aquest àmbit possibilita la simplificació de molts usos arcaics que llengües com el castellà arrosseguen. L’equilibri es trobarà en un model estàndard que respongui a les necessitats funcionals de la vida contemporània i a un procés de democratització de les estructures socials, i que alhora bega, quan siga convenient, en les fonts de la nostra tradició documental, a la cerca d’expressions i construccions més genuïnes que permeten defugir els calcs semàntics respecte al castellà. Exemples d’aquesta tasca modernitzadora del llenguatge administratiu i jurídic català són la Revista de Llengua i Dret i els treballs d’investigació de l’especialista en llenguatge
administratiu Carles Duarte.

5. El llenguatge de la ciència i de la tècnica
Caracterització del llenguatge de la ciència i de la tècnica Igual que el llenguatge administratiu i jurídic, pertany als llenguatges especialitzats, concretament al propi de la ciència en general. Es caracteritza per la tendència a un màxim d’explicitud, univocitat i coherència lògica. Això vol dir que la sinonímia i la polisèmia, especialment aquesta última, tendiran a desaparèixer en un intent d’establir correspondències biunívoques entre significants i significats, i que En aquesta línia de treball tenim el TERMCAT. Es tracta d’un centre de terminologia creat l’any 1985 per l’Institut d’Estudis Catalans, que ha fet possible la unificació de la metodologia de treball en terminologia, d’acord amb els criteris internacionals sobre la matèria. Aquesta institució ha destacat en la coordinació de treballs terminològics en procés d’elaboració i en l’impuls de nous projectes, la qual cosa ha comportat una ordenació positiva de l’activitat terminològica en català. La tasca duta a terme pel TERMCAT naix amb una clara voluntat d’assolir una important projecció pública que incideixi en el reforçament de la presència del català en tots els àmbits i de la qualitat amb què el català hi és emprat. Disposa d’un important banc de dades i actua com un centre de consulta, al qual es poden connectar els organismes que ho necessiten per a un millor desenvolupament de les seves funcions lingüístiques.
Cal esmentar les dificultats que el català encara troba per incrementar la seva presència en publicacions tècniques i científiques, així com l’ús de la llengua en l’àmbit universitari, àmbit on la llengua ha assolit en general menys progressos que en l’ensenyament obligatori, que és l’àmbit educatiu més normalitzat.
Cal advertir també que les influències que rep el català tècnic d’altres llengües són comunes a la majoria de llengües modernes. Hi ha termes que són universals i existeixen en totes elles. Així, la influència de l’anglès no és només present en català, sinó que també el castellà, el francès o l’italià acusen una allau notable d’anglicismes. El TERMCAT és l’encarregat de regular aquest flux. Però en català tenim una altra influència forana, el castellà, a causa de la seva situació privilegiada des del punt de vista legal. Fins i tot, moltes vegades, la influència de les altres llengües en el català no és ni ha estat directa, sinó per mitjà del castellà i per mitjà de les solucions que aquesta llengua adopta pel que fa als mots estrangers, amb les seves adaptacions ortogràfiques o formals.

L'APARELL FONADOR

L’APARELL FONADOR

Rep el nom d’aparell fonador el sistema del cos humà capaç de produir o reproduir el so i amplificar-lo.

La veu és el resultat d’uns moviments corporals que milloren l’estat i la funcionalitat de l’aparell fonador. La veu és una característica exclusivament humana, cap animal és capaç d’utilitzar l’aparell fonador amb la complexitat ila capacitat expressiva dels éssers humans.

Dins del coll, a l’altura de la nou, hi ha les cordes vocals. Es tracta de dos cartílags molt elàstics que estan units per un dels extrems.

Quan l’aire surt dels pulmons passa per entremig de les cordes tancades, aquestes vibren i produeixen sons.

Quan aquests sons arriben a la boca, es converteixen en sons articulats que formen paraules gràcies a l’acció de la llengua, dels llavis, del paladar i de les dents (cavitats supraglòtiques).

FUNCIONAMENT DE L’APARELL FONADOR


Respiració

Fonació

Articulació

ESTATS PER ARRIBAR A PRODUIR EL SO

Respiració. Els organismes subglòtics

Formen part dels mecanismes Subglòtics que intervenen en la Respiració:

- La cavitat abdominal, formada per:
o – La musculatura Abdominal
o – Diafragma
- La cavitat toràcica, formada per:
o – Pulmons
o – Tràquea
o – Musculatura Toràcica

Els mecanismes subglòtics, que donen lloc a la respiració, tenen la missió de generar el corrent d’aire que cal per fer vibrar les cordes vocals; que té lloc quan inspirem i expirem. En aquesta fase, un 90 % de sons de producció de la parla tenen lloc en l’expiració, i solament un 10 % de sons d ela producció de la parla tenen lloc en la inspiració.


Formen part dels òrgans de fonació:

- La laringe:
- Estructura de sis cartílags
- L’os hioide
- Lligamnets musculars
- Les cordes vocals. Són uns plecs musculars recoberts d’una mucosa a l’interior de la laringe.
- També hi intervé la glotis, que és l’espai que hi ha entre les cordes vocals.


ÒRGANS DE LA FONACIÓ

La fonació es compon de diversos passos:
1. La rotació de l’aritenoide apropant les cordes vocals.
2. L’aire procedent dels pulmons passa per la glotis separant les cordes vocals.
L’efecte Bernoulli i l’elasticitat muscular produeixen un tancament de la glotis.
L’obertura i el tancament de la glotis mentre arriba aire als pulmons.
Quan es parla o es canta, l’aire que surt dels pulmons fa vibrar les cordes vocals, les quals s’obren o es tanquen més o menys per produir els diferents sons. Si l’espai és molt ample, un so greu; en canvi, si l’espai és molt estret, produïm un so agut. Els sons es poden transformar en paraules mitjançant la cavitat de la boca, la llengua, els llavis i les dents.

Formen part de les cavitats supraglòtiques, que intervenen en l’Articulació:


- La faringe, formada per unes parets musculars flexibles.
- La cavitat bucal, formada pel paladar: úvula, paladar tou i paladar dur.
- Llengua: àpex, dors (predors i postdors) i arrel
- Dents
- Llavis
- Mandíbules
- La cavitat nasal, que està formada per les fosses nasals i els narius i està connectada a la faringe

LA VEU HUMANA

La veu humana és una funció secundària inserida sobre uns òrgans fisiològics amb altres funcions primàries: la respiració i la deglució. Bàsicament, un corrent d’aire provinent dels pulmons es transforma, al seu pas, en veu humana (és una funció secundària).
L’aparell fonador té tres parts bàsiques:
1. Les cavitats infraglòtiques (òrgans respiratoris)
2. La cavitat laríngea o glòtica (òrgan fonador)
3. Les cavitat supraglòtiques (òrgans de l’articulació).

1.1. Les cavitats infraglòtiques
A les cavitats que hi ha sota la glotis trobem els òrgans de la respiració: diafragma, pulmons, bronquis i tràquea.
El que més ens importa en aquest aspecte que estudiem és el segon moment de la respiració: l’expiració.1 Tant els bronquis com la tràquea són simples tubs de conducció, sense cap funció lingüística.
1.2. La cavitat laríngea (fonació)
La laringe és una mena de caixa cartilaginosa situada al final de la tràquea. És mòbil: pot pujar o baixar, tot i que la seva posició habitual és la inferior.2
La laringe es compon de quatre cartílags:
– Cricoides: és la base, en forma d’anell.
– Tiroides (nou d’Adam), en forma d’escut.
– Els dos aritenoides, de gran mobilitat.
A la laringe hi ha les cordes vocals, que són, en realitat, dos músculs que en l’àmbit de la medicina reben el nom de replecs vocals. Estan unides al tiroides i als dos aritenoides, que s’encarreguen de moure’ls.
La glotis és l’espai triangular que queda entre les cordes vocals quan estan obertes.


En definitiva, la pressió de l’aire fa que la glotis s’obri i es tanqui. La freqüència de la vibració de les cordes vocals és la mateixa que la de l’ona sonora que origina.
El so –la veu es, doncs, l’efecte conjunt de la pressió infraglòtica i la tensió de les cordes. El to pot pujar per la major pressió de l’aire i la més gran tensió de les cordes (i també perquè no són tan gruixudes).
Precisament, el moviment de les cordes vocals genera la primera gran divisió entre els sons articulats:
– Sons sonors, si les cordes vocals vibren.
– Sons sords, si les cordes vocals no vibren.

L’acció del vel del paladar genera una altra gran divisió dels sons articulats:
- Orals, si el vel està adherit a la paret faríngea, i l’aire per la cavitat bucal.
- Nasals, si el vel tanca el pas a la cavitat bucal, i l’aire passa per la cavitat nasal
- Si simultàniament hi ha obertes la cavitat oral i la nasal, els sons que en resulten són oronasals (anomenats habitualment vocals nasals).
La cavidad oral canvia enormement de grandària i forma, gràcies a la gran mobilitat de diversos dels seus òrgans (n’hi ha d’altres que no són mòbils).
El paladar té dues zones:
1. Paladar dur, subdividit en prepaladar, paladar mitjà i postpaladar.
2. Paladar tou o vel del paladar, subdividit en dues zones: prevelar i postvelar.
La llengua té tres zones:
1. L’àpex o punta.
2. El dors o part superior, subdividit en predors, dors mitjà i postdors.
3. L’ arrel, a l’extrem posterior.
Els incisius superiors i inferiors tanquen la cavitat bucal.
Els alvèols són una zona de transició entre els incisius superiors i el començament del paladar.
- Els llavis tenen una gran mobilitat..

ELS REGISTRES DE LA LLENGUA

Varietats De la llengua segons l’ús:

ELS REGISTRES

DEFINICIÓ: Formes pròpies de la llengua segons l’ús lingüístic en les diferents
relacions socials que es produeixen.

Els trets condicionants de les formes de llengua que utilitzem poden ser: la
temàtica, la formalitat, el propòsit o el canal.

Així com els dialectes (varietats geogràfiques de la llengua) tenen tendència a
agrupar-se, els registres tenen tendència a diversificar-se.

Els registres permeten dir una mateixa cosa de manera diversa, segons el tipus
de públic o d’allò que es pretén comunicar.

Una manera adequada de l’ús dels diferents registres demostra el domini de la
llengua per part de l’usuari.

Classificació dels registres segons:

- EL CONTINGUT:

3 Tipus: Segons l’activitat lingüística de l’individu
¨ Quan l’activitat lingüística conforma tota l’activitat de
l’individu (conferència, assaig, etc.), el contingut és la matèria o tema tractats (Registres de política, art, etc.).

¨ Quan l’activitat lingüística ocupa una part de l’activitat en la feina, el contingut es refereix a tota l’activitat.

¨ Quan l’activitat lingüística no té relació amb altres activitats simultànies (dues persones xerren de política mentre dinen...), el contingut del discurs només es refereix a la matèria de la conversa, però no a tota l’activitat.

_ EL MODE:

2 Tipus: Segons el mitjà de la comunicació
¨ Llengua parlada (té diversos nivells, des del vulgar al culte)

¨ Llengua escrita (té diversos nivells, des de l’escrit informal al
formal instrumental o formal literari)

_ L’ESTIL: Segons la relació establerta entre els participants de la comunicació
(estil familiar o estil més educat).

ALGUNS TIPUS DE REGISTRES SOCIALS:

_ VULGAR: Vinculat al col.loquial però amb molts vulgarismes molt allunyats de la norma lingüística.
Usat en contextos no formals i entre interlocutors de baix nivell cultural.

_ ARGOT: Llenguatge usat per un grup social considerat diferent dels altres. Ús de lèxic especial format per deformació de mots en forma críptica per tal de no ser reconeguts per altres grups socials. (ex. Gitanos, drogoaddictes, tribus urbanes, ...)

_ COL.LOQUIAL: Sol ser oral. És el fet servir en els usos privats de la
llengua, en la vida quotidiana. Té un grau de formalitat baix, és poc elaborat i espontani, que fa servir elements no verbals (gestos, etc.)

_ ESTÀNDARD: Considerat el registre neutre, amb un grau de formalitat equilibrat (ni molt formal ni molt informal).

Usat en l’ensenyament i en els mitjans de comunicació. Fa servir les formes lingüístiques de la norma gramatical.

_ PERIODÍSTIC: Es pot usar tant a nivell oral com a nivell escrit. Formalitat segons la situació. Té una funció explicativa i s’usa en estructura piramidal
(de més rellevant a menys). Formes textuals pròpies: notícia, reportatge, entrevista, etc.

_ PUBLICITARI: Grau de formalitat alt. Utilització de recursos retòrics que
produeixen ambigüitats. Utilització d’imatges gràfiques.

_ CIENTIFICOTÈCNIC: Formalitat alta. Claredat, precisió i concisió. No s’usen recursos retòrics ni estilístics. Té ermes propis segons l’especialitat. Models textuals pròpis: ressenyes, articles de divulgació, informes,...

_ JURIDICOADMINISTRATIU: Formalitat alta i fraseologia pròpia. Utilització entre administració i ciutadans. Usos escrits amb gran formalitat estructural. Sentència, al.legació, certificació,...

_ LITERARI: Grau màxim d’elaboració formal. Usat en textos literaris escrits. Gran elaboració estètica i d’utilització de recursos retòrics i estilístics. No hi ha interacció directa entre els interlocutors.

LA VARIETAT ESTÀNDARD
Les varietats dialectals del català depenen de la procedència de les persones:

• Geogràfica

• Social

• Generacional o històrica

Per assegurar la comprensió de la llengua entre tots els parlants, independentment de la seva procedència ↑ s’ha creat una varietat anomenada estàndard, la qual, com a varietat de tothom, és comuna a tots els parlants.
Així, es tracta de reforçar els trets que són comuns a les grans modalitats dialectals catalanes i evitar tot allò que pugui dificultar la ràpida comprensió per part d’un auditori de procedència geogràfica diversa.

L’estàndard s’usa sempre que es vol que la comunicació sigui entesa pel màxim nombre de persones.

És la varietat pròpia dels mitjans de comunicació (orals o escrits), de l’ensenyament,
dels usos científics i administratius, etc.
Es fa servir en canal escrit o oral no espontani, amb un nivell de formalitat mitjana o neutra i un propòsit impersonal o objectiu.

L’estàndard està format per una selecció dels elements de cada varietat que són o es consideren útils per al conjunt de la comunitat lingüística.

És la varietat menys marcada pels trets diferencials geogràfics, socials o generacionals.

FORMACIÓ

S’ha anat formant històricament. Ha estat condicionada per la llengua escrita (premsa) abans de l’aparició del mitjans audiovisuals.

El procés es va desenvolupar normalment fins el segle XV.

Una primera etapa va estar marcada per l’escriptor mallorquí Ramon Llull.

Una segona etapa (s. XV) va estar marcada pels escriptors valencians.

I una tercera etapa a partir de la Renaixença i la consolidació de la Mancomunitat i de la Generalitat va estar marcada pels trets típics del català central (el de Barcelona).

Es va codificar la llengua escrita amb la gramàtica i el diccionari de Pompeu Fabra.

L’any 1990 la secció filològica de l’IEC va publicar una proposta per a normalitzar l’estàndard oral pel que fa a la fonètica.

L’any 1992 la secció filològica de l’IEC va publicar una proposta per a normalitzar l’estàndard oral pel que fa a la morfologia.

S’admeten diverses formes regionals amb algunes diferències que afecten la fonètica, morfologia, lèxic i les expressions.

CRITERIS
1.- Geogràfic:
1.1.- Àmbit general: Trets que són molt estesos per tot el domini lingüístic i que
almenys es troben a dos dels grans dialectes territorials.
1.2.- Àmbit restringit: Trets que pertanyen a un sol dialecte, en el territori del qual són d’ús exclusiu o frueixen de prestigi reconegut.

2.- Estrats o nivells en l’ús de la llengua:
2.1.- Registres formals: Denoten les maneres expressives del registre elevat, pròpies del llenguatge asèptic i lògic, gramaticalment més correcte, conceptualment més equilibrat i estèticament més elegant. Caracteritza l’estil neutre dels mitjans de comunicació.

2.2.- Registres informals: altres maneres de dir en les quals, sense perdre la correcció, equilibri i elegància, els qui el parlen no volen perdre l’espontaneïtat d’expressió o apel•len a connotacions que es justifiquen per la realitat social o
psicològica de cada situació concreta.

CONCLUSIÓ
No s’ha de confondre estàndard amb català correcte.

L’estàndard no és la única varietat correcta ni la més correcta de totes. És NOMÉS la varietat apropiada per als usos públics i formals adreçada a qualsevol mena de receptor, independentment de la seva procedència (geogràfica, social o generacional).
Qualsevol dialecte o element del dialecte, encara que no formi part de l’estàndard, és TOTALMENT CORRECTE en qualsevol ús privat o informal.

Atesa la nostra història, on l’estàndard català ha estat substituït per una altra llengua en l’àmbit públic, polític, en els mitjans de comunicació, i en l’educació i els llibres de text, trobem que el límits entre l’estàndard i les altres varietats dialectals no estigui clar ni ben definit, i sobretot pel que fa a l’estàndard oral, que no estigui prou consolidat.

En una societat normalitzada on l’estàndard ha tingut una presència normal,
(ensenyament, mitjans de comunicació, etc.) les persones parlen espontàniament la seva varietat dialectal o bé l’estàndard segons la situació en què es troben.

LA VARIACIÓ LINGÜÍSTICA

La variació lingüística; dialectes i registres

Totes les llengües del món tenen diversitat interna. Els parlants enraonen d’una manera diferent segons quina sigui la seva procedència dialectal, però també d’acord amb la situació comunicativa en què es troben. Hi ha, doncs, dos tipus de variació lingüística: la constituïda per els varietats dialectals (dialectes) i la constituïda per les varietats funcionals (registres), és a dir, aquella variació exigida per les circumstàncies que configuren la situació comunicativa.

Podem veure les llengües vives com uns organismes dinàmics, en què es contraposen dues tendències: la tendència a la diversitat, manifestada en la variació dialectal i funcional, i la tendència a la unitat, que contraresta la primera per mitjà de l’ús de la varietat estàndard. L’estàndard és una varietat dialectal en la mesura que és comuna a tots els parlants (de fet, és indispensable per a la cohesió de la comunitat lingüística) i un registre, atès que és utilitzada en un amplíssim ventall de situacions comunicatives, com ara l’àmbit docent, comercial, mediàtic...

Les varietats dialectals identifiquen grups de parlants, pertanyents a diferents terres (dialectes geogràfics: català central, valencià, balear, etc.), generacions o èpoques (dialectes temporals: català del segle XV, català del segle XXI...) o sectors de la societat (dialectes socials: parla dels estudiants, de la murrialla...). En canvi, els registres o variants funcionals són les diferents modalitats de llengua que empra un mateix parlant per tal d’adaptar-se a cada situació comunicativa. Val a dir que totes aquestes variacions es donen alhora. Així un persona pot utilitzar el registre col•loquial combinat amb les varietats dialectals corresponents, afegint-hi, a més, elements propis de l’argot dels estudiants.

Registres formals i registres no formals

En un acte de parla, l’emissor comunica unes idees relacionades amb un tema per tal de construir un text que permeti d’aconseguir que el receptor actuï d’acord amb una determinada intencionalitat. En codificar el missatge per transmetre’l a través d’un canal, l’emissor considera també quin grau de familiaritat té amb el receptor i quin to o grau de familiaritat s’ajusta millor a les característiques de l’acte comunicatiu. Cal recordar, també, que el tema pot rebre un tractament general o especialitzat; la intencionalitat pot ser subjectiva (convèncer, queixar-se...) o objectiva (donar una informació o una explicació en un tractat sobre bioquímica, per exemple); el canal pot ser oral o escrit, o els que es derivin dels diferents mitjans per on es transmet avui dia la informació (els missatges escrits, per exemple, es poden transmetre per telèfon mòbil o per correu electrònic); i, finalment, el grau de formalitat és més baix com més espontània es la situació.

A partir de l’encreuament dels quatre factors anteriors, podríem distingir una extensa gradació de registres. En la pràctica social, però, als escenaris comunicatius més habituals, s’hi acostumen a associar unes determinades combinacions dels quatre factors contextuals, combinacions que donen lloc a uns cinc registres bàsics:

- formalitat alta: registre científic i tècnic, literari i culte en general.
- formalitat mitjana-alta: registre estàndard.
- formalitat baixa: registre col•loquial.

Les fronteres entre els diferents registres són poroses. Així, per exemple, podem trobar textos en una varietat estàndard que tingui un deix col•loquial (per exemple, el registre de determinats textos molt divulgatius) o que, contràriament, tractin un tema que obligui a utilitzar un llenguatge que, sense ser d’ús exclusiu dels especialistes, es faci difícil al comú de la gent, com passa amb certs textos humanístics o jurídics. Per a aquests darrers casos, és preferible considerar un registre culte en general, que no és pròpiament estàndard ni s’adscriu en l’àmbit cientificotècnic o literari. El registre col•loquial, per la seva banda, es considera vulgar quan té un grau de formalitat molt baix, tant pel que fa a l’expressió lingüística com a la difusió de continguts considerats de mal gust.

En el quadre inferior hi ha els registres que presenten manifestacions més clares, les quals es poden analitzar a partir dels quatre factors contextuals. No hi apareix, en canvi, el registre literari, ja que és el més difícil de definir perquè té unes manifestacions molt variades, fins al punt que dins les obres literàries podem trobar mostres de tots els altres registres.

FACTORS CARACTERÍSTICS DEL REGISTRE

Varietat científica Varietat estàndard Varietat col•loquial
Tema especialitzat ± general general, quotidià
Canal escrit (o oral no espontani) Escrit o oral oral espontani
Grau de formalitat alt mitjà (o mitjà-alt) baix (familiaritat)
Finalitat o Intencionalitat objectiva (text impersonal) ± objectiva subjectiva
(text personalitzat

Els àmbits d’ús

Quan parlem ho fem en diferents àmbits d’ús o espais socials en què s’utilitza la llengua. Hi ha àmbits privats (la nostra família, el nostre cercle d’amistats) que demanen un llenguatge més o menys informal; i àmbits públics (l’administratiu o l’acadèmic) que donen lloc a uns tipus de text amb un llenguatge força (o molt) acurat i sovint amb característiques específiques, com la instància que lliurem a l’ajuntament (àmbit administratiu), el comentari de text que ens demana el professor (àmbit acadèmic), el reportatge que redactem per a una revista (àmbit periodístic), etc. Els diferents àmbits d’ús (científic, humanístic, acadèmic, administratiu, periodístic, publicitari, literari, etc.) es concreten en diversos gèneres textuals (informe tècnic, article d’opinió, instància, comentari de text, reportatge espot, poema, etc., respectivament), amb unes característiques que cal conèixer per a poder-los utilitzar.
Els llenguatges d’especialitat

Els especialistes d’una determinada matèria necessiten, per a parlar de la seva matèria, un lèxic específic o terminologia d’ús exclusiu que afegeixen a les característiques generals del registre (científic, estàndard, culte en general) de què parteixen. Aquestes modalitats de la llengua s’anomenen llenguatges d’especialitat o tecnolectes. Són tecnolectes, doncs, tants els diferents llenguatges científics i tècnics, com els d’altres àmbits d’ús (món administratiu, comercial o jurídic), professions (fusters, dissenyadors, publicistes, etc.) i fins i tot activitats de lleure (món casteller, dels esports, etc.). És clar, que no tots tenen el mateix grau d’abstracció i d’elaboració. Així, el màxim grau d’especificitat correspon als llenguatges d ela lògica i del càlcul algebraic, en que s’opera només amb símbols artificials, extrem a que no arriben les ciències experimentals (física, química o bioquímica). A continuació vindrien els textos de les ciències aplicades i tècniques (la medicina, la veterinària o les enginyeries), amb una elevada proporció de tecnicismes i una sintaxi molt controlada. Més lliure és, en canvi, la sintaxi de les ciències humanes (dret, economia, lingüística...), que disposen també d’un nombre molt elevat de termes propis, normalment menys fixats.

Aquests llenguatges d’especialitat parteixen, segons els cas, del registre cientificotècnic, culte en general o estàndard, però afegint-hi un lèxic o una fraseologia específics. De vegades agafen mots d’ús comú donant-hi un sentit nou: és el cas de concurs i oposició, que en els textos administratius solen tenir un significat molt específic i força apartat de l’habitual. També es donen exemples de polisèmia segons les especialitats considerades. Així, cànon és, en dret administratiu, un tipus de pagament, però el seu valor canvia considerablement quan la paraula és usada en literatura, en música, en art o en religió.

Els textos científics i tècnics

El registre científic i tècnic és el que s’utilitza en textos explicatius, com ara els tractats científics, els articles de revistes especialitzades sobre ciència o els informes tècnics; en canvi, per als escrits de divulgació científica n’hi ha prou amb la varietat estàndard o culta en general. El llenguatge científic transmet els coneixements de la ciència i de la tècnica, entenent per ciència l’estudi de les lleis de la naturalesa i per tècnica la utilització pràctica d’aquestes lleis.

El llenguatge científic sol associar-se a temes especialitzats (parlar d’una fractura de menisc), a finalitats objectives (descriure la fractura sense afegir-hi emoció), a un grau de formalitat elevat i al canal escrit, tot i que en conferències o en jornades per al versats en la matèria podria ser oral, sobretot oral llegit o oral preparat.

Un primer tret essencial del llenguatge científic és l’afany d’objectivitat. Contràriament ala llengua col•loquial i a la literària, doncs, el discurs científic pretén neutralitzar la subjectivitat per mitjà d’un llenguatge fred, impersonal, ja que s’espera que l’observador descrigui la realitat amb independència de les seves emocions i sentiments; per això el científic no escriu, posem per cas, “Estic content perquè amb les proves que he ofert acabo de demostrar que els neutrins existeixen”, sinó més aviat “Amb les proves ofertes s’ha demostrat l’existència de neutrins”, o, fent ús de la passiva, “Amb les proves anteriors ha estat demostrada l’existència dels neutrins”.

El llenguatge científic i tècnic

. Factors contextuals tema especialitzat, canal escrit, intencionalitat objectiva i grau de formalitat alt.

. Expressió en general: objectiva, freda, precisa. Tendència a la universalitat.

. Sintaxi: ús d’oracions enunciatives.

. Lèxic
- ús de termes que denoten d’una manera unívoca els conceptes de les diferents especialitats;
- molts termes tenen arrels gregues o llatines; d’altres provenen de llengües modernes;
- ús de llenguatges formalitzats (símbols algebraics, químics, lògics, etc.).

. Gèneres textuals: tractats i articles científics, informes tècnics, comunicacions i ponències en congressos, tesis doctorals, etc.

Un altre tret definidor del llenguatge científic és la recerca de la precisió, el rebuig de l’ambigüitat. Això implica, en el camp lèxic, la utilització reiterada d’uns mateixos termes i la tendència a recórrer a llenguatges formalitzats o codis no verbals (ús de símbols algebraics, químics, lògics...). Aquest llenguatge es caracteritza per la utilització de termes unívocs (és a dir, només es poden interpretar d’una manera), normalment monosèmics (amb un sol significat) i amb significació denotativa (sense connotacions, sense les ressonàncies emotives o les valoracions socials que s’hi puguin associar). No cal dir que hi ha terminologies diferents segons l’especialitat, sovint tan extenses i amb termes tan específics que moltes vegades no s’inclouen en les diccionaris generals de la llengua. D’altra banda, en l’aspecte sintàctic, el text de tipus explicatiu suposa la utilització d’oracions enunciatives i l’afany de claredat obliga a prescindir de complicacions estructurals i d’ornaments estilístics.

Formació del lèxic científic
Els termes científics o els tecnicismes es creen a partir de diversos procediments:
a) seguint els mecanismes regulars de l’idioma:

. derivació: voltatge, clorat (de vegades amb afixos particularment cultes: lentícula, bulbil, neurita).
. composició pròpiament dita: cobreobjectes.
. composició sintagmàtica: gas noble, pes atòmic, búfal americà, bromur de metil (cal fixar-se que es tracta de sintagmes fossilitzats, com unes locucions, en què no podem interposar elements: *gas molt noble.
.. habilitació (canvi de categoria gramatical), com la substantivació de l’adjectiu extractor per a denominar una determinada màquina.
. abreviació: Fe (símbol del ferro), PET (sigla de polietilè tereftalat), amonal (acrònim d’amoni i alumini), etc.;

b) usant elements grecs (leucòcit, hepatitis) llatins (bucocervical, reniforme) o híbrids, com en automoció (grec + llatí), etc.

c) manllevant elements d’altres llengües (sobretot de l’anglès):

- amb catalanització gràfica (angl. Marketing → màrqueting), fonètica (ang. lock out → locaut) o morfològica (angl. doping →dopatge);
- directament, sense adaptació al català: bit < bi (nary); gneis (germanisme usat en petrografia), etc.

Els textos humanístics

Tradicionalment, s’ha dividit el saber en ciències i lletres (o humanitats), divisió que ve a correspondre a la que es fa actualment entre ciències experimentals (o de la naturalesa) i ciències humanes. Les ciències humanes (els estudis literaris, la filosofia, la història, la sociologia, la política, la pedagogia, l’antropologia, etc.) no formen un tot homogeni, però en conjunt s’oposen a les ciències experimentals perquè tenen un caràcter més teòric o especulatiu (sovint marcadament ideològic) o bé doctrinal(pretenen modificar el punt de vista dels lectors per millorar la societat, per exemple), perquè no sorgeixen necessàriament de l’experimentació i perquè estan subjectes a revisions més o menys profundes dels seus continguts.

El fet que avui es consideri ciència tant la física com la lingüística, posem per cas, ja dóna a entendre que la dicotomia ciències/lletres està superada i que, en realitat, ens trobem davant una gradació de sabers, la qual aniria des dels de contingut sempre verificable i que utilitzen mètodes totalment inductius (la física o la química) o deductius (les matemàtiques pures) fins a sabers amb un contingut molt abstracte o especulatiu (la filosofia).


. Pel que fa al llenguatge, les humanitats busquen una expressió clara i precisa, com la que trobem en els textos científics. A diferència d’aquests, però, els textos humanístics es caracteritzen per:

- utilitzen un registre culte en general o bé l’estàndard.
- són més elaborats pel que fa a la forma d’expressió (fins al punt que molts assajos són considerats textos literaris);
- presenten una terminologia menys fixada, amb molts termes que tenen un significat força diferent del que tenen en el llenguatge popular (com els termes gramaticals persona, proposició, temps) i també molts termes polisèmics (categoria o funció tenen diversos valors en lingüística o en filosofia, posem per cas, un fet poc desitjable i font freqüent de malentesos),
- contenen un gran nombre de termes abstractes (positivisme, axiologia, fenomenologia, etc.).

. Quant als tipus de text, totes les ciències utilitzen el text expositiu, el qual pretén informar d’una manera rigorosa i objectiva. Tot i així, en les ciències humanes es fa ús del text argumentatiu quan no es pot demostrar experimentalment un posició i l’únic que es pot fer és recolzar-la en uns arguments que no deixen de manifestar una visió més o menys subjectiva, encaminada a defensar la pròpia tesi i a refutar les contràries.

. Pel que fa als gèneres textuals, en totes les ciències s’escriuen articles (de divulgació o bé més o menys tècnics), monografies, etc. L’assaig és un gènere molt característic de les ciències humanes. Pel seu to personal i per l’elaboració que s’hi fa del llenguatge, sol considerar-se un gènere literari, al costat de la poesia, de la narrativa o del teatre. El formen escrits sense una extensió definida (des d’un article periodístic fins a un volum gruixut) en què l’escriptor dóna a un destinatari no especialitzat la seva visió personal sobre un tema (de psicologia, de filosofia, d’art, de política, etc.).

L’assaig no pretén presentar una recerca amb tots els ets i uts, ja que no sol contenir notes a peu de pàgina, ni citacions o remissions bibliogràfiques, sinó simplement un text àgil, directe, conversacional. El segle XX ha donat a la literatura catalana assagistes com ara Agustí Calvet (Gaziel) o Joan Fuster.

El llenguatge dels textos humanístics

. Factors contextuals: tema més o menys especialitzat, cal normalment escrit, intencionalitat no sempre objectiva i gra de formalitat alt o força alt.

. Expressió en general: afany de claredat i redacció elaborada; freqüentment amb un estil personal.

. Sintaxi: gran riquesa de construccions, sovint complexes. Predomini de les oracions enunciatives, però amb presència d’altres tipus d’oració (interrogatives, exclamatives...)

. Lèxic: terminologia no del tot fixada, amb termes sovint polisèmics.

. Gèneres textuals: article d’opinió, assaig, etc.

Una introducció, i només introducció, a Joan OliverJOAN OLIVER

JOAN OLIVER
I vet aquí que se’ns presenta Joan Oliver, acompanyat del seu inseparable Pere Quart, i ens diu:

“Jo, si us he de ser franc, m’hauria agradat més fer de dramaturg- que ja hi he treballat, no us penséssiu pas-, el que passa és que les urgències del país em van dur enllà, molt enllà. Quan hom fa un viatge tan llarg, moltes vegades pensa que ja mai més no tornarà a la pàtria. Però, sí. Vaig marxar d’una Catalunya esberlada, desfeta, negra, trista, caiguda en la immundícia més brutal. I si em poso a somniar en el que hauria estat la Catalunya guanyadora de la guerra, m’entra una trista angoixa existencial. Molts amics meus van emprendre el camí de l’exili i ja no van tornar mai més a Catalunya. Recordo un cas esfereïdor: el del mestre Pau Casals. En Pau Casals, quan va marxar a l’exili, va jurar que no tornaria mai més a la pàtria mentre hi hagués el dictador que hi havia –permeteu-me que us n’estalviï el nom, no val la pena esmentar el nom d’un personatge tan ignominiós-. Doncs bé, Pau Casals no va poder tornar mai més a la pàtria, o sí. De fet, el que va fer pau Casals va ser instal·lar-se a Prada de Conflent, a tocar de Molló –ben a prop del Coll d’Ares- i allà va crear el Festival anual de Prada de Conflent, que encara avui dia perdura”.

I en Joan Oliver? Joan Oliver fou un descendent d’una família amb possibles –ja m’enteneu, oi?-. El seu avi matern fou el fundador de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, però ell no es va conformar amb aquesta carta marcada per la fortuna que la vida li oferia, i es va estimar més provar sort amb l’escriptura. Fundador del “Grup de Sabadell”, del qual formaven part personatges com ara Armand Obiols i Francesc Trabal, Joan Oliver es va destacar per un marcat rebuig a la burgesia i pel desig de provocar la societat del moment. Aquest capteniment el va mantenir tot al llarg de la seva vida. Cap als anys setanta va exercir la direcció literària d’Editorial Proa, la mateixa que ara li publica Allò que tal vegada s'esdevingué.

Joan Oliver se sent molt decebut per la posició de la “inteligentsia” literària del país, a la qual retreu el seu conformisme, ja que la veu acomodada en la nova situació que s’hi ha creat.

Què té el corpus literari de Joan Oliver que agrada tant?
Jo diria que una de les característiques d’aquest corpus literari és les ganes de posar en entredit tot el que hi ha d’establert a la societat.

Espigolant en la creació teatral de Joan Oliver, podem saber que:
1. L’any 1936 publicà Allò que tal vegada s’esdevingué, reeditada el 1970, el 1977 i el 2008
2, El 1937, ja en plena guerra, escrigué Cambrera nova, aplegada conjuntament amb cinc narracions més, amb el títol general de Contraban
Aquesta primera etapa de l’obra teatral de Joan Oliver es caracteritza per la crítica dels principis simbolistes i de l’anomenada comèdia burgesa i, des del punt de vista ideològic, per l’allunyament respecte de la seva classe.
3. El 1938 obtingué el Premi del Teatre Català per la comèdia La fam, estrenada i publicada el mateix any. En aquesta obra condemna la revolució que no sap resoldre’s en la construcció d’una societat més justa.
4. Estrenà, aquell mateix any, L’emboscat i La fi d’en Cagalàstics, avui perdudes
5. El 1951, Quasi un paradís.
6. El 1955 contribuí a la fundació de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona
7. El 1958 estrenà i publicà Ball robat i la comèdia La barca d’Amilcar.
8. El 1959, Primera representació.
9. El 1960, Una drecera –premi Àngel Guimerà1957, estrenada amb el títol La gran pietat.


Tot això, pel que fa a la vida personal, va saber mantenir-se fidel a allò pel que havia lluitat. Joan Oliver fou Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1970 i també Creu de Sant Jordi el 1977, honor al qual, en una mostra de la seva integritat personal i de servei al país, va renunciar.

Espero que Allò que tal s’esdevingué us faci passar una molt bona estona de lectura. Aquesta lectura obligatòria us proporcionarà un gaudi, un regal per als vostres sentits.

MARCH, VIDA I POESIA

Allò que més se sap d'Ausiàs March ens ho transmès la seva poesia. Per mitjà d'un nombre comparativament gran de manuscrits, a més de les edicions, ens han pervingut uns deu mil versos. Tot i que aquesta obra conservada no deu representar tota la seva producció, és una quantitat impressionant que implica un gran facilitat poètica.

March no és solament un poeta, també és un senyor feudal, que té l'urc de ser-ho. Per a ell poder disposar del dret de "forca i coltell" en les seves propietats representa un valor que no vol perdre. March era servidor d'Alfons IV, però encara que el rei premià el seus serveis militars el monarca li havia encomanat una tasca encara més honrosa: ser falconer major del regne, una tasca a la qual ell s'hi va aplicar amb ganes, però que, al cap i a la fi, no deixava de ser una feina suplementària dins l'entramat del regne d'un monarca que, com més avançava en el seu regnat més absentista es tornava -les traces del regnat d'Alfons IV les podem trobar, sobretot, a Nàpols

JO SÓ AQUELL QUI EM DIC AUSIÀS MARCH

Que un dels grans coneixedors de l'obra d'Ausiàs March sigui Robert Archer, professor de la Universitat de Melbourne (Austàlia), ja ens diu molt sobre la universalitat del nostre personatge, una universalitat entesa no solament com a extensió en el lloc, sinó com a extensió en el temps, car, March, sis segles llargs després de la seva existència encara ens continua captivant i encara continua interrogant el lector que decideix acostar-se a la seva obra. En March algushi han volgut veure l'home que no va ser -aquí el record del que es deia sobre els fariseus és ben escaient, tot i que això no vol dir que ell ho fos (feu el qu us diguin, no el que facin). Perquè March és un home torturat, un home que presenta diversos caires en els quals podem veure una persona que transita d'una època a una altra. Ausiàs March no és home renaientista, però tampoc no és ben bé un home medieval. Ja sabem que l'Edat Mitjana acaba justos el 1452, quan la ciutat de Constantinoble-Bizanci-Istambul cau en mans dels turcs. Però aquesta que és una data i res més, no és certament la data que més ens preocupa sobre March. Certament de March ens preocupen molt més altres dates: què ho fa que l'any 1425 sigui especialement una data important en la vida de March? És important perquè marca l'inici de la involució en la seva vida. A partir d'aquesta data, March s'ocupa preferentment de les seves possessions i el veiem, algunes vegades, reivindicant la seva figura d'home feudal -el feudalisme era ja tocat de mort des de feia bastants anys-. No importa que el qui realment mani sigui el duc de Gandia o fins i tot el rei, ell és el senyor de Beniarjó i d'algunes altres possessions. També sabem, perquè ens ho diuen les notícies que ens han pervingut d'aquella època, que Ausiàs March va tenir problemes més greus: la reina Maria mostrava els seus recels davant del fet que algiuns donzells anessin a servir el poeta, el qual, per altra banda, va arribar a tenir topades greus amb la família Martorell i, més tard, un cop morta la seva primera dona, tingué desavinences, en nom d'un fill bastard seu, amb Francesc Vilanova. Fou a causa d'aqests enfrontaments que Ausiàs March fou empresonat per poc temps. Segons Pere Bohigas: "Tot home cerca el plaer en el bé, però els plaers són de diversa mena, i així mateix els béns que els engendren. D'aquests n'hi ha de falsos. Ho són aquells que la mort destrueix, tots els que es fonamenten en il·lusions vanes i els que depenen de la voluntat dels altres. Aquests plaers són efímers, talment com el plaer que en deriva. Un cop dissipat el fals bé, l'home sent el buit i el dolor. Tots els plaers que la sensualitat ens proporciona pertanyen a aquest ordre. En canvi, en la part immortal de l'home trobarem el bé i el plaer veritables, puix que aquest és inseparable de l'assoliment del bé. El poemaqu tal vegada ha esdevingut més emblemàtic dins dels poemes d'Ausiàs March és el número XLVI, que comença així: Veles e vents han mos desigs complir faent camins dubtosos per la mar. Mestre i ponentcontra d'ells veig armar, xaloc, llevant los deuen subvenir, a llus amics, lo grec i lo migjorn, fent humils precs a vent tramuntanal que en son bufar los sia parcial e que tots cinc compleixquen mon retorn. Bullirà el mar com la cassola en forn, mudant color e l'estat natural, e mostrarà voler tota res mal que sobre si atur un punt al jorn. Grans e poc peixs a recors correran e cercaran amagatalls secrets: fugint al mar on són nodrits e fets, per gran remei en terra eixiran. Los pelegrins tots ensems votaran e prometran moltsdons de cera fets: la gran paor traurà al llum los secrets que al confés descubert no seran. E en lo perill no em caure de l'esment, ans votaré al Déu qui ens ha lligats de no minvar mes fermes voluntats e que tots temps no sereu de present. Yo tem la mort per no ser-vos absent, perquè amor per mort és anul·lats. Mas yo no creu que mon voler sobrats pusca ésser per tal departiment. Yo só gelós de vostre escàs voler que, yo morint, no meta a mi en oblit. Sols est pensar me tol del mon delit car, no vivint, no creu se pusca fer; aprés ma mort d'amar perdau poder e sia tost en ira convertit, e yo, forçat 'aquest mónseré eixit, tot lo meu mal serà vós no veer. O Déu ¿per què terme no hi ha en amor, car prop d'aquell jo·m trobaré tot sol? Vostre voler sabera quant me vol, tement, fiant, de tot l'avenidor. ------------------------------------------------------ Tornada Amor, de vós yo·n sent més que no·n sé, de què la part pitjor me'n romandrà. E de vós sap lo qui sens vós està. A joc de daus vós acompararé Diu Archer sobre aquest poema que "Cal admetre la possibilitat que March no s'està imaginant un gran viatge per tot el Mediterrani, sinó un de petit entre Gandia i València on podia residir la dama. Els vents que estan en contr del desig del poeta vénen del nord-est (mestral) i de l'oest (ponent), vents que el portarien lluny de la costa valenciana i que són contraris al xaloc (sud-oest) i al llevant (est que necessitaria per arribar a la ciutat. El gregal i el migjorn reforcen l'esforç dels altres vents favorables. És especialment important que la tramuntana no bufi fort, ja que la major part del viatge seria en direcció septentrional. Quan el poeta parla de la cassola en forn hom ha suggerit que March al·ludeix a un plat típic de gandia. Encara que això sembla possible, sembla més que probable qu es tracti d'una referència al costum, encara vigent, de portar certs plats preparats a casa al forn del forner per ser cuits a alta temperatura". Si March dugué una vida atribolada, plena de projectes i de malestars, no ens pot sorprendre el punt de partença de la seva invesigació: Sens alguna art, eixits d'home fora de seny, e la raó que en tal dolor m'empeny Amor ho sap, qui n'és la causa estada. Un home que abandona l'her`ncia trobadoresca perquè n li serveix per xressar el seu estat: "hom fora seny". Mai anteriorment els poetes no s'havien presentat despullats de tota ficció. I si, per una banda, es presenta desproveït d'atributs cortesans, per l'altra la dona a qui s'adreça tampoc no es configura com la dels seus predecessors: la "domna trobadoresca", ideal i símbol. March intenta d'establir una relació amb una dona real,de carn i ossos que com ll mateix és plena de virtuts i de vicis. El diàleg es vol d'igual a igual. Ni el poeta es considera "vassall" de la dama, ni considera aquesta com un ésser inferior, com en la tradició misògina. Tampoc no la veu com els italians: la dona angelicata de ante i Petrarca, perquè no intenta bastir cap al·legoria ni cap sublimitat on la dona sigui pura entelèquia. March se sent possessor d'un amor humà únic; d'aquí que es cregui el "pus etrem amador". Un amor que té un inici físic, tot seguint les doctrines d'Andreu el Capellà, però que es projecta cap al predomini intel·lectual. Així, l'home no es pot llançar a viure l'amor sense una reflexió prèvia, sinó que li cal guiar-se per la intel·ligència. Aquest procés el durà a la consecució d'un bé moral i ètic. March tmbé es creu el millor poeta: "Per mi Amor son poder torna en sella". Aquest fet reafirma allò que pensa de l'eloqüènca esteriotipada i de la retòrica. És el primer poeta que "lleixant a part l'estil dels trobadors" empra el català com a llengua poètica. Deixa enrere el català aprovençalat a l'ús i aquest trencament l'aparta, alhora, del virtuosisme tècnic i de la bellsa formal. Sense cap tradició que l'empari, haurà e construir el seu discurs a partir dels recursos propis. March ja ens aviava que no escrivia per afalagar les orelles. A vegades resulta dur i, sovint, les dificultats de comprensió radiquen en el fet de presentar els conceptes molt condensats o en la dificultat d'encabir-los en l'estret marge dels versos decasíl·labs. Ben al contrari: March és el poeta de la tensió.

A NOTE ON THE LANGUAGE DE LA PLAÇA DEL DIAMANT, J.W. ALBRECHT AND PATRICIA V. LUNN (first published in CATALAN REVIEW, Desember 1987)

Natàlia meets Quimet. They marry, have chldren. Quimet dies in a war. Natàlia suffers, considers suicide. She remarries, learns to be happy. This plot outline sound like the script of a very sentimental movie, but La plaça del Diamant is quite unsentimental. If, as William Butlr Yeats has suggested, "sentimentality is the will doing the work of imagination", La plaça del Diamant escapes sentimentality by forcing the reader to imagine Natàlia's life. Writen in a deceptively naive style, the novel reproduces the shock of experience directly, and the reader experiences circumstances and revelations with the narrator. Rodoreda does not will th reader to sympathize with the limitations linguistically, and the reader instantiates and makes inferences from these linguistic attrns i the act of reading.

Rodoreda's hadling of first person narration is particularly interesting, because of the tighly controlled extent to which she allows Natàlia's personality to reveal itself. First person narration can be used to foreground the personalitiy of a narrator, as in, for example, Thomas Berger's Little Big man or Mark Twain's Huckelberry Finn. In reading these novels, the reader is always aware of how clever the narrator (and, therfore, the novelist) is. Natàlia, in contrast, is hardly clever. In fact, narrating her own life story seems to be almost beyond her powers. She often says things like: "There are things that are blury", or "I don't know what I thought" or "I don't know if I've explained myself". By creating and wkward narrator, Rodoreda takes herself outof the novel. The reader finally becomes convinced tht s/he is reading someon named Natàlia try and explain what has happened to her. It is one of the ironies of fiction that Rodoreda's at achieves its highest exression in the words of an artless narrator.

DEL TEMPS DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Parlar de Vicent Andrés Estellés em porta, personalment, a parlar de temps foscos, foscos com la gola del llop, però que anunciaven temps clars, com una albada resplendent. Efectivament, recordo el meu pas el centre Comarcal Lleidata, entre la meitat dels anys setanta (del 1972 en endavant) i els primers anys vuitanta. En aquesta primera època, em refereixo a la primera meitat del setanta, Catalunya estava totalment desballestada, però aquest mateix desllorigament ens obligava, a tots nosaltres, els joves d'aquella època, a prémer l'accelerador per poder-nos posar al dia. Recordo unes classes d'història de Catalunya, plenes de dramatisme, pel perill que comportaven. Aquelles classes les feia qui més enavant seria president del Parlament de Catalunya, Miquel Coll i Alentorn i, tot i que no estaven prohibides tampoc no estaven autoritzades, de manera que més d'una vegada havia hagut de tornar cap a casa pel fet d'haver trobat clausurat el local on es feien. Les classes es feien al carrer de Montcada, a Barcelona, a la seu d'Òmnium Cultural, que era també la seu de l'Institut d'Estudis Catalans, que era també la seu de l'Obra del Ballet Popular i que hostatjava tot allò que les autoritats d'aquell temps qualificaven amb el mot de "catalanista". Doncs bé, una altra entitat que es distingia en el seu paper de protectora de la cultura catalana era el "Centre Comarcal Lleidatà", una entitat tolerada en el marc de les "casas regionales". La seva situació era, i és, privilegiada: Gran Via de les Corts Catalanes -en aquell temps, Avenida de José Antonio Primo de Rivera, tocant a Plaça Universitat. Fou en aquesta entitat on, l'any 1972, vam començar a vertebrar el GRUP D'INICIACIÓ CULTURAL (GIC) que ens va servir per crear una xarxa de tretze persones que teníem com a missió fer classes de llengua catalana en barris extrems de Barcelona. Encara recordo la quota que cobràvem per aquelles classes: 100 pessetes l'any, amb el transport pagat per nosaltres. Evidentment no ens importaven les pèrdues, el país no es podia permetre segons quines alegries i, més aviat, el que fèiem era cobrir urgències. Entitats del Bon Pastor, Montbau o fins i tot de més a la vora van acollir les nostres classes. Però, evidentment, no tot eren classes. També vam organitzar recitals de cantants, un dels quals va ser protagonitzat per Ovidi Montllor i recitals de poesia, a càrrec de Celdoni Fonoll. Recordo que en totes dues ocasions alguns dels poemes que es van cantar o recitar eren de Vicent Andrés Estellés. Per què? Perquè Estellés era la veu del poble, Estellés era la ploma del poeta, la fletxa que hi ha al buirac, una de les armes llancívoles de què disposàvem aleshores; però no tot era Estellés, hi havia Sanchis Guarner, hi havia Joan Fuster i també Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi, Joan Timoneda i tants i tants d'altres. En una ocasió, quan Celdoni Fonoll ens recitava poemes que feien al·lusió a la justícia i no pas a la victòria, la policia va efectuar una càrrega contra unes persones que es manifestaven a la Plaça Universitat. I les paraules d'Estellés, en boca de Fonoll, adquiriren un to just, un to amarg. Deia Estellés/Fonoll: Assumiràs la veu d'un poble i serà la veu del poble, i seràs, per sempre, poble, i patiràs, i esperaràs, i aniràs sempre entre la pols, et seguirà una polseguera. I tindràs fam i tindràs set, no podràs escriure els poemes i callaràs tota la nit mentre dormen les teues gents, i tu sols estaràs despert per tots. No t'han parit per a dormir: et pariren per a vetlar en la llarga nit del teu poble. Tu seràs la paraula viva, la paraula viva i amarga. Ja no existiran les paraules, sinó l'home assumint la pena del seu poble i és un silenci. Deixaràs de comptar les sil·labes, de fer-t el nus de la corbata, seràs un poble, caminant entre una amarga polseguera, vida amunt i nacions amunt, una enaltida condició. No tot serà, però, silenci. Car diràs la paraula justa, la diràs en el moment just. No diràs la teua paraula amb voluntat d'antologia car la diràs honestament, iradament, sense pensar en ninguna posteritat, com no siga la del teu poble. Potser et maten o potser se'n riguen, potser et delaten, tot això són banalitats. Allò que val és la consciència de no ser res si no s'és poble. I tu, greument, has escollit. Després del teu silenci estricte, camines decididament. És un poema que expressa en tota la cruesa de les paraules dos fets ben constatables en la poesia de Vicent Anrés Estellés: 1/El poeta expresa els sentiments del poble, d'un poble que viu estamordit, però Estellés no espera cap recompensa, cap ni una; ell només representa l'esperit d'aquest poble. La sola raó de la seva existència és la de ser portaveu de tota una comunitat, del seu poble, del poble que avança enmig dels silencis i de la por, i 2/ El poeta sap que això que fa, el fet d'erigir-se en veu dels sense veu, li pot comportar burles, exilis o, fins i tot la mort, però Estellés ha triat, i en la seva tria allò que preval és la nació, la pervivència de la comunitat. Està clar que, els qui ara llegiu això, potser no arribareu a valorar tot el que el nostre poble ha hagut de sofrir per arribar a gaudir del que tenim, però us asseguro que les renúncies, les pors, les misèries i el terror a haver de patir en qualsevol moment una persecució ferotge i iniqua ha atenallat durant molt de temps molta gent. Tant de bo que no es torni a repetir allò que Raimon deia en un dels seus cants: Potser una nit, l'ascensor que sempre puja es pararà al teu pis. I tu i jo, impotents, prompte a la nit haurem d'obrir. I no ho pots dir. O bé aquella altra que deia: I de nit a casa, junts escoltàvem la música, de nit a casa junts. I serenament esperàvem que, d'un moment a l'altre, l'ascensor es parés al nostre pis, ells arribarien de nit, n'érem segurs. (Font: Antologia poètica de Vicent Andrés Estellés. Edició a cura de Glòria Mas. Ed. Barcanova, 1991)

UN COP D'ULL SOBRE PERE QUART I LA SEVA OBRA

La poesia catalana ha estat el gènere que ha assolit en les lletres catalanes un nivell més gran d'excel·lència. Són diverses les causes que expliquen aquest fenomen, i segurament sigui la principal l'anòmala situació sociolingüística que la llengua catalana ha hagut de patir del segle XVI ençà, sempre amenaçada per l'avanç del castellà, del francès o de l'italià. No hem d'oblidar que la Renaixença literària catalana nasqué el 1833 amb l'oda La pàtria, de Bonaventura Carles Aribau, i que gravità preferentment sobre el gènere poètic. No serà fins ben avançat el Modernisme que la prosa narrativa i assagística assoliran un nivell més que acceptable. El Noucentisme implica un retorn a la valoració de la poesia com a gènere hegemònic -de fe, el Noucentisme considera la novel·la i, en general, prosa com un gènere vulgar-, i quan les coses tornaven a normalitzar-se, als anys vint i trenta, l'arribada de la Guerra Civil implicà de nou un retorn a una hipervaloració de la poesia. Durant el període de postguerra la poesia experimentarà en les lletrs catalanes una sobredeterminació identitària, com a gènere representatiu de les essències nacionals en un moment en què aquestes de nou estaven amenaçades per la imposició de la llengua i la cultura castellanes. El seu caràcter autònom i subjectiu, i les dificultats editorials per raons de mercat i de censura que presenten la narrativa i el teatre potencien aquest fet. Afortunadament , l'evolució posterior de la literatura catalana ha propiciat de nou un desenvolupament de la prosa i el teatre que ha equilibrat el peredomini poètic, fins a configurar un panorama literari ric i equilibrat. La guerra civil espanyola marca de manera tràgica i profund la història de l'Espanya contemporània, no sols durant els tres anys que va durar, sinó també durant el període històric que el succeeix. La postguerra es caracteritza per la voluntat d'esborrar tot rastre de l'etapa republicana, per mitjà de la repressió de la política de tota llei, institució o persona que s'hi relaciona i la instauració d'una fèrria censura que vigilava zelosament el compliment de les directrius ideològiques del règim franquista. En les nacionalitats històriques, a més, la reressió es va fer extensiva a le sllengüesi institucions pròpies. En el cas català i basc, que és on s'havien aconseguit majors cotes d'autogovern, es van derogar els estatuts d'autonomia, i en els respectius territoris es va prohibir l'ús públic del català, gallec i basc, tant oralment com per escrit. Aquesta prohibició va convertir les respectives literatures en ckandestines durant la immediata postguerra. Els estudis historiogràfics han establert una periodització de la postguerra en tres etapes: la postguerra immediata (1939-1945), la primera consolidació (1945-1959) i la segona consolidació o desarrollismo (1959-1970). Aquesta periodització generl pot resultar també operativa si és aplicada amb una certa flexiblitat. És evident que estem parlant de la periodificació que afecta a la literatur que es desenvolupa en 'Estat espanyol, en els casos francès i itallà, la periodiicació, és evident, és ben diferent. L'etapa de la postguerra immediata està determinda pel final de la Segona Guerra Mundial, circumstància que va obligar el govern de Franco a disminuir les pràctiques repressive si a donar mostres d'un cert oberturisme pe ra obtenir l'acceptació per part de les potències aliades. La conseqüència més evident en l'àmbit literari la trobem en la literatura catalana: és a partir de 1946 que es reprèn la publicació en català, amb la inauguració de l'editorial Selecta i la incorporació d'altres editorials com ara Janés. El mateix passarà uns anys després -1951- amb la literatura gallega i l'editorial Galaxia. L'exili va ser, en aquesta primera etapa, el vessant més important, dinàmic i creatiu de la literatura catalana. Tal com ocorre amb la resta de l'exili republicà espanyol, Sudamèrica, i més en concret Mèxic va ser la zona que va concentrar un nombre més gran d'exiliats. La consciència de representar la pàtria aniquilada per la repressió feixista va fer que s'hi desplegués un gran activitat, concretadfa en la creació d'editorials, certàmens literaris i revistes, entre les quals destaquen Quaderns de l'exili (1943-1947), Lletres (1944-1947) i Pont Blau (1952-1958). És també a l'exili americà on es publiquen els dos llibres de poemes més importants de la postguerra: Nabí, de Josep Carner (141) i Elegies de Bierville, de Carles Riba (1943). En ambdós casos es perpetua el codi postsimbolista hereat del Noucentisme. No en va estem parlant del màxim representant poètic d'aquest moviment -Josep Carner- i del més avantatjat dels seus epígons -Carles Riba. Nabí reelabora el tema bíblic de Jonàs, que adquireix en la virtuosa ploma carneriana matisos metafísics i exitencials. És, a més, com l'Ulisses d'altres poetes exiliats, el símbol del pelegrí sense pàtria. Les Elegies de Bierville, per la seva banda, desenvolupen de manera més explícita el tema de l'exili i li confereixen una dimensió religiosa i humanista La vitalitat de l'exili català es manifesta també en l'existència del grup de Coyoacán, articulat al voltant de la revista Quaderns de l'exili, que propugna, cap a 1944, un canvi de repertori. La reivindicació d'un major realisme, protagonitzada per autors com Lluís Ferran de Pol i Joan Sales, entronca amb el corrent renovador de les lletres catalanes de preguerra i resulta equiparable a la duta a terme en les lletres castellanes de l'exili. La segona etapa (1945-1959) es aracteritza pel reconeixement del règim franquista en l'àmbit internacional, que posa fio a l'autarquia econòmica de l'etapa anterior. La menor pressió de la censura hi fa possible l'aparició d'una literatura de caràcter més realista. En l'àmbit català, la censura idiomàtica comença a alçar-se, encara que amb algunes restriccions: no es permeten ni traduccions ni revistes d'inforació general o literària. Per això, les tres revistes literàries de l'època -Ariel (1946-1951), Antologia (1947-1950) i Dau al set (1948-1851)- s'editen d emanera clandestina. Cadascuna d'elles representa un tendència estètica determinada: Ariel és la continuadora del model postnoucentista representat per Carles Rba, que es convertirà en la figura emblemàtica del període, i exercirà un important ascendent retòric sobre autors de l generació de la Guerra Civil com Salvador Espriu, Joan Vinyoli, Rosa Levroni, Joan teixdor o fins i tot Agustí Bartra. La revista Antologia propugnarà una línia més innovadora i Dau al set donarà cabuda a les propostes més avantguardistes. De manera paral·lela a l'extenció de la clandestinitat i al progresiu retorn dels exiliats, la literatura de la diàspora perdrà protagonisme. Esmen a part mereix la situació del País Valencià, on en la immediata postguerra la figura de Carles Salvador,e l més destacat membre de la generació de la Repúblicamaglutinà al seu voltant tots els escriptors de la preguerra, sota un model estètic conservador, de clara inspiració populista. A inicis dels cinuanta arriba el relleu d'unanova generació, formada al voltant de Xavier Casp i Miquel Adlert, amb uns plantejaments estètics pròxims al simbolisme i la reflexió existencial. Autors tan rellevants com Joan Fuster, Joan Valls o Vicent Andrés Estellés en formen part. És també als anys cinquanta quan emergirà en le slletres catalanes la poesia social. De mica en mica ocuparà, ja als seixanta, el centre del sistema poètic. Le seves primeres manifestacions daten de mitjan dècada dels cinquanta: La Rambla de les flors, de Jordi sarsanedes (1954) i Poemes de nit (1955), de Joaquim Hota. La canonització del repertori realista es produirà a inicis de la dècada següent, amb la publicació el 1960 de dos llibres d'autors ja consagrats: La pell de brau, de Salvador Espriu i Vacances pagades,de Pere Quart. Hi ha, a més, el fet determinant de la mort de Carles Riba el 1959, dataque sovint és presa com a emblemàtica de l'acabament de l'hegemonia postsimbolista. Fins i tot poetes tan emblemàtics d'aquesta tendència com Joan Vinyoli assagen un canvi d'orientació cap un major realisme, amb llibres com Realitats (1963). També el 1963 apareix l'antologia Poesia catalana del segle XX , a càrrec de Josep Maria Castellet i Joaquim Molas, el pròleg del qual estableix les bases programàtiques del que anomena "realisme històric" i atorga a la nova estètica una irrefutable sanció teòrica. En l'àmbit cultural, això es tradueix en una major llibertat d'expressió, sempre tutelada per la censura, que fins al final de la dictadura franquista va exercir zelosament el seu paper. A les obres d'Espriu i Pere Quart se sumen les d'autors valencians com Lluís Alpera o mallorquins com Miquel Bauçà i un nou text de Castellet, Poesia, realisme, història, de 1965, que reforça les bases programàtiques del moviment. Aquesta hegemonia del realisme històric coincideix amb l'etapa històric del desarrollismo o de la liberalització (1959-1970), ja que s'hi produeix l'accés al poder d'una nova generació de formació tecnocràtica que entén que cal liberalitzar -dins d'un ordre- l'economa i la societat per aconseguir majors nivells de desenvolupament. A les acaballes dels seixanta el realisme entra en crisi. Les causes són tant de tipus històric -la crisi del marxisme històric- com literari i l'autoatització d'un repertori limitat des del punt de vista estètic. Josep Maria Castellet, un dels principals ideòlegs, saludava l'arribada d'aires renovaors al sistema castellà, amb els seus Nueve novísimos. Pere Gimferrer, que ocupa un lloc destacat en la generació del seixanta-vuit castellana, serà un dels artífexs del canvi estètic en la lírica catalana amb Els miralls (1970). Els autors de l'anomenada "generació dels setanta" -Francesc Parcerisas, Narcís Comadira, Maria Mercè Marçal, Miquel Desclot, Josep Piera, Salvador Jàfer, Joan Navarro o Marc Granell- canviaranl'accent del social a l'individual, i inflüïts pel simbolisme i el surrealisme, tensaran al màxim les possibilitats expressives de l'idioma per a donar sortida a seu desassossec vital. Els autors abans marginats per l'estètica realista, co Riba, Carner, Foix o Brossa seran de nou rehabilitats. Cal remarcar, a més, el paper de frontissa entre el realisme i la generació dels setanta d'autor com Gabriel Ferrater. A pesar del canvi generacional, la poesia reqalista manté encara als setanta una certa vitalista, palesa en la publicació d'obres importants de poetes de primera fila, om el Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés (1971) o La fàbrica (1972) de Miquel Martí i Pol. La Nova Cançó, que havia contribuït decisivament a la canonització del repertori realista en els anys seixanta , continuava musicant o creant lletres de caràcter compromès. Cantautor tan desacats com Lluís Llac, Raimon, Maria del Mr Bonet, Ovdi Montllor o Pi de la Serra donaren veu a reivindicacions polítiques antifranquistes durant la transició. La poesia posterior a la dècada dels seixanta presenta encara uns contorns imprecisos, tot i que en línies generals s'hi pot observar un cert continuisme respecte a la dels setanta. D'aquest manera podem observar-hi les recerques simbolistes i metaliteràries dutes a terme per poetes com Albert Roig, Guillem Guillem o Llúís Roda. Tanmateix, hi apunten també poètiques de caire més intimista i meditatiu, influïdes per la poesia de l'experiència de Gabriel Ferrater o de l'Escola de Barcelona, com les d'Enric Sòria, Manuel Garcia Grau o Jaume Subirana. JOAN OLIVER Joan Oliver és un autor difícil de situar des d'una perspectiva generacional: nascut el 1899, i per tant pertanyent a la lleva de Riba, Foix, Sagarra o Salvat-Papasseit, publica el seu primer llibre -de narracions- el 1928 i n es dóna a conèixer com a poeta fins el 1934 -circumstància que l'apropa cronològicament a Espriu, Rosselló-Pòrcel o Vinyoli. Per altra banda, després del compromís amb la causa republicana i l'exili consegüent, assoleix el seu punt àlgid de prestigi els anys seixanta, pels punts de cotacte de la seva obra amb l'anomenat "realisme històric" Més enllà, però, de classificacions, la seva obra presenta unes constants d'una gran coherència: a postura crítica permanent contra el poder polític i el conformisme social, una ironia propera de vegades al sarcasme, un model llengua tan planer com depurat i una actitud contràra a les pretensions i els transcendentalismes. Format els anys del noucentisme i les avantguardes, Oliver va decantar-se a patir de la guerra cap al realisme i el cmpromís, si bé mitjançant un humor punyent, un esperit iconoclasta i sovint individualista, i uns marcats pressupòits ètics; aquests últims, però, en condicionar-li la petica van afavorir-lo tant els anys seixanata com, sens dubte, perjudicar-lo després, amb l'eclosió de moviments més interessats en l'autonomia del fet literari respecte de les contingències ideològiques. DELS ORÍGENS BURGESOS AL COMPROMÍS Joan Oliver neix l'any 1899 en el si d'una destacada família de la burgesia industrial sabadellenca: mentre l'avi patern havia estat un dels fundadors de la Caixa de Sabadell, el matern era un dels dirigents de Foment del Treball. Educat, doncs, com a fill de casa bona, quart d'onze germans dels quals acabarà essent l'únic supervivent, estudià la carrera de dret, viatj`per Europa i, l'any 1919, formà l'anomenat "grup de Sabadell" amb el novel·lista Francesc Trabal i el poeta i crític Armand Obiols -pseudònim de Joan Prat-, entre d'altres. Aquests autors practiquen una literatura a mig camí de la iconoclàstia avantguardista, de caire cosmopolita, i de la pura facècia de regust més local -aquest últim aspecte una mica en la ínia de les humorades de Santiago Rusiño, per exemple. El seu gust per lhumor absurd es manifesta en el volum col·lectiu L'any que ve, conjunt d'acudits i estirbots diversos firmat per Trabal però on intervenen tots. L'any 1923 es fan càrrec del Diari de Sabadell, del qul Oliver serà director i on usarà diversos pseudònims (Feliu Camp de la Sang, Florentí Carvallà Cot, Joan Pendonista i Orella Dreta, entre d'altres) i el 1925 funden les edicions La Mirada, remarcable iniciativa editorial qe publicarà divuit volums i fulls solts -d'autors com Carner, Riba o, evidentment, ells mateixos. Veiem així com en el Grup de Sabadell es combinen la influència avantguardista amb l'humorisme més local i, en el camp de l'edició, el gust pel rigor i l'obra ben feta d'herència noucentista. D'altra banda, Oliver col·abora també en les publicacions importantsde l'època -com ara La Veu de Catalunya, La Publicitat, Revista de Catalunya o Mirador-, es trasllada a viure a Barcelona l'any 1926 i estrena a Sabadell una primera obra teatral, Una mena d'orgull -anys després declararia que la seva principal aspiració literària era la de dramaturg. Si el prime rllibre publicat és del 1928 -Una tragèdia a Lil·liput, narracions-, és el 1934 quan es dóna a conèixer com a poeta -a una edat, doncs, ja una mica tardana-, amb el pseudònim que ja sempre més utilitzarà per a aquest gènere, Pere Quart, que ja havia utilitzat per a signar articles contra la dictadura de Primo de Rivera, i que forma a partir del segon nom del baptisme i del fet de ser el quart fill de la família. El llibre de poemes, Les decapitacions, parodia tan avit eñl simbolisme com les avantguardesi j hi despunta una intenció alhora humorística, crítica i, en alguns casos, clarament ideològica -en poemes, per exemple, al·lusius a Hitler o Mussolini. La primera gran sotragada en la vida de Joan Oliver, i els canvis literaris consegüents, es donen, però, amb la guerra civil, durant la qual es compromet a fons amb el bàndol republicà: esdevé president de l'Agrupació d'Escriptors Catalans -filial de la UGT-, cap de publicacions d ela Consellria de Cultura de la Generalitat, cofundador i cap de publicacions de la Institu´ció de les Lletres catalanes i autor de la lletra de l'himne de l'exèrcit popular català. Tot plegat, doncs, des d'una clara actitud de ruptura am els seus orígens benestants. Si Oda a Barcelona, nacionalista i revolucionària, representa un tomb en la seva obra poètica en adoptar el vers lliure, un marcat to directe una decidida voluntat de compromís, l'obra teatral La fam planteja els problemes de la revolució. Mobilitzat primer, i reclamat després pe rla Conselleria de Cultura, s'encarrega de l'evacuació des intel·lectuals compromesos. Acabada la guerra, s'exiliarà a França, primer al castel de Roissy-en-Brie -amb Trabal, Rodoreda, Calders, Obiols i d'altres- i després a Saint Cyr-sur-Morin, fins que el mateix 1939 s'embarca cap a Buenos Airesi el 1940 fixa la residència a Santiago de Xile, on viurà vuit anys. L'EXILI I EL RETORN A Santiago de Xile, Oliver continuarà la seva doble tasca intel·lectual i lluitadora: col·laborador de Cataluny, pubicació editada a Buenos Aires, i de Germanor, a Xile mateix, aviat esdevindrà director d'aquesta última i fundarà amb Xavier Benguerel la cl·lecció "El Pi de les Tres Branques", on s'editaran des de les Elegies de Bierville, de Carles Riba, fins al seu propi Saló de Tardor (1947), un llibre de poees malenconiós, interioritzat, de to més greu i més initmista que els anteriors. De retorn a Catalunya, l'any 1948 -en un context autàrquic ben diferent del d'abans de la guerra, amb l'amarga experiència de l'exili i haven perdut la seva antiga posició social-, és detingu dos mesos i mig a la presó Model de Barcelona, però tres anys més tard rebrà, per la traducció catalana d'El misantrop, de Molière, el Premi President de la República Francesa, als Jocs Florals de París. Direcrtor de la primera època de la col·lecció "El Club dels Novel·listes", col·labora intensament amb l'Agrupació Dramàtica de barcelona -com a vicepresident, autor o traductor-, i treballa des de l'any 1957 fins el 1963 a l'editorial Montaner i Simón com a cap de redacció de la versió castellana del Diccionario Literario Bompiani. Aquest darrer fet serà important en la trajectòria vital i literària de l'autor, ja que a l'esmentada editorial hi coneixerà uns quants estudiants universitaris, molts d'ells futurs professors i intel·lectuals influents -Joaquim Molas, Antoni Comas, Francesc Noy, Sergi Beser-, que el valoraran com a mestre i el facilitaran el reconeixement. A més, en aquesta època apareix la seva obra potser més emblemàtica, Vacances pagades (1960), que entronca amb l'anomenat "realisme històric"- propugnat per Molas i Castellet a l'antologia-estudi Poesia catalana del segle XX, del 1963-, en què es valora per damunt de tot el compromís dels ators amb la ralitat històrica i social del país. A Vacances pagades, obra escèptica, de tocs sarcàstics i to gairebé conversacional, Oliver fa un repàs de la seva vida des de la talaia dels seixanta anys, combinat amb crítiques a la societat de consum i el franquisme i amb mostres d'un peculiar cristianisme individualista. Juntament amb La Pell de brau, de Salvador Espriu, constituirà un emblema de la poesia catalana dels anys seixanta. DEL RECONEIXEMENT A LA MARGINACIÓ A partir d'aquest moment, Joan Oliver serà, doncs, una figura clau en el panorama poètic català i, alhora, un exemple permanent d'inconformisme. Detingut i multat en diverses ocasions per participar en actes multitudinaris contra el franquisme -com la constitució del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona o l'homenatge al doctor Jordi Rubió -, rebrà el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes l'any 1970 i s'abocarà a una poesia cad vegada més corrosiva i escèptica, alhora que progressivament acostada al fet religiós, si bé des d'un individualisme aferrissat que valora la figura de Jesús com a revolucionari. Temperamental, crític, després de la mort del general Franco, amb la democràcia espanyola -i, per tant, amb la majoria de polítics catalans -, independentista i, en les seves pròpies paraules, antic "anarquista en potència", serà un personatge incòmode, com ho demostra alguna denúncia per les seves opinions públiques, com també el seu rebuig de la Creu de Sant Jordi de la Generalitat l'any 1982. Literàriament, però, acabarà relegat a un lloc gairebé testimonial en un context en què es valoren més altres tendències: l'experimentació derivada de J.V. Foix o Joan Brossa, l'anomenada "poesia de l'experiència" posterior a Gabriel Ferrater o, fins i tot, un cert retorn al formalisme carnerià. Mort l'any 1986 a Barcelona i enterrat al Sabadell nadiu, la seva activitat pública i l'obra poètica han relegat a u segon terme tant la producció narrativa -esporàdica i centrada en el relat breu- com la prosa de caire més periodístic i el teatre. Aquest darrer gènere, però, supos aun intent lloable de normalització de l'escena catalana a través del qual Oliver, tot adreçant-se al gran públic, atacava alhora, amb el seu sentit crític habitual, les convencions socials -amb obres com Allò que tal vegada s'esdevingué, del 1936, o Ball robat, del 1956, ambdues a l'entorn de la institució familiar tal com és entesa per la burgesia. En termes generals, l'obra de Joan Oliver està marcada, doncs, per l'actitud crítica, la ironia sovint punyent, i també la versatilitat lingüística -demostrada, per exemple, en la versió lliure de l'obra teatral Pigmalió, de George Bernard Shaw, on els diferents registres de l'idioma es combinen amb habilitat. Tot a partir d'un cert individualisme que defuig els intel·lectualismes i que busca sovint una resposta als grans dilemes ètics del seu temps. (Guia de lectura brevíssima, n. 53. Fundació "La Caixa")