L'AGÈNCIA REUTER PARLA DE LA MANIFESTACIÓ D'AVUI DIA 11 DE SETEMBRE

Tue Sep 11, 2012 9:12pm IST * Bolder, bigger march on Catalan independence day * Anger of austerity is focused on the central government * Catalan leader calls for more tax autonomy By Andrés González BARCELONA, Spain, Sept 11 (Reuters) - Catalan National Day is bigger and bolder this year, reflecting the severity of the worst economic crisis of the post-Franco era that has fuelled separatism and highlighted fractures between Spain's wealthy northeast and the central government in Madrid. With recession biting and unemployment gripping their region, Catalans complain bitterly that they are paying more in taxes than they receive back from Madrid and are demanding more control over their financial affairs. "Catalonia produces sufficient resources to live better than we live," said Catalan President Artur Mas, who has promoted a powerful autonomy message for this year's celebration. National Day, or Diada, in fact, marks the defeat of Catalan forces on September 11, 1714, at the hands of Philip V of Spain after a 13-month siege of Barcelona. Commemorated with a fiesta in the Catalan capital with song, dance and a floral offering to Rafael Casanova, a hero of the siege, this year's marches also plan to deliver a powerful message in a white-hot row stoked by the issue of taxation. "There is no more urgent battle or challenge than fiscal sovereignty, and now more than ever," Mas, of the nationalist Convergence and Union Party (CiU), said on the eve of the celebration. Tens of thousands of people waving red and yellow striped Catalan flags, said to be one of the oldest flags still in use in Europe, gathered at midday on Tuesday in the Ciudadela Park in Barcelona for a noisy tribute to Catalan culture. Later, demonstrators from across the region, some urging full independence, others calling for more autonomy from Madrid, will march under the slogan "Catalonia, a new European state." When Spain returned to democracy in the mid-1970s, regions such as Catalonia and the Basque Country saw a vibrant resurgence of their culture and languages that had been crushed during the dictatorship of Francisco Franco. Catalonia - home to 15 percent of Spaniards and with 20 percent of the country's economic output - has long fought for more autonomy from Madrid, although it never had a violent separatist movement like the Basque Country's ETA. A poll by the regional government in July showed for the first time that more than half of Catalonia's population favours independence. A BROKEN MARRIAGE With an economy nearly as large as Portugal's, Catalans feel they are bearing more than their fair share of Spain's crisis. Economists calculate that Catalans pay 12 billion euros more in taxes per year to Madrid than they receive back for services like schools and hospitals. Many Catalans say the figure - difficult to calculate because of a complex system of transfers - is even higher, up to 16 billion. "It's like a marriage you can't put up with any more," said Jauma Turra, a government worker who said his friends from outside the region who now live in Catalonia are increasingly sympathetic toward autonomy as the downturn drags on. "A lot of people who were not into independence are more and more into it now," said Elvira Farre, a retired secretary from Barcelona. "They are being driven into it by their feelings but also by their wallets." The Madrid government took a dim view of what they saw as Mas's stirring up Catalans ahead of the march. "Catalonia has serious deficit and employment problems and this is not the moment for messing around or disputes or controversy," Prime Minister Mariano Rajoy of the conservative People's Party said on Monday. Many Catalans are suspicious of what they see as the centralising aims of the People's Party. Devolution has long been a central pillar of Spain's post-Franco democracy. Although Catalonia's unemployment is somewhat lower than Spain's as a whole - 22 percent instead of more than 24 percent - the region has suffered badly due to the Spanish debt crisis. There are 700,000 jobless in Catalonia and the government cannot pay its bills because, like other Spanish regions, its debt was downgraded to junk status and it cannot issue bonds to borrow money on international markets. Catalonia was among the first of Spain's 17 autonomous regions to start making budget cuts to its public services in 2010 and cuts have grown deeper, with civil servant pay cuts causing a public backlash in recent months. "POLITICAL GAME" Despite his austerity drive, Mas has managed to deflect fury over his region's economic problems onto the central government, saying if the tax system were set up differently Catalonia would not be in its present fiscal quagmire. "It's part of a political game that has been going on for years. The only difference is that the crisis has changed the stakes," said Antonio Barroso, political analyst with Eurasia Group consulting firm. Catalans were particularly galled when the central government raised the value-added tax across Spain from Sept 1, but said it would not pass the extra revenue to the regions. "The feeling in the street is of brutal discrimination. People have had it up to here with this unbelievable treatment," said Ramon Tremosa, a European Parliament member from the CiU. Catalonia has already had to tap billions of euros in emergency central government funds this year to catch up on months of back payments to service providers. Mas says he now needs another 5.7 billion euros to pay maturing debt. He argues that the only way out of the mess is for Catalonia to oversee its own taxes, and create its own tax authority, proposals he has outlined in a "fiscal pact". Mas and Rajoy are scheduled to meet on September 20 to discuss the fiscal pact, but Rajoy is not expected to accept it. "The economic situation has triggered a rise in nationalism ... but pretty much nobody in Spain or in Catalonia, believes that there is even a slight chance of the fiscal pact happening," said Carlos Barrera, director of the masters' programme in political communication at Navarra University. If he meets the expected resistance from Rajoy on the fiscal pact, Mas is expected to call early elections to try to win an absolute majority in the regional parliament, where he currently governs through alliances with other parties. He could use such wider backing to press Madrid for more autonomy, though on the national stage his CiU party has limited weight since Rajoy has control of parliament. Meanwhile, on Tuesday, separatists dream of fulfilling the opening lines from the Catalan anthem: "Triumphant Catalonia, Will once again be rich and full!"

I DEMÀ, QUAN VAGIS A LA MANIFESTACIÓ, RECORDA PERQUÈ HI VAS (DOCUMENT PUBLICAT A VILAWEB EL DIA 10 DE SETEMBRE DE 2012)

Per què som independentistes? Els lectors de VilaWeb expliquen les raons per la independència Aquest n'és el recull: 'Sóc independentista perquè vull que la meva néta creixi en un país amable, pròsper, endreçat, culte, acollidor i feliç', ‎‏@joanjosepisern. 'Sóc independentista perquè sóc dona, de classe baixa i nació oprimida. Sóc independentista perquè no vull ser dependent... sóc independentista perquè estimo la meva terra... sóc independentista perquè sóc valenciana... de la Catalunya Tropical... sóc independentista perquè ja no m’alimenten molles.... sóc independentista perquè és la meva manera de dir-me catalana... sóc independentista d’un poble alegre, unit i combatiu... sóc independentista perquè estimo la meva la llengua... sóc independentista perquè sóc del rotllo.... sóc independentista perquè estimo la meva gent... sóc independentista perquè vull un món millor per al meu fill... i un futur... i la felicitat... i la possibilitat de fer els somnis realitat... Jo també sóc independentista perquè vull!', Gemma Pasqual Escrivà. 'Per instint de supervivència. I si em pose racional, els 140 caràcters no són prou per dir que ja n'hi ha prou!', ‎‏@Nomdedeu. 'Sóc independentista per gratitud envers un país, una llengua, una gent (tanta, tanta gent)', ‎‏@Joanlluislluis. 'Vull la Independència per a que el meu país pugui triar lliurement les seves interdependències', @eduardvoltas. 'Per la intransigència, l'enveja, la mentida sistemàtica i l'odi a Catalunya, que els diferents governs espanyols han impulsat i que els dóna bons rendiments polítics i electorals', Josep Musach. 'Jo sóc independentista perquè, per sobre de tot, vull ser feliç', ‎‏@marcbelzunces. 'Sóc independentista perquè vull deixar de ser-ho', ‎‏@IgnasiAlbors. 'Sóc independentista perquè per ser en un món global necessito viure plenament en el meu país que és casa meva, punt de referència. Sóc independentista perquè a casa s'acabi la tolerància i la servitud i comenci la justícia de veres i el respecte necessari complint en els nostres deures i en els nostres drets tots els que hi vivim', Agnès Coromines. 'Per tenir seleccions catalanes, per poder competir oficialment sota la meva bandera, no sota la d'un altre', ‎‏@WarriorPinzas. 'Perquè sóc d'esquerres i intento ser coherent: independència és llibertat i és igualtat', Pep Garcia. 'Perquè 300 anys d'ocupació són suficients. Perquè m'estim la meva llengua i la meva cultura i, aquestes, només podran continuar vives amb la independència. Perquè vull la llibertat. Perquè ja n'hi ha prou d'insults, de rebuig, de menysteniments. I perquè n'estic farta que els meus diners quedin a altres llocs quan ací els necessitam!', Helena Moreno Bauzà. 'Sóc independentista perquè penso que si dues persones volen abraçar-se, han d'estar separades', ‎‏@Carlaleta. 'Perquè és l'única opció de preservar la nostra cultura i llengua. Perquè volem gestionar els nostres recursos', ‎‏@cristina_sureda. '80 raons per la independència (pdf). Ho vaig escriure fa 10 anys des de Nottingham. Continua essent vigent, em sembla...', Roger Bofill. 'Perquè és l'única opció que ens deixa Espanya de preservar la nostra cultura i llengua. Perquè volem gestionar els nostres recursos. Perquè estem farts que ens imposin mesures desde Madrid. Perquè ja n'hem tingut prou, de mofes i atacs constants a la nostra nació', Joan Cornudella Molina. 'Perquè els països de la Corona d'Aragó van ser annexionats il·legalment a Castella. Llavors anava així, però ara podem decidir', ‎‏@jordi_GGG. 'Pel compromís i la coherència històrica que portem a sobre, no podem fallar a totes les persones que han lluitat i deixat la vida per aquest somni', Arnau Padrós Rovira. 'Sóc independentista perquè tota revolucionària busca la justícia social, i la justícia del nostre poble és esdevenir lliure', ‎‏@Maria_kny. 'Per tot els esforços dels nostres avantpassats, que van patir a mans duna tirania espanyola. Que tot el que van lluitar en el seu dia no quedi en l'oblid. Per tot això i pels drets que ens pertoquen. Catalunya lliure deixarà de ser un somni! Visca Catalunya!', Meri Vidal. 'Sóc independentista perquè no em vull sotmetre a una cultura imposada tant diferent a la meva', ‎‏@Shadows7k. 'Sóc independentista perquè no tinc altre remei, no vull excloure ningú, però Espanya m’exclou, m’exclou quan declara inconstitucional el que aquí s’acorda PER UNANIMITAT, quan ataca la meva ja prou malmesa llengua, quan em diuen insolidaris i intolerant, i és a mi a qui neguen la identitat, i malbaraten els diners dels meus impostos tornant només les engrunes com si em fessin un gran favor! Per això seré a la manifestació per dir PROU! No milito en cap partit polític i no me n'agrada cap, però primer INDEPENDÈNCIA, LA RESTA JA VINDRÀ. Vull uns governants que em respectin, on s’ajudi els petits empresaris a crear llocs de treball, on es valori l’esforç i el treball, on la prioritat sigui l’educació i la sanitat per tot això i molt més. No és que vulgui ser independentista, és que no em queda més remei que ser-ho', Margarida Crous. 'Perquè els valencians necessitem un Estat per a no deixar d'existir', ‎‏@Josep_Barbera. 'Perquè n'estic fart de ser ciutadà d'una nació militarment ocupada, políticament sotmesa, econòmicament espoliada i ideològicament colonitzada. La definició no és meva, però és tan exacta que no sé com substituir-la', Jordi Romagosa. 'Sóc independentista perquè fa massa temps que els catalans som en mans d'un poder que vol diluir-nos; el futur se'ns acaba', ‎‏@avicient. 'Perquè quan viatge arreu dels Països Catalans em sento com a casa. Perquè vaig a qualsevol poble i qualsevol comarca i la sento com a meva. Perquè és la meua, i ho sento', Jordi Wickerman Tailgunner. 'Perquè vull recuperar la dignitat sobirana del meu poble, la dels meus fills, la meva.Vull un estat de dret, democràtic i social', ‎‏@MTudela. 'Per deixar de ser una colònia i poder viure en llibertat', Montse Vivas Vidal. 'Sóc independentista perquè vull una Catalunya que s'assembli a Islàndia!', ‎‏@albertsc79. 'Perquè el 1714 Catalunya va ser conquerida per la força de les armes. Perquè vàrem perdre tots els nostres drets i la nostra llibertat. Perquè el país veí que ens va conquerir mai ens els ha volgut tornar ni tans sols respectar. Perquè fa més de tres-cents anys que intenten aniquilar i exterminar-nos com a poble. Perquè a ple segle XXI ens estan exprimint com a llimones i damunt ens insulten. Perquè ja no queda prou vaselina, perquè ja n'hi ha PROU', Susana Puig Baraldés. 'Soy independentista porque un día decidí cambiar la ingenuidad por información, y siendo riguroso opté por ser coherente', ‎‏@egel71. 'Digueu-me un sol motiu per no ser-ho!', Natàlia Vila Perich. 'Sóc independentista per sentiment i responsabilitat. Perquè no vull que els meus fills s'hagin de justificar per ser catalans', ‎‏@PRATMO. 'No vull formar part d'un país que no només no contempla el dret d'autodeterminació d'un poble, sinó que preveu una intervenció armada en cas que s'intenti. Ni d'un país on es sancioni amb 3.001€ l'exhibició d'una estelada i en canvi permeti banderes franquistes. No vull formar part d'un país monàrquic amb el qual no em sento representada. Simplement, no sóc espanyola. Vull poder veure com el meu país aconsegueix el que es mereix i el que vol la majoria: la llibertat', Gemma Milà. 'Perquè tenim dret a ésser... i prou. NO calen més justificacions...', ‎‏@IolandaMaurici. 'Perquè la llibertat és el millor regal que puc fer als meus fills', Jordi J. Recort. 'Perquè ja sóc gran i porto més de mitja vida havent de defensar obvietats... perquè m'agradaria no haver.ne de parlar gaire més i poguéssim dedicar les energies a construir la societat i el món que volem. Per dignitat i per justícia. Per tots aquells i aquelles que han lluitat i no ho podran veure. perquè si i prou', Teresa Porredon Bernaus. 'Perquè vull que la llengua catalana sigui llengua d'estat', ‎‏@ElGranGerard. 'Perquè no vull emigrar per força com van haver de fer els meus pares. Pel futur dels meus fills. Perquè no vull anar pel món com a espanyola. Per supervivència, per dignitat. Perquè vull viure en un país normal', Elena Ferro. 'Perquè ha esdevingut l'única forma d'identificació política que ens recobra en la dignitat', ‎‏@OriolBerenguer. 'Perquè quan ets lliure pots aprendre dels propis errors i gaudir plenament dels propis encerts', Jaume Folch. 'Perquè vull que Catalunya pugui decidir coses tan elementals com què fer amb els teus diners o els teus aeroports', ‎‏@Raul2481. 'Per restituir al meu país les llibertats arrabassades fa 300 anys. Per que cap encaix ni annexió a un altre es possible. I per que essent lliures ens espera un futur molt millor', Antoni Carbó. 'Pel cabronàs del Pepe Rubianes, com a homenatge', ‎‏@LoFuflunet. 'Sóc independentista… I català de València. M'he jugat la pell davant els eixelebrats de la dreta més violenta no renunciant a la meua llengua i als signes del meu país. Ni un ni un milió de principatins em donaran lliçons de catalanitat. Desenganyem-nos, un cop independent el Principat no mourà un dit ni pel País Valencià ni per les Illes Balears ni per la Franja de Ponent ni, ai las, per la Catalunya Nord sota el pretext de la no ingerència en la voluntat sobirana d'aquests territoris. Respectaran la voluntat sobirana de Santa Coloma de Gramenet o Sant Boi de Llobregat? I estime la Terra amb passió profunda i no estic gens engrescat en un demà de la independència governats per aquells que veuen el meu país com un immens solar per desenvolupar els seus projectes urbanístics, digues-li Eurovegas digues-li Barcelona World. Podria escriure no vint, sinó mil raons per ser independentista, però ni una de sola per assistir a una manifestació que accepta el marc administratiu espanyol com a àmbit d'aquest nou estat d'Europa', Carles Santana. 'Sóc independentista per acabar amb 300 anys d'injustícies, de saqueig, de corrupció, de decadència, d'ofec econòmic i colonització', ‎‏@critdelpoble. 'Per dignitat, tant individual com col·lectiva, per poder viure en el meu país amb la meva cultura, la meva llengua i els meus costums, per poder decicir col·lectivament amb el meu poble que volem i com volem ser, per poder donar un lloc millor on viure als nostres fills, etc. Trobo que hi ha un munt de raons per voler aconseguir la independència i no en sé trobar ni una per seguir sent espanyols', Francesc. 'Per les vides que hem perdut pel camí, per continuar escrivint la nostra història, que mai veurà com a final la derrota!', ‎‏@MacbetCris. 'Sóc independentista per dignitat personal i col·lectiva i perquè desitjo, anhelo i aspiro a un canvi radical i en profunditat de la manera de fer política', Joan Rubiralta Suriol. 'Sóc independentista perquè l'opció de no ser-ho significaria ser còmplice de la fi de la nació catalana,i la seva espanyolització', ‎‏@eguellp. 'Per que sóc valencià!', Josep Vicent López Palau. 'Sóc el que sóc i per això sóc independentista, bo, per això i perquè ja estic fart que em munyen els espanyols',‎‏ @BarbaritatVal. 'Sóc independentista perquè no ser-ho vol dir romandre en el bàndol dels Millet, Camps, Bauzá, Alamán Castro, Anglada, Camacho, Rivera, Losantos, Monago, Aguirre, Juan Carlos el Borbón, Reig Pla...', Romuald Fontanyà. 'Sóc independentista per poder, si a l'estranger em demanen d'on sóc, dir simplement Catalunya i no fer una classe magistral', ‎‏@marietaboix. 'De raons en tinc unes quantes, però en destacaria aquesta: Ha quedat més que demostrat que a Espanya no ens accepten tal com som. En aquest cas, per què m'hauria de voler quedar en un estat on no m'hi volen? Millor fem el nostre, a la nostra mida', Judith Vockenroth. 'Sóc independantista perquè vull que siguin respectats els meus sentiments,la meva terra i la meva llengua', ‎‏@marta_balari. 'Sóc independentista per amor', Joan Benavent. 'Sóc i em sento catalana, i no m'agrada que m'obliguin a sentir-me el què no sóc ni que em prohibeixin ser qui sóc', ‎‏@annaplans. 'Perquè ja ho erem i ens la van treure per la força de les armes', Salvador Didi. 'Estic farta que ens escanyin en tants sentits...llengua, cultura, economia...', ‎‏@monmonfort. 'Perquè estic fart de demanar permís a un estat que es dedica, per sistema, a posar-nos pals a les rodes i a haver de donar explicacions, quan viatjo, sobre el meu origen, usant Barcelona com a referència. I perquè m'estimo el meu país i li desitjo el millor', Arnau Cònsul Porredon. 'Vull ser independent per no sentir-me rebutjada al meu propi país! Amb gent que em vol obligar a parlar amb una llengua que no és la meva', ‎‏@ary07sv. 'Perquè des de sempre m'he sentit identificat com a català i no com a ciutadà d'un Regne on no em sentia a gust', Ismael. 'És molt senzill, tenim més de 1000 anys d'història pròpia. Comencem una altra història!', ‎‏@gasbarroni. 'Només que t'estimis una mica el teu país voldràs el millor per a ell. La situació actual és insostenible i si en 300 anys no ha canviat, ans al contrari, anem retrocedint, l'única solució que ens queda és separar-nos. Espanya i Catalunya no s'entendran perquè mai ha existit una voluntat de reconciliació i entesa. Arribats aquest punt, i ja per pura supervivència, toca dir adéu', Mireia Miquel Julià. 'Sóc independentista perquè vull anar pel món i que se'm reconegui com a català que sóc!', ‎‏@polrequesens. 'Sóc independentista perquè tinc el dret a tenir la meva nacionalitat i no he de veure'm obligada a tenir-ne una altra. Fa 21 que resideixo a l'estranger i quan he d'anar al Consolat per tramitar algun document o simplement per registrar-m'hi per poder votar, he d'anar al 'Consulado Español' i he de fer veure que sóc espanyola i, per descomptat, he de parlar en espanyol i no en la meva llengua. Estic cansada de dir que sóc de Barcelona, catalana i que em responguin: ah ... espanyola! Vull ser lliure de ser simplement el que sóc. Vull que el meu país (Països Catalans) es pugui desenvolupar lliurement sense haver d'estar supeditat a una altra nació. Tenim prou recursos i idees per ser una nació independent', Mercè Pàmies. 'Ja n'hi ha prou d'haver-nos de justifica per parlar en català i viure la nostra cultura', ‎‏@NisuVila. 'Tinc 59 anys i de sempre em recordo independentista amb un fort sentiment d'humiliació pel meu país. A hores d'ara podria dir que sóc independentista precisament perquè vull deixar de ser independentista, sobiranista, nacionalista, catalanista... Senzillament: vull ser un ciutadà normal del meu país. Catalunya, nou estat d'Europa!', Josep S. Vidal. I TU, PER QUÈ ETS INDEPENDENTISTA?

EN EL CENT UN ANIVERSARI DEL NAIXEMENT DE MANUEL SANCHIS GUARNER

L´ any 1911, els sindicalistes que es reunien a València ara i adés, perquè els treballadors volien progressar i havien començat a organitzar-se, encara parlaven, es lamentaven i s´acaloraven en valencià, però ja feia temps que no l´escrivien. Per a resoldre el problema, tal dia com hui de 1911 va nàixer, a la plaça de l´Almoina, Manuel Sanchis Guarner. Pocs anys després, aquell xiquet que ja s´havia convertit en un home compromés amb el seu país i la seua llengua, gràcies als estudis i a les influències familiars, va ser el signant més jove de les Normes de Castelló, l´any 1932. Després vingué la guerra, la repressió, la presó i l´exili, que li va permetre treballar en una obra magna que ni totes les llengües ni totes les cultures tenen al seu abast: el «Diccionari Català-valencià-balear» que, després de molts anys de treballs, enquestes i investigacions, don Manuel va poder presentar a la seua ciutat, amb el vistiplau d´un ajuntament franquista que respectava més la llengua dels valencians que l´ajuntament d´ara. També en plena dictadura, des de 1963 a 1968, però sense que ningú no l´amenaçara, don Manuel va escriure «Els pobles valencians parlen els uns dels altres», un estudi que ens hauria d´omplir d´orgull perquè ens retrata: parla dels nostres defectes amb respecte, amor i coneixement de causa. I amb el sentit de l´humor que ens caracteritzava quan encara sabíem fer jocs de paraules perquè no ens obligava ningú a ser trilingües. Ara, des del meu punt de vista, i encara que don Manuel Sanchis Guarner va escriure molts llibres imprescindibles, el més personal, el més tendre i el més íntim és, al nostre parer, «La ciutat de València», de l´any 1971: un homenatge literari a la capital dels valencians, que alguns dels seus paisans li pagaren amb insults, amenaces i bombes. Per si algú no se´n recorda, don Manuel va ser víctima d´un atemptat l´any 1978 i, l´any següent, li enviaren a casa un paquet amb una bomba. Només la seua intuïció i la seua sang freda el salvaren. Però fins i tot els cors dels grans homes es fatiguen i, en desembre de 1981, el cor amenaçat i trist del mestre es cansà de bategar. Ara és l´hora que algú haja demanat perdó, a tots els valencians, per aquells i molts altres actes terroristes que decantaren a favor dels únics combatents la Batalla de València. Les bombes contra don Manuel, contra Joan Fuster, contra llibreries, universitats i institucions foren, sens dubte, actes terroristes que pretenien esborrar-nos del mapa i als quals, els valencians ben nascuts només podíem respondre amb paraules: per això vam perdre aquella batalla que va condicionar la nostra història recent i ens va condemnar, una altra vegada, a les catacumbes. Però les obres de persones com don Manuel Sanchis Guarner, que hui hauria fet cent-un anys, ens doten d´unes armes incruentes i indestructibles que ens ajudaran a guanyar la batalla definitiva contra la burrera, el fanatisme i la violència: ens matareu, però no ens convencereu.

CATALANS ARREU DEL MÓN PER LA INDEPENDÈNCIA

COL·LECTIU EMMA

COL·LECTIU EMMA

Article publicat al bloc del Col.lectiu Emma Angles On July 10, 2010, the traditionally reticent Catalans turned up in hundreds of thousands in central Barcelona for a truly massive political demonstration. The immediate cause was Spain's virtual rejection of the self-rule charter that had been passed by their Parliament and endorsed in a referendum four years before. At the time, this revised Estatut had been seen in Catalonia as an honest proposal for a commonly acceptable political arrangement within the state's framework. By 2010, however, many had despaired about the possibility of ever reaching such an agreement, and although the official theme for the march was not independence, this was exactly the word that most people were chanting that day on the streets of Barcelona........... Alemany Am 10.Juli 2010 versammelten sich im Zentrum von Barcelona Hunderttausende der eher zurückhaltenden Katalanen zu einer grossen politischen Demonstration. Der unmittelbare Anlass dazu war die eigentliche Absage Spaniens zu dem Selbstverwaltungsstatut, das vom katalanischen Parlament angenommen und durch eine Volksabstimmung vier Jahre vorher gebilligt worden war. Zu jenem Zeitpunkt wurde das revidierte Estatut in Katalonien als ein ehrlicher Vorschlag für ein allgemein akzeptierbares politisches Zusammenleben im Rahmen des Staates wahrgenommen. Im Jahr 2010 aber zweifelten schon viele an der Möglichkeit, ob eine solche Übereinkunft je einmal zustande käme. Und obwohl das offizielle Thema des Marsches damals nicht „Unabhängigkeit“ war, dies war trotzdem das Wort, das in den Strassen Barcelonas am meisten skandiert wurde. Italià Il 10 luglio 2010 centinaia di migliaia di catalani, popolo tradizionalmente reticente a farsi notare, si sono dati appuntamento a Barcellona arrivando da tutta la Catalogna per una manifestazione di massa. Il motivo principale erano i tagli portati a termine dal Tribunale Costituzionale spagnolo allo Statuto d’Autonomia di Catalogna, che quattro anni prima era stato approvato dal parlamento catalano, quello spagnolo, e addirittura sottoposto con successo a un referendum popolare. In quel momento, la revisione dello Statuto era vista dalla Catalogna come una proposta leale di accordo politico nell’ambito della struttura dello Stato. Nel 2010, invece, molti già davano per impossibile il raggiungimento di questo accordo e, nonostante non fosse una manifestazione dichiaratamente indipendentista, alla fine lo slogan più gridato nelle strade di Barcellona era: indipendenza! Francès Le 10 juillet 2010 eut lieu à Barcelone une manifestation politique massive lors de laquelle des centaines de milliers de Catalans –peuple peu enclin à faire du bruit– sortirent dans la rue. La cause immédiate était que l'Espagne venait de formaliser son rejet de l'Estatut (loi d'autonomie politique) approuvé par le Parlement et ratifié en référendum quatre ans auparavant. À l'époque, la révision du cadre législatif régulant l'autonomie avait été conçue en Catalogne comme une proposition loyale d'accord politique au sein de l'organisation de l'État. Cependant, en 2010 étaient déjà nombreux ceux qui avaient cessé de croire en cet accord, et même si le thème officiel de la manifestation n'était pas l'indépendance, ce fut celui-ci le slogan le plus écouté ce jour-là dans les rues de Barcelone. Espanyol El 10 de julio de 2010 cientos de miles de catalanes ­–un pueblo poco dado a levantar la voz– salieron a la calle en una manifestación política realmente masiva. La causa inmediata era que España acababa de formalizar su rechazo al Estatuto aprobado por el Parlamento y ratificado en un referéndum cuatro años antes. En aquel momento, la revisión del marco legal que regulaba el autogobierno se había visto desde Cataluña como una propuesta leal de acuerdo político dentro de la estructura del Estado. Sin embargo, para 2010 muchos ya habían dado por imposible ese acuerdo, y aunque oficialmente no se tratase de una manifestación por la independencia, este fue precisamente el grito que más se escuchó aquel día en las calles de Barcelona. Català El 10 de juliol del 2010 hi va haver a Barcelona una manifestació política realment massiva en què centenars de milers de catalans ­–una gent poc inclinada a fer soroll– es van llançar al carrer. La causa immediata era que Espanya havia acabat de formalitzar el seu rebuig a l'Estatut aprovat pel Parlament i ratificat en un referèndum quatre anys abans. En aquell moment, la revisió del marc legal que regulava l'autogovern era vista des de Catalunya com una proposta lleial d'acord polític dins de l'estructura de l'estat. El 2010, però, molts ja havien donat per impossible aconseguir aquest acord, i encara que el tema oficial de la manifestació no fos la independència, aquest és precisament el clam que més es va sentir aquell dia pels carrers de Barcelona.

L'AFFAIRE SOFIA (ELS AMICS DE LES ARTS)

Una parella lingüística, una oportunitat d'enterrar l'affaire Patrícia, fer dissabte emocional. Una estona en cada idioma, trenar una conversació, jo t'ensenyo, tu m'ensenyes i ens ensenyem tots dos. Ella era nascuda a Grècia, bressol de grans pensadors. De Parmènides a Sòcrates, d'Aristòtil a Plató. I jo que desconeixia tots aquells senyors estranys, me'ls imaginava amb barba i fotent gestos molt grans. Vaig provar d'impressionar-la fent un Google d'amagat: "Llull, Pujols, Ramon Sibiuda". Cap dels tres li van sonar. Tot mostrant-me l'erotisme potencial del català, va dir: "Joan, vull que m'ensenyis a millorar el pronunciar". I si haguessis vist com reia intentant dir cotó fluix, hagués dit "Despertaferro!" l'almogàver que hi ha en tu. Amic meu, si mai t'hi trobes no t'ho pensis ni un segon i que la filosofia ens ensenyi a veure el món. Em va preguntar en què creia mentre s'empassava el fum i entrant a una indie disco vaig citar, es veu, un tal Hume: "Només crec en el que veig jo i només us veig a vós". (Quan començo amb formalismes és senyal que estic nerviós). Va dir: "La teva oratòria deixa molt a desitjar. Sovint val més un silenci. Sovint val més actuar". I entomant aquella màxima amb el màxim de dignitat, jo vaig collir l'ego de terra i ella es va posar a ballar. I com ballava! Que tot de cop, el cercle es quadrava. I quan Song2 de Blur sonava, xiuxiuejant d'Epicur em parlava. Mentre pujàvem l'escala del seu pis, va deixar anar: "Ara tu tries la trama, tot flueix, deixa't portar". I vaig dir: "Fem de viure una festa, fem-ho abans de fer-nos grans que demà serà impossible, que demà ja serà tard". I per un cop les paraules, l'exacta combinació, van esdevenir alquímia, van dissoldre la raó. Vaig descartar tots els dubtes plenament il·luminat quan li vaig veure tots els prismes: bé, bellesa i veritat. I amb Schopenhauer vam acabar en un afterhour. I tot parlant de Schopenhauer vam acabar en un afterhour. Un petó, ja era de dia, en un carreró del Born, feliçment, tot condemnant-nos a buscar l'etern retorn.

Divisão de riqueza com país empobrecido incentiva manifestações por independência na Catalunha (O Globo, Portugal)

Numa das regiões autônomas mais ricas do país, a Catalunha, os cortes do governo têm servido de combustível para outra mobilização. O movimento nacionalista catalão, cuja história moderna remonta a 1901, volta a ganhar força diante de um sistema de arrecadação solidária que repassa cerca de 8% do Produto Interno Bruto (PIB) da Catalunha a regiões mais pobres da Espanha. — No fundo, o problema econômico está escondendo um impasse político, uma questão de encaixe da Catalunha na Espanha, que cada vez tem menos futuro — diz Joan Rossinyol, responsável pela sucursal de Madri do jornal catalão “ARA”. Ao mesmo tempo em que pede um resgate financeiro a Madri para garantir o pagamento a servidores públicos — assim como o fizeram Valência e Múrcia —, a Generalitat (governo regional catalão) enviou ao governo central uma proposta de mudança no sistema de arrecadação de impostos, similar ao que já ocorre em Navarra e no País Basco. Entretanto, a proposta, que implicaria uma mudança constitucional, não conta com o apoio do Partido Socialista, assim como do Partido Popular. O provável veto do governo à mudança deve acirrar ainda mais a tensão entre Madri e Catalunha. Em 2006, o Parlamento catalão aprovou um estatuto de autonomia mais ambicioso para regular as relações econômicas com o governo central, mas a maioria das medidas foi rejeitada. — A população está muito consciente de que essa é uma última aposta. Se Madri aceitar o novo pacto, a Catalunha estará acomodada dentro da Espanha. Mas, se o governo central negar, pode haver o que chamamos de “choque de trens”, e levar a Catalunha a um gesto político mais contundente, como a antecipação das eleições ou um referendo pela independência — prevê Rossinyol. Segundo pesquisa recente do Centre d’Étudis d’Opinió da Generalitat, 51,1% dos catalães votariam pela independência da Espanha em um referendo hipotético, num aumento de seis pontos percentuais em relação ao último levantamento. Enquanto isso, o grupo dos que se opõem à soberania continua a diminuir, e representa agora 21% da população. Até setembro estão previstos mais de 200 protestos a favor da independência na Catalunha, numa mobilização que terá como marco o dia 11 do mesmo mês, quando se comemora a tomada de Barcelona das mãos da coroa espanhola em 1714. Segundo Nicholas Siegel, analista do German Marshall Fund, o plano da Assembleia Nacional Catalã é organizar um referendo para mudar o status da região no próximo ano, e então proclamar independência em 2014. — Há um problema de falta de cálculos em Madri. A impressão é que há momentos em que o governo central sabe muito bem o que está acontecendo na Catalunha, e há outros em que parece não entender absolutamente nada — pondera o catalão Carles Boix, professor de economia política na Universidade de Princeton, nos Estados Unidos. — É um debate eterno, que nunca se resolveu bem, e que nestes momentos de crise se agrava. O peso econômico da Catalunha, que representa um quarto da riqueza espanhola, é justamente o que está freando o acordo econômico. Hoje com uma dívida de € 42 bilhões, a Generalitat defende que um melhor financiamento da região acabaria, na verdade, sendo positivo para o país. — Um sistema de financiamento de comunidades autônomas sem a participação de uma das maiores regiões teria que ser repensado — alerta o economista César Cantalapiedra, analista da Escola de Finanças Aplicadas (AFI), em Madri. — O modelo de financiamento espanhol já está em crise. Símbolo da diversidade cultural da Espanha, o sistema de autonomias tem origem no século XVII, quando os reinos da Península Ibérica, liderados pelo Reino de Castela, se uniram para conter a expansão árabe no território, no embrião do que se tornaria o Estado espanhol. Os reis de Leão, Navarra e Aragão, portanto, mantinham a identidade política e cultural, mas partilhavam sua soberania com os monarcas de Castela. O sistema conhecido hoje nasceu na Constituição de 1978 para conter os movimentos nacionalistas catalão e basco após 36 anos de ditadura franquista. O modelo estendeu-se a outras 15 regiões e vinculou autonomia e democracia, em contraponto a centralismo e franquismo. Porém, na Catalunha e no País Basco, nações com história, cultura, língua e instituições próprias, movimentos separatistas continuaram, e ganham força em alguns momentos.

Les fronteres són com la sardana que «es fan i es desfan» (Francesc Riera, sj)

Les fronteres són com la sardana que «es fan i es desfan» Variacions sobre independentisme i autodeterminació. No hi ha res tan pedagògic com sobreposar els mapes i comprovar com les fronteres dels països es fan i es desfan. Semblaven intocables, innegociables, sagrades...! Darrerament hem vist els canvis impensables de fronteres de l'Europa postsoviètica, feia poc fèrriament servades, amb murs de Berlín i telons d'acer. Hem vist com els mapes de l'Àfrica colonial, ben controlats per llurs colonitzadors europeus (amb molt de diners i interessos per entremig), s'anaven fent i desfent... I el mateix podríem analitzar de la resta dels continents. Tot plegat, per voler dels pobles o per voler de tractats internacionals rere guerres sagnants. Hom, al Tractat del Pirineus, manllevà a Catalunya el Rosselló i mitja Cerdanya i, tanmateix, per una minúcia o error burocràtic, li deixà Llívia. Però el que és més significatiu és que, per ben poc, el mateix Ferran el Catòlic, hauria pogut desfer la sagrada unió amb Castella, quan vidu d'Isabel, es casà amb Germana de Foix, tot seguint els acords de pau firmats amb Lluís XII de França, en el Tractat de Blois. El 3 de maig de 1509 nasqué a Valladolid l'únic fill i hereu de la parella, Joan d'Aragó i Foix. Això comportava l'anul·lació de la unió amb Castella...! Morí tanmateix a les poques hores, però Ferran s'esforçà vivament fins a la seva mort a tenir un altre hereu de la seva segona esposa, malgrat les ires de la noblesa castellana (i hom deia que morí per prendre herbes que li permetessin tenir descendència amb Germana). Catalunya, unida a Castella, a finals del s. XV, ho feia des de la filosofia política de la "confederació catalano-aragonesa". Aquest estil de confederació no durà gaire i arribaren les armes que provocaren el Corpus de Sang (1640). Tinc amics portuguesos que agraeixen vivament als catalans que el Comte Duc d'Olivares enviés les seves tropes a Catalunya, mentre se li escapava Portugal, que guanyà així la Independència per la qual lluitava. Hom sempre és preguntarà si a la Castella d'aleshores no li interessava més aviat subjectar la important Portugal que l'empobrida Catalunya! En el rerefons de la memòria històrica de Catalunya hi ha massa bombes i massa soldats vinguts de les forces centrípetes, que provoquen el centrifugisme al llarg dels segles. Són polítiques que fan separatistes, vinguin de les dretes o de les esquerres. Com el famós “más vale roja que rota”, pronunciat precisament des de les dretes de la República. En el tardofranquisme i ens els primers dies del postfranquisme vàrem cridar pels carrers el dret a l'autodeterminació. Els nostres representants en el procés vers la democràcia no el pogueren enquibir. Veníem ja d'un Estatut de Núria (redacció juny 1931) retallat a Madrid que, per tant, més que Estatut resultava una mena de "Carta Atorgada". El mateix passà amb l'Estatut de Sau (juliol 1978), que ens calgué referendar ben retallat per Madrid. Finalment, en Zapatero ens havia promès que acolliria l'Estatut que sortís del Parlament de la Ciutadella (setembre 2005). Jo pensava, ingènuament: "mira, serà una manera tardana de recollir d'alguna manera el 'dret a l'autodeterminació'!". Però tampoc fou així. I ara, novament ens autogovernem amb una "Carta Atorgada", no amb l'Estatut que la representació de la nostra Sobirania havia redactat (amb prou cura, mirant sempre de reüll a Madrid!). I considerant tot això, hom queda astorat que al Canadà, al Regne Unit... acceptin referèndums sobre autodeteminació, independència, etc. Cal no oblidar que l'església catòlica ha reiterat repetidament el dret a l'autodeterminació en els seus documents oficials de màxim rang. El prof. Oriol i Tataret (Facultats de Teologia de Catalunya i de Salamanca) estudia 380 textos a l'entorn d'aquest tema del període 1922 a 2005, en un ponderat llibre: Nació i magisteri pontifici. (Ed. Proa, 2007). Les fronteres són com la sardana, que es fan i es desfan...! Per altra banda, som en uns moments on les fronteres del futur que s'intueix, passen per potenciar la macrounitat europea, des d'on es resituaran fronteres nacionals que recullen el geni i la història de cada poble. Tenim damunt la taula molts temes essencials enmig de la crisi globalitzada, temes de subsistència, de pobresa... fins a la misèria. També hi tenim aquesta vella assignatura pendent!

AL JAZEERA TAMBÉ PARLA DE LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA

DECLARACIONS DE L'EXCORONEL AMADEO MARTÍNEZ INGLÉS

VILAWEB Dijous 06.09.2012 13:46 L'ex-coronel Amadeo Martínez Inglés diu que Catalunya serà el que vulguin els catalans Respon per carta les declaracions amenaçadores contra la independència de Catalunya del coronel Francisco Alamán L'ex-coronel de l'exèrcit espanyol Amadeo Martínez Inglés, conegut per les seves posicions progressistes, diu en una carta enviada a Ara o Mai que Catalunya serà el que vulguin els catalans i admet que forma part d'Espanya 'durant segles, clarament per la força de les armes, en èpoques certament gens democràtiques ni lliures'. L'article és una rèplica a les declaracions amenaçadores contra Catalunya del coronel Francisco Alamán Castro. En aquest sentit, advoca per canviar l'article 8.1 de la constitució espanyola, 'culpable de les intempestives declaracions d'alguns uniformats al llarg dels últims anys'. 'L'article 8.1 de la Carta Magna espanyola, que assenyala les missions de les Forces Armades, és totalment confús', afirma. Sobretot creu que caldria eliminar-se'n immediatament les últimes paraules, '…defensar l'ordre constitucional', 'per la senzilla raó que sembla que dóna peu als militars per a actuar si algú, encara que sigui el poble sobirà, intenta democràticament canviar-lo. Amb tot el dret.' 'Les FAS només han de tenir com a missió constitucional defensar les fronteres exteriors del país i la sobirania nacional. No defensar un hipotètic ordre constitucional contra el mateix poble espanyol que, essent sobirà, és l'únic que pot canviar-lo. Quan vulgui i quan pugui democràticament', afegeix. A parer de Martínez Inglés, Espanya viu 'un dels pitjors moments de la seva història recent, probablement el de més gravetat des de la perillosíssima crisi existencial del 1898', i es troba 'pràcticament en coma, enfonsada, arruïnada, desorientada, humiliada més cada dia que passa pels seus propis companys de viatge europeus que li van facilitar al seu moment, sense mesura ni cap control, la corda financera que ara l'asfixia fins a l'extenuació'. La greu situació actual, afegeix, és causada 'prioritariàment pels polítics en general (especialment dels dos grans partits que han detingut el poder els últims trenta anys) i les diferents institucions creades a partir del 1975'. 'S'ha divinizat la transició des del poder, però aquest important període de la història recent presenta, i presentarà molt més en el futur, autèntiques ombres i errors clamorosos.'

MIGUEL BOSÉ I LA INDEPENDÈNCIA

HOMAGE TO CATALONIA (FISHER INVESTMENTS) 29-08-2012

Fisher Investments Editorial Staff Homage to Catalonia By Fisher Investments Editorial Staff, 08/29/2012 Spain returned to the spotlight Tuesday, when Catalonia became its latest autonomous region to request funding help, renewing jitters over Madrid’s ability to cope with high regional debt. Yet yields fell and demand was strong at Tuesday’s auction of three- and six-month bills—markets, it seems, realize Spain’s regional bailout facilities seem sufficient thus far. In addition to Catalonia’s requested €5 billion, Valencia’s requested €3.5 billion and tiny Murcia has said it needs €300 million. Should other regions speak for the remaining half of the €18 billion Regional Liquidity Fund, the Instituto de Credito Oficial also remains available—and it has a banking license, allowing it to tap the ECB at will. It would be tempting to leave this story there, had Catalan government spokesman Francesco Homs not made this pointed pronouncement: Catalonia will accept aid from Madrid “without accepting political conditions … because this money is Catalan money.” This story, you see, isn’t just about an indebted region—it’s about the very fabric of Spain itself. Spain as we know it is very, very young—it was born in 1980, when it held the first democratic election after the death of fascist dictator Francisco Franco. Catalonia, with its regional seat at Barcelona, has long been part of Spain, but it has a centuries-old tradition of independence—political, cultural and linguistic. Under Spain’s Second Republic, Catalonia (and the Basque Country) enjoyed full autonomy, which made the region one of Franco’s primary targets as he sought to overthrow the republic, crush regional separatism and impose Spanish nationalism. Catalonia was one of the main theaters of the 1936-1939 Spanish Civil War and happens to be where George Orwell fought with the republican-supporting international brigades—an experience he chronicled in the book sharing this article’s title. When Franco won control, he outlawed the Catalan language and fully subjected the region to his fascist regime, and Catalonia remained culturally and politically repressed until his death in 1975. In 1978, members of Spain’s transitional government drafted a new constitution reestablishing a parliamentary monarchy. To satisfy Catalan and Basque demands for devolution—and prevent them from declaring independence—the Spanish Constitution established 17 autonomous regions, granting them control over education, health care, social welfare and transportation, among other things. Regions were also granted some fiscal autonomy: They could issue debt and spend as they see fit. But except for the Basque Country and Navarre, none control their own taxes. Regions set income, corporate, VAT and stamp duty rates, levy special taxes and collect revenue—but they send all revenue directly to Madrid, which uses most of the money to fund the national budget and redistributes the rest to the regions. Per Section 158 of the constitution, each region receives state funds “in proportion to the amount of State services and activities for which they have assumed responsibility.” But each state must also contribute to the Inter-regional Compensation Fund, which aims to correct “inter-territorial economic imbalances.” Thus, the amount each region receives from Madrid isn’t proportional to its contributions or budget—an anathema to the Catalan government, which has long complained high transfers to Madrid place an undue burden on the regional economy. Were it not for the €18 billion surrendered annually—the “Catalan money” Mr. Homs referred to—they argue, Catalonia wouldn’t be forced to issue as much debt and, therefore, wouldn’t need €5 billion from Madrid to repay the rest of 2012’s maturing debt. (Of course, Catalonia likely also wouldn’t be in this predicament if it didn’t have a huge, constitutionally guaranteed social safety net, but that’s a story for another time.) In 2006, Catalonia’s then-Socialist government revised the region’s Statute of Autonomy, which sought to establish a tax office and grant the region full fiscal autonomy. But these provisions were struck down in 2010 by Spain’s Constitutional Court, which ruled they violated the country’s Principle of Solidarity. But this didn’t end the tug of war between Catalonia and Madrid. In January, Catalonia was the only region to reject the Spanish government’s new regional budget controls, which gave Madrid veto power over all regional budgets. Catalonia’s July boycott of a Madrid meeting to set regional spending limits further fueled tensions. And now, it seems, there may be renewed calls for Catalan tax autonomy. If a new system were modeled after the 2006 plan, Catalonia would automatically keep half of its tax revenue—a big boost from the roughly 30% it gets back from Madrid under the current system. What happens from here remains to be seen. Prime Minister Mariano Rajoy didn’t mention aid conditions when he responded to Catalonia’s request, simply saying, “We will help Catalonia as we help the rest of the regions.” Notably, Catalonia’s 2012 budget aims to reduce the deficit to 1.3% of GDP, and the region has already heavily cut education, healthcare, agriculture and administrative spending. It’s entirely possible Rajoy decides Catalonia already meets whichever conditions he’d impose (like the EU did when Spain asked for bank bailout funds), rather than force the autonomy issue at a time when over half of Catalans support independence—Madrid no doubt doesn’t want to lose the source of one-fifth of Spain’s output. The situation certainly bears watching, though overall, it seems unlikely Catalonia’s bailout needs change things for Spain much—they simply give us a new window through which to view a fascinating piece of history. *The content contained in this article represents only the opinions and viewpoints of the Fisher Investments editorial staff.

ONZE DE SETEMBRE 2012

01.09.2012 Arcadi Oliveres: 'Les circumstàncies actuals exigeixen la petició d'independència' (VILAWEB, 01-09-2012)

El 1976 es va convocar per al juliol la Marxa de la Llibertat amb la idea que en aquell moment, pocs mesos després de la mort de Francisco Franco, calia recuperar les idees i l'esperit de cinc anys abans, amb la constitució de l'Assemblea de Catalunya (1971), on s'unien forces sindicals, associacions de veiïns, les ara anomenades ONG i els partits polítics, amb el lema 'Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia'. L'organització, a càrrec de Pax Christi, va considerar en una trobada el Nadal de 1975, un mes després de la mort de Franco, que potser la idea i el lema popularitzats per l'Asemblea de Catalunya, un moviment de caràcter molt barceloní, s'estenguessin a tot el territori. Una bona manera era convocant una marxa, com les moltes que històricament i per tot el món s'havien fet, reivindicant aquests tres punts de l'Assemblea. La marxa es va pensar amb sortides en uns quants punts de Catalunya, que havien de caminar des del 4 de juliol de 1976 fins a convergir, l'Onze de Setembre, al monestir de Poblet, cor simbòlic de Catalunya. La marxa, convocada el març d'aquell any, va ésser prohibida el mes de maig pel ministre d'Interior espanyol d'aleshores, Manuel Fraga. Tot i això, es va mantenir la convocatòria, secundada per Lluís Maria Xirinacs (que aleshores feia la protesta davant la presó Model de Barcelona), i es va decidir començar-la. El 4 de juliol van sortir les marxes dels diferents punts de Catalunya, amb moltes detencions perquè l'acte era prohibit. Jo, de fet, vaig ser tres dies al calabós com a responsable de la marxa del sud. Però tots els pobles van mantenir els actes, malgrat la presència de la guàrdia civil. Hi va haver detencions i multes, però a empentes i rodolons va continuar fins l'Onze de Setembre. La concentració final era prevista a Montblanc, per recórrer el tram final fins a Poblet plegats. Però a Montblanc hi havia les forces d'ordre públic per prohibir l'acte i recordo que en el moment que les marxes volien sortir a Poblet, van pegar de debò. Això va impedir que la marxa arribés a Poblet, excepte alguns que van aconseguir arribar-hi. La marxa es va trencar a Montblanc, però es va aconseguir estendre l'espertit de llibertat per Catalunya, que és el que es volia. La marxa d'avui, doncs, respon a la voluntat d'enllestir la marxa inacabada, però molt treballada, del 1976. És veritat que els organitzadors d'ara no són els que vam organitzar la d'aleshores, però els companys de l'ANC que la promouen van considerar que es podia enllaçar amb la Marxa per la Indepencència que es fa aquests dies, com una de les etapes. Ara, hi veig diferències substancials, entre la situació d'ara i la de 1976. En aquell moment era una marxa fruit de la il·lusió i unitària. S'hi havia afegit tothom i hi havia il·lusió de canvi. Ara a Catalunya, en canvi, hi ha frustració i no s'hi troba la unitat d'aquell moment. Amb tot, veig molt correcte que hi hagi manifestacions multitudinàries com la de l'Onze de Setembre, perquè les circumstàncies actuals exigeixen la petició d'independència, que sempre ha estat justificada. Per mi la reivindicació de la independència és important, però sempre dic que no ha de ser una paraula buida de contingut, sinó que ha d'anar acompanyada d'un programa social i polític, amb el lligam amb el tema del malestar social. Estic d'acord en la reclamació de la independència de Catalunya, però també que es declari republicana, solidària amb els altres territoris, protectora del medi, desmilitaritzada… Arcadi Oliveres és economista i president de Justícia i Pau

FINANCIAL TIMES (28 de Març de 2011)

Last updated: March 28, 2011 7:17 pm Catalonia resists ‘mad’ austerity By Victor Mallet in Madrid Artur Mas, premier of the autonomous Spanish region of Catalonia, has committed his administration to severe austerity, but rejected as “destructive” and “mad” the spending cuts that would be needed to fulfil the central government’s 2011 deficit targets for the regions. Mr Mas, in a speech to business leaders in Madrid on Monday, also said he was promoting a “budget pact” among Catalan parties so that the region could demand a new deal from Spain to reduce Catalonia’s net contribution to the national exchequer. More On this story Analysis Spain in line of fire amid Portugal troubles In depth Austerity Europe Analysis Spain: Reluctant retrencher Catalonia seeks to raise €11bn in fresh debt IN Europe Hollande seeks to win over business Ukraine court rejects Tymoshenko appeal Bank of Cyprus chairman quits Brussels cuts Ireland’s growth forecast The robust assertion of Catalonia’s immediate and long-term demands by Mr Mas – a Catalan nationalist whose Convergència i Unió party leads the government following elections in November – may worry sovereign bond investors already concerned about Spanish public deficits. Spain is one of the most decentralised countries in Europe and regional governments will have to enforce fiscal discipline if the country is to tackle its fiscal problems and calm the fears of investors. Catalonia’s stance also has implications for the future shape of the Spanish constitution. Catalonia is one of the richest and most industrialised parts of Spain and its economy is the same size as Portugal’s. The region said it needed to raise €10bn-€11bn this year to cover deficits and repay earlier loans. On Monday, it signed a €400m ($564m) four-year loan from Santander, the Spanish bank, and officials said it had sold a further €400m in two-year bonds to local and foreign investors at a yield of 5.5 per cent. Spain’s 17 regions collectively overshot their centrally imposed deficit target of 2.4 per cent of gross domestic product last year, and the overall Spanish public deficit was cut as planned only because the central government exceeded its target. Catalonia’s 2010 deficit under the previous regional government had reached a budget-busting 3.9 per cent of GDP, or €7.5bn, Mr Mas said, prompting his new administration to impose a 10 per cent cut in its operating costs in what he called a hard and unprecedented adjustment. “We have a tumour, but we will control it, we will prevent metastasis and we will clean it out.” However, he conspicuously failed to commit Catalonia to this year’s official regional deficit target of 1.3 per cent of GDP without central government help, rejecting “destructive” cuts or “mad” ideas such as the closure of hospitals. He called for a new deal to reduce the 9 per cent of GDP that he said Catalonia transferred to the rest of Spain each year. “It’s impossible that some regions should put this money on the table for ever without anything changing,” he said, comparing the withdrawal of European Union aid funds for Spain in 2013 to the cuts he hoped to achieve in Catalan transfers to the rest of Spain. “What happens in Europe should happen in Spain,” he said. “In Spain, people have been living beyond their means. In Catalonia, we’re living below our means.” In another demand for Catalonia’s control of its own destiny, Mr Mas said the region did not oppose the government’s plan to privatise the airports in Madrid and Barcelona, the Catalan capital, but wanted Catalan interests to end up with control of Barcelona’s El Prat airport.

LES CONDICIONS PER A LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA, SEGONS XOSÉ MANUEL DURAO BARROSO, PRESIDENT DE LA COMISSIÓ EUROPEA (VILAWEB, 30 D'AGOST 2012)

Barroso diu que una possible independència de Catalunya hauria de ser objecte d'una negociació 'de caràcter internacional' El president de la Comissió Europea respon a una pregunta parlamentària sobre una iniciativa presentada per Reagrupament Xarxes socials Envia l'article Imprimeix l'article Converteix a PDF El president de la Comissió Europea, José Manuel Durao Barroso, ha deixat clar que les conseqüències d'una hipotètica secessió per part d'un territori d'algun estat membre de la Unió Europea s'haurien de gestionar d'acord amb la legislació internacional si es vol que els ciutadans del territori independitzat mantinguin la ciutadania europea, que és complementària, però no substitueix la nacional, tal com estableix el Tractat de Funcionament de la UE, segons que explica avui Europa Press. 'Confirmo que en l'hipotètic cas de la secessió d'una part d'un estat membre, la solució hauria de trobar-se negociant-se dins l'ordenament legal internacional', ha explicat Barroso en una resposta parlamentària a l'eurodiputada italiana de la Lliga Nord, Mara Bizzotto. L'eurodiputada ha recordat que la Iniciativa Ciutadana Europea sobre enfortiment de la participació ciutadana en la presa de decisions sobre la sobirania col·lectiva, promoguda per Reagrupament --que l'executiu comunitari no va voler admetre a tràmit argumentant que estava fora del seu àmbit de competència-- tenia per objectiu 'garantir que els ciutadans d'un nou Estat que pugui resultar d'una possible secessió de Catalunya d'Espanya mantinguessin el seu estatus de ciutadans de la UE'. Bizzotto ha reclamat que Brussel·les aclareixi si els catalans 'perdrien immediatament el seu estatus de ciutadans de la UE i els seus consegüents drets i obligacions' en cas d'independitzar-se del territori espanyol. El president de l'executiu comunitari aclareix en la seva resposta que l'article 20 del Tractat de Funcionament de la UE recorda que 'la ciutadania de la UE és addicional i no substitueix la ciutadania nacional'. I també confirma que en l'hipotètic cas d'una secessió d'una part d'un estat membre, la solució hauria de trobar-se i negociar-se dins de l'ordenament legal internacional, com es fa amb qualsevol declaració d'independència. L'executiu comunitari es va negar el maig a registrar la iniciativa, presentada un mes abans a Brussel·les, perquè considera, després d'un examen exhaustiu, que 'està manifestament fora de l'àmbit de les competències de la Comissió', segons ha explicat la secretària general de la Comissió, Catherine Day, als promotors de la iniciativa en una missiva, a la qual ha tingut accés Europa Press. 'D'acord amb l'article 20 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea, només les persones que tinguin nacionalitat d'un Estat membre són ciutadans de la UE. La ciutadania de la UE és complementària, però no substitutiva, de la ciutadania nacional', ha explicat Day en la carta, amb data del 30 de maig. A més, la secretària general de l'executiu comunitari deixa clar en el seu text que no existeix base jurídica alguna en els Tractats de la Unió per a 'fer front a les conseqüències d'una secessió d'una part d'un estat membre' a través de la legislació secundària. Per tant la solució s'hauria de trobar i negociar dins de l'ordenament jurídic internacional, que regula com i de quina manera es pot crear un nou estat. Les anomenades Iniciatives Ciutadanes Europees es van crear en virtut del Tractat de Lisboa per permetre que els ciutadans corrents puguin reclamar a la Unió Europea que presenti legislacions del seu interès en àmbits de competència comunitària. La Comissió Europea té potestat per rebutjar iniciatives 'manifestament abusives, frívoles, ofensives, contràries als valors europeus o que estiguin fora de la competència de la Comissió'.

The reasons behind Catalonia's financial difficulties Notes on the bailout request from the Catalan government (Col·lectiu Emma)

The reasons behind Catalonia's financial difficulties Notes on the bailout request from the Catalan government The 5 billion euro bailout that Catalonia formally requested from the Spanish government yesterday quickly made the front pages of the financial press all over the world. It is sad news for all that what is probably the most dynamic and productive region in the south of Europe should find itself in such dire straits. One reason for the calamitous state of Catalan public finances is the overspending of the last several years. Counting on the windfall from the real estate boom, all regional and local administrations in Spain and the central government itself squandered every euro that came their way and more. Now the time has come for all of them, including Catalans, to pay their debts. With the strict austerity measures that are already in place, and relying on its economic base, which remains strong, Catalonia could do just that, and in a reasonably short period. Most other communities would have a harder time, as would the central government if it didn't have at its disposal the considerable amounts that Catalonia contributes to the public purse. One very relevant factor that is not often given the weight it deserves is what The DailyTelegraph recently described as "the perversities of the Spanish tax system". Of the total sums that Catalans fork over to the state's coffers, an amount representing over 8% of the regional GDP, or around 16 billion euros a year, doesn't come back to them in the form of public services or productive investments. The central government simply keeps the money for its own ends, including redistribution to other chronically unproductive regions. In practice, then, what Catalonia will be getting from the central government is its own money, which will then have to be repaid with interest. Again in The DailyTelegraph's words, Catalans have been forced "to request a 'rescue' even though theysubsidize the rest of the country". So perhaps the newsworthy item today is not the bailout itself, which was a foregone conclusion, but the circumstances surrounding it. And some of its likely repercussions, including in the political field. Essentially the Catalan administration's insistence on a new fiscal arrangement with Spain –which, by the way, the central government has explicitly spurned on various occasions. And the growing clamor coming from every sector of Catalan society. Catalans are now demanding from their leaders a tougher stance toward the central government. Some ways to a solution have been pointed out. It is now for the Catalan authorities, supported by a constituency that is losing patience with this state of affairs, to act on them. (Agost 2012)

VIDEO OFICIAL DE L'ANC PER A LA DIADA DE L'11 DE SETEMBRE DE 2012

LA TRANSICIÓ CAP A LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA

COM SERÀ LA PREMSA CATALANA QUAN CATALUNYA SIGUI INDEPENDENT (VICENT SANCHIS)

SENSE TU (TERÀPIA DE XOC)

LEONARD COHEN AGAIN

DISCURS DE MARISA CERDÓ (OCB) D'AGRAÏMENT PEL PREMI CANIGÓ DE LA UNIVERSITAT CATALANA D'ESTIU

El representant del govern balear present a l'acte va abandonar la sala en disconformitat per les crítiques als atacs a la llengua de l'executiu de José Ramón Bauzá La Universitat Catalana d'Estiu va atorgar ahir el premi Canigó a l'Obra Cultural Balear (OCB) i el físic i investigador menorquí Josep Miquel Vidal. L'encarregada de recollir-lo va ser la presidenta de l'OCB, Marisa Cerdó, que va fer un discurs molt crític amb els atacs contra la llengua del govern de José Ramón Bauzá. Mentre el pronunciava, el representant del govern balear a l'acte, el secretari general d'Universitats Miquel Deyà, va abandonar la sala. Rreproduïm a continuació el discurs de Marisa Cerdó: Primer de tot, moltes gràcies per aquest premi. Anàlisi dels motius Suposam que allò que ha animat el jurat a donar-nos-el, ha estat bàsicament el fet que l'OCB celebra enguany els cinquanta anys d'existència. Volem pensar que aquest premi és un reconeixement a la feina que durant tants anys ha anat fent tot un col·lectiu a favor de la llengua. Una feina, que pensam que ha estat productiva perquè al llarg dels anys, l'entitat ha anat augmentant en nombre de socis i també en nombre i diversificació d'accions. Si de tot d'una les activitats tenien un caire cultural i educatiu, amb el temps anaren guanyant ambició i es transformaren en accions més de caire polític; conscients que, per aconseguir vitalitat lingüística, s'ha de comptar amb el suport de la legislació. Pensam que la demostració que aquesta feina no ha estat inútil, l'hem tinguda aquesta primavera amb la manifestació de 50.0000 persones. Un reconeixement a la feina feta és sempre una bona acció i per això repetesc, des de l'OCB us volem agrair la iniciativa. Uns altres motius Ara, el que més ha de menester l'obra cultural d'ara, la del 2013, és coratge més que homenatge. I en aquest sentit, el premi és positiu també perquè suposa una empenta per tirar endavant. Més enllà de la feina que hem fet; som conscients de la que ens queda per dur a terme. Anàlisi de la situació actual I dic això perquè com ja sabeu les circumstàncies polítiques que estam vivint no són ni de bon tros les més adequades per a la llengua catalana. Per això, des de l'Obra, aprofitam cada oportunitat que ens donen per denunciar aquesta situació. Per aquest motiu, som aquí a l'UCE, per expressar aquesta denúncia. Amb només un any i mig, l'equip de govern del PP a les illes ha aconseguit desballestar tot el que s'havia anat aconseguint amb vint-i-cinc anys de vigència de la llei de normalització. Els pilars bàsics d'aquesta llei, trontollen seriosament: escola, mitjans de comunicació i administració. I ja sabeu que aquests tres són bàsics perquè són els que donen prestigi. El fet és que: 1. A l'escola a partir del curs que ve els pares podran triar la llengua d'ensenyament per als seus fills, en l'etapa de lectoescriptura. 2. En els mitjans de comunicació ja fa més d'un any que els continguts són bilingües, i s'ha desballestat la cadena ràdiotelevisiva de més pes i qualitat, la que més cuidava l'autoestima; la Televisió de Mallorca. 3. En l'administració, a partir d'ara només un 10% de funcionaris, és a dir, els docents, estaran obligats a saber la llengua catalana. La resta no en tendrà necessitat i com ja sabeu això és greu perquè afecta als drets dels catalanoparlants. Si en el moment d'atendre-us no hi ha un funcionari que sàpiga català, el ciutadà no podrà exercir el dret a usar-lo. Bauzà, l'antipresident Un president com en José Ramon Bauzà, que actua en contra dels interessos del poble que representa, no té ni cap ni peus, no és un president sinó tot el contrari, per això no és d'estranyar que en Sebastià Alzamora, col·laborador habitual del diari Ara, s'hi refereixi amb el mot Antipresident. Per la seva banda, aquest Antipresident, veu les seves accions ben legítimes perquè són la resposta als interessosde la gent que el va votar. Però ja sabeu que això és una arma de doble tall, per dos motius: Perquè molts dels qui el votaren no ho feren per un motiu lingüístic, sinó bàsicament econòmic. Perquè la història ens aporta nombrosos exemples d'altres governants que actuaren desaprensivament amb l'excusa de la majoria. Recordem, sinó, l'Alemanya de l'any 33. Dit això, el que segurament tothom està d'acord a afirmar és que, sigui com sigui, el govern actua ben a consciència en contra dels signes d'identitat de les Illes Balears. Tot allò que faci referència a la catalanitat de les illes, és atacat amb contundència. En contra dels signes d'identitat Una prova d'aquest odi és el rebuig que senten per la senyera. Això ha quedat ben explícit en la campanya dels Enllaçats. Aquesta campanya es va dur a terme en els centres educatius i tenia per objectiu que aquells centres que ho decidissin penjassin la senyera en les façanes per mostrar el seu rebuig per les mesures que s'anaven prenent contra la llengua. Des de la conselleria s'enviaren cartes als centres explicant que les havien de retirar i, en cas de desobediència, es posarien expedients. En una reunió amb la representant política responsable d'enviar la carta, li comunicàrem que aquesta guerra contra els signes d'identitat d'un poble era del tot absurda. Li diguérem que prohibir l'adhesió lliure a la catalanitat era una feina absurda, perquè a cada racó de la nostra quotidianitat, hi ha proves d'aquesta catalanitat. De fet, va quedar perplexa quan li férem notar que el seu despatx estava plegat de senyeres amagades: a les solapes del Diccionari català-castellà de Francesc de Borja Moll, en un gravat sobre la Festa de l'Estendard penjat a la paret, en un gravat sobre l'Atles de Jafudà Cresques, etc. Intentar esborrar les petjades de la història d'un poble és una activitat més habitual del que voldríem. Un temps era una actitud pròpia de governs no democràtics; ara, després de seguir les notícies d'actualitat del País Valencià i Galícia, veim que aquestes pràctiques abusives tenen lloc també en les democràcies des del si de les majories absolutes. No sabem si a causa de la perplexitat o per quins altres motius, la responsable política amb qui vàrem parlar, acaba de dimitir fa poc del seu càrrec. Sospitam, però, que la seva dimissió ha estat una decisió de l'Antipresident perquè considerà que havia estat massa tova en la iniciativa d'expedientar directors pel penjament de senyeres. Resposta social Com és natural, les actuacions d'un Antipresident van acompanyades d'una resposta social, i així ha estat a les illes. Evidentment, vint-i-cinc anys d'ensenyament en català no podien ser innocus i havien de donar els seus fruits. Aquest hivern hem pogut comprovar-ho. Aquests anys han servit per instruir els mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers en el coneixement de la llengua, però, sobretot, per crear una consciència lingüística . Aquesta consciència és la que ha animat el poble a actuar durament: -vagues de fam: Jaume Bonet va estar més de 26 dies sense menjar. És el primer cas en el món d'una vaga de fam per una llengua. -amb accions al carrer de tot tipus: concentracions, manifestacions (més de 50.000 persones). -gairebé un 90% dels pares, tot i tenir la possibilitat de matricular per primera vegada en l'ensenyament de la primera llengua en castellà, ho han fet en català. Per la seva banda, el govern ha reaccionat, per què no dir-ho, també durament: amb actituds més pròpies d'un govern feixista que democràtic: posant sancions a la gent que fa casserolades al carrer, obligant els directors dels centres a despenjar les senyeres de les façanes dels centres escolars, enviant cartes de manera repetida als pares que havien de matricular els seus fills, recordant-los que a partir d'enguany ho fessin en castellà. La resposta del poble i el poema Canigó Per últim, aprofitant que el premi que ens acaba de ser concedit du per nom Canigó, m'agradaria fer una al·lusió a la darrera estrofa del poema: Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra mes resta sempre el monument de Déu; i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra al Canigó no el tiraran a terra, no esbrancaran l'altívol Pirineu. Verdaguer atribuïa la ruïna dels monestirs de St. Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó a les accions humanes que l'havien anat fent malbé. Com tots sabeu, la realitat va ser que gràcies a les accions humanes, com la de l'escriptura d'aquest poema i el suport econòmic que s'obtingué, s'aixecaren de nou els monestirs emblemàtics del Canigó. Veient quina ha estat la resposta del poble balear aquest hivern, pensam que, com en el cas dels monestirs del Canigó, hem de tenir la confiança que seran també les accions humanes les que retornaran la dignitat a la nostra llengua i la nostra terra. I que ni l'Antipresident Bauzà ni cap altre govern del PP, 'ni la tempesta, el torb, l'odi i la guerra' no la tiraran a terra; perquè el que no sap l'antipresident és que les persones no són eternes i la consciència lingüística de la gent pot tenir més força que l'odi i la vanitat que l'enceguen.

INFORME DE L'AGÈNCIA STRATFOR SOBRE ELS MOVIMENTS SECESSIONISTES A EUROPA [18 d'agost 2012] (La situació catalana és qualificada com activa, però no explosiva)

On Monday February 27th, 2012, WikiLeaks began publishing The Global Intelligence Files, over five million e-mails from the Texas headquartered "global intelligence" company Stratfor. The e-mails date between July 2004 and late December 2011. They reveal the inner workings of a company that fronts as an intelligence publisher, but provides confidential intelligence services to large corporations, such as Bhopal's Dow Chemical Co., Lockheed Martin, Northrop Grumman, Raytheon and government agencies, including the US Department of Homeland Security, the US Marines and the US Defence Intelligence Agency. The emails show Stratfor's web of informers, pay-off structure, payment laundering techniques and psychological methods. Re: [Eurasia] TASKING - Secessionism in Europe Released on 2012-08-18 22:00 GMT Email-ID 842306 Date 2010-07-26 23:49:55 From marko.papic@stratfor.com To eurasia@stratfor.com, watchofficer@stratfor.com, rodger.baker@stratfor.com, monitors@stratfor.com Ok, and you can be in charge of that one. Updated list (Eugene, I tasked you to some of the regions Lauren proposed): Level I Italy - Aosta Valley -- Croatia - Serbian Krajina - Denmark - Faroe Islands - Spain - Galicia - U.K. - Northern Ireland - Ukraine - Crimea - Serbia - Vojvodina - Level II Italy - Lombardy - Bosnia - Western Herzegovina - Denmark - Greenland - Finland/Sweden/Norway - Sami-land - Spain - Basque Country - Ukraine - Carpathian Ruthenia - Serbia - Sandzak - Level III Belgium (by which we mean both Flemish and Walloon regions, really the entire country) - Cyrpus - Northern (Turkish) Cyprus - Romania - Szekler Land - Spain - Catalonia - U.K. - Scotland - Level IV Bosnia - Republika Srpska - Moldova - Transdniestria - Macedonia - Albanian region - Russia - Chechnya - Russia - Dagestan - Russia - Ingushetia - Russia - Kabardino-Balkaria - Russia - Tatarrstan - Russia - Bashkortostan - Russia - Adygea - Russia - Karachai-Cherkessia - Russia - North Ossetia - Serbia - North Kosovo - Azerbaijan - Nagorno Karabakh - Georgia - Adjara - Georgia - Samtskhe-Javaheti - Level V (secession over, violence still possible) Georgia - SOuth Ossetia - Georgia - Abkhazia - I. Quietly Simmering - Yes, secessionism is an idea, but the region has no interest in pursuing it. II. Simmering, but weak - Secessionism is more than an idea - if not the outright stated goal -- it is a desire, but the region has no means in pursuing it. III. Active, but not explosive - Secessionism is the stated goal, but there is very little danger of violent uprising. IV. Active - Secessionism is the stated goal and violence is potential means by which the country will pursue it. (the last two levels are really distinguished only by the factor of violence) Methodologically, we need five things: 1. Response to the ICJ Kosovo ruling. So for example the commentary by EP VP Laszlo Tokes (Hungarian from Romania) today would be something we are looking for. Same with Dodik's comments. Let's put all those together. Let's really search for any comments made by all the regions since the opinion was issued, and let's have the monitors increase their sensitivity to any comments (even if they're from a place like Northern Ireland) from this point forward. 2. An assessment of foreign backing for the region in question. So for places like South Ossetia and Abkhazia, this is obvious. What about Republika Srpska and the Albanians in Macedonia? 3. Popular support for secession. This becomes especially important in Western Europe. So let's look at polling data as well. 4. An assessment of the leadership (political and/or military) of the territory's secessionism. 5. Tasking sources in the region on how they perceive the ICJ decision and who is next. Breakdown of regions (plus who I want to get cracking at the information for the region): Level I Italy - Aosta Valley - Croatia - Serbian Krajina Denmark - Faroe Islands Spain - Galicia U.K. - Northern Ireland Ukraine - Crimea Serbia - Vojvodina Level II Italy - Lombardy Bosnia - Western Herzegovina Denmark - Greenland Finland/Sweden/Norway - Sami-land Spain - Basque Country Ukraine - Carpathian Ruthenia Serbia - Sandzak Level III Belgium (by which we mean both Flemish and Walloon regions, really the entire country) Cyrpus - Northern (Turkish) Cyprus Romania - Szekler Land Spain - Catalonia U.K. - Scotland Level IV Bosnia - Republika Srpska Moldova - Transdniestria Macedonia - Albanian region Russia - Chechnya Russia - Dagestan Russia - Ingushetia Russia - Kabardino-Balkaria Russia - Tatarrstan Serbia - North Kosovo //Font: Agència Stratfor (EEUU, publicat per Wikileaks

LEONARD COHEN A GANT (20 d'agost de 2010)

JULIAN ASSANGE I L'EQUADOR

SÓC MESTRE (mestres de la comarca de LA MARINA)

NOAM CHOMSKY PARLA BEN CLAR

Noam Chomsky y las 10 Estrategias de Manipulación Mediática El lingüista Noam Chomsky elaboró la lista de las “10 Estrategias de Manipulación” a través de los medios 1. La estrategia de la distracción El elemento primordial del control social es la estrategia de la distracción que consiste en desviar la atención del público de los problemas importantes y de los cambios decididos por las élites políticas y económicas, mediante la técnica del diluvio o inundación de continuas distracciones y de informaciones insignificantes. La estrategia de la distracción es igualmente indispensable para impedir al público interesarse por los conocimientos esenciales, en el área de la ciencia, la economía, la psicología, la neurobiología y la cibernética. ”Mantener la Atención del público distraída, lejos de los verdaderos problemas sociales, cautivada por temas sin importancia real. Mantener al público ocupado, ocupado, ocupado, sin ningún tiempo para pensar; de vuelta a granja como los otros animales (cita del texto ‘Armas silenciosas para guerras tranquilas)”. 2. Crear problemas y después ofrecer soluciones. Este método también es llamado “problema-reacción-solución”. Se crea un problema, una “situación” prevista para causar cierta reacción en el público, a fin de que éste sea el mandante de las medidas que se desea hacer aceptar. Por ejemplo: dejar que se desenvuelva o se intensifique la violencia urbana, u organizar atentados sangrientos, a fin de que el público sea el demandante de leyes de seguridad y políticas en perjuicio de la libertad. O también: crear una crisis económica para hacer aceptar como un mal necesario el retroceso de los derechos sociales y el desmantelamiento de los servicios públicos. 3. La estrategia de la gradualidad. Para hacer que se acepte una medida inaceptable, basta aplicarla gradualmente, a cuentagotas, por años consecutivos. Es de esa manera que condiciones socioeconómicas radicalmente nuevas (neoliberalismo) fueron impuestas durante las décadas de 1980 y 1990: Estado mínimo, privatizaciones, precariedad, flexibilidad, desempleo en masa, salarios que ya no aseguran ingresos decentes, tantos cambios que hubieran provocado una revolución si hubiesen sido aplicadas de una sola vez. 4. La estrategia de diferir. Otra manera de hacer aceptar una decisión impopular es la de presentarla como “dolorosa y necesaria”, obteniendo la aceptación pública, en el momento, para una aplicación futura. Es más fácil aceptar un sacrificio futuro que un sacrificio inmediato. Primero, porque el esfuerzo no es empleado inmediatamente. Luego, porque el público, la masa, tiene siempre la tendencia a esperar ingenuamente que “todo irá mejorar mañana” y que el sacrificio exigido podrá ser evitado. Esto da más tiempo al público para acostumbrarse a la idea del cambio y de aceptarla con resignación cuando llegue el momento. 5. Dirigirse al público como criaturas de poca edad. La mayoría de la publicidad dirigida al gran público utiliza discurso, argumentos, personajes y entonación particularmente infantiles, muchas veces próximos a la debilidad, como si el espectador fuese una criatura de poca edad o un deficiente mental. Cuanto más se intente buscar engañar al espectador, más se tiende a adoptar un tono infantilizante. Por qué? “Si uno se dirige a una persona como si ella tuviese la edad de 12 años o menos, entonces, en razón de la sugestionabilidad, ella tenderá, con cierta probabilidad, a una respuesta o reacción también desprovista de un sentido crítico como la de una persona de 12 años o menos de edad (ver “Armas silenciosas para guerras tranquilas”)”. 6. Utilizar el aspecto emocional mucho más que la reflexión. Hacer uso del aspecto emocional es una técnica clásica para causar un corto circuito en el análisis racional, y finalmente al sentido critico de los individuos. Por otra parte, la utilización del registro emocional permite abrir la puerta de acceso al inconsciente para implantar o injertar ideas, deseos, miedos y temores, compulsiones, o inducir comportamientos… 7. Mantener al público en la ignorancia y la mediocridad. Hacer que el público sea incapaz de comprender las tecnologías y los métodos utilizados para su control y su esclavitud. “La calidad de la educación dada a las clases sociales inferiores debe ser la más pobre y mediocre posible, de forma que la distancia de la ignorancia que planea entre las clases inferiores y las clases sociales superiores sea y permanezca imposible de alcanzar para las clases inferiores (ver ‘Armas silenciosas para guerras tranquilas)”. 8. Estimular al público a ser complaciente con la mediocridad. Hacer creer al público que és moda el hecho de ser estúpido, vulgar e inculto. 9. Reforzar la autoculpabilidad. Hacer creer al individuo que es solamente él el culpable por su propia desgracia, por causa de la insuficiencia de su inteligencia, de sus capacidades, o de sus esfuerzos. Así, en lugar de rebelarse contra el sistema económico, el individuo se auto desvalida y se culpa, lo que genera un estado depresivo, uno de cuyos efectos es la inhibición de su acción. Y, sin acción, no hay revolución! 10. Conocer a los individuos mejor de lo que ellos mismos se conocen. En el transcurso de los últimos 50 años, los avances acelerados de la ciencia han generado una creciente brecha entre los conocimientos del público y aquellos poseídos y utilizados por las élites dominantes. Gracias a la biología, la neurobiología y la psicología aplicada, el “sistema” ha disfrutado de un conocimiento avanzado del ser humano, tanto de forma física como psicológicamente. El sistema ha conseguido conocer mejor al individuo común de lo que él se conoce a sí mismo. Esto significa que, en la mayoría de los casos, el sistema ejerce un control mayor y un gran poder sobre los individuos, mayor que el de los individuos sobre sí mismos.

ANDREA MOTIS I JOAN CHAMORRO (delicious)

SANTIAGO NIÑO BECERRA i ARCADI OLIVERES A SINGULARS

QUÈ ÉS UN PARADÍS FISCAL? (Arcadi Oliveres i Jordi Èvole)

ARTICLE SOBRE LA CRISI ECONÒMICA ESPANYOLA AL DIARI FRANCÈS L'ESPOIR

España quiere vivir Después de más de 15 años de fuerte crecimiento, artificialmente fundado sobre el endeudamiento y la especulación inmobiliaria, la quiebra de España es la de una estrategia antinacional, partidaria de la división internacional del trabajo y del crédito fácil improductivo. Privatizaciones, flexibilidad, rigor presupuestario y apertura al mundo: la España del milagro era turística y bancaria, bien instalada en este hueco, en un pueblo-mundodonde cualquier producción equivale a otra. La Historia económica no hace regalos; como se dice: quien quiere seguir al rey se convierte en su bufón. La liberalización financiera en Europa correspondió a los intereses de una casta mundial de los poseedores. Fue la expresión de una relación de fuerza ideológica y no de una colaboración entre Naciones. Por encima de las leyes y de las fronteras, los financieros jugaron. Y fue España quién perdió. La cuenta sale cara Consecuencia de una nueva contracción del PIB del 2 al 3 % para 2012, la tasa de paro alcanzará próximamente, según el presidente del gobierno, el conservador Mariano Rajoy, la triste cifra del 24 % de la población activa del país (1). Para restablecer su déficit público por debajo del 3 %, y luego del 0,5 %, si el tratado relativo al Mecanismo.Europeo.de Estabilidad es ratificado, el gobierno anunció un período de austeridad sin precedente; cada ministerio deberá así reducir su presupuesto un 15 % este año (2). El ciclo infernal de los tipos de interés prohibitivos y del reembolso mediante el rigor está en marcha según el mismo proceso que en Grecia o que en América Latina en los años 1980, la inicua década perdida (3). Debilitado en todos los sectores por un consumo átono (en otro tiempo alentado por el crédito) e incapaz de recapitalizar a sus bancos, principales acreedores del sector público, el país está al borde del precipicio. El precedente griego es implacable: se acerca la falta de pago. Consecuencia de tal situación, España está expuesta a una humillante puesta bajo tutela por la Troica. Y en un contexto social extremadamente tenso hecho de huelgas, manifestaciones, expropiaciones y paro, no se descarta que los principales partidos de gobierno, el Partido Popular (PP) y el Partido Socialista Obrero Español (PSOE) pronto se encuentren rechazados en bloque; particularmente en beneficio de los partidos autonómicos o independentistas. España consta de 17 comunidades autónomas desde la constitución de 1978 cuyos particularismos más o menos fuertes se han reforzado estos últimos años en un fondo de divergencia económica, estando Cataluña y País Vasco entre las comunidades más ricas - un fenómeno observado también en Bélgica o Italia. Única defensa potencial frente a las agresiones del comercio y de los capitales, el Estado español, ya débil, agoniza bajo los golpes de sable de la derecha liberal que privatiza y destruye el derecho laboral poco a poco. Sin perspectivas ni esperanza, España es de nuevo tierra de emigración desde el 2011 con destino a Alemania, Reino Unido o América Latina. Especialización y concentración de la producción España es la cuarta potencia industrial de la zona Euro detrás de Alemania, Francia e Italia. Confrontada a los mismos problemas que sus vecinos latinos, pero más acentuados, su tejido económico es poco diversificado, dependiendo demasiado de algunos sectores claves: el sector inmobiliario (el 10 % de los activos), el turismo (el 11 % del PIB) la industria agroalimentaria, los transportes, y los sectores aeronáuticos y bioquímicos. También cuenta algunos líderes mundiales en las telecomunicaciones (Telefónica), la industria petrolera (Repsol YPF) y el automóvil (Seat) (4), pero sufre de la fuerte competencia internacional en los sectores intermediarios. En definitiva, es como una pequeña Francia, menos poblada (45 millones), menos productiva y mucho menos integrada en el comercio internacional. Pero qué no se equivoquen. Porque no fue España sola ni siquiera los españoles, inconscientes, como alguien dijo, los que fallaron; sino la ilusión que la extraversión de las economías es garantía de enriquecimiento y de progreso. ¡Oh!.. fanáticos europeos... las teorías liberales del comercio internacional omiten considerar que las Naciones son más que simples obreros en una fábrica ; que son realidades complejas al servicio de intereses propios, culturales e históricos; qué sus dependencias tanto comerciales como militares amenazan igualmente su riqueza efectiva (y no provisional, como una burbuja de precios inmobiliarios o bancarios) y su supervivencia futura. Qué no se pisoteen en 25 años las realidades nacionales de economía heredadas de Colbert, de Friedrich List o de Bismark, que llevaron Europa al despegue. ¿Entonces que hay que producir? Hay que producir un máximo. Diversificarse al resguardo de la competencia extranjera con el fin de permitir la implantación del conocimiento, de técnicas y de empleos en el territorio nacional. Un estado debe ser capaz de garantizar el abastecimiento de su mercado nacional para las mercancías estratégicas, y de sustitución si es posible, reducir su dependencia financiera a lo estrictamente necesario y poner en común con países socios lo que le parece conforme a los intereses de sus habitantes. La Europa de la "competencia libre y no falseada "hace exactamente lo contrario”: Adaptación al gran mercado, especialización, concentración, todo esto en nombre de un beneficio relativo puesto que no se redistribuye. Necesitamos priorizar nuestro mercado nacional en Europa. Alemania también llegará a lo mismo. Seguir Y decaer El descubrimiento de las Américas, la ruta de las Indias, las colonizaciones nacidas de las revoluciones industriales siempre correspondieron a grandes cambios estratégicos en el orden mundial. Lo que Fernán Braudel describió como desplazamientos sucesivos de los centros de la economía mundial(5). Primero Venecia, luego Ámsterdam, luego Londres y por fin Nueva York... El tiempo nos demuestra hasta qué punto el comercio no tiene piedad para los que se inclinan ante las condiciones comerciales de otros. Ámsterdam, ante la marina inglesa, Portugal ante los industriales ingleses en 1703 y el tratado de Méthuen, la Argentina moderna ante los dogmatismos de primarización , La África de los años 80 y 90 ante los gánsteres de la OMC y del Fondo Monetario Internacional (6) Tal es el gran engaño propuesto por los partidarios de una "modernización" de las economías, del mercado de trabajo, del gasto público etc : sólo ella nos avisaría de una decadencia inevitable a escala mundial... Sin embargo, a largo plazo siempre se produjo lo contrario. Y siempre, queriendo seguir el modelo o las condiciones de producción dictadas por el vecino, las Naciones decayeron, asentadas en sus certezas "modernistas". Y luego, cuando otras reaccionaron, después de tantos años de dependencia, supieron crecer e imponerse: la Alemania y los Estados Unidos de finales del siglo 19, la Europa y el Japón de los “Treinta Gloriosos”, la Corea del Sur, y todavía la Rusia, la Argentina y el Brasil de estos 10 últimos años. Todos ellos, cuando defendieron sus intereses y por lo tanto una producción nacional consiguieron elevarse, a menudo protegidos por aranceles aduaneros fuertes, por reglamentaciones pesadas y por una participación masiva del Estado, sin tomar en consideración cualquier dogma teórico del librecambio o del monetarismo. «España parece lívida» El descontento aumenta.. Indignados, desempleados o trabajadores pobres... mientras la contestación no consigue concretarse políticamente. Una responsabilidad que incumbe primero a la oferta política, encerrada hasta ahora en un consensual bipartidismo, apoyado por los principales sindicatos; al consenso europeo que más que en cualquier otro lugar jamás fue controvertido, ya que está plenamente admitido que Europa transformó España y supo integrarla al "mundo democrático y moderno"; por fin, a la sociedad española que por su afán de rechazar al PSOE no supo encontrar alternativas a un voto masivo (44 %) para la derecha popular y liberal en las elecciones legislativas de noviembre de 2011. Habrán hecho falta meses de huelgas y 8 planes de austeridad en Grecia para que aparezcan nuevos partidos políticos en sustitución de los gobernantes tradicionales responsables de la derrota del país. Esta vez, es España que entra en juego, y es un pez gordo. El que podría hundir el barco. Enviamos un mensaje de ánimo al pueblo español que sufre...

LA VISITA DE MONSIEUR LE MERLUS AL NOSTRE INSTITUT

Em fa molt de plaer de reproduir a continuació l'article que el senyor Le Merlus ha publicat en el seu blog sobre la visita que va fer a les acaballes del curs 2011-2012 al nostre Institut. El senyor Le merlus ha visitat tota una colla d'instituts bilingües de països europeus per tal de constatar com i de quina manera s'hi tracten les llengües. Demat d'an holl, Bonjour à tous, je retrouve un climat océanique proche du climat breton avec des températures plus élevées : autour de 25°C. A Barcelona/Barcelone, je rencontre Mr Miquel Àngel Estévez et sa classe d'élèves au collège-lycée « Francesc Ferrer i Guàrdia ». Je leur présente le périple à l'aide d'un vidéo-projecteur. L'enseignement est en catalan dans cet établissement scolaire. La « Generalitat de Catalunya » (le gouvernement autonome de Catalogne) a pleine compétence sur l'enseignement. Le catalan est parlé par 8 millions de personnes en Catalogne, dans la région de Valence, une partie de l'Aragon, les îles Baléares, le Roussillon et la ville d'Alguer en Sardaigne.

Je quitte Barcelone en franchissant le massif de Garraf qui domine la mer méditerranée, puis je passe les montagnes Prades pour rejoindre l'Aragon. Les températures sont très chaudes, autour de 35°C. Je porte des manches longues, un pantalon court et un chèche autour du cou pour éviter les brûlures du soleil. Je vide rapidement mes bidons, je demande de l'eau en traversant les villages. De nombreux camions circulent sur la route nationale. Ils sont déportés par leur vitesse et me frôlent de près. Je traverse Saragosse, la capitale aragonaise, sous une chaleur de plomb. Les paysages sont désertiques et les longues lignes droites de la route rendent le trajet monotone. J'aborde ensuite la Castille en gravissant un plateau à plus de 1000 mètres d'altitude. La steppe fait place à de vastes étendues de culture céréalière. Un vent de face que nul obstacle ne frêne, réduit mon allure. Des automobilistes, des chauffeurs de poids-lourd me klaxonnent et me saluent pour m'encourager. Je suis ensuite le fleuve Douro, je rejoins la ville de Valladolid avant de parcourir de profondes vallées qui me mènent à la frontière portugaise. J'arrive à Miranda do Douro pour rencontrer les Mirandais qui sont la seule minorité linguistique autochtone du Portugal. Je suis accueilli à l'hôtel de ville par le maire qui revêt une cape d'honneur pour l'occasion. Je rencontre Mr Jorge Lourenço, président de l'association Frauga qui promeut la langue et la culture mirandaises. Je rencontre aussi des enseignants de mirandais. Quinze milles personnes parlent cette langue menacée. Je quitte Miranda do Douro en direction de la Galice en Espagne. Je passe les monts du Léon où je franchis un col à 1360 mètres. J'atteins le fleuve Sil que je longe dans une vallée étroite et sinueuse. Puis j'arrive à Lugo où je suis reçu officiellement par une délégation du Conseil de la province. La langue galicienne est parlée par un million et demi de personnes et bénéficie d'un statut officiel en Galice. Je reprends le guidon pour me diriger vers la côte atlantique. Un rayon se casse sur la roue arrière. Les averses de pluie sont fréquentes, les températures moins élevées. Je croise de nombreux pèlerins en route vers Saint Jacques de Compostelle. Je parviens à Uviéu/Oviedo, capitale des Asturies. Je rencontre Mr Carlos Pulgar, porte-parole de « Xunta pola defença de la llingua asturiana ». Je rencontre aussi le personnel de l'Académie de la langue asturienne dirigé par Mme Picar Fidalgo. Je donne une interview pour une chaine de télévision régionale. L'asturien compte 400 000 locuteurs et est enseigné dans les écoles. Je pars des Asturies sur une route côtière vallonnée, dominée par les monts Cantabriques. Un pneu se déchire. J'atteins le Pays basque, les côtes deviennent plus ardues. Je franchis à Bilbao l'estuaire du fleuve Nervion sur le pont de Biscaye, un pont transbordeur qui fut le premier construit et est toujours en service. Les passants me prennent pour un pèlerin de retour de St Jacques de Compostelle. J'arrive à Donostia/San Sebastian. Je rencontre Mr Paul Bilbao, secrétaire général de « Kontseilua » qui regroupe une quarantaine d'organisations oeuvrant pour la promotion de la langue basque. Je rencontre aussi Mme Irene Larraza Aizpurua, directrice de l'institut Etxepare qui promeut et diffuse la langue et la culture basques à l'étranger. Une équipe de la chaine publique bascophone « ETB » me filme pour leur journal quotidien d'information. La langue basque est parlée par 700 000 personnes. Elle est officielle et son enseignement est généralisé dans les écoles. Je continuerai ensuite vers le sud de la France, l'Alsace, la Belgique... Ken ar c'hentañ, à bientôt, Emmanuel Le Merlus Barcelone - Barcelona _P1150933.JPG Rencontre avec des élèves du collège-lycée "Francesc Ferrer i Guàrdia". Meeting with students of the « Francesc Ferrer i Guàrdia » Grammar School. _P1160017.JPG La « Casa Milà », une oeuvre de l'architecte catalan Antoni Gaudi. The « Casa Milà » designed by the Catalonian architect Antoni Gaudi. _P1160128.JPG La tour Agbar, une oeuvre de l'architecte français Jean Nouvel. The Agbar tower designed by the French architect Jean Nouvel.